Homilia del diumenge VI de Pasqua

L’Esperit perfecciona i acaba l’obra de Jesús en el món. Així, doncs, els que vivim de la fe no estem sols. Nosaltres, aquí, escoltem i per la fe entenem tot el misteri

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 15,1-2.22-29)

En aquells dies, uns que havien baixat de Judea ensenyaven als germans d’Antioquia que si no es feien circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès no podien salvar-se. Això portà una desavinença i una discussió tan seriosa de Pau i Bernabé amb ells que decidiren que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d’aquesta qüestió amb els apòstols i els preveres. Llavors els apòstols i els preveres, amb tota la comunitat reunida, decidiren d’elegir uns delegats i enviar-los a Antioquia junt amb Pau i Bernabé. Els elegits foren Judes, conegut també amb el nom de Bar-Sabàs, i Siles, homes que es distingien com a dirigents en la comunitat dels germans. Els donaren aquesta carta: «Els apòstols i els preveres saluden com a germans els germans no jueus d’Antioquia, de Síria i de Cilícia. Hem sabut que alguns havien vingut d’entre nosaltres sense la nostra autorització, us havien pertorbat amb les seves opinions i havien inquietat els vostres esperits. Per això hem decidit unànimement d’escollir uns representants nostres per enviar-vos-els junt amb els nostres estimats Bernabé i Pau, que han entregat les seves vides per la causa del nostre Senyor, Jesucrist. Els qui us enviem són Judes i Siles. Ells us exposaran de paraula això mateix que us diem per escrit, i és que l’Esperit Sant i nosaltres hem cregut que no us havíem d’imposar cap altra càrrega que aquestes indispensables: que us abstingueu de menjar carn sacrificada als ídols, de menjar sang i animals ofegats i de contraure un matrimoni entre pròxims parents. Fareu bé de guardar-vos de tot això. Adéu-siau.»

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 21,10-14.22-23)

L’àngel em transportà en l’esperit dalt una muntanya gran i alta, i m’ensenyà la ciutat santa de Jerusalem, que baixava del cel, de la presència de Déu, i la glòria de Déu l’envoltava. Resplendia com les pedres més precioses, com un jaspi de transparència cristal·lina. Tenia una muralla gran i alta, amb dotze portes. A les portes hi havia dotze àngels i dotze noms gravats, que són els de les dotze tribus d’Israel. Tres de les portes miraven a llevant, tres al nord, tres al sud i tres a ponent. La muralla reposava sobre un fonament de dotze pedres que duia els noms dels dotze apòstols de l’Anyell. No hi vaig veure el santuari del temple, perquè el Senyor, Déu de l’univers, amb l’Anyell, és el santuari. La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror i l’Anyell li fa llum.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 14,23-29)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles : «Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell. Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules, que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat. Us he dit tot això mentre era amb vosaltres, però el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre. Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dóna el món. Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu! Heu sentit que us deia: Me’n vaig, però tornaré. Si m’estimeu, us alegrareu de saber que me’n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. Us ho dic per endavant perquè cregueu quan ho veureu.»

Homilia:

Jesús s’acomiada dels seus al Cenacle el dia abans de la seva Passió: “Ja no parlaré més amb vosaltres”. I això val també en el context litúrgic de la celebració que estem fent, en temps pasqual. Ara és el Ressuscitat que s’acomiada dels seus abans de la seva Ascensió. I això ens remet a una reflexió sobre la realitat del que en podríem anomenar el temps de l’Església.

Ara, l’Absent serà present entre els seus a través de l’Esperit Sant. Per això els apòstols diuen “L’Esperit i nosaltres hem decidit...”; que sembla un atreviment, i no ho és perquè és veritat!. Això ho poden ben dir uns homes que es deixen portar per Déu i no per càlculs humans. Aquesta és la postura vàlida dels que se saben enviats a portar al món la bona nova de l’Evangeli; no la seva. L’autoritat de l’Església no ve de nosaltres, ve de l’esperit del Ressuscitat. Els apòstols són ben lluny de manar per manar, de dir o de fer la seva. Així, l’Absent, el Ressuscitat, serà el gran present en l’Església per a sempre. L’Església reconeix, confessa i dóna testimoni de Crist Ressuscitat.

