Lectures i homilia del diumenge 25 de durant l’any

Per la misericòrdia i la bondat de Déu

tots som cridats a la vinya del Senyor

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 55,6-9)

Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar; invoqueu-lo, ara que és a prop. Que els injustos abandonin els seus camins, i els homes malèfics, els seus propòsits; que es converteixin al Senyor i s’apiadarà d’ells, que tornin al nostre Déu, tan generós a perdonar. Perquè els meus pensaments no són els vostres, i els vostres camins no són els meus, diu l’oracle del Senyor. Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 1,20c-24,27a)

Germans, tant si surto amb vida d’aquesta presó com si he de morir, sé que Crist serà glorificat en el meu cos. Perquè per a mi, viure és Crist, i morir em seria un guany. Però quan penso que mentre continua la meva vida puc fer un treball profitós, no sé pas què escollir; em trobo pres per aquesta alternativa: d’una banda, el meu desig és morir ja per estar amb Crist, cosa incomparablement millor; però d’altra banda, pensant en vosaltres, veig més necessari que continuï la meva vida corporal. Ara, a vosaltres, us demano solament això: que porteu una vida digna de l’evangeli del Crist.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 20,1-16a)

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya: va fer tractes per un jornal, i els envià a la seva tasca. Sortí altra vegada a mig matí, en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué: Aneu també vosaltres a la meva vinya; us pagaré el que sigui just. I ells hi van anar. Pels volts de migdia i a mitja tarda, tornà a sortir i va fer el mateix. Una hora abans de pondre’s el sol encara en trobà d’altres i els digué: Què feu aquí tot el dia desvagats? Ells li contesten: És que ningú no ens ha llogat! Els diu: Aneu també vosaltres a la meva vinya. Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat: Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels qui han vingut més tard i acaba pels primers. Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven, i cobraren el jornal sencer. Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però van cobrar el mateix jornal. En veure això, rondinaven i deien al propietari: Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i la calor. Ell va respondre a un d’aquests: Company, quin mal t’he fet? No havíem fet tractes per un jornal? Doncs pren el que et toca i vés-te’n. A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu. Que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo sóc generós? »Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.»

Homilia:

I nosaltres potser faríem la mateixa observació que aquell jornaler de l’Evangeli.

És un error, que comentem a vegades sovint, creure que les paraules de Jesús no vam més enllà, simplement, d’una anècdota. La paràbola no és conte, és una lliçó! I es tracta d’aprendre-la com a lliçó.

En el cas d’avui, sobre la paràbola dels treballadors de darrera hora, el risc és situar-nos des de la perspectiva de la justícia social. Avui l’amo, una empresa, ens diria que actuar com Jesús és la ruïna de l’empresa. Un treballador ens diria que s’han de respectar les hores treballades. Quan Jesús comença dient: “Amb el Regne del Déu... Amb el Regne del cel passa...”

El llenguatge de les paraules emprat per Jesús pertany a un gènere literari; com Les Faules d’Isop. El marc de la referència és el Regne de Déu, no el camp del veí.

És molt probable que els deixebles, mentre anàvem seguint el relat, es fessin preguntes. Es tractava d’això. ¿Aquí se li acut llogar personal quan només falta una hora de sol per treballar? La sorpresa és justament aquesta: tothom espera que l’amo actuarà amb justícia i pagarà a cadascú segons les hores treballades. I la sorpresa més grossa encara és més gran: tots cobren igual! Això no és justícia! Allò que pretén Jesús és justament provocar els oients. Certament ho aconsegueix.

Al principi, no ho passem per alt, l’evangelista ha dit: “Amb el Regne del cel passa...”. El pla salvador de Déu promet la vida eterna, i no pot donar una vida eterna als darrers i dues vides eternes als de primera hora. No! Per a ells, els que murmuraven de Jesús, eren els fariseus, que eren els únics que creien que tenien dret als dons de Déu... Hi tenen dret tots, els que diuen sí a l’hora que sigui! Els pecadors i publicans també. Jesús fa una crida universal. I així tothom pot rebre l’alegria de l’Evangeli. La paràbola parla de “Regne de Déu”, no de sous.

