Homilia de la festivitat de la Immaculada Concepció de Maria

En Jesús es fa present la força salvadora de Déu.

Maria accepta que això passi per ella.

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 3,9-15.20)

Després que l’home hagué menjat el fruit de l’arbre el Senyor-Déu el cridà i li digué: «On ets?» Ell li respongué: «He sentit que us passejàveu pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m’he amagat.» Li digué el Senyor-Déu: «Qui t’ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit de menjar?» L’home li digué: «La dona que m’heu donat m’ha ofert el fruit d’aquell arbre, i n’he menjat.» El Senyor-Déu digué a la dona: «Per què ho has fet, això?» Ella li respongué: «És que la serp m’ha enganyat.» El Senyor-Déu digué a la serp: «Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T’arrossegaràs sobre el ventre i menjaràs pols tota la vida. Faré que sigueu enemics tu i la dona, i el teu llinatge i el d’ella. Ell t’atacarà al cap, i tu l’atacaràs al taló.» L’home donà a la seva esposa el nom d’Heva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,3-6.11-12)

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem rebut la nostra part en l’herència. Ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva grandesa, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,26-38)

En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.» Ella es torbà en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi.» Maria preguntà a l’àngel: «Com pot ser això, si jo no tinc marit?» L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res no li és impossible.» Maria va respondre: «Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.» I l’àngel es va retirar.

Homilia:

Quan contemplem admirats un cel estrellat a l’estiu diem Que bonic! Quina bellesa! Doncs, Maria més! I quan contemplem un paisatge nevat diem Quina bellesa! Doncs, Maria més! Ella és l’obra més bella sortida de les mans de Déu. És la resta d’aquella humanitat que Déu havia programat... i vam fallar. I no ens ha d’estranyar que sigui així; ella era la predestinada a esdevenir la mare del Déu encarnat. Maria no és només la més bella, és l’única! L’única de tota l’espècie humana on Déu ha pogut plasmar la seva obra sense entrebancs. Una bellesa que no ens fa sentir a nosaltres poca cosa: nosaltres som els seus fills!

La concepció immaculada de Maria és un misteri. Però em penso que de vegades és més misteri per a aquell que veu només misteris... i potser és ell el misteri.

“Plena de gràcia” que vol diu plena de Déu. Dit així és més entenedor. Maria és l’obra d’art de Déu. Les obres d’art no s’expliquen; es miren, es contemplen, es valoren i s’estimen. Voleu més bellesa que una dóna plena de gràcia escombrant el pati de casa o rentant els plats després de dinar? L’obra més bella de Déu és una dóna de Natzaret que no parla com els poetes, és poesia!

És difícil d’entendre la plena de gràcia des de la nostra condició de pecadors. Només puc dir una cosa: si nosaltres haguéssim pogut afaccionar la nostra mare, com l’hauríem fet? Doncs Déu podia i ho va fer.

L’Anunciació a Maria és presentada per l’evangelista com un fruit de l’Esperit Sant (“L’Esperit Sant vindrà sobre teu”). La mateixa força i el mateix esperit de què ens parla el començament de tot el llibre del Gènesi quan diu “L’esperit planava sobre les aigües i de les aigües en sorgia la vida”. És una nova creació; tot es posa en marxa d’una manera nova. Ara s’han complert les profecies; comença una nova història, un nou testament. Al principi, al Gènesi, hi trobem un no; a la primera plana del Nou Testament hi trobem un sí. La salvació no pot començar amb un no a Déu, no pot venir de la història dels homes; ve de dalt.

Déu en la persona del seu fill Jesucrist participa de les nostres foscors i de les nostres contradiccions i se les carrega a l’espatlla com un germà gran. Aquest és el significat profund del naixement virginal de Jesús. No ve dels homes, ve de Déu. Abandonats a nosaltres mateixos no hauríem pogut... no podríem de cap manera autorredimir-nos.

El missatge evangèlic és clar i és entenedor i encoratjador. El món tancat en sí mateix no pot passar d’un món amb mal. Però Jesús és aquell que només per com és diu, Jesús, ja ho vol dir tot (“Déu salve”); només ell salva. En Jesús es fa present la força salvadora de Déu. Maria accepta que això passi per ella. Així esdevindrà la creient per excel·lència. Ella s’ha obert del tot a Déu amb tota confiança i així serà anomenada “Beneïda entre totes les dónes”. Si Maria és única en la seva concepció immaculada, no ho és en la seva condició de creient. Ella és imatge de l’Església que camina a la llum de la fe i va pel camí que porta cap a Déu. I amb qui podem confiar arribar per la seva intercessió més amunt que confiant amb Maria?

Ho hem demanat a l’oració de la missa d’avui: “Allò que el Senyor t’ha fet saber (com li diu la seva cosina... allò que el Senyor ens ha fet saber) es complirà”.

