Homilia del diiumenge 20 de durant l’any

“Jo us dono la meva pau”. La seva pau!

Jesús no deixa indiferent a ningú. 

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Jeremies (Jr. 38,4-6.8-10)

En aquells dies, alguns dels principals de Jerusalem digueren al rei: «Que Jeremies mori d’una vegada. Aquest home no fa sinó desmoralitzar els guerrers que queden a la ciutat i tots els restants del poble. Aquest home no vol el bé del poble, sinó la seva perdició.» El rei Sedequies els respongué: «Està a les vostres mans.» El rei era incapaç de negar-los res. Ells, doncs, prengueren Jeremies i el tiraren a la cisterna de Melquies, fill del rei, situada al pati de la guàrdia. L’hi baixaren amb unes cordes. A la cisterna no hi havia aigua, sinó fang; Jeremies quedà enfonsat en el fang. Llavors Abdemèlec, un home del palau reial, anà a trobar el rei a la porta de Benjamí i li digué: «Rei, senyor meu, no està bé això que aquests homes han fet amb el profeta Jeremies: l’han tirat a la cisterna, i ara, que ja no hi ha pa a la ciutat, es morirà allà dintre de fam.» Llavors el rei donà aquesta ordre a Abdemèlec, el cusita: «Emporta’t tres homes i treu de la cisterna el profeta Jeremies abans no es mori.»

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,1-4)

Germans, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, que ens ensenyen com hem de viure la fe, alliberem-nos de tot impediment i del pecat, que amb tanta facilitat ens lliga i, sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer en la prova que ens ha estat proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús, que ha obert el camí de la fe i el duu a terme. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada acceptà el suplici de la creu, no fent cas de la vergonya que havia de passar; així s’assegué a la dreta del tron de Déu. Tingueu present aquell que aguantà un atac tan dur contra la seva persona de part dels pecadors; així no us deixareu abatre, cansats de resistir. En la vostra lluita contra el pecat, encara no us hi heu enfrontat fins a vessar la sang.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 12,49-57)

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d’un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l’hauré passada! Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar. Des d’ara dins una mateixa casa n’hi haurà cinc de dividits: Tres contra dos, i dos contra tres. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare; la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.» Deia també a la gent: «Quan veieu sortir un núvol a ponent, dieu tot seguit: “Ja ve la pluja.” I efectivament, la pluja arriba. I qual el vent bufa del sud, dieu: “Farà calor.” I en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l’aspecte de la terra i el cel, i ara no endevineu quins moments esteu vivint? Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?»

Homilia:

Sant Lluc, que és l’evangelista que llegim enguany, si ens hi fixem bé sembla contradictori.

La pau de Jesús no és la del fals pacifisme dels resignats i dels fatalistes i menys la pau del cementiri. La seva pau és un gran revulsiu per a un món enfonsat, això sí, en el mal; o potser pitjor, resignat a viure en el mal.

Jesús és un despertador de consciències adormides. Ens equivocaríem de mig a mig si, quan diu que vol calar foc a la terra, penséssim, i més ara a l’estiu, en els incendis dels boscos; res més lluny de a veritat, ja ho podeu suposar.

El foc de què parla Jesús té un altre sentit. Recordeu que Joan el Baptista a Jesús l’anomena “aquell que serà batejat amb foc”. I també sant Lluc és el que parlarà del “foc de l’Esperit Sant” el dia de Pentecostès. És, doncs, un foc que purifica; un foc que posa a prova, que posa en evidència, que ens diu què és llenya o palla i què és pedra picada. No és un foc que desbasta, és un foc que purifica, que selecciona.

Com s’ha d’interpretar aquí, doncs, la paraula foc? En la tradició bíblica el foc és signe de la presència de Déu! Penseu en l’esbarzer que crema al peu del Sinaí davant de Moisès; o en la carta als cristians hebreus quan hi llegim “Déu és un foc que devora”.

És així com podem entendre "i com voldria veure-la cremar". Així podem afirmar que aquesta figura del foc en boca de Jesús és més aviat un retret contra un món fred, apàtic; que no s’entusiasma per res; que tot ho mira així una mica a distància.

Ara resulta, ni que sembli mentida, que el gel és més perillós que el foc en les persones. Si Déu és foc, pobre d’aquell que és palla. No ens ha de sorprendre gens ni mica que el seguiment de Jesús demani una mica, o més que una mica, de sacrifici. Si l’entenem com cal, ha de ser així. L’heu vist mai un amor que no demani sacrifici?

