Lectures i Homilia de la festa de la Santíssima Trinitat

Creure i donar glòria al Pare, i al Fill i a l’Esperit Sant

és treballar per fer possible el seu projecte d’amor,

el seu regne, que és un regne d’amor, de vida i de pau. 

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 34,4b-6.8-9)

En aquells dies, Moisès es llevà a la matinada i pujà a la muntanya del Sinaí, tal com el Senyor li havia manat. Portava a les mans les dues tauletes de pedra. El Senyor baixà enmig del núvol i proclamà el seu nom. Moisès s’estigué allà amb ell. Llavors el Senyor passà davant d’ell tot cridant: «Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor.» Moisès es prosternà tot seguit, l’adorà amb el front fins a terra, i digué: «Senyor, si m’heu concedit el vostre favor, vingueu vós mateix a acompanyar-nos. És veritat que és un poble rebel al jou, però vós ens perdonareu les culpes i els pecats, i fareu de nosaltres la vostra heretat.»

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 13,11-13)

Germans, estigueu contents, refermeu-vos, animeu-vos, viviu en pau i ben avinguts, i el Déu de l’amor i de la pau serà amb vosaltres. Saludeu-vos els uns als altres amb el bes de pau. Us saluda tot el poble sant. Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l’amor de Déu i el do de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 3,16-18)

Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu.

Homilia:

Creiem en un Déu que és trinitat. Així ho confessem en “el crec en un Déu...” cada diumenge.

Distingim cadascuna de les tres persones: “Crec en un Déu, Pare totpoderós; crec en un sol Senyor, Jesucrist; i crec en l’Esperit Sant, que és Senyor i font de vida”. Així ho manifestem a la nostra celebració dominical. I en tota celebració ho manifestem també repetidament: quan comencem la celebració “en nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”; l’acabem beneint el poble en nom de “Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant”.

Més enllà del què és la Trinitat de Déu en sí, les lectures d’avui ens parlen d’un Déu proper, present en la nostra vida sobretot des del Baptisme ja que forem batejats en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit.

Si fem de la Trinitat només un misteri inabastable podem perdre de vista la Trinitat com a realitat d’amor, que és el que ens interessa. És que l’amor és un misteri també. El misteri de la Trinitat no l’hem de veure només com un simple misteri especulatiu, entenedor només per tècnics i superdotats intel·lectualment; l’hem de veure sobretot com el que realment és: un Déu desbordant de vida i d’amor, i compartint aquesta vida i aquest amor amb tothom que estima.

Moisés escolta el Senyor que s’autodefineix així: “Sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor”. I sant Pau ens ha parlat del Déu de l’amor i de la pau. I a l’evangeli hem escoltat: “Déu envià el seu fill al món no per condemnar el món sinó per salvar-lo”.

I així queda ben clar que si Déu és amor salvador, només hi ha una resposta: respondre a l’amor estimant. Donar glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit, és treballar per fer possible un amor més ferm en el nostre món. Així, i només així, la Trinitat de Déu, lluny de quedar-se en una afirmació freda de Teologia, una afirmació de pensament abstracte, inabastable, és convertirà en una relació vital d’amor agraït.

Si un dia entenguéssim el misteri de la Trinitat, automàticament, aquell dia deixaria de ser misteri. Que no acabem mai d’entendre el misteri de la Trinitat? És normal: només Déu és Déu. Allò que sí que podem entendre és fins on Déu ens ha estimat. I això quan ho entenem només té una resposta: la nostra capacitat també d’estimar. “Estimeu-vos (diu Jesús al Darrer Sopar) com jo us he estimat”.

Creure i donar glòria al Pare, i al Fill i a l’Esperit Sant és treballar per fer possible el seu projecte d’amor, el seu regne, que és un regne d’amor, de vida i de pau. I així, el misteri de la Trinitat de Déu, lluny de quedar-se en una afirmació freda, abstracta, inabastable, es transformarà en una manera de viure i d’entendre l’amor de Déu per tots nosaltres.

