Homilia de la Festa de l’Epifania del Senyor

La solemnitat de l’Epifania del Senyor, estimats germans i germanes, és la festa de l’alegria i la pau.

Et demano que ens ajudis a descobrir que servir és estimar.

Mn. E. Mateu

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 60,1-6)

Alça’t radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum i sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor. Mentre les tenebres embolcallen la terra, i fosques nuvolades cobreixen les nacions, sobre teu clareja el Senyor i apareix la seva glòria. Els pobles s’acosten a la teva llum, els reis busquen la claror de la teva albada. Alça els ulls i mira al teu entorn: tots aquests s’apleguen per venir cap a tu; porten de lluny els teus fills, duen als braços les teves filles. Tota radiant i meravellada veuràs amb el cor eixamplat com aboquen damunt teu els tresors del mar i porten a casa teva la riquesa de les nacions. Et cobriran onades de camells, dromedaris de Madian i d’Efà; tots vénen de Sabà portant or i encens i cantant la grandesa del Senyor.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 3,2-3a.5-6)

Germans, segurament heu sentit dir que Déu m’ha confiat la missió de comunicar-vos la seva gràcia: per una revelació he conegut el misteri secret, que els homes no havien conegut en les generacions passades tal com ara Déu l’ha revelat per l’Esperit als sants apòstols de Crist i als profetes. El secret és aquest: que des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 2,1-12)

Quan va néixer Jesús a Bet-Lèhem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren d’Orient uns mags i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist com s’aixecava la seva estrella i venim a presentar-li el nostre homenatge.» El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem s’inquietaren en sentir aquestes noves. Herodes convocà tots els grans sacerdots amb els lletrats del poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells respongueren: «A Bet-Lèhem de Judea. Així ho escriu el profeta: “Bet-Lèhem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita entre les famílies de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble”.» Llavors Herodes cridà secretament els mags i s’informà ben bé del moment en què s’havia aparegut l’estrella. Després els encaminà a Bet-Lèhem amb aquesta recomanació: «Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen, i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber, que jo també vull presentar-li el meu homenatge.» Sortint de l’audiència del rei, es posaren en camí.
Llavors s’adonaren que l’estrella que havien vist aixecar-se anava davant d’ells fins que s’aturà sobre el lloc on hi havia el nen. La seva alegria en veure allà l’estrella va ser immensa. Entraren tot seguit a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare i, prostrats a terra, li prestaren el seu homenatge. Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra.
Després, advertits en un somni que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí.

Homilia:

La solemnitat de l’Epifania del Senyor, estimats germans i germanes, és la festa de l’alegria i la pau. És el dia que Jesús es manifesta davant de tots el pobles del món, amb la presència dels savis d’Orient. Isaïes ja ho entreveu i així ho manifesta en la 1ª lectura que hem escoltat (“Alça’t radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum i sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor”). Si el Nadal es manifestava en la negra nit, en la intimitat d’una establia, amb la presència d’uns pocs; avui, Jesús, es manifesta davant de la Humanitat. “Hem vist com s’aixecava la seva estrella i venim a presentar-li el nostre homenatge”. És així que els savis d’Orient segueixen aquella llum resplendent que han vist en el cel, una llum que brilla més que altres estels, una llum que la foscor no pot ofegar. I és així que aquests savis es posen en camí, seguint la llum que brilla davant seu i que els porta vers l’Infant Jesús. Per a nosaltres aquesta llum és el camí de la fe. Aquesta manifestació de Jesús a tota la Humanitat és, per a l’Església, motiu de festa i missió evangelitzadora. Els savis d’Orient representen la Humanitat sencera que es posa en peregrinació i viu amb gran joia la trobada amb el Crist vivent. Avui, doncs, com a peregrins que caminem cap a l’encontre del Senyor anem carregats de bons desitjos i de regals extraordinaris per oferir-los a l’infant Jesús. Però en realitat el qui ens fa el regal més gran és Ell, amb la seva presència, amb el seu amor envers tots els pobles i, en especial, l’entrega de la torxa de la fe. Per això m’adreço a l’infant Jesús per demanar-li els següents regals.

Estimat amic Jesús:

Com bé saps vivim uns moments difícils per créixer i fer experiència de la nostra fe. Els motius són diversos (por del què diran, per peresa i comoditat, perquè no és moda, crec en Déu però no en l’Església, per descobrir qui som i créixer espiritualment, por a descobrir qui sóc, o l’excusa de manca de temps o dels compromisos que no ens ajuden a participar de l’acte d’amor més gran que tu ens has donat: l’Eucaristia).

Moltes vegades els cristians vivim desvagats de la lectura de la Paraula de Déu, de la pregària, dels sagraments, dels coneixements de la nostra fe. I això fa que, a la mínima que critiquen la nostra comunitat, no sapiguem donar arguments o, el què és més fàcil, ens deixem endur pel què diuen els diaris o la minoria. Ajuda’ns a viure més inserits en els coneixements de la nostra fe, adequats a les nostres edats, per tal d’aprofundir-hi i viure-la. Que les nostres comunitats visquin amb tot el que significa la paraula comunitat. Un cristià participa de les celebracions cristianes no com un objecte decoratiu del temple parroquial, sinó com a membre nat; una persona amb veu, no silenciosa, sinó ben forta; que s’alegra de la trobada amb el Senyor i amb els germans i germanes, tot cantant himnes, salms i càntics; sabent el què respon en cada moment de la litúrgia i la celebració; i vivint amb cos i esperit l’alegria de l’amor del Senyor.

Que tots, el aquí presents i tots els batejats en nom del Senyor, esdevinguem evangelitzadors de la teva paraula. Gràcies perquè a les nostres parròquies ens has beneït amb catequistes que ajuden als infants a introduir-se en el camí de la fe, però també et demano, Jesús, que ajudis als pares i mares d’aquests infants que visquin aquests moments de la iniciació cristiana com un pas per apropar-se a tu, per esdevenir família teva. Que la catequesi i la 1ª Comunió no sigui excusa per a poder fer la festa social. Ajuda’ls, oh bon Jesús, per a que no s’autoenganyin ells mateixos. Pels nostres adolescents i joves et demano que els ajudis molt, són els qui més ho necessiten. En aquests moments, a la nostra societat, hi ha ofertes molt variades, i a vegades enganyoses, moltes llums que enlluernen; que descobreixin la teva llum que no enlluerna, però perdura i dóna sentit a la vida.

Pels nostres malalts i ancians, els seus familiars i les persones de les nostres comunitats que les visiten i les acompanyen; que no perdin l’esperança i la força que prové del teu amor. Pels voluntaris de Càritas, o dels menjadors socials, o d’altres fundacions, que dediquen hores al servei dels més desafavorits i desprotegits de la societat, que trobin en tu la fortalesa. Per a que cada dia hi hagi més membres de la comunitat cristiana que no s’asseguin al sofà del desànim, de la desil·lusió, del sempre s’ha fet així, del no serveix per a res, de la crítica destructiva, del safareig o del criticar per criticar... Que dins de les nostres comunitats sorgeixin persones que vulguin divulgar la gran notícia de la teva vinguda, de la teva presència en mig nostre. Que la crítica serveixi per construir i avançar. Que surtin noves persones amb ganes d’evangelitzar i ser missioners a la nostra ciutat.

