Lectures i homilia del diumenge 5 de Quaresma

Donar i rebre estan relacionats. L’home guanya la seva vida a mesura que és capaç de donar-la. 

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 31,31-34)

Vindran dies, diu l’oracle del Senyor, que pactaré amb el casal d’Israel i amb el casal de Judà una aliança nova. No serà com l’aliança que vaig pactar amb els seus pares el dia que els vaig donar la mà per fer-los sortir del país d’Egipte; aquella aliança, ells la van trencar, tot i que jo era el seu amo, diu l’oracle del Senyor. L’aliança que jo pactaré després d’aquells dies amb el casal d’Israel serà aquesta, diu l’oracle del Senyor: Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en els seus cors. Llavors jo seré el seu Déu, i ells seran el meu poble. No caldrà que s’instrueixin l’un a l’altre dient: «Coneixeu qui és el Senyor», perquè tots em coneixeran; del més petit al més gran, diu l’oracle del Senyor, ja que els perdonaré la culpa i no recordaré més el seu pecat.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 5,7-9)

Germans, Jesús, durant la seva vida mortal, s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i amb llàgrimes. Déu l’escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i un cop consagrat sacerdot es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui se li sotmeten.

Evangeli segons sant Joan (Jn 12,20-33)

En aquell temps, alguns d’entre els grecs que havien pujat a Jerusalem per adorar Déu en ocasió de la festa, anaren a trobar Felip, que era de Bet-Saida de Galilea, i li pregaven: «Senyor, voldríem veure Jesús.» Felip anà a dir-ho a Andreu i tots dos ho digueren a Jesús. Jesús els respongué: «Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat. Us ho dic amb tota veritat: si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dóna molt de fruit. Els qui estimen la seva pròpia vida la perden; els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus. »En aquests moments em sento torbat. Què he de dir? Pare, salveu-me d’aquesta hora? No, és per arribar en aquesta hora, que jo he vingut. Pare, glorifiqueu el vostre nom.» Una veu va dir del cel estant: «Ja l’he glorificat, però encara el glorificaré.» La gent que ho sentí deia que havia estat un tro; d’altres deien que un àngel li havia parlat. Jesús els digué: «No és per mi que s’ha sentit aquesta veu, és per vosaltres. Ara és el moment que aquest món serà condemnat. Ara el sobirà d’aquest món serà expulsat, i jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi.» Deia això indicant com havia de ser la seva mort.

Homilia:

La litúrgia d’aquest diumenge de Quaresma ens fa considerar el significat profund de la mort de Jesús, que és una mort salvadora. Per amor s’ha entregat a la mort i en aquesta mort, nosaltres hi trobarem la vida. La nostra vida té un preu car!

Donar i rebre estan relacionats. L’home guanya la seva vida a mesura que és capaç de donar-la. És l’exemple del gra de blat que si no mor, no es podreix, no donarà una espiga que són molts grans de blat. No es tracta del que deixa enrere el que mor, sinó el que guanyen tots aquells per aquest camí. L’anunci de la mort salvadora de la creu és per als oients del temps de Jesús, i també per als d’ara, molt difícil de comprendre.

La natura, amb l’anunci de la primavera, que aquests dies estem vivint, ens convida a un canvi. Jeremies ens ha dit: “Vindran dies que pactaré amb ells una aliança nova. Posaré la meva llei en el seu cor, l’escriure en el seu interior. Jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble”.

Posem ma de l’evangeli. Aquest evangeli no sempre s’ha entès bé del tot. Ningú pot pensar, com algunes vegades s’ha fet, que Déu vulgui el sacrifici del seu Fill com un preu que s’ha de pagar, com un rescat. Déu no és un déu que demani el dolor i la mort. El nostre Déu és el déu de vida; Déu és un déu ple de misericòrdia. I si el seu Fill va a la creu és perquè va voler ser misericordiós i va manifestar quin era el voler de Déu. L’al·legoria del gra de blat, en aquest sentit, és ben expressiva: si no mor, no dóna fruit; el fruit comença en el gra que es mor.