Hi ha gent que voldria viure sense treballar. Això és molt senzill. Vivim, en part, la cultura de la subvenció. La cultura de l’esforç està en crisi. Per la misericòrdia i la bondat de Déu tots som cridats a la vinya del Senyor; alguns des del primer moment, i hem tingut aquesta sort (perquè suposo que és una sort), la immensa sort i immerescuda sort de tenir fe des de primera hora; i tenim segura la recompensa del nostre esforç, de saber que Déu ens estima, que és una sort, la sort de passar tot el dia amb l’esperança que Déu ens ha donat; d’altres potser mai, o només al final de la vida, descobriran l’amor de Déu que vol feliços a tots, perquè tots som els seus fills.

Ara nosaltres, com sant Pau, us ho demano (com deia ell) que portem una vida digna de l’evangeli de Jesucrist; que no visquem de ser cristians com una càrrega feixuga, com un pes, com un dia de segar. Una vida que ens fa renunciar a tot allò que és bo de la vida, pensem. Què és com, a vegades, alguns ho fan així. Ben el contrari... que Déu ens estima i també contents que Déu estimi a tothom, també els de darrera hora, també a aquells que jo no estimo. Qui pot posar límits a l’amor? I si és l’amor de Déu, encara menys.

Lectures i homilia de la festa de l'Exaltació de la Santa Creu

Aquella creu que fou instrument de mort, per Jesús ha esdevingut font de vida. Per això ho celebrem no com si fos Divendres Sant, sinó com una festa.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre dels Nombres (Nm 21,4b-9)

En aquells dies, tot fent camí, el poble acabà la paciència i malparlava contra Déu i contra Moisès. Deia: «Per què ens vau fer sortir d’Egipte, si hem de morir en aquest desert? No hi ha pa ni aigua, i ja estem fastiguejats d’aquest menjar tan miserable.» Llavors el Senyor envià serps verinoses que els picaven, i molta gent moria. El poble anà a trobar Moisès i li digué: «Hem pecat malparlant contra el Senyor i contra tu. Prega el Senyor que ens tregui aquestes serps.» Moisès pregà pel poble, i el Senyor li digué: «Forja una imatge d’aquestes serps i posa-la en forma d’estendard. Els qui hauran estat picats, si la miren, salvaran la vida.» Moisès va fer una serp de coure, la va posar en forma d’estendard, i tothom qui havia estat picat, si mirava la serp de coure, salvava la vida.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 2,6-11)

Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 3,13-17)

En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell que n’ha baixat, el Fill de l’home. I així com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creguin en ell tinguin vida eterna. Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.»

Homilia:

L’origen de la festa d’avui, l’Exaltació de la Santa Creu, és antiga a l’Església. Prové de quan es va dedicar a Jerusalem la basílica del Calvari i també la del Sant Sepulcre. Parlo de l’any 335.

La creu del Senyor exalçada és el centre de tota vida cristiana i em diem el símbol del cristià. Ens porta sempre el record d’un Divendres Sant quan Jesús, a la creu, manifesta el triomf de l’amor. L’amor de Déu ha arribat fins aquí. “No hi ha amor més gran que donar la pròpia vida per a aquells que s’estimen”.

Aquella creu que fou instrument de mort, per Jesús ha esdevingut font de vida. Per això ho celebrem no com si fos Divendres Sant, sinó com una festa.

El llibre dels Nombres, a la primera lectura, ens ha narrat aquella escena de la imatge de la serp penjada dalt d’un pal; i Moisés, que fent-ne un estendard, prefigura la imatge de Jesús penjat a la creu. Aquesta imatge és represa per Jesús en el seu diàleg amb Nicodem. Per sant Joan, la creu i la Pasqua són un mateix misteri. L’evangelista fa servir la mateixa paraula per parlar de la mort en creu i de la resurrecció quan diu en un lloc i a l’altre: “Crist fou enlairat”.

