Homilia del diumenge 14 de durant l’any

 L’Evangeli és una persona: Jesús

Mn. A. Roquer 

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 66,10-14c)

Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu. Estigueu contents amb ella tots els qui portàveu dol per ella; sereu alletats amb l’abundància del seu consol i xuclareu les delícies de la seva llet. Això diu el Senyor: «Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar, la riquesa de les nacions, com un torrent desbordant. Els teus nodrissons seran portats al braç i amanyagats sobre els genolls. Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats. Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig i reviuran com l’herba els vostres ossos.» La mà del Senyor es farà conèixer als seus servents.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 6,14-18)

Germans, Déu me’n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist. En ella és com si el món fos crucificat per a mi i jo per al món. Ni la circumcisió ni la incircumcisió no tenen cap valor. L’únic que val és que hàgim estat creats de nou. Que la pau i la misericòrdia de Déu reposin sobre tots els qui mantenen aquest criteri i sobre l’Israel de Déu. A part d’això, que ningú no m’amoïni, perquè jo porto en el meu cos les marques distintives de Jesús. Germans, que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb el vostre esperit. Amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 10,1-12.17-29)

En aquell temps, el Senyor en designà encara setanta-dos, i els envià que s’avancessin de dos en dos cap a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar. Els deia: «Hi ha molt a segar i pocs segadors: demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los. Aneu. Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa. Si hi viu un home de pau, la pau que li desitgeu reposarà en ell; si no, retornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa i compartiu allò que tinguin per menjar i beure: els treballadors bé es mereixen el seu jornal. No aneu de casa en casa. Si en un poble us reben bé, mengeu el que us posin a taula, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent d’aquell lloc: El regne de Déu és a prop vostre. [Però si en un poble no us volen rebre, sortiu als carrers i digueu: Fins la pols d’aquest poble que se’ns ha posat als peus, us la deixem. Però sapigueu això: El regne de Déu és a prop. Us asseguro que quan vingui el gran dia, la sort de Sodoma serà més suportable que la d’aquell poble.» Els setanta-dos tornaren tots contents i deien: «Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom.» Jesús els digué: «Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar les serps i els escorpins i totes les forces de l’enemic: res no us podrà fer mal. Però no us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel.»]

Homilia:

Normalment acostumem a entendre la paraula evangelitzar per proclamar una doctrina, portar l’Evangeli a la gent que encara no el coneix. Si és així, doncs, necessitem mitjans adequats que ens assegurin la feina que hem de fer per tenir èxit en la nostra missió. Sempre pensem en allò que ens pot fer falta i passem llista; no ens descuidem de res! I això fa pensar més en una preparació d’unes vacances. Necessitem tècniques, estudis de mercat, pedagogia adient... i també és important el nombre dels que són enviats. Tot això és bo, però no n’hi ha prou. L’Evangeli no és un producte per vendre, ni és tampoc, fixeu-vos bé, una doctrina. L’Evangeli és una persona: Jesús. Només així entenem allò de “No porteu bossa, ni sarró, ni calçat...”, no necessiteu res! I encara més: allò de “Us envio com a anyells en mig de llops”. Nosaltres fem llista del què hem de prendre i Jesús ens diu el que hem de deixar! No ens entendrem. L’Evangeli val per ell mateix, no pel paper que l’embolica ni el llaç que l’adorna.

Per fer present l’Evangeli els mitjans més adequats no són ni el poder, ni el diner, ni les estructures, ni la saviesa humana! Els enviats eren quatre pescadors de mala mort, amb perdó de tots ells! Calen, això sí, uns testimonis fidels que amb la seva vida demostrin la força alliberadora i humanitzadora que porta la persona de Jesús quan és entesa i és acceptada i viscuda del tot.

Per això no és el més important la quantitat sinó la qualitat. Els que envià Jesús foren 12, i a l’hora de la veritat només en van quedar 11. Amb tanta feina que hi havia per fer! I amb tanta feina que van fer! I encara som aquí nosaltres. Sant Pau ho va entendre molt bé quan s’atreveix a dir “Déu me’n guard de no gloriar-me en res que no sigui la creu de Nostre Senyor Jesucrist”.