Homilia del diumenge 1r. d’Advent

L’Advent és revifar l’experiència de Déu en nosaltres

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 2,1-5)

Paraules revelades a Isaïes, fill d’Amós, sobre Judà i Jerusalem. Als darrers temps s’alçarà ferma la muntanya del temple del Senyor al cim de les muntanyes i per damunt dels turons. Totes les nacions hi afluiran, hi aniran tots els pobles dient: «Veniu, pugem a la muntanya del Senyor, al temple del Déu de Jacob, que ens ensenyi els seus camins i seguim les seves rutes; perquè de Sió en surt l’ensenyament, de Jerusalem, l’oracle del Senyor.» Ell posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles, forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra. Casa de Jacob, veniu, caminem a la llum del Senyor.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 13,11-14a)

Germans, siguem conscients dels moments que vivim. Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos. Avui tenim la salvació més a prop nostre que quan vam abraçar la fe. S’acaba la nit i el dia s’acosta. Despullem-nos de les obres pròpies de la fosca, revestim-nos l’armadura del combat a plena llum. Comportem-vos dignament com a ple dia. Fora l’abús de menjar i beure, fora els plaers i les impureses, fora les renyines i les enveges. Que el vostre vestit sigui Jesucrist, el Senyor.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 24,37-44)

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Quan vindrà el Fill de l’home passarà com en temps de Noè. Els dies abans del diluvi tothom continuava menjant i bevent i casant-se, fins que Noè hagué entrat a l’arca. No s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué tots. Igual passarà en l’adveniment del Fill de l’home. Si hi hagués llavors dos homes plegats al camp, potser l’un fóra pres i l’altre deixat; si hi hagués dues dones molent plegades, potser l’una fóra presa i l’altra deixada. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora de la nit que el lladre vindria, no s’hauria adormit ni hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.»

Homilia:

Avui, com sabeu, amb el temps d’Advent comencem un nou any litúrgic. Per tant, un nou camí. Però, cosa estranya, un camí que el comencem pel final. O potser no és així. Deu ser que al començar un camí el primer que hem de tenir ben clar és on volem anar, on ens porta aquest camí. D’aquí ve l’evangeli que hem llegit. L’Advent és una preparació per l’arribada del Senyor; però no la primera, a Betlem, sinó la segona... que encara ha de venir.

Ens preparem per celebrar la primera que ja ha passat, i també per la segona que encara ha de venir. Per tant, és el temps de l’esperança. I ho fa la Litúrgia per infondre’ns esperança, que prou falta ens fa. L’Advent és sobre tot això: tenir capacitat de saber esperar. No per aterrir o per causar un mena de por. No! Ha de ser en tot cas per desvetllar-nos.

A vegades la monotonia del temps que passa ens adorm, o potser ens endormisca o ens abalteix. Per què un despertador ens ha de fer por? Si volem mirar el defora, diríem que avui més aviat l’Advent és un temps d’atabalament. D’aquí ve que avui, ja d’entrada, St. Pau ens ha dit: “Comportem-vos com en ple dia”. Jesús ho diu moltes vegades; diu: “Estigueu sempre desperts. A punt”.

Ara, una gran preocupació de Jesús era que aquella flama inicial, d’aquells que el seguien entusiasmats al principi, no s’apagui. És tan fàcil arrencades de cavall! És el gran risc de tot cristià: instal·lar-se còmodament allà on li va més bé; com si el començament ja fos el final. La fe és un començar a seguir Jesucrist.

Pobre d’aquell que s’acostuma a l’Evangeli, i viu endormiscat observant mecànicament uns preceptes, unes obligacions... Fins l’amor humà es pot anquilosar quan no s’estima i només es vegeta.

L’Advent és tornar a començar aquella experiència primera, tan il·lusionada, tan plena de sentit, tan plena de vida. Ens podem acostumar a tot, a creure, a estimar, i fins i tot a viure. La vida del cristià és sempre un advent. L’Advent és revifar l’experiència de Déu en nosaltres; i quan ho redescobrim és com tornar a començar altra vegada.

Començar un nou Advent és, o tots voldríem que fos, una nova oportunitat per desvetllar la fe, per excitar l’esperança. És un temps favorable per acollir amb goig, amb un nou goig, el Senyor que ve i ens porta la seva llum, una llum que il·lumina tota la nostra vida. Que no ens passi en va, perquè ens pot passar en va. Hem d’aprendre a descobrir quins camins ens podem portar on volem realment anar.

Serveix de ben poc comentar les paraules de l’Evangeli i prou. És perdre el temps discutir sobre qüestions del que sigui, de moral o el que calgui, si no som capaços de trobar un camí que ens porta cap a Déu.

