Lectures i homilia del diumenge 11 de durant l’any

Només des de la gratuïtat podem entendre el valor de la nostra existència. Som gratuïts.

Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 17, 22-24)

Això diu el Senyor: «També jo prendré un esqueix del brot alterós que corona el cedre, arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge, i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta, en una muntanya de la serralada d’Israel. Estendrà les seves branques, donarà fruit, i es farà un cedre magnífic. Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra i viuran en el seu brancatge. Tots els arbres del bosc sabran que jo sóc el Senyor. Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs. Sóc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré.»

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,6-10)

Germans, ens sentim molt coratjosos. Sabem que mentre vivim en el cos, vivim com emigrats lluny del Senyor, ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l; però ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos per anar a viure amb el Senyor, i no ambicionem res més que ser-li plaents, tant ara que som en el cos com quan en sortirem. Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 4,26-34)

En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega.» Deia també: «A què podem comparar el regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra.» Jesús anunciava el regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.

Homilia:

Una homilia sobre les paràboles és més delicada del què sembla. Ens podem quedar en la bellesa de la descripció que hem escoltat a l’Evangeli i no anar a fons en allò que ens vol dir, més que no pas en allò que realment ens diu. Jesús no s’entretenia només a explicar anècdotes.

Tant la paràbola de la llavor que creix tota sola com la del gra de mostassa les hem escoltat moltes vegades. Amb tot, allò que convé no és quantes vegades les hem escoltat, sinó si les hem entès, i més, si les posem en pràctica. D’entrada podem observar com a partir de les coses que semblen petites es pot arribar a fer coses molt grans. Ho diem d’una manera popular: al pot petit hi ha la bona confitura.

Segurament el nostre dia a dia no és massa emocionant; allò que fem quotidianament no té res d’extraordinari. Sembla que allò que és important ha de ser extraordinari. Doncs la llavor petita d’extraordinari no en té res. D’aquí el contrast volgut, és la diferència que hi ha entre la llavor i l’arbre que creix.

Tot allò que fem per construir el regne de Déu potser, doncs, no depèn de nosaltres només. Aquest potser és un error, hi caiem sovint. Pensar que tota l’acció pastoral de l’Església depèn de nosaltres és un error; depèn de la llavor. Treballar per fer possible el regne de Déu però conscients que no depèn només de nosaltres; som instruments de Déu i ell se serveix de nosaltres per a que el regne de Déu es vagi fent realitat. La paràbola ens fa veure molt més l’acció silenciosa de Déu, que és el qui en el fons la fa créixer.

Això mateix que diu Jesús en la paràbola ho expressa sant Pau quan recorda que ell havia plantat: “Apol·lo havia, regat però Déu havia fet créixer”. Així Pau treu protagonisme al qui planta per donar-lo a aquell que fa créixer. El sembrador no dóna la força per créixer.

Avui se’ns convida a mantenir les coses amb humilitat, que vol dir amb sinceritat. A no cansar-nos; a sembrar sempre, ni que estiguem al mes de juny. Si el que sembrem és bona llavor, ni que sigui amb mitjans molt pobres, molt rudimentaris, donarà el seu fruit perquè té la força de Déu.

El món d’avui ens ha acostumat a valorar l’eficàcia, el rendiment, i correm el risc de perdre el valor de la gratuïtat. Vivim calculant allò que podem collir, allò que podem treure del nostre esforç. El negoci és el negoci. La cultura que vivim ens prepara per al rendiment. Calculem el que sembrem abans de sembrar i tot. Llavors perd importància la lloança a Déu, la fe, la contemplació; i correm el risc de valorar les persones només per la productivitat, per la utilitat, no per elles mateixes.

I només des de la gratuïtat podem entendre el valor de la nostra existència. Som gratuïts. O de la celebració de l’Eucaristia aquí cada diumenge, o del temps dedicat a la pregària; o l’amor, perquè Déu ens estima. Justament només des de la gratuïtat podem donar sentit de plenitud a la nostra vida.

Som impacients. Volem que la figuera doni fruits quan jo tinc ganes de menjar figues, no quan és el temps de les figues madures. L’esperança certament és una virtut.

Demanem avui en aquesta celebració que tinguem un cor humil, confiat i esperançat.

Qui es podia imaginar que de la mort en creu en naixeria la vida?

