Acostem-nos, doncs, amb gana, i amb ganes, a la taula que el Senyor ens prepara. I aquí trobarem l’aliment que ens farà forts pel camí de la vida.
Mn. A. Roquer
Lectura del
llibre de la Saviesa (Sv 18,6-9)
|
Aquella nit de la sortida d’Egipte havia estat
anunciada per endavant als nostres pares perquè se sentissin encoratjats en
veure acomplerts els juraments en què havien cregut. El vostre poble esperava
la salvació dels justos i la perdició dels enemics. Amb un mateix fet
castigàveu els adversaris i ens cobríeu de glòria a nosaltres, que vós havíeu
cridat. Els fills sants d’un poble bo oferiren víctimes invisibles, es
comprometeren a observar aquesta llei divina: tot el poble sant havia de
participar igualment dels béns, com havia participat dels perills. Després
entonaren per primera vegada els cants de lloança dels pares.
|
Lectura de la
carta als cristians hebreus (He 11,1-2.8-19)
|
Germans, creure és posseir anticipadament els
béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem.
L’Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics, perquè havien cregut.
Gràcies a la fe, Abraham, quan Déu el cridà, obeí a la invitació d’anar-se’n
a la terra que havia de posseir en herència. Sortí del seu país sense saber
on aniria. Gràcies a la fe, residí en el país que Déu li havia promès com si
fos un foraster, vivint sota tendes igual que Isaac i Jacob, hereus com ell
de la mateixa promesa. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té
Déu mateix com a arquitecte i constructor. Gràcies a la fe, igual que Sara,
que era estèril, Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge, tot i
la seva edat avançada; i és que va creure en la fidelitat de Déu, que li ho
havia promès. Per això d’un sol home, ja caduc, en nasqué una descendència
tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les
platges de la mar.
Tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho, i confessant que eren estrangers i forasters en el país. [Els qui parlen així indiquen clarament que busquen una pàtria. I si s’haguessin referit a la pàtria que ells havien abandonat, no els mancava pas l’avinentesa de tornar-hi. És clar, per tant, que aspiraven a trobar-ne una de millor, una pàtria celestial. Per això Déu no s’avergonyia d’anomenar-se el seu Déu, ja que els tenia preparada una ciutat. Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isaac. I era el seu fill únic que oferia, el que havia rebut les promeses. Déu havia dit d’ell: Per Isaac tindràs la descendència que portarà el teu nom. Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort. Per això recobrà el seu fill, com una prefiguració d’aquesta veritat.] |
Lectura de
l’evangeli segons sant Lluc (Lc 12,32-48)
|
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:
«No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne.
Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos
bosses que no s’envelleixin, aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà;
allà els lladres no s’hi acosten ni les arnes no fan malbé res. On teniu el
vostre tresor hi tindreu el vostre cor.
»Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats, que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces per poder obrir la porta tan bon punt trucarà. Feliços els criats que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada. Amb tota veritat passarà a servir-los d’un a un. Feliços si els trobava sempre vetllant, ni que vingués a mitjanit o a la matinada. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora que el lladre vindria, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.» [Pere li preguntà: «Senyor, aquesta paràbola, la dieu només per a nosaltres o per a tothom?» El Senyor li respongué: «Qui és l’administrador fidel i prudent, a qui l’amo confia el personal de servei perquè els doni a temps l’aliment que els pertoca? Feliç aquell servent si l’amo, quan arriba, troba que ho fa així: us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servidor pensava: «El meu amo triga a venir», i començava a pegar els criats i les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, el seu amo tornarà el dia que ell no sospita i a una hora que ell no sap, i el condemnarà a la pena dels traïdors. L’esclau que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha executat allò que l’amo volia, rebrà de valent. Però el qui, sense saber què volia l’amo, ha fet coses que mereixien assots, rebrà més poc. Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més.»] |
Homilia:
Avui l’Evangeli, ho acabem de sentir, ens ha dit que la fe és creure en els béns que
ara esperem encara que no veiem.
Això vol dir
que la vida del cristià obeeix a una seguretat que no és d’ordre físic. Però no
per això deixa de ser seguretat. N’hi ha moltes de seguretats que no formen
part de l’ordre físic i les acceptem.
Dit més
popularment, creure no és anar a les palpentes! Consisteix en la profunda i
íntima convicció que Déu no falla en les seves promeses. O sigui que si ens
mantenim fidels, a les verdes i a les madures, posseirem allò que Déu ha
promès. I podem dir que, fins ara, tot allò que ha promès ho ha complert.
Això és més
segur que treure la rifa de Nadal i, tot i la seva inseguretat, tots compren
números.
En la fe
nosaltres tenim la llum de la vida. En la fe nosaltres tenim un camí marcat.
Per això, ni que sembli un contrasentit, la fe és certesa. No és una il·lusió
que ens fa més passadora la vida.
Abraham ens
ha estat proposat com l’encarnació viva de l’home que creu. La peregrinació
d’Abraham és una marxa sempre endavant. Segur que serà pare d’una
multitud de pobles tot i que Sara és estèril. I aquest convenciment és perquè Déu
li ho ha dit. I així va ser pare d’una multitud de pobles. I per això és pare
de la fe.
La seguretat
de la fe radica en aquell que promet. Si el qui promet és Déu, la seguretat és
absoluta. Qui ens mereix més garantia de seguretat, Déu o nosaltres amb els
nostres dubtes? El dubte pot ser, fins i tot, l’element que dóna vida a la fe i
la dinamitza. Qui dubta de la fe la repensa. El cardenal Newman deia així:
Creure significa ser capaç de suportar el dubte.
Si coneixem
Déu, si confiem en Déu, la fe no és font de dubtes, sinó de certeses. L’itinerari
d’Abraham pot ser una bona imatge del nostre camí: emprendre el camí amb el
sarró ple de fe, escoltant la Paraula de Déu, dialogant amb Déu amb la
pregària, confiant amb la seva força més que amb la nostra, fins arribar a la
pàtria promesa, que és quan ho entendrem tot! Però no podem avançar
esdeveniments; abans no!
Més que
preguntar-nos sobra la fidelitat de Déu, ens convé preguntar-nos sobra la
nostra fidelitat. I la fidelitat, ho hem vist a la paràbola, a l’Evangeli, es
demostra amb fets.
Les
múltiples ofertes de benestar, de felicitat que omplen la societat d’avui
demanen un bon nas per tal de no ser ensarronats amb coses fàcils però que pel
darrera són una trampa.
Sense anar
més lluny, aquí cada diumenge, hi podem trobar, si venim amb ganes, no amb
desgana, allò que pot saciar el nostre desig més profund de viure. L’Eucaristia
i la Paraula de Déu que aquí escoltem son aliment que satisfà. La cobdícia, en
canvi, és una droga, legal però una droga. I no oblidem que si a nosaltres se’ns
ha donat més, se’ns pot exigir més. Tothom reclama més d’aquell a qui més s’ha
donat.
Acostem-nos, doncs, amb gana, i amb
ganes, a la taula que el Senyor ens prepara. I aquí trobarem l’aliment
que ens farà forts pel camí de la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada