Homilia del diumenge III de durant l’any

La pau, la justícia, l’amor als més petits... ha de ser patrimoni dels que segueixen a Jesucrist.

Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia de Jonàs (Jn 3,1-5.10)

El Senyor va fer sentir a Jonàs la seva paraula i li digué: «Vés a Nínive, la gran capital, i proclama-hi el que jo et diré.» Jonàs se n’anà a Nínive, tal com el Senyor li havia manat. Nínive era una ciutat grandiosa. Per recórrer-la tota calia fer tres dies de camí. Jonàs començà a fer una jornada de camí dintre la ciutat i cridava: «D’aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda.» La gent de Nínive cregué en Déu: proclamaren un dejuni i, des dels més poderosos fins als més humils, es vestiren de sac negre. Déu veié que de fet es convertien i s’apartaven del mal camí, i es va desdir de fer caure sobre d’ells la desgràcia amb què els havia amenaçat.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 7,29-31)

Vull dir, germans, que no podem deixar perdre l’oportunitat present. Des d’ara, els qui tenen muller han de viure com si no en tinguessin, els qui ploren, com si res no els fes plorar, els qui estan contents, com si res no els alegrés, els qui compren, com si no tinguessin res, i els qui treuen profit d’aquest món, com si no en traguessin cap, perquè aquest món que veiem amb els ulls passa aviat.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc(Mc 1,14-20)

Després d’haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l’hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova.»
Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.» Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell.
Poc més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca repassant les xarxes. Els cridà immediatament, i ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca, i se n’anaren amb Jesús.

Homilia:

Com veieu, continuem amb el tema del diumenge passat; diumenge passat amb l’evangeli de Joan, aquest diumenge amb l’evangeli de Marc: la crida que fa Jesús als seus primers apòstols (als germans Pere i Andreu, i als germans Jaume i Joan). Com deia en la versió de l’evangelista Marc, que és el que anirem llegint cada diumenge durant tot l’any, si exceptuem el parèntesi dels temps quaresmal.

I el tema coincideix pràcticament amb la mateixa predicació del Baptista: “Ha arribat l’hora. El Regne de Déu és a prop”. Per tant, aprofiteu l’ocasió, convertiu-vos. I ens ha posat com exemple el profeta Jonàs, aquell que predica la conversió a la gran ciutat de Nínive. I ens ve a la memòria el famós poema d’en Carné sobre la peripècia del profeta Jonàs.

La lectura d’aquest Evangeli s’hauria de recomanar a tots els puristes i integristes, avui en diríem fonamentalistes. Déu es mostra, tot i ser Déu, moltes vegades, més humà que els mateixos humans. I també per aquí ve que l’evangeli de Marc, que ara anem llegint, és aquell evangeli que ens introdueix, justament, en aquesta temàtica. Recordem que tracta a l’evangeli, tot i ser el més breu de tots, el problema bàsic que comporta el seguiment de Jesucrist. Aquell Jesús de Natzaret, comença dient-nos que és el messies, el fill de Déu; que quedi clar!.

L’evangeli, al començament de la vida pública de Jesús, té un arrencament apoteòsic: “El seguia molta gent”, la gent escoltava la seva paraula; però després, paulatinament, el van abandonant perquè aquell messianisme de Jesús no els convenç, no és el messies que ells volien!. És que és molt difícil trobar el messies que volem!. Això farà que Jesús es dediqui plenament a l’adoctrinament dels dotze, que culminarà amb la professió de fe de Cesarea de Felip quan preguntarà “I vosaltres, qui dieu que sóc?”. La segona part serà una llarga caminada pujant a Jerusalem, on es multiplicaran les incomprensions, i allà tindrà lloc la Pasqua. I la Pasqua serà el reconeixement definitiu d’aquell Jesús del començament de l’evangeli (“Aquest és el fill de Déu”).

Ara, de moment, és l’hora del “Regne de Déu és a prop”. Potser el tenim més a prop del què ens pensem. Cal tenir les orelles atentes i els ulls ben oberts.

Així comença la predicació de Jesús i així continuarà a través dels segles. Per això l’Evangeli, sempre!, si ho sabem entendre, serà una Bona Nova. El món ha de ser diferent, ha d’arribar l’hora que es dugui a terme el Regne de Déu. L’amor ha de prevaldre sobre el mal. La pau, la justícia, l’amor als més petits... ha de ser patrimoni dels que segueixen a Jesucrist. És el regne de les Benaurances. És Jesús qui ens mostra tota la tendresa de Déu, la seva misericòrdia, la seva bondat incomprensible, a vegades.