Per tots els cristians que aprofundeixen la seva fe en la catequesi d’adults, les assemblees familiars, en l’estudi de la Paraula de Déu, de la Litúrgia, o en l’estudi formatiu i científic assequible per a tots els públics i edats; per aquells matrimonis que acompanyen a d’altres que iniciaran el seu camí compartint la seva vida conjugal; per les famílies que descobreixin el Crist; i per totes aquelles persones que la vida els ha fet una mala passada, que trobin la misericòrdia de Déu i l’estimació dels germans. Per totes aquelles persones que busquen i pregunten... ajuda’ls a trobar respostes, però, sobretot, a deixar-se guiar pel teu Esperit d’amor. Senyor Jesús, sobretot et demano que tots nosaltres no ens quedem en allò de a mi si no m’ho diuen no ho faig. Fes que preguntem, potser et necessiten. I, si de cas tot està cobert, que sempre ens alegrem d’haver estat amb tu. Com diu un ancià prevere que entre tots ho hem de fer tot per a que res quedi per a fer. Et demano que ens ajudis a descobrir que servir és estimar.

Fins aquí la meva carta, estimat amic. Aquests són els regals que et demano per aquest 2011. Gràcies.

Homilia II diumenge després de Nadal

 Siguem optimistes: per a tots els qui l’han rebut, ens ha dit avui l’evangeli (“els qui creuen en el seu nom”), els concedeix poder ser fills de Déu!.

Mn. C. Saiz.

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira (Sir 24,1-4.12-16)

La saviesa, s’elogia ella mateixa, es gloria enmig del seu poble, parla en la reunió del poble de l’Altíssim, es gloria davant dels seus estols, s’enalteix enmig del poble, s’admira d’ella mateixa en la reunió santa, fa el seu elogi davant la multitud dels elegits i entre els beneïts es proclama beneïda, dient: «El Senyor de l’univers em donà una ordre, el qui em va crear i m’assenyala on plantaré la meva tenda em digué: “Acampa entre els fills de Jacob, fes d’Israel la teva heretat, treu nous plançons entre els meus elegits.”
»M’ha creat abans del temps, des del principi, i mai més no deixaré d’existir. Li dono culte davant d’ell al temple sant. Així m’he establert a Sió, m’ha fet trobar repòs a la ciutat que ell i jo estimem, exerceixo el meu poder a Jerusalem. He tret brotada en un poble ple de glòria, en la possessió del Senyor, en la seva heretat; estaré per sempre en la reunió dels sants.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,3-6.15-18)

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota maena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat.
Per això, ara que he sentit parlar de la fe que teniu en Jesús, el Senyor, i del vostre amor per tots els fidels, jo no em canso de donar gràcies per vosaltres, i us recordo en les meves pregàries, demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell: demanant-li també que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades, l’heretat que ell us dóna entre els sants.

Evangeli segons sant Joan (Jn 1,1-18)

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. [Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.] Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare ple de gràcia i de veritat. [Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. Déu, ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.]

Homilia:

“El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle”. Missatge d’aquest II diumenge de Nadal, profund missatge. Que quan la Paraula es concreta, i es concreta en fets, la realitat es torna perillosa. “La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu”. “Per Ell tot ha vingut a l’existència”, la força de la Paraula, trobem al llibre del Gènesi; “i Déu digué: facis...” primer dia, segon dia... Al final, i veient que tot era bo, i bo de debò... “Tenia en Ell la Vida (la Paraula, el Verb) i la Vida era Llum” i la llum, està clar, ha de resplendir en la foscor; i la foscor, que intentà ofegar la Llum que és Paraula per la qual “tot ha vingut a l’existència”, no ha pogut ofegar la Llum. Nadal és l’encarnació de la Paraula: plantà la seva tenda, el seu tabernacle, entre nosaltres; es feu home.

I la paraula és comunicació. Amb ella expressem el nostre pensament, expressem el nostre sentiment, manifestem el nostre amor, perquè no n’hi ha prou que ho diguem, s’ha d’expressar en fets, no n’hi ha prou en que pensem, que Déu n’hi do el què pensem; manifestem admiració (que formós...), respecte... Però, mireu, també la paraula pot manifestar menyspreu, odi, crítica profunda, condemna profunda de persones o institucions, és igual (dit d’una paraula: Què ho has comprovat?, què n’estàs segur del què dius?. Diuen...!. Què vol dir diuen?, tu ho has vist?, tu pots posar la ma al foc?. Però diuen...!). Amb les paraules construïm, però destruïm també amb la paraula.

I tanmateix, germanes i germans, la Paraula per excel·lència, la Paraula en majúscula, es va fer home. Per a que comprenguéssim Déu, per a que sabéssim com actua Déu, com parla Déu... perquè Déu no l’ha vist mai ningú, Déu no l’ha sentit mai ningú, només a través del Verb, la Paraula feta carn. La Paraula encarnada ens està dient per què va venir Jesús al món. I sant Joan, a l’inici del seu evangeli, aquest pròleg, tan preciós, ens dóna la resposta: per a que cada home-dona passi d’home-dona a ser fill de Déu; això és el més preuat que podríem escoltar de la Paraula del Senyor.

Així, doncs, hem de dir que Jesús no vingué al món per fer complir la Llei, perquè per damunt de la Llei hi ha la persona; ni per reivindicar el Temple, formós temple, formosos temples que aixequem o que aixecàvem el poble d’Israel, el famós Temple de Jerusalem, que el van convertir en un absolut; i el temple no és absolut, és molt relatiu; aquí tenim un gran Santuari, formós Santuari, però si no el tinguéssim tan gran o tan ben ornamentat també ens hi podríem aixoplugar per celebrar el què estem celebrant.

Jesús no vingué al món per fundar una religió, ni per consagrar una forma determinada de culte. Va venir per aconseguir que el món es transformés en un lloc habitable, on regnés la pau, on regnés la concòrdia, l’amor, la generositat, la preocupació pels germans. Per això va venir al món, per això ens parla de Déu Pare, que ho és de tots!. I nosaltres som els seus fills i podem invocar Déu amb aquell nom que ahir escoltàvem a la segona lectura “Abbà”, com nosaltres quan ens relacionem amb el pare i la mare (que en són de boniques aquestes expressions de papa i mama, que són les primeres que diu l’infant). Va venir per construir un món de fills i no d’esclaus; un món en el qual no guanya sempre la força ofuscant de la raó. Jesús vingué al món per a que no s’imposin les idees per mitjà de la violència i de mort, però no n’aprenem, no n’aprenem!. Encara ahir escoltàvem aquestes notícies: una comunitat contra una altra, autoimmolant-se i matant a gent que estaven celebrant la seva fe; eren gent cristiana però podia haver estat d’una altra manera, i també hagués estat per imposar unes idees.