Si la força no ve de l’Evangeli, si la força i l’atracció no venen per Jesucrist, per on vindran? Què prediquem? En què creiem? Què vivim? Què celebrem?

No oblidem que Jesús tot això ho digué anant cap a Jerusalem. I tots sabem què l’esperava a Jerusalem. L’espera la possibilitat, diem-ho així, de donar testimoni del seu amor fins el màxim: “No hi ha amor més gran que donar la pròpia vida”. I és per això que Jesús mai parlarà d’un seguiment fàcil. Per obtenir un producte de bona qualitat, certament s’ha de pagar un preu alt. I es paga, i de bona gana, perquè sabem què hem comprat!

Tot això ho sabem, i tot i sabent-ho encara mirem de demanar rebaixes, facilitats, comoditats... només per la mitja horeta de la missa del diumenge; i que sigui, a més de curteta, ben divertida.

És el temptador del desert que diu a Jesús: “Et donaré tot això si fas el que jo vull”. Si hem fet opció de seguir Jesús, no ens autoenganyem, el camí no és fàcil, perquè és el seu camí! Però encara que no sigui fàcil és un camí que ens porta allà on volem anar. Seguir Jesús no és una feina que porti avantatges materials, ni èxits humans; és qüestió de fidelitat; a les verdes i a les madures; senzillament perquè sabem a qui seguim i sabem on ens porta.

Podríem ben bé fer aquesta pregària avui: Senyor, que sapiguem viure a fons la nostra fe, que sigui autèntica, que sigui una vida; no només un sentiment, una emoció; que no tinguem por de seguir el vostre camí, que vós ens heu anat al davant, ni por de ser “anyells en mig de llops”; que més que valorar els nostres èxits, valorem sobretot la nostra fidelitat, l’autenticitat.

Homilia del diumenge 13 de durant l’any

L’home lliure és el que, quan convé, va cap a Jerusalem... i sap el que li espera.

Mn. A. Roquer

Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 19,16b.19-21)

En aquell temps, el Senyor digué a Elies: «Ungeix Eliseu, fill de Safat, d’Abel-Mehulà, perquè sigui el teu successor com a profeta.» Elies se n’anà, i trobà Eliseu, fill de Safat, que llaurava amb dotze parelles de bous. Ell mateix guiava la dotzena parella. Elies va fer com si passés de llarg i li tirà a sobre el seu mantell de profeta. Eliseu deixà els bous, corregué darrere Elies i li digué: «Vaig a besar el pare i la mare i vindré amb tu.» Elies li digué: «Vés, torna a casa teva. Què t’he fet jo per impedir-t’ho?» Ell se’n tornà, prengué la parella de bous, els matà, va coure la carn amb la fusta dels arreus, convidà la gent i se’ls van menjar. Després se n’anà amb Elies i era el seu ajudant.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 5,1.13-18)

Germans, Crist ens ha alliberat de l’esclavatge i vol que siguem lliures. Mantingueu-vos així. No us sotmeteu altra vegada al jou de l’esclavatge. Vosaltres, germans, heu estat cridats a ser lliures. Mireu només de no convertir la llibertat en un pretext per fer el vostre propi gust. Si us estimeu, poseu-vos al servei els uns dels altres. Perquè la Llei es troba tota en un sol precepte: «Estima els altres com a tu mateix.» Però si us mossegueu i us devoreu mútuament, penseu que acabareu destruint-vos. Ara, doncs, us dic: Deixeu-vos guiar per l’Esperit, i no satisfeu els capricis de la carn. Perquè la carn es deleix contra l’Esperit i l’Esperit contra la carn. Esperit i carn lluiten l’un contra l’altre, per no deixar-vos fer allò que voldríeu. Si us deixeu conduir per l’Esperit, no esteu subjectes a la Llei.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,51-62)

Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem. Envià alguns que s’avancessin, i ells, tot fent camí, entraren en un poblet de samaritans per buscar-hi allotjament. Però la gent no el volgué rebre, perquè s’encaminava a Jerusalem. En veure això, els seus deixebles Jaume i Joan li digueren: «Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?» Però Jesús es girà i els renyà. I se n’anaren a un altre poblet. Mentre feien camí algú li digué: «Us seguiré pertot arreu on anireu.» Jesús li respongué: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap.» A un altre, Jesús li digué: «Vine amb mi.» Ell li contestà: «Senyor, permeteu-me primer d’anar-me’n a casa, fins que hauré enterrat el meu pare.» Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts, i tu vés a anunciar el regne de Déu.» Un altre digué a Jesús: «Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva.» Jesús li respongué: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte per al regne de Déu.»