La Pasqua, doncs, no esborra la creu, la transforma. I la transforma en generadora de vida. A la missa, quan el sacerdot enlaire i mostra als fidels el pa consagrat, l’acompanya amb aquestes paraules: “Mireu l’anyell de Déu, mireu el que lleva el pecat del món”. I tots som convidats a fixar la mirada en Jesucrist que se’ns dóna com aliment de vida eterna per la seva mort.

La imatge de la serp és ben expressiva. També nosaltres recordem que Déu no ens ha abandonat, com no va abandonar el poble d’Israel al desert... encara que s’ho creien. També avui continua fent-nos costat i compadint-nos de nosaltres, el nou poble de Déu. Malgrat que, com aquell poble d’Israel, molt sovint, massa sovint, ens queixem de les nostres desgràcies i a Déu el fem responsable dels nostres mals. La resposta als mal del món, molta gent, dissortadament, distorsiona la imatge de Déu. No ens salva Déu traient-nos els perills del camí, sinó ajudant-nos a superar-los, com ho feu amb Jesús en la seva mort en creu. Déu no ens clava a la creu... però tampoc ens en desclava. Com al seu fill malgrat els retrets dels jueus: “Si ets fill de Déu, baixa de la creu”. La creu és vençuda per Jesús justament perquè no en baixa, l’accepta; és l’obra dels homes. Només així serà vençuda la mort. La mort amb la mort ha estat vençuda.

És amb la seva resurrecció que ha desposseït la creu del seu poder. I ara, la creu ha esdevingut causa de la nostra salvació, si la sabem mirar i endevinar des dels ulls de la fe.

La creu, la de Jesús i la nostra, té una doble mirada. És el que escoltarem en el prefaci de la festa d’avui; diu: “Heu fet que ens vingués la vida d’allà on mateix en vingué la mort. I aquell que vencia en un arbre, també en un arbre fos vençut”.

La creu és instrument de mort per a Jesús i és instrument de vida per a tots nosaltres. Diu Jesús: “Qui perdi la vida per mi la recuperarà. I una vida per a sempre”.

Lectures i homilia del diumenge 23 de durant l’any

No ens reunim aquí cada diumenge perquè som perfectes, sinó perquè som creients.

És la fe en Jesucrist que ens permet entendre i ens mou a perdonar. Perdonem el germà perquè nosaltres també hem de demanar perdó i volem ser perdonats.

Mn. A. Roquer. 

Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 33,7-9)

El Senyor em digué: «Fill d’home, t’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel. Quan sentis dels meus llavis una paraula, els has d’advertir de part meva. Si jo amenaço el pecador amb la mort i tu no li dius res i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal, ell morirà per culpa seva, però jo et faré responsable de la seva sang. Ara, si tu l’havies advertit que s’apartés del mal camí i es convertís, però no s’ha convertit, ell morirà per culpa seva, i tu hauràs salvat la teva vida.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 13,8-10)

Germans, no quedeu a deure res a ningú. L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres. Qui estima els altres, ha complert la Llei. No cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre, i qualsevol altre manament, es troba en aquestes paraules: Estima els altres com a tu mateix. Qui estima no fa cap mal als altres. Estimar és tota la Llei.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 18,15-20)

En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Si el teu germà peca, vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà. Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis. Si tampoc no feia cas d’ells, parla’n a la comunitat reunida. Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà. Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel. »Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells.»

Homilia:

Segons ens ha dit l’Evangeli hem d’arribar a aquesta conclusió: l’Església, la comunitat dels creients, no és una comunitat de sants! És una comunitat de pecadors perdonats. L’evangeli d’avui, clarament, ens ho ha dit: els cristians no som els millors. Què ens pensàvem? L’Església està formada per persones, homes i dones, que se saben pecadors... i el que no se sap pecador no sap què és! També, però, amb la capacitat d’entendre i de perdonar a aquells que demanen perdó.

