Lectures i homilia de la missa del diumenge 6 de Pasqua

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 8,5-8.14-17)

En aquells dies, Felip baixà a la província de Samaria, i predicava el Messies als de la regió. Unànimement la gent feia cas de Felip, després de sentir-lo i de veure els prodigis que feia: els esperits malignes sortien de molts posseïts, xisclant tant com podien, i molts invàlids o paralítics recobraven la salut. La gent d’aquella província se n’alegrà molt.
Quan els apòstols, a Jerusalem, sentiren dir que Samaria havia acceptat la paraula de Déu, els enviaren Pere i Joan. Hi anaren, doncs, i pregaven per ells, perquè rebessin l’Esperit Sant, que encara no havia vingut sobre cap d’entre ells; només havien estat batejats en el nom de Jesús, el Senyor. Pere i Joan els imposaven les mans, i rebien l’Esperit Sant.

Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 3,15-18)

Estimats, reverencieu de tot cor el Crist com a Senyor. Estigueu sempre a punt per donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu; però feu-ho serenament i amb respecte. Guardeu neta la vostra consciència; així els qui critiquen la vostra bona conducta de cristians s’hauran d’avergonyir d’haver-ne malparlat. Si és voler de Déu, val més sofrir per haver obrat bé que per haver obrat malament. També Crist morí una vegada per raó dels pecats. Ell, el just, va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu. El seu cos va ser mort, però per l’Esperit va ser retornat a la vida.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 14,15-21)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si m’estimeu, guardareu els meus manaments; jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. El món no el pot rebre, perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo, però vosaltres sí que el coneixeu, perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres. No us deixaré orfes: tornaré a venir. D’aquí a poc, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. El qui m’estima és aquell que té els meus manaments i els compleix; el meu Pare l’estimarà, i jo també l’estimaré i me li faré conèixer clarament.»

Homilia:

Continuem llegint el discurs de comiat de Jesús en el seu Darrer Sopar. I aquí, cada diumenge justament, les paraules de Jesús ressonen amb tota la seva força perquè aquí, cada diumenge celebrem el Darrer Sopar.

Aquestes paraules escoltades abans de la Passió eren paraules de comiat: “Me’n vaig al Pare”; però també d’esperança: “Però tornaré”. Són paraules que donen ple sentit a la nostra celebració dominical: el Senyor és aquí! És a nosaltres que el Ressuscitat s’adreça avui, és la seva paraula. I aquelles paraules (“Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”) ens donen esperança. És la nostra esperança!

Encara que les celebracions dominicals, normalment d’un temps ençà, s’aprimen en nombre d’assistents, ara que estem immersos en una greu crisi, llarga, econòmica, amb tantes conseqüències, ara que la societat camina no només al marge sinó a l’esquena de l’Església, i de Déu mateix, fa bo de sentir aquestes paraules vives que fan i mantenen l’Església, les del comiat de Jesús.

L’afirmació és ben clara: “Si m’estimeu, guardeu els meus manaments”. El cristià és aquell que estima Jesús. L’amor és l’ànim del cristià. L’amor de Jesucrist, fet de fidelitat, sobretot quan queda tan poc a esperar... nosaltres sols no ens en podem sortir; hi ha molts entrebancs, interiors i exteriors que frenen. Mentre Ell anava amb els seus pels camins de Palestina els feia costat. Però ara que se’n va, que torna al Pare, els promet un defensor: “Jo pregaré al Pare, que us donarà un Defensor que es quedarà amb vosaltres per sempre. Ell us ho farà entendre tot”. És aquest esperit que segons Pere donarà raó de la nostra esperança. El cristià no pot amagar el cap sota l’ala, ni callar per por o per covardia, ni per un fals respecte i, menys encara, per ignorància.

Saber què creiem i saber-ho dir! I no justament davant d’un tribunal que ens acusa, sinó davant les circumstàncies normals de la vida de cada dia. Sant Pere ens dóna consells pràctics. “Edifiqueu als no creients amb la vostra manera de viure”.

