Lectures i homilia de la festivitat de la Dedicació de St. Joan del Laterà

Amb Jesús s’inaugura un temps nou. Sobretot en allò que fa referència a la relació dels homes amb Déu.

Sant Pau ho deia ben clar a la Carta als Cristians de Corint: “No sabeu que sou temple de Déu i que l’esperit de Déu viu en vosaltres?”

Mn. A. Roquer

Lectura del profeta Ezequiel (Ez 47,1-2.8-9.12)

En aquells dies, l’àngel em va fer tornar a l’entrada del santuari, i vaig veure que sota el llindar del santuari que mira a orient naixia, al costat dret, una font d’aigua, i s’escolava cap a l’orient, passant a l’esquerra de l’altar. Em va fer sortir per la porta del nord, em va conduir per fora fins a l’exterior de la porta que mira a l’orient, i vaig veure que l’aigua rajava del costat dret. Llavors em digué: «Aquesta aigua corre per les valls orientals, baixa a l’Arabà i desemboca a la mar Morta. Entra dins les aigües salades i les saneja. A tot arreu on penetrarà l’aigua d’aquest riu, hi viurà tota mena d’animals que neden dintre l’aigua, i el peix serà molt abundant, perquè on arribi aquesta aigua, la mar serà sanejada. Allà on arribi l’aigua del riu, tot viurà. A banda i banda del riu creixerà tota mena d’arbres fruiters. No perdran mai la fulla i sempre tindran fruit. Cada mes donaran fruits primerencs, perquè l’aigua que els rega neix del lloc sant. Els seus fruits donaran aliment, i les seves fulles seran un remei.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 3,9b-11.16-17)

Germans, vosaltres sou un edifici construït per Déu. Jo, com a bon arquitecte, amb la gràcia que Déu m’ha donat, he posat el fonament, i d’altres continuen construint. Que cadascú miri bé com construeix. De fonament, ningú no en pot posar cap altre que el que està posat: Jesucrist. ¿No sabeu que sou un temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú profana el temple de Déu, Déu li’n demanarà compte, perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 2,13-22)

Quan s’acostava la pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem, i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms i els canvistes asseguts. Llavors es va fer un fuet de cordes, i els tragué tots, moltons i vedells, a fora del temple, escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules, i digué als venedors de coloms: «Traieu això d’aquí, no convertiu en mercat la casa del meu Pare.» Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura: «El zel del vostre temple em consumia.» Llavors els jueus el van interrogar: «¿Quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això? Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies.» Els jueus respongueren: «Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció, ¿i tu el vols reconstruir en tres dies?» Però ell es referia al santuari del seu cos. Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.

Homilia:

Avui, de 9 de novembre, celebrem, en diumenge, la festa de la dedicació de la basílica de sant Joan del Laterà, la catedral de Roma; per tant la seu episcopal del bisbe de Roma, el Papa.

El diumenge no és només el dia de la festa setmanal. És també el dia en que les comunitats cristianes es reuneixen per celebrar el que en diem el dia del Senyor, el diumenge; i el temple és el lloc on ens reunim. El temple som, per tant, nosaltres, els reunits, no el lloc. Si cal, com ho fem el 25 de setembre, celebrem l’eucaristia a la plaça, a l’aire lliure i continuem sent el temple del Senyor.

Per tant, tota construcció, des d’una petita ermita a una gran catedral, ha d’estar al servei de la comunitat que s’hi reuneix. Un dels aspectes més importants del cristià és que la vivència de la seva fe no és cosa personal, individual, privada... És cosa de comunitat, celebrant-la amb tots aquells que compartim una mateixa fe. Quan sant Pau parla de l’Església, diu “l’Església que és a Corint... l’Església que és a Roma”; i es refereix justament a la comunitat cristiana d’aquestes ciutats; no als temples... que no n’hi havia.

Si hi ha temples que anomenem esglésies, és perquè hi ha persones que es reuneixen per pregar, per escoltar la Paraula de Déu, per alimentar-se de l’Eucaristia. Ells són l’Església, vosaltres sou l’Església. Un dels aspectes més importants del cristià és que la vivència de la seva fe en Crist ressuscitat ha de ser celebrada amb tots aquells que comparteixen la mateixa fe.

Durant els tres primers segles el cristianisme no tenia pas temples, ni lloc on reunir-se. Ni el diumenge era el dia festiu, però ja era el dia del Senyor. Com dilluns vol dir dia de la lluna, dimarts dia de mart, diumenge vol dir dia del Senyor.

Amb Jesús s’inaugura un temps nou. Sobretot en allò que fa referència a la relació dels homes amb Déu. Sant Pau ho deia ben clar a la Carta als Cristians de Corint: “No sabeu que sou temple de Déu i que l’esperit de Déu viu en vosaltres?”. Si el temple és el lloc on Déu resideix, certament, la persona de Jesús és el veritable temple on Déu resideix, on podem trobar a Déu.

