Lectures i homilia de la festivitat de Santa Maria, Mare de Déu

Tota trobada amb Jesús és sempre una Bona Nova,

un Evangeli!

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre dels Nombres (Nm 6,22-27)

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès: «Digues a Aharon i als seus fills: Beneïu el poble d’Israel amb aquestes paraules: “Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau.” Així interposaran el meu nom a favor del poble d’Israel, i jo el beneiré.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 4,4-7)

Germans, quan el temps arribà a la seva plenitud, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, per rescatar els qui vivien sota la Llei, perquè obtinguéssim ja la condició de fills. I la prova que som fills de Déu és que l’Esperit del seu Fill que ell ha enviat crida en els nostres cors: «Abbà, Pare!» Per tant, ja no ets esclau, sinó fill; i si ets fill, també ets hereu, per gràcia de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 2,16-21)

En aquell temps, els pastors anaren a Bet-Lèhem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora. Havent-ho vist amb els propis ulls, van contar el que els havien dit d’aquell infant, i tothom qui ho sentia es meravellava del que deien els pastors. Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava. Després els pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit; tot van trobar-ho com els ho havien anunciat. Passats vuit dies, quan hagueren de circumcidar-lo; li posaren el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare.

Homilia:

En ple ambient nadalenc, avui és la vuitada en la qual celebrem la solemnitat de Maria, Mare de Déu. I ho fem aquí, nosaltres, al Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia.

L’Evangeli ens ha dit que després que els pastors anessin a Betlem “van contar el que havien vist, i tot tal com ho havien trobat”. Això vol dir evangeli; i la paraula evangeli vol dir Bona Nova. La primera Bona Nova és la que reben els pastors. Tota trobada amb Jesús és sempre una Bona Nova, un Evangeli!

Però avui convé fer alçaprem en aquestes paraules: “Maria conservava tots aquests records en el seu cor”. L’actitud de Maria ens fa pensar en la necessitat que tenim tots d’interioritzar aquestes celebracions nadalenques.

Avui, dels records que tenim en el nostre cor, podríem també escriure la història de la nostra pròpia salvació tot descobrim allò que el Senyor ens ha fet saber. En primer lloc, el do de ser fills de Déu, que vol dir deixar-nos guiar pel seu esperit, perquè Déu és el nostre pare. “Abbà, Pare!” ha dit l’apòstol Pau.

Entre les relacions de tots els que van a Betlem, l’evangelista ens remarca sobretot la de la Mare de Déu. “Maria conservava aquests records en el seu cor”. No podia ser d’altra manera. Però què vol dir que conservava aquest records? Tots el personatges que intervenen a Betlem desapareixen; sols Maria fa de pont entre Nadal i el misteri de la mort i resurrecció del seu fill, Jesús. Ella porta en el seu cor el record del naixement i tota la vida del seu fill; i els llegeix tots des de la fe. Una fe que a vegades serà heroica; que sempre serà el goig, el dolor... però sempre amb una confiança amorosa; és la mare.

Els pastors no fan gaires preguntes; hi ha coses que no tenen resposta. Maria tampoc fa grans preguntes. La fe no cal que faci grans preguntes. Es confia o no es confia; es creu o no es creu. “Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. I no hi ha volta de full. En els casos que coneixem, allò que el Senyor va dir s’ha acomplert.

Avui comencem també un any nou. I és ben segur que això és el que marca el dia d’avui, la vuitada de Nadal. També per començar l’any amb bon peu celebrem el dia de la pau. “Pau a la terra” és el missatge dels àngels a Betlem. Una pau que hem de portar primer en el cor; ens ho ha dit l’Apòstol. També a la primera lectura se’ns ha parlat com un do de Déu: “Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i et doni la seva pau”. La vinguda de Déu al nostre món és garantia, doncs, de pau.

I avui comencem un any nou, un any més a la nostra vida. Aquesta nit tothom es felicitava desitjant un bon any (Feliç any nou!). Què vol dir feliç any nou? En bona part que sigui un bon any depèn de nosaltres, si som o no som nosaltres portadors de la pau que volem; a casa, a la feina i en les relacions personals amb la família i els coneguts. Com que ja ens coneixem i sabem tots de quin peu calcem, sabem que la pau ens pot durar de Nadal a Sant Esteve.

Quan l’home deixa de banda... s’oblida massa sovint del misteri de Nadal cau en un simple i caduc desig de pau. En un desig i prou. I la pau no n’hi ha prou que sigui només unes ganes. Podem caure en el racionalisme dels científics, i llavors qui ocupa, si és així, el lloc de Déu? Qui ocupa el lloc de la pau? La por?

Si algú vol ocupar el lloc de Déu, si algú vol ser portador de la pau que comenci per creure en un Déu que neix pobre en un estable entre un bou i una mula. Vés per on, aquest és el senyal d’un Déu que justament per això es fa creïble.

