Lectures i homilia del diumenge 3r d’Advent

Jesucrist, com cada diumenge, ens comunica la veritable alegria i ens convida a viure l’Eucaristia com un bon moment per gaudir de la presència del Senyor, per transformar de veritat la nostra vida. 

Mn. A. Roquer. 

Lectura de la profecia de Sofonies (So 3,14-18a)

Crida de goig, ciutat de Sió. Aclama, Israel. Alegra’t i celebra-ho de tot cor, ciutat de Jerusalem. El Senyor ha tret fora els qui et condemnaven, ha fet fugir els teus enemics. Tens dintre teu el Senyor, rei d’Israel, no veuràs mai més cap desastre. Aquell dia diran a Jerusalem: «No tinguis por, Sió, no deixis caure les mans; el Senyor, el teu Déu, el tens a dintre, com a Salvador poderós; per tu s’ha transportat d’alegria, et renova el seu amor, està de festa i crida de goig com en dies d’aplec.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 4,4-7)

Germans, viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop. No us inquieteu per res. A cada ocasió acudiu a la pregària i a la súplica, i presenteu a Déu les vostres peticions amb acció de gràcies. Així, la pau de Déu, que sobrepassa el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 3,10-18)

En aquell temps, la gent preguntava a Joan: «Així, doncs, què hem de fer?» Ell els responia: «Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i qui tingui menjar, que el comparteixi també amb els altres.» Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia també uns cobradors d’impostos que li deien: «I nosaltres, mestre, què hem de fer?» Ell els contestà: «No exigiu més del que està establert.» Igualment uns guardes li preguntaven: «Què hem de fer també nosaltres?» Ell els deia: «No forceu ningú amenaçant de maltractar-lo o de denunciar-lo; acontenteu-vos de la vostra soldada.» La gent, que vivia en l’expectació, sospitava si Joan no fóra potser el Messies. Ell respongué dient a tothom «Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni de deslligar-li el calçat. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar la seva era; el blat, l’entrarà al seu graner, però la palla, la cremarà en un foc que no s’apaga.» Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova.

Homilia:

Cada any, aquest tercer diumenge d’Advent fa una crida a la joia, a l’alegria. L’important és saber on tenim la font de la veritable alegria. La Litúrgia ens dirà “El Senyor és a prop”. També el profeta Sofonies: “Alegra’t, celebra-ho de tot cor... el Senyor ens renova el seu amor”.

Ja que la Litúrgia ens convida avui a l’alegria, ens anirà bé saber de quina alegria parlem. Hi ha tres conceptes que a vegades es confonen: el plaer, la joia i la felicitat. El plaer és una experiència concreta que experimentem amb els sentits. L’alegria, la veritable alegria, la que avui se’ns anuncia, és l’alegria d’haver aconseguit allò que esperàvem amb ànsia. Per tant, per a que sigui alegria el posseir cal que abans esperem, amb il·lusió, amb ganes. És la recerca de l’alegria la que porta la gent a preguntar a Joan Baptista “Què hem de fer?”

L’Advent el vam començar fent una mirada al món; on, malgrat tot, hi veiem una petjada de Déu. I ens posàvem en marxa cap aquest Déu, i ens disposàvem a acollir-lo. El dia de la Immaculada contemplàvem el camí de Maria amb aquella salutació de l’àngel (“Alegra’t Maria”).

Aquest diumenge fem un pas més. I el profeta Sofonies ens diu “Alegra’t”. Per això, avui, podem fer una pregunta, i ens dirà “El Senyor és a prop”. Per tant la nostra alegria no és simplement una sensació positiva fruit d’un temperament optimista. El fonament de la nostra alegria és en el Senyor.

La vinguda de Déu, la seva presència en nosaltres ens dóna pau, ens dóna alegria; coses que el món, normalment, no ens dóna. Ens ho ha dit sant Pau: “La pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els nostres cors en Jesucrist”. I per això, aquest tercer diumenge d’Advent podem ben dir: “La pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els nostres cors en la pau de Jesucrist”.

