Lectures i homilia de la festivitat de la Pentecosta.

Potser no agraïm gaire el do de la diversitat, que és una riquesa si crea unitat. Diversitat de cultes, de llengües... que són obra de la creació.

L’esperit d’amor fa possible la unitat en la diversitat.

Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 2,1-11)

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta es trobaven tots junts en un mateix lloc quan, de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar. Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Estranyats i fora de si deien: «No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs, com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites, hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena, hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits, hi ha cretencs i àrabs, però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1C 12,3b-7,12-13)

Germans, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant. Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots. Perquè el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,19-23) El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó.»

Homilia:

La litúrgia de la festa de la Pentecosta ens parla, és clar, de l’Esperit Sant; però només ho pot fer amb imatges. Només les imatges poden fer entendre alguna cosa del que és l’Esperit de Déu.

La imatge més comuna és la del vent. Que hi és, certament el notem, però no el veiem. Aire i vent són elements imprescindibles per altra part per a la vida humana, com ho és l’Esperit. L’Esperit és l’alè de Déu sobre nosaltres. I també la imatge del foc: “L’Esperit vingué sobre els apòstols en forma –diu– de llengües de foc”. El foc símbol de força. L’Esperit és llum, en oposició a l’esperit del mal que és la foscor. Aquesta llum ens dóna la força transformadora que ens fa sortir de nosaltres mateixos i ens fa anunciar l’Evangeli amb la nostra manera de viure.

La Pasqua de l’Esperit Sant, la festa del naixement de l’Església. “Tots quedaran plens de l’Esperit Sant”. El color vermell de la litúrgia vol expressar aquesta força. Pentecosta: 50 dies després de la Pasqua.

Els apòstols, aplegats en un mateix lloc, però encara indecisos i temorosos, tots reben l’Esperit Sant; i es veuen amb cor de proclamar tot allò que han vist, tot allò que han viscut. “Com el Pare m’ha enviat a mi, ara jo també us envio a vosaltres”. Tots nosaltres som enviats, tots hem rebuts uns dons que són per donar. Quin goig poder dir amb el salmista “Beneeix el Senyor, ànima meva; que en són de grans les teves obres”. Ho diu molt bé sant Pau: “Els dons són diversos, però l’Esperit és un de sol”.

Corint era una ciutat grega amb una riquesa de dons extraordinària. Nosaltres també, com aquells cristians de Corint, ens deixem emportar per un esperit, a vegades, que no és l’esperit de Déu. No agraïm gaire el do de la diversitat. L’Esperit Sant és el do de la diversitat en la unitat. Els dons de l’Esperit Sant són diversos però l’Esperit és un de sol. I a vegades la diversitat crea divisió. L’Esperit Sant és esperit d’amor i fa possible la unitat en aquesta diversitat. No ens estimem perquè som iguals, ens estimem perquè ens mou un Esperit. Les manifestacions de l’Esperit són en bé de tots. A tots ens enriqueixen.

“Què ens diu l’Esperit Sant? –pregunta el papa Francesc– Déu estima, Déu t’estima, Déu vol el teu bé. Deixem-li que ens parli al cor i en digui això: Déu és amor i ens estima de veritat”. Això ja ho sabem però cal que ens ho diem sovint.

Tots nosaltres som enviats també. Rebem els dons per donar-los. Quin goig saber que “Déu és amb nosaltres; Beneeix el Senyor ànima meva; Senyor Déu meu, que en sou de gran; Que en són de variades les vostres obres”; i entre elles hi som nosaltres, amb defectes, certament, però també amb qualitats.

Nosaltres també, com aquella comunitat de Corint, ens deixem endur per altres déus però som conscients que el que ens mou és l’Esperit Sant.

Potser no agraïm gaire el do de la diversitat, que és una riquesa si crea unitat. Diversitat de cultes, de llengües... que són obra de la creació. L’esperit d’amor fa possible la unitat en la diversitat.

La Pentecosta és l’últim dia de la Pasqua. El ciri pasqual que ha presidit les nostres celebracions serà apagat. Ara amb el do de l’Esperit tenim una altra llum. Amb la Pasqua de l’Esperit comença una nova vida, un nou jorn. Quin goig, quina alegria saber que Déu és amb nosaltres: “Jo estaré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Això ja ho sabem, només cal que ho visquem; sobretot quan no totes ens ponen, quan no tot ens ve de cara. Tant si totes les coses ens agraden com si no ens agraden, l’Esperit del Senyor és amb nosaltres!