Lectures i homilia de la festivitat del Cos i de la Sang de Crist

Combregar amb el seu cos és combregar amb la persona de Jesús, identificar-nos en la persona de Jesús. I els que participem en l’Eucaristia hem de ser signes d’aquesta relació de nosaltres amb Ell.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 24,3-8)

En aquell temps, Moisès anà a comunicar al poble tot el que el Senyor li havia dit i tot el que havia ordenat. El poble sencer, a una sola veu, respongué: «Farem tot el que diu el Senyor.» Moisès escriví totes les paraules del Senyor, i l’endemà, de bon matí, erigí un altar al peu de la muntanya i plantà dotze pedres, per les dotze tribus d’Israel. Després encomanà als joves del poble d’Israel que oferissin víctimes en holocaust i immolessin vedells al Senyor com a víctimes de comunió. Ell recollí en gibrells la meitat de la sang, i amb l’altra meitat aspergí l’altar. Després prengué el document de l’aliança i el llegí al poble en veu alta. El poble respongué: «Farem tot el que diu el Senyor, l’obeirem en tot.» Llavors Moisès aspergí el poble amb la sang i digué: «Aquesta és la sang de l’aliança que el Senyor fa amb vosaltres d’acord amb les paraules escrites aquí.»

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 9,11-15)

Crist ha vingut com a gran sacerdot del món renovat que ara comença. Ha entrat una vegada per sempre al lloc sant, passant per un tabernacle més gran i més perfecte, no fet per mans d’homes, ja que no pertany al món creat; i no s’ha servit de la sang de bocs i de vedells, sinó que amb la seva pròpia sang ens ha redimit per sempre. Segons la Llei de Moisès, la sang dels bocs i del vedells i la cendra de la vedella, aspergida sobre els qui estaven contaminats, purificava i santificava exteriorment. Ara però, Crist s’ha ofert ell mateix a Déu, per l’Esperit Sant, com a víctima sense tara. Per això, i amb molta més raó, la sang del Crist ens purificarà de les obres que porten la mort, perquè puguem donar culte al Déu viu. El Crist, doncs, és mitjancer d’una nova aliança, perquè ha mort en rescat de les culpes comeses sota la primera. Per ell, els qui eren cridats a l’herència eterna reben allò que Déu els havia promès.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 14,12-16.22-26)

El primer dia dels Àzims, quan la gent immolava l’anyell pasqual, els deixebles digueren a Jesús: «On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual?» Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna: «Aneu a la ciutat i us trobareu amb un home que duu una gerra d’aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: El mestre pregunta on l’allotjareu per poder menjar l’anyell pasqual amb els seus deixebles. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, arreglada amb estores i coixins. Prepareu-nos allà el sopar.» Els deixebles se n’anaren. Arribant a la ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i prepararen el sopar pasqual. I mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: «Preneu-lo: això és el meu cos.» Després prengué el calze, digué l’acció de gràcies, els el donà i en begueren tots. I els digué: «Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tots els homes. Us ho dic amb tota veritat: Ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya fins el dia que en beuré de novell en el regne de Déu.» Després de cantar l’himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.

Homilia:

Avui, solemnitat de la festa del Corpus, la litúrgia ens ofereix, no pot ser d’altra manera, com a lectura de l’Evangeli, el Darrer Sopar del Senyor. I el que diu Jesús en el Darrer Sopar és prou eloqüent i prou definitiu per a que no calgui fer-ne massa comentaris.

La darrera Pasqua de Jesús. Quan es produeix un nou do de Déu, un do nou que supera l’Antiga Aliança. El pa partit és el cos, Corpus, el cos del Senyor; i el vi del calze és la sang de la Nova Aliança, del nou pacte.

L’Eucaristia és prou important i viva per dedicar-hi dues de les celebracions, la del Dijous Sant i avui.

Llegint l’evangeli d’avui crida l’atenció que dedica més espai a parlar dels preparatius que del mateix sopar. I això ens convida a preguntar-nos com preparem, o com ens hem de preparar per a la celebració de l’Eucaristia. L’Eucaristia no pot ser mai una cosa rutinària, un costum (Jo tinc el costum d’anar a missa cada diumenge). Quan no hi ha un sentit profund de l’Eucaristia, el costum no val!

Tot oferint el calze Jesús ens diu que tota la seva vida queda concentrada justament en la seva mort i en la seva resurrecció. Són els grans signes que ens han quedat de la presència de Déu en nosaltres; que no és, per tant, un Déu llunyà. Combregar amb el seu cos és combregar amb la persona de Jesús, identificar-nos en la persona de Jesús. I els que participem en l’Eucaristia hem de ser signes d’aquesta relació de nosaltres amb Ell. A missa no s’hi va per costum, no s’hi va per quedar bé; a missa no s’hi va per lluïment, i tampoc, voldria dir, per devoció, vés per on! S’hi va per necessitat, per la necessitat d’estar en comunió amb Jesús.

