Tots tenim alguna cosa per agrair; més d’una vegada hem experimentat l’auxili de Maria en les nostres necessitats.

Mn. A. Roquer. Missa de l’aparició. Missa votiva de “Maria, auxili dels cristians”

Homilia:

L’Església, moltes vegades, ha experimentat l’auxili de Maria en mig de diferents dificultats. Ja des del principi invoca Maria com a auxili dels cristians. Quan el papa Pius VII fou foragitat de Roma per la força de les armes, s’establí com a festa el dia de “Maria, auxili dels cristians”; la primera vegada que se celebrà fou un 24 de maig del 1814.

La primera lectura ens recorda la lluita del començament entre la dona i la serp. I ressonen les paraules amenaçadores a la serp temptadora: “Faré que sigueu enemics tu i la dona, el teu llinatge i el d’ella”. L’evangeli ens recorda l’auxili de Maria per l’Església. Els textos de la missa d’avui celebrem que Déu hagi fet de la Verge Maria, la mare del fill de Déu, la dona sense pecat. I ha esdevingut així auxili de tot el poble cristià.

A la primera lectura ressonen les paraules amenaçadores de Déu a la serp. I el primer anunci de la victòria d’aquest fill de dona: “Faré que sigueu enemics tu i la dona, el teu llinatge i el d’ella. Ella t’atacarà al cap i tu l’atacaràs al taló”. I l’evangeli recorda l’auxili de la Mare de Déu que sempre ha estat amatent a les necessitats dels fills.

Per això avui nosaltres, com a Església que som, també experimentem l’auxili de la Mare de Déu en mig de dificultats. I aquest Santuari n’és un bon exemple. També un dia, per a la ciutat de Reus, un dia fou auxili del poble cristià. I avui encara ho és. Tots tenim alguna cosa per agrair; més d’una vegada hem experimentat l’auxili de Maria en les nostres necessitats.

Nosaltres sabem perquè mantenim ferma aquesta costum d’assistir a la missa de set el dia 25 de cada mes. No és només un costum, no és només una tradició; és més! És un agraïment. No és una pregunta: Per què vas a aquesta missa tan matí? No! És una resposta; una resposta que va més enllà de convertir l’aigua en vi com a Canaan.

Si els nuvis de Canaan va restar agraïts, nosaltres més!

Lectures i homilia del diumenge 12 de durant l’any

Les seves paraules, la seva persona, perquè és Ell qui ens ha embarcat en aquell camí de la fe, és el que dóna confiança.

Mn. A. Roquer 

Lectura del llibre de Job (Jb 38,1.8-11)

El Senyor, des de la tempesta, digué a Job: «¿Qui posà les portes que limiten la mar quan naixia plena d’insolència, i jo la vestia amb les boires i li donava, per bolquers, la nuvolada? Jo vaig retallar les seves vores i la vaig tancar amb portes i barrots, tot dient-li: Fins aquí et permeto de venir, no més enllà. Atura la insolència de les teves ones.»

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,14-17)

Germans, l’amor que el Crist ens té ens obliga: hem de reconèixer que un ha mort per tots. I és que tots han mort, però ell ha mort per tots, perquè els qui viuen no visquin ja per a ells mateixos, sinó per a aquell que ha mort per tots i ha ressuscitat. Per això nosaltres, des d’ara, ja no valorem ningú per la seva condició mortal, i si en altre temps havíem valorat així el Crist, ara ja no ho fem. Aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 4,35-41)

Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles: «Passem a l’altra riba.» Deixaren, doncs, la gent, i se l’endugueren en la mateixa barca on es trobava. Vora d’ells seguien també altres barques. Mentrestant s’aixecà un temporal de vent tan fort que les onades queien sobre la barca i s’anava omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap reclinat en un coixí. Ells el criden i li diuen: «Mestre, no veieu que ens enfonsem?» Jesús es desvetllà, renyà el vent i digué a l’aigua: «Calla i estigues quieta.» El vent amainà i seguí una gran bonança. Després els digué: «Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?» Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l’un a l’altre: «Qui deu ser aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?»

Homilia:

La narració de l’evangelista sant Marc d’avui té, diria, la frescor d’un relat contat per un testimoni directe. Avui l’Evangeli ens posa al davant, diria, la limitació de la naturalesa humana. El relat de Job a la primera lectura i la tempesta calmada en són un bon exemple.