Ens anem apropant al final del temps de Pasqua. Després de la festa de l’Ascensió, que celebrem diumenge que ve, vindrà la vinguda de l’Esperit Sant, la Pentecosta. I arribarem al cap demunt de tot, ja ho tindrem tot per ser testimonis de la seva Resurrecció. I aquest esperit és un esperit d’amor que ens fa viure, perquè ens fa entendre l’amor de Déu; és l’esperit de la veritat.

Però la gent del nostre món, sobretot del primer món, avui no està per escoltar segons quines veritats. Ens agrada viure contents ni que sigui en la mentida. Contents i enganyats! Allò que de veritat interessa és viure tranquils, però això sí, amb un ben estar, que ens asseguri, o això ho pensem, tota la vida. No volem veure la veritat i veure com va avui la resta del món. El món va bé! I així nosaltres tranquils. No volem veure la realitat, preferim no mirar allò que no ens agrada veure; volem viure amb aquesta tranquil·litat.

Però Jesús va fins al fons de les coses, Ell busca la veritat; busca el Regne de Déu i la seva justícia. I en això consisteix la seva veritat. “Els que són de la veritat escolten la meva veu” dirà a Pilat. I nosaltres, aquí, cada diumenge escoltem la seva veu. I això no ens pot deixar indiferents!

Lectures i homilia del diumenge 5 de Pasqua

L’únic camí per arribar a la vida de veritat és Ell.

No cal buscar més! 

Mn. A. Roquer. 

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 6,1-7)

Per aquells dies, anava augmentant el nombre dels creients, i els immigrats de llengua grega es queixaven dels nadius perquè, en la distribució diària d’ajuda als pobres, les seves viudes no eren ateses. Llavors els dotze convocaren una reunió de tots els creients i els digueren: «No estaria bé que nosaltres deixéssim la predicació de la paraula de Déu i ens poséssim a distribuir l’ajuda als pobres. Per això, germans, busqueu entre vosaltres mateixos set homes fiats, plens de l’Esperit Sant i de seny, i els encarregarem aquesta feina; nosaltres continuarem ocupant-nos de la pregària i del ministeri de la paraula.» Tothom trobà bé aquesta proposta, i elegiren Esteve, un home ple de fe i de l’Esperit Sant, Felip, Pròcor, Nicànor, Tímon, Parmenàs i Nicolau, un antioquè convertit al judaisme. Els presentaren als apòstols, i aquests, després de pregar, els imposaren les mans. La paraula de Déu s’anava estenent, i a Jerusalem creixia molt el nombre dels creients; fins i tot molts sacerdots acceptaven la fe.

Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 2,4-9)

Estimats, acosteu-vos al Senyor, que és la pedra viva. Els homes l’havien rebutjada, però als ulls de Déu és «escollida, de gran valor». També vosaltres, com pedres vives, deixeu que Déu faci de vosaltres un temple espiritual, un sacerdoci sant, que oferirà víctimes espirituals, acceptables a Déu per Jesucrist. Per això diu l’Escriptura: «Jo poso a Sió una pedra angular, de gran valor, escollida: el qui creu, no quedarà defraudat.» És de gran valor per a vosaltres, els qui heu cregut, però per als qui no creuen «la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici», i «s’ha convertit en pedra d’ensopec, en roc que fa caure». Ensopeguen quan no fan cas de la predicació. Sempre n’hi haurà, que no en fan cas. Però vosaltres sou «un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada, la possessió personal de Déu», perquè «proclamo la lloança» d’aquell que us ha cridat del país de tenebres a la seva llum admirable.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 14,1-12)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n’hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig.» Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?» Jesús li diu: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi. Si m’heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare: des d’ara ja el coneixeu i ja l’heu vist.» Li diu Felip: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més.» Jesús li diu: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic no vénen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; si no, creieu-ho per aquestes obres. Us ho dic amb tota veritat: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.»

