Homilia de la missa de la Passió (Diumenge de Rams)

La misericòrdia de Dé és l’amor comprensiu, és l’amor acollidor, per tant és l’amor transformador

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 50,4-7) El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla l’orella perquè escolti com un deixeble. El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere: he parat l’esquena als qui m’assotaven i les galtes als qui m’arrancaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. El Senyor Déu m’ajuda: per això no em dono per vençut; per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 2,6-11)

Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare. Passió de nostre Senyor Jesucrist segons sant Lluc (Lc 22,14-23.56) C:  Llavors Jesús sortí i se n’anà, com de costum, a la muntanya de les Oliveres. El seguiren també els seus deixebles. Arribat al lloc els digué: +:  “Pregueu Déu que no us deixi caure en la temptació”. C:  Ell s’allunyà a una distància com la d’un tir de pedra, s’agenollà i pregava amb aquestes paraules: +:  “Pare, si vós ho voleu, allunyeu de mi aquest calze, però que no es faci la meva voluntat sinó la vostra”. C:  Se li aparegué un àngel del cel que el confortava. En ple combat interior, pregava més intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que queien fins a terra. Quan s’aixecà de la pregària, se n’anà cap els deixebles i els trobà adormits de tristor; i els digué: +:  “¿Per què dormiu? Aixequeu-vos i pregueu, que no caigueu en la temptació”. C:  Encara parlava Jesús quan arribà gent; el qui es deia Judes, un dels dotze, els anava al davant i s’acostà a Jesús per besar-lo. Jesús li digué: +:  “Judes, amb un bes traeixes el Fill de l’home?”. C:  Els qui anaven amb Jesús quan veieren el que passava digueren: S (TOTS JUNTS): “Senyor, ¿ataquem amb l’espasa?”. C:  I un d’ells donà un cop d’espasa al criat del gran sacerdot i li tallà l’orella dreta. Però Jesús digué: +:  “Deixeu-los estar”. C:  I li tocà l’orella i el curà. Llavors Jesús digué als grans sacerdots, als oficials de la guàrdia del temple i als notables que havien vingut allà per detenir-lo: +:  “Heu vingut armats amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Mentre estava amb vosaltres al temple cada dia, no em vau tocar mai. Però ara és la vostra hora, ara les tenebres tenen el poder”. C:  Ells se l’endugueren pres i el portaren al palau del gran sacerdot. Pere el seguia de lluny. Encengueren foc al mig del pati, s’assegueren al voltant i Pere s’assegué amb ells. Una criada que el veié assegut vora al foc, se’l mirà i digué: S (TOTS JUNTS): “Aquest home també anava amb ell”. C:  Ell ho negà: S (TOTS JUNTS): “No, dona; no el conec de res”. C:  Poc després un altre que el veié li deia: S (TOTS JUNTS): “Tu també ets d’ells”. C:  Pere li contestà: S (TOTS JUNTS): “No, home; no ho sóc pas”. C:  Cosa d’una hora més tard, un altre s’hi entossudí: S (TOTS JUNTS): “Segur que aquest era d’ells: fins se li coneix que és galileu”. C:  Pere respongué: S (TOTS JUNTS): “No, home; no sé de què em parles”. C:  En aquell moment, mentre el gall cantava, el Senyor es girà i mirà Pere; Pere es recordà de les paraules que el Senyor li havia dit: “Avui, abans no canti el gall m’hauràs negat tres vegades”. I així que va ser fora, va plorar amargament. C:  Els homes que guardaven Jesús, per burlar-se’n, li tapaven la cara, li pegaven i li deien: S (TOTS JUNTS): “Prova de profetitzar: endevina qui t’ha pegat”. C:  I deien moltes més coses per injuriar-lo. C:  Quan es va fer de dia es van reunir tots els notables del poble, els grans sacerdots i els mestres de la Llei i portaren Jesús al sanedrí. Allà li demanaven: S (TOTS JUNTS): “Si ets tu el Messies, digue’ns-ho”. C:  Ell els contestà: +:  “Si us dic que sí, no em creureu. Si us faig preguntes, no em respondreu. Però des d’ara el Fill de l’home estarà assegut a la dreta del Poder de Déu”. C:  Tots li digueren: S (TOTS JUNTS): “Per tant, ¿ets el Fill de Déu?’’. C:  Ell els respongué: +:  “Si que ho sóc, teniu raó”. C:  Ells digueren: S (TOTS JUNTS): “Quina falta ens fan els testimonis? Nosaltres mateixos ho hem sentit dels seus propis llavis”. C:  Llavors s’alçaren tots i el dugueren a Pilat. I començaren així la seva acusació: S (TOTS JUNTS): “Hem trobat aquest home que revolta el nostre poble, prohibeix de pagar tribut al Cèsar i pretén que és el Messies, el rei”. C:  Pilat l’interrogà: S (TOTS JUNTS): “Ets tu el rei dels jueus?”