I aquesta és la gran paradoxa de l’Evangeli; la que explica, amb sentit, la mort de Jesús: “No hi ha amor més gran que donar la pròpia vida”. Tot aquell que es posi a favor de la vida haurà de tastar situacions de mort. L’obediència a la voluntat del Pare serà font de vida ni que passi pel Calvari.

A la carta dels hebreus que hem escoltat hi veiem un Jesús que té por; crida, plora, demana. Uns grecs que havien pujat a Jerusalem per la festa demanen veure Jesús. Hem sentit dir de Jesús coses meravelloses podrien dir; esperem alguna cosa sensacional, un espectacle. Però en aquells grecs i també en nosaltres, la vida no sempre és una resposta a allò que nosaltres volem, a allò que nosaltres esperem, a allò que nosaltres ens plau. Quan el gra de blat es podreix, es podreix però no es perd, es guanya una espiga.

Llavors què és morir? què és viure? què es guanyar? què és perdre? Hi ha poques frases més desafiants que aquesta: “Si el gra de blat no mor no dóna fruit”. És una bona lliçó: no es pot donar vida si no és al preu de donar la pròpia mort. La vida és fruit de l’amor, i neix en la mesura que som capaços de donar.

Hi ha un sofriment inevitable, fruit de la nostra condició humana. Cert! Hi ha també un sofriment que és fruit del nostre egoisme. Aquell que estima es fa vulnerable, estimar comporta sofriment, però l’únic sofriment amb sentit.

Però per a nosaltres, des de Jesucrist, l’horitzó sempre serà una Pasqua. Doncs que el Senyor ens concedeixi d’esperar, com cada any, la celebració de la Pasqua, perquè no hi ha Pasqua sense Divendres Sant!

Lecturtes i homilia del diumenge 4t de Quaresma

Nicodem va venir a trobar Jesús perquè busca una resposta. Nosaltres venim aquí cada diumenge perquè necessitem respostes. I la resposta és una mort en creu? No, la resposta és la matinada de Pasqua.

Mn. A. Roquer

Lectura del segon llibre de les Cròniques (2Cr 36,14-16.19-23)

En aquells dies, tots els grans sacerdots i el poble reincidien contínuament en la culpa d’imitar tots els costums abominables de les altres nacions, profanant així el temple del Senyor, que ell havia consagrat a Jerusalem. El Senyor, Déu dels seus pares, els enviava cada dia missatgers que els amonestessin, perquè li dolia de perdre el seu poble i el lloc on residia. Però ells es burlaven dels missatgers de Déu, no feien cas del que els deia i escarnien els seus profetes, fins que el Senyor arribà a enutjar-se tant contra el seu poble que ja no hi havia remei. Llavors els caldeus incendiaren el temple de Déu, derrocaren les muralles de Jerusalem, calaren foc a tots els seus palaus i destruïren tots els objectes preciosos. El rei dels caldeus deportà a Babilònia els qui s’havien escapat de morir per l’espasa, i se’ls quedà per esclaus d’ell i dels seus fills, fins que passaren al domini persa. Així es complí la paraula que el Senyor havia anunciat per boca de Jeremies: el país fruí dels anys de repòs que li pertocaven; tot el temps que quedà desolat, el país va reposar, fins haver complert setanta anys. Però l’any primer de Cir, rei de Pèrsia, el Senyor, per complir la paraula que havia anunciat per boca de Jeremies, desvetllà l’esperit de Cir, rei de Pèrsia, perquè promulgués, de viva veu i per escrit, un edicte que deia: «Cir, rei de Pèrsia, fa aquesta declaració: El Senyor, el Déu del cel, m’ha donat tots els reialmes de la terra i m’ha encomanat que li construís un temple a Jerusalem, ciutat de Judà. Si entre vosaltres hi ha algú del seu poble, que el Senyor sigui amb ell i que hi pugi.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 2,4-10)

Germans, Déu, que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres, que érem morts per les nostres culpes. És per gràcia que Déu us ha salvat. I juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat i ens ha entronitzat en les regions celestials, perquè davant dels segles que vindran quedi ben clara la riquesa de la seva gràcia i la bondat que ha tingut per nosaltres en Jesucrist. A vosaltres, que heu cregut, us ha salvat per gràcia. No ve de vosaltres; és un do de Déu. No és fruit d’unes obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n; som obra seva: ell ens ha creat en Jesucrist per dedicar-nos a unes bones obres que ell havia preparat perquè visquem practicant-les.