El sacrifici pel sacrifici no té sentit, però el sacrifici per amor el té tot! El nostre problema és, més aviat, que vivim còmodament instal·lats en el mínim esforç, que és igual que dir en el desamor. I això és greu.

Jesús parla de calar foc a la terra, i nosaltres inventem els extintors; i, a més a més, encara hi traiem uns diners.

Pensem que això de calar foc a la terra, Jesús ho diu tot fent camí cap a Jerusalem. I tots ho sabem, i Ell més que ningú, què li espera a Jerusalem. I Ell diu: “Com voldria veure-la cremar”.

Deixem-nos cremar per la prova de l’amor. Per a Ell va ser donar la pròpia vida. Però l’Evangeli sempre serà la pau que divideix. El foc és el que posa a prova. De pau, com de veritat, només n’hi ha una, però no tothom l’entén igual.

El seguiment de Jesús, des dels dotze Apòstols fins avui, pot ser no només un signe de contradicció, sinó, com en el cas de Jesús, motiu de persecució o fins i tot de mort. Només la religió autèntica irrita, les falses no.

“Jo us dono la meva pau”. La seva pau! Jesús no deixa indiferent a ningú. S’hi està a favor o s’hi està en contra. I a la nostra societat d’avui això també passa. El nostre món ho grapeja tot, ho purga tot. Almenys que cremi la palla i que quedi el gra. Ara som nosaltres que li dèiem a Jesús: Veniu i caleu foc i així veurem què queda; veurem qui és Ell!

L’evangeli de la Passió no tindria cap sentit sense aquest evangeli d’avui. El que ens ha de fer por no és si Jesús cala foc; el que ens ha de preocupar és si nosaltres som palla!

Homilia de la festivitat de l’Assumpció de Maria.

L’Assumpció és una festa que dóna garantia, que assegura i garanteix totalment la nostra esperança.

Hi ha salvació per a la humanitat.

Mn. A. Roquer.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 11,19a.12,1-6a.10ab)

El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu. Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi: hi havia un gran drac rogenc, que tenia set caps i deu banyes. Als set caps duia set diademes, i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles i les llançà a la terra. El drac s’aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill, un noi que ha de governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-27a)

Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon: Crist el primer, després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,39-56)

Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.» Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.» Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

Homilia:

Celebrar una festa de la Mare de Déu aquí, al Santuari, no és un afegitó més sinó que és el lloc més adequat, perquè, a més, ella és la patrona de la nostra ciutat.

Era un dia de Tots Sants de l’any 1950 quan el papa Pius XII proclamava, com a dogma de fe que Maria era al cel assumpta en cos i ànima. L’únic dogma de fe que s’ha proclamat dins del temps que nosaltres vivim en aquest món!

Si amb el pecat, ens ha dit sant Pau, ha entrat la mort al món, de la mort de Maria, la sense pecat, n’hem dit la Dormició. Celebrar la festa d’avui, i a més a més com a dia festiu, ens endinsa en la història d‘amor del nostre Déu. La victòria del bé sobre el mal troba el seu model perfecte en Maria. Ella és la nova Eva, la que no ha caigut en la trampa de la temptació.

Avui ens ho ha dit el càntic de la noia bonica de Natzaret. És el cant de la tota la humanitat que veu com el Senyor és capaç de fer meravelles. “Feliç tu que has cregut”.

La primera salvada de tot el llinatge humà és una dona. Una dona que té el sol per vestit, la lluna sota el peus i una corona de 12 estrelles segons la visió de l’autor de l’Apocalipsi.

Avui és una festa gran per a tots nosaltres. Una festa que és el ressò de l’anunci pasqual. Avui és la pasqua de Maria. Una certificació anticipada de la nostra pròpia pasqua. L’Assumpció és una festa que dóna garantia, que assegura i garanteix totalment la nostra esperança. Hi ha salvació per a la humanitat.

Hi ha una vida definitiva que s’ha complert en Jesús. Li pertoca de dret, com a fill de Déu. I aquest mateix privilegi fou un regal per a la Mare de Deu, un do. I ens serà també un do i un regal per a tots nosaltres.

Maria dóna gràcies a Déu per la seva obra “Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Sóc l’esclava el Senyor”. I per això que el Senyor ha fet... ha pogut fer meravelles en Maria.