Homilia:

Avui més enllà de tot, toca fer un comentari de l’Evangeli que no el pot substituir ningú, ni jo ni ningú. L’evangelista Lluc ha precisat: “Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, decidí encaminar-se cap a Jerusalem”. Dissabte a Jerusalem hi haurà sí... un Diumenge de Rams, i també hi haurà un Divendres Sant. La vida és així.

I Ell, preveient el que pot passar, parla de seguiment. D’un seguiment, això sí, incondicional. No pot ser d’altra manera. A les verdes i a les madures. “Ningú que tingui la ma a l’arada i miri enrere...” No m’interessa. Seguir a Jesús quan totes ens ponen no és de seguidors de Jesús, sinó que és d’aprofitats. I això també és dóna. “Les guineus tenen caus, i els ocells tenen nius, però el Fill de l’home no...” sap on dormirà aquest vespre.

Jesús camina cap a Jerusalem i nosaltres, com que sabem on va i sabem el què li espera, anem a contrapàs. Tot i que Ell deixa ben clar: “Qui em vulgui seguir...”. Home... Voler, voler, sí que volem, però... I sempre hi ha el però. I aquí poseu-hi el què vulgueu; millor dir, posem-hi allò que ja sabem.

Sempre portarem una pedra a la sabata. I esperem que ens digui: Seu! Treu-te la pedra de la sabata. I no! Ens diu: Treu-te la sabata! Jesús té una manera de fer... per tant té una manera de dir... que és difícil d’entendre. No és estrany! I això no deixa indiferent a ningú. I nosaltres, que acostumem a anar a la nostra, que no sempre és la seva, tenim una solució fàcil: posem ma de Jaume i Joan (“Voleu que diem que baixi foc del cel i els consumeixi?”). D’això sí que en sabem, però és contra la seva voluntat, i ho hem fet moltes vegades.

En tot cas si seguir-lo se’ns fa difícil, només tenim un cap de corda per aferrar-nos, el que ens ha dit el salm: “En vós trobo refugi”. Senyor, ningú com vós no em fa feliç. Sabem, doncs, a qui seguim. Hem d’aprendre una cosa que, si vivim de la fe, vivim al ras moltes vegades.

Però sant Pau ens ensenyava un camí. Aquell que és capaç de seguir-lo i no es deixa entabanar per cap cant de sirena, sempre tan bonics però tan esclavitzadors.

I no podem falsificar la llibertat. No és el mateix ser lliure per fer allò que em dóna la gana, i que ser lliure per fer allò que haig de fer; sense ser esclau d’una societat, en una paraula, que ens vol domesticar. Una societat que ens diu com hem de vestir, què hem de comprar i on hem d’anar de vacances.

El seguiment de Jesús moltes vegades serà un anar contra-corrent. Però no pel fet d’anar contra-corrent sinó per anar on hem d’anar, per trobar allò que realment busquem. L’home lliure és el que, quan convé, va cap a Jerusalem... i sap el que li espera. També és lliure aquell que és capaç d’afrontar l’adversitat; i a vegades ens pensem que ho és aquell que l’esquiva.

Per això el cristià no només evita el mal, sinó que lluita contra el mal. Ser cristià, seguir Jesús, no és tenir fe; sinó que és un camí, un procés de creixement en la fe. Som creients quan seguim les petjades d’aquell que és el Mestre, ens anem fent creients a poc a poc i en la mesura que ens atrevim a seguir Jesús, ni que sigui quan va cap a Jerusalem. Seguir-lo és deixar-nos guiar pel seu esperit, per viure com Ell va viure, per esperar el que Ell va esperar, per passar el que Ell va passar; i així arribar on Ell ha arribat.

