Homilia de la festivitat de Sant Joan Evangelista. Missa de l’aparició.

La nostra fe no és la dels pastors, és la dels apòstols.

Mn. Roquer.

Homilia:

Si ahir celebràvem sant Esteve, com l’endemà de Nadal, avui s’escau molt bé celebrar, com a segon dia, el que hem dit al començament, el que la litúrgia anomena “els companys de Crist”, sant Esteve i sant Joan, apòstol i evangelista. Sant Esteve, el primer que el seguí en el martiri. Avui Joan, el primer que el seguí com apòstol vora el llac de Tiberíades.

Aquesta festa ja ens ve del segle IV. Sant Joan, com sabeu, és l’autor del 4t evangeli. Sant Joan és el primer en seguir Jesús quan ell crida apòstols, i és també, i aquí s’escau plenament de celebrar-ho, en un santuari de la Mare de Déu, que Joan acollí a Maria després de la mort de Jesús per allò de “aquí tens el teu fill; aquí tens la teva mare”. D’aquí ve que, cada any, jo reivindicaré sempre una imatge de l’apòstol sant Joan en tots els santuaris de la Mare de Déu; com hi tenim, per exemple, sant Josep, l’espòs, sant Joaquim i santa Anna, els pares.

Però sí que nosaltres cada any, aquí, venim i celebrem, aquí al Santuari, la festa de l’apòstol marià. És llàstima que sant Joan tingui menys protagonisme essent l’autor del 4t Evangeli i que està al peu de la creu, l’únic home que està al peu de la creu; i el primer en acceptar el fet de la resurrecció (“Veié el sepulcre buit i cregué”). Per la fe no cal res més! Per la fe, Jesús mateix ho diu, no cal tocar!

El que tingué un gran protagonisme en la formació de les primeres comunitats cristianes havia de ser, com Joan, un home molt de fe. Per això sant Pau l’anomenarà, en la seva carta als cristians de Galàcia, “La columna de l’Església”. Per això ell podrà dir com ningú en una de les seves cartes: “Nosaltres allò que us diem ho hem vist en els nostres propis ulls, ho hem tocat amb les nostres pròpies mans”. I afegeix: “Us diem tot això per a que vosaltres tingueu el goig de creure”.

No és estrany, doncs, que avui, en plenes festes de Nadal, hàgim llegit l’evangeli de la Resurrecció. Potser a algú li estranyi una mica. Nosaltres creiem en aquest infant nat a Betlem perquè és el Ressuscitat; no perquè ha nascut en un estable. La nostra fe no és la dels pastors, és la dels apòstols. Maria Magdalena diu a Pere que s’han endut el cos del seu Senyor del sepulcre i Maria diu “i no sabem on l’han posat”. Maria Magdalena: nosaltres sabem on el tenim; i és aquí! Cada vegada es fa present en la celebració de l’Eucaristia.

Nosaltres, com Joan, els que creiem per la fe, diem: No pas moguts pel que veiem amb els nostres ulls, ni pel que toquem amb les nostres mans, sinó pel que creiem amb la nostra fe, nosaltres ho hem vist i hem cregut!. I el Senyor ens torna a dir: “Doncs feliços els que creuran sense haver vist!”.

Lectures i homilia del dia de Nadal

Per això avui, per entendre tot el misteri de Nadal,

no calen paraules;

hi ha gestos que valen més totes les paraules.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 52,7-10)

Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu és rei.» Escolta els crits dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig: veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió. Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem. Als ulls de tots els pobles el Senyor ha estès el seu braç sant, i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 1,1-6)

En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, que ell ha constituït hereu de tot, per mitjà del qual ja havia creat el món. Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, i que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, acabada l’obra de purificació dels pecats s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina, i ocupa un lloc tant més superior als àngels com més incomparable és el títol que posseeix en herència. Perquè, a quin dels àngels Déu ha dit mai: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»? I encara: «Jo seré el seu pare, i ell serà el meu Fill»? Diu també quan presenta al món el seu primogènit: «Que es prosternin davant d’ell tots els àngels de Déu.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,1-18)

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. [Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.] Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes. Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. [Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.]

Homilia:

“Aquell que és la Paraula s’ha fet home. Ha parlat”. Aquesta frase de l’evangeli de Joan és la clau de tot el misteri de Nadal, que ara ja no és misteri; ara sabem qui és el nostre Déu! I per aquesta paraula, feta carn humana en el fill, ara ho entenem tot. S’ha fet una paraula entenedora, ha parlat el nostre llenguatge, hem vist la glòria de Déu. Una paraula que, per no enlluernar ningú, l’escoltem en un infant, justament, que no sap pronunciar cap paraula. Les paraules humanes, a vegades, enlloc d’aclarir les coses encara les compliquen.

