Lectures i homilia del diumenge 3 de durant l’any

El Déu que va fer sortir el seu Fill d’un poble mig pagà com Natzaret, avui vol fer sortir nous evangelitzadors d’uns cristians tan mediocres com puguem ser nosaltres.

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre de Nehemies (Ne 8,1-4a.5-6,8-10)

En aquells dies, el sacerdot Esdres portà el llibre de la Llei en presència del poble reunit a la plaça de davant la porta de les Aigües, i des del matí fins al migdia el llegí davant de tothom: homes, dones i criatures capaces d’entendre-la. Tot el poble escoltava atentament la lectura del llibre de la Llei. Esdres, mestre de la Llei, estava dret dalt una tarima de fusta preparada expressament. Obrí el llibre a la vista de tot el poble, ja que des del lloc on era dominava tothom, i així que l’obrí, tot el poble es posà dret. Esdres beneí el Senyor, Déu gran, i tot el poble alçà les mans i respongué: Amén, amén. Després es prosternaren amb el front a terra, i adoraren el Senyor. Ell llegia ben clar el llibre de la Llei de Déu, i alguns levites n’exposaven el sentit perquè la lectura fos entenedora. El governador Nehemies, el sacerdot Esdres, mestre de la Llei, i els levites que exposaven al poble el sentit de la Llei, digueren a tota la gent: «La diada d’avui és santa, dedicada al Senyor, el nostre Déu: no us entristiu ni ploreu», perquè tota la gent plorava mentre escoltava les paraules de la Llei. Els digué, doncs: «Aneu-vos-en ara. Mengeu i beveu de gust i repartiu-ne als qui no s’havien portat res, que la diada d’avui es santa, dedicada a Déu, nostre Senyor. No us entristiu, que el goig del Senyor serà la vostra força.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,12-30)

Germans, el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit. Ara bé, el cos no consta d’un sol membre, sinó de molts. [Si el peu deia: «Com que no sóc mà, no sóc del cos», no per això ja no seria del cos. Si l’orella deia: «Com que no sóc ull, no sóc del cos», no per això ja no seria del cos. Si tot el cos fos ull, com podria escoltar? Si tot el cos fos orella, com podria olorar? De fet, però, Déu ha distribuït en el cos cadascun dels membres com li sembla. Si tots els membres es reduïssin a un de sol, on seria el cos? Per això els membres són molts, però el cos és un de sol. L’ull no pot dir a la mà: «“No em fas cap falta.» Ni tampoc el cap als peus: «No em feu cap falta.» Ben al contrari: els membres del cos que semblen més delicats són els més indispensables, els que ens semblen menys nobles, els cobrim amb més honor, els que ens semblen menys decents, els tractem amb una decència que no necessiten els que ja són decents. Déu ha disposat el cos de tal manera que dóna més honor als membres que més en necessiten, perquè no hi hagi desacord en el cos, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix, sofreixen amb ell tots els altres, i quan un membre és elogiat, tots els altres s’alegren amb ell.] Doncs bé, vosaltres sou cos de Crist i cadascun formeu els seus membres. [Dins l’Església, Déu ha posat en primer lloc apòstols, en segon lloc profetes, en tercer lloc mestres, després els qui tenen poder d’obrar miracles, després els qui tenen la gràcia de donar la salut als malalts, d’ajudar els altres, de guiar-los, de parlar llenguatges misteriosos. No tothom ha de ser apòstol o profeta o mestre. No tothom ha d’obrar miracles, ha de tenir la gràcia de donar la salut als malalts, ha de ser capaç de parlar llenguatges misteriosos o ha de ser capaç d’interpretar-los.]