Lectures i homilia de la festivitat de l’Ascensió del Senyor

L’Ascensió del Senyor és també la nostra elevació.

Aquest és el motiu de l’alegria cristiana.

La festa de l’Ascensió ens convida a mirar el futur

amb esperança.

Mn. A. Roquer. 

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 1,1-11)

En la primera part del meu llibre, Teòfil, he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que ell havia elegit. Després de la passió, se’ls presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del regne de Déu. Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué: «Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant.» Els qui es trobaven reunits li preguntaven: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?» Ell els contestà: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare, però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.» Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava, quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,17-23)

Germans, demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell; li demano també que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades l’heretat que ell us dóna entre els sants. Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, vull dir l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb què obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts, i el féu seure a la seva dreta dalt el cel, per damunt de tots els governants i dels qui tenen autoritat, poder o senyoria, per damunt de tots els títols que es poden donar en el nostre món i en l’altre. Tot ho ha posat sota els seus peus, i a ell l’ha fet cap de tot i l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement, ell que té en totes les coses la seva plenitud.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (24,46-53)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia, i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis. Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès, i vindrà sobre vosaltres; no us mogueu de la ciutat fins que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt.» Després se’ls endugué fora, fins a prop de Bet-Hània, alçà les mans i els beneí. Mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel; ells es prosternaren adorant-lo. Després, plens d’una alegria immensa, se’n tornaren a Jerusalem. I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.

Homilia:

La festa de l’Ascensió no deixa de ser un comiat. Un doble comiat: Jesús s’acomiada dels apòstols i nosaltres en acomiadem del Temps Pasqual per enguany. Jesús torna al Pare i ens dóna l’esperança que també tots nosaltres un dia hi anirem. Perquè a la Glòria on ha arribat Ell, que és el cap, també tots nosaltres, que som el seu cos, tenim l’esperança d’arribar-hi.

L’Evangeli ens diu que els apòstols “plens d’una gran alegria, se’n tornaren a Jerusalem”. L’Ascensió deixa una gran alegria al cor dels apòstols. No estan tristos perquè Jesús ha marxat sinó que viuen la joia de ser els continuadors de la missió que el Mestre els ha confiat. L’Ascensió del Senyor és també la nostra elevació. Aquest és el motiu de l’alegria cristiana.

La festa de l’Ascensió ens convida a mirar el futur amb esperança, per tant, amb il·lusió. “A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots”. Jesús torna al Pare i ens dóna l’esperança que també nosaltres un dia hi anirem; perquè la Glòria on ha arribat Ell, que és el cap, també el seu cos té l’esperança d’arribar-hi.

Si entenguéssim bé el significat profund de la festa d’avui, segurament entendríem millor les paraules de la carta de Pau als cristians d’Efes: “Que Déu Pare il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança us ha cridat”.

També l’esdeveniment de l’Ascensió és un comiat. Tots hem viscut el comiat de familiars i amics que emprenen un llarg viatge. D’una banda, sentim que per un temps no els tindrem a prop nostre; de l’altra, sabem que no els oblidarem. Una cosa és acomiadar i una altra és oblidar. L’Ascensió no és un oblit. Jesús no els amaga la realitat, els remet a la pròpia història. El Messies havia de patir i havia de ressuscitar; i els diu que no estaran sols en la seva missió. A la Glòria on ha arribat el cap, el cos també té l’esperança d’arribar-hi. No és això el que avui podem sentir i viure nosaltres?

I amb Jesús entrem en la comprensió d’una nova manera de viure. Encara que Jesús s’ha fet absent de nosaltres, per l’Eucaristia continua present. I, també, la trobada aquí cada diumenge (“Quan dos o més es reuneixen en el meu nom, jo sóc en mig d’ells”).

L’Ascensió és justament la festa de la gran esperança. En el prefaci direm “Jesús, el rei de la Glòria, no ha pujat al cel per apartar-se de la nostra petitesa” sinó per a que nosaltres, que som els seus membres, tinguéssim l’esperança de ser on ens ha precedit el nostre cap i pastor. El prefaci d’avui acaba justament amb aquestes paraules: “Jesús, el rei de la Glòria, no ha pujat al cel per apartar-se de la nostra petitesa”.