Ser capaços de dir: Senyor, manteniu-nos sempre en l’esplendor de la vostra veritat, la vostra veritat!

Homilia de la missa de l'Aparició

“Maria, d’una manera extraordinària com ningú més, va conèixer la misericòrdia de Déu”.

I nosaltres, tímidament, però amb fermesa,

afegim: i Reus ho sap molt bé!

Mn. A. Roquer. Missa de Santa Maria i Mare de Misericòrdia. 

Homilia:

El títol de Reina i Mare de Misericòrdia, Reus el dóna a la Mare de Déu des del moment que ella som conscients que va salvar de la pesta el seu poble. I això honora aquesta ciutat.

Però també penso que Maria, com una nova reina Ester, salva el seu poble suplicant al Rei misericòrdia. Ella, des del cel, fa realitat la figura profètica de la reina Ester. Per ella, des de fa més 400 anys, per tots nosaltres. I això explica el perquè som avui aquí. Nosaltres aquí cada dia 25 celebrem agraïts aquest do.

I avui Maria continua pregant al seu fill per la salvació de tot el seu poble. I així acudim a ella, amb confiança, en tota tribulació.

Amb aquest títol de Misericòrdia ja l’anomena així sant Odó, abat de Cluny. Sembla que fou el primer de donar-li aquest títol a Maria. I estem parlant de l’any 942. És mare de misericòrdia perquè ella ha engendrat Jesucrist, ella és la misericòrdia visible i comptable del nostre Déu.

Les entranyes de Misericòrdia, però, sempre seran unes entranyes maternals. I nosaltres ho sabem. Nosaltres sabem perquè som aquí cada dia 25 i a les 7 del matí. Hi ha coses que només s’entenen quan es miren amb l’òptica de l’amor.

Donar a la Mare de Déu el títol de Mare de Misericòrdia és molt adient, per una part perquè és mare i per altra perquè nosaltres, sense ser-ne mereixedors, son necessitats de misericòrdia tantes vegades a causa de tal com som.

I així Maria, en el seu cant del Magníficat, ho hem senti avui, lloa dues vegades a Déu que és misericordiós: “L’amor que té als que creuen en ell s’estén de generació en generació. Ha protegit Israel, el seu servent; s’ha recordat del seu amor.”

Per això, i tots sabem el perquè, continuarem dient Mare de Misericòrdia. I Maria ho sap com ningú fins on arriba la misericòrdia de Déu, quan Déu la va fer objecte únic, irrepetible, preservant-la, misericordiosament, de tot pecat.

El papa Joan Pau II deia: “Maria, d’una manera extraordinària com ningú més, va conèixer la misericòrdia de Déu”. I nosaltres, tímidament, però amb fermesa, afegim: I Reus ho sap molt bé!

En Maria tenim misericòrdia, tenim remei per a tots els nostres mals, tots!, que tantes vegades que ens aclaparen. En Maria, perquè és mare, sempre tindrem aquella que ens mira amb ulls d’amor, avui i cada dia.

Homilia del diumenge 12 de durant l’any

Per seguretat ens afegirem a les paraules de Pere:

“Vós sou el Messies”

Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia de Zacaries (Za 12,10-11)

Això diu el Senyor: «Abocaré sobre el llinatge de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit d’afecte i de benvolença. Llavors miraran aquell que han traspassat: faran per ell un dol, com el que es fa per la mort d’un fill únic, ploraran amargament per ell, com es plora la mort del primer fill. Aquell dia hi haurà a Jerusalem un dol tan gran com el d’Hadad-Remmon a la plana de Maguedó. Aquell dia, un doll d’aigua abundant rentarà els pecats i les immundícies de la casa de David i dels habitants de Jerusalem.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 3,26-29)

Germans, tots vosaltres, perquè heu cregut, sou fills de Déu en Jesucrist. Tots els qui heu estat batejats per unir-vos a Crist us heu revestit de Crist. Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots sou una sola cosa en Jesucrist. I si vosaltres sou de Crist, sou descendència d’Abraham, hereus de les promeses.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,18-24)

Una vegada que Jesús es trobava pregant en un lloc apartat, se li acostaren els deixebles, i els preguntà: «Qui diu la gent que sóc, jo?» Ells li respongueren: «Uns diuen que sou Joan Baptista, altres que sou Elies, altres que ha ressuscitat un dels profetes antics.» Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Pere li respongué: «El Messies, l’Ungit de Déu.» Però ell els prohibí severament que diguessin això a ningú, i els deia: «El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà el tercer dia.» I deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà.»

