Si entenem per talents tot allò que hem rebut, en primer lloc cal agrair la confiança que el Senyor ha depositat en nosaltres. Déu confia en nosaltres.
Mn. A.
Roquer
Lectura del
llibre dels Proverbis (Pr 31,10-13.19-20.30-31)
|
Que en té de valor una bona esposa! És molt més
preuada que les perles. El cor del seu marit hi confia, no són escassos els
guanys que en traurà. Durant tota la vida el farà feliç, i no desgraciat. Es
procura la llana i el lli, que les seves mans transformen com vol. Pren a les
mans la filosa, i els seus dits agafen el fus. Obre les mans als pobres,
allarga el braç als indigents.
L’encant és aparença, la bellesa s’esvaeix; l’esposa que creu en el Senyor és la que val tots els elogis. Dediqueu-li cants pels fruits del seu treball: que la seva obra l’elogiï davant de tot el poble. |
Lectura de
la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 5,1-6)
|
Germans, no cal que us escrivim quan i en quins
moments arribarà el Dia del Senyor: vosaltres mateixos ja sabeu prou bé que
vindrà com un lladre a la nit. La gent es pensarà que tot està en pau i ben
assegurat, quan de sobte vindrà la devastació, com els dolors a la dona que
ha de tenir un fill, i no se n’escaparà ningú. Però a vosaltres, germans, que
no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre, ja
que tots sou fills de la llum i del dia. No som pas de la nit ni de la
foscor. Per això no hem de dormir, com els altres, sinó vetllar i viure
sòbriament.
|
Lectura de
l’evangeli segons sant Mateu (Mt 25,14-30)
|
En aquell temps, Jesús digué als deixebles
aquesta paràbola: «Un home que se n’anava a fora del país cridà els seus
administradors i els confià els seus béns. A un li donà cinc milions, a
l’altre dos i a l’altre un, segons la capacitat de cadascú, i se n’anà. [El
qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi, i en guanyà cinc més. També
el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més. Però el qui n’havia rebut un
guardà en un amagatall els diners del seu amo.]
Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el qui havia rebut cinc milions, portà també els cinc que havia guanyat i digué: Senyor, m’havíeu confiat cinc milions i n’he guanyats cinc més. [L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor. Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué: Senyor, m’havíeu confiat dos milions i n’he guanyats dos més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor. Es presentà també el qui n’havia rebut un, i digué: Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners. Aquí teniu allò que és vostre. L’amo li contestà: Ets un administrador dolent i gandul. Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat? Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos. Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu, perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no tenen, els prendré fins allò que els queda. I aquest administrador inútil, traieu-lo a fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents».] |
Homilia:
Avui és un
d’aquells diumenges que no caldria fer comentari de l’evangeli perquè s’explica
tot sol.
Avui és el
penúltim diumenge abans d’acabar l’any litúrgic. L’acabarem diumenge que ve amb
la festa de Crist Rei. Cada any les lectures ens parlen de la segona vinguda de
Crist aquests dies; el que popularment en diem la fi del món. I davant
d’aquest fet ens diu com hem de valorar el temps present, mirant cap a la meta
on anem, que és el que ens interessa: on volem arribar? I hem de saber quin
camí hi porta.
Jesús evita sempre
donar dades informatives sobre la fi del món. La seva missió no és satisfer la
nostra curiositat o calmar els nostres neguits, sinó ensenyar-nos a viure el
moment present que és, a l’hora, transitori i necessari. Perquè és transitori
no li podem donar un valor definitiu, perquè és necessari l’hem de valorar
positivament com les realitats d’aquest món; són totes un do de Déu.
A l’emprendre
un viatge sempre fem la llista de tot allò que ens caldrà, mudes de roba,
paraigua per si plou... però el més greu fora que ens deixéssim el mapa de
carreteres. A la vida cal saber on anem per saber quin camí hi porta allà on
volem anar.
A la
paràbola dels talents... el talent era una mesura que equivalia, més o
menys, avui diríem a uns 20 Kg.
A la paràbola dels talents de l’Evangeli el senyor de la paràbola confia els
seus bens als servents i marxa sense marcar dia de retorn. S’equivoca de mig a
mig el servent prudent que, per excés de prudència, guarda els talents
com aquell que guarda una penyora. Si entenem per talents tot allò
que hem rebut, en primer lloc cal agrair la confiança que el Senyor ha
depositat en nosaltres. Déu confia en nosaltres.
Per la
persona de fe allò que és veritablement valuós és, justament, la fe. Cada
diumenge afegim una mica més a aquest tresor. Per això al final se’ns demana
quin rendiment n’hem tret de tot allò que hem rebut, allò que aquí cada
diumenge rebem, no només escoltem! Allò que cal és posar-ho en pràctica.
Recordem les paraules de Credo que diem cada diumenge “Tornarà gloriós a
judicar...”. Aquestes paraules que diem de memòria, i potser una mica de
rutina, són el ressò del començament de la paràbola d’avui: “Se n’anà fora del
país i al cap de molt temps tornà”.
No se’ns diu
com hem d’actuar. Els dos primers administradors per fer rendir el capital
confiat, però, la felicitació que reben és aquesta: “Entra a celebrar-ho amb el
teu senyor”. El tercer administrador, en canvi, és el model de la por: “Vaig
tenir por”. I la por paralitza. I la seva actitud és a les antípodes dels dos
primers. Aquí s’obre un camí per veure com cal viure la nostra relació amb Déu.
La por impedeix d’entrar a celebrar-ho amb el Senyor.
I per aquí
va també la recomanació de Pau: “No heu de dormir sinó vetllar, i viure sòbriament”.
El final de la història no acabarà amb un repartiment de premis o de diplomes;
acaba amb un banquet, amb un dinar d’amics; una festa d’amor gratuït, on tots aportarem
tot allò de que som capaços i rebrem tot allò que necessitem, i més.
L’Eucaristia
que celebrem cada diumenge és una avançament del món futur. Si la vivim a
fons... només si la vivim a fons, l’Eucaristia dominical ens ensenyarà a
construir aquest món segons el voler de Déu i a celebrar-ho anticipadament. No
sabem quan vindrà el Senyor però sabem que cada diumenge és aquí, amb
nosaltres.
