diumenge, 2 de febrer del 2014

Lectures i homilia de la festa de la Presentació del Senyor.

Demanem-li que el pas dels anys no ens robi la capacitat de meravellar-nos, la capacitat d’esperar contra tota esperança, la capacitat de descobrir la seva presència sempre present en les coses més normals del dia de cada dia.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre del profeta Malaquies (Ml 3, 14)
Això diu el Senyor: “Jo envio el meu missatger perquè prepari el camí davant meu, i tot seguit el Senyor que vosaltres busqueu, l’àngel de l’aliança que desitgeu, entrarà al seu temple. 
Ja ve, diu el Senyor de l’univers. ¿Qui resistirà el dia de la seva arribada? ¿Qui es mantindrà dret quan ell aparegui? Perquè serà com el foc del fonedor i com el sabó de fer bugada: s’asseurà a fondre i a depurar la plata, purificarà els descendents de Leví, els refinarà com la plata i l’or. Des d’aleshores oferiran al Senyor una oblació digna, i les oblacions de Judà i de Jerusalem seran agradables al Senyor com ho eren abans, com en els temps antics.
Lectura de la carta als cristians Hebreus (He 2, 14-18)
Els fills d’una família són d’una mateixa sang. Per això Jesús s’ha emparentat amb nosaltres per poder destituir amb la seva mort el diable, que tenia el domini de la mort, i així fer-nos lliures, ja que, sotmesos com estàvem al temor de la mort, érem esclaus tota la vida. 
Noteu que ell no ha vingut per ajudar els àngels, sinó els descendents d’Abraham. 
Per això calia que es fes en tot semblant als germans, i així pogués ser un gran sacerdot compassiu i acreditat davant Déu per expiar els pecats del poble. 
Perquè, després que ell mateix ha passat la prova del sofriment, pot confortar els altres que són provats.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 2, 22-40)
Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per presentar-lo al Senyor, complint el que prescriu la Llei, que tot noi fill primer, sigui consagrat al Senyor. 
També havien d’oferir en sacrifici “un parell de tórtores o dos colomins”, com diu la Llei del Senyor. 
Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós que esperava l’hora en què Israel seria consolat, i tenia en ell l’Esperit Sant. 
En una revelació, l’Esperit Sant li havia promès que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. 
Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit, i quan els pares entraven amb el nen Jesús, per complir amb ell el que era costum segons la Llei, Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient: 
- “Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès. 
Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble.”
El seu pare i la seva mare estaven meravellats d’això que es deia d’ell. 
Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: 
- Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.”
Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda fins aleshores, als vuitanta-quatre anys. 
Mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora, donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida. 
Quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. 
El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor.
Homilia:
La festa d’avui, festa de la Presentació del Senyor, ens porta a reconèixer en aquell infant nascut a Betlem el fill de Déu, per tant el redemptor que Israel esperava, que tots necessitaven.

El vell Simeó ho té ben clar: “Els meus ulls han vist el Salvador, llum de les nacions”. I el qui ve és el rei dels que esperen amb humilitat el Regne de Déu, els que ploren amb l’amargor de les injustícies que sofreixen, i els que esperen qui els alliberi de tantes pors, el que faci llum a tanta foscor.

Els cristians de més avançada edat són (som!) especialment protagonistes en el dia d’avui, els que veuen complertes totes les esperances com Simeó i Anna, com també els homes i dones que, des de la vida contemplativa, viuen de la pregària esperançada que Déu complirà allò que ha promès. El papa Joan Pau II, l’any 1997, va instituir el dia d’avui la Jornada de la Vida Consagrada. Maria i Josep fan ofrena del fill, els monjos i monges fan ofrena de la seva vida a Déu. El moviment de vida cristiana que aplega gent gran i s’anomena Vida Creixent, celebra també avui aquesta festa unida als dos ancians, Simeó i Anna, que reconeixen que aquell infant és el Messies, llum del món.