Déu, des d’aquell primer Nadal, ha capgirat totes les coses. I el món no va cap per avall perquè el regne de Déu és d’amor, de llibertat, de veritat, de justícia, de pau. I aquest regne ja ha començat.

Jesucrist, com cada diumenge, ens comunica la veritable alegria i ens convida a viure l’Eucaristia com un bon moment per gaudir de la presència del Senyor, per transformar de veritat la nostra vida. A l’hora que ens vol ajudar a descobrir què hem de fer, tot fent llum al nostre cor, per a que trobem la resposta a tantes preguntes que el món ens fa.

L’Advent cada any ens anuncia l’arribada d’aquell que volem i potser ni esperem. Esperem tantes coses. I a lo millor, quan vingui el Senyor, no trobarem aquell que esperàvem. Això ja va passar en temps de Joan Baptista, no és nou. L’Advent és un senyal, una llum, una petita llum en mig de la foscor.

Volem alegrar-nos amb l’arribada d’aquell que és la llum del món, en un món tan ple de llumetes de colors, tant enlluernadores; i en mig de tantes llums Ell ens dirà, només Ell ens pot dir, “Jo sóc la llum del món”.

Lectures i homila de la festivitat de la Immaculada Concepció.

El sí de Maria és sinònim d’obediència plena i de confiança total en Déu. El pecat, en canvi, és sinònim de supèrbia, de rebel·lia...

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 3,9-15.20)

Després que l’home hagué menjat el fruit de l’arbre el Senyor-Déu el cridà i li digué: «On ets?» Ell li respongué: «He sentit que us passejàveu pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m’he amagat.» Li digué el Senyor-Déu: «Qui t’ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit de menjar?» L’home li digué: «La dona que m’heu donat m’ha ofert el fruit d’aquell arbre, i n’he menjat.» El Senyor-Déu digué a la dona: «Per què ho has fet, això?» Ella li respongué: «És que la serp m’ha enganyat.» El Senyor-Déu digué a la serp: «Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T’arrossegaràs sobre el ventre i menjaràs pols tota la vida. Faré que sigueu enemics tu i la dona, i el teu llinatge i el d’ella. Ell t’atacarà al cap, i tu l’atacaràs al taló.» L’home donà a la seva esposa el nom d’Heva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,3-6.11-12)

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem rebut la nostra part en l’herència. Ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva grandesa, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,26-38)

En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.» Ella es torbà en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi.» Maria preguntà a l’àngel: «Com pot ser això, si jo no tinc marit?» L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res no li és impossible.» Maria va respondre: «Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.» I l’àngel es va retirar.

Homilia:

En plena preparació de les festes de Nadal, com cada any, aquesta festa, una festa especial dedicada a la Mare de Déu, ens hi prepara degudament. D’altra banda, enguany es caracteritza per un esdeveniment especial: avui el papa Francesc, quan es compleixen 50 anys de la cloenda del concili Vaticà II, obre la porta de la basílica vaticana i proclama un any jubilar dedicat a la misericòrdia.

Avui celebrem un privilegi únic concedit a Maria. Aquella que havia de ser mare del Crist, va ser preservada ja en la seva concepció de tot pecat. L’argument que avala aquest fet és ben senzill: Déu ho podia fer, Déu ho volia fer, Déu ho va fer!

El sí de Maria és sinònim d’obediència plena i de confiança total en Déu. El pecat, en canvi, és sinònim de supèrbia, de rebel·lia... Déu escollí Maria i la preservà del pecat, no pas com a privilegi per a ella, sinó per complir una missió que se li encomanava: mare del fill de Déu. La festa d’avui, en ple temps d’Advent, ens ha d’ajudar a rebre “el que ve per treure el pecat del món”.

La primera lectura del Gènesi expressa d’una manera poètica i popular les conseqüències del pecat, que ha fet perdre a tota la humanitat l’equilibri i harmonia inicials. Déu no tanca la porta i anuncia la salvació que vindrà pel fill d’una dona, Jesús. Maria, “la plena de gràcia”, és per a nosaltres un exemple i un estímul. Com ella, també nosaltres necessitem avui d’una disponibilitat al voler de Déu... i sense por.