No se’ns demana que entenguem el misteri. Se’ns demana que confessem la nostra fe i la manifestem amb la nostra manera de viure.

Deixeu-me dir, com ens ha dit avui sant Pau: “La gràcia de Nostre Senyor Jesucrist, l’amor de Déu Pare i el do de l’Esperit Sant siguin avui i sempre amb tots vosaltres”. I dient això ja no cal dir res més, ja ho hem dit tot. Ara el què cal és que no només ho diem, sinó que ho creguem i ho visquem. I aquí sí que hem de dir: Amen, que així sigui!

Ens ho deia fa ben poc el papa Francesc:

“La humanitat ha de fer una veritable renovació moral”.

Nosaltres tenim aquest esperit renovador, no l’ofeguem. Fem-lo servir i viurem.”

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 2,1-11)

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta, es trobaven tots junts en un mateix lloc, quan, de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc, que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar. Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Estranyats i fora de si deien: «No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs, com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites, hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena, hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits, hi ha cretencs i àrabs, però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,3b-7,12-13)

Germans, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant. Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots. Perquè el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,19-23)

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó.»

Homilia:

Avui, amb la festa de la Pentecosta, culminem la cinquantena pasqual. Ens ho recorda el prefaci d’aquesta festa: “Per donar al misteri pasqual la seva plenitud enviàreu avui l’Esperit Sant”.

No només recordem que l’Esperit vingué sobre aquella primera església, els 11 apòstols, sinó que encara hi és avui. L’Esperit és present en tota la vida de Jesús. És aquest Esperit que omple de vida el ventre virginal de Maria: “L’Esperit Sant vindrà sobre teu”. I és l’Esperit que a les aigües del Jordà baixa cap a Jesús en forma de colom. És l’Esperit que condueix Jesús al desert. I Joan, al narrar la mort de Jesús en creu, dirà: “Inclinant el cap entregà l’Esperit”. I tal dia com avui, al cenacle, com ens ha dit la primera lectura, “tots quedaren plens de l’Esperit Sant”.

La pau, el goig, són els dons del Ressuscitat: “La meva pau us dono”. Tenim encara aquells dons del Senyor, nosaltres que creiem en el Ressuscitat. “Rep el signe del do de l’Esperit Sant” se’ns deia el dia de la Confirmació.

Així com Jesús és l’enviat del Pare, nosaltres ara som els enviats de Jesucrist: “Com el Pare m’ha enviat a mi, ara jo us envio a vosaltres. Als qui perdoneu els pecats els quedaran perdonats”. L’esperit de Jesús és un esperit de pau i de perdó. Nosaltres hem rebut el do de la pau, un do que el nostre món li costa tant de trobar! Només l’Esperit arriba on nosaltres no som capaços d’arribar; dóna la pau que nosaltres no som capaços de donar. I també dóna aquella plenitud de vida que nosaltres, per molt que fem, no podem donar.

Una ventada fins i tot violenta omple la casa on estaven reunits... o recluïts per por dels jueus, els apòstols. És  una imatge que es presenta al Llibre dels Fets dels Apòstols, unes llengües de foc que fan que la bona nova de l’Evangeli ara pugui ser entesa per tots els homes i dones de totes les llengües i de totes les èpoques. La versió inversa de Babel. Babel és confusió, Pentecosta és unió. “Quan envieu el vostre alè, renoveu la vida sobre la terra”.

El do de l’Esperit és en bé de tots com diu sant Pau. I en comptes de ser com abans dels uns o dels altres, jueus o grecs, esclaus o lliures, tots volem un sol cos perquè tots hem rebut un mateix esperit. Necessitem un nou alè de vida per humanitzar el nostre món, per humanitzar el que en diem progrés.

Hem aprés a allargar el temps de vida humana, hem elevat el nivell de benestar material; però si a la vegada no li donem un sentit a la vida, no li donem un esperit nou, serem robots.