La fe no és una ideologia, és una vida. Jesús promet als qui l’estimen, als que creguin en Ell, la presència de l’Esperit. L’Esperit que els farà entendre tot el misteri de Jesús. Aquesta veritat, aquest “vindrem a viure amb Ell”, és impossible pels que no creuen.

L’Esperit perfecciona i acaba l’obra de Jesús en el món. Així, doncs, els que vivim de la fe no estem sols. Nosaltres, aquí, escoltem i per la fe entenem tot el misteri. I, en aquest cas, recordar no voldrà dir només fer memòria, sinó actualitzar i fer realitat les mateixes paraules de Jesús: vindrem i viurem amb Ell. Per això dirà “Us dono la meva pau”. I en cada Eucaristia ho repetim; i avui ens donarem els uns als altres la seva pau. Fabricar armes per garantir la pau no és de l’Evangeli. És un càlcul humà. El gest de la pau no el podem fer mai mecànicament. Jesús s’acomiada deixant-nos la pau, la seva pau, que no és com la que dóna el món. En el context jueu la pau no és només la fi d’una guerra, és l’arribada del do messiànic. I aquest serà l’anunci de Nadal (“Pau a la terra”). I aquest serà l’anunci del Ressuscitat: “Pau a vosaltres”. És el do de Déu que treu tota por. Ni la seva partença ens ha de neguitejar. Amb la resurrecció s’ha mort l’escàndol de la creu, de totes les creus. “No tingueu por. Me’n vaig i torno a vosaltres. Jo estaré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Certament, en forma sagramental, però tan real com aquell vespre al Cenacle amb els dotze.

Per la seva encarnació sabem que el nostre lloc de trobada de l’home amb Déu és aquí. Un dia el cos físic de Jesús; avui, el seu cos eucarístic; i també el seu cos místic, nosaltres. La reunió dels cristians, cada diumenge, malgrat les nostres pors, més enllà dels nostres dubtes, com a grup creient, som sagrament en el món de Crist ressuscitat. Per això podem ben dir “El món ja no us veurà, però vosaltres sí que em veureu”.

O la fe del qui estima o l’amor del qui creu són la garantia que donem del Ressuscitat. En tot cas, la poden vendre o, potser, la podem malbaratar. L’Evangeli d’avui acaba amb aquestes paraules que sempre les hauríem de tenir presents, molt presents: “Us ho dic per endavant perquè després, quan ho veureu, cregueu i refermeu la vostra fe”.

Homilia del diumenge V de Pasqua

Els cristians som cridats per distingir-nos en una manera diferent d’entendre l’amor

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 14,21b-27)

En aquells dies, Pau i Bernabé se’n tornaren a Listra, a Iconi i a Antioquia. Confortaven els convertits de nou i els exhortaven que es mantinguessin fidels a la fe. Els recordaven que per entrar al regne de Déu hem de passar per moltes tribulacions. Ordenaren preveres en cadascuna de les comunitats, i amb pregàries i dejunis els encomanaren al Senyor, en qui havien cregut. Continuaren el seu viatge a través de Pisídia i arribaren a Pamfília. Després d’anunciar a Perga la paraula, baixaren a Atàlia, i d’allà se’n tornaren per mar a Antioquia, des d’on la comunitat els havia confiat a la gràcia de Déu perquè duguessin a terme l’obra que acabaven d’acomplir. Així que arribaren, reuniren la comunitat per anunciar-los tot el que Déu havia fet junt amb ells, i que Déu havia obert les portes de la fe als qui no són jueus.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 21,1-5a)

Jo, Joan, vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d’abans havien desaparegut, i de mar ja no n’hi havia. Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs, i vaig sentir cap a l’indret del tron una veu forta que cridava: «És el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes. Viurà amb ells, ells seran el seu poble i el seu Déu serà Déu-que-és-amb-ells. Els eixugarà totes les llàgrimes dels ulls i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes. Les coses d’abans han passat.» Llavors el qui seia al tron afirmà: «Jo faré que tot sigui nou.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 13,31-33a.34-35)

Quan Judes va ser fora del cenacle, Jesús digué: «Ara el Fill de l’home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, és que també Déu el glorificarà en Déu mateix, i el glorificarà ben aviat. »Fillets, és per poc temps que encara estic amb vosaltres. Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus.»