Evangeli segons sant Joan (Jn 3,14-21)

En aquell temps, digué Jesús a Nicodem: «Com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna. Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. Els qui creuen en ell no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu. Déu els ha condemnat perquè, quan la llum ha vingut al món, s’han estimat més la foscor que la llum. És que no es comportaven com cal. Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres. Però els qui viuen d’acord amb la veritat, sí que busquen la plena llum, i que tothom vegi què fan, ja que ho fan segons Déu».

Homilia:

Diuen els entesos en Litúrgia que la Quaresma d’enguany, aquest cicle B, és la Quaresma de la creu. Això queda ben clar justament a l’evangeli que ara acabem d’escoltar: “El Fill de l’home serà enlairat”. Jesús serà enlairat a la creu, com diu Nicodem, “perquè els que creuen en Ell tinguin vida eterna”. Nosaltres! Déu sacrificarà el fill per a la salvació de tot el món. Déu no ha enviat el seu fill per condemnar el món, sinó per salvar el món.

La creu és el símbol de tots els dolors i patiments de la humanitat. Però des de la creu de Jesús els fracassos poden ser victòries, les foscors poden ser llum, els hiverns poden ser primaveres.

Al llarg de tota la història humana hi ha sempre una lluita entre la llum i la foscor, la vida o la mort. Aquesta lluita té lloc a l’interior de cada persona; per això, necessitem més que mai la llum de la creu, on el Crist dóna la vida per amor. I és aquest amor el que fa lluminosa la seva creu.

La vida és plena de contrastos, prou que ho sabem. Amb diners es pot comprar un pis molt confortable, ben cert, però no es pot comprar un benestar familiar; es pot comprar un llit ben còmode i flonjo però no es pot comprar un son tranquil; es poden comprar influències però amics no; es pot comprar plaer però no felicitat.

Nicodem va a trobar de nit a Jesús per intentar trobar una resposta a les preguntes fonamentals de la vida. I Jesús li parla d’una mort en creu. O sigui, li parla de la prova més gran d’amor: donar la vida. I la vida, quan es dóna per amor, no es perd, es guanya. Preguntem-nos què és guanyar, què és perdre. L’amor de Déu, com tot amor quan es té de veritat, no obliga però sí que demana. És allò d‘amor amb amor es paga.

Jesús no ha vingut al món per condemnar el món sinó per salvar-lo. I només es pot salvar estimant. I en aquesta donació hi trobem la veritable llibertat.

És el que diu no a Déu el que es condemna ell mateix. Que sigui veritat allò que demanem en l’oració d’avui: “Feu que el poble cristià s’afanyi amb una fe ben animosa a celebrar la festa de Pasqua que s’acosta”.

La lluita entre la llum i la foscor, entre la vida i la mort, té lloc a l’interior de la vida de cada persona. Per això necessitem, més que mai, la llum de la seva creu on el Crist dóna, generosament, la seva vida.

Potser avui podem dir: Gràcies, Nicodem, per la teva poca fe, per la teva foscor, pels teus dubtes; tu ens has obert la porta i ha entrat la llum de Déu a la nostra vida. Per al cristià que sap estimar, el fracàs pot ser una victòria. Perquè l’amor sempre acaba guanyant.

Nicodem va venir a trobar Jesús perquè busca una resposta. Nosaltres venim aquí cada diumenge perquè necessitem respostes. I la resposta és una mort en creu? No, la resposta és la matinada de Pasqua. Perquè no hi ha Pasqua sense un Divendres Sant.

La nostra fe el Divendres Sant no mort, ressuscita. Sant Pau ens ho ha dit ben clar: “Nosaltres no som seguidors de Jesús perquè ha mort, sinó perquè ha ressuscitat”.