Ara ja podem entendre perquè, per acollir aquesta Bona Nova, primer cal una conversió. Hem de fer les coses d’una manera diferent, avui i sempre, en temps de Jesús i en el nostre. La crisi econòmica, la crisi de valors ens porta a un replantejament de moltes coses. “Convertiu-vos”.

Simò-Pere i Andreu, Jaume i Joan van seguir a Jesús. Què hi veien en la persona de Jesús? Sense complexos, certament, hem de dir que en Jesús hem trobat un motiu de joia, com enlloc, per viure la nostra vida amb intensitat (avui diríem a tope).

Que ens ajudi aquesta celebració de l’Eucaristia que ara celebrem. Que Jesús, que se’ns dóna com aliment, sigui el que sosté el nostre caminar de cada dia: l’aliment que ens porta fins a la vida eterna.

Homilia del diumenge 2 de durant l’any

Qui busca Déu ha de saber, exactament, què busca.

Lectura del primer llibre de Samuel (1Sm 3,3b-10.19)

En aquell temps Samuel, que encara era un noi, dormia en el santuari del Senyor, on hi havia l’arca de Déu. El Senyor el cridà, i Samuel respongué: «Aquí em teniu.» Corregué cap a Elí i li digué: «He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu.» Elí replicà: «No t’he cridat pas. Vés-te’n a dormir.» I el noi se n’anà a dormir.
El Senyor el tornà a cridar, i Samuel s’aixecà, anà on Elí dormia i li digué: «He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu.» Elí replicà: «Fill meu, no t’he cridat pas. Torna-te’n a dormir.»
Samuel encara no sabia reconèixer el Senyor, la paraula del Senyor encara no se li havia revelat.
Per tercera vegada el Senyor cridà Samuel, i ell s’aixecà, anà on Elí dormia i li digué: «He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu.» Llavors Elí comprengué que era el Senyor qui cridava el noi, i digué a Samuel: «Vés a dormir i, si et torna a cridar, digues-li: “Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta.”»
El Senyor es presentà i el cridà com les altres vegades: «Samuel, Samuel.» Ell li respongué: «Parleu, que el vostre servent us escolta.»
Samuel es va fer gran. El Senyor l’afavoria sempre i no deixà de complir mai cap de les seves profecies.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 6,13c-15a.17-20)

Germans, el cos no és per a fornicar, sinó per al Senyor, i el Senyor, per al cos. I Déu, que ressuscità el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb el seu poder. ¿No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist? El qui s’uneix al Senyor forma amb ell un sol esperit. Fugiu de la fornicació. Els altres pecats que l’home comet són exteriors als seu cos, però el fornicador peca contra el seu propi cos. ¿No sabeu que els vostres cossos són el santuari de l’Esperit Sant que heu rebut de Déu i que resideix en vosaltres? No sabeu que no sou vostres? Déu us ha adquirit a un preu molt alt: glorifiqueu-lo en el vostre cos.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,35-42)

En aquell temps Joan estava amb dos dels seus deixebles i, fixant-se en Jesús que passava, digué: «Mireu l’anyell de Déu.» Quan els dos deixebles van sentir que Joan deia això, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què voleu?» Ells li digueren: «Rabí», que vol dir ‘mestre’, «on us allotgeu?» Jesús els respon: «Veniu i ho veureu.» Ells hi anaren, veieren on s’allotjava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren vora les quatre de la tarda.
Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havia seguit Jesús, era Andreu, el germà de Simó Pere. El primer amb qui Andreu es trobà fou el seu germà Simó, i li digué: «Hem trobat el Messies», que vol dir ‘l’Ungit’. I l’acompanyà on era Jesús. Jesús se’l mirà i li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra.»

Homilia (Mn. A. Roquer):

Per començar aquests diumenges ordinaris, de color verd, els diumenges normals diríem, de durant l’any, un cop ja passades les festes de Nadal, ens hem trobat amb un evangeli, jo diria, una mica estrany. Però per altra part també penso: no ho deu ser massa d’estrany si Joan ha tingut interès en deixar-lo per escrit, ell que, justament, sembla un dels protagonistes d’aquesta escena. I no és un detall superflu, per part de Joan, recordar i deixar constància fins i tot de l’hora en que va passar (“Eren les 4 de la tarda”, i no tenien rellotge!).

