Lectures i homilia del diumenge 3r de Quaresma

La fe cristiana és la confiança que en la debilitat de Déu a la creu s’hi amaga una força que no és d’aquest món, però sí que és en aquest món.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 20,1-17)

En aquells dies, Déu digué aquestes paraules: «Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge. No tinguis altres déus fora de mi. »[No et facis cap escultura ni cap imatge de res del que hi ha dalt al cel, a baix a la terra o a les aigües que neixen de sota la terra. No adoris imatges ni els donis culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu gelós: castigo les culpes dels pares en els fills fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m’estimen, però sóc bondadós fins a milers de generacions dels qui m’estimen i guarden els meus manaments. »Quan juris,] no prenguis en va el nom del Senyor, el teu Déu, perquè el Senyor no deixa sense càstig el qui pren en va el seu nom. Celebra el repòs sagrat del dissabte. »[Durant sis dies treballa i ocupa’t en les feines que calgui, però el dia setè és dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu. No us ocupeu en cap treball, ni tu, ni els teus fills, ni les teves filles, ni els teus criats, ni les teves criades, ni els teus animals, ni els forasters que resideixin a les teves poblacions, perquè el Senyor en sis dies va fer el cel, la terra i el mar, i tot el que es mou en aquests llocs, però el dia setè va reposar. Per això el Senyor beneí el dissabte i en va fer un dia sagrat.] »Honra el pare i la mare, i tindràs llarga vida al país que et dóna el Senyor, el teu Déu. No matis. No cometis adulteri. No robis. No declaris falsament contra un altre. No desitgis la casa d’un altre, ni tampoc la seva esposa, el seu criat, la seva criada, el seu bou o el seu ase; ni res que sigui d’ell.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 1,22-25)

Germans, els jueus demanen signes prodigiosos, els grecs volen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als altres un absurd. Però aquells que Déu ha cridat, tant jueus com grecs, veuen en ell el poder i la saviesa de Déu, perquè en l’absurd de l’obra de Déu hi ha una saviesa superior a la dels homes, i en la debilitat de l’obra de Déu hi ha un poder superior al dels homes.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 2,13-25)

Quan s’acostava la Pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem, i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms i els canvistes asseguts. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple, escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules, i digué als venedors de coloms: «Traieu això d’aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare.» Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura: «El zel del vostre temple em consumia.» Llavors els jueus el van interrogar: «Quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?» Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies.» Els jueus respongueren: «Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció, i tu el vols reconstruir en tres dies?» Però ell es referia al santuari del seu cos. Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús. Durant la seva estada a Jerusalem en ocasió de la peregrinació de Pasqua, molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots; no tenia cap necessitat que li revelessin el que són els homes; ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home.

Homilia:

La situació que es viu al voltant del Temple de Jerusalem indigna a Jesús. Els motius de la seva indignació són ben clars. Primer: allò que havia de ser el lloc de trobada amb Déu, el lloc de la pregària, s’ha convertit en un negoci. Segon: els sacrificis que allà s’oferien ja no tenen cap sentit, perquè el culte que Déu vol és la justícia, l’amor i la misericòrdia. Tercer: Déu no necessita ofrena d’animals; demana l’amor del nostre cor. Però és més fàcil oferir animals que oferir la generositat del cor, i tirem sempre pel camí fàcil. Així Ell s’ofereix com nou temple. “Destruïu aquest Santuari (es referia al seu cos) i jo el reconstruiré en tres dies”. Per a Ell no compten les pedres materials del temple, compten les persones.

Així l’evangeli d’avui ens presenta el primer anunci de la seva passió. Els evangelis no són notes d’una agenda, ni són una acta que es redacta a través d’una reunió. Són escrits fruït de l’experiència de la resurrecció i són per adoctrinar i per edificar la comunitat creient: nosaltres! Com els manaments que, no són un codi de la circulació que si es pot se salten, són fruït de la història d’un poble que se sap alliberat per la ma de Déu de l’esclavatge d’Egipte. Són, doncs, resposta generosa. Si no fos així podrien ser considerats com una càrrega pesada. Déu es presenta com el que allibera el seu poble. Aquell “no faràs...”, “no diràs...” ha de servir per dur a terme la llibertat que el poble ha obtingut. Mirat així, els Manaments són una oferta de vida, regles de joc per a la bona convivència entre persones lliures. I aquesta és la interpretació correcta. El que val és, sempre, el be de l’altre; que per a l’altre, és el meu. Per això, aquests Deu Manaments són la síntesi de l’amor de Déu i de l’amor al proïsme. Amb una dita popular podríem dir que són Allò que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú.

En el poder del crucificat hi ha, ens diu sant Pau, la saviesa de Déu. Superior a tota saviesa humana. “Nosaltres, dirà sant Pau, prediquem un messies crucificat” i això contradiu la idea d’un Déu de llamps i trons. El salvador del món es dóna a conèixer en la imatge d’un home mort en creu, d’un home fracassat. La manera de fer de Déu sobrepassa totes les categories humanes.

La fe cristiana és la confiança que en la debilitat de Déu a la creu s’hi amaga una força que no és d’aquest món, però sí que és en aquest món. Déu s’ha fet dèbil perquè té debilitat per nosaltres. L’amor més fort por aparentar, a vegades, debilitat. Som així! Quan la debilitat és no estimar-nos.

Davant la situació actual una gran temptació, com assenyala el papa Francesc, és un ansiós  immediatisme; que voldria aconseguir-ho tot, i sempre a preu baratet, sense esforç, sense fracassos, sense critiques de cap mena. Així ens enganxaríem a una tristesa sense esperança.

Demanem avui, en aquesta celebració, que també nosaltres des del nostre interior, sapiguem refermar el nostre compromís de cristians, de seguidors de Jesucrist, per fer possible la utopia del regne de Déu. Que no es fa mai sense un esforç. No ens enganyem no són flors i violes!