. C:  Ell li respongué: +:  “Si, teniu raó”. C:  Pilat digué als grans sacerdots i a la gent: S (TOTS JUNTS): “No trobo res en aquest home per a poder-lo inculpar”. C:  Ells insistien: S (TOTS JUNTS): “Somou el poble, escampant les seves doctrines per tot el país dels jueus. Havia començat a Galilea i no ha parat fins aquí”. C:  Quant Pilat sentí això, preguntà si aquell home era galileu. En saber que pertanyia a la jurisdicció d’Herodes, l’hi envià. Precisament aquells dies Herodes es trobava a Jerusalem. C:  Herodes s’alegrà molt de veure Jesús: feia temps que ho desitjava, perquè en sentia parlar i confiava veure-li fer algun miracle. Li feia moltes preguntes, però Jesús no li contestà res. Els grans sacerdots i els mestres de la Llei hi eren presents i l’acusaven amb força. Però Herodes amb la seva tropa, el menyspreà i, per riure’s d’ell, li posà un vestit sumptuós i l’envià altre cop a Pilat. Aquell dia Herodes i Pilat, que havien estat enemistats, es reconciliaren. C:  Pilat cridà els grans sacerdots, les autoritats i la gent i els digué: S (TOTS JUNTS): “M’heu portat aquest home com si revoltés el poble, però jo, que l’he interrogat davant vostre, no trobo que hagi comès cap dels delictes de què l’acuseu. Ni tampoc Herodes, que ens l’ha tornat a enviar. Ningú no li ha trobat res que mereixi la pena de mort. Per tant, li donaré un càstig per escarmentar-lo, i el deixaré anar”. C:  Però tota la multitud cridà: S (TOTS JUNTS): “Mateu-lo, aquest; indulteu-nos Barrabàs”. C:  Barrabàs havia estat empresonat amb motiu d’una revolta i d’un assassinat que hi havia hagut a la ciutat. Pilat tornà a parlar-los amb el desig de deixar lliure Jesús. Però ells cridaren: S (TOTS JUNTS): “Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo”. C:  Pilat respongué per tercera vegada: S (TOTS JUNTS): “¿Per què? ¿Quin mal ha fet? Jo no trobo que hagi comès res que pugui merèixer pena de mort; li donaré un càstig per escarmentar-lo i el deixaré anar”. C:  Però ells insistien demanant amb grans crits, que el crucifiquessin. I s’imposaven a força de cridar. Llavors Pilat es decidí a concedir-los allò que demanaven: indultà aquell que era a la presó per revolta i assassinat, i entregà Jesús a la pena que ells volien. C:  Quan se l’enduien, agafaren un tal Simó de Cirena, que venia del camp, i li carregaren la creu perquè la portés darrera Jesús. El seguia una gran gentada del poble, i també moltes dones endolades, que el planyien. Jesús es girà cap a elles i els digué: +:  “Dones de Jerusalem, no ploreu per mi: ploreu per vosaltres i els vostres fills. Perquè vindran dies que la gent dirà: ‘Felices les que no tenen fills, les entranyes que no han posat ningú al món i els pits que no han criat’. Llavors diran a les muntanyes: ‘Caieu damunt nostre’ i als turons: ‘Cobriu-nos’. Perquè si a un arbre verd fan això, ¿què serà de l’arbre sec?”. C:  En portaven dos més: uns criminals que havien de ser executats amb ell. Quan arribaren a l’indret anomenat Gólgota, el crucificaren juntament amb els criminals, un a la dreta i un altre a l’esquerra. Jesús deia: +:  “Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan”.    C:  Es repartiren els seus vestits i se’ls jugaren als daus. La gent s’ho estava mirant. Les autoritats deien, rient-se’n: S (TOTS JUNTS): “Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit”. C:  Els soldats també se’n burlaven: tot oferint-li vinagre, li deien: S (TOTS JUNTS): “Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix”. C:  Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: “El rei dels jueus”. C:  Un dels criminals penjats a la creu, també li deia insultant-lo: S (TOTS JUNTS): “¿No ets el Messies?. Salva’t a tu mateix i a nosaltres. C:  Però l’altre, renyant-lo, li respongué: S (TOTS JUNTS): “Tu que estàs sofrint la mateixa pena tampoc no tens temor de Déu?. I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, però aquest no ha fet res de mal”. C:  I deia: S (TOTS JUNTS): “Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne”. C:  Jesús li respongué: +:  “T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís”. C:  Ja era cap al migdia quan s’estengué per tota la terra una foscor fins a mitja tarda: el sol s’havia eclipsat. La cortina que tancava el santuari, s’esquinçà per la meitat, i Jesús cridà amb tota la força: +:  “Pare, confio el meu alè a les vostres mans”. C:  I havent dit això, expirà. AQUÍ TOTHOM S’AGENOLLA i ES FA UNA PAUSA. C:  El centurió, després de veure el que havia passat, en donava glòria a Déu i deia: S (TOTS JUNTS): “És veritat: aquest home era innocent”. C:  I tota la gent que era present en aquell espectacle després de contemplar tot el que havia passat se’n tornava donant-se cops al pit. Tots els seus coneguts i les dones que l’havien seguit des de Galilea es mantenien a distància mirant-s’ho. C:  Hi havia un home que es deia Josep, membre del sanedrí, home noble i bo, natural d’Arimatea, població dels jueus, que esperava el Regne de Déu, i no estava d’acord amb tot allò que el sanedrí havia decidit i havia fet. Aquest home anà a trobar Pilat per demanar-li el cos de Jesús; el desclavà, l’amortallà amb un llençol i el posà en un sepulcre tallat a la roca, on encara no havia estat posat ningú. Era el divendres quan ja començava el capvespre del dissabte. Les dones que havien vingut amb Jesús des de Galilea, seguiren fins allà, veieren el sepulcre i com havia estat enterrat el seu cos i se n’anaren a comprar perfums i ungüents. I durant el dissabte guardaren el repòs que la llei prescrivia. C:  Paraula del Senyor