Lectures i homilia del diumenge 3r de Quaresma

La fe cristiana és la confiança que en la debilitat de Déu a la creu s’hi amaga una força que no és d’aquest món, però sí que és en aquest món.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 20,1-17)

En aquells dies, Déu digué aquestes paraules: «Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge. No tinguis altres déus fora de mi. »[No et facis cap escultura ni cap imatge de res del que hi ha dalt al cel, a baix a la terra o a les aigües que neixen de sota la terra. No adoris imatges ni els donis culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu gelós: castigo les culpes dels pares en els fills fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m’estimen, però sóc bondadós fins a milers de generacions dels qui m’estimen i guarden els meus manaments. »Quan juris,] no prenguis en va el nom del Senyor, el teu Déu, perquè el Senyor no deixa sense càstig el qui pren en va el seu nom. Celebra el repòs sagrat del dissabte. »[Durant sis dies treballa i ocupa’t en les feines que calgui, però el dia setè és dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu. No us ocupeu en cap treball, ni tu, ni els teus fills, ni les teves filles, ni els teus criats, ni les teves criades, ni els teus animals, ni els forasters que resideixin a les teves poblacions, perquè el Senyor en sis dies va fer el cel, la terra i el mar, i tot el que es mou en aquests llocs, però el dia setè va reposar. Per això el Senyor beneí el dissabte i en va fer un dia sagrat.] »Honra el pare i la mare, i tindràs llarga vida al país que et dóna el Senyor, el teu Déu. No matis. No cometis adulteri. No robis. No declaris falsament contra un altre. No desitgis la casa d’un altre, ni tampoc la seva esposa, el seu criat, la seva criada, el seu bou o el seu ase; ni res que sigui d’ell.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 1,22-25)

Germans, els jueus demanen signes prodigiosos, els grecs volen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als altres un absurd. Però aquells que Déu ha cridat, tant jueus com grecs, veuen en ell el poder i la saviesa de Déu, perquè en l’absurd de l’obra de Déu hi ha una saviesa superior a la dels homes, i en la debilitat de l’obra de Déu hi ha un poder superior al dels homes.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 2,13-25)

Quan s’acostava la Pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem, i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms i els canvistes asseguts. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple, escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules, i digué als venedors de coloms: «Traieu això d’aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare.» Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura: «El zel del vostre temple em consumia.» Llavors els jueus el van interrogar: «Quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?» Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies.» Els jueus respongueren: «Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció, i tu el vols reconstruir en tres dies?» Però ell es referia al santuari del seu cos. Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús. Durant la seva estada a Jerusalem en ocasió de la peregrinació de Pasqua, molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots; no tenia cap necessitat que li revelessin el que són els homes; ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home.

Homilia:

La situació que es viu al voltant del Temple de Jerusalem indigna a Jesús. Els motius de la seva indignació són ben clars. Primer: allò que havia de ser el lloc de trobada amb Déu, el lloc de la pregària, s’ha convertit en un negoci. Segon: els sacrificis que allà s’oferien ja no tenen cap sentit, perquè el culte que Déu vol és la justícia, l’amor i la misericòrdia. Tercer: Déu no necessita ofrena d’animals; demana l’amor del nostre cor. Però és més fàcil oferir animals que oferir la generositat del cor, i tirem sempre pel camí fàcil. Així Ell s’ofereix com nou temple. “Destruïu aquest Santuari (es referia al seu cos) i jo el reconstruiré en tres dies”. Per a Ell no compten les pedres materials del temple, compten les persones.

Així l’evangeli d’avui ens presenta el primer anunci de la seva passió. Els evangelis no són notes d’una agenda, ni són una acta que es redacta a través d’una reunió. Són escrits fruït de l’experiència de la resurrecció i són per adoctrinar i per edificar la comunitat creient: nosaltres! Com els manaments que, no són un codi de la circulació que si es pot se salten, són fruït de la història d’un poble que se sap alliberat per la ma de Déu de l’esclavatge d’Egipte. Són, doncs, resposta generosa. Si no fos així podrien ser considerats com una càrrega pesada. Déu es presenta com el que allibera el seu poble. Aquell “no faràs...”, “no diràs...” ha de servir per dur a terme la llibertat que el poble ha obtingut. Mirat així, els Manaments són una oferta de vida, regles de joc per a la bona convivència entre persones lliures. I aquesta és la interpretació correcta. El que val és, sempre, el be de l’altre; que per a l’altre, és el meu. Per això, aquests Deu Manaments són la síntesi de l’amor de Déu i de l’amor al proïsme. Amb una dita popular podríem dir que són Allò que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú.