Moltes vegades hem experimentat desànim, por, dubte... com si el Senyor dormís, com si ens hagués abandonat. Job experimenta el mal en la pròpia carn; i davant d’aquesta realitat reprèn a Déu la seva desgràcia. La resposta de Déu no es fa esperar i ara recrimina a Job la seva desconfiança. A l’Evangeli veiem com Jesús fa passar amb la barca als deixebles cap “a l’altra riba”. Jesús ens demana anar sempre més enllà de les nostres pròpies seguretats, de ser atrevits, agosarats. Ell sap que som persones que volem seguretats, que volem tranquil·litat. Jesús demana un pas una mica més enllà. I sorgeix la tempesta... i Jesús dorm!

No ens ha passat a nosaltres que davant d’alguna dificultat sembla talment que Jesús dorm? Sembla que es desentengui de nosaltres. Sabem que no és pas així. En escoltar el clam del deixebles es desperta i fa callar les onades, torna la calma; però recrimina la poca fe dels seus.

És veritat que en els moments difícils estem com encegats en la realitat que ens ha tocat viure; però el Senyor és al nostre costat, però dorm. I això ens fa pensar que no hi és. Davant d’una situació difícil ens veiem sols davant del silenci de Déu.

Potser també nosaltres som gent de poca fe. L’angoixa dels deixebles expressada en aquell clam “ens enfonsem” contrasta amb aquella serenor de Jesús. Les seves paraules, la seva persona, perquè és Ell qui ens ha embarcat en aquell camí de la fe, és el que dóna confiança. Ens en fiem? Aquesta és la gran pregunta que hem d’anar responent. On es recolza realment la nostra fe. De què o de qui tenim por? De les ones? O de Jesús?

Jesús dormint a la barca és el signe de la confiança absoluta en Déu, el nostre pare, que no vol pas que ens enfonsem. L’antídot de la por no és la seguretat humana, és la fe; una fe que demana que ens arrisquem, que siguem atrevits, agosarats.

Jesús es desvetlla i fa que el vent es calmi. Es tracta d’una paraula d’ànim davant de qualsevol contratemps. L’evangeli d’avui ens diu que tinguem confiança, que confiem en Déu també a l’hora de la dificultat. És molt fàcil creure quan totes ens ponen!

Què preval en nosaltres? La por? La confiança? Tenim un bon exemple en el que ens diu l’apòstol Pau. Ell, al convertir-se, ha aprés a confiar en l’amor de Crist que estima a tothom. És l’amor en que som estimats que fa pujar a Pere a la barca i és amb aquesta força que ens podem arriscar.

La fe ens diu que no hem de demanar solucions miraculoses per als problemes de cada dia; sinó viure’ls en confiança, sense perdre la pau. És tan fàcil pensar que ens enfonsem!

Que l’Eucaristia que avui celebrem ens ajudi a ser persones d’una fe autèntica, d’una fe ferma. La fe és ferma també potser quan hi ha dificultats.

Lectures i homilia del diumenge 11 de durant l’any

Només des de la gratuïtat podem entendre el valor de la nostra existència. Som gratuïts.

Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 17, 22-24)

Això diu el Senyor: «També jo prendré un esqueix del brot alterós que corona el cedre, arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge, i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta, en una muntanya de la serralada d’Israel. Estendrà les seves branques, donarà fruit, i es farà un cedre magnífic. Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra i viuran en el seu brancatge. Tots els arbres del bosc sabran que jo sóc el Senyor. Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs. Sóc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré.»

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,6-10)

Germans, ens sentim molt coratjosos. Sabem que mentre vivim en el cos, vivim com emigrats lluny del Senyor, ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l; però ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos per anar a viure amb el Senyor, i no ambicionem res més que ser-li plaents, tant ara que som en el cos com quan en sortirem. Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 4,26-34)

En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega.» Deia també: «A què podem comparar el regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra.» Jesús anunciava el regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.

Homilia:

Una homilia sobre les paràboles és més delicada del què sembla. Ens podem quedar en la bellesa de la descripció que hem escoltat a l’Evangeli i no anar a fons en allò que ens vol dir, més que no pas en allò que realment ens diu. Jesús no s’entretenia només a explicar anècdotes.

Tant la paràbola de la llavor que creix tota sola com la del gra de mostassa les hem escoltat moltes vegades. Amb tot, allò que convé no és quantes vegades les hem escoltat, sinó si les hem entès, i més, si les posem en pràctica. D’entrada podem observar com a partir de les coses que semblen petites es pot arribar a fer coses molt grans. Ho diem d’una manera popular: al pot petit hi ha la bona confitura.