Vingué al món per aconseguir que la vida sigui vida per a tothom. Va venir per aconseguir que la viuda, l’orfe, el minusvàlid i el malalt siguin el preferits de la societat, perquè són els més dèbils de la societat, per això es va fer dèbil entre els dèbils. I vingué per aconseguir un món totalment contrari al què estem vivint. Per això la Paraula es feu home i habità entre nosaltres. Però els seus, els homes i dones, no el van acollir; com tampoc avui, homes i dones no l’acullen, el refusen i no solament el refusen sinó que intenten enfonsar tot allò que fa, diríem, olor a transcendent, com si el Transcendent no s’hagués preocupat de la nissaga humana: tant estima Déu al món, que ens envia el seu Fill. Però siguem optimistes: per a tots els qui l’han rebut, ens ha dit avui l’evangeli (“els qui creuen en el seu nom”) els concedeix poder ser fills de Déu!.

Donem-ne gràcies, germanes i germans, a Déu que en el seu Fill Jesucrist ens ha destinat a ser els seus fills. Gràcies perquè ja no naixem de la carn ni de la sang, sinó pel poder de Déu. Gràcies perquè Crist, Paraula feta carn, és per a nosaltres Paraula que ens il·lumina. Hi ha la foscor que intenta ofegar la Llum, no tinguem por: la Llum no pot ser mai ofuscada, ennegrida per la foscor. Gràcies perquè hem contemplat la glòria de Déu en el rostre d’un Infant. Gràcies perquè confia en nosaltres i ens encomana la missió d’anar per tot arreu i anunciar amb la Paraula i els fets que és Ell qui ens ha salvat. De motius, adonem-nos, si en tenim per donar gràcies!. I avui, gràcies perquè per la força de l’Esperit Sant, no per mèrits nostres, som d’aquells que encara hem dit: Senyor, ens hem fiat de la teva paraula!. Gràcies perquè ens invites a la taula de la Paraula que escoltem diumenge rere diumenge, gràcies perquè ens invites a la taula, on en el signe pa i vi, se’ns dóna transformat en el cos i la sang del teu Fill.

Amén.

Homilia Festivitat de santa Maria.

 Que santa Maria, que va vèncer les dificultats, sigui exemple de fortalesa i confiança per a les noves mares i pares, i també per a tots nosaltres. Que ens ajudi a comprometre’ns en la missió evangelitzadora, caritativa, testimonial, a les nostres parròquies i la nostra ciutat.

Mn. E. Mateu

Lectura del llibre dels Nombres (Nm 6,22-27)

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès: «Digues a Aharon i als seus fills: Beneïu el poble d’Israel amb aquestes paraules: “Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau.” Així interposaran el meu nom a favor del poble d’Israel, i jo el beneiré.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 4,4-7)

Germans, quan el temps arribà a la seva plenitud, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, per rescatar els qui vivien sota la Llei, perquè obtinguéssim ja la condició de fills. I la prova que som fills de Déu és que l’Esperit del seu Fill que ell ha enviat crida en els nostres cors: «Abbà, Pare!» Per tant, ja no ets esclau, sinó fill; i si ets fill, també ets hereu, per gràcia de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 2,16-21)

En aquell temps, els pastors anaren a Bet-Lèhem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora. Havent-ho vist amb els propis ulls, van contar el que els havien dit d’aquell infant, i tothom qui ho sentia es meravellava del que deien els pastors. Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava.
Després els pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit; tot van trobar-ho com els ho havien anunciat.
Passats vuit dies, quan hagueren de circumcidar-lo; li posaren el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare.

Homilia:

Estimats germans i germanes en el Senyor, ja hem començat un nou any i després de 8 dies de la Nativitat del Senyor, avui celebrem, amb gran alegria!, la festa més antiga dedicada a santa Maria.

Maria, al llarg dels segles, ha rebut molts noms però el més antic i el millor que li escau és el de Mare de Déu. En el concili d’Efes, l’any 431, Maria és invocada amb aquest títol, tant a Orient com a Occident. Fixeu-vos bé en les imatges de la Mare de Déu (i aquí tenim la gran sort de poder-ho fer als peus de santa Maria, mireu-la!). La Mare de Déu que té Jesús als braços, i la veiem repetida de tantes maneres. Expressa així tots els misteris que avui celebrem. I quins misteris són aquests?

El primer: Nascut d’una dona!. Sant Pau ens ho diu clar: “Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona”. Maria és una dona del poble de Nazaret amb preocupacions i il·lusions, del poble més senzill de la comarca, però la seva vida quedarà marcada per un fet important: l’anunci de l’àngel. Ella rep una proposta: la d’infantar el Messies, la de dur un fill en el seu ventre, el Fill de Déu. I ella accepta aquest compromís que li canviarà la vida. Però se sent confiada amb l’ajuda de Déu. Maria fou l’escollida no per tenir unes qualitats o dons concrets, ni per portar uns cognoms que la fessin mereixedora de la missió, o de tenir unes possessions i riqueses; en res de tot això es va fixar Déu, sinó en que era una dona, normal i corrent, amb les seves limitacions, i els seus dons. Però ¿quin és el punt culminant del misteri de la persona de la Maria?. El seu sí!. A partir d’aquí ve tot; la gràcia de Déu és dipositada en el cor i en la vida de Maria, tot rebent la força de l’Esperit Sant i el do de la maternitat. El concili Vaticà II expressa amb aquestes paraules el que us vull transmetre; diu: La Verge Maria, que per l’anunci de l’àngel va concebre en el cor i en el cos el Verb de Déu i que va dur la vida al món, és reconeguda i honorada com la veritable Mare de Déu i del Redemptor.

El segon misteri: Maria és mare!. Ella, la dona de poble, ha esdevingut mare i, com a mare, els seus ulls no poden amagar l’alegria i el goig de veure el fruit de les seves entranyes. I aquest gran regal que Déu li ha concedit no només ho viu Maria sinó també el seu espòs Josep que haurà de lluitar contra aquelles persones i situacions que volen atacar la seva família. Aquest quadre bíblic no està tant lluny de la realitat d’avui: ¿quants joseps i maries es troben en situacions de dificultat i traves per a poder viure?.

Els passatges bíblics del Naixement són motiu per pensar i contemplar-los atentament. Si ara, tots junts, féssim un esforç d’imaginar-nos el pessebre i observar Maria, Josep i l’Infant al mig d’ells, amb la presència dels pastors i de les persones que portaven presents per oferir-los a Jesús; Maria esdevé espectadora, tot sentint el que diuen i expliquen els pastors del seu Fill, viu en segon pla aquest moment on els pobles del Senyor vénen a adorar l’Infant nascut i a portar-li presents. Segur que la cara de Maria es deuria il·luminar escoltant les paraules d’aquells pastors, i és així que l’evangelista Lluc escriu: “Havent-ho vist amb els propis ulls, van contar el que els havien dit d’aquell infant, i tothom qui ho sentia es meravellava del que deien els pastors. Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava”. Fixeu-vos en una cosa: segur que les mares, aquí presents, heu experimentat les mateixes sensacions  de Maria “conservava aquests records en el seu cor i els meditava”. El cor de Maria, i com el de totes les mares, esdevé un bagul on s’hi guarden els moments viscuts en família, però sobretot els referents als fills. No hi ha situació o esdeveniment d’un fill o una filla que la mare no conegui; encara que per la vellesa no se’n recordi, aquells moments no s’esborren mai.