El pròleg de l’evangeli de Joan que hem llegit és una síntesi teològica de tot el seu evangeli. “Aquesta paraula és la llum. És la vida que ve de Déu”. Ja no cal dir res més! Està dit tot!

Ni nosaltres som estranys a Déu, ni Déu és estrany a nosaltres. Sant Agustí ens dirà que Déu és més íntim en nosaltres que nosaltres mateixos. Per això avui, per entendre tot el misteri de Nadal, no calen paraules; hi ha gestos que valen més que totes les paraules, fins i tot en el context humà. Allò que la mare diu al seu fill, acabat de néixer, que no entén rés... El fill pot entendre el petó, la carícia... El llenguatge del gest, el petó, és més entenedor que una paraula. Allò que Déu havia dit per boca dels profetes ara, en el naixement humà del seu fill, s’entén tot el llenguatge de Déu. Tot gest fruit de l’amor és més expressiu que totes les paraules.

“Ens ha nascut un noi, ens ha estat donat un fill”. Aquestes paraules d’Isaïes enceten la celebració de Nadal. Avui la pau ha baixat del cel. Ho dèiem aquesta nit. I tota la humanitat descobria que aquesta pau ve de l’amor de Déu. Aquest amor de Déu és el do més preuat que ens ha arribat a nosaltres.

Era de nit i en la fosca dels segles naixia la llum d’una Bona Notícia. Acabat el temps d’Advent ens hem trobat un infant. Un infant, sí, res més. Nosaltres esperàvem qui sap què. Un infant nascut, a més a més, en un estable. Déu és així. I mentre no el busquem per aquest camins no el trobarem mai. I mentre no anem per aquest camí per on es troba Déu, Déu sempre serà un estrany en la nostra vida.

Mirant-lo ajagut en la menjadora confessem amb l’evangelista: justament quan el veiem en una menjadora, nosaltres hem contemplat tota la glòria de Déu. Aquí hi ha la veritat.

La paraula és la manifestació del nostre pensament. Per això necessitem tantes paraules per expressar allò que sentim, allò que vivim. Déu té una sola paraula per dir. I és aquí on entrem en conflicte amb el nostre pensament i Déu.

La paraula, que en venir al món, il·lumina tots els homes. La paraula que era present en el món. El món que li deu l’existència. I el món no l’ha reconegut! La humanitat només entén allò que li convé entendre, la humanitat només entén allò que li agrada entendre. Aquest serà sempre el nostre drama humà. Des de l’estable de Betlem fins a la creu del Calvari.

Nadal, la creu, volen ser per a nosaltres un testimoni d’amor. Són sempre un testimoni de fe perquè són el gran do de Déu.

Lectures i homilia del diumenge 4t. d’Advent

Per Nadal podem ben dir

s’ha manifestat plenament l’amor de Déu. 

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 7,10-14)

En aquells dies, el Senyor digué a Acaz: «Demana al Senyor, el teu Déu, un senyal prodigiós, tan avall com vulguis, a les profunditats del país dels morts, o tan amunt com vulguis, dalt al cel.» Acaz respongué: «No en vull demanar cap; no vull temptar el Senyor.» Llavors digué Isaïes: «Escolteu, doncs, casa de David: No en teniu prou de fer-vos pesats als homes que fins us feu pesats al meu Déu? Per això el Senyor mateix us donarà un senyal: La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 1,1-7)

Pau, servent de Jesucrist, cridat a ser apòstol, destinat a anunciar la bona nova de Déu, que ell ja havia promès pels seus profetes en les escriptures santes. Aquesta bona nova es refereix al seu Fill Jesucrist, Senyor nostre, el qual, pel seu llinatge humà, nasqué de David, però per l’esperit que santifica va ser constituït Fill poderós de Déu des que va ressuscitar d’entre els morts. Per ell he rebut el do de ser apòstol, missioner del seu nom a gent de tots els pobles, perquè siguin obedients a la fe. Entre aquests hi sou vosaltres, que Jesucrist ha cridat. Als cristians de Roma, estimats de Déu, cridats a ser-li consagrats, us desitjo la gràcia i la pau de Déu, Pare nostre, i de Jesucrist, el Senyor.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 1,18-24)

Jesús, el Messies, vingué al món d’aquesta manera: Maria, la seva mare, promesa amb Josep, abans de viure junts es trobà que esperava un fill per obra de l’Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home bo, no volent fer-ho saber públicament, es proposava de desfer en secret l’acord matrimonial. Mentre ell hi pensava, se li aparegué en somni un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria com a esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l’Esperit Sant; ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.» Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel», que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. Josep es despertà i, complint el que l’àngel del Senyor li havia manat, la prengué a casa com a esposa.