Aprofitant l’inici de l’Any Sant de la Misericòrdia, escoltem les paraules del papa Francesc: “Que la dolçor de la seva mirada ens acompanyi en aquest any sant per a que tots puguem descobrir l’alegria de la tendresa de Déu”. Ningú com Maria no ha conegut la profunditat i la tendresa de Déu. Tota la seva vida va ser plasmada per la presència de la misericòrdia feta carn. La mare del crucificat va entrar en el santuari de la misericòrdia divina perquè va participar íntimament del misteri de l’amor de Déu. Maria va custodiar en el seu cor la divina misericòrdia amb perfecte sintonia amb el seu fill Jesús. El seu cant de lloança, al visitar la seva cosina Elisabet, va estar dedicat a la misericòrdia de Déu que “s’entén de generació en generació”.

I el Papa afegeix: “Maria és el testimoni que la misericòrdia del fill de Déu no coneix límits i arriba a tothom sense excloure a ningú”.

Li adrecem l’antiga, i sempre nova, pregària de la Salve Regina per a que mai no es cansi de girar vers nosaltres els seus ulls plens de misericòrdia i ens faci dignes de contemplar el rostre ple de misericòrdia del seu fill.

Que Maria ens ajudi a viure personalment i comunitàriament el projecte que Déu ha pensat per a tots nosaltres.

Lectures i homilia del diumenge 2n d’Advent.

Sant Pau ens mostra les tres qualitats que ha de tenir tot creient: Omplir-se de l’amor de Déu, saber apreciar els valors autèntics, de qualitat, viure la fe amb alegria.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Baruc (Ba 5,1-9)

Jerusalem, treu-te el vestit de dol i d’aflicció, i engalana’t per sempre amb la glòria de Déu. Vesteix-te amb el mantell de la bondat de Déu, posa’t al front per diadema la glòria de l’Etern. Déu farà que sota el cel es vegi pertot arreu la teva resplendor i tindràs per sempre aquest nom, que Déu t’imposarà: Possessió-pacífica-del-bé i Glòria-del-culte-a-Déu. Alça’t, Jerusalem, guaita des del cim cap a l’orient i veuràs com, per ordre del Sant, es reuneixen els teus fills de llevant i de ponent; canten d’alegria recordant l’obra de Déu. Quan van sortir de tu, caminaven escortats d’enemics, però ara Déu te’ls retorna portats gloriosament com en un tron reial. Déu ordena que s’abaixin els turons més alts i les muntanyes perpètues, que s’omplin les fondalades i s’anivelli la terra, perquè Israel camini segur sota la glòria de Déu. Fins els boscos i tots els arbres aromàtics faran ombra a Israel per manament de Déu. Déu conduirà Israel, ple d’alegria, a la llum de la seva glòria, amb aquella bondat i aquell amor que li són propis.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 1,4-6.8,11)

Germans, sempre que prego per vosaltres la meva oració és plena de goig pensant en tot el que heu contribuït a la causa de l’evangeli des del primer dia fins avui. Estic segur d’una cosa: Déu, que ha començat en vosaltres un bon treball, acabarà de dur-lo a terme fins al dia de Jesucrist. Déu és testimoni de com us enyoro, a tots vosaltres, per l’amor entranyable que us té Jesucrist. I el que jo demano en la pregària és que el vostre amor s’enriqueixi més i més, fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, perquè sapigueu apreciar els valors autèntics i arribeu purs i sense entrebancs al dia de Crist, carregats d’aquells fruits de justícia que donem per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 3,1-6)

L’any quinzè del regnat de l’emperador Tiberi, mentre Ponç Pilat era procurador romà de la Judea, Herodes era tetrarca de Galilea, Felip, el seu germà ho era d’Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies ho era d’Abilena, durant el pontificat d’Anàs i Caifàs, Joan, fill de Zacaries, rebé la paraula de Déu al desert, i anà per tota la comarca del Jordà predicant un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats. Complia el que hi ha escrit al llibre del profeta Isaïes: «Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí. S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, la serralada es tornarà una plana, i el terreny escabrós serà una vall, i tothom veurà la salvació de Déu.»