Recordem que tota celebració, la d’avui també, comença demanant perdó: “Senyor, tingueu pietat”. No em digueu que diem una mentida si no som pecadors.

Jesús no somia una comunitat sense problemes ni sense defectes. “Si el teu germà peca...”. Reconèixer la nostra feblesa no és de perdedors, és de realistes. No ens jutgem, ens acollim des del perdó, ens acollim per la misericòrdia de Déu. El pecador no és un estrany, és un germà (“Si el teu germà peca...”).

No ens reunim aquí cada diumenge perquè som perfectes, sinó perquè som creients. És la fe en Jesucrist que ens permet entendre i ens mou a perdonar. Perdonem el germà perquè nosaltres també hem de demanar perdó i volem ser perdonats.

Allò que manifestem aquí amb la nostra presència és la nostra fe. És la fe que ens permet creure que allò que és impossible als ulls humans és possible als ulls de Déu. L’ambient de germanor ha de ser la nota que ens defineix: “Si el teu germà peca...”. Jesús ressuscitat és qui presideix la nostra reunió cada diumenge amb tota la força de vida i de perdó. L’evangeli ens ha revelat la realitat d’una comunitat de germans (“Si el teu germà peca...”). Una comunitat de creients, però de creients pecadors.

Però la nostra societat d’avui té una forta empremta d’individualisme, més que no pas de sentit comunitari. Em sembla que no cal que expliquem detalls. Avui acostumem molt a anar a la nostra. Pel que sembla, a les primeres comunitats cristianes no els preocupava massa el nombre; quants eren, que si són molts o que si són pocs. Allò que val és si som allò que Jesús volia que fóssim, pocs o molts!

“On hi ha dos o tres reunits en el meu nom...”. Això és el què val. Reunits en el seu nom! A l’Església no s’hi està per un costum, ni per una mania personal, ni per una inèrcia, ni per una por. Som aquí reunits en el seu nom. Tots, bons i no tan bons; alimentant-nos de la seva paraula; és un aliment que necessitem.

I aquí anem fent el nostre camí d’aquí caic i allà m’aixeco. Amb debilitats, amb por, però amb una fe en el seu Evangeli. Aquí fem experiència de Jesús, el que perdona. Aquí descobrim el nucli central de la nostra fe, reunits aquí cada diumenge fem experiència del Senyor ressuscitat. “Quan dos o tres es reuneixen en el meu nom -i aquí estem reunits en el seu nom- jo sóc en mig d’ells”.

Sempre ens ha preocupat més la quantitat que la qualitat, quan l’Evangeli ens diu que amb dos n’hi ha prou. No fem volar coloms, no somiem truites. La vida i tota renovació de l’Església sempre comença en el cor de dos o tres que es reuneixen, això sí, en el nom del Senyor ressuscitat.

Lectures i homilia del diumenge 22 de durant l’any

Només en Déu té sentit l’absurd de la Passió;

només en Déu el dolor pot ser font de vida;

només en Déu hi ha lloc per l’esperança més enllà de tot, fins i tot de la mort.

L’amor ho pot tot. Només l’amor pot capgirar-ho tot.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 20,7-9)

M’heu afalagat, Senyor, i m’he deixat seduir; us heu apoderat de mi i m’heu dominat, però ara passen el dia divertint-se a costa meva, tothom es riu de mi. Sempre que parlo, dono el crit d’alarma, el meu clam anuncia invasions i devastació. Tot el dia la paraula del Senyor m’és un motiu d’escarnis i de burles. A la fi pensava: No en vull parlar més, no diré res més en nom d’ell, però llavors sentia en el meu cor un foc que cremava, sentia un incendi dintre els meus ossos. Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 12,1-2)

Germans, per l’amor entranyable que Déu ens té, us demano que li oferiu tot el que sou, com una víctima viva, santa i agradable. Això ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu al món present; transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu: reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 16,21-27)

En aquell temps, Jesús començà a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem, que havia de patir molt de part dels notables, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a renyar-lo: «De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!» Però Jesús es girà i li digué: «Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes.» Llavors Jesús digué als deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà. Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què podria pagar l’home per rescatar la seva vida? Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare voltat dels seus àngels, i ell pagarà cadascú segons les seves obres.»