En el poder del crucificat hi ha, ens diu sant Pau, la saviesa de Déu. Superior a tota saviesa humana. “Nosaltres, dirà sant Pau, prediquem un messies crucificat” i això contradiu la idea d’un Déu de llamps i trons. El salvador del món es dóna a conèixer en la imatge d’un home mort en creu, d’un home fracassat. La manera de fer de Déu sobrepassa totes les categories humanes.

La fe cristiana és la confiança que en la debilitat de Déu a la creu s’hi amaga una força que no és d’aquest món, però sí que és en aquest món. Déu s’ha fet dèbil perquè té debilitat per nosaltres. L’amor més fort por aparentar, a vegades, debilitat. Som així! Quan la debilitat és no estimar-nos.

Davant la situació actual una gran temptació, com assenyala el papa Francesc, és un ansiós  immediatisme; que voldria aconseguir-ho tot, i sempre a preu baratet, sense esforç, sense fracassos, sense critiques de cap mena. Així ens enganxaríem a una tristesa sense esperança.

Demanem avui, en aquesta celebració, que també nosaltres des del nostre interior, sapiguem refermar el nostre compromís de cristians, de seguidors de Jesucrist, per fer possible la utopia del regne de Déu. Que no es fa mai sense un esforç. No ens enganyem no són flors i violes!

Lectures i homilia del diumenge 2n de Quaresma

Déu posa a prova. Déu vol garantia de la fe.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 22,1-2.9a.10-13.15-18)

En aquells dies, Déu, per posar a prova Abraham, el cridà: «Abraham.» Ell respongué: «Aquí em teniu.» Déu li digué: «Pren, si et plau, Isahac, el teu fill únic, que tant estimes, vés-te’n al país de Morià, i allà, dalt de la muntanya que jo t’indicaré, sacrifica’l en holocaust.» Arribats a l’indret que Déu havia indicat a Abraham, hi aixecà l’altar i apilà la llenya. Llavors agafà el ganivet per degollar el seu fill. Però l’àngel del Senyor el cridà des del cel: «Abraham, Abraham.» Ell li respongué: «Aquí em teniu.» L’àngel li digué: «Deixa estar el noi, no li facis res. Ja veig que reverencies Déu, tu que no m’has refusat el teu fill únic.» Llavors Abraham alçà els ulls i veié un moltó agafat per les banyes en una bardissa. Hi anà, el prengué i el sacrificà en holocaust en lloc del seu fill. L’àngel del Senyor tornà a cridar Abraham des del cel i li digué: «Escolta l’oracle del Senyor: “Ja que has fet això de no refusar-me el teu fill únic, juro per mi mateix que t’ompliré de benediccions i faré que la teva descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar; els teus descendents heretaran les ciutats dels seus enemics, i tots els nadius del país, per beneir-se, es valdran de la teva descendència, perquè has obeït el que jo t’havia manat”.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,31b-34)

Germans, si tenim Déu a favor nostre, qui tindrem en contra? Ell, que va entregar el seu propi Fill per tots nosaltres i no el va plànyer, com no estarà disposat a donar-nos-ho tot, juntament amb el seu Fill? Qui es presentarà per acusar els elegits de Déu? És Déu qui els declara innocents. Qui gosarà condemnar-los? Jesucrist, el qui va morir, més encara, el qui va ressuscitar, és el qui està a la dreta de Déu intercedint per nosaltres.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 9,2-10)

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, els dugué tots sols dalt d’una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells: els seus vestits es tornaren fulgurants, i eren tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Se’ls aparegué Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. Llavors Pere diu a Jesús: «Rabí, que n’estem de bé aquí dalt! Hi farem tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.» No sabia pas què dir, d’esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els cobria, i del núvol estant va sortir una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.» Immediatament, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells. Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no referissin a ningú allò que havien vist, fins després que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules i discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d’entre els morts».