Homilia:

La manca d’autèntics profetes avui és un clam en el nostre món. A la societat, a la política i a la mateixa Església es necessiten homes i dones que obrin camins nous, que assenyalin camins en un món tan desviat. Aquest és el tema del 2n diumenge d’Advent.

Sant Pau ens mostra les qualitats que ha de tenir un bon profeta: enriquir-se de l’amor de Déu, saber apreciar els valors autèntics. El profeta Baruc anima al poble (“Camina ple d’alegria”). I a l’evangeli es parla de la vocació profètica de Joan Baptista (“Obriu-li una ruta al Senyor; feu-li el camí ben planer”). Els veritables profetes han estat sempre els que ens han mostrat el camí que porta a Déu.

Mirem avui la figura del Baptista. La història, normalment, l’escriuen els vencedors, els poderosos: Tiberi, Pilat, Herodes, Anàs i Caifàs... i molts d’altres. I és al final on sant Lluc situa el profeta Baptista. “Una veu crida en el desert”. Doncs si és al desert ja pot anar cridant, no el sentirà ningú. I, potser, no hi pensem que som nosaltres els que hem d’escoltar. Per cridar quelcom s’ha de tenir alguna cosa per cridar.

Fixem-nos en la figura de Joan Baptista. El text de l’evangeli té dues parts ben diferents. La primera: l’Evangelista situa les dades en un moment històric concret; i, com sempre, comprovem que la història l’escriuen els guanyadors, Tiberi, Pilat, Herodes, Anàs i Caifàs... Noms ben coneguts en el moment de Jesús i del Baptista. Unes veus, diu, que clamen al desert; cridar al desert és un crit que no escolta ningú perquè no hi ha ningú. I quan parlem amb algú que no escolta, sempre pensem en els altres; i per què no podem pensar també una mica amb nosaltres?

Sant Pau ens mostra les tres qualitats que ha de tenir tot creient: Omplir-se de l’amor de Déu, saber apreciar els valors autèntics, de qualitat, viure la fe amb alegria.

Avui, amb la tendència poc esperançada i pessimista, són molts el que avui en escoltar les paraules de l’Evangeli creuen que ja no val la pena, que no hi ha res a fer, que ningú escolta, que cridem en un desert... El profeta ens ha dit “Treu-te el vestit de dol, vesteix-te amb el mantell de la bondat del teu Déu”. No oblidem que el Senyor té paraula i compleix allò que ha dit. “Tothom veurà la salvació de Déu”. Tothom que tingui ulls per mirar i orelles per escoltar.

Ni la primera vegada a Betlem tothom va veure l’infant de l’establia com a Fill de Déu. Déu és capaç de néixer en un estable. Només Déu és capaç de néixer en un estable. Però nosaltres no volem un Déu pobre. Amb tot, Déu ha de ser acollit tal com és, no tal com jo voldria que fos. Un Déu pobre desafia el nostre afany de posseir, el nostre afany de figurar. No entenem un Déu que ens guanyi en generositat. Volem un Déu que superi el nostre afany de suficiència, el nostre afany de posseir.

“Tothom veurà la salvació de Déu”... però no tothom entendrà aquesta salvació.

Lectures i homila del diumenge primer d’Advent.

A Déu no se’l pot proposar per camins de por, ni de càstig, sinó de vida i esperança.