Jesús és aquesta llum que ve de part de Déu per mantenir ben viva la nostra esperança, per restituir en nosaltres allò que el pas dels anys erosiona dia rere dia. Aquell que és la llum per il·luminar les tenebres i les foscors! Qui no té un espai fosc a la vida? Doncs, sí, pot ser la llum.

Simeó i Anna són els que han viscut pacientment i són aquells que, tot i perdent moltes facultats físiques, no han perdut l’esperança; aquells que saben més enllà del dia a dia; aquells que han estat joves i no han deixat de ser-ho perquè han complert anys; aquells que han restat ferms en les promeses de Déu perquè saben que Déu (només Déu!) pot complir tot allò que ha promès.

Les paraules del vell Simeó són plenes de sorpresa. “Els meus ulls han vist el salvador que havíeu promès”. Tots, Simeó i Anna, Josep i Maria, viuen de la fe i ara veuen que no anaven equivocats. Allò que el Senyor els havia promès es complí. I més! La nostra esperança, per llarga que sigui, sempre és curta. El Senyor va més enllà encara de tot el que podem esperar. La fe no és una il·lusió; no són unes ganes. Aquell que sap que pot esperar sense desesperar-se (no és per ell, és Déu), que perquè és Déu sempre és una sorpresa. I una sorpresa esperada. Déu té sempre la capacitat de refer les nostres esperances.

Demanem-li que el pas dels anys no ens robi la capacitat de meravellar-nos, la capacitat d’esperar contra tota esperança, la capacitat de descobrir la seva presència sempre present en les coses més normals del dia de cada dia.


Que el Senyor sigui avui per a nosaltres, ni que sigui una senyera combatuda moltes vegades en el nostre món, aquella llum, aquella petita llum, que ens il·lumina el camí aquí a la terra. I això ens obre la porta gran de la llum eterna.

diumenge, 26 de gener del 2014

Lectures i homilia del diumenge 3 de durant l’any

Jesús ya no es anuncio, no es profecía, sino que es realización y cumplimiento de todo aquello que habían anunciado los profetas.
P. Joan Amengual Jaume
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 8,23b-9,3)
En temps passat, el Senyor humilià el país de Zabuló i de Neftalí, però a la fi dels temps enaltirà el camí del Mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans. El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa; s’alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí. Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l’espatlla i l’agulló del qui l’arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 1,10-13.17)
Germans, pel nom de Jesucrist, el nostre Senyor, us demano que aneu d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres; estigueu ben units en una sola manera de pensar i en un sol parer. Perquè alguns de la casa de Cloa m’han parlat de les desavinences que hi ha entre vosaltres. Vull dir que cadascú de vosaltres afirma: «Jo sóc partidari de Pau», «Doncs jo, d’Apol·ló», «Jo, de Quefes», «Jo, de Crist». Com és això? El Crist està dividit? És que Pau ha estat crucificat per vosaltres o heu estat batejats en el nom de Pau? Crist no m’ha enviat a batejar, sinó a anunciar l’evangeli, i a fer-ho sense recórrer a un llenguatge de savis, perquè la creu de Crist no perdi el seu valor.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 4,12-23)
Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se’n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafar-Naüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s’havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós.» Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.»
[Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.» Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell. Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb ell. I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia.
Homilia:
Queridos hermanos, durante un tiempo, en la Navidad, el evangelista nos ha ido presentando el nacimiento y la infancia del Señor, aquel tiempo que terminaba con el domingo del día del Bautismo del Señor. Y nos encontramos en estos primeros domingos del tiempo ordinario litúrgico con la presentación del Reino de Dios que Jesús, una vez que se ha enterado de que Juan el Bautista, su precursor, ha sido encarcelado, comienza a anunciarlo.