Homilia:

Ja hem obert la porta de la Setmana Santa. El contrast entre avui i el divendres que ve és fort, molt fort! Però encara hi ha quelcom pitjor: és intencionat!

L’Església ens dóna l’oportunitat o la clau per comprendre tota la profunditat i tot l’abast d’aquests esdeveniments de la Setmana Santa. Cal que els aprofitem! És una ocasió que tenim.

Començàvem la Quaresma amb les temptacions de Jesús al desert. I al final dèiem així a l’Evangeli d’aquell diumenge: “Al final, el temptador es va retirar esperant que arribés una altra oportunitat”. El temptador no pogué amb Jesús, però sí amb els grans sacerdots, amb els mestres de la Llei, amb Judes i, més d’una vegada, amb nosaltres. Ell sempre sap esperar l’ocasió, sempre troba l’oportunitat, sempre sap per on ens apreta la sabata.

L’aclamació del poble el Diumenge de Rams, aquell “Beneit el Rei d’Israel!”, serà divendres la causa de la seva condemna. “El rei dels jueus” dirà el rètol damunt de la creu. Que no se’ns faci tan estrany, la vida entre les persones a vegades, massa vegades, és així: una contradicció!

Ara a la creu, alçat per damunt de l’odi i de la misèria, ara a l’hora del fracàs humà, quan no s’entén res, a la ratlla fronterera entre la vida i la mort, Jesús posa el seu alè -diu- en mans de Déu Pare. Ara a la creu també l’anomena Pare.

I ens fem una pregunta: davant de la mort de Jesús, digueu-me, qui és el vencedor i qui és el vençut? “Déu va regnar des de la creu!” diem a la Setmana Santa. No ho oblidem: Déu ha regnat des de la creu! Sant Pau proclama sense embuts: “Els grecs demanen saviesa, els jueus demanen prodigis i nosaltres prediquem un Messies crucificat”. I avui també nosaltres continuem proclamant el mateix.

No vull una Església de dretes, ni vull una Església d’esquerres; vull una Església sense fanàtics, ni d’un costat ni de l’altre; però sé que Jesús moria pels uns i pels altres!