El Déu “que derroca els poderosos del soli”, el Déu “que exalça els humils”... ho sento!... no és un Déu neutral. És un Déu que es complau en els humils, en els senzills, en una noia senzilla de Natzaret. Quan els humans badem i ens preocupem per unes grans notícies sobre la mis Mundo o la nedadora que guanya unes medalles d’or en uns Jocs Olímpics, o la Cleòpatra, qui sigui!... En el concurs de bellesa convocat per Déu, guanya Maria! Maria, una noia senzilla de Natzaret! Déu fa les coses així, tan diferents de nosaltres! I així li dirà a Maria la seva cosina Elisabet: “Ets beneïda entre totes les dones”. És que la bellesa de Maria ve per un altre cantó: “Feliç tu que has cregut”.

I avui ens arriba a tots nosaltres la mateixa salutació: “Feliços els que creuran”. “L’amor que té als que creuen en Ell s’estén de generació en generació”. I podem afegir: Ha arribat fins a nosaltres!

“Tot allò que els Senyor ens ha fet saber es complirà”, com en Maria. I nosaltres hi afegim “El meu esperit celebra Déu que em salva”. “Perquè el seu amor s’estén de generació en generació” fins avui.

I aquestes paraules de Maria en el seu cant del Magníficat no són paraules d’un profeta exaltat, ni d’un visionari, ni d’un guerrer victoriós, no! Han brostat d’una dona plena de tendresa, de netedat de cor, una dona de fe, una dona creient. I és per això que el Senyor ha pogut fer meravelles. Ha trobat en Maria la que ha promès poder fer meravelles.

Tenen molt bon nas aquells pobles que del dia d’avui n’han fet la festa major. Cap dia com aquest.

I nosaltres, entre tant, anirem cantant a la Salve: “Reina i mare de misericòrdia, en vós hem posat la nostra confiança”. Posar la nostra esperança aquí no és una il·lusió. Maria ho sap per pròpia experiència. Nosaltres, de moment, ho vivim i ho celebrem des de la fe.

Homilia del diumenge 19 de durant l’any

Acostem-nos, doncs, amb gana, i amb ganes, a la taula que el Senyor ens prepara. I aquí trobarem l’aliment que ens farà forts pel camí de la vida.

Mn. A. Roquer 

Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 18,6-9)

Aquella nit de la sortida d’Egipte havia estat anunciada per endavant als nostres pares perquè se sentissin encoratjats en veure acomplerts els juraments en què havien cregut. El vostre poble esperava la salvació dels justos i la perdició dels enemics. Amb un mateix fet castigàveu els adversaris i ens cobríeu de glòria a nosaltres, que vós havíeu cridat. Els fills sants d’un poble bo oferiren víctimes invisibles, es comprometeren a observar aquesta llei divina: tot el poble sant havia de participar igualment dels béns, com havia participat dels perills. Després entonaren per primera vegada els cants de lloança dels pares.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 11,1-2.8-19)

Germans, creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem. L’Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics, perquè havien cregut. Gràcies a la fe, Abraham, quan Déu el cridà, obeí a la invitació d’anar-se’n a la terra que havia de posseir en herència. Sortí del seu país sense saber on aniria. Gràcies a la fe, residí en el país que Déu li havia promès com si fos un foraster, vivint sota tendes igual que Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor. Gràcies a la fe, igual que Sara, que era estèril, Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge, tot i la seva edat avançada; i és que va creure en la fidelitat de Déu, que li ho havia promès. Per això d’un sol home, ja caduc, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar. Tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho, i confessant que eren estrangers i forasters en el país. [Els qui parlen així indiquen clarament que busquen una pàtria. I si s’haguessin referit a la pàtria que ells havien abandonat, no els mancava pas l’avinentesa de tornar-hi. És clar, per tant, que aspiraven a trobar-ne una de millor, una pàtria celestial. Per això Déu no s’avergonyia d’anomenar-se el seu Déu, ja que els tenia preparada una ciutat. Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isaac. I era el seu fill únic que oferia, el que havia rebut les promeses. Déu havia dit d’ell: Per Isaac tindràs la descendència que portarà el teu nom. Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort. Per això recobrà el seu fill, com una prefiguració d’aquesta veritat.]

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 12,32-48)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos bosses que no s’envelleixin, aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà; allà els lladres no s’hi acosten ni les arnes no fan malbé res. On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor. »Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats, que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces per poder obrir la porta tan bon punt trucarà. Feliços els criats que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada. Amb tota veritat passarà a servir-los d’un a un. Feliços si els trobava sempre vetllant, ni que vingués a mitjanit o a la matinada. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora que el lladre vindria, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.» [Pere li preguntà: «Senyor, aquesta paràbola, la dieu només per a nosaltres o per a tothom?» El Senyor li respongué: «Qui és l’administrador fidel i prudent, a qui l’amo confia el personal de servei perquè els doni a temps l’aliment que els pertoca? Feliç aquell servent si l’amo, quan arriba, troba que ho fa així: us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servidor pensava: «El meu amo triga a venir», i començava a pegar els criats i les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, el seu amo tornarà el dia que ell no sospita i a una hora que ell no sap, i el condemnarà a la pena dels traïdors. L’esclau que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha executat allò que l’amo volia, rebrà de valent. Però el qui, sense saber què volia l’amo, ha fet coses que mereixien assots, rebrà més poc. Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més.»]