Homilia:

L’evangeli d’avui segueix, com sempre acostuma a ser així, el mateix evangeli que vam llegir el diumenge passat, però han canviat els trumfos.

Si ho recordeu Jesús, diumenge passat, donava a Pere el poder de les claus perquè l’havia reconegut com el fill del Déu viu; i amb aquella lògica: “Sortós de tu, Simó”. I avui fa Pere la relliscada més sonada i rep de Jesús el retret més dur: “Fuig d’aquí Satanàs”. Què ha passat per a què les coses canviïn tan radicalment? Doncs una cosa ben simple: l’anunci de la Passió, el Messies ha de patir, ha de ser rebutjat i mort. Pere ja... és així Pere, ja no escolta res més, ni tan sols el final de les paraules de Jesús quan parla de resurrecció: “No pot ser. Això no us pot passar”. Que potser volia dir: això no ens pot passar! El retret de Jesús és encertat: “Pere, no penses com Déu, penses com els homes”. És que la inclinació dels homes és la comoditat, el camí fàcil, el triomf; mai el fracàs ni la derrota.

Pere pot assumir aquest anunci perquè és humà, imatge de tots nosaltres. D’una humanitat que sovint s’ho juga tot a un sol nivell. Una aspiració purament material, superficial, sense comptar amb Déu. I només Déu pot capgirar les nostres aspiracions, perquè només són humanes. Només en Déu té sentit l’absurd de la Passió; només en Déu el dolor pot ser font de vida; només en Déu hi ha lloc per a l’esperança més enllà de tot, fins i tot de la mort. La posició de Pere és lògica des d’aquest punt de vista humà.

N’és tan de difícil entendre els camins de Déu... quan no són els nostres camins. Jesús està a un altre nivell, està en Déu, veu amb els ulls de Déu. En aquest pla més elevat tot agafa un color diferent. L’amor va per altres camins. Només l’amor pot anar pels altres camins perquè supera tots els camins humans.

Jesús respon sempre fent una referència al Pare. El seu amor salvador, la voluntat d’aquell que l’ha enviat... passen per damunt de tot; del reconeixement humà, de la fama, de l’èxit, fins i tot de la pròpia vida. Això només ho pot entendre aquell que estima tal com Déu estima. Només ho entén una mare o un pare que prefereixen patir ells enlloc dels seus fills. L’amor ho pot tot. Només l’amor pot capgirar-ho tot.

Paraules dures, certament, les afirmacions de Jesús. I fins i tot, certament, difícils d’entendre des d’un ambient on totes volem que ens ponguin. Difícils d’entendre sobretot des de l’escena del diumenge passat: si Jesús era el messies esperat, l’enviat de Déu, no podia fracassar; Déu no pot fracassar; ser eliminat justament pels dirigents d’Israel seria una altra cosa; però no pot ser perquè ells són els representants de Déu...

Les paraules de Jesús sonen a les oïdes dels seus com un escàndol. Pere ja no espera, ja no escolta el final quan Jesús diu que al tercer dia ressuscitarà. Quan, per haver obeït al Pare fins a la creu, esdevindrà aleshores amb la resurrecció l’únic que podrà jutjar la humanitat.

Allò que veuen els deixebles és el dolor en negatiu, no el dolor com un camí de salvació. Quants encara avui, com Pere pensen com els homes i no com Déu?