Per això podem dir “Veniu Senyor Jesús”.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 33,14-16)

«Vindran dies, diu l’oracle del Senyor, que compliré aquella promesa que tinc feta a la casa d’Israel i a la de Judà. Aquells dies, aquells temps, faré néixer a David un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat. Aquells dies serà salvat el país de Judà i viurà confiada la ciutat de Jerusalem. I a ell l’anomenaran: El-Senyor-és-el-nostre-bé.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 3,12.4,2)

Germans, que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu els uns als altres i a tothom, tal com nosaltres també us estimem. Que ell refermi els vostres cors perquè siguin sants i nets de culpa davant Déu, el nostre Pare, el dia que Jesús, el nostre Senyor, vindrà amb els seus sants. Amén. I ara, germans, volem fer-vos una exhortació i un prec en Jesús, el Senyor. Vosaltres vau rebre el nostre ensenyament sobre la manera de comportar-vos i d’agradar a Déu; ja ho feu, però us demano que avanceu encara més. Ja sabeu els preceptes que us vam donar de part de Jesús, el Senyor.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 21,25-28.34-36)

En aquell temps, deia Jesús als deixebles: «Hi haurà prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb l’ai al cor, esverades pels bramuls de la mar embravida. La gent perdrà l’alè de por, pensant en els desastres que sobrevindran arreu del món, perquè fins l’estelada del cel trontollarà. Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat. Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats. »Estigueu atents sobre vosaltres: Que l’excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugués el vostre cor i us trobéssiu a sobre aquell dia de cop i volta, perquè vindrà, segur com un llaç, per a tothom, sigui on sigui de la terra. Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en, de tot això que ha de succeir, i us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home.»

Homilia:

Amb la celebració d’aquest primer diumenge d’Advent encetem, un any més, el temps litúrgic. Disposem de 4 setmanes per preparar el Nadal. No sé si és poc o és molt, però hi ha tantes coses a preparar! O, potser, només som nosaltres que ens hem de preparar!

Advent, com tots sabem, és una contracció de la paraula adveniment (vinguda). I són tres els adveniments, les vingudes del Fill de Déu. Primer adveniment històric en aquest món com a persona humana: per Nadal a Betlem; segon adveniment que es produirà al final del temps, com ens ha recordat l’evangeli d’avui; i tercer, l’adveniment constant, i moltes vegades en nosaltres, de manera potser discreta, i passa una mica desapercebuda, la vinguda de Jesús en cada celebració de l’Eucaristia.

Convé recordar que dins de l’Advent d’enguany serà proclamat, el dia 8, festa de la Immaculada, un any sant extraordinari amb el tema de la misericòrdia. Ens toca de prop! És bo presentar un rostre de Déu misericordiós en un món tan ple d’odis, de ressentiments i d’enfrontaments i de no misericòrdia.

Podem centrar en tres punts el que ens ha ofert avui la Paraula de Déu ens aquest primer diumenge. Fem nostra la pregària del salm que hem escoltat (“Feu que conegui Senyor les vostres rutes, feu que aprengui els vostres camins”). Tots sabem que moltes vegades els camins del Senyor no coincideixen amb els nostres, o els nostres amb els seus. Els camins del Senyor són la pau, l’amor, la justícia, la llibertat. El segon tema ens el dóna sant Pau: “Que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu”; aquest desig de sant Pau és una bona fita per preparar la vinguda d’aquell que s’anomenarà príncep de la pau; que es pugui tornar a dir allò que es deia als primers cristians “Mireu com s’estimen”. I el tercer tema el podem treure del relat de l’Evangeli fent referència a la vinguda definitiva de Jesucrist; i es tracta d’una crida a no tenir por. La por sempre és mala consellera, la por paralitza; la pedagogia de la por no pot donar bons resultats, la por paralitza les forces i impedeix caminar, i Advent és caminar cap a Nadal. A Déu no se’l pot proposar per camins de por, ni de càstig, sinó de vida i esperança. Per això podem dir “Veniu Senyor Jesús”.

“Quan tot això comenci a succeir alceu el cap ben alt perquè ben aviat sereu alliberats.” L’Advent sempre s’ha caracteritzat com un temps d’espera, no de por. Déu, quan ve a nosaltres, ho fa sempre, com ens diu el papa Francesc, en clau de misericòrdia; i això és el que dóna peu a la nostra esperança, aquesta germana petita com l’anomena Charles Beguí. Venim d’un lloc i anem, amb esperança, cap el definitiu.