La celebració d’avui és una bona ocasió per recordar-nos i ajudar-nos a viure el més profund de la celebració de l’Eucaristia. I què és allò que tenim en tota celebració de la missa, de l’Eucaristia? Doncs que Crist és present Ell mateix en persona i és Ell qui ens presideix, que Crist és present amb la seva paraula. És present en la comunitat reunida (“Quan dos o més reuneix en nom meu, jo hi sóc”). Per això la celebració ens ha d’ajudar a descobrir la presència del Senyor en cada persona. No es tracta d’una presència simbòlica sinó real; com aquella primera eucaristia del Dijous Sant, que no va ser simbòlica sinó real.

I això no ho celebrem només avui, ho celebrem cada diumenge, el dia del Senyor. Cada diumenge tenim el goig (no em quedo només amb l’obligació) de poder-nos reunir per celebrar els misteris de la vida i mort del Senyor.

El concili Vaticà II ens deia justament unes paraules molt semblants: “L’Eucaristia és la font d’on brolla -diu- tota la nostra vida cristiana; d’ella rebem la força per donar testimoni amb amor tal com l’Eucaristia és un testimoni d’amor”.

Avui, en aquesta solemnitat del Corpus, demanem al Senyor, que la nostra vida sigui, contínuament, una eucaristia; és a dir, una acció de gràcies. Que sapiguem oferir-nos juntament amb el pa i el vi per a que el Senyor faci de nosaltres una ofrena agradable, amb el testimoni de la nostra vida conseqüent com a cristians. En una paraula: que si l’Eucaristia és la màxima prova d’amor... estimen-nos! Així i només així entendrem què vol dir la festa d’avui; així i només així podrem celebrar Corpus com cal!

Lectures i homilia de la festivitat de la Santíssima Trinitat

Només l’amor de Déu pot superar-ho tot!

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del Deuteronomi. (Dt 4,32-34.39-40)

Moisès digué al poble: «Recorre totes les èpoques que t’han precedit, des del dia que Déu creà l’home sobre la terra; investiga d’un cap a l’altre del cel, a veure si mai ha succeït un fet tan gran com aquest, si mai s’ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu que li parlés d’enmig del foc, com tu l’has escoltada, i hagi continuat amb vida; si mai s’ha sentit dir que cap déu hagi intentat anar a treure per a ell un poble que vivia en poder d’un altre, combatent contra l’opressor amb senyals i prodigis, amb mà forta i braç poderós, amb fets esglaiadors i extraordinaris, com el Senyor, el vostre Déu, ho ha fet per vosaltres a Egipte, i vosaltres ho heu vist amb els vostres ulls. Reconeix avui que el Senyor és l’únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi ha d’altre; recorda-ho sempre en el teu cor. Compleix els seus decrets i els seus manaments que jo et dono avui, perquè siguis feliç amb els teus descendents, i visquis molts anys en el país que el Senyor, el teu Déu, et dóna per sempre.»

Lectura de la carta de Sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,14-17)

Germans, tots els qui viuen portats per l’Esperit de Déu són els fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut pas un esperit d’esclaus que us faci viure una altra vegada en el temor, sinó un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!» Així l’Esperit s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que sofrim amb ell per arribar a ser glorificats amb ell.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 28,16-20)

En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’hi acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

Homilia:

Hem acabat ja el temps pasqual, la Pentecosta; i abans de reprendre els Temps Ordinari de Durant l’Any, el temps de color verd, tenim dues festes. Una avui, la Trinitat, i diumenge que ve Corpus.

Avui no em proposo pas fer una classe de Teologia amb el tema complicat que es titula De Trinitate. Per altra part mai un misteri pot ser explicat; s’ha de veure des de la foscor impenetrable; més aviat, diria, com una tímida llum que ens insinua la presència i el per què del nostre Déu, perquè puguem conèixer qui és Ell i també puguem conèixer qui som nosaltres.

La Bíblia quan parla de la Trinitat de Déu ho sol fer en relació justament amb nosaltres. Les lectures d’avui en són una mostra. Déu és déu d’un poble per ajudar-lo a passar de l’esclavatge a la llibertat, una veritable obsessió del nostre Déu, ajudar-lo a trobar el camí de la pau i de la felicitat. Aquest mateix Déu ens ha donat el seu fill per a que visquem com a fills seus; lluny de la por, en plena confiança, tal com ho va viure Jesús.