Y, esto es significativo también, que nos demos cuenta de que la primera lectura del Antiguo Testamento, en este caso del profeta Isaías, está siempre anunciando aquello que en Jesús se va a realizar en plenitud. Jesús ya no es anuncio, no es profecía, sino que es realización y cumplimiento de todo aquello que habían anunciado los profetas. Y es también significativo que caigamos en la cuenta, no solamente de lo que Jesús dice o hace cuando comienza a predicar el Reino de Dios o en el desarrollo de toda su actividad misionera, sino que también es significativo que caigamos en la cuenta en las circunstancias que rodean esta predicación y estas obras de Jesús.

En el libro de Isaías, cuatro siglos antes de la venida de Jesús, se hablaba de la tierra de Zabulón y de Neftalí, de la Galilea de los gentiles. Era una tierra que había sido humillada con las invasiones de otros pueblos y a la que el profeta le anuncia que sobre ella va a venir una luz que la va a liberar de esa situación, de su sufrimiento y de su esclavitud y que la va a traer la alegría de la salvación. Es en Galilea de los gentiles, una tierra fronteriza en el extremo del pueblo judío, que no solamente había sido objeto, a veces, de invasiones de otros pueblos paganos, sino que en tiempos de Jesús era una tierra que no era ni mucho menos el centro ni religioso ni político del pueblo judío, que se encontraba en Jerusalén, como saben. Sin embargo Jesús comienza también su predicación y el anuncio del Reino de Dios en esta tierra, la Galilea de los gentiles; deja, verdad, su aldea y empieza a predicar en Cafar-Naüm, junto al lago de Genezaret, y es allí donde el Señor va elegir a los primeros discípulos. Como decía antes era Galilea una tierra fronteriza de lugar de paso hacia otros pueblos, donde convivían, pues, otras gentes paganas que habían venido de otros lugares y que convivían también con aquellos judíos fieles al Dios de la Alianza, al Dios Yahvé. Entonces era, también, una tierra de contaminación pagana donde no se vivía, así pensaban, verdad, los auténticos judíos, con toda fidelidad la fe en el Dios de la Alianza; y tanto es así que muchas veces, pues, los judíos que se consideraban más auténticos y más fieles despreciaban aquella Galilea de los gentiles. Y ahí es donde Jesús empieza a predicar.

Muchas veces el papa Francisco dice que la Iglesia tiene que salir a las periferias. Periferias son lugares geográficos a veces, pero otras veces son lugares también espirituales o personales donde se encuentra acaso la increencia, donde se encuentra la contaminación de la fe verdadera con ideas mundanas de consumismo, de hedonismo, de en definitiva el culto al dios del dinero y del consumo… una mezcla de muchas cosas. Por tanto también muchas veces nosotros, que nos consideramos cristianos de mucho tiempo, hemos de pensar que esta Palabra nos viene también a nosotros, nos advierte de que nuestra fe muchas veces no es tan pura como nos podemos creer. Y que Jesús precisamente salió a esos lugares más apartados que eran despreciados por los auténticos o verdaderos (entre comillas) creyentes del pueblo de Dios.

Y es significativo también en este evangelio, hermanos y hermanas, que Jesús es ahí también cuando elige a sus primeros colaboradores, sus primeros discípulos. Jesús, evidentemente el hijo de Dios, podría haber realizado el proyecto de Dios de otra manera para la humanidad, para redimirnos, para salvarnos. Pero el proyecto de Dios fue desde el principio la realización en la sencillez, en la humildad, en el abajamiento, en la solidaridad con la condición humana, incluso con esa condición humana más humilde, más pobre. Y por eso Jesús también allí en Galilea se va a reunir, va a llegar a sus primeros discípulos que son unos pescadores, Pedro y su hermano Andrés; después nos habla de otros dos, Santiago y Juan; y el Señor irá llamando a otros hasta completar el número de los 12. Y nos hemos de dar cuenta que también el Señor no elige allá en Jerusalén, allá en el Templo, a sus discípulos, ni elige gente de la aristocracia, de la intelectualidad, del saber y del poder, sino a unos humildes pescadores y campesinos que seguramente no sabían ni leer ni sabían mucho de las escrituras que predicaban los maestros, los letrados y los fariseos. Pero ellos, dice el Evangelio, lo siguieron de inmediato (nos dice: “dejaron las redes y a su padre y lo siguieron”). Es cierto que ese seguimiento tan de inmediato, sin poner a prueba y no escribir nada, nos puede sorprender, pero tengamos en cuenta, hermanos, que el Señor cuando llama sabe también, igual que lo sabía de aquellos discípulos, de sus debilidades, de sus inconsecuencias, de sus negaciones, que a veces también lo negaron incluso hasta el momento de su muerte en la cruz.

