Homilia del diumenge 1r. d’Advent

L’Advent és revifar l’experiència de Déu en nosaltres

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 2,1-5)

Paraules revelades a Isaïes, fill d’Amós, sobre Judà i Jerusalem. Als darrers temps s’alçarà ferma la muntanya del temple del Senyor al cim de les muntanyes i per damunt dels turons. Totes les nacions hi afluiran, hi aniran tots els pobles dient: «Veniu, pugem a la muntanya del Senyor, al temple del Déu de Jacob, que ens ensenyi els seus camins i seguim les seves rutes; perquè de Sió en surt l’ensenyament, de Jerusalem, l’oracle del Senyor.» Ell posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles, forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra. Casa de Jacob, veniu, caminem a la llum del Senyor.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 13,11-14a)

Germans, siguem conscients dels moments que vivim. Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos. Avui tenim la salvació més a prop nostre que quan vam abraçar la fe. S’acaba la nit i el dia s’acosta. Despullem-nos de les obres pròpies de la fosca, revestim-nos l’armadura del combat a plena llum. Comportem-vos dignament com a ple dia. Fora l’abús de menjar i beure, fora els plaers i les impureses, fora les renyines i les enveges. Que el vostre vestit sigui Jesucrist, el Senyor.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 24,37-44)

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Quan vindrà el Fill de l’home passarà com en temps de Noè. Els dies abans del diluvi tothom continuava menjant i bevent i casant-se, fins que Noè hagué entrat a l’arca. No s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué tots. Igual passarà en l’adveniment del Fill de l’home. Si hi hagués llavors dos homes plegats al camp, potser l’un fóra pres i l’altre deixat; si hi hagués dues dones molent plegades, potser l’una fóra presa i l’altra deixada. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora de la nit que el lladre vindria, no s’hauria adormit ni hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.»

Homilia:

Avui, com sabeu, amb el temps d’Advent comencem un nou any litúrgic. Per tant, un nou camí. Però, cosa estranya, un camí que el comencem pel final. O potser no és així. Deu ser que al començar un camí el primer que hem de tenir ben clar és on volem anar, on ens porta aquest camí. D’aquí ve l’evangeli que hem llegit. L’Advent és una preparació per l’arribada del Senyor; però no la primera, a Betlem, sinó la segona... que encara ha de venir.

Ens preparem per celebrar la primera que ja ha passat, i també per la segona que encara ha de venir. Per tant, és el temps de l’esperança. I ho fa la Litúrgia per infondre’ns esperança, que prou falta ens fa. L’Advent és sobre tot això: tenir capacitat de saber esperar. No per aterrir o per causar un mena de por. No! Ha de ser en tot cas per desvetllar-nos.

A vegades la monotonia del temps que passa ens adorm, o potser ens endormisca o ens abalteix. Per què un despertador ens ha de fer por? Si volem mirar el defora, diríem que avui més aviat l’Advent és un temps d’atabalament. D’aquí ve que avui, ja d’entrada, St. Pau ens ha dit: “Comportem-vos com en ple dia”. Jesús ho diu moltes vegades; diu: “Estigueu sempre desperts. A punt”.

Ara, una gran preocupació de Jesús era que aquella flama inicial, d’aquells que el seguien entusiasmats al principi, no s’apagui. És tan fàcil arrencades de cavall! És el gran risc de tot cristià: instal·lar-se còmodament allà on li va més bé; com si el començament ja fos el final. La fe és un començar a seguir Jesucrist.

Pobre d’aquell que s’acostuma a l’Evangeli, i viu endormiscat observant mecànicament uns preceptes, unes obligacions... Fins l’amor humà es pot anquilosar quan no s’estima i només es vegeta.

L’Advent és tornar a començar aquella experiència primera, tan il·lusionada, tan plena de sentit, tan plena de vida. Ens podem acostumar a tot, a creure, a estimar, i fins i tot a viure. La vida del cristià és sempre un advent. L’Advent és revifar l’experiència de Déu en nosaltres; i quan ho redescobrim és com tornar a començar altra vegada.

Començar un nou Advent és, o tots voldríem que fos, una nova oportunitat per desvetllar la fe, per excitar l’esperança. És un temps favorable per acollir amb goig, amb un nou goig, el Senyor que ve i ens porta la seva llum, una llum que il·lumina tota la nostra vida. Que no ens passi en va, perquè ens pot passar en va. Hem d’aprendre a descobrir quins camins ens podem portar on volem realment anar.

Serveix de ben poc comentar les paraules de l’Evangeli i prou. És perdre el temps discutir sobre qüestions del que sigui, de moral o el que calgui, si no som capaços de trobar un camí que ens porta cap a Déu.

Encara hi afegiria més: la clau de com Jesús vivia, la seva experiència de Déu Pare, no era pas la por del pecat, la por de la fi del món, la por de la llei jueva, que no et deixava bellugar; sinó allò que feia, allò que vivia era fer allò que Déu vol.

L’Advent és un temps molt apropiat per reaccionar. L’Advent ha de ser un despertador; i tots sabem que el despertador alguns dies ens atabala, ens molesta.

Sant Pau ens ha dit “Sigueu conscients del moment que esteu vivint”. No sé si sempre en som. Per tant, prou de dormir! Ens diu l’Apòstol. A vegades és molt còmode estar adormit, o ens convé estar adormits. Però l’adormiment mata el coratge.

Per a que Nadal no ens agafi desprevinguts, adormits, si volem ser sincers amb nosaltres mateixos hem de reconèixer que la monotonia ens atabala, ens abalteix. L’Advent és el despertador que ens diu que el Senyor ve. Quina pena que quan arribi, allò que tant esperem, ens trobi adormits.