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,1-4.4,14-21)

Són molts els qui han emprès la tasca d’escriure una narració dels fets ocorreguts entre nosaltres, guiant-se per l’ensenyament que hem rebut d’aquells que des del principi en foren testimonis de vista i després ho transmeteren de paraula. Havent pogut informar-me minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t’ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut. En aquell temps, Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit. La seva anomenada s’estengué per tota la regió. Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava. I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum, i s’aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m’ha ungit per portar la bona nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor.» Després plegà el volum, el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús. Ell començà dient-los: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

Homilia:

Avui encetem la lectura de l’evangeli de sant Lluc, que és el que anirem escoltant els diumenges d’enguany. Tot el tercer evangeli està amarat d’imatges i de fets de misericòrdia. No és gens estrany que el propi Dant Alighieri  s’atrevís a definir sant Lluc amb aquesta frase bonica: “Escriptor de la misericòrdia de Déu”.

Durant el Temps de Nadal vam escoltar les parts de l’evangeli de Lluc que feien referència al naixement i a la infància de Jesús. La lectura d’avui fa un salt. Després d’una primera temporada predicant pels pobles de Galilea, Jesús va a Natzaret; va acompanyat d’una certa expectació. Natzaret era un poble amb fama de gent descreguda. “En pot sortir res de bo de Natzaret” dirà Natanael.

Jesús torna al seu poble. Va el dissabte a la sinagoga i fa ús del dret que té tot home de llegir l’Escriptura. “Tots tenien el ulls posats en Jesús”. Què els podia dir aquell fill del fuster? Després de llegir el text del profeta Isaïes fa una afirmació... molt atrevida!: “Això que sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules del profeta”. Amb aquesta afirmació els deia que Ell era el messies anunciat pel profeta, el que venia a donar esperança als pobles, llibertat als captius, vista als cecs. Els de Natzaret esperaven veure algun miracle, però no es podien esperar una afirmació tan extraordinària i escandalosa. “No és el fill del fuster?”.

I nosaltres, què esperem de Jesús? Com va passar amb els de Natzaret, la trobada amb Jesús també pot trencar els nostres esquemes d’una religió a la carta; un déu que faci la nostra voluntat.

El Déu que va fer sortir el seu Fill d’un poble de mala-mort, vol fer sortir nous evangelitzadors de tots aquells que escolten la Paraula de Déu. Cada vegada que es proclama l’Evangeli a la missa es compleix aquell “Avui”, ja que avui Déu entra en els nostres cors, entra a la nostra vida.

L’any de gràcia del Senyor que Jesús proclama citant les paraules del profeta Isaïes és la festa que ja ha començat. Tots els pobles del món esperen delerosos poder escoltar les paraules del Senyor, que són esperit i són vida.

Molt probablement els habitants de Natzaret havien escoltat moltes vegades aquelles paraules del profeta, però mai ningú havia comentat el text d’aquella manera. “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment de les paraules del profeta”. Jesús és el veritable Evangeli, Ell és la Bona Nova. Vés si ara nosaltres, quan l’escoltem, també direm aquest evangeli ja el sé.

Amb la vinguda de Jesús s’inaugura un any de gràcia, un Any Sant en el qual tots som alliberats del pecat i formen un sol cos, batejats en un sol Esperit. Vés si ara la nostra resposta també serà En pot sortir res de bo de Natzaret?.

I nosaltres què n’esperem de Jesús? O bé al revés: I Jesús què espera de nosaltres?

El Déu que va fer sortir el seu Fill d’un poble mig pagà com Natzaret, avui vol fer sortir nous evangelitzadors d’uns cristians tan mediocres com puguem ser nosaltres. Només cal que ens convencem que l’esperit del Senyor és amb nosaltres; i que ens hem de deixar guiar per aquest esperit. És el que demanem quan diem “Facis la vostra voluntat”.

No podem resar el Parenostre sense deixar-nos sorprendre per la novetat, sempre nova, de l’Evangeli.

Lectures i homilia del diumenge 2 de durant l’any.