La gran característica de la Passió del Senyor segons l’evangeli de Lluc és posar de manifest, com en cap lloc de l’Evangeli, la misericòrdia de Déu; és l’amor comprensiu, és l’amor acollidor, per tant és l’amor transformador. Només l’amor pot canviar les persones. I aquesta és, també avui, la nostra esperança.

Déu, malgrat tot, i tot vol dir tot, encara ens estima. I aquest és l’amor que ens venç. No esperem que baixi de la creu, esperem que ens estimi des de la creu. Ho necessitem! Si som conscients d’això, si ens fem responsables del nostre pecat, si som prou valents per demanar-ne perdó, llavors sí... aquesta setmana serà una setmana veritablement Santa. Només així, diumenge que ve, també ressuscitarem.

Sant Pau s’afanya a dir: “Si morim amb Ell, també amb Ell ressuscitarem”. Si amb Ell podem ressuscitar, la mort no ha guanyat la partida. Amb Jesús tenim tots els trumfos!

Homilia del diumenge V de Quaresma

Que el perdó de Jesucrist ens ensenyi a perdonar! Que l’amor de Jesucrist ens ensenyi a estimar!

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 43,16-21)

El Senyor, el qui obrí enmig del mar un camí, una ruta enmig de l’aigua impetuosa, el qui féu sortir per a la batalla carros i cavalls, guerrers valents i fornits i tots caigueren, no s’aixecaren mai més, s’apagaren com un ble consumit, ara diu això: «No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, no us n’adoneu? Pel desert faré que hi passi un camí, que corrin rius per la solitud, els animals feréstecs, xacals i estruços em glorificaran en veure que poso aigua en el desert, que abunden els rius en la solitud perquè begui el meu poble, que jo m’he escollit. Aquest poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 3,8-14)

Germans, tots els avantatges que jo pogués tenir els considero desavantatjosos comparats amb el valor que té poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per ell m’he avingut a perdre tot avantatge i a considerar-lo escòria a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporat a ell. Ni tan sols sóc just gràcies a una justícia meva guanyada perquè he observat la Llei, sinó gràcies a aquella justícia que Déu dóna als creients. El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts. No vull pas dir amb això que ja he obtingut aquella plenitud que busco; corro amb l’esperança d’apoderar-me’n; puc fer-ho, ja que Jesucrist s’apoderà de mi. Germans, no m’imagino pas haver-me’n apoderat; el que faig és oblidar-me dels avantatges que he deixat enrere i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant; corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 8,1-11)

En aquell temps, Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres i l’endemà de bon matí es presentà de nou al temple. Tothom acudia al seu entorn, i ell, assegut, els ensenyava. Els mestres de la Llei i els fariseus li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri. La posaren al mig i li digueren: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar-les, aquestes dones. I vós, què hi dieu?» Li feien aquesta pregunta insidiosament, buscant un pretext per acusar-lo. Però Jesús s’ajupí i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit. Ells continuaren insistint amb la seva pregunta. Llavors Jesús alçà el cap i els digué: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres.» Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra. Ells, quan van sentir això, s’anaren retirant l’un darrere l’altre, començant pels més vells. Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig. Jesús alçà el cap i digué a la dona: «On són? Ningú no t’ha condemnat?» Ella contestà: «Ningú, Senyor.» Jesús digué: «Tampoc jo et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.»

Homilia:

Avui acabem de llegir un d’aquells fragments de l’Evangeli que no necessiten masa explicacions, per sort o per desgràcia!. S’explica per si sol i, a més, no hem de descartar que segons quina explicació pot enterbolir el mateix relat evangèlic. Som així!

El tema central és el perdó. Cabdal en tot l’Evangeli. Necessari com el pa que mengem, sobretot durant el temps de Quaresma. Diumenge passat el perdó estava en forma de paràbola, el fill pròdig; avui en un fet real, l’adúltera; i això, per ser un fet real, porta més cua que la paràbola. Isaïes ens ha parlat de renovació, de mirar endavant amb optimisme. Això també ens ho ha dit el papa Francesc.

Els acusadors de la dona ens fan adonar del perill de les veritats a mitges, o de les mentides disfressades de veritat segons la nostra conveniència, fins i tot fent veure que, a lo millor és Paraula o voler  de Déu... i és en propi profit.