Els cristians podem fer moltes coses. I ens sentirem una mica estranys davant un món que no ens entén, ben cert. Però sabem què creiem, què esperem i perquè estimem. I si no hi ha aquestes raons per viure, la vida ni que sigui plena de coses, si és buida de sentit no és vida, és un armari.

Ens ho deia fa ben poc el papa Francesc: “La humanitat ha de fer una veritable renovació moral”. Nosaltres tenim aquest esperit renovador, no l’ofeguem. Fem-lo servir i viurem.”

“Aneu i convertiu tots els pobles”.

Així ens ho ha recordat fa poc el papa Francesc.

Diu: “El cristià és un enviat, aneu. El cristià és el que viu l’alegria de l’Evangeli i l’encomana”.

Mn. A. Roquer. Santuari de Misericòrdia. Festa de l’Ascensió del Senyor. 1-6-2014

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 1,1-11)

En la primera part del meu llibre, Teòfil, he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que ell havia elegit. Després de la passió, se’ls presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del regne de Déu. Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué: «Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant.» Els qui es trobaven reunits li preguntaven: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?» Ell els contestà: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare, però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.» Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava, quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,17-23)

Germans, demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell; li demano també que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades l’heretat que ell us dóna entre els sants. Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, vull dir l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb què obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts, i el féu seure a la seva dreta dalt el cel, per damunt de tots els governants i dels qui tenen autoritat, poder o senyoria, per damunt de tots els títols que es poden donar en el nostre món i en l’altre. Tot ho ha posat sota els seus peus, i a ell l’ha fet cap de tot i l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement, ell que té en totes les coses la seva plenitud.

Acaba l’evangeli segons sant Mateu (Mt 28,16-20)

En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

Homilia:

Ens ho acaba de dir sant Lluc al començar el seu llibre dels Fets dels Apòstols. Hi ha una primera part, l’Evangeli, on diu tot el que Jesús va fer i ensenyar des del principi fins el dia que fou endut al cel. Hi ha també una segona part: el que fa l’Església després de l’Ascensió. Ens interessa la primera part, sense la qual no hi ha la segona. D’aquesta segona part, el llibre del què fa l’Església encara l’estem escrivint nosaltres en la mesura que som autèntics testimonis de Jesucrist.

Calia que Jesús puges novament al cel, calia tancar el primer cicle que havia començat a Betlem. Ara ja pot retornar al cel; Ell ja ha complert l’obra de la redempció. Ara el Senyor confia, millor dit: es fia de nosaltres. Els deu dies que van de l’Ascensió a la Pentecosta fan de frontissa de les dues parts.

I avui ens tornem a dir, com deien els àngels aquell dia: “Homes de Galilea, per què us esteu mirant el cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà”.

Hem escoltat la reflexió bonica que fa sant Pau a la comunitat de cristians de la ciutat d’Efes que hem sentit a la segona lectura. Potser també ens la podria fer també avui a nosaltres, cristians de la ciutat de Reus. Diu: “Demaneu-li a Jesús que us concedeixi de poder comprendre i poder conèixer de veritat qui és Ell. Que il·lumini la mirada interior del vostre cor. Que conegueu l’eficàcia de la seva força que actua en vosaltres”. És bonic; més encara, és consolador repetir avui, aquí, aquestes paraules. Tants anys de vida cristiana, des del Baptisme, tantes misses cada diumenge, tantes reunions, tantes homilies, tantes catequesis... i encara, potser, en el fons en el fons, covem alguns dubtes. Avui celebrem això: “·S’apujà al cel i seu a la dreta del Pare”, i ho diem cada diumenge al Credo.