Encara hi afegiria més: la clau de com Jesús vivia, la seva experiència de Déu Pare, no era pas la por del pecat, la por de la fi del món, la por de la llei jueva, que no et deixava bellugar; sinó allò que feia, allò que vivia era fer allò que Déu vol.

L’Advent és un temps molt apropiat per reaccionar. L’Advent ha de ser un despertador; i tots sabem que el despertador alguns dies ens atabala, ens molesta.

Sant Pau ens ha dit “Sigueu conscients del moment que esteu vivint”. No sé si sempre en som. Per tant, prou de dormir! Ens diu l’Apòstol. A vegades és molt còmode estar adormit, o ens convé estar adormits. Però l’adormiment mata el coratge.

Per a que Nadal no ens agafi desprevinguts, adormits, si volem ser sincers amb nosaltres mateixos hem de reconèixer que la monotonia ens atabala, ens abalteix. L’Advent és el despertador que ens diu que el Senyor ve. Quina pena que quan arribi, allò que tant esperem, ens trobi adormits.

Mn. Roquer. Missa de Santa Maria, Reina del Món. Missa de l’Aparició.

Allò que ja s’ha realitzat en Maria es farà també en nosaltres, que com ella som membres de l’Església.

Homilia:

L’any 1954, el papa Pius XII instituïa la festa de Maria, reina del món per a que fos celebrada cada any el 31 de maig com a final del mes de Maria; i l’any 1969, Pau VI la traslladà el 22 d’agost, o sigui 8 dies després de la festa de  l’Assumpció de Maria. Sembla més adient aquesta segona opció del papa Pau VI.

El concili Vaticà II ens diu: “Maria fou enlairada al cel i enaltida com a reina per a que s’assemblés en tot al seu fill”. Així com el regne del seu fill no és d’aquest món, com ell mateix va afirmar davant de Pilat, tampoc ho és la reialesa de Maria, no ens enganyem.

Els textos de la missa de Maria Reina ressalten, per un cantó, la humilitat, i per un altre la maternitat, i també la intercessió suplicant com a mare. Reina gloriosa... perquè a la terra fou serventa fidel. Com digué Jesús “el que s’humilia serà enaltit”.

Ell, Jesús, serà rei; però quan serà coronat d’espines? Davant de Pilat, quan ningú ja no pugui confondre les coses.

Mare del rei de la glòria. I així ho cantem nosaltres a la Salve: “Reina i mare de misericòrdia”. Intercessora davant del rei, com la reina Ester. Això d’intercedir encara ho fem avui els fills. Totes les mares tenen unes entranyes de misericòrdia; i això ho sabem per pròpia experiència.

Maria és també “model d’esperança certa per al poble que camina”. Allò que ja s’ha realitzat en Maria es farà també en nosaltres, que com ella som membres de l’Església. I en el baptisme se’ns va dir, a l’ungir-nos en l’oli sant, “per a que siguis rei i profeta per sempre”. Així ho demanem també nosaltres: que tots els cristians, en el regne celestial, obtinguem la glòria que pertoca als fills.

Ara ja sabem perquè nosaltres, a Reus, li diem a Maria Reina i Mare de Misericòrdia. El que cal no és només que ho diguem; el que cal és que ho fem, que ho sapiguem de veritat i que això sigui una realitat viva a la nostra vida.

No som només devots de la Mare de Déu de Misericòrdia, som fills! I el fill sempre té la dèria d’imitar a la seva mare. Imitem-la, doncs, i com ella procurem ser cristians d’esperit misericordiós. Només aquell que ha experimentat la misericòrdia, i l’hem experimentat tots, pot ser misericordiós, sap què és la misericòrdia. És així com aconseguim, en el regne del cel, la glòria que pertoca als fills de Déu. Si ho creiem així, si ho fem així, tot allò que el Senyor ens ha dit es complirà. Com es complí en Maria allò que l’àngel li digué.

Homilia de la Festivitat de Crist Rei

El que ens planteja la festa de Crist Rei

és si regna o no regna, si mana, en la nostra vida. 

Mn. A. Roquer

Lectura del segon llibre de Samuel (2Sa 5,1-3)

En aquells dies, les tribus d’Israel anaren a trobar David a Hebron i li digueren: «Som família teva, som os del teu os i carn de la teva carn. Ja abans, mentre Saül era el nostre rei, tu conduïes les tropes d’Israel quan anaven a la guerra i quan en tornaven, i el Senyor et digué: «Tu pasturaràs Israel, el meu poble, seràs el seu sobirà.» Així, quan els ancians d’Israel anaren a trobar el rei a Hebron, el rei David va fer amb ells un pacte davant el Senyor i l’ungiren rei d’Israel.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 1,12-20)