Homilia:

Avui, en el diàleg que Jesús manté amb els seus Apòstols en aquell llarg comiat del Darrer Sopar, hi hem escoltat la intervenció de dos dels seus Apòstols: Tomàs i Felip. El primer, Tomàs, fa una pregunta fonamental: “On aneu?”. Aquest dubte de Tomàs, beneït dubte, permet a Jesús respondre a l’anhel més profund de la persona humana: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi”. L’únic camí per arribar a la vida de veritat és Ell. No cal buscar més! Aquest és el nou camí que Ell ha obert. El camí és Ell!

El dubte de Felip és un altre: “Mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més”. Si veiéssim el Pare ja ho tindríem tot solucionat, no ens caldria res més; i així podríem caminar per la vida sense cap mena de dubte, amb tota seguretat. No caldria ni la fe perquè l’hauríem vist. Felip no s’adona que allò que demana és que la persona humana deixi de ser lliure, i es cregui, doncs, per força i s’estimi per obligació. És a casa del Pare que no caldrà la fe perquè ho veurem tot tal com és i quedaran respostes totes les preguntes més radicals. La resposta de Jesús fa que podem entendre millor el seu paper de fill del Pare: “Qui em veu a mi, veu el Pare”.

Tomàs és presentat com un home pràctic, que va al gra, que vol veure i vol tocar. Em sembla que tots som una mica tomassos. “Si no sabem on aneu, com podem saber quin camí hi porta?” I això dóna peu a Jesús a fer aquesta afirmació: “Jo sóc el camí, jo sóc la veritat, jo sóc la vida”. Que podríem traduir així: Només jo sóc el camí, la veritat i l’autèntica vida. Només Ell ens permet d’arribar on nosaltres volem anar.

I aquí, cada diumenge, escoltem la seva paraula que ens mostra quin és el camí i quina és la veritat. La celebració de cada diumenge d’aquí no és un acte social, ni és una trobada d’amics; ni és tampoc una reunió de creients que venen a resar. És una altra cosa. Aquí cada diumenge la presència del Senyor és real, totalment real. Quan nosaltres celebrem l’Eucaristia no fem una representació del seu sopar; és realment el seu Darrer Sopar. No és correcte, doncs, allò de oir missa. La missa no s’oeix, és fa! S’hi participa, s’hi actua; i es participa d’aquest misteri de la presència del Senyor entre nosaltres cada diumenge: “Jo estaré amb vosaltres cada fins a la fi del món”.

El pessebre, el Via Crucis, són representacions ha dit el papa Francesc. En canvi, la missa és una commemoració real, és a dir una presència del Senyor. Ell està aquí amb nosaltres. Malauradament, ha dit el Papa, moltes vegades mirem el rellotge durant la celebració i comptem els minuts. No és aquesta l’actitud més correcta. La celebració és entrar de ple en el misteri de Déu, en l’espai, en el temps de Déu. Ens parla, també, de demanar al Senyor que ens doni el sentit del sagrat. Aquest sentit que ens fa entendre que una cosa és pregar i dir unes oracions, per boniques que siguin, i una altra cosa és celebrar l’Eucaristia. I el Papa afegeix: Que el Senyor ens ensenyi a entrar en el misteri de Déu.

Llavors jo penso... ja no caldrà que el Senyor ens digui, com va haver de dir a l’apòstol Felip: “Tant de temps que estic amb vosaltres i encara no em coneixes?”.

Lectures i homilia del diumenge 4t de Pasqua

La missió de l’Església, la pastoral, ha de consistir

a fer arribar la veu del pastor a tot arreu,

l’únic pastor de tota la humanitat. 