Por eso, lo que mejor podemos agradecer en este día es que también nosotros, en esa lista inmensa de todos aquellos que nos han precedido y que comenzó con aquellos 12 discípulos, a los cuales el Señor eligió en Galilea, también nosotros hemos sido llamados a seguirle mediante la fe. Todos nosotros, como decía el apóstol Pablo somos llamados para seguir únicamente a Cristo, superando todas las divisiones o barreras que a veces nos enfrentan, de un tipo o de otro. San Pablo advertía de una manera severa a aquella comunidad que a veces se reunía para celebrar la Eucaristía y entre ellos, sin embargo, había grandes divisiones; y les dice: así no podéis celebrar la Eucaristía, así sois un contra signo para aquellos que os ven.


Pues bien hermanos, nosotros como cristianos como nos dice san Pablo, no somos llamados a seguir ni a Pablo, ni a Apolo, ni a otro apóstol como Pedro, o cualquiera otro. En la sucesión de los apóstoles y de los primeros discípulos del Señor hemos sido llamados, nosotros, todos, desde el Papa al último cristiano que haya sido bautizado, como nos decía hoy el apóstol Pablo, para que sigamos a Cristo. El único Cristo, como nos decía el apóstol Pablo, no está dividido. En él únicamente hemos sido bautizados y de él hemos recibido su Espíritu, para que este Espíritu que el Señor nos ha dado continúe la acción, la presencia del Reino de Dios que el Señor, allá entorno al lago de Galilea, comenzó acompañado de aquellos humildes apóstoles que eran el núcleo original de la Iglesia, Iglesia de la que somos parte y que continuará según la promesa del Señor hasta el fin de los tiempos.

dissabte, 25 de gener del 2014

Lectures i homilia de la missa de l’aparició. “La Conversió de sant Pau”

“Aixeca’t, posa’t en camí, deixa’t il·luminar”.
I a això és el que els cristians hem d’estar habituats a fer: aixecar-nos, posar-nos en camí i deixar-nos il·luminar.
Mn. C. Saiz

Lectura dels fets dels Apòstols (Ac 22,3-16)
En aquells dies Pau digué al poble: «Jo sóc un jueu, nascut a Tars de Cilícia, educat en aquesta ciutat, format als peus de Gamaliel en l’observança exacta de la Llei dels nostres pares, ple de zel per Déu, com n’esteu avui tots vosaltres.
»Jo vaig perseguir a mort aquest grup: agafava homes i dones i els posava a la presó. El gran sacerdot i tot el sanedrí en són testimonis. D’ells vaig rebre cartes adreçades als germans jueus de Damasc, i me n’hi anava amb la intenció d’endur-me’n presos els qui trobés allà, perquè fossin castigats a Jerusalem.
»Pel camí, quan ja m’acostava a Damasc, de sobte, cap al migdia, esclatà al voltant meu una gran llum que venia del cel, vaig caure a terra i vaig sentir una veu que em deia: “Saule, Saule, per què em persegueixes?” Jo vaig respondre: “Qui sou, Senyor?” Ell em digué: “Jo sóc Jesús, el Natzarè, que tu persegueixes.” Els qui anaven amb mi veieren la llum, però no van entendre què em deia la veu que em parlava. Jo li vaig dir: “Què haig de fer, Senyor?” El Senyor em respongué: “Aixeca’t, vés a Damasc, i allà et diran tot el que tinc ordenat que facis.”
»Jo, encegat per aquella llum, no veia res, però els qui m’acompanyaven em donaren la mà i em conduïren a Damasc. Un tal Ananies, home piadós segons la Llei, molt considerat de tots els jueus que residien a Damasc, em vingué a trobar i em digué: “Saule, germà meu, recobra la vista.” I a l’instant el vaig veure. Llavors em digué: “El Déu dels nostres pares et tenia destinat a fer-te conèixer el seu voler, a veure el Just i a sentir les paraules dels seus llavis, perquè davant de tots els homes, tu li has de ser testimoni de tot allò que has vist i has sentit. I ara, què esperes? Invoca el seu nom i bateja’t, i quedaràs net dels teus pecats”.»
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 16,15-18)
En aquell temps Jesús s’aparegué als onze i els digué:«Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la bona nova de l’evangeli. Els qui creuran i es faran batejar, se salvaran; els qui no creuran, seran condemnats. Els qui hauran cregut faran miracles com aquests: expulsaran dimonis pel poder del meu nom, parlaran llenguatges nous; si agafen serps amb les mans o beuen metzines no els faran cap mal, els malalts a qui hauran imposat les mans, es posaran bons.»
Homilia:
Bé, germanes i germans, en aquesta festa que celebra l’Església de la Conversió de sant Pau fixem-nos en 2 o 3 detalls de la proclamació de la Paraula d’avui, d’aquest 25 de gener.