Que el miracle de Canaan ens faci anar més enllà d’un miracle de convertir aigua en vi, que ens faci entendre que Ell, amb la seva mort, ha fet que nosaltres tinguéssim vida.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 62,1-5)

Per amor de Sió no vull callar, no vull reposar per Jerusalem fins que aparegui com un raig de llum el seu bé, i la seva salvació com una torxa encesa. Els altres pobles veuran el teu bé, tots els reis veuran la teva glòria i et donaran un nom nou que els llavis del Senyor designaran. Seràs una corona magnífica a les mans del Senyor, i una diadema reial a les mans del teu Déu. No et podran dir més «L’Abandonada», no podran dir «La Desolada» a la teva terra: a tu et diran «Jo-me-l’estimo», i a la teva terra, «Té-marit», perquè el Senyor t’estimarà, i tindrà marit la teva terra. El qui t’haurà reconstruït et prendrà per esposa com un jove esposa una donzella; el teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la núvia.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,5-11)

Germans, els dons que rebem són dons diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu, que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots. Un, gràcies a l’Esperit, rep el do d’una paraula profunda; un altre, per obra del mateix Esperit, rep el do de desglossar les veritats; un altre, en virtut del mateix Esperit, rep el do de la fe; un altre, el do de donar la salut als malalts; en virtut de l’únic Esperit, un altre, el do de fer miracles; un altre el do de profecia; un altre, el de distingir si un esperit és fals o autèntic; un altre, el do de parlar llenguatges misteriosos; un altre, el do d’interpretar-los. Tots aquests dons són obra de l’únic Esperit, que els distribueix en particular a cadascú com li sembla bé.

Lectura de l’Evangeli segons sant Joan (Jn 2,1-12)

En aquell temps, se celebrà un casament a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També Jesús i els seus deixebles hi foren convidats. Veient que s’acabava el vi, la mare de Jesús li diu: «No tenen vi.» Jesús li respon: «Mare, per què m’ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora.» Llavors la seva mare diu als qui servien: «Feu tot el que ell us digui.» Hi havia allí sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Cada una d’elles tenia una cabuda de quatre a sis galledes. Els diu Jesús: «Ompliu d’aigua aquestes piques.» Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué: «Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.» Ells n’hi portaren. El cap de servei tastà aquella aigua, que s’havia tornat vi. Ell no sabia d’on era, però ho sabien molt bé els qui servien, perquè ells mateixos havien tret l’aigua. El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu: «Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats ja han begut molt, els vins més ordinaris; però tu has guardat fins ara el vi millor.» Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles cregueren en ell.

Homilia:

Hem deixat ja enrere el temps de Nadal. Amb tot el miracle de la noces de Canaan és considerat, segons una antiga tradició, com una epifania, juntament amb l’Adoració dels Mags o amb el Baptisme, el Jordà.

El diumenge s’assembla a aquelles noces de Canaan quan Jesús ens torna l’alegria. Però no oblidem que demana que hi posem de la nostra part, la col·laboració (“Ompliu d’aigua aquestes piques”). Nosaltres el miracle no el sabem fer però confiem que Ell el farà. Aquesta aigua es convertirà en el vi nou que renova totalment la vida.

Jesús fou convidat a un casament a Canaan, poble de Galilea. El miracle de convertir l’aigua en vi és un miracle excessiu, gratuït. No és la curació d’un leprós, ni és la multiplicació dels pans, ni és la resurrecció de Llàtzer. Les 6 piques suposen més de 500 l., que déu n’hi do. El vi que en surt és excel·lent per altra part; així ho reconeix el cap de servei (“Has guardat per al final el millor vi”). És la seva manera de fer. És això el que fa evident aquest “No tenen vi”. Hi ha tantes coses que a vegades no tenim! I les hem de demanar.

Jesús en aquest miracle sembla que com si volgués, d’alguna manera, encetar la seva missió. I ho fa, no oblidem que som a Misericòrdia, a petició de la seva mare; perquè diu que encara no havia arribat la seva hora. La seva hora serà l’hora de la creu, la mort i resurrecció. És llavors quan es manifestarà la seva veritable identitat. No és el messies triomfador; és aquest el que esperaven! És un messies que no rebutjarà pujar a la creu. El camí del dolor serà el camí de l’esperança, serà el camí de la vida.

Convertir l’aigua en vi en un banquet de casament, potser és exagerat, potser és excessiu, potser no calia. El vi que en surt de les gerres plenes d’aigua és un vi excel·lent, molt millor del que havien preparat els nuvis (“Has guardat per al final el millor vi”).