Segurament el nostre dia a dia no és massa emocionant; allò que fem quotidianament no té res d’extraordinari. Sembla que allò que és important ha de ser extraordinari. Doncs la llavor petita d’extraordinari no en té res. D’aquí el contrast volgut, és la diferència que hi ha entre la llavor i l’arbre que creix.

Tot allò que fem per construir el regne de Déu potser, doncs, no depèn de nosaltres només. Aquest potser és un error, hi caiem sovint. Pensar que tota l’acció pastoral de l’Església depèn de nosaltres és un error; depèn de la llavor. Treballar per fer possible el regne de Déu però conscients que no depèn només de nosaltres; som instruments de Déu i ell se serveix de nosaltres per a que el regne de Déu es vagi fent realitat. La paràbola ens fa veure molt més l’acció silenciosa de Déu, que és el qui en el fons la fa créixer.

Això mateix que diu Jesús en la paràbola ho expressa sant Pau quan recorda que ell havia plantat: “Apol·lo havia, regat però Déu havia fet créixer”. Així Pau treu protagonisme al qui planta per donar-lo a aquell que fa créixer. El sembrador no dóna la força per créixer.

Avui se’ns convida a mantenir les coses amb humilitat, que vol dir amb sinceritat. A no cansar-nos; a sembrar sempre, ni que estiguem al mes de juny. Si el que sembrem és bona llavor, ni que sigui amb mitjans molt pobres, molt rudimentaris, donarà el seu fruit perquè té la força de Déu.

El món d’avui ens ha acostumat a valorar l’eficàcia, el rendiment, i correm el risc de perdre el valor de la gratuïtat. Vivim calculant allò que podem collir, allò que podem treure del nostre esforç. El negoci és el negoci. La cultura que vivim ens prepara per al rendiment. Calculem el que sembrem abans de sembrar i tot. Llavors perd importància la lloança a Déu, la fe, la contemplació; i correm el risc de valorar les persones només per la productivitat, per la utilitat, no per elles mateixes.

I només des de la gratuïtat podem entendre el valor de la nostra existència. Som gratuïts. O de la celebració de l’Eucaristia aquí cada diumenge, o del temps dedicat a la pregària; o l’amor, perquè Déu ens estima. Justament només des de la gratuïtat podem donar sentit de plenitud a la nostra vida.

Som impacients. Volem que la figuera doni fruits quan jo tinc ganes de menjar figues, no quan és el temps de les figues madures. L’esperança certament és una virtut.

Demanem avui en aquesta celebració que tinguem un cor humil, confiat i esperançat.

Qui es podia imaginar que de la mort en creu en naixeria la vida?

Lectures i homilia de la festivitat del Cos i de la Sang de Crist

Combregar amb el seu cos és combregar amb la persona de Jesús, identificar-nos en la persona de Jesús. I els que participem en l’Eucaristia hem de ser signes d’aquesta relació de nosaltres amb Ell.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 24,3-8)

En aquell temps, Moisès anà a comunicar al poble tot el que el Senyor li havia dit i tot el que havia ordenat. El poble sencer, a una sola veu, respongué: «Farem tot el que diu el Senyor.» Moisès escriví totes les paraules del Senyor, i l’endemà, de bon matí, erigí un altar al peu de la muntanya i plantà dotze pedres, per les dotze tribus d’Israel. Després encomanà als joves del poble d’Israel que oferissin víctimes en holocaust i immolessin vedells al Senyor com a víctimes de comunió. Ell recollí en gibrells la meitat de la sang, i amb l’altra meitat aspergí l’altar. Després prengué el document de l’aliança i el llegí al poble en veu alta. El poble respongué: «Farem tot el que diu el Senyor, l’obeirem en tot.» Llavors Moisès aspergí el poble amb la sang i digué: «Aquesta és la sang de l’aliança que el Senyor fa amb vosaltres d’acord amb les paraules escrites aquí.»

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 9,11-15)

Crist ha vingut com a gran sacerdot del món renovat que ara comença. Ha entrat una vegada per sempre al lloc sant, passant per un tabernacle més gran i més perfecte, no fet per mans d’homes, ja que no pertany al món creat; i no s’ha servit de la sang de bocs i de vedells, sinó que amb la seva pròpia sang ens ha redimit per sempre. Segons la Llei de Moisès, la sang dels bocs i del vedells i la cendra de la vedella, aspergida sobre els qui estaven contaminats, purificava i santificava exteriorment. Ara però, Crist s’ha ofert ell mateix a Déu, per l’Esperit Sant, com a víctima sense tara. Per això, i amb molta més raó, la sang del Crist ens purificarà de les obres que porten la mort, perquè puguem donar culte al Déu viu. El Crist, doncs, és mitjancer d’una nova aliança, perquè ha mort en rescat de les culpes comeses sota la primera. Per ell, els qui eren cridats a l’herència eterna reben allò que Déu els havia promès.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 14,12-16.22-26)