Homilia:

A la Pasqua tot, absolutament tot, esdevé nou, des del cos glorificat de Jesucrist. “Jo faré que tot sigui nou” ha dit Joan a la segona lectura. I Jesús, a l’evangeli, ens ha parlat també d’un manament nou. I parla també de la nova Jerusalem. I la mateixa paraula evangeli vol dir bona nova. Pasqua és una manera nova d’entendre-ho tot. Per això el batejat és un home nou, té uns criteris nous, una vida nova.

El manament d’estimar Déu sobre totes les coses ve de l’Antic Testament. La novetat de l’amor de Jesús és “tal com jo us he estimat”. Una manera nova d’entendre l’amor. És Jesús que ens ensenya a estimar fins i tot els enemics. I això és molt nou. En l’amor de Jesús hi  ha una nova dimensió; arrela en el mateix amor de Déu. Així, més que un camí de retorn (estimar els que ens estimen), és l’amor incondicional (“Estimeu aquells que no us estimen”). I és que aquest és el senyal distintiu dels que creuen en Jesús: “Per l’amor que us tindreu els uns als altres coneixeran si sou deixebles meus”.

Realment l’expressió de Joan a l’Apocalipsi: “Un cel nou, una terra nova. Una nova Jerusalem. Jo faré que tot sigui nou”... aquesta és realment una nova creació. Aquest és el món nou que Déu ha recreat amb Jesucrist. Aquesta és la manera d’estimar que va captivar el món pagà (“Mireu com s’estimen”). Era una cosa nova.

Qualsevol observador sincer de la nostra societat sap que tantes coses a les quals avui s’anomena amor no s’assemblen a l’amor de què parla Jesús ni pel forro. No sé si és exagerat dir que avui parlar d’amor no té res a veure amb allò que parla l’Evangeli. La paraula amor l’hem gastada tant que ja no sabem què vol dir. Cert que l’amor necessita d’una manera externa d’expressar-se. Però no tota expressió externa respon a una realitat autèntica d’amor.

En una societat on es corre al darrere d’un ideal que ompli els nostres desitjos, les nostres pobres aspiracions, que satisfaci totes les nostres apetències... s’assembla una mica, i em fa pensar amb allò del Petit Princep; diu: Només coneixem les coses que estimem. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet a les botigues, i com que de botigues d’amics no n’hi ha, els homes no tenen amics.

Els cristians som cridats per distingir-nos no per una saviesa molt peculiar, molt única; ni per una doctrina molt sublim, molt original; ni per l’observança d’unes normes, d’unes lleis. La nostra verdadera identitat, el nostre distintiu original és això que es basa en una manera diferent d’entendre l’amor. I justament avui, quan vivim en un món de plàstic, la nostra manera d’entendre l’amor encara sona a més diferent. És una flor que fa olor, les de plàstic no en fan, però són boniques.

L’amor sempre serà un manament nou. He dit un manament, no ho oblideu! No és l’amor espontani, és l’amor com un manament. No podria ser que fos tan nou, tan nou, que per a molts encara fos un amor per estrenar?

El que vagi per aquest camí de l’amor descobrirà que només l’amor fa que la vida valgui la pena de ser viscuda. Ni que sigui donant-la. No hi ha amor més gran que donar la pròpia vida per amor. I això era tan veritat ahir com avui. Això és tan difícil avui com ahir. Però és Pasqua.

Homilia de la missa de l’aparició

Tots som enviats a proclamar, si més no en la nostra vida, allò que diem que creiem! 

Mn. A. Roquer

Homilia:

Avui, 25 d’abril, celebrem com cada any la festa de sant Marc, l’evangelista. Un testimoni, per tant, molt directe d’allò que escriu. Un testimoni molt directe d’allò que vivim. Va compartir amb sant Pau i amb sant Pere el compromís de donar testimoni, i posar després per escrit, tot allò que ell havia viscut o havia captat de primera ma dels dos apòstols. És l’autor de l’escrit evangèlic més antic que tenim.