És la mare de Jesús que li diu “No tenen vi”. I a qui de veritat se li ha acabat el Regne de Déu, el vi de l’alegria, és el poble d’Israel. Els manca quelcom molt essencial per a que la vida tingui un sentit, tingui una plenitud, un per què. Els manca la presència de Jesús.

Sembla que Jesús, davant de la petició de la seva mare, no vulgui entrar en joc (“Encara no ha arribat la meva hora”). Convé no oblidar aquest detall per a no equivocar-nos. No és el messies triomfador que esperàvem, que s’imposa amb el seu poder miracler. Ell serà el messies sofrent, que acompanyarà la humanitat en el camí del dolor, i fins i tot de la mort, amb l’esperança d’una vida més enllà. Què suposa per a nosaltres aquest fet avui?

La seva hora no és la de convertir l’aigua en vi, que és motiu de sorpresa i admiració. La seva hora serà la seva mort en creu i la seva resurrecció, la seva donació per amor fins a l’extrem. És així com ens dirà fins on Déu és capaç d’estimar.

En cada celebració de l’Eucaristia oferim pa i vi transformats en el seu cos i en la seva sang. Això ens anuncia que hem estat salvats. Aquest sí que és el motiu de la nostra alegria, més que l’alegria que ens pugui donar el vi.

Som el poble reunit a qui Ell ha promès una vida eterna. No perquè l’aigua es torni vi, sinó perquè la mort es torna vida. Aquesta sí que serà la seva hora. Ell ha vingut al món per donar la vida. I la vida es dóna morint.

Que el miracle de Canaan ens faci anar més enllà d’un miracle de convertir aigua en vi, que ens faci entendre que Ell, amb la seva mort, ha fet que nosaltres tinguéssim vida.

Lectures i homilia de la festa del Baptisme de Jesús

Que la festa d’avui, en aquest Any Sant de la Misericòrdia que estem celebrant, ens ajudi a renovar i a consolidar els nostre baptisme.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del profeta Isaïes (Is 42,1-4.6-7)

Això diu el Senyor: «Aquí teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima. He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions. No crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers, no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la; porta el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil·lar, fins haver-lo implantat a la terra, fins que les illes esperin les seves decisions. »Jo, el Senyor, t’he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t’he configurat i et destino a ser aliança del poble, llum de les nacions, per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca.»

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 10,34-38)

En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué: «Ara veig de veritat que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui. Ell va adreçar la seva paraula al poble d’Israel, anunciant-li la nova feliç: la pau per Jesucrist, que és Senyor de tots. »Vosaltres ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per Galilea, després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va consagrar ungint-lo amb Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell.»

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 3,15-16.21-22)

En aquell temps, la gent que vivia en l’expectació sospitava si Joan no fóra potser el Messies. Ell respongué dient a tothom: «Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni de deslligar-li el calçat. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc.» Un dia que tot el poble es feia batejar, Jesús també fou batejat. Mentre pregava, s’obrí el cel i baixà cap a ell l’Esperit Sant en figura corporal com un colom, i una veu digué des del cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut.»

Homilia:

Els 30 a. de Natzaret es resumeixen, simplement, en això: “Pujà amb els seus pares a Natzaret i els era obedient... I el nen creixia i era entenimentat”.

La litúrgia d’avui dóna un salt en el temps. De la infància a l’edat adulta. Però amb una afirmació definitiva: “Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”.

La festa del Baptisme de Jesús és d’origen recent a casa nostra, a l’Occident. Va ser instituïda com a festa l’any 1960. Els promotors d’aquesta celebració els va assemblar que la manifestació de Jesús al món assolia la seva plenitud amb aquestes paraules: “Aquest és el meu fill, el meu estimat”. Isaïes parla d’una veu que crida anunciant que es revelarà la glòria de Déu. Sant Pau parla que s’ha revelat l’amor de Déu que ve a salvar tots els homes per Jesucrist”.