Homilia:

Aquest fragment de l’Evangeli, que ara acabem d’escoltar, el tornarem a escoltar el dia de sant Pere però en versió diferent. Avui és de l’evangelista sant Lluc, que és el que llegim enguany, i el dia de sant Pere serà de l’evangeli de Mateu. El tema és el mateix: la confessió de Pere. Confessió que mereix, per part de Jesús, proclamar-lo com el primer dels Dotze.

Recordem sobretot que Lluc posa la pregària en cada moment clau, cada moment important de la vida de Jesús.

Jesús vol saber l’opinió del poble referent a la seva persona. Vol saber de quin peu calça. El resultat és una definició insuficient: que si Joan Baptista, que si un profeta... i no van més enllà. No van del tot desencaminats, no! Però és inexacte. Jesús és més que un profeta. “I vosaltres, qui dieu que sóc?”. I Pere l’encerta de mig a mig: “Vós sou el Messies”. Nosaltres, així de cop, no saben què contestar.

La vostra pregunta, Senyor, l’hem escoltat moltes vegades. I sempre hem cregut que anava adreçada al grup dels Dotze Apòstols i no a nosaltres. Nosaltres, normalment, ens valem de les fórmules ja prefixades, fórmules tradicionals, proclamades ja fa temps pels concilis, pel Catecisme, definicions de Diccionari. Nosaltres, Senyor, anem al segur; no fos cas...!

El que no fem mai és preguntar-nos qui ets tu per a nosaltres. Per anar al segur agafem el Credo. Ja us diem, Senyor, títols ben solemnes. Que no us agraden? Allò que va dir Pere, a nosaltres no se’ns s’hauria acudit mai, potser per por d’exagerar. Som prudents nosaltres. O per por de no anar fins el final, amb totes les conseqüències; sempre ens quedem curts. Això ens passa molt sovint. I diem Déu!, i fem genuflexió; què voleu més?. I vós ho compreneu.

Vós sou Paraula de Déu i així ho diem sempre. I ho diem perquè ens en han dit que ho hem de dir així. Us imagineu per un moment que ens ho creguéssim del tot?

Per altra part, des dels temps dels Apòstols, les coses, Senyor, ja ho sabeu, han canviat molt. A més, siguem raonables, ja sabeu el què podria passar si ens ho prenguéssim seriosament. Ens agrada escoltar la vostra paraula, però també hi ha altres paraules que ens agrada escoltar, que són molt boniques, ens agraden... sobretot si ens afalaguen, si ens alaben, si ens ensabonen. A més, ja sabeu Senyor que vivim en una societat pluralista, oberta; no es pot absolutitzar res. No és igual ara que el temps que vivíeu en el nostre món; hem avançat molt! Però ja podem estar contents, no ens acontentem amb qualsevol cosa. Senyor, nosaltres us diem Salvador, Senyor, Messies, Fill de Déu...

Sempre és bo canviar les coses per millorar les coses; no en agrada la monotonia, la repetició, allò que fan els altres, ni que es diguin Pere. Som molt originals nosaltres. Avui ens agrada més dir-vos amic, germà, company... És més familiar, és més de tu a tu. I així el vostre missatge ens resulta més fàcil de pair.

També us diem alliberador, no sabem de què, però fa modern. Si us diem alliberador podem anar contra els nostres enemics, que suposo que son els vostres, Senyor. O no?

Us volem enaltir tant que us allunyem de tots nosaltres. I ens oblidem que sou Déu-amb-nosaltres.

Però juguem net. No et podem fer a la nostra mida, a la nostra curta mida. Ni podem jugar amb vós segons les nostres conveniències, els nostres gustos. Senyor, tingueu pietat; Senyor, augmenteu la nostra fe. Per seguretat ens afegirem a les paraules de Pere: “Vós sou el Messies”. Pere és la roca segura.