Homilia:

Després de la figura del Baptista que cada any se’ns fa present en el Temps d’Advent, sobre tot el segon i tercer diumenge d’Advent, vet aquí que avui, el quart diumenge, ja ben a prop de Nadal, la figura que sobresurt és Maria, la mare, la que portà al món l’Emmanuel, el Deu-amb-nosaltres; i també la figura de Josep, l’home just, l’home injustament oblidat, de totes maneres a Misericòrdia el tenim a dalt de tot, el que no posarà mai en dubte allò que el Senyor li diu: “Li posaràs per nom Jesús, que vol dir Deu salva”.

Avui, pocs dies abans de Nadal, les paraules cediran el lloc al silenci, perquè Nadal, més que paraules, és silenci. I el silenci parla.

L’evangeli de Mateu comença amb la lletania de noms que, des dels avantpassats de Jesús, ens parlen de David, Abraham... Només Mateu ens revela el dubte de Josep. Josep és posat a prova davant d’una situació complicada. Jo penso: Des de quan, si Déu entra a la nostra vida, no ens la complica una mica?

El missatge comporta una missió. Déu té necessitat de Josep, de la seva docilitat, per a la seva obra salvadora. Déu salva! Però no sense nosaltres. Déu salva, però per portar a terme la seva salvació necessita de tots nosaltres. Josep accepta i permet que es puguin dur a terme les promeses de Déu fetes pels profetes.

És a la llum del ressuscitat que entendrem el misteri de Nadal. Que és més, molt més, evidentment, que la molsa del pessebre, el bou i la mula, la dona que renta, l’àngel de l’Anunciata, els pastors i els pastorets.

Els textos de la missa d’avui ens preparen per acollir la gran revelació de Déu. És a la segona lectura quan sant Pau, escrivint en aquell temps als cristians de Roma, avui ens ho ha dit a nosaltres, als cristians que ens reunim aquí cada diumenge a Reus, que com ell som cridats, també nosaltres, a seguir Jesús i a fer possible la realitat del seu Evangeli, per a que arribi a tothom la Bona Nova.

El temps d’Advent és un temps propici per assumir com Maria, com Josep, com Pau, com tants d’altres, el projecte de Déu, amb confiança i, a l’hora, amb humilitat. Un temps propici per obrir el Senyor, que truca, la porta del cor, la porta de la nostra llar o de la nostra vida. Per a que siguem capaços de mantenir l’esperança. L’esperança més gran és que el nostre Déu ve a nosaltres, es fa home com nosaltres, perquè així podrà redimir tota la humanitat.

Així els cristians de Roma en el temps de sant Pau i nosaltres avui som els estimats de Déu. I no pels nostres mèrits, prou que ho sabem, o per les nostres bones obres, sinó perquè Déu ho ha volgut així. Déu estima més enllà de la nostra manera de ser. I Nadal, també enguany, continuarà sent el clam de sempre: “Pau a la terra”.

L’Evangeli no és la narració d’uns fets que van passar i prou. L’evangelista no és un periodista, ni és un cronista que ha de deixar constància del que passa. L’evangelista és una revelació que ens vol fer saber fins on Déu, avui també, ens estima. Per Nadal podem ben dir s’ha manifestat plenament l’amor de Déu.

No cal pas, com el rei Acaz, que demanem un senyal prodigiós. Aquest senyal prodigiós ja el tenim, només cal saber-lo entendre. I l’amor no és fàcil d’entendre. I el missatge de Nadal és amor. I un cop entès, saber-lo respondre amb la nostra fe.

Déu, des del primer Nadal, té dret a esperar de nosaltres una resposta. I per Nadal, de resposta només n’hi una!

Homilia de la festivitat de la Immaculada Concepció de Maria

En Jesús es fa present la força salvadora de Déu.

Maria accepta que això passi per ella.