De fet la festa d’avui és la festa de la gran esperança. Ell va el davant per tot en nosaltres; i ens mostra el camí, el camí que porta el Pare. I això ens ha d’omplir de goig; sabem on anem! No anem perduts.

Encara que Jesús s’ha absentat de nosaltres, per l’eucaristia continua present. Recordem que la salutació de la missa és aquesta: “Que el Senyor sigui amb vosaltres”. El cos i la sang de Crist són l’aliment de la nostra esperança mentre esperem el seu retorn gloriós.

Diu l’Evangeli: “Després, plens d’una gran alegria se’n tornaren a Jerusalem”. Nosaltres, en mig de les preocupacions, podem viure l’alegria immensa de ser deixebles que reconeixen que aquell Jesús que era endut al cel, el beneïa i els acompanyaria sempre.

Celebrem amb goig i amb alegria aquesta festa, tot i que sigui un comiat.

Lectures i homilia del diumenge VI de Pasqua

La pau la rebem d’Ell i cal que també nosaltres ens la donem mútuament perquè ens uneix com a germans. Som una comunitat cristiana vivificada per l’Esperit que, més que transformar el pa i el vi en el cos i la sang del Ressuscitat, també ens transforma a nosaltres.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 15,1-2.22-29)

En aquells dies, uns que havien baixat de Judea ensenyaven als germans d’Antioquia que si no es feien circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès no podien salvar-se. Això portà una desavinença i una discussió tan seriosa de Pau i Bernabé amb ells que decidiren que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d’aquesta qüestió amb els apòstols i els preveres. Llavors els apòstols i els preveres, amb tota la comunitat reunida, decidiren d’elegir uns delegats i enviar-los a Antioquia junt amb Pau i Bernabé. Els elegits foren Judes, conegut també amb el nom de Bar-Sabàs, i Siles, homes que es distingien com a dirigents en la comunitat dels germans. Els donaren aquesta carta: «Els apòstols i els preveres saluden com a germans els germans no jueus d’Antioquia, de Síria i de Cilícia. Hem sabut que alguns havien vingut d’entre nosaltres sense la nostra autorització, us havien pertorbat amb les seves opinions i havien inquietat els vostres esperits. Per això hem decidit unànimement d’escollir uns representants nostres per enviar-vos-els junt amb els nostres estimats Bernabé i Pau, que han entregat les seves vides per la causa del nostre Senyor, Jesucrist. Els qui us enviem són Judes i Siles. Ells us exposaran de paraula això mateix que us diem per escrit, i és que l’Esperit Sant i nosaltres hem cregut que no us havíem d’imposar cap altra càrrega que aquestes indispensables: que us abstingueu de menjar carn sacrificada als ídols, de menjar sang i animals ofegats i de contraure un matrimoni entre pròxims parents. Fareu bé de guardar-vos de tot això. Adéu-siau.»

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 21,10-14.22-23)

L’àngel em transportà en l’esperit dalt una muntanya gran i alta, i m’ensenyà la ciutat santa de Jerusalem, que baixava del cel, de la presència de Déu, i la glòria de Déu l’envoltava. Resplendia com les pedres més precioses, com un jaspi de transparència cristal·lina. Tenia una muralla gran i alta, amb dotze portes. A les portes hi havia dotze àngels i dotze noms gravats, que són els de les dotze tribus d’Israel. Tres de les portes miraven a llevant, tres al nord, tres al sud i tres a ponent. La muralla reposava sobre un fonament de dotze pedres que duia els noms dels dotze apòstols de l’Anyell. No hi vaig veure el santuari del temple, perquè el Senyor, Déu de l’univers, amb l’Anyell, és el santuari. La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror i l’Anyell li fa llum.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 14,23-29)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles : «Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell. Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules, que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat. Us he dit tot això mentre era amb vosaltres, però el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre. Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dóna el món. Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu! Heu sentit que us deia: Me’n vaig, però tornaré. Si m’estimeu, us alegrareu de saber que me’n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. Us ho dic per endavant perquè cregueu quan ho veureu.»

Homilia:

Ens trobem ja, pràcticament, en les acaballes del Temps Pasqual. Fa molts dies que vivim el fervor i la joia de la Resurrecció. I, com en totes les coses quan es fan llargues, correm el risc de que ens cansi. Tot cansa! És per això que l’oració d’aquest diumenge ens fa demanar no minvar –diu– en el fervor dels primers dies. No minvar en el fervor pasqual. També les primeres comunitats tenien dificultats i tensions entre els seus membres. A l’evangeli hi trobem paraules que asserenen el cor i donen pau i esperança. La promesa de l’Esperit Sant enfortirà la fe i la caritat d’aquelles joves comunitats.