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 2,14a.36-41)

El dia de la Pentecosta, Pere es posà dret amb els onze, alçà la veu i digué a la gent: «Tot el poble d’Israel ha de saber sense cap dubte que aquest Jesús que vosaltres vau crucificar, Déu l’ha constituït Senyor i Messies.» En sentir això, es van penedir de tot cor, i deien a Pere i als altres apòstols: «Germans, digueu-nos què hem de fer.» Pere els va respondre: «Convertiu-vos, i que cadascun de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesús, el Messies, per obtenir el perdó dels pecats. Així rebreu el do de l’Esperit Sant, ja que la promesa és per a vosaltres i els vostres fills, i per a tots aquells que ara són lluny, però que el Senyor, el nostre Déu, cridarà.» Pere continuava confirmant això mateix amb moltes altres paraules i els feia aquesta recomanació: «Aparteu-vos d’aquesta gent innoble.» Els qui acceptaren la predicació de Pere es feren batejar, i aquell dia s’afegiren a la comunitat unes tres mil persones.

Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 2,20b-25)

Estimats: Si després d’obrar bé us toca sofrir, i ho suporteu amb paciència, això sí que té mèrit davant de Déu. Aquesta és la vostra vocació, ja que també Crist patí per vosaltres, i així us deixà el seu exemple perquè seguiu les seves petjades. «Ell no obrava amb violència ni tenia mai als llavis la perfídia.» Quan l’insultaven, no responia insultant; quan el turmentaven, no responia amb amenaces; sinó que confiava la seva causa a aquell que judica amb justícia. A la creu, ell «portà» en el seu cos «les nostres culpes», perquè no visquem com a pecadors, sinó com a justos. «Les seves ferides ens curaven.» Tots vosaltres «anàveu errants com un ramat que es dispersa», però ara heu tornat a aquell que és el vostre pastor i guardià.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 10,1-10)

En aquell temps, Jesús parlà així: «Us ho dic amb tota veritat: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: el guarda li obre la porta, i les ovelles reconeixen la seva veu; crida les que són seves, cadascuna pel seu nom, i les fa sortir. Quan té a fora totes les seves, camina al davant, i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys.» Jesús els parlà amb aquest llenguatge, però ells no entengueren què volia dir. Jesús continuà: «Us ho dic amb tota veritat: Jo sóc la porta de les ovelles. Tots els qui havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers, però les ovelles no en feien cas. Jo sóc la porta. Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. Els lladres només vénen per robar, matar i fer destrossa. Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir.»

Homilia:

Al 4t diumenge de Pasqua, avui, acabats ja els evangelis de les aparicions del Ressuscitat als seus, cada any ens trobem amb aquest diumenge anomenat del Bon Pastor; això fa que cada any centrem l’atenció en aquestes paraules de Jesús: “Jo sóc el pastor bo”. El pastor bo és el que passa per la porta. Els altres salten per un altre indret. “Els lladres venen per robar, jo he vingut perquè tingueu vida i en tingueu de sobres”. El poble jueu sabia d’aquesta figura perquè coneixia bé el salm: “El Senyor és el meu pastor. No em manca res.”

Nosaltres que ens sentim abatuts per moltes coses que ens aclaparen, que si una crisi econòmica que afecta a tantes famílies, problemes familiars per altres cantons que no s’acaben de resoldre... Quantes preocupacions en el camí de la vida. Però Jesús continua fent camí amb nosaltres, sap on ens porta. Ve amb nosaltres com anava amb els dos d’Emaús, tan desanimats, tan de tornada de tot.

Quan Jesús diu que “Ell és el pastor bo” els que escolten no ho trobem gens estrany, coneixien la figura del pastor. Potser sí que avui hem perdut aquesta figura del pastor, del ramat, del gos d’atura, però no ens costa d’entendre quan l’Evangeli ens diu que Jesús dóna la vida pels seus; i ho fa, no només per raó de l’ofici, sinó que ho fa perquè ens coneix, ens estima, i li ha costat un preu molt car, la pròpia vida. Per a que nosaltres podem viure Ell ha mort a la creu.