Germans, doneu gràcies al Pare, que us ha fet dignes de tenir part en l’heretat del poble sant, en el regne de la llum. Ell ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al regne del seu Fill estimat, en qui tenim el nostre rescat, el perdó dels nostres pecats. Ell és imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat totes les coses per ell, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles, trons, sobirans, governs i potestats. Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell. Ell existeix abans que tot, i tot es manté unit gràcies a ell. Ell és també el cap del cos, que és l’Església. Ell n’és l’origen, és la primícia dels qui retornen d’entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix; per ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers, posant la pau en tot el que hi ha tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 23,35-43)

En aquell temps, les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien: «Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit.» Els soldats també se’n burlaven: tot oferint-li vinagre, li deien: «Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix.» Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: «El rei dels jueus.» Un dels criminals penjats a la creu també li deia insultant-lo: «No ets el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres.» Però l’altre, renyant-lo, li respongué: «Tu, que estàs sofrint la mateixa pena, tampoc no tens temor de Déu? I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, però aquest no ha fet res de mal.» I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne.» Jesús li respongué: «T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís.»

Homilia:

D’entrada hauríem de ser molt conscients del perill que s’amaga pel fet de proclamar Jesús rei. Hem de començar per eliminar els trets característics dels reis que coneixem d’aquest món; no ho podem confondre. Res de domini, res de supremacia, o bé, per part nostra, res de súbdits. Distorsionaríem del tot el missatge de Jesús. Ell està, justament, a les antípodes de qualsevol estructura de poder, de privilegi o de domini. Al mateix Jesús li va passar això de distorsionar el seu missatge; d’aquí ve que quan el volen proclamar rei, però després de multiplicar els pans i de donar menjar a tothom, Jesús fuig, s’amaga.

El títol de rei li dóna Pilat quan fa posar com a causa de la seva condemna això: “rei dels jueus”. Sr. Governador de Roma, perdoni, però no és el rei dels jueus! És més! És rei universal!

La imatge del rei amb ceptre, corona i trons es transforma en un home despullat, coronat, però d’espines, i clavat en una creu. Aquesta reialesa no té cap valor. La gent se’n burla, els soldats en fan mofa; uns dels crucificats l’insulta, tan sols l’altre pren una actitud diferent; tots li retreuen que no sigui capaç de baixar de la creu. La seva reialesa, doncs, no val per a res!

No sé si el de la dreta o el de l’esquerra, l’Evangeli no ho diu, és el que converteix les burles en una súplica. Extraordinari, el que ara en diem sant Dimas. “Recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre regne. Avui seràs amb mi al paradís.” Això ens ha de fer entendre amb claredat quina és la reialesa d’aquest Jesús. Per això la imatge més autèntica de Crist Rei serà sempre un crist crucificat, un Sant Crist. Crucificat perquè diu que és rei, si voleu. Coronat d’espines, com una burla, com una ironia, si voleu. Però rei. Regna des de la creu.

L’himne Vexilla Regis (Les Banderes del Rei) canta a la tercera estrofa: Es complí allò que David havia dit en els salms. Déu regna des de l’arbre d’una creu.

És en la creu on brilla amb tota la seva cruesa, i a l’hora amb tota la seva veritat, quina és la manera de regnar d’aquest home, el fill de Déu, Jesucrist. És així com ell s’ha manifestat, no adulterem la seva imatge. Perquè no ens agrada... però és veritat! La veritat no sempre cal que ens agradi, però cal que sigui veritat; tant si m’agrada com si no m’agrada.

La festa d’avui és una afirmació de fe en la manera que té Déu de regnar. La litúrgia de la festa d’avui té una antífona que ho diu ben clar. Diu: “La mort fou morta justament a la creu, quan hi moria l’autor de la vida”. Fins aquí tot arriba a entendre’s. Aquí ha arribat la saviesa o l’astúcia dels homes. Però la saviesa de Déu va més enllà. És en el moment de la creu on es posa de manifest per un cantó l’amor de Déu, per l’altre l’astúcia dels homes.

Nietzsche, el filòsof, ens parlarà de la mort de Déu, i Jesús parlarà de la vida dels homes.

El que ens planteja la festa de Crist Rei no és si ell regna o no regna en el nostre món, sinó si regna o no regna, si mana, en la nostra vida. No si la seva reialesa és reconeguda pels estats o els governants, sinó si és reconeguda per nosaltres. És Jesús que regna en la meva vida? Qui fixa els objectius del què faig? Qui estableix en la meva vida les prioritats: Crist o els altres?

“Tots els que són de la veritat escolten la meva veu” diu Jesús a Pilat. I aquí hi ha molta gent. Però si diem enlloc de Tots els que escolten la meva veu són de la veritat diem Els que són de la veritat escolten la meva veu potser ja no són tants.

És des del misteri de la creu que ahir, i avui i sempre entendrem qui és Jesús, i si mirem bé potser ens entendrem nosaltres.