Homilia:

Avui l’Evangeli, ho acabem de sentir, ens ha dit que la fe és creure en els béns que ara esperem encara que no veiem.

Això vol dir que la vida del cristià obeeix a una seguretat que no és d’ordre físic. Però no per això deixa de ser seguretat. N’hi ha moltes de seguretats que no formen part de l’ordre físic i les acceptem.

Dit més popularment, creure no és anar a les palpentes! Consisteix en la profunda i íntima convicció que Déu no falla en les seves promeses. O sigui que si ens mantenim fidels, a les verdes i a les madures, posseirem allò que Déu ha promès. I podem dir que, fins ara, tot allò que ha promès ho ha complert.

Això és més segur que treure la rifa de Nadal i, tot i la seva inseguretat, tots compren números.

En la fe nosaltres tenim la llum de la vida. En la fe nosaltres tenim un camí marcat. Per això, ni que sembli un contrasentit, la fe és certesa. No és una il·lusió que ens fa més passadora la vida.

Abraham ens ha estat proposat com l’encarnació viva de l’home que creu. La peregrinació d’Abraham és una marxa sempre endavant. Segur que serà pare d’una multitud de pobles tot i que Sara és estèril. I aquest convenciment és perquè Déu li ho ha dit. I així va ser pare d’una multitud de pobles. I per això és pare de la fe.

La seguretat de la fe radica en aquell que promet. Si el qui promet és Déu, la seguretat és absoluta. Qui ens mereix més garantia de seguretat, Déu o nosaltres amb els nostres dubtes? El dubte pot ser, fins i tot, l’element que dóna vida a la fe i la dinamitza. Qui dubta de la fe la repensa. El cardenal Newman deia així: Creure significa ser capaç de suportar el dubte.

Si coneixem Déu, si confiem en Déu, la fe no és font de dubtes, sinó de certeses. L’itinerari d’Abraham pot ser una bona imatge del nostre camí: emprendre el camí amb el sarró ple de fe, escoltant la Paraula de Déu, dialogant amb Déu amb la pregària, confiant amb la seva força més que amb la nostra, fins arribar a la pàtria promesa, que és quan ho entendrem tot! Però no podem avançar esdeveniments; abans no!

Més que preguntar-nos sobra la fidelitat de Déu, ens convé preguntar-nos sobra la nostra fidelitat. I la fidelitat, ho hem vist a la paràbola, a l’Evangeli, es demostra amb fets.

Les múltiples ofertes de benestar, de felicitat que omplen la societat d’avui demanen un bon nas per tal de no ser ensarronats amb coses fàcils però que pel darrera són una trampa.

Sense anar més lluny, aquí cada diumenge, hi podem trobar, si venim amb ganes, no amb desgana, allò que pot saciar el nostre desig més profund de viure. L’Eucaristia i la Paraula de Déu que aquí escoltem son aliment que satisfà. La cobdícia, en canvi, és una droga, legal però una droga. I no oblidem que si a nosaltres se’ns ha donat més, se’ns pot exigir més. Tothom reclama més d’aquell a qui més s’ha donat.

Acostem-nos, doncs, amb gana, i amb ganes, a la taula que el Senyor ens prepara. I aquí trobarem l’aliment que ens farà forts pel camí de la vida.

Homilia del diumenge 18 de durant l’any

Celebrar l’Eucaristia cada diumenge és signe d’una nova realitat. Més enllà de les coses temporals.