La Pasqua és l’esclat de vida nova de Jesús. Que això ens omple a tots de fe, d’esperança i d’alegria. I aquesta és la missió de l’Església; d’aquí ve que de la missió de l’Església en diem “la pastoral”. Déu no ens ha deixat a la intempèrie. Així l’Església no és un lloc tancat; és un lloc guardat, protegit. La missió de l’Església, la pastoral, ha de consistir a fer arribar la veu del pastor a tot arreu, l’únic pastor de tota la humanitat. “Així com el Pare m’ha enviat a mi, jo també us envio ara a vosaltres”. La mateixa paraula apòstol vol dir l’enviat. I així tota l’acció de l’Església ha d’estar orientada, i ordenada, no només a guardar, sinó a afegir, a proveir d’aquell aliment, d’aquella pastura que dóna la vida eterna.

I així la figura del Bon Pastor és més, molt més, que una figura simpàtica, bonica, una imatge bucòlica, és vital. D’aquí que Jesús digui que Ell és la porta, l’única porta a través de la qual es pot accedir a la vida eterna. Només a través d’Ell es pot accedir a la vida de Déu perquè només Ell fa que els seus tinguin “vida i a desdir”. Que l’Església sigui sempre una porta oberta per a tothom que busqui un sentit veritable a la vida.

El Bon Pastor ens porta a les prades eternes mentre participem d’aquesta Eucaristia. Tant de bo que es faci realitat allò que hem demanat a l’oració del principi: “Que la feblesa del ramat arribi on ha arribat la fortalesa del seu pastor”.

Lectures i homilia del diumenge 3r de Pasqua

“El reconegueren al partir el pa”;

com avui, com cada diumenge.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Fets 2:14, 22b-33) El dia de Pentecosta, Pere es posà dret amb els onze, alçà la seva veu i digué a la gent: «Homes de Judea i tots els qui viviu a Jerusalem: Escolteu bé i sapigueu això que us dic: Jesús de Natzaret era un home que Déu acredità davant vostre obrant entre vosaltres, per mà d’ell, miracles prodigis i senyals. Tots ho sabem prou. Doncs bé, d’acord amb la decisió que Déu havia pres i coneixia per endavant, Jesús de Natzaret va ser traït, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns homes sense llei. Però Déu l’ha ressuscitat i l’ha alliberat dels llaços de la mort, que de cap manera podia retenir-lo captiu. Perquè David, referint-se a ell, deia: “Sempre tinc present el Senyor; amb ell a la dreta, mai no cauré. El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo, fins el meu cos reposa confiat: no abandonareu la meva vida enmig dels morts, ni deixareu que es corrompi el qui us estima. M’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència”.» «Germans, us he de parlar clar. El patriarca David va morir i va ser enterrat en un sepulcre que avui encara podem veure. Però ell, que era profeta i coneixia el jurament de Déu de fer pujar al seu tron un dels seus descendents, havia contemplat en visió profètica la resurrecció de Crist, i en parlava quan deia que “Déu no l’havia abandonat enmig dels morts ni havia deixat que es corrompés el seu cos’. Aquest Jesús, doncs, Déu l’ha ressuscitat. Tots nosaltres en som testimonis. I ara que la dreta de Déu l’ha glorificat, ha rebut del Pare l’Esperit Sant com estava promès, i l’ha donat amb profusió. Això és el que vosaltres veieu i sentiu.»

Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 1:17-21) Estimats: vosaltres invoqueu com a Pare aquell que judica cadascú segons les seves obres, sense fer ditincions. Per tant, vetlleu sobre la vostra conducta durant l’estada en aquest món. Penseu que heu estat rescatats de la manera absurda de viure que havíeu heretat dels vostres pares, no pagant un preu que pot perdre valor, com serien la plata o l’or, sino amb una sang preciosa, la de Crist, sacrificat com un anyell sense tara ni defecte. Abans de crear el món, Déu havia decidit el seu destí, i ara, a la fi dels temps, l’ha manifestat per a vosaltres, els qui, per ell, heu cregut en Déu, que l’ha ressuscitat d’entre els morts i l’ha glorificat. Per això teniu posada en Déu la fe i l’esperança.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 24:13-35) Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. El els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?» Ells s’aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ¿ets l’únic que no saps el que hi ha passat?» Els preguntà: «Què?» Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S’havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se’ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l’han vist pas.» Ell els digué: «Sí que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?» Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell. Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar.» Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l’un a l’altre: «No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» Llavors mateix s’alçaren de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó.» Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l’havien reconegut quan partia el pa.