El Jesús de la creu és el Jesús de la glòria. Sant Mateu tanca amb aquestes paraules el seu evangeli: “Jo estaré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”.  I podia haver dit: i per tot el món. Amb aquesta promesa, nosaltres podem viure amb serenor i amb esperança, malgrat els nostres dubtes, les nostres pors, més enllà de les nostres vacil·lacions. “Jo estaré amb vosaltres sempre”. I és sobretot aquí, cada diumenge, quan en prenem consciència i ho celebrem. I la seguretat de la seva presència ens conforta; i ens urgeix, a l’hora, a ser testimonis d’allò que creiem, de tot allò que el Senyor ens ha dit.

La missió de Jesús continua ara en la seva Església, en nosaltres. La salvació es continua fent present en el nostre món d’avui i aquí. “Aneu i convertiu tots els pobles”. Així ens ho ha recordat fa poc el papa Francesc. Diu: “El cristià és un enviat, aneu. El cristià és el que viu l’alegria de l’Evangeli i l’encomana”.

La festa d’avui, doncs, és una festa d’alegria si pensem en les paraules de Jesús en el Darrer Sopar: “Perquè allà on jo vaig hi vingueu també vosaltres.” La porta és oberta.

Homilia de la missa de l’aparició

“Feu que per la força de la resurrecció

arribem al goig que mai no s’acaba”

Mn. A. Roquer

Homilia:

Avui, al ser 26 de maig, tocaria celebrar sant Felip Neri. No tinc res contra sant Felip Neri, però és que no sabem quasi bé ni qui és. En canvi som aquí al Santuari de la Mare de Déu i m’ha assemblat molt adient, trobant-nos en ple temps de Pasqua, celebrar la missa votiva de Santa Maria Verge en la resurrecció del seu fill. A més els textos d’aquesta celebració excel·leixen, jo diria, per la seva bellesa. Ella, Maria, com ningú, ens pot fer sentir, que no sempre és fàcil, l’alegria de la Pasqua. Ella que, com l’anomenem a les lletanies, “es causa de la nostra alegria”. Donat a més a més que som més propensos a compartir el dolor que no pas l’alegria. I així ho hem demanat al començament: “Per la intercessió de Maria concediu-nos a arribar a l’alegria de la vida”. Ella, que és mestra, i és a l’hora model de tot, també ho és de l’alegria.

Ella per la fe va esperar la resurrecció. Enfortida per aquesta mateixa fe va veure el dia de la llum i el dia de la vida. I així, esvaïda la nit de la mort, tot el món salta de goig i l’Església reneix veient el seu Senyor immortal i gloriós.

Aquesta Església, nosaltres, saluda a Maria i li diu: Alegreu-vos, Verge i Mare, Crist ha ressuscitat. Alegreu-vos, Mare de la Llum, Jesús és el sol de justícia que ha vençut la foscor del sepulcre i ara il·lumina tot el món.

Maria, que per la fe va concebre el seu fill, per la fe va esperar en la resurrecció, ha de ser per a nosaltres un model en la fe i un consol en l’esperança. I així confiem a arribar a aquella alegria que serà eterna.

Allò que va veure Joan, i ho va escriure al llibre de l’Apocalipsi, és allò que sempre va omplir d’esperança el cor de Maria. És el que nosaltres també esperem, recolzats en allò que el Senyor ens ha fet saber. “Tot allò que el Senyor t’ha dit es complirà”.

“Vaig veure un cel nou i una terra nova, i llavors vaig veure baixar del cel la ciutat santa, la nova Jerusalem. I vaig sentir una veu que deia: és el tabernacle de Déu, Ell viurà amb els homes, ells seran el seu poble, Ell eixaguarà totes les llàgrimes dels seus ulls, ja no existirà mai més ni mort, ni dol, ni penes”. Això ens ho ha dit avui a nosaltres i això Maria ho va confirmar; ens ho ha garantit; això ho tenim més que segur per la vida. Més segur, diria jo, que treure de la rifa.

Aquesta és la nostra fe, aquesta és la nostra esperança. Digueu-li amb la pregària de després de la comunió: “Feu que per la força de la resurrecció arribem al goig que mai no s’acaba”.