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre de l’Eclesiastès (Ecl 1,2.2,21-23)

Vanitat i més vanitat, deia el Portaveu-del-poble, vanitat i més vanitat, tot és en va. Després que un home s’ha esforçat a treballar amb coneixement, traça i eficàcia, ho ha de deixar tot a un altre que no s’hi ha esforçat per res. També això és en va, i és una gran dissort. Perquè, de fet, què en treu l’home de tot esforç i de tot el neguit amb què treballa sota el sol? Passa els dies en el desfici i en les penes de la seva servitud, i de nit el seu cor no descansa. També això és en va.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 3,1-5.9-11)

Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria. Per tant, feu morir allò que us lliga a la terra: fornicació, impuresa, passions, mals desigs i l’amor al diner, que és una idolatria; no us enganyeu els uns als altres, vosaltres que us heu despullat de l’home antic i del seu estil d’obrar, i us heu revestit del nou, que es renova a imatge del seu Creador i avança cap al ple coneixement. Aquí ja no compta ser grec o jueu, circumcís o incircumcís, bàrbar o escita, esclau o lliure, sinó que Crist ho és tot, i és de tots.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 12,13-21)

En aquell temps, un de la gent digué a Jesús: «Mestre, convenceu el meu germà que es parteixi amb mi l’herència.» Jesús li contestà: «Bon home, qui m’ha encomanat a mi que fes de jutge o de mediador entre vosaltres?» Llavors digué a tothom: «Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida.» I els ho explicà amb una paràbola: «Un home ric va treure de les seves terres unes collites tan abundants que no tenia on guardar-les. Tot rumiant es va dir: ja sé què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meves i em diré a mi mateix: “Tens reserves per a molts anys: reposa, menja, beu, diverteix-te.” Però Déu li digué: “Vas errat! Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, de qui serà? Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu”.»

Homilia:

No cal fer pas massa esforços per veure que la insistència humana és molt precària. En canvi, la vanitat, sempre tan de vida, s’ho vol menjar tot. Això deforma la nostra mirada sobre la nostra pròpia vida, i ens fa perdre de vista quin és el desig primer de viure. Però a la pràctica el tenir, ho sabem tots, passa davant del ser; no ens preocupa com hem de ser, ens preocupa el que hem de tenir.

Per altra banda és bo, i és molt sa, reconèixer els propis errors i els propis límits, saber fins on arribem.

El fragment de l’Evangeli d’avui té dues parts ben diferenciades. A la primera es presenta un fet real, concret; tant que ho pot ser concret i real al temps de Jesús i avui. Un home busca a Jesús per a que intercedeixi a favor seu en un litigi de diners amb el seu germà. El problema per a Jesús no és una qüestió legal, és una qüestió moral: l’ambició.

La segona part és una petita paràbola amb final moralitzador. Jesús ens recorda, si és que encara no ho sabíem, que els béns materials són una seguretat a mitges. I això no és tan lluny com ens podem pensar, a vegades, de les nostres pobres aspiracions.

Nosaltres també en podem fer de l’Evangeli un ús interessat com aquell que pregunta a Jesús. Un ús pràctic. Hi ha a l’Evangeli una recerca pràctica de com hem d’actuar a la vida en certes circumstàncies? I sant Pau, a la segona lectura, ens ha dit, ras i curt: “Estimeu allò que és de dalt, més que no pas allò que és de la terra”. Que s’ha de dir res més?

Es tracta, doncs, de prescindir dels béns materials? No! Res més lluny de la veritat. Cada cosa, això sí, al seu lloc. I quan les coses no ocupen el lloc que els hi correspon, alguna cosa o altra grinyola. Jesús ens vol fer veure que els béns materials no han d’ocupar el lloc principal a la nostra vida. El béns temporals són importants, certament, però no són absoluts. No poden ser mai objecte de la nostra aspirada felicitat.

Diuen, no sé si és veritat, però podria molt ben ser, que hi havia un home tan pobre, tan pobre, tan pobre, que només tenia diners. Nosaltres volem alguna cosa més!

La primera lectura també ens ho ha dit. Jo que em pensava que l’autor de la primera lectura, el famós Koelet, era l’home pessimista per definició! I potser peca, en tot cas, de realista. Tenir de tot no ens fa més persones, i ho sabem! Depèn de si del que es tracta és de ser o de tenir.

Sense oblidar les coses materials, el moment present sabem que allò que compta a la nostra vida no és allò que tenim, sinó tal com som.

Potser que ens parem a pensar i mirem una mica més enlaire... o  més endins.

A l’Evangeli no es condemna la riquesa, que per ella mateixa és indiferent. Es condemna en tot cas la cobdícia. No som, simplement, una guardiola. És un mal tracte si a algú li diem que és una guardiola. En una paraula, l’Evangeli ens diu que el cobdiciós és esclau de la seva insensatesa. Tenir una assegurança de vida, no siguem ingenus, no vol dir que ens hem de morir.

Celebrar l’Eucaristia cada diumenge és signe d’una nova realitat. Més enllà de les coses temporals. Sense oblidar, això sí, les coses eternes que ens interessen molt.

La pregària del salm ens ho ha dit ben clar: “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor”.