D’altra part, la festa d’avui és una bona ocasió per reflexionar sobre la nostra condició de batejats. És una festa per agrair a Déu el do de la gràcia de la fe; per agrair als pares que van ser instruments d’aquest do. I convé pensar com vivim el nostre baptisme. Sempre s’ha dit que hi ha batejats de nombre i batejats en l’Esperit que viu i actua en la seva vida. El nostre baptisme no fou un acte de pietat, ni tampoc una tradició, un costum; sinó el començament d’una nova vida.

Jesús marxa al desert, vora el riu Jordà, perquè vol escoltar, com feien molts, el profeta Joan, que s’adreça a un poble que viu en l’expectació i convida a la gent a rebre un baptisme d’aigua com a signe de purificació i de conversió. Jesús va al Jordà, i rep el baptisme de Joan. Aquest canvi de vida els evangelis ens l’expliquen com sempre amb un llenguatge poètic i simbòlic que porta un contingut plenament teològic. L’Evangeli ens diu que “el cel s’obrí”: s’acaba la distància entre Déu i el homes, desapareix la separació entre cel i terra, Déu s’ha fet home! Diu també l’Evangeli que l’Esperit Sant baixà cap a Jesús en forma visible com un colom. L’Evangeli parla encara de la veu de Déu que confirma definitivament Jesús com a fill estimat, ple de l’Esperit Sant; una veu que també es va sentir el dia del nostre baptisme (“Ets imatge de Jesús”).

Sant Pau també explica el sentit d’aquesta festa. “S’ha revelat l’amor de Déu que vol salvar tots els homes”. I no l’ha mogut les obres que nosaltres havíem fet sinó la seva bondat que ens salva amb un bany d’aigua regenerador i amb el poder de l’Esperit Sant.

Al Jordà es manifestà qui era aquell Jesús que venia de Natzaret al Jordà. “Ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”.

Que aquesta festa d’avui ens mogui a valorar el nostre baptisme, a prendre consciència que, per l’aigua i per l’Esperit, també nosaltres som fills estimats de Déu. Que la festa d’avui, en aquest Any Sant de la Misericòrdia que estem celebrant, ens ajudi a renovar i a consolidar els nostre baptisme.

També nosaltres, tots els batejats, som fills estimats de Déu.

Lectures i homilia de la festivitat de l’Epifania del Senyor

L’interès en conèixer és el primer motiu que ens ha de portar a descobrir la realitat de Déu. 

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 60,1-6)

Alça’t radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum i sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor. Mentre les tenebres embolcallen la terra, i fosques nuvolades cobreixen les nacions, sobre teu clareja el Senyor i apareix la seva glòria. Els pobles s’acosten a la teva llum, els reis busquen la claror de la teva albada. Alça els ulls i mira al teu entorn: tots aquests s’apleguen per venir cap a tu; porten de lluny els teus fills, duen als braços les teves filles. Tota radiant i meravellada veuràs amb el cor eixamplat com aboquen damunt teu els tresors del mar i porten a casa teva la riquesa de les nacions. Et cobriran onades de camells, dromedaris de Madian i d’Efà; tots vénen de Sabà portant or i encens i cantant la grandesa del Senyor.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 3,2-3a.5-6)

Germans, segurament heu sentit dir que Déu m’ha confiat la missió de comunicar-vos la seva gràcia: per una revelació he conegut el misteri secret, que els homes no havien conegut en les generacions passades tal com ara Déu l’ha revelat per l’Esperit als sants apòstols de Crist i als profetes. El secret és aquest: que des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 2,1-12)

Quan va néixer Jesús a Bet-Lèhem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren d’Orient uns mags i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist com s’aixecava la seva estrella i venim a presentar-li el nostre homenatge.» El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem s’inquietaren en sentir aquestes noves. Herodes convocà tots els grans sacerdots amb els lletrats del poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells respongueren: «A Bet-Lèhem de Judea. Així ho escriu el profeta: “Bet-Lèhem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita entre les famílies de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble”.» Llavors Herodes cridà secretament els mags i s’informà ben bé del moment en què s’havia aparegut l’estrella. Després els encaminà a Bet-Lèhem amb aquesta recomanació: «Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen, i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber, que jo també vull presentar-li el meu homenatge.» Sortint de l’audiència del rei, es posaren en camí. Llavors s’adonaren que l’estrella que havien vist aixecar-se anava davant d’ells fins que s’aturà sobre el lloc on hi havia el nen. La seva alegria en veure allà l’estrella va ser immensa. Entraren tot seguit a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare i, prostrats a terra, li prestaren el seu homenatge. Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra. Després, advertits en un somni que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí.