Un evangeli que ens fa veure què hi ha darrera d’uns fets aparentment normals de la vida. Tant que allò que amaguen, tot i ser el fet tan normal, pot ser definitiu: la crida dels primeres apòstols. Tot és tan normal en aquell “Què voleu?”, “On us allotgeu?”, “I ells hi anaren... i es van quedar amb Ell”. Tot tan normal i tot tan extraordinari!. Mai un com te dius?, d’on ets?, on vas?, d’on vens? ha estat tan definitiu. No hi ha vulgaritats; en tot cas hi ha persones vulgars que vulgaritzen tot allò que toquen, però Bernanos dirà: Tot és gràcia. Talment Samuel a la primera lectura.

Samuel encara no coneixia la veu del Senyor. Com l’havia de conèixer? Si s’assemblava tant a la veu del sacerdot Elí. Quants cristians es passen la vida sense reconèixer la veu del Senyor?. Sempre es pensen que és la veu d’Elí. No pregunten mai al deixeble per què segueix el Senyor. No pregunteu mai a l’enamorat per què s’ha enamorat. Hi ha preguntes que no es poden fer perquè no tenen resposta, només la tenen per l’interessat. És que només cal que les entengui ell les respostes i els per quès. Ja n’hi ha prou!. Les raons per seguir Jesús les ha de tenir aquell que segueix Jesús; el veí no cal!.

Sentir-se cridat sempre serà un misteri. I en part ho serà perquè hem volgut fer de la veu de Déu un crit extraordinari, fora del normal; i moltes vegades és el més normal del món. Qui busca Déu ha de saber, exactament, què busca. “Veniu i ho veureu”. No sé què van veure, però sí què sé que en aquell que el Baptista va mostrar com l’Anyell de Déu, ells hi veien i hi reconeixien un fuster de Natzaret que no sabia ni on havia de dormir aquella nit.

El rabadà de la cançó tampoc s’ho podia creure. No havia vist ni llampecs ni clarors. Déu no es pot vestir de res que el faci més gran del que és. El mico vestit de seda és un mico; vestit de seda, però mico; i a més a més, un mico vestit de seda és ridícul.

Sempre pensem que Déu per ser poderós ha de fer allò que nosaltres no som capaços ni podem fer. I és ben veritat: allò que nosaltres no faríem mai, segurament si fóssim déus, fora ni néixer en un estable ni morir clavats en una creu.

La pregunta que fa Jesús als dos que el segueixen sembla el més normal del món. I feta per Jesús és una pregunta cabdal: “Què busqueu?”.

Potser sense precisar massa, el que més sentiríem com a resposta al “Què busqueu?” fora: felicitat, pau, seguretat, diners, salut, amor, feina... Les persones sempre tenim un desig insaciable. I sempre, talment, que allò que busquem adeleradament, amb tant d’esforç, és quelcom que és lluny, molt lluny de nosaltres, inabastable... i pot ser més a prop del què ens pensem!.

Al salm hem dit: “M’heu parlat a cau d’orella. M’heu seduït i m’he deixat seduir”. Vés si ara resultarà que no trobem Déu perquè el busquem molt lluny de nosaltres; i el tenim més a prop del què ens pensem. Vés si ara resultarà que el Senyor ens parla, i nosaltres ens pensem que qui ens parla és Elí.

Sempre ens agrada que ens parli Elí, o el Senyor, o qui sigui, si ens diu, pobres de nosaltres!, allò què volem sentir.

Homilia de la Festa del Baptisme de Jesús

El Pare, un dia, ha de poder dir també de nosaltres: “Ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut” 

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del profeta Isaïes (Is 42,1-4.6-7)

Això diu el Senyor: «Aquí teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima. He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions. No crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers, no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la; porta el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil·lar, fins haver-lo implantat a la terra, fins que les illes esperin les seves decisions.
»Jo, el Senyor, t’he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t’he configurat i et destino a ser aliança del poble, llum de les nacions, per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca.»

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 10,34-38)

En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué: «Ara veig de veritat que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui. Ell va adreçar la seva paraula al poble d’Israel, anunciant-li la nova feliç: la pau per Jesucrist, que és Senyor de tots.
»Vosaltres ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per Galilea, després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va consagrar ungint-lo amb Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell.»