La tradició considera sant Marc com a deixeble de sant Pere. I va compartir amb sant Pau el seu viatge de captiveri a Roma, i amb ell la predicació de l’Evangeli en aquella ciutat. Precisament la conclusió de la carta de sant Pere el situa en una ciutat que ell anomena Babilònia, nom amb que ell designa la ciutat de Roma fent referència a la situació difícil dels cristians com fou difícil pels jueus l’estada a Babilònia.

La missió que Jesús confià als deixebles va ser duta a terme amb grans dificultats. I podem afegir: també avui experimentem les mateixes dificultats, si fa o no fa, donat que, d’una manera o altra, tots som enviats a proclamar, si més no en la nostra vida, allò que diem que creiem! Ni en temps de Marc ni avui no és fàcil. Allò que cal, el primer de tot, és ser evangelitzats nosaltres mateixos pel mateix Evangeli, sense por, sense vergonya; més encara: amb entusiasme i alegria. “Sé de qui m’he fiat” dirà sant Pau.

Ens cal coratge i paciència, i ens cal saber esperar. El sembrador, i en aquest cas el segador, no coincideixen en la feina. Marc va plantar i aquí som nosaltres avui fruit de la seva plantada.

Només hi ha dues reaccions, possiblement, davant de l’Evangeli: creure o no creure, acollir o rebutjar. No sé si mai hi ha hagut un temps fàcil per proclamar i viure l’Evangeli. Però certament el d’avui no ho és gens de fàcil. Hem d’estar molt convençuts de l’Evangeli per continuar vivint-lo en la dificultat i en el contratemps. Justament la dificultat pot ser la garantia, justament, de la nostra convicció. Avui, no totes ens ponen; i les dificultats posen a prova la nostra fe. Per tant, doneu garantia d’allò que creieu, doneu garantia d’allò que dieu que viviu. En la dificultat es posa a prova allò que diem que creiem. Nosaltres només sabem una cosa: “Aneu i prediqueu a tothom l’Evangeli”. No diu: aneu i veureu com allò que prediqueu dóna molt de fruit. No!

Que el testimoni de sant Marc encoratgi la nostra fe, afermi la nostra fe; fins i tot en temps de dificultat. Que la festa d’un evangelista, avui sant Marc, ens encoratgi, a tots!, a ser fidels a la Paraula de Déu que aquí escoltem.

Homilia del diumenge IV de Pasqua

Aquell que ha estat capaç de morir a la creu no pot prometre flors i violes, però sí que promet esperança.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 13,14.43-52)

En aquells dies, Pau i Bernabé continuaren el seu viatge des de Perga i arribaren a Antioquia de Pisídia. El dissabte entraren a la sinagoga i s’assegueren. Quan ja es dispersava la gent reunida a la sinagoga, molts dels jueus i dels prosèlits seguiren Pau i Bernabé. Ells els parlaven, mirant de persuadir-los que es mantinguessin fidels a la gràcia de Déu. El dissabte vinent gairebé tota la ciutat es reuní per escoltar la paraula del Senyor. Quan els jueus veieren aquella multitud, s’engelosiren tant que es posaren a impugnar amb paraules injurioses tot el que deia Pau. Però Pau i Bernabé els respongueren amb valentia: «Era el nostre deure anunciar-vos primer a vosaltres la paraula de Déu. Però ja que vosaltres no la voleu rebre i us feu vosaltres mateixos indignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als qui no són jueus. Així ens ho té ordenat el Senyor: “T’he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins als límits de la terra”.» Quan sentiren això els qui no eren jueus, se n’alegraren, i lloaven la paraula del Senyor. Tots aquells que Déu havia destinat a la vida eterna es convertiren a la fe. La paraula del Senyor s’escampava per tota la regió. Però els jueus instigaren les dones devotes més distingides i els principals de la ciutat a promoure una persecució contra Pau i Bernabé, fins que els expulsaren del seu territori. Ells, en senyal de protesta, s’espolsaren els peus sobre els qui els feien marxar, i se n’anaren a Iconi. Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 7,9.14b-17)

Jo, Joan, vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans. Un dels ancians em digué: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs. Per això estan davant el tron de Déu, donant-li culte nit i dia dins el seu santuari. El qui seu en el tron els protegirà amb la seva presència, mai més no passaran fam, mai més no passaran set, ni estaran exposats al sol ni a la calor, perquè l’Anyell que està en el tron els guiarà i els conduirà a les fonts on brolla l’aigua de la vida. Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 10,27-30)

En aquell temps, digué Jesús: «Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare. Jo i el Pare som u.»

