Homilia del diumenge IV de Quaresma

Qui pot posar traves a l’amor de Déu?

Qui pot jutjar l’amor de Déu?

Mn. A. Roquer. 

Lectura primera (Is 5,9a.10-12)

En aquells dies, el Senyor digué a Josuè: «Avui us he alliberat de la ignomínia d’Egipte.» Llavors els israelites acamparen a Galgala, a la plana de Jericó, i van celebrar-hi la festa de Pasqua, al vespre del dia catorze del mes. L’endemà de la Pasqua, des del matí, menjaren productes del país, pa sense llevat i gra torrat. Des d’aquell dia que van menjar els productes del país, no caigué més el mannà. Els israelites, no tenint ja mannà, menjaren de les collites del país de Canaan durant aquell any.

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,17-21)

Germans, aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació. Perquè Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no retraient-li més les culpes, i a nosaltres ens ha encomanat que portéssim el missatge de la reconciliació. Per tant, nosaltres fem d’ambaixadors de Crist, i és com si Déu mateix us exhortés a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu. Déu va tractar com a pecador aquell que no havia experimentat el pecat, perquè en ell nosaltres poguéssim ser justos segons la justícia de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 15,1-3.11-32)

En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.” Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors.” I se n’anà a trobar el seu pare. »Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.” I es posaren a celebrar-ho. »Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras.” El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics, i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat.

Homilia:

Que bonica aquesta paràbola del fill pròdig. Ja la sabem, però que consolador és tornar-la a escoltar! Diumenge passat era la petita paràbola de la figuera, avui la gran paràbola popularment anomenada del fill pròdig, quan se n’hauria de dir la paràbola del pare bo, que és el protagonista. És com un dia clar en mig d’aquesta Quaresma.

Avui en podríem fer tres d’homilies. Una del pare, una del fill gran i una darrera del fill petit. Cadascuna dóna molt de sí.

La tradició diu que sant Lluc, l’evangelista, era pintor. No ho sé si era pintor, però és cert que aquesta escena la va pintar magistralment. La intenció de Jesús és explicar aquesta paràbola amb dos afegitons: la de l’ovella perduda i la de la moneda perduda; volia tocar el cor d’aquells que el criticaven perquè acollia i parlava amb pecadors. Si ha vingut a fer això!

Quan de petits vèiem un pel·lícula de l’oeste, ben aviat preguntàvem qui és el bo? I aquí resulta que el bo és el dolent, i dolent és el bo. És clar... no és una pel·lícula de l’oeste; són coses de l’Evangeli, són les matemàtiques de Déu. És que el mossèn té cada sortida... No, no, no sóc jo; avui la sortida, o si voleu l’estirabot és Jesús que el té. L’Evangeli és un món cap per avall.

Segons la paràbola el pare va recobrar el fill petit, però no sabem si va recuperar el fill gran, quan ell, d’una manera irònica quan parla del germà, diu al pare “aquest fill teu”. El pare ha patit pel fill, per un i per l’altre.

Jesús davant de l’actitud del fariseus i mestres de la Llei, els que no han desobeït mai cap manament. És interessant el comentari que en fa mossèn Rovira Velloso: El retorn del fill –diu– no ve determinat pel fet de passar gana, ni de voler menjar les garrofes que mengen els porcs; el retorn del fill –diu– ve determinat, sobretot, perquè “va reflexionar”, va retornar en sí mateix, va veure què havia perdut fugint de casa. Potser sí que cal el pecat per poder gaudir del goig del perdó! Cert que cal la nit per poder veure els estels. O potser allò del Petit Príncep, quan la flor diu no em treguis totes les erugues que no podré conèixer les papallones.

D’aquí arrenca la conversió. A vegades pesa més en nosaltres el pecat que el do generós perdonador de Déu.

Què fa el fill petit? Reflexiona. Què fa el fill gran, el de casa? No veu en bons ulls que el pare estimi el fill petit. Què fa el pare? No ha deixat mai d’esperar: “Quan el veié es commogué, se li tirà al coll, el besà, abans que el fill li digués una paraula”. I quan demana perdó li retorna els atributs de fill, l’anell i el calçat, i organitza una gran festa, ho celebra.

Nosaltres que potser, o sense potser!, hem fet com el fill petit, no estem lliures de prendre actituds del fill gran. Som així!. L’actitud d’aquella bona dona que al saber que Negrin, a França, abans de morir va demanar un capellà per confessar-se... la bona dona digué: així al cel em trobaré amb aquest pocavergonya?; resposta assenyada, jo diria evangèlica: no pateixi, senyora, que si vostè no canvia d’actitud al cel no el trobarà. Qui pot posar traves a l’amor de Déu? Qui pot jutjar l’amor de Déu?

Amb quina finor i amb quina contundència Jesús descriu el comportament del pare de la paràbola! Que és el comportament de Déu mateix, és una paràbola!

No tingueu por del nostre pecat i si que convé tenir por de perdre la confiança amb Déu quan som pecadors.

És fàcil avançar pel camí de la Quaresma quan es té la convicció que tenim un Pare, un Déu “lent en el càstig, ric en l’amor”. “Alceu vers Ell la mirada i us omplirà de llum”. El camí de la conversió no s’acaba amb un prohibit el pas, sinó amb una porta oberta de bat a bat a l’amor de Déu.

Ara no sé si el cel està ple de persones que no han fet mai cap pecat o pecadors perdonats!. De moment nosaltres parem taula, celebrem una festa perquè tots som una colla de perdonats!