Homilia:

Va bé tot just, com aquell qui diu, començat el camí quaresmal, veure on ens porta aquest camí. Perquè els camins no tenen un fi per si mateix, són per portar a un lloc; i anem cap a la Pasqua. Aquest deu ser l’objectiu de posar ja, al segon diumenge de Quaresma, l’evangeli de la Transfiguració.

Ara no sé ben bé si Jesús és transfigurat a la muntanya del Tabor... o a la muntanya del Calvari. Al Tabor ens mostra qui és; al Calvari el que n’hem fet els homes d’aquest fill de Déu. “Aquest és el meu fill” al Calvari i al Tabor. Escoltem-lo al Calvari i al Tabor! Déu parla... i espera que tots estiguem atents, que escoltem què diu. Però d’entrada allò que diu no és fàcil d’entendre. Abraham, tot i la seva obediència, té dificultat per entendre allò que Déu vol.

Els elegits de Déu passen per proves. Déu posa a prova. Déu vol garantia de la fe, no emocions. Déu posa a prova la fe d’Abraham, i Abraham va creure contra tota esperança. Situació que, tal vegada, ens hi podem trobar nosaltres. Ha de sacrificar el fill Isaac a la muntanya de Morià, figura del Crist que serà sacrificat a la muntanya del Calvari. Tots dos són signe de l’aliança entre Déu i la humanitat. Déu va entregar el seu propi fill per tots nosaltres. El qui escolta aquestes paraules s’encara amb el misteri de Déu i el misteri de la humanitat.

Déu posa a prova la fe d’Abraham. Una prova incomprensible; altrament no fora una prova! Tot i que ara ens pot resultar més comprensible; senzillament, perquè en sabem el final.

Com en el cas de la mort en creu de Jesús al Calvari, com els dos deixebles d’Emmaús, quan Lluc ens diu “en aquell moment se’ls obriren els ulls”, fins aleshores de la resurrecció no havien entès res. La resurrecció explica i fa entendre el perquè de la mort en creu; fa entendre tot el misteri del dolor.

Pujar la muntanya comporta un esforç, però és allà, malgrat l’esforç on trobarem el goig de saber qui és de veritat Jesús. “Aquest és el meu fill, el meu estimat. Escolteu-lo”. I en aquest cas escoltar no vol dir només parar l’orella, vol dir, sobretot, fer-ne cas, creure’l. Déu ens parla. Al final de cada lectura diem “Paraula de Déu”.

Déu espera que siguem atents, que escoltem. Però d’entrada, allò que ens diu no és fàcil, a vegades, d’entendre i de descobrir-ne tot el sentit. Abraham, tot i la seva obediència, té dificultat per entendre Déu. Els elegits de Déu sempre passen proves; i les proves posen a prova la capacitat de creure. Creure en Déu quan totes ens ponen, no sé si és creure en Déu, o creure en les nostres conveniències. I la creu no hi entra mai en els nostres projectes.

Tot creient necessita, també nosaltres, un Tabor al llarg de la vida. Moments ens els quals se senti confortada la nostra fe. Moments de Tabor que ens fan sentir més segurs al mig de tants dubtes, al mig de tantes dificultats, que hi són. Creus en tenim tots i moments de Tabor, també! L’evangeli d’avui és per obrir els ulls. És un regal per veure com hem d’actuar cada dia segons allò que creiem. Com puc fer passar a la vida, la vida de cada dia, la joia de la fe. La Transfiguració va fer comprendre als deixebles que la passió és necessària per arribar a la glòria de la resurrecció.

Esperar la Pasqua sense un Divendres Sant és somiar truites. La joia de la Pasqua és proporcional al dolor del Divendres Sant. El Senyor és amb nosaltres el dia de Pasqua i el Divendres Sant, al Tabor i al Calvari.