Santa Maria, Mare de Déu, va complir amb el seu deure, juntament amb el seu espòs, Josep, i portaren a circumcidar el seu Fill i a posar-li el nom de Jesús. El fet de circumcidar el fill, com de posar-li un nom, és un molt important en la cultura jueva que qualificava el fill com a membre nat de la família; com també per a nosaltres el fet de posar el nom a un fill o una filla és identificar-lo com un membre de la família.

Maria ens acompanya al llarg de la nostra vida. La seva persona ens ajuda a seguir el camí del Senyor, amb les seves dificultats, però també vivint amb esperança i la confiança.

El misteri de Nadal se’ns fa present aquests dies, i em pregunto ¿com afrontaran les noves famílies el fet de portar un infant al món, davant la forta crisi i les dificultats de treball, de l’encariment dels productes... quan els dirigents polítics, que com a primer objectiu haurien d’ajudar i potenciar les famílies, ara, avui, dia 1 de gener, les abandonen?. ¿Com pot haver-hi el progrés de la societat, on és tan important la natalitat, la família... com pot ser que ara les abandonem?.

Que santa Maria, que va vèncer les dificultats, sigui exemple de fortalesa i confiança per a les noves mares i pares, i també per a tots nosaltres. Que ens ajudi a comprometre’ns en la missió evangelitzadora, caritativa, testimonial, a les nostres parròquies i la nostra ciutat.

“Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi” en aquest nou any que comencem.

Homilia. Missa de l'aparició

 Joan que és el teòleg del Nadal, és també el teòleg de la Pasqua.

Mn. Creu Saiz. Festivitat de sant Joan Evangelista. Dilluns.

Homilia:

Germanes i germans, dintre d’aquest cicle nadalenc ressona com una mica fora de temps aquest evangeli de la Resurrecció del Senyor, i aquest anar corrent al sepulcre perquè ens han dit, ens han anunciat... i Joan i Pere es posen en camí. Podem lligar, si voleu, amb el paper dels pastors després d’aquell anunci “Us anuncio una gran nova: avui a la ciutat de David us ha nascut un Salvador, que és el Messies, el Senyor”; i ells es posaren en camí per veure allò que els hi havia estat anunciat.

Doncs avui, germanes i germans, després de la festa de Nadal, comencem la lectura de la primera carta de Joan, l’evangelista, la festa del qual celebrem avui. Hem escoltat la introducció solemne, com també la introducció de l’evangeli, al pròleg: “La Paraula era Déu; al principi la Paraula... per la Paraula van venir totes les coses a l’existència... la Paraula va plantar la seva tenda i es feu carn de la nostra carn...”.

La Paraula se’ns ha fet visible; s’ha fet, com dèiem el dia de Nadal, s’ha fet humana, s’ha fet com nosaltres: dèbils. Tant humana que els apòstols l’han poguda escoltar amb les seves oïdes; veure-la encarnada, per tant en el Fill, amb els propis ulls; i anunciar-nos tot allò que és testimoni de primera, ells que han vist, ells que han escoltat, ells que han experimentat, ells que han estat renyats pel mateix Jesús perquè no saben de quin Esperit ni què és el que demanaven... Però al final s’han convertit en els grans testimonis d’un fet que ha transcendit i ha capgirat la història humana. I tot això, per què ho escriuen?. Al final de l’evangeli de Joan diu: “Tot això ha estat escrit (tant l’evangeli com les cartes) per a que els qui cregueu en Jesús tingueu vida, i vida eterna”, per a que estiguem units amb tots els creients i per mitjà d’ells, amb el Pare i amb el seu Fill Jesús, i amb la força de l’Esperit que el Senyor Jesús envia a la comunitat. “I per a que la nostra alegria sigui una alegria plena”, profunda. També el salm ens parla d’aquesta alegria: “Proclameu que el Senyor és Rei”. Sí, s’ha fet petit, però la Terra celebra aquest Rei que ha vingut d’una manera tant senzilla al món que ha estat constituït, després, per la resurrecció Senyor de tot; i en nom del Senyor tothom doblega el genoll.

Sant Joan que és, ho seguirem tots aquests dies fins al final de l’Epifania... dic Joan que és el teòleg del Nadal, és també el teòleg de la Pasqua (aquest fragment que hem escoltat de l’evangeli). A la Pasqua es refereixen les paraules, doncs, que hem escoltat a l’evangeli d’avui: Magdalena, l’anunciadora, Joan, Pere... Però Joan no necessita grans signes, no toca, no experimenta, simplement treu el cap i veu, i a partir d’aquest veure ell cregué fermament, i això és el que ens deixa en el seu evangeli per a que nosaltres mantinguem la fe en aquest Jesús. I les cartes de Joan, l’evangeli, el mateix Apocalipsi (que se li atribueix) tenen una mateixa finalitat, aquella que indica Joan al final del seu evangeli: “Perquè creient que Jesús és el Messies, Fill de Déu, tingueu vida en el seu nom”, i tastem aquesta vida de “Déu-en-nosaltres” cada vegada que ens reunim per celebrar el gest del Senyor Jesús de quedar-se amb nosaltres en el signe pa i vi, cos i sang del Senyor. Gran motiu per dir: Gràcies Senyor que et quedes amb nosaltres en el signe tant dèbil com és el pa i el vi, i que per la força del teu Esperit Sant, ens els dónes transformats en el cos i la sang.

Amén.

Homilia Festivistat de la Sagrada Família

Fe i confiança van, diríem, de bracet en cada família cristiana que se sent beneïda i acompanyada per Déu.

Mn. Creu Saiz

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira (Sir 3,2-6.12-14)

En els fills, el Senyor fa l’elogi del pare i sentencia a favor de la mare. Qui honora el pare expia els pecats, qui honora la mare es guanya un tresor. Els fills seran la felicitat del qui honora el pare; quan pregui, Déu se l’escoltarà. Qui honora el pare viurà molts anys, qui honora la mare obtindrà del Senyor la recompensa.
Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment, sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força. Déu no oblidarà la pietat que tens pel pare; te la tindrà en compte per a compensar els teus pecats, en farà un monument per expiar les teves culpes.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 3,12-21)

Germans, tingueu els sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència; suporteu-vos els uns als altres, i si alguns tinguéssiu res a dir contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat; perdoneu també vosaltres. I com a coronament de tot això estimeu-vos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona. Que la pau de Crist coroni en els vostres cors els combats que manteniu; recordeu que en aquesta pau heu estat cridats a formar un sol cos. I sigueu agraïts.
Que la paraula de Crist tingui estada entre vosaltres en tota la seva riquesa; instruïu-vos i amonesteu-vos els uns als altres amb tota mena de doctrina; agraïts a Déu, canteu-li en els vostres cors amb salms, himnes i càntics de l’Esperit; tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom de Jesús, adreçant per ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies.
Dones, cal que sigueu submises al marit en el Senyor. Marits, estimeu l’esposa, no us malhumoreu amb ella. Fills, creieu en tot els pares; això agrada al Senyor. Pares, no importuneu els vostres fills, que no es desanimin.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 2,13-15.19-23)