El Crist ressuscitat continua present entre nosaltres. No és envà que sempre comencem la celebració amb aquesta salutació: “El Senyor sigui amb vosaltres”.

La pau de Crist no és “com la que dóna el món”. La pau de Crist ressuscitat conforta la nostra feblesa, supera la nostra por. La pau que dóna el món, a vegades, és més il·lusió que realitat; mentre que la pau que dóna el nostre Ressuscitat conforta la nostra feblesa, fins ens allibera de la por i de la mort. Al llarg del Temps Pasqual, fa que ens anem sentint més fortament esperançats.

La comunitat que formem és com la ciutat esplendorosa de que parla el llibre de l’Apocalipsi, fonamentada en la fe dels Apòstols, oberta a proclamar el missatge joiós de la resurrecció. Sense voler imposar res, però oferint allò que tenim i allò en que creiem.

Ens pot donar serenor. Sabem què podem esperar i en qui podem esperar. L’angoixa, la por, ens pot venir quan ens sentim sols i abandonats. La confiança en que estem en bones mans, ens asserena i ens conforta.

“Per això us ho he dit mentre estava amb vosaltres: l’Esperit Sant us ho ensenyarà tot i us farà recordar tot el que us he dit”. Això no és una frase bonica, no és un bon consell només. Les paraules de Jesús tenen una força avalada pel seu testimoni i el porten a dir: “Us deixo la pau, us dono la meva pau, no una pau com la que dóna el món”.

L’eucaristia pasqual que anem celebrant és la font que alimenta la nostra fe, l’alimenta i la fa créixer. Estem units al Crist ressuscitat per l’Eucaristia, celebració del misteri pasqual del Senyor. Jesús digué: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell”.

La pau la rebem d’Ell i cal que també nosaltres ens la donem mútuament perquè ens uneix com a germans. Som una comunitat cristiana vivificada per l’Esperit que, més que transformar el pa i el vi en el cos i la sang del Ressuscitat, també ens transforma a nosaltres.

Voldríem tenir una Església poderosa, com si no tinguéssim prou amb una Església gloriosa. La Ciutat, la nova Jerusalem, no necessita que la il·lumini el sol ni la lluna; la glòria de Déu l’omple de llum!

Nosaltres, com els primers cristians, tenim la temptació de voler una imatge visible i amb poder. I no! El nostre santuari és Jesús, l’anyell sacrificat. I la glòria de Déu omple de claror total la seva humanitat... si no volem tancar els ulls a la seva llum, si ens deixem il·luminar per aquell que és la llum veritable.

Homilia de la missa de l’aparició.

I, veritablement, si tenim un exemple de persona que segueix els preceptes és la Mare de Déu.

Mn. Jordi Sánchez

Homilia:

Benvolguts germans i germanes en Crist Nostre Senyor:

El teòleg francès ¿? diu que quan som batejats és un compromís de vida. I un compromís de vida és seguir els preceptes. Els preceptes els trobem a l’Antic Testament, concretament en el Pentateuc que són els cinc primers llibres de la Bíblia.

I, veritablement, si tenim un exemple de persona que segueix els preceptes és la Mare de Déu. La Mare de Déu amb un tarannà i amb unes petjades que ens deixa plenes d’amor, plenes de fraternitat, plenes de solidaritat, plenes d’acolliment, plenes de tots aquells valors i sentiments que Jesús, quan va estar entre nosaltres, volia que seguíssim.

Nosaltres com a batejats, nosaltres com a membres de l’Església, nosaltres com a pedres vives de l’Església que sapiguem, doncs, caminar; caminar per aquelles petjades plenes d’amor i amoroses que ens deix la Mare de Déu. Que sapiguem sempre estimar com va estimar la Mare de Déu.

I que recordem que Maria va ser mare a Betlem, però també va ser mare al Calvari. Que recordem que la Mare de Déu és Mare de Misericòrdia, però també és mare i representa les mares nostres que tantes vegades abracem i estimem. Que sapiguem abraçar a la mare de Jesús, que sapiguem abraçar-la plens d’amor per Jesucrist, el seu fill.

Que així sigui.