L’evangeli s’afanya a dir: “Quan Jesús ressuscità d’entre el morts els deixebles van entendre allò que els havia dit del temple del seu cos”. Ho hem sentit a l’evangeli. Per tant, el temple, el lloc, on es troba Déu és la persona de Jesús. Ell es referia al temple seu cos, allò de “Destruïu aquest temple i jo el reconstruiré en tres dies” fent referència clara a la seva resurrecció al tercer dia.

Això és un canvi de perspectiva, potser. És passar de la materialitat d’un edifici construït amb pedres a l’assemblea de persones. De la profanació d’un edifici o de profanació d’una persona. Els cristians, després de la destrucció del Temple de Jerusalem l’any 70 amb l’emperador Titus, van entendre allò que Jesús havia dit (“El temple sou vosaltres”). Per això l’arquitectura, l’ornamentació de l’edifici on ens reunim cada diumenge ens ha de portar a una trobada amb Jesús i amb els germans. Si hem de tenir cura de l’ornamentació, la neteja, la il·luminació del lloc on ens reunim... que l’hem de tenir, més n’hem de tenir de cura de la celebració que hi fem. Que no sigui més important el plat que la vianda que hi posem. El lloc és important, ben cert, però nosaltres en som més. Altrament fora més important la salsa que els cargols.

Lectures i homilia de la festivitat dels Fidels Difunts

L’experiència de la fe en la resurrecció de Jesús ens mou a viure d’una altra manera totes les realitats de la vida, per tant també la mort!

Mn. A. Roquer

Lectura de llibre de Job (Jb 19,1.23-27a) Job respongué als seus amics: “Tant de bo que les meves paraules quedessin inscrites, gravades amb u cisell d’acer i resseguides amb plom, entallades a la roca perquè em fessin de testimoni. Però jo sé que el meu defensor viu i que a la fi testificarà a favor meu: veuré que el meu testimoni em fa costat, contemplaré Déu que em portarà una bona nova. Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls, i no els d’un altre”. Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Filip (Fl 3,20-21) Germans, nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel; d’allà esperem un Salvador, Jesucrist, el Senyor, que transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa que li ha de sotmetre tot l’univers.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 14,1-6)

En aquell temps Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa el meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n’hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig.» Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. ¿Com podem saber quin camí hi porta?» Jesús li diu: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi.»

Homilia:

En un dia com avui ens podem preguntar Què puc fer jo pels meus difunts? Ens motiva la festa, el record i fem allò que nosaltres creiem que és un senyal evident de l’amor que els tenim. Netejar les tombes, portar flors, visitar els cementiris... El culte als difunts és comú a totes les cultures, i de molt antic. I continuo preguntat Què puc fer pels meus difunts? Jesús ens diria, com va fer a la multitud després de la multiplicació dels pans: “Allò que Déu vol que feu és que cregueu en aquell que Ell ha enviat”. L’obra principal, per tant, és la fe.

La festa d’avui té certament uns destinataris preferents, els nostres difunts, tot i que també s’adreça a nosaltres, els que encara quedem aquí en aquest món. Avui és una bona ocasió per refermar la nostra fe en Jesús ressuscitat. Com feia Job: “Sé que el meu redemptor viu”. Com diem cada diumenge en Crec-en-un-Déu (“crec en la resurrecció dels morts”). Les pràctiques de pietat en record dels nostres difunts són recomanables, certament; però la fe en Jesucrist ressuscitat és necessària. Ell és el camí, la veritat i la vida; potser l’únic camí, l’única veritat, la vida veritable. Com ens recorda el prefaci de Difunts: “Crist ens obre l’esperança d’una resurrecció gloriosa. La certesa que hem de morir ens dóna l’esperança d’una resurrecció. La mort no destrueix la vida dels que creuen en Vós, la transforma. Tant si morim com si vivim som del Senyor”.

La mort és una realitat que ens toca mol de prop. Tots tenim per qui pregar. Tots tenim qui prega per nosaltres. Sant Pau ens recorda allò que mai no hauríem de perdre de vista: sempre som del Senyor, en la vida i en la mort. I des de la fe mirem de manera diferent la vida i la mort; no només podem mirar diferent, ho podem viure diferent, perquè per Jesús és diferent la vida i també la mort.

La fe en Jesús fa néixer en nosaltres una nova esperança. Només qui creu pot esperar... i perquè creu fins més enllà de tota mort. És la convicció de la nostra fe.

Fem totes les coses sentint-nos sempre en la vida i en la mort pertanyents al Senyor de la vida. Només aquest amor de Déu va més enllà del temps i de l’espai. I aquesta evidència es fon deliberadament i no pot ser mai una excusa. Jesús ens ensenya com i cap a on hem d’enfocar la nostra vida, cap on Ell l’enfocà. I així ha esdevingut Senyor de la vida i de la mort; i no perdem de vista que ho fou morint en una creu.