Quan els mags van ser fora, un àngel del Senyor s’aparegué a Josep en somni i li digué: «Lleva’t de seguida, pren el nen amb la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t’hi fins que jo t’ho digui, perquè Herodes buscarà el nen per matar-lo.» Es llevà, prengué el nen amb la seva mare, sortí de nit cap a Egipte, i s’hi quedà fins que Herodes va morir. S’havia de complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «He cridat d’Egipte el meu fill.»
Tan bon punt Herodes va morir, un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep, allà a Egipte, i li digué: «Pren el nen amb la seva mare i vés-te’n al país d’Israel, que ja són morts els qui el buscaven per matar-lo.» Ell, doncs, es llevà, prengué el nen amb la seva mare i tornà al país d’Israel. Però quan sentí dir que a Judea Arquelau havia heretat el reialme d’Herodes, el seu pare, no gosà anar-hi, sinó que, seguint una indicació rebuda en un somni, es retirà a la regió de Galilea i se n’anà a viure al poble de Natzaret. Així es complí allò que havien anunciat els profetes: «Li diran Natzarè.»

Homilia:

Bé, germanes i germans, festa de la Sagrada Família, o festa de les Famílies, perquè el contingut de la celebració, el missatge de la Paraula que acabem d’escoltar, va dirigit a les  nostres famílies.

Un dels trets característics del nostre temps, diuen, és la por. No ho sé si els que som aquí tenim molta por, o no en tenim, però ens ho diuen. Està massa arrelada aquesta paraula por a la nostra vida. Por al futur incert, i els qui som jubilats a més a més ens congelen les jubilacions!... No ho sé si les economies resoldran aquests problemes que tenim a les famílies, també econòmics. Incert, bé, perquè tampoc sabem com evolucionarem físicament: la salut.  Por al present, tant complex!, perquè és complex el nostre present. Por als fracassos: els que sou pares, o teniu néts, dius no ho sé... perquè veig que la cosa no acaba de surar...; els meus, hi ha com a tivantors, no s’entenen, o de dir no s’han entès i han trencat... Por alguns, que encara esteu en edat de treball, a perdre el treball. Por a tirar endavant una família, amb el què representa.

Doncs mireu, Josep i Maria també van tenir por, no els hi va estalviar ningú, diríem que ni Déu els hi va estalviar que tinguessin por; però Déu si que amb el seu influx, a través de l’Esperit, doncs, va fer possible que aquella Família no es desanimés, i mira que la va passar, segons l’Evangeli, també difícil (deix la teva terra, el teu país, la teva llengua, els teus costums, i vés a un altre indret, a la terra d’Egipte). Coneixem realitats a la nostra societat de famílies que han hagut també de sortir del seu país, de la seva terra, deixant llengua, costums i membres de la seva família, per guanyar-se la vida aquí i surar. Conegueren, Josep i Maria, i experimentaren situacions adverses com les que vivim nosaltres. Son moltes les famílies que han de deixar de banda plans i projectes. Coneixem en carn pròpia, tots en coneixem!, les crisis familiars; en la família es reflecteixen tensions, frustracions, i la manca de sentit que viuen moltes persones; les veiem com a desorientades!, no hi ha un nord!. La família sofreix, per altra part, les sotragades d’una cultura que ha convertit en déu el consum, la imatge o el plaer immediat, i ha destituït els projectes a llarg termini. Quantes vegades, al despatx parroquial, assistint a les parelles que volen casar-se, intentes, també, posar una falca d’ajuda espiritual, i sobretot a dir a veure si tenen clar el nord, a on van. Per què us voleu casar?. Mira, perquè tothom es casa... No, tothom no es casa! (quan els plantejo aquesta decisió d’entrada). Ens estimem. També hi ha moltes persones que s’estimen i no es casen!, ¿per què us voleu casar per l’Església?. Clar, llavors es troben com a perplexes, i ¿què ens pregunta ara, si hem vingut expressament per...? Però doneu-me una raó! Home, perquè som cristians, mossèn! AH val!, aquesta raó ja em serveix. Perquè som cristians i volem fer les coses com Déu mana, i rebre la benedicció de Déu i poder dir comptem amb Déu! i que Déu també compti amb nosaltres. ¿Però ja ho sabeu que el compromís cristià, porta a això, a això i això...?. Bueno, mossèn, si les coses van bé... I dic ¿a què vol dir si van bé?, han d’anar bé, cadascun de vosaltres ha de posar tot i més per a que les coses, com dieu vosaltres, vagin bé; què estan apuntant?; estan apuntant a dir: mira si no ens entenem... creu i ratlla!. I això és el que estem vivint i experimentant la nostra societat!. No és fàcil edificar una família si no existeix un subjecte unificat, i un subjecte vol dir homes i dones que tinguin clar allà on volen anar, capaços, per tant, d’assumir el compromís, no a curt termini, sinó a llarg termini.

Un altre punt que us volia subratllar avui: el fet de la llar familiar. Cada família està cridada a edificar la llar en la qual créixer, desenvolupar-se, on ser feliços, i poder parar, aturar, els cops i resoldre els problemes, que vénen, a vegades, sense buscar-los, però vénen!. La llar és molt més que la casa, tenir-la ben consolidada, ben moblada, ben instrumentada...Això sí... però no és el més important!. La llar és el mitjà de vida, el lloc que configura les persones, l’espai de convivència transformadora, allò que ha dit sant Pau, aquestes virtuts, i per damunt de tot “l’amor que tot ho lliga i perfecciona”. L’única llar possible per a una família és  l’amor i la fidelitat; les sensacions, les afeccions, els bens... no garanteixen un projecte de família. L’amor autèntic és l’únic lloc on es pot consolidar un projecte de vida en comú, gratuït, solidari i a llarg termini. I això, tots, allà on es fa l’experiència, fins i tot diríem de la petita societat (el pare, la mare, els avis, els fills...), tots se senten membres d’aquella comunitat, i no va un per aquí i l’altre per allà; hi ha un projecte comú, un projecte de valors i un projecte educador.

I tot mirant la vida de moltes famílies, descobrim que la confiança és un tret fonamental!. Confiança en els membres de la família, i també, som cristians, confiança en Déu. Així ho experimentaren Josep i Maria; aquest posar-se a les seves mans: hem de sortir, hem d’anar, ens persegueixen!, violència contra nosaltres!. Hem posat tota la confiança en el Déu i Pare. I així ho visqué la família de Nazaret. Tot i que passà, com tots ho sabem per l’Evangeli, per situacions ben complicades. Fe i confiança van, diríem, de bracet en cada família cristiana que se sent beneïda i acompanyada per Déu.