Vivim moments difícils però sabem que estem en mans de Déu, d‘un Déu misericordiós; que com ens tornarà a recordar el proper Nadal, es va fer un de nosaltres per perdonar o per salvar, no per condemnar. La litúrgia de l’Advent ens ho diu ben clar: “Alceu el cap ben alt que ben aviat sereu alliberats. Ara tot depèn de què volem ser alliberats, o es penseu que ja n’estem del tot?

Homilia de la missa de l’aparició. Mare de Déu, reina de la Pau.

A l’Evangeli, al creient se li demana ben poca cosa: ser fidel, i ser testimoni de la bona nova de Jesús.

Mn. Creu Saiz

Homilia:

Germanes i germans, ens queda llunyà, i molt llunyà, aquest esdeveniment que ens ha portat la primera lectura. Però la història es va repetint, repetint... i caiem en els mateixos paranys, o els homes i les dones cauen en els mateixos paranys.

En primer lloc, en el llibre de Daniel en el text que hem escoltat, parla de seducció, de l’orgull. Mil invitats pel rei Baltasar, vaixella d’or i plata, luxe... L’interrogant: Qui paga tot això? A la història sempre hi ha els de sota, els que paguen, els pobres del regne; com que el poder està en mans de qui està ja ens ho farem per oprimir directe o indirectament.

Seducció de la carn. Quan la humanitat s’abandona als seus instints, excitada per l’alcohol o la droga, no deix de ser una droga l’alcohol, i el sexe ja no es deté en el camí de la degradació. I donem un cop d’ull a la història, la present... i també tirem cap enrere.

L’insult a Déu. Baltasar, lliure de tots els tabús religiosos, beu, s’atreveix a beure amb vasos sagrats que havien estat espoliats del Temple, robats del Temple, se n’orgulleix. I diríem: I a mi què? Déu i tot el que segueix darrera de Déu? Menyspreu, per tant, de tot allò que és sagrat. Però després creixen les pràctiques supersticioses i màgiques. Avui també, germanes i germans, persones que es declaren ateus, agnòstics o indiferents pel fet religiós van darrera de la màgia i de les pràctiques supersticioses; més d’algun en deveu conèixer tots vosaltres de les nostres contrades.

I davant del materialisme s’aixeca la veu d’aquell jove profeta Daniel que recorda el veritable Déu. Déu va enviant de tant en tant els profetes que, si més no, sacseixen la humanitat i diuen, perquè no, veritats com a punys. Qui ets tu? Qui som nosaltres per demanar comptes a Déu i per dir no necessito de Déu?

El rei es creia molt important, i Déu troba... és el jutge de tots, sí Pare misericordiós, però jutge de tots... que Baltasar no dóna el pes que havia de donar a la balança, no dóna la talla. Per què? Perquè en ell també es manifesta la primera temptació que ens porta el llibre del Gènesi (“Sereu com Déu”); i sent com Déu mirem com ens va.

I acabo, germanes i germans, a l’Evangeli al creient se li demana ben poca cosa: ser fidel, i ser testimoni de la bona nova de Jesús. I no cal que ens preparem massa defenses per dir Som seguidors de Jesús, sinó com Jesús ser testimonis de la veritat. Déu és la veritat. Dic no es tracta de defensar-nos, de defensar l’Església que a vegades fins i tot no es pot defensar en els seus membres perquè és pecadora també. Es tracta de ser testimonis, perseverança, paciència, goig... malgrat tot.

I no ens creiem que som els últims dels creients. Som els creients que en aquest segle XXI som capaços d’enlairar el nostre esperit cap a Déu i posar-nos sota l’aixopluc d’aquella que invoquem com a Mare de Déu de Misericòrdia. Que ens vulgui mirar, a tots, amb ulls d’amor. Amén.