Tot això ens ha de portar a saber-nos estimats, valorats, portadors d’una gran dignitat que ningú no ens pot prendre ni ens pot negar. Aquesta és la nostra fe! Una fe que la vivim superant els dubtes de cada dia, certament; i la vivim en la nostra condició humana. Per tant  fràgil, limitada.

La fe és un camí que no acabarem mai de recórrer. Però un camí que el fem en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. I això ja des del nostre baptisme, quan fórem batejats, justament, en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Però sempre tenim el cap allò de un sol Déu, tres persones... això és un misteri! El misteri és un altre, creieu-me, el misteri és l’amor. L’amor de Déu és el que no entendrem mai. Doncs, potser el misteri som nosaltres, tan necessitats d’estimar i de ser estimats. Tan difícil d’entendre l’amor! I quan Déu se’ns manifesta com amor diem: és un misteri.

Sant Pau explica la nostra vocació com la crida a viure una relació filial amb aquest Déu que és Pare, com a germans de Jesucrist, moguts tots per un mateix Esperit.

Estem lluny de viure d’acord amb la vocació rebuda. L’important és posar-nos cada dia en camí. Ell mateix ens dóna el coratge per caminar, vencent amb Ell les dificultats, perquè Ell és amor, ja que hi ha dificultats que només amb amor es poden superar.

Diguem doncs, com tantes vegades hem dit cantant, “Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en Vós”. Sense oblidar mai aquella expressió de Jesús als seus: “Jo estaré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”.

Si l’Eucaristia que anem a celebrar és sempre una acció de gràcies, avui ho és més. Donem gràcies a Déu per ser qui som. Perquè Ell vol que tota la humanitat, tots nosaltres també, formem part de la seva família; i col·laborem amb el seu projecte. Això no ens ho hem de deixar perdre mai, ni per dificultats i per entrebancs.

Només l’amor de Déu pot superar tot!

Homilia de la missa de l’aparició

Que sempre ens sentim i ens comportem com el que realment som: subjectes privilegiats de la misericòrdia maternal de Déu,  manifestada en Maria.

Mn. A. Roquer

Homilia:

Reina i Mare de Misericòrdia. Dos títols ben adients per anomenar a la Mare de Déu. Tots dos, reina i mare, són plens de tendresa. El de reina celebra la dignitat de Maria; i dóna sentit a la realitat de la reina Ester de l’Antic Testament; que per això la tenim, en imatge la reina Ester, a dalt al Cambril, símbol de Maria.

Ella, Maria, la nova Ester, prega pel seu poble, prega per nosaltres. I així esdevé reina clement perquè ella està sempre al costat del seu poble. I així podem ben dir: Esperança Nostra.

Amb el títol de Mare de Misericòrdia, títol que per primera vegada li donà l’abat de Cluny l’any 942... donar aquest títol a la Mare de Déu és per haver donat a llum aquell que és la Misericòrdia visible de Déu, Jesucrist. També la podem anomenar Mare clementíssima, Mare plena de tendresa.

Ella presenta al fill les necessitats dels seus fills, intercedeix a favor nostre. Ho fa com la reina Ester. I així proclama i presenta al seu fill les nostres necessitats; cadascú sap quines són. Ella és mare d’aquell que sempre està a punt de manifestar la nostra necessitat de ser perdonats. Per això dirà: “L’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació”.

Ella en el seu cant del Magníficat lloa dues vegades la misericòrdia de Déu: “L’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació”. “Ha protegit Israel el seu servent”. Per això ens plau cantar el Magníficat amb Maria, misericòrdia palpable de Déu.

I nosaltres els de Reus encara més, perquè el títol que li hem donat a casa nostra és Mare de Déu de Misericòrdia. I sabem que ella està sempre a punt per intercedir per tots nosaltres. Els de Reus ho sabem molt bé. I encara no sabem fins a quin punt l’encertem de mig a mig donant a Maria el títol de Mare de Déu de Misericòrdia.

El papa Joan Pau II digué de Maria: Maria com ningú va conèixer la misericòrdia de Déu.

Que sempre ens sentim i ens comportem com el que realment som: subjectes privilegiats de la misericòrdia maternal de Déu,  manifestada en Maria. Si dic maternal no és ni home ni dona.