Desestimeu, creieu-me, els déus bonics, els déus que ens agraden. A vegades poden ser déus de plàstic, bonics i prou.

Lectures i homilia de la festivitat de la Sagrada Família

Avui es continua necessitant el caliu, el suport, la capacitat de perdó de la família; un model que no caduca, fonamentat en la confiança, el respecte i l’amor.

Les famílies que hagin patit el desarrelament, moments de crisi, i fins ruptures o separacions poden renéixer a una nova vida si s’obren al Déu que, amb nosaltres, celebrem per Nadal

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira (Sir 3,2-6.12-14)

En els fills, el Senyor fa l’elogi del pare i sentencia a favor de la mare. Qui honora el pare expia els pecats, qui honora la mare es guanya un tresor. Els fills seran la felicitat del qui honora el pare; quan pregui, Déu se l’escoltarà. Qui honora el pare viurà molts anys, qui honora la mare obtindrà del Senyor la recompensa. Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment, sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força. Déu no oblidarà la pietat que tens pel pare; te la tindrà en compte per a compensar els teus pecats, en farà un monument per expiar les teves culpes.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 3,12-21)

Germans, tingueu els sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència; suporteu-vos els uns als altres, i si alguns tinguéssiu res a dir contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat; perdoneu també vosaltres. I com a coronament de tot això estimeu-vos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona. Que la pau de Crist coroni en els vostres cors els combats que manteniu; recordeu que en aquesta pau heu estat cridats a formar un sol cos. I sigueu agraïts. Que la paraula de Crist tingui estada entre vosaltres en tota la seva riquesa; instruïu-vos i amonesteu-vos els uns als altres amb tota mena de doctrina; agraïts a Déu, canteu-li en els vostres cors amb salms, himnes i càntics de l’Esperit; tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom de Jesús, adreçant per ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies. Dones, cal que sigueu submises al marit en el Senyor. Marits, estimeu l’esposa, no us malhumoreu amb ella. Fills, creieu en tot els pares; això agrada al Senyor. Pares, no importuneu els vostres fills, que no es desanimin.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 2,13-15.19-23)

Quan els mags van ser fora, un àngel del Senyor s’aparegué a Josep en somni i li digué: «Lleva’t de seguida, pren el nen amb la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t’hi fins que jo t’ho digui, perquè Herodes buscarà el nen per matar-lo.» Es llevà, prengué el nen amb la seva mare, sortí de nit cap a Egipte, i s’hi quedà fins que Herodes va morir. S’havia de complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «He cridat d’Egipte el meu fill.» Tan bon punt Herodes va morir, un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep, allà a Egipte, i li digué: «Pren el nen amb la seva mare i vés-te’n al país d’Israel, que ja són morts els qui el buscaven per matar-lo.» Ell, doncs, es llevà, prengué el nen amb la seva mare i tornà al país d’Israel. Però quan sentí dir que a Judea Arquelau havia heretat el reialme d’Herodes, el seu pare, no gosà anar-hi, sinó que, seguint una indicació rebuda en un somni, es retirà a la regió de Galilea i se n’anà a viure al poble de Natzaret. Així es complí allò que havien anunciat els profetes: «Li diran Natzarè.»

Homilia:

Dins de la vuitada de Nadal, com cada any, avui també posem la mirada en aquella família de Natzaret. El misteri de l’encarnació del fill de Déu que es fa home comença en una família de poble. I no ho oblidem... segons la versió de Natanael, d’un poble de mala mort: Natzaret. Jesús naixerà, creixerà, viurà... la major part de la seva vida en aquesta població i formant part d’aquella família.

Una família que avui se’ns és proposada com un model, un model a imitar. Cosa que jo sempre he trobat una mica fora de lloc, i que em perdonin tots tres: Josep, Maria i Jesús. Perquè la de Natzaret és una família irrepetible, és una família única.

Quan les enquestes pregunten als joves quines coses són les que valoren, en general diuen la família. Avui es continua necessitant el caliu, el suport, la capacitat de perdó de la família; un model que no caduca, fonamentat en la confiança, el respecte i l’amor.

Per tant, tot i que avui es diu que la família està en crisi, crec que el que està en crisi són les relacions personals a la família i fora de la família. I, és clar, aquesta crisi afecta molt directament la institució familiar. Quan la família està feta de persones en situació de crisi, la família, evident, està en crisi! Doncs allò que cal revisar primer potser no és la institució de la família, sinó les persones que en formem part.