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 3,9-15.20)

Després que l’home hagué menjat el fruit de l’arbre el Senyor-Déu el cridà i li digué: «On ets?» Ell li respongué: «He sentit que us passejàveu pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m’he amagat.» Li digué el Senyor-Déu: «Qui t’ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit de menjar?» L’home li digué: «La dona que m’heu donat m’ha ofert el fruit d’aquell arbre, i n’he menjat.» El Senyor-Déu digué a la dona: «Per què ho has fet, això?» Ella li respongué: «És que la serp m’ha enganyat.» El Senyor-Déu digué a la serp: «Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T’arrossegaràs sobre el ventre i menjaràs pols tota la vida. Faré que sigueu enemics tu i la dona, i el teu llinatge i el d’ella. Ell t’atacarà al cap, i tu l’atacaràs al taló.» L’home donà a la seva esposa el nom d’Heva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,3-6.11-12)

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem rebut la nostra part en l’herència. Ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva grandesa, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,26-38)

En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.» Ella es torbà en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi.» Maria preguntà a l’àngel: «Com pot ser això, si jo no tinc marit?» L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res no li és impossible.» Maria va respondre: «Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.» I l’àngel es va retirar.

Homilia:

Quan contemplem admirats un cel estrellat a l’estiu diem Que bonic! Quina bellesa! Doncs, Maria més! I quan contemplem un paisatge nevat diem Quina bellesa! Doncs, Maria més! Ella és l’obra més bella sortida de les mans de Déu. És la resta d’aquella humanitat que Déu havia programat... i vam fallar. I no ens ha d’estranyar que sigui així; ella era la predestinada a esdevenir la mare del Déu encarnat. Maria no és només la més bella, és l’única! L’única de tota l’espècie humana on Déu ha pogut plasmar la seva obra sense entrebancs. Una bellesa que no ens fa sentir a nosaltres poca cosa: nosaltres som els seus fills!

La concepció immaculada de Maria és un misteri. Però em penso que de vegades és més misteri per a aquell que veu només misteris... i potser és ell el misteri.

“Plena de gràcia” que vol diu plena de Déu. Dit així és més entenedor. Maria és l’obra d’art de Déu. Les obres d’art no s’expliquen; es miren, es contemplen, es valoren i s’estimen. Voleu més bellesa que una dóna plena de gràcia escombrant el pati de casa o rentant els plats després de dinar? L’obra més bella de Déu és una dóna de Natzaret que no parla com els poetes, és poesia!

És difícil d’entendre la plena de gràcia des de la nostra condició de pecadors. Només puc dir una cosa: si nosaltres haguéssim pogut afaccionar la nostra mare, com l’hauríem fet? Doncs Déu podia i ho va fer.

L’Anunciació a Maria és presentada per l’evangelista com un fruit de l’Esperit Sant (“L’Esperit Sant vindrà sobre teu”). La mateixa força i el mateix esperit de què ens parla el començament de tot el llibre del Gènesi quan diu “L’esperit planava sobre les aigües i de les aigües en sorgia la vida”. És una nova creació; tot es posa en marxa d’una manera nova. Ara s’han complert les profecies; comença una nova història, un nou testament. Al principi, al Gènesi, hi trobem un no; a la primera plana del Nou Testament hi trobem un sí. La salvació no pot començar amb un no a Déu, no pot venir de la història dels homes; ve de dalt.

Déu en la persona del seu fill Jesucrist participa de les nostres foscors i de les nostres contradiccions i se les carrega a l’espatlla com un germà gran. Aquest és el significat profund del naixement virginal de Jesús. No ve dels homes, ve de Déu. Abandonats a nosaltres mateixos no hauríem pogut... no podríem de cap manera autorredimir-nos.

El missatge evangèlic és clar i és entenedor i encoratjador. El món tancat en sí mateix no pot passar d’un món amb mal. Però Jesús és aquell que només per com és diu, Jesús, ja ho vol dir tot (“Déu salve”); només ell salva. En Jesús es fa present la força salvadora de Déu. Maria accepta que això passi per ella. Així esdevindrà la creient per excel·lència. Ella s’ha obert del tot a Déu amb tota confiança i així serà anomenada “Beneïda entre totes les dónes”. Si Maria és única en la seva concepció immaculada, no ho és en la seva condició de creient. Ella és imatge de l’Església que camina a la llum de la fe i va pel camí que porta cap a Déu. I amb qui podem confiar arribar per la seva intercessió més amunt que confiant amb Maria?

Ho hem demanat a l’oració de la missa d’avui: “Allò que el Senyor t’ha fet saber (com li diu la seva cosina... allò que el Senyor ens ha fet saber) es complirà”.