“Pau mogut pel zel”. El zel a vegades pot ser perillós. I ho feia amb bona intenció, perquè creia que hi havia un grup que havia començat... que anava... diríem d’una manera, sinó oposada, diferent del que fins ara ell, com a bon jueu, bon samarità, havia cregut; i defensava el que creia que havia de defensar, “mogut pel seu zel”. Els extrems, i això també ho estem veient en els nostres temps, no han canviat, porten a fer coses en nom de Déu que van en contra del voler de Déu.

Veu una llum, escolta unes paraules i rep una missió. És aquesta, germanes i germans, la vida de tot creient: deixar-se il·luminar per la Paraula de Déu. Ella ha de ser la norma. La primera paraula, l’Antic Testament, que ens porta a la descoberta del qui és la llum que ve a il·luminar tot home que ve a aquest món, Jesucrist, el Senyor.

“Escolta una veu: Saule, Saule! Per què em persegueixes?... Vés, aixeca’t”. I on va? Acompanyat dels altres, a aquell que l’ha d’introduir dintre de la comunitat. I allà es deix il·luminar per la paraula d’Ananies, es deix il·luminar; i allí descobreix a aquell que serà el motor de la seva vida. Aquell que posarà en mans de moltes comunitats el missatge de la Paraula de Déu, a l’estil del Senyor Jesús.

“Aixeca’t, posa’t en camí, deixa’t il·luminar”. I a això és el que els cristians hem d’estar habituats a fer: aixecar-nos, posar-nos en camí i deixar-nos il·luminar. Però no sols, sinó acompanyats de la comunitat. Allà el van presentar a la comunitat de Damasc. I quan ja el responsable de la comunitat ha vist l’evolució de Pau, que és l’evolució que l’ha portat a descobrir Jesucrist: Què esperes ara? Fes-te batejar. Introdueix-te com a signe d’aquesta pertinença a la comunitat. Pel sagrament del Baptisme quedes net dels teus pecats.

I llavors acabem amb les paraules de l’Evangeli: “Com el Pare m’ha enviat, així us envio jo a vosaltres”. Però tots els enviats saben que porten aquell gran tresor de la Paraula del Senyor Jesús i el missatge profund de Jesús per portar-lo a tots aquells que vulguin escoltar. Que és l’estil de Jesús: “Qui vulgui!”.

Hem volgut seguir-lo, en donem gràcies al Senyor, i contínuament ens alimentem de la paraula del Senyor i del signe pa i vi, cos i sang, que ens uneix a tots en la mateixa comú unió.


Donem-ne gràcies. Amen.