Però em pregunto i us pregunto: vosaltres que us relacioneu amb tanta i tanta gent, ¿creieu que les famílies, la majoria de famílies, tenen confiança en Déu i tenen un projecte cristià de família?... No, no responguem... Sinó responguem-nos a nosaltres mateixos, i pensem que, ben segur també, i a vegades sense saber-ho, tenen projectes de futur, i tenen projectes fonamentats en l’amor, en el respecte i en la fidelitat. Donem-ne gràcies al Senyor, i preguem avui per les nostres famílies, per a que es mantingui aquest caliu d’unitat, de respecte, de tolerància, de convivència, i que “l’amor que tot ho lliga i perfecciona” sigui el cenyidor de totes les relacions familiars. Amén.

Homillia missa de Nadal

Que puguem viure la Nativitat del Senyor que és la Llum, com hem, escoltat a l’evangeli, la llum que il·lumina la nostra vida amb amor amb amor, pau, felicitat, alegria.

Mn. E. Mateu

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 52,7-10)

Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu és rei.» Escolta els crits dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig: veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió. Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem. Als ulls de tots els pobles el Senyor ha estès el seu braç sant, i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 1,1-6)

En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, que ell ha constituït hereu de tot, per mitjà del qual ja havia creat el món. Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, i que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, acabada l’obra de purificació dels pecats s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina, i ocupa un lloc tant més superior als àngels com més incomparable és el títol que posseeix en herència. Perquè, a quin dels àngels Déu ha dit mai: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»? I encara: «Jo seré el seu pare, i ell serà el meu Fill»? Diu també quan presenta al món el seu primogènit: «Que es prosternin davant d’ell tots els àngels de Déu.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,1-18)

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la.
[Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.]
Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix.
El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.
[Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.
Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.]

Homilia:

Estimats germans i germanes en el Senyor.

Ahir vaig posar el Telenotícies del migdia tot esperant algun esdeveniment que em fes aixecar de la butaca i provoqués en mi un atacat d’alegria, però l’únic que vaig veure va ser com les persones estaven desesperades per anar a comprar els últims articles d’aliments per a aquests dies, o els esdeveniments polítics i futbolístics que aquesta setmana ens porten de cap; però la gran notícia que pensava escoltar no ha aparegut en cap moment. És estrany, estimats; ¿com pot ser que aquesta notícia, que tothom espera amb tantes ànsies, durant tants segles, ningú no n’ha fet ressò?.

A les cases, a les ciutats, a la feina només sents a dir Que passeu bones festes! On anireu a dinar? Que vagin be  les vacances!. Ja ho heu comprat tot per celebrar-ho?. Que tingui molta pau, amor, felicitat!. Que puguis retrobar-te amb els teus!. Però de la gran notícia ningú no n’ha fet ressò! ¿Com pot ser que allò que necessitem per viure durant tot l’any, només ho desitgem en aquests dates? ¿Què és el que ens mou a fer-ho?. ¿El temps meteorològic, l’optimisme, els anuncis publicitaris, el poder econòmic o social, o la capacitat de disposar dels recursos necessaris al nostre abast?

Això que la societat ens dóna com a resposta ha desaparegut de les nostres mans amb aquest vent que ha fet aquests dies a la nostra ciutat, i ens hem quedat despullats del sentit d’aquestes festes. Hem quedat nus, sols, pobres; la crisi ha donat ben fort; la família i les amistats ens han deixat de banda. La mort m’ha separat dels qui estimava. No serveix per a res el Nadal, no té sentit, no el vull viure. I del fons de l’ànima de la persona surt aquest gran crit: On ets Déu? Si veritablement existeixes, ajuda’m!.

Però Déu, que no surt a les notícies del migdia, ni a les fotos de les revistes, s’ha posat a la feina, no ha perdut ni un sol moment, ens ha buscat amb moltes ànsies, però nosaltres no ens hem adonat. El més gran, el Totpoderós, el creador del cel i de la terra, ha esdevingut el més petit d’entre els petits.

On podem trobar Déu?. Tot l’Antic Testament l’esperava amb els reis, savis, personatges importants, potser en la torre del Temple de Jerusalem, o en el palau reial o a la universitat dels pensadors... A on l’esperes tu, estimat germà i germana?. ¿No t’has  parat a pensar que potser estarà en el teu lloc d’estudi o de treball, a l’associació de veïns amb una llarga llista de problemes, en el dolor humil i rutinari de la teva veïna?. ¿O dins de casa teva, en mig dels teus problemes, lluites, pors o de tu mateix? Que no ens enganyin. La presència de Jesús en mig nostre és el gran misteri de l’amor de Déu, i tots podem participar en la mesura que esdevinguem com els pastors, petits, senzills, amb la nostra vulgaritat; perquè Déu s’amaga en nosaltres; “Déu-es-amb-nosaltres”. I això és el que provoca dins nostre, i a tothom, un xoc, que a vegades no volem acceptar: Que Déu, a la seva manera, estigui a prop nostre.

Tal com escriu el bisbe emèrit Alberto Iniesta sobre el Nadal, ens diu: Perquè el més xocant és que Déu ens imita, esdevé vida nostra, amb tota la seva vulgaritat; i això és el que més ens desconcerta als miserables, afamats de màgia i miracles. Que siguem capaços de descobrir Déu en la rutina de tots els dies, en  l’enorme grandesa de la nostra vulgaritat. Fins aquí les seves paraules.

L’alegria més esperada és saber que Jesús ha vingut, ve i vindrà. I vindrà a salvar-nos, a acollir-nos tal com som, sense canviar res, perquè en la nostra feblesa és on comença la nostra fortalesa. Que puguem viure la Nativitat del Senyor que és la Llum, com hem, escoltat a l’evangeli, la llum que il·lumina la nostra vida amb amor amb amor, pau, felicitat, alegria. És aquella llum que no s’apaga; és aquella llum que ningú la pot apagar; una llum que no tremola sinó que il·lumina en els llocs més foscos. Per això és la llum veritable, és la llum del Senyor. En aquesta llum sorgeix l’amor de Déu.

Déu, que-és-amb-nosaltres, en la petitesa del seu Fill Jesucrist, ens ajudi a tots a no tenir por; i poder cantar Glòria a Déu a dalt del cel, i la terra pau als homes que l’estimen.

Mirem el rostre de l’infant Jesús; l’infant Jesús és com un mirall, i quan mirem l’infant ens hi veiem a nosaltres. És aquest el gran misteri de Déu, de l’amor de Déu. Ara adorarem l’infant, com un gest, com un signe extern, però la imatge que us donarem, de guix... però el que Déu ens ha volgut transmetre és que Ell s’ha fet carn i com a mirall resplendeix a tots aquells que si vulguin veure. Aquell qui mira el mirall del Senyor s’hi veu reflectit i el Senyor és dins seu, en el seu cor, en la seva vida, en la seva vulgaritat. Vulgaritat volent dir en la seva petitesa, la petitesa de la persona: els seus dons, les seves mancances, les seves febleses. Déu, a la seva manera, ens imita, ens acull i camina amb nosaltres.

Estimada assemblea que visquem el gran tresor que avui el Senyor ens ha volgut donar. Ell ja va néixer fa 2000 anys; ara que és Nadal ens ve a salvar a tots per a que puguem estar al seu costat.

