Lectures i homilia del diumenge 5 de Pasqua

L’únic camí per arribar a la vida de veritat és Ell.

No cal buscar més! 

Mn. A. Roquer. 

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 6,1-7)

Per aquells dies, anava augmentant el nombre dels creients, i els immigrats de llengua grega es queixaven dels nadius perquè, en la distribució diària d’ajuda als pobres, les seves viudes no eren ateses. Llavors els dotze convocaren una reunió de tots els creients i els digueren: «No estaria bé que nosaltres deixéssim la predicació de la paraula de Déu i ens poséssim a distribuir l’ajuda als pobres. Per això, germans, busqueu entre vosaltres mateixos set homes fiats, plens de l’Esperit Sant i de seny, i els encarregarem aquesta feina; nosaltres continuarem ocupant-nos de la pregària i del ministeri de la paraula.» Tothom trobà bé aquesta proposta, i elegiren Esteve, un home ple de fe i de l’Esperit Sant, Felip, Pròcor, Nicànor, Tímon, Parmenàs i Nicolau, un antioquè convertit al judaisme. Els presentaren als apòstols, i aquests, després de pregar, els imposaren les mans. La paraula de Déu s’anava estenent, i a Jerusalem creixia molt el nombre dels creients; fins i tot molts sacerdots acceptaven la fe.

Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 2,4-9)

Estimats, acosteu-vos al Senyor, que és la pedra viva. Els homes l’havien rebutjada, però als ulls de Déu és «escollida, de gran valor». També vosaltres, com pedres vives, deixeu que Déu faci de vosaltres un temple espiritual, un sacerdoci sant, que oferirà víctimes espirituals, acceptables a Déu per Jesucrist. Per això diu l’Escriptura: «Jo poso a Sió una pedra angular, de gran valor, escollida: el qui creu, no quedarà defraudat.» És de gran valor per a vosaltres, els qui heu cregut, però per als qui no creuen «la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici», i «s’ha convertit en pedra d’ensopec, en roc que fa caure». Ensopeguen quan no fan cas de la predicació. Sempre n’hi haurà, que no en fan cas. Però vosaltres sou «un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada, la possessió personal de Déu», perquè «proclamo la lloança» d’aquell que us ha cridat del país de tenebres a la seva llum admirable.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 14,1-12)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n’hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig.» Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?» Jesús li diu: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi. Si m’heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare: des d’ara ja el coneixeu i ja l’heu vist.» Li diu Felip: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més.» Jesús li diu: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic no vénen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; si no, creieu-ho per aquestes obres. Us ho dic amb tota veritat: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.»

Homilia:

Avui, en el diàleg que Jesús manté amb els seus Apòstols en aquell llarg comiat del Darrer Sopar, hi hem escoltat la intervenció de dos dels seus Apòstols: Tomàs i Felip. El primer, Tomàs, fa una pregunta fonamental: “On aneu?”. Aquest dubte de Tomàs, beneït dubte, permet a Jesús respondre a l’anhel més profund de la persona humana: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi”. L’únic camí per arribar a la vida de veritat és Ell. No cal buscar més! Aquest és el nou camí que Ell ha obert. El camí és Ell!

El dubte de Felip és un altre: “Mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més”. Si veiéssim el Pare ja ho tindríem tot solucionat, no ens caldria res més; i així podríem caminar per la vida sense cap mena de dubte, amb tota seguretat. No caldria ni la fe perquè l’hauríem vist. Felip no s’adona que allò que demana és que la persona humana deixi de ser lliure, i es cregui, doncs, per força i s’estimi per obligació. És a casa del Pare que no caldrà la fe perquè ho veurem tot tal com és i quedaran respostes totes les preguntes més radicals. La resposta de Jesús fa que podem entendre millor el seu paper de fill del Pare: “Qui em veu a mi, veu el Pare”.

Tomàs és presentat com un home pràctic, que va al gra, que vol veure i vol tocar. Em sembla que tots som una mica tomassos. “Si no sabem on aneu, com podem saber quin camí hi porta?” I això dóna peu a Jesús a fer aquesta afirmació: “Jo sóc el camí, jo sóc la veritat, jo sóc la vida”. Que podríem traduir així: Només jo sóc el camí, la veritat i l’autèntica vida. Només Ell ens permet d’arribar on nosaltres volem anar.

I aquí, cada diumenge, escoltem la seva paraula que ens mostra quin és el camí i quina és la veritat. La celebració de cada diumenge d’aquí no és un acte social, ni és una trobada d’amics; ni és tampoc una reunió de creients que venen a resar. És una altra cosa. Aquí cada diumenge la presència del Senyor és real, totalment real. Quan nosaltres celebrem l’Eucaristia no fem una representació del seu sopar; és realment el seu Darrer Sopar. No és correcte, doncs, allò de oir missa. La missa no s’oeix, és fa! S’hi participa, s’hi actua; i es participa d’aquest misteri de la presència del Senyor entre nosaltres cada diumenge: “Jo estaré amb vosaltres cada fins a la fi del món”.

El pessebre, el Via Crucis, són representacions ha dit el papa Francesc. En canvi, la missa és una commemoració real, és a dir una presència del Senyor. Ell està aquí amb nosaltres. Malauradament, ha dit el Papa, moltes vegades mirem el rellotge durant la celebració i comptem els minuts. No és aquesta l’actitud més correcta. La celebració és entrar de ple en el misteri de Déu, en l’espai, en el temps de Déu. Ens parla, també, de demanar al Senyor que ens doni el sentit del sagrat. Aquest sentit que ens fa entendre que una cosa és pregar i dir unes oracions, per boniques que siguin, i una altra cosa és celebrar l’Eucaristia. I el Papa afegeix: Que el Senyor ens ensenyi a entrar en el misteri de Déu.

Llavors jo penso... ja no caldrà que el Senyor ens digui, com va haver de dir a l’apòstol Felip: “Tant de temps que estic amb vosaltres i encara no em coneixes?”.