Homilia:

El temps de Nadal que estem celebrant gira entorn de dues festes: Nadal i l’Epifania. La història dels Mags que apareix a l’evangeli de Mateu ens indica que l’Evangeli traspassa les fronteres del món jueu, té una dimensió universal. La manifestació de Déu en Jesús és per a tothom, per a tots els pobles; per tant, també per a nosaltres; ningú no en té l’exclusiva. El profeta Isaïes ja ens ho ha dit: “Els pobles s’acosten a la seva llum”. Per això la festa d’avui és coneguda amb el nom d’Epifania, que vol dir manifestació. Per això la tradició, amb molt bon encert, ha pintat els Mags un de blanc, un de ros i un de negre.

Sant Pau recomana el caràcter universal del misteri de Nadal quan diu “Per una revelació he conegut el secret... des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles tenen la mateixa herència”. Doncs nosaltres també. El que no sé si valorem prou aquesta revelació.

Hem trobat sempre com a molt normal l’adoració dels Mags. Deixeu-me dir mags i no pas reis. No només ens és ja normal; ens assembla que havia de ser així. Ells pregunten pel rei i els indiquen un estable. Hi van... i troben el què buscaven. Això que avui trobem tan normal no ho és gens! El rei dels jueus en un estable! Les coses de Déu sempre són sorprenents; Déu sempre serà sorprenent.

Els Mags volien conèixer, volien saber. Per això no tenen cap dubte en posar-se en camí. No tenen dubtes a preguntar “On és el rei dels jueus que acaba de néixer?”. L’interès en conèixer és el primer motiu que ens ha de portar a descobrir la realitat de Déu. Cal superar tots els obstacles. Quan arribarem a l’encontre personal d’aquell que busquem, també nosaltres podem dir, com els Mags, “la nostra alegria és immensa”. I li podem presentar, també, el nostre homenatge.

I, finalment, un punt molt important: “Se’n tornaren per un altre camí”. La fe, l’encontre amb la veritat, sempre ens fa agafar un altre camí. Cal trobar noves rutes.

De l’evangeli d’avui, amb la narració dels Mags, se’n poden treure molts suggeriments que hem de portar a la vida pràctica. Els Mags, convençuts que Déu es manifesta sense tancar les portes del cel, prenen una actitud de recerca, quan veuen un senyal són capaços d’emprendre un camí, tenen la humilitat de preguntar; potser sí que ens perdem per no preguntar. Sempre hi ha dubtes, per tant, davant del dubte, preguntem.

I no ens escandalitzem perquè Déu es manifesta en la senzillesa de Betlem; enlloc de fer-ho al palau, sembla que li tocava així, del rei Herodes... si és que era rei. Potser sí que a Déu l’hem de buscar en la petitesa, en la senzillesa. El troben, l’adoren i li ofereixen els seus presents. Li ofereixen l’or com a rei, l’encens com a Déu, i la mirra com a home.

La fe sempre serà la capacitat d’anar més enllà de les aparences externes... serà superar tots els dubtes, tots els obstacles. Quan arriben a l’encontre d’aquell que buscaven, l’Evangeli ens diu “la seva alegria va ser immensa”. La fe sempre serà una alegria immensa.

Que els Reis ens portin, sempre acostumen a portar allò que més necessitem... ens portin el do d’una fe capaç de superar tots els entrebancs del camí de la vida. Només la fe ens farà trobar amb seguretat, farà que trobem aquell camí. És Jesús que dirà “Jo sóc el camí”.