Jesús es nega a entrar en el joc dels acusadors. Ell ha vingut a salvar i només hi ha una salvació: on hi ha el perdó. Ningú té dret a tirar la primera pedra. Els fariseus han enxampat una dona cometent adulteri i aprofiten l’ocasió; no els interessa el pecat de la dona, els interessa veure què diu Jesús i la porten cap allà; però, en canvi, no hi porten l’altre... que si la van enxampar cometent adulteri eren dos!

El pecat de la dona el faran servir per atacar Jesús. L’adulteri és pecat, però també ho és la instrumentalització per interessos poc nets. Voleu que Jesús presenti una acusació contra l’adúltera. Ho mana la Llei! I els adúlters, què?

Si alguna cosa pot transformar la persona, no és el càstig, sinó l’amor. Aquell que és just segons Déu pot esdevenir injust quan es creu amb el dret a condemnar. Déu perdona! I el perdó de Déu... tots n’hem fet experiència... o no!

Al menys aquells que són experts amb la Llei de Déu són sincers... quan a l’hora de tirar pedres no en va quedar cap! Acusaren una dona de culpable i a l’hora de la veritat resulta que hi ha un formiguer de culpables. Qui  no vulgui pols que no vagi a l’era.

La frase de sant Agustí, comentant aquest evangeli, és magistral: Es queden sols, cara a cara, -diu- la misèria i la misericòrdia, l’adúltera i Jesús, i vol guanyar la misericòrdia. Que Déu ens deslliuri de legalismes a ultrança. No es tracta de ser permissius, es tracta de ser misericordiosos, i fàcilment quedem curts, però demanem misericòrdia per a nosaltres. Però som més amatents a condemnar que a perdonar, senzillament perquè és més fàcil; i, a més a més, sembla que acusar ens deslliura, a nosaltres, de demanar perdó. I només si perdonem podem ser mereixedors d’un perdó, el de Déu.

Potser per això, vés a saber, aquest evangeli va tardar molt de temps a ser incorporat al textos del Nou Testament. Durant molts anys va ser un full a part que tant s’intercalava a l’evangeli de sant Joan com a l’evangeli de Lluc. Feia nosa a tot arreu!: que no sembli que Jesús no condemni l’adulteri, quan en realitat el que fa és perdonar fins i tot l’adulteri. I en canvi no pot perdonar els acusadors, perquè no en va quedar ni un per demanar perdó.

Quan és capaç de perdonar aquell que crucificat dirà als que el crucifiquen “Pare perdoneu-los”... Encara que no ens agradi es tracta de perdonar com Ell perdona. Jo perdono però me’n recordaré. Doncs tu no perdones!

Aquesta pàgina de l’evangeli d’avui només la podem entendre si som capaços d’estimar com a Jesús ha estimat, i Jesús ha estimat com Déu estima.

Dona afortunada, per més pecadora que eres, el teu pecat ha estat perdonat per l’abundància de la misericòrdia de Déu, que sempre serà un amor difícil d’entendre, però no per això no necessari.

Que el perdó de Jesucrist ens ensenyi a perdonar! Que l’amor de Jesucrist ens ensenyi a estimar!

Homilia del diumenge IV de Quaresma

Qui pot posar traves a l’amor de Déu?

Qui pot jutjar l’amor de Déu?

Mn. A. Roquer. 

Lectura primera (Is 5,9a.10-12)

En aquells dies, el Senyor digué a Josuè: «Avui us he alliberat de la ignomínia d’Egipte.» Llavors els israelites acamparen a Galgala, a la plana de Jericó, i van celebrar-hi la festa de Pasqua, al vespre del dia catorze del mes. L’endemà de la Pasqua, des del matí, menjaren productes del país, pa sense llevat i gra torrat. Des d’aquell dia que van menjar els productes del país, no caigué més el mannà. Els israelites, no tenint ja mannà, menjaren de les collites del país de Canaan durant aquell any.

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,17-21)

Germans, aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació. Perquè Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no retraient-li més les culpes, i a nosaltres ens ha encomanat que portéssim el missatge de la reconciliació. Per tant, nosaltres fem d’ambaixadors de Crist, i és com si Déu mateix us exhortés a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu. Déu va tractar com a pecador aquell que no havia experimentat el pecat, perquè en ell nosaltres poguéssim ser justos segons la justícia de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 15,1-3.11-32)

En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.” Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors.” I se n’anà a trobar el seu pare. »Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.” I es posaren a celebrar-ho. »Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras.” El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics, i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat.