L’experiència de la fe en la resurrecció de Jesús ens mou a viure d’una altra manera totes les realitats de la vida, per tant també la mort!

Lectures i homilia de la festivitat de Tots els Sants

Predicar i practicar les Benaurances són el món cap per avall. La festa d’avui és la festa de la gran esperança. “On sóc jo, diu Jesús, també hi sereu tots vosaltres”

Mn. A. Roquer

Lectura de l’Apocalipsi de Sant Joan (Ap 7,2-4.9-14)

Jo, Joan, vaig veure un àngel que pujava de sol ixent i tenia la marca del Déu viu, i cridà amb totes les forces als quatre àngels que havien rebut el poder de fer mal a la terra i al mar: «No feu cap mal a la terra, ni al mar, ni als arbres, fins que haurem marcat al front els servents del nostre Déu.» Llavors vaig sentir el nombre dels qui havien estat marcats: eren cent quaranta-quatre mil de totes les tribus d’Israel. Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans, i cridaven amb totes les forces. «Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell.» I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron, dels ancians i dels quatre vivents, i es prosternaren davant el tron amb el front fins a terra, adorant Déu, i deien: «Amén. Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força al nostre Déu pels segles dels segles. Amén.» Llavors un dels ancians em va preguntar: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs.»

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 3,1-3)

Estimats, mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som. Per això el món no ens reconeix, com no l’ha reconegut a ell. Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. I tothom qui té aquesta esperança en ell es purifica, tal com Jesucrist és pur.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 5,1-12a)

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s’assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient: «Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.»

Homilia:

L’Església celebra una festa, i festa grossa, en honor d’aquells que ja han arribat plenament a la santedat. Per tant, ells són els nostres models, i un model és per ser imitat.

Predicar i practicar les Benaurances són el món cap per avall. L’oració del dia ja ens ho ha marcat com a sentit d’aquesta festa, que té dos objectius. Per una banda celebrem els mèrits de tots els sants i per l’altra implorem la misericòrdia de Déu per mitjà d’aquells que són els nostres intercessors davant de Déu. Ells ens posen de manifest la santedat de Déu... perquè Déu és sant! Només Déu és sant. La santedat no és un do de Déu, és Déu mateix.

Quan proclamem l’Evangeli ho hauríem d’entendre no només de paraula sinó amb fets. Feliços aquells que ho han entès i que tot vivint en situacions adverses ells són benaurats.

Si ho mirem bé veurem que tots els enunciats que venen després de la paraula “feliços” no són situacions d’èxit, sinó de lluita, de limitació... però que van més enllà, hi ha una esperança. Els pobres posseeixen el Regne, els que estan de dol seran consolats, el que tenen fam de ser bones persones ho podran ser; tot i que ara el seu desig no sigui aquest, no s’hagi acomplert. La fe ens fa mirà sempre una mica més enllà, encara que ara visquin “en la gran tribulació”.

Tots Sants és, doncs, la festa de l’esperança. El testimoni dels sants ens encoratja a tots, dóna seguretat a la nostra esperança. Els sants són la imatge del fill de Déu pel qual fórem creats. El Pare veu en ells la imatge del seu fill. Ja s’ha acabat per a ells l’etapa de la fe, i també l’etapa de l’esperança; per a ells ha començat, i per sempre, l’etapa de l’amor!

Déu és font de benaurança. Ells ara diuen aquell amén, que moltes vegades no és fàcil de dir, tot i que el diem molt fàcilment, mentre són encara a la gran tribulació. Per a ells ni s’ha acabat la fe ni s’ha acabat l’esperança.

Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, força... Sembla talment que algú de l’Apocalipsi se li acaben els adjectius referint-se a la felicitat dels sants.

Però avui és també la nostra festa, la de tots aquells que som cridats a la santedat. La santedat no és una utopia, és real, és possible, i ells en són testimonis. Sant Joan ens ha dit avui a la seva carta que ara ja som fills de Déu, tot i que encara no s’ha manifestat com serem; tot i que ara hem de viure, encara, en la gran tribulació.

El benestar no és la benaurança. El benestar a vegades porta a la intranquil·litat, que de vegades és egoisme. La benaurança és l’empremta de Déu a la nostra vida, que ens porta a caminar, amb esforç certament, però també a l’hora amb seguretat. Els sants han hagut de passar la gran tribulació. Ja ens ho va dir Jesús: “En el món passareu tribulació, però tingueu confiança, jo he vençut el món”.

La festa d’avui és la festa de la gran esperança. “On sóc jo, diu Jesús, també hi sereu tots vosaltres”. Podem caminar, i caminar, ja ho sabem, cansa, i més si el camí és molt llarg, però com que sabem esperar, com que sabem on anem, caminem amb confiança. O sigui, podríem dir caminem amb una altra victòria.