Homilia:

Cada any, en aquest 4t diumenge de Pasqua, se’ns fa present a l’evangeli la figura de Jesús com a “Bon Pastor”. Una imatge particularment estimada per l’Església primitiva: Jesús més aviat que ser representat clavat en creu, fou representat com un pastor. Imatge que avui ens queda molt llunyana degut a la tecnologia.

No només ens queden lluny els pastors sinó que l’única referència que en tenim deu ser la dels pastorets quan arriba Nadal i para de comptar. Quan és una al·legoria tan rica de significat! “Jo conec les meves ovelles”. Molt bé, molt bonic! “Les ovelles coneixen la meva veu”. Molt bé, molt bonic! “El Bon Pastor les defensa quan arriba el llop”. Molt bé, molt bonic! “Jo dono la vida per les meves ovelles”. Ep! Para el carro, això ja és més seriós! Conèixer la veu, estimo les meves ovelles, dono la vida per les meves ovelles... Això va molt més enllà que una escena bucòlica, fins i tot avui podríem dir ecològica d’un pastor, però és aquí on volem arribar. “Jo els dono la meva vida”, per tant jo els dono la vida eterna, que és la que jo tinc. I això ja té molt més sentit... escoltat sobretot durant aquest temps pasqual. La seva mort és el preu de la nostra vida. Jesús no mor a la creu a causa només d’un judici precipitat; no mor a la creu només perquè ha dit “Sóc el fill de Déu”; ha mort a la creu per a que nosaltres tinguem vida i “en tinguem a desdir”.

Ens ho recorden cada dia que estem enfonsats o en una crisi econòmica. I això són faves contades. Líders convincents que assenyalin un altre camí són més escassos que un gat amb cinc potes. No ens donen esperança; i si no ens donen esperança, perquè vivim? Falten raons vàlides per viure. Quina raó de viure se’ns dóna avui? Per això la capacitat d’admiració i de seguiment avui s’enfoca caps els líders, per exemple, de l’esport o el cantant de moda o l’artista de cinema o televisió. I ja en tenim prou; no arribem més enllà! Això ens fa pensar si Jesús no podria ser un mestre de vida? Que tots ho necessitem i en fa molta falta.

La característica del pastor és portar les ovelles als llocs on hi ha bones pastures. Avui pot resultar difícil orientar cap a certs valors que donen sentit a la vida. Davant dels problemes angoixants i que apareixen a la societat pot resultar difícil trobar un camí. I no es tracta només de problemes econòmics sinó de trobar aquell lloc on es fomenten els valors que han de posar en funcionament una nova societat. Aquí podem ben dir com a l’Apocalipsi: “Els que viuen a la gran tribulació”.

On és la font “on brolla la vida”, la il·lusió de viure? “Déu eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls”. Però no diu que no ploraran. Una vida que vol eliminar tot dolor, tot sofriment, tota angoixa, tot fracàs, ens promet la terra de xauxa. Però la terra que vivim no és xauxa. Aquell que ha estat capaç de morir a la creu no pot prometre flors i violes, però sí que promet esperança.

Escoltar la veu del pastor vol dir deixar-se guiar per l’experiència de vida que veiem en Ell, el ressuscitat.

Ara que és Pasqua sabem qui és realment Jesús. Sabem doncs qui tenim per guia i pastor, i també sabem cap a on ens guia. Per la fe hem arribat a l’esperança i per l’esperança hem entès el perquè i el límit, sempre il·limitat, de fins on ha d’arribar l’amor.

Ser cristià no és només conèixer qui és Jesús, sinó què significa aquest Jesús per a mi; seguir-lo com el pastor, és a dir com a algú proper i compromès amb la nostra vida. Ell és el pastor, l’únic pastor, “el que és capaç de donar la pròpia vida perquè estima les ovelles”. “Allò que el Pare m’ha donat val més que tot”. Som nosaltres! “I ningú (ningú!) no el podrà prendre de les meves mans”.

“Allò que el Pare m’ha donat val més que tot!”.