Homilia II diumenge després de Nadal

 Siguem optimistes: per a tots els qui l’han rebut, ens ha dit avui l’evangeli (“els qui creuen en el seu nom”), els concedeix poder ser fills de Déu!.

Mn. C. Saiz.

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira (Sir 24,1-4.12-16)

La saviesa, s’elogia ella mateixa, es gloria enmig del seu poble, parla en la reunió del poble de l’Altíssim, es gloria davant dels seus estols, s’enalteix enmig del poble, s’admira d’ella mateixa en la reunió santa, fa el seu elogi davant la multitud dels elegits i entre els beneïts es proclama beneïda, dient: «El Senyor de l’univers em donà una ordre, el qui em va crear i m’assenyala on plantaré la meva tenda em digué: “Acampa entre els fills de Jacob, fes d’Israel la teva heretat, treu nous plançons entre els meus elegits.”
»M’ha creat abans del temps, des del principi, i mai més no deixaré d’existir. Li dono culte davant d’ell al temple sant. Així m’he establert a Sió, m’ha fet trobar repòs a la ciutat que ell i jo estimem, exerceixo el meu poder a Jerusalem. He tret brotada en un poble ple de glòria, en la possessió del Senyor, en la seva heretat; estaré per sempre en la reunió dels sants.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,3-6.15-18)

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota maena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat.
Per això, ara que he sentit parlar de la fe que teniu en Jesús, el Senyor, i del vostre amor per tots els fidels, jo no em canso de donar gràcies per vosaltres, i us recordo en les meves pregàries, demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell: demanant-li també que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades, l’heretat que ell us dóna entre els sants.

Evangeli segons sant Joan (Jn 1,1-18)

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. [Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.] Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare ple de gràcia i de veritat. [Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. Déu, ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.]

Homilia:

“El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle”. Missatge d’aquest II diumenge de Nadal, profund missatge. Que quan la Paraula es concreta, i es concreta en fets, la realitat es torna perillosa. “La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu”. “Per Ell tot ha vingut a l’existència”, la força de la Paraula, trobem al llibre del Gènesi; “i Déu digué: facis...” primer dia, segon dia... Al final, i veient que tot era bo, i bo de debò... “Tenia en Ell la Vida (la Paraula, el Verb) i la Vida era Llum” i la llum, està clar, ha de resplendir en la foscor; i la foscor, que intentà ofegar la Llum que és Paraula per la qual “tot ha vingut a l’existència”, no ha pogut ofegar la Llum. Nadal és l’encarnació de la Paraula: plantà la seva tenda, el seu tabernacle, entre nosaltres; es feu home.

I la paraula és comunicació. Amb ella expressem el nostre pensament, expressem el nostre sentiment, manifestem el nostre amor, perquè no n’hi ha prou que ho diguem, s’ha d’expressar en fets, no n’hi ha prou en que pensem, que Déu n’hi do el què pensem; manifestem admiració (que formós...), respecte... Però, mireu, també la paraula pot manifestar menyspreu, odi, crítica profunda, condemna profunda de persones o institucions, és igual (dit d’una paraula: Què ho has comprovat?, què n’estàs segur del què dius?. Diuen...!. Què vol dir diuen?, tu ho has vist?, tu pots posar la ma al foc?. Però diuen...!). Amb les paraules construïm, però destruïm també amb la paraula.

I tanmateix, germanes i germans, la Paraula per excel·lència, la Paraula en majúscula, es va fer home. Per a que comprenguéssim Déu, per a que sabéssim com actua Déu, com parla Déu... perquè Déu no l’ha vist mai ningú, Déu no l’ha sentit mai ningú, només a través del Verb, la Paraula feta carn. La Paraula encarnada ens està dient per què va venir Jesús al món. I sant Joan, a l’inici del seu evangeli, aquest pròleg, tan preciós, ens dóna la resposta: per a que cada home-dona passi d’home-dona a ser fill de Déu; això és el més preuat que podríem escoltar de la Paraula del Senyor.