El primer dia dels Àzims, quan la gent immolava l’anyell pasqual, els deixebles digueren a Jesús: «On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual?» Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna: «Aneu a la ciutat i us trobareu amb un home que duu una gerra d’aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: El mestre pregunta on l’allotjareu per poder menjar l’anyell pasqual amb els seus deixebles. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, arreglada amb estores i coixins. Prepareu-nos allà el sopar.» Els deixebles se n’anaren. Arribant a la ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i prepararen el sopar pasqual. I mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: «Preneu-lo: això és el meu cos.» Després prengué el calze, digué l’acció de gràcies, els el donà i en begueren tots. I els digué: «Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tots els homes. Us ho dic amb tota veritat: Ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya fins el dia que en beuré de novell en el regne de Déu.» Després de cantar l’himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.

Homilia:

Avui, solemnitat de la festa del Corpus, la litúrgia ens ofereix, no pot ser d’altra manera, com a lectura de l’Evangeli, el Darrer Sopar del Senyor. I el que diu Jesús en el Darrer Sopar és prou eloqüent i prou definitiu per a que no calgui fer-ne massa comentaris.

La darrera Pasqua de Jesús. Quan es produeix un nou do de Déu, un do nou que supera l’Antiga Aliança. El pa partit és el cos, Corpus, el cos del Senyor; i el vi del calze és la sang de la Nova Aliança, del nou pacte.

L’Eucaristia és prou important i viva per dedicar-hi dues de les celebracions, la del Dijous Sant i avui.

Llegint l’evangeli d’avui crida l’atenció que dedica més espai a parlar dels preparatius que del mateix sopar. I això ens convida a preguntar-nos com preparem, o com ens hem de preparar per a la celebració de l’Eucaristia. L’Eucaristia no pot ser mai una cosa rutinària, un costum (Jo tinc el costum d’anar a missa cada diumenge). Quan no hi ha un sentit profund de l’Eucaristia, el costum no val!

Tot oferint el calze Jesús ens diu que tota la seva vida queda concentrada justament en la seva mort i en la seva resurrecció. Són els grans signes que ens han quedat de la presència de Déu en nosaltres; que no és, per tant, un Déu llunyà. Combregar amb el seu cos és combregar amb la persona de Jesús, identificar-nos en la persona de Jesús. I els que participem en l’Eucaristia hem de ser signes d’aquesta relació de nosaltres amb Ell. A missa no s’hi va per costum, no s’hi va per quedar bé; a missa no s’hi va per lluïment, i tampoc, voldria dir, per devoció, vés per on! S’hi va per necessitat, per la necessitat d’estar en comunió amb Jesús.

La celebració d’avui és una bona ocasió per recordar-nos i ajudar-nos a viure el més profund de la celebració de l’Eucaristia. I què és allò que tenim en tota celebració de la missa, de l’Eucaristia? Doncs que Crist és present Ell mateix en persona i és Ell qui ens presideix, que Crist és present amb la seva paraula. És present en la comunitat reunida (“Quan dos o més reuneix en nom meu, jo hi sóc”). Per això la celebració ens ha d’ajudar a descobrir la presència del Senyor en cada persona. No es tracta d’una presència simbòlica sinó real; com aquella primera eucaristia del Dijous Sant, que no va ser simbòlica sinó real.

I això no ho celebrem només avui, ho celebrem cada diumenge, el dia del Senyor. Cada diumenge tenim el goig (no em quedo només amb l’obligació) de poder-nos reunir per celebrar els misteris de la vida i mort del Senyor.

El concili Vaticà II ens deia justament unes paraules molt semblants: “L’Eucaristia és la font d’on brolla -diu- tota la nostra vida cristiana; d’ella rebem la força per donar testimoni amb amor tal com l’Eucaristia és un testimoni d’amor”.

Avui, en aquesta solemnitat del Corpus, demanem al Senyor, que la nostra vida sigui, contínuament, una eucaristia; és a dir, una acció de gràcies. Que sapiguem oferir-nos juntament amb el pa i el vi per a que el Senyor faci de nosaltres una ofrena agradable, amb el testimoni de la nostra vida conseqüent com a cristians. En una paraula: que si l’Eucaristia és la màxima prova d’amor... estimen-nos! Així i només així entendrem què vol dir la festa d’avui; així i només així podrem celebrar Corpus com cal!