Homillia missa "del gall"

 L’alegria més esperada és saber que Jesús ha vingut, ve i vindrà a salvar-nos, a acollir-nos, tal com som, sense canviar res, perquè en la nostra feblesa és on comença la nostra fortalesa.

Mn. E. Mateu

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 9,1-6)

El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui viuen al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa; s’alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí. Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l’espatlla i l’agulló del qui l’arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian. Les botes dels soldats que marquen el pas i els mantells revolcats en la sang seran cremats i el foc els devorarà.
Ens ha nascut un noi, ens ha estat donat un fill que porta a l’espatlla la insígnia de príncep. Déu li ha posat aquest nom: Conseller-prodigiós, Déu-heroi, Pare-per-sempre, Príncep-de-pau. Serà immens el principat, la pau no tindrà fi en el tron de David i en el seu regne, fonamentat i sostingut, des d’ara i per sempre, sobre el dret i la justícia. Això és el que farà el zel del Senyor de l’univers.

Lectura de la carta de sant Pau a Titus (Tt 2,11-14)

Estimats: s’ha revelat l’amor de Déu, que vol salvar tots els homes, i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la glòria de Jesucrist, Déu gran i salvador nostre. Ell s’entregà a si mateix per nosaltres, per rescatar-nos de l’esclavatge de les culpes, deixar-nos nets i fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 2,1-14)

Per aquells dies, sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot el món romà. Era el primer cens de l’imperi, abans del que es va fer quan Quirini era governador de Síria. Tothom anava a inscriure’s a la població d’on cadascú descendia. També Josep, que era de la casa i la família de David, va pujar des de Natzaret de Galilea a Judea, al poble de David, anomenat Bet-Lèhem, per inscriure’s amb Maria, la seva esposa, que esperava un fill. Mentre eren allà es van complir els dies i va néixer el seu fill, el primogènit. Ella l’embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l’hostal.
A la mateixa contrada, vivint al ras, hi havia uns pastors que vetllaven, guardant de nit el seu ramat. Els aparegué un àngel del Senyor, la glòria del Senyor els envoltà de llum, i es van esglaiar. Però l’àngel els va dir: «No tingueu por: us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora.»
I una multitud dels exèrcits celestials s’uní llavors mateix a l’àngel, lloant Déu i cantant: «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor.»

Homilia:

Estimats germans i germanes en el Senyor.

Avui he posat el Telenotícies del migdia esperant algun esdeveniment que em fes aixecar de la butaca i provoqués en mi un atacat d’alegria, però l’únic que he vist ha estat com les persones estaven desesperades per anar a comprar els últims articles d’aliments per a aquests dies, o els esdeveniments polítics i futbolístics que aquesta setmana que aquesta setmana ens porten de cap; però la gran notícia que pensava escoltar no ha aparegut en cap moment. És estrany, estimats amics; ¿com pot ser que aquesta notícia, que tothom espera amb tantes ànsies, durant tants segles, ningú no n’ha fet ressò?.

A les cases, a les ciutats, a la feina només sents a dir Que passeu bones festes! On anireu a dinar?Que vagin be les vacances!. Ja ho heu comprat tot per celebrar-ho?. Que tingui molta pau, amor, felicita!t. Que puguis retrobar-te amb els teus!. Però de la gran notícia ningú no n’ha fet ressò! ¿Com pot ser que allò que necessitem per viure durant tot l’any, només ho desitgem en aquests dates? ¿Què és el que ens mou a fer-ho?. ¿El temps meteorològic, l’optimisme, els anuncis publicitaris, el poder econòmic, social, o la capacitat de disposar dels recursos necessaris al nostre abast?

Això que la societat ens dóna com a resposta ha desaparegut de les nostres mans amb aquest vent que ha fet avui, i ens hem quedat despullats del sentit d’aquestes festes. Hem quedat nus, sols, pobres; las crisi ha donat ben fort; la família i els amics ens han deixat de banda; la mort m’ha separat dels qui estimava. No serveix per a res el Nadal, no té sentit, no el vull viure. I del fons de l’ànima de la persona surt aquest gran crit: On és... on ets Déu? Si veritablement existeixes, ajuda’m!.

Però Déu, que no surt a les notícies del migdia, s’ha posat a la feina, no ha perdut ni un sol moment, ens ha buscat amb moltes ànsies, però nosaltres no ens hem adonat. El més gran, el Totpoderós, el creador del cel i la terra, ha esdevingut el més petit d’entre els petits.

On podem trobar Déu?. Tot l’Antic Testament l’esperava amb els reis, savis, personatges importants, potser en la torre del Temple de Jerusalem, o en el palau reial o a la universitat dels pensadors... A on l’esperes tu, estimat germà i germana?. ¿No t’has  parat a pensar que potser estarà en el teu lloc d’estudi o de treball, a l’associació de veïns amb una llarga llista de problemes, en el dolor humil i rutinari de la teva veïna? O dins de casa teva, en mig dels teus problemes, lluites, pors o en tu mateix? Que no ens enganyin. La presència de Jesús en mig nostre és el gran misteri de l’amor de Déu, i tots podem participar en la mesura que esdevinguem com els pastors, petits, senzills, amb la nostra vulgaritat; perquè Déu s’amaga en nosaltres. I això és el que provoca en nosaltres, i en tothom, un xoc que a vegades no podem acceptar.

Que Déu, a la seva manera, estigui a prop de nosaltres. A vegades no volem acceptar que Déu, a la seva manera, estigui a prop de nosaltres. Tal com escriu el bisbe emèrit de Madrid, Alberto Iniesta, sobre el Nadal, ens diu: Perquè el més xocant és que Déu ens imita, esdevé vida nostra, amb tota la seva vulgaritat; i això és el que més ens desconcerta als miserables, afamats de màgia i miracles. Que siguem capaços de descobrir Déu en la rutina de tots els dies, en l’enorme grandesa de la nostra vulgaritat. Fins aquí les seves paraules.

L’alegria més esperada és saber que Jesús ha vingut, ve i vindrà a salvar-nos, a acollir-nos, tal com som, sense canviar res, perquè en la nostra feblesa és on comença la nostra fortalesa.

Que puguem viure la Nativitat del Senyor; Ell és la nostra llum, la llum que il·lumina la nostra vida amb amor, pau, felicitat, alegria. És així que aquestes paraules tenen sentit. I Ell ens dóna la força, com a punt de partida, per a tot aquest any que començarà.

Déu, que-és-amb-nosaltres, en la petitesa del seu Fill Jesucrist, ens ajudi a tots a no tenir por; i poder cantar Glòria a Déu a dalt del cel, i la terra pau als homes que l’estimen.

Que així sigui.

Homilia IV diumenge d'Advent

Per tant, si Déu-està-amb-nosaltres, qui pot sentir-se sol?. No tinguem por, Déu és el Déu-amb-nosaltres. Donem-ne gràcies.