Homilia:

Que bonica aquesta paràbola del fill pròdig. Ja la sabem, però que consolador és tornar-la a escoltar! Diumenge passat era la petita paràbola de la figuera, avui la gran paràbola popularment anomenada del fill pròdig, quan se n’hauria de dir la paràbola del pare bo, que és el protagonista. És com un dia clar en mig d’aquesta Quaresma.

Avui en podríem fer tres d’homilies. Una del pare, una del fill gran i una darrera del fill petit. Cadascuna dóna molt de sí.

La tradició diu que sant Lluc, l’evangelista, era pintor. No ho sé si era pintor, però és cert que aquesta escena la va pintar magistralment. La intenció de Jesús és explicar aquesta paràbola amb dos afegitons: la de l’ovella perduda i la de la moneda perduda; volia tocar el cor d’aquells que el criticaven perquè acollia i parlava amb pecadors. Si ha vingut a fer això!

Quan de petits vèiem un pel·lícula de l’oeste, ben aviat preguntàvem qui és el bo? I aquí resulta que el bo és el dolent, i dolent és el bo. És clar... no és una pel·lícula de l’oeste; són coses de l’Evangeli, són les matemàtiques de Déu. És que el mossèn té cada sortida... No, no, no sóc jo; avui la sortida, o si voleu l’estirabot és Jesús que el té. L’Evangeli és un món cap per avall.

Segons la paràbola el pare va recobrar el fill petit, però no sabem si va recuperar el fill gran, quan ell, d’una manera irònica quan parla del germà, diu al pare “aquest fill teu”. El pare ha patit pel fill, per un i per l’altre.

Jesús davant de l’actitud del fariseus i mestres de la Llei, els que no han desobeït mai cap manament. És interessant el comentari que en fa mossèn Rovira Velloso: El retorn del fill –diu– no ve determinat pel fet de passar gana, ni de voler menjar les garrofes que mengen els porcs; el retorn del fill –diu– ve determinat, sobretot, perquè “va reflexionar”, va retornar en sí mateix, va veure què havia perdut fugint de casa. Potser sí que cal el pecat per poder gaudir del goig del perdó! Cert que cal la nit per poder veure els estels. O potser allò del Petit Príncep, quan la flor diu no em treguis totes les erugues que no podré conèixer les papallones.

D’aquí arrenca la conversió. A vegades pesa més en nosaltres el pecat que el do generós perdonador de Déu.

Què fa el fill petit? Reflexiona. Què fa el fill gran, el de casa? No veu en bons ulls que el pare estimi el fill petit. Què fa el pare? No ha deixat mai d’esperar: “Quan el veié es commogué, se li tirà al coll, el besà, abans que el fill li digués una paraula”. I quan demana perdó li retorna els atributs de fill, l’anell i el calçat, i organitza una gran festa, ho celebra.

Nosaltres que potser, o sense potser!, hem fet com el fill petit, no estem lliures de prendre actituds del fill gran. Som així!. L’actitud d’aquella bona dona que al saber que Negrin, a França, abans de morir va demanar un capellà per confessar-se... la bona dona digué: així al cel em trobaré amb aquest pocavergonya?; resposta assenyada, jo diria evangèlica: no pateixi, senyora, que si vostè no canvia d’actitud al cel no el trobarà. Qui pot posar traves a l’amor de Déu? Qui pot jutjar l’amor de Déu?

Amb quina finor i amb quina contundència Jesús descriu el comportament del pare de la paràbola! Que és el comportament de Déu mateix, és una paràbola!

No tingueu por del nostre pecat i si que convé tenir por de perdre la confiança amb Déu quan som pecadors.

És fàcil avançar pel camí de la Quaresma quan es té la convicció que tenim un Pare, un Déu “lent en el càstig, ric en l’amor”. “Alceu vers Ell la mirada i us omplirà de llum”. El camí de la conversió no s’acaba amb un prohibit el pas, sinó amb una porta oberta de bat a bat a l’amor de Déu.

Ara no sé si el cel està ple de persones que no han fet mai cap pecat o pecadors perdonats!. De moment nosaltres parem taula, celebrem una festa perquè tots som una colla de perdonats!