Voleu família amb més dificultats que la de Natzaret? L’esposa, a punt de tenir un fill, s’ha de desplaçar a tres dies de camí (i sabeu quin camí?) fins a Betlem perquè ha de néixer l’infant. Déu n’hi do! El lloc del naixement no serà pas l’hostal del poble, no tenien lloc a l’hostal; un estable. Déu n’hi do! I llavors el rei Herodes, sort que els avisa algú, vol matar el nen; han de fugir cap a Egipte. Déu n’hi do! Voleu una família amb més entrebancs? Amb més dificultats?

Doncs potser sí que més que revisar la institució familiar cal que ens revisem nosaltres personalment amb les nostres maneres de fer i de viure, d’estimar i de perdonar. Si la família està formada de persones, i aquestes persones estan en crisi, certament, la família està en crisi!

Convé avui evitar una exaltació idealitzada de la família. No somiem truites. Una família ideal no existeix. Ni en la de Natzaret ni en cap. Tampoc ells podien lligar els gossos amb llonganisses. L’Evangeli ens vol fer veure que l’única regla que ha de regir la vida familiar és la docilitat a la Paraula de Déu. Per entendre tot això, amb totes les dificultats que comporta, hi ha alguna cosa amb la que sempre es pot superar: la fe. Superar les dificultats amb fe és possible. En aquest sentit ens encoratgen les paraules del papa Francesc quan diu: “Les famílies que hagin patit el desarrelament, moments de crisi, i fins ruptures o separacions poden renéixer a una nova vida si s’obren al Déu que, amb nosaltres, celebrem per Nadal”. Això lliga amb el que ens ha dit l’apòstol Pau a la segona lectura: “Tingueu els sentiments (diu) que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència; i si alguns tinguéssiu res a dir contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat; perdoneu també vosaltres. I com a coronament de tot (diu) l’amor que tot ho lliga i perfecciona”.

La família ideal, doncs, no és la que no té dificultats, sinó les que les supera totes.

Que a la fe hi trobem la força per dur-ho a terme i que la família de Natzaret ens sigui un exemple i ens doni la força que ens cal per poder estimar. Que l’amor no és pas garantia, només quan totes ens ponen, d’estimació. La família de Natzaret ens és un exemple si posem l’amor per davant de tot. I això és possible. La família perfecta no és una utopia, però és un repte.

Homilia de la festivitat de Sant Joan Evangelista. Missa de l’aparició.

La nostra fe no és la dels pastors, és la dels apòstols.

Mn. Roquer.

Homilia:

Si ahir celebràvem sant Esteve, com l’endemà de Nadal, avui s’escau molt bé celebrar, com a segon dia, el que hem dit al començament, el que la litúrgia anomena “els companys de Crist”, sant Esteve i sant Joan, apòstol i evangelista. Sant Esteve, el primer que el seguí en el martiri. Avui Joan, el primer que el seguí com apòstol vora el llac de Tiberíades.

Aquesta festa ja ens ve del segle IV. Sant Joan, com sabeu, és l’autor del 4t evangeli. Sant Joan és el primer en seguir Jesús quan ell crida apòstols, i és també, i aquí s’escau plenament de celebrar-ho, en un santuari de la Mare de Déu, que Joan acollí a Maria després de la mort de Jesús per allò de “aquí tens el teu fill; aquí tens la teva mare”. D’aquí ve que, cada any, jo reivindicaré sempre una imatge de l’apòstol sant Joan en tots els santuaris de la Mare de Déu; com hi tenim, per exemple, sant Josep, l’espòs, sant Joaquim i santa Anna, els pares.

Però sí que nosaltres cada any, aquí, venim i celebrem, aquí al Santuari, la festa de l’apòstol marià. És llàstima que sant Joan tingui menys protagonisme essent l’autor del 4t Evangeli i que està al peu de la creu, l’únic home que està al peu de la creu; i el primer en acceptar el fet de la resurrecció (“Veié el sepulcre buit i cregué”). Per la fe no cal res més! Per la fe, Jesús mateix ho diu, no cal tocar!

El que tingué un gran protagonisme en la formació de les primeres comunitats cristianes havia de ser, com Joan, un home molt de fe. Per això sant Pau l’anomenarà, en la seva carta als cristians de Galàcia, “La columna de l’Església”. Per això ell podrà dir com ningú en una de les seves cartes: “Nosaltres allò que us diem ho hem vist en els nostres propis ulls, ho hem tocat amb les nostres pròpies mans”. I afegeix: “Us diem tot això per a que vosaltres tingueu el goig de creure”.

No és estrany, doncs, que avui, en plenes festes de Nadal, hàgim llegit l’evangeli de la Resurrecció. Potser a algú li estranyi una mica. Nosaltres creiem en aquest infant nat a Betlem perquè és el Ressuscitat; no perquè ha nascut en un estable. La nostra fe no és la dels pastors, és la dels apòstols. Maria Magdalena diu a Pere que s’han endut el cos del seu Senyor del sepulcre i Maria diu “i no sabem on l’han posat”. Maria Magdalena: nosaltres sabem on el tenim; i és aquí! Cada vegada es fa present en la celebració de l’Eucaristia.