Mn. Creu Saiz

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 7,10-14)

En aquells dies, el Senyor digué a Acaz: «Demana al Senyor, el teu Déu, un senyal prodigiós, tan avall com vulguis, a les profunditats del país dels morts, o tan amunt com vulguis, dalt al cel.» Acaz respongué: «No en vull demanar cap; no vull temptar el Senyor.» Llavors digué Isaïes: «Escolteu, doncs, casa de David: No en teniu prou de fer-vos pesats als homes que fins us feu pesats al meu Déu? Per això el Senyor mateix us donarà un senyal: La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 1,1-7)

Pau, servent de Jesucrist, cridat a ser apòstol, destinat a anunciar la bona nova de Déu, que ell ja havia promès pels seus profetes en les escriptures santes. Aquesta bona nova es refereix al seu Fill Jesucrist, Senyor nostre, el qual, pel seu llinatge humà, nasqué de David, però per l’esperit que santifica va ser constituït Fill poderós de Déu des que va ressuscitar d’entre els morts.
Per ell he rebut el do de ser apòstol, missioner del seu nom a gent de tots els pobles, perquè siguin obedients a la fe. Entre aquests hi sou vosaltres, que Jesucrist ha cridat. Als cristians de Roma, estimats de Déu, cridats a ser-li consagrats, us desitjo la gràcia i la pau de Déu, Pare nostre, i de Jesucrist, el Senyor.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 1,18-24)

Jesús, el Messies, vingué al món d’aquesta manera: Maria, la seva mare, promesa amb Josep, abans de viure junts es trobà que esperava un fill per obra de l’Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home bo, no volent fer-ho saber públicament, es proposava de desfer en secret l’acord matrimonial. Mentre ell hi pensava, se li aparegué en somni un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria com a esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l’Esperit Sant; ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.» Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel», que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. Josep es despertà i, complint el que l’àngel del Senyor li havia manat, la prengué a casa com a esposa.

Homilia:

Bé, IV diumenge d’Advent, i no presideix, com podeu veure Mn. Anton Roquer, capellà d’aquest santuari de Misericòrdia perquè s’està recuperant d’una petita malaltia que ha tingut; s’està recuperant i avui no ha pogut baixar a presidir l’eucaristia com ell presideix habitualment la nostra eucaristia al nostre Santuari.

Avui podem dir, després d’escoltar la paraula de Déu, que hem proclamat la grandesa d’un home bo!, Josep. Així de clar ens ho diu l’Evangeli. Ahir, a la missa de 2/4 de set de la tarda, a la Prioral, i parlant d’aquest home bo que és Josep, jo vaig fer una pregunta: si creieu que hi ha més gent que és bona que dolenta. És clar... ningú va dir res; esteu aquí escoltant... és una pregunta que ens la fem, però tampoc no cal que aixequem la ma (mira, no sé que hem de dir...). I vaig fer: jo em penso que hi ha més bona gent que no pas gent dolenta. I un nen de 7 ó 8 anys, no crec que en tingués més, va fer així amb el cap (moviment d’afirmació); potser com que tenia els avis allà al costat, devia dir si ara jo dic que no després el avis... Bé, l’anècdota és l’anècdota, però em penso que sí, que és una gran realitat, al menys jo ho afirmo i penso que vosaltres també, que hi ha gent molt bona!, hi  ha gent bona!. Home, tots també tenim les nostres coses, també tenim la nostra part de dolenteria, però en general, diríem que som bons.

El dia de la Immaculada, 8 de desembre, proclamàvem la grandesa d’una dona bona!, Maria. I les dues persones fan el que Déu, a través de l’àngel, els ha suggerit. Com es farà això? deia Maria; una vegada queda clar el què: “Facis en mi segons la teva paraula”. A Josep, amb el seu dubte: “No tinguis por de prendre a casa teva Maria com a esposa”. Són persones disponibles.

Maria és capaç de mantenir un diàleg amb Déu sense cap reserva, allò que no entén ho pregunta, i d’acollir el primer regal de Déu, el més preuat regal, el Fill, “l’Emmanuel” que ens ha dit la primera lectura del profeta Isaïes i aquest evangeli (“Déu-és-amb-nosaltres”). Josep, encara que no entén res del què passa, no vol abandonar Maria, tot i que la Llei li donava la raó, per això diu: en secret desfarem l’acord que tenim; aquest home bo dubtà de posar-se a favor de les institucions o a favor de les persones; i elegí el camí de la seva esposa, Maria. La Institució l’hi protegia l’honra a Josep; la persona donava i necessitava amor, i Josep es decidí a favor de l’amor. ¿No ens recorda allò que després diria Jesús, i que també faria, referent al dissabte o a la Llei?: “L’home no s’ha fet per al dissabte, és el dissabte que s’ha fet per a l’home”.

Per què Josep és bo? O si voleu, fem la pregunta de diferent manera, Què és la bondat? I tots diríeu una sèrie de qualificatius sobre la bondat. Però, mireu, deixeu-m’ho dir, la bondat no es confon amb la tonteria, ximpleria, sinó amb la valentia, perquè per ser bo s’ha de ser molt valent. En Josep la bondat té la gràcia de la senzillesa, de la humilitat, de la prudència; res de crítiques, analitza la situació, valora el més important i, quan es troba amb el misteri, perquè es troba amb el misteri, entra dintre del misteri i s’emplena del misteri o de l’Esperit Sant. En Josep, la bondat té l’encant del respecte, no entén el què passa, però respecta la seva dona i s’inclina a favor de l’amor. La persona està per damunt de la institució i de la Llei. En Josep la bondat té grandesa d’amor. Com després el Fill té la grandesa de l’amor profund i davant de la Llei actuarà amb plena llibertat per dir-nos que per damunt de tot hi ha l’amor. Recordem el fet quan li presenten a Jesús aquella dona: Oh!, la Llei ens diu que aquesta dona que ha estat sorpresa cometen adulteri, l’hem d’apedregar. Tu què hi dius?; perquè la Llei ho diu!. I Jesús, clar, bon mestre, fa revertir la pregunta cap els interlocutors: I vosaltres? El que estigui net que tiri la primera pedra.

Un amor, el de Josep, fet d’acollida i entrega, de tendresa i delícia. L’amor que sentia per Maria creix i es desviurà per Maria i pel Fill que està venint. Josep descobrí que creure en Déu, tots en som de creients en Déu aquí, l’obliga a creure en l’home, ens obliga a creure en l’home, en les persones. Si Déu ha optat per l’home, “Déu-és-amb-nosaltres”, és que es pot confiar en ella, en la persona. L’home pot tenir moltes ferides, però Déu ja les ha desat, i totes podem curar-se.

“Li posaràs per nom Jesús perquè Ell salvarà el seu poble”; a nosaltres ens salvarà del pecat. Josep comprengué que Déu està a prop, i que és Déu-amb-nosaltres. Déu ens acompanya, germanes i germans; Ell està a prop nostre, està dins nostre. Serem capaços reconèixer-lo?. Hi ha moltes presències, ja ho sabem, i signes de Crist en aquest món.

Per tant, si Déu-està-amb-nosaltres, qui pot sentir-se sol?. No tinguem por, Déu és el Déu-amb-nosaltres. Donem-ne gràcies. Amén.