Homilia:

En el camí d’Emaús, i també en el camí de la vida, Jesús parla a l’oïda i parla al cor.

Sentir per l’oïda tot allò que diu també ho poden sentir els que no hi creuen. Només és des de la fe que s’escolta amb el cor; només aquells que escolten amb el cor l’entenen. Quan el soroll de la nostra societat tan atabalada, tan contradictòria, ja omple el nostre cor, no podem escoltar la seva paraula, ni amb l’oïda ni amb el cor.

Una paraula que a vegades fa pessigolles, certament, però que sempre aclareix els dubtes, sempre és una paraula de consol. “Els nostres cors s’enardien en sentir la seva paraula pel camí” diuen els d’Emaús. Mai no podrem deixar d’escoltar aquella paraula que ens obre el sentit de les nostres alegries i el perquè dels nostres dolors.

Cada diumenge el Senyor ens parla, cada diumenge seu a taula aquí amb nosaltres, i Ell ens parteix el pa. I aquí, a la nostra taula, a la seva taula, de cada diumenge, com ahir a la taula d’Emaús, nosaltres li diem “Queda’t amb nosaltres que s’ha fet tard”. Desvetlleu la nostra fe, afermeu la nostra esperança perquè també nosaltres avui us reconeguem en la vostra paraula i al partir el pa.

No podem dir com els dos deixebles que estan de tornada de tot: “Nosaltres esperàvem... Nosaltres ens crèiem... Nosaltres pensàvem que...”. I Ell ens tornarà a dir. “Si que us costa d’entendre”. El nostre camí d’Emaús, en el nostre camí de la vida, els que han tingut la sort de fer l’experiència de la proximitat de Jesús, d’escoltar aquí la seva paraula sense cansar-nos, de seure amb Ell a taula, de fer memòria de fins on Ell ens ha estimat i de com ens continua estimant... I això ho hem de valorar. Ens sentim encoratjats per poder-ho dir fins i tot a tothom. No podem amagar la veritat. Si hem viscut a fons aquesta experiència hem de ser missatgers de la seva Bona Nova.

Els poderosos d’avui, i els d’ahir, els de sempre, se’l treuen del davant però el Déu de la vida hi ha donat la raó. I això és el que convé. Només el camí de Jesús porta a la vida. A la oposició d’allò que han fet els homes (“Vosaltres vau matar...”) hi ha la força de l’obra de Déu. Malgrat el pecat de l’home, el projecte de Déu no el para ningú; a un preu car, això sí. Per a que mori el pecat Ell ha de morir a la creu, però la vida és patrimoni de Déu, i Ell ens torna a dir “Si que us costa d’entendre”. “És que nosaltres esperàvem...”.

I quan es comença a fer fosc, sempre hi ha moments a la vida que se’ns fa fosc, ells li diuen “Queda’t amb nosaltres”. Hauríem de ser capaços de veure que encara que se’ns faci fosc Ell és amb nosaltres. I quan ho descobreixen al partir el pa ja no els cal cap altra presència que el pa partit, com avui en l’Eucaristia. El pa de l’Eucaristia ens obre ells ulls de la fe que són els que hi veuen més clar. La visió de la fe arriba sempre molt més endins que la visió dels ulls. Quan hi veiem amb els ulls de la fe ja no ens cal cap més visió per entendre-ho tot. I aquí el tenim cada diumenge. “Mireu l’anyell de Déu”; i en aquell moment se’ns obren els ulls i el cor, i el reconeixem. “El reconegueren al partir el pa”; com avui, com cada diumenge.