Nosaltres, com Joan, els que creiem per la fe, diem: No pas moguts pel que veiem amb els nostres ulls, ni pel que toquem amb les nostres mans, sinó pel que creiem amb la nostra fe, nosaltres ho hem vist i hem cregut!. I el Senyor ens torna a dir: “Doncs feliços els que creuran sense haver vist!”.

Lectures i homilia del dia de Nadal

Per això avui, per entendre tot el misteri de Nadal,

no calen paraules;

hi ha gestos que valen més totes les paraules.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 52,7-10)

Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu és rei.» Escolta els crits dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig: veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió. Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem. Als ulls de tots els pobles el Senyor ha estès el seu braç sant, i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 1,1-6)

En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, que ell ha constituït hereu de tot, per mitjà del qual ja havia creat el món. Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, i que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, acabada l’obra de purificació dels pecats s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina, i ocupa un lloc tant més superior als àngels com més incomparable és el títol que posseeix en herència. Perquè, a quin dels àngels Déu ha dit mai: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»? I encara: «Jo seré el seu pare, i ell serà el meu Fill»? Diu també quan presenta al món el seu primogènit: «Que es prosternin davant d’ell tots els àngels de Déu.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,1-18)

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. [Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.] Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes. Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. [Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.]

Homilia:

“Aquell que és la Paraula s’ha fet home. Ha parlat”. Aquesta frase de l’evangeli de Joan és la clau de tot el misteri de Nadal, que ara ja no és misteri; ara sabem qui és el nostre Déu! I per aquesta paraula, feta carn humana en el fill, ara ho entenem tot. S’ha fet una paraula entenedora, ha parlat el nostre llenguatge, hem vist la glòria de Déu. Una paraula que, per no enlluernar ningú, l’escoltem en un infant, justament, que no sap pronunciar cap paraula. Les paraules humanes, a vegades, enlloc d’aclarir les coses encara les compliquen.

El pròleg de l’evangeli de Joan que hem llegit és una síntesi teològica de tot el seu evangeli. “Aquesta paraula és la llum. És la vida que ve de Déu”. Ja no cal dir res més! Està dit tot!

Ni nosaltres som estranys a Déu, ni Déu és estrany a nosaltres. Sant Agustí ens dirà que Déu és més íntim en nosaltres que nosaltres mateixos. Per això avui, per entendre tot el misteri de Nadal, no calen paraules; hi ha gestos que valen més que totes les paraules, fins i tot en el context humà. Allò que la mare diu al seu fill, acabat de néixer, que no entén rés... El fill pot entendre el petó, la carícia... El llenguatge del gest, el petó, és més entenedor que una paraula. Allò que Déu havia dit per boca dels profetes ara, en el naixement humà del seu fill, s’entén tot el llenguatge de Déu. Tot gest fruit de l’amor és més expressiu que totes les paraules.

“Ens ha nascut un noi, ens ha estat donat un fill”. Aquestes paraules d’Isaïes enceten la celebració de Nadal. Avui la pau ha baixat del cel. Ho dèiem aquesta nit. I tota la humanitat descobria que aquesta pau ve de l’amor de Déu. Aquest amor de Déu és el do més preuat que ens ha arribat a nosaltres.

Era de nit i en la fosca dels segles naixia la llum d’una Bona Notícia. Acabat el temps d’Advent ens hem trobat un infant. Un infant, sí, res més. Nosaltres esperàvem qui sap què. Un infant nascut, a més a més, en un estable. Déu és així. I mentre no el busquem per aquest camins no el trobarem mai. I mentre no anem per aquest camí per on es troba Déu, Déu sempre serà un estrany en la nostra vida.

Mirant-lo ajagut en la menjadora confessem amb l’evangelista: justament quan el veiem en una menjadora, nosaltres hem contemplat tota la glòria de Déu. Aquí hi ha la veritat.

La paraula és la manifestació del nostre pensament. Per això necessitem tantes paraules per expressar allò que sentim, allò que vivim. Déu té una sola paraula per dir. I és aquí on entrem en conflicte amb el nostre pensament i Déu.

La paraula, que en venir al món, il·lumina tots els homes. La paraula que era present en el món. El món que li deu l’existència. I el món no l’ha reconegut! La humanitat només entén allò que li convé entendre, la humanitat només entén allò que li agrada entendre. Aquest serà sempre el nostre drama humà. Des de l’estable de Betlem fins a la creu del Calvari.

Nadal, la creu, volen ser per a nosaltres un testimoni d’amor. Són sempre un testimoni de fe perquè són el gran do de Déu.