Així, doncs, hem de dir que Jesús no vingué al món per fer complir la Llei, perquè per damunt de la Llei hi ha la persona; ni per reivindicar el Temple, formós temple, formosos temples que aixequem o que aixecàvem el poble d’Israel, el famós Temple de Jerusalem, que el van convertir en un absolut; i el temple no és absolut, és molt relatiu; aquí tenim un gran Santuari, formós Santuari, però si no el tinguéssim tan gran o tan ben ornamentat també ens hi podríem aixoplugar per celebrar el què estem celebrant.

Jesús no vingué al món per fundar una religió, ni per consagrar una forma determinada de culte. Va venir per aconseguir que el món es transformés en un lloc habitable, on regnés la pau, on regnés la concòrdia, l’amor, la generositat, la preocupació pels germans. Per això va venir al món, per això ens parla de Déu Pare, que ho és de tots!. I nosaltres som els seus fills i podem invocar Déu amb aquell nom que ahir escoltàvem a la segona lectura “Abbà”, com nosaltres quan ens relacionem amb el pare i la mare (que en són de boniques aquestes expressions de papa i mama, que són les primeres que diu l’infant). Va venir per construir un món de fills i no d’esclaus; un món en el qual no guanya sempre la força ofuscant de la raó. Jesús vingué al món per a que no s’imposin les idees per mitjà de la violència i de mort, però no n’aprenem, no n’aprenem!. Encara ahir escoltàvem aquestes notícies: una comunitat contra una altra, autoimmolant-se i matant a gent que estaven celebrant la seva fe; eren gent cristiana però podia haver estat d’una altra manera, i també hagués estat per imposar unes idees.

Vingué al món per aconseguir que la vida sigui vida per a tothom. Va venir per aconseguir que la viuda, l’orfe, el minusvàlid i el malalt siguin el preferits de la societat, perquè són els més dèbils de la societat, per això es va fer dèbil entre els dèbils. I vingué per aconseguir un món totalment contrari al què estem vivint. Per això la Paraula es feu home i habità entre nosaltres. Però els seus, els homes i dones, no el van acollir; com tampoc avui, homes i dones no l’acullen, el refusen i no solament el refusen sinó que intenten enfonsar tot allò que fa, diríem, olor a transcendent, com si el Transcendent no s’hagués preocupat de la nissaga humana: tant estima Déu al món, que ens envia el seu Fill. Però siguem optimistes: per a tots els qui l’han rebut, ens ha dit avui l’evangeli (“els qui creuen en el seu nom”) els concedeix poder ser fills de Déu!.

Donem-ne gràcies, germanes i germans, a Déu que en el seu Fill Jesucrist ens ha destinat a ser els seus fills. Gràcies perquè ja no naixem de la carn ni de la sang, sinó pel poder de Déu. Gràcies perquè Crist, Paraula feta carn, és per a nosaltres Paraula que ens il·lumina. Hi ha la foscor que intenta ofegar la Llum, no tinguem por: la Llum no pot ser mai ofuscada, ennegrida per la foscor. Gràcies perquè hem contemplat la glòria de Déu en el rostre d’un Infant. Gràcies perquè confia en nosaltres i ens encomana la missió d’anar per tot arreu i anunciar amb la Paraula i els fets que és Ell qui ens ha salvat. De motius, adonem-nos, si en tenim per donar gràcies!. I avui, gràcies perquè per la força de l’Esperit Sant, no per mèrits nostres, som d’aquells que encara hem dit: Senyor, ens hem fiat de la teva paraula!. Gràcies perquè ens invites a la taula de la Paraula que escoltem diumenge rere diumenge, gràcies perquè ens invites a la taula, on en el signe pa i vi, se’ns dóna transformat en el cos i la sang del teu Fill.

Amén.