Evangeli segons sant Marc (Mc 1,7-11)

Estimats, tothom qui creu que Jesús és el Messies ha nascut de Déu, i no hi ha ningú que estimi el pare sense estimar els fills que han nascut d’ell. Si estimem Déu i complim els seus manaments, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu, ja que estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. I aquests manaments no són feixucs, perquè cada fill de Déu és un vencedor del món. La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el fill de Déu? Ell, Jesucrist, ha vingut a complir la seva missió per l’aigua i per la sang; no per l’aigua solament, sinó per l’aigua i per la sang, i l’Esperit en dóna testimoni, ja que l’Esperit és la veritat. Perquè són tres els qui donen testimoni: l’Esperit, l’aigua i la sang, i tots tres concorden. El testimoniatge dels homes, tot i que nosaltres l’acceptem, no es pot comparar amb el de Déu. Doncs bé, el testimoni que donen aquests tres és el de Déu a favor del seu Fill.

Homilia:

Aquest diumenge del Baptisme de Jesús és com un diumenge-pont entre la infància i la vida pública de Jesús. Si voleu és per a que, abans d’endinsar-nos en els diumenges ordinaris de durant l’any, a la vida pública de Jesús, ens fixem en qui és aquest Jesús. Comença, doncs, avui, podríem dir, l’espai teològic de Jesús de Natzaret: tot allò que va més enllà, dit d’una altra manera, d’un infant... en bolquers ajagut en una menjadora... d’un simple fuster de poble de mala mort (això de poble de mala mort referit a Natzaret ho diu Natanael; no és cosa meva, per tant és Paraula de Déu)...

La veu que al Jordà diu ben clarament qui és aquest Jesús ens ho aclareix tot. És molt més que aquell infant bonic, bufó... dels pastors, dels Reis... És el fill de Déu, “el fill estimat de Déu”.

La litúrgia no recrea tant el fet històric. Des d’abans d’ahir, amb els Reis, fins avui han passat ben pocs dies; i el nen ha passat de ser un infant a ser un adult. El què recalca la litúrgia és el misteri de la persona de Jesús. Avui, doncs, celebrem una altra Epifania. La paraula epifania vol dir una altra manifestació; se’ns manifesta d’una altra manera aquell infant. I és la veu del Pare que ens diu qui és: “És el meu fill”. Com ens ha dit el profeta: “El meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima”. Joan també ens ho diu: “Jo us he batejat només amb aigua, Ell us batejarà amb Esperit Sant”.

Els evangelis són escrits on l’escriptor no prentén descriure un moment concret, històric. L’evangelista no és un cronista, no és un periodista que dóna una notícia. És un teòleg, un creient, que t’explica l’interior de la realitat de les coses. No explica només el fet, fa una proclamació de fe, i respon a la pregunta que s’han fet totes les persones que s’han apropat seriosament a Jesús de Natzaret: “Aquest, qui és?”. De la resposta que se’n doni depèn tot. El Baptista ho ha dit molt clar: “Jo batejo només amb aigua. Ell us batejarà amb Esperit Sant”.

Hi ha bastants cristians que s’han batejat, em penso, amb el baptisme de Joan; han estat batejats, al menys ho sembla, només amb aigua. El que tots plegats necessitem és deixar-nos transformar i guiar per aquest Esperit que hem rebut, que si va canviar totalment Jesús també ens pot canviar a nosaltres. Nosaltres no hem estat batejats només amb el baptisme de Joan, sinó amb el Baptisme de Jesús; només cal que ens deixem guiar en tot allò que fem per l’impuls de l’Esperit.

En el prefaci d’avui direm: “En el Jordà anunciàreu, amb signes admirables, el nou Baptisme”. Aquest és el sagrament que ens incorpora de ple en la vida del Natzarè. No és només un costum, no és una tradició el Baptisme; ni és tampoc una assegurança de vida eterna, ja veieu!.

La carta de Sant Joan ens fa veure els trets característics de tot batejat. “La nostra fe és la victòria que venç al món”. L’Esperit és la veritat, i és en aquest Esperit que hem estat batejats.

Ara ja podeu encetar els diumenges ordinaris de durant l’any. Ara ja sabem qui és aquest que atura tempestes, que multiplica els pans, que cura malalts, que explica paràboles; que, en definitiva, ensenya el camí que porta cap a Déu. “Aquest és el meu fill”. Aquest és el canvi radical de tot batejat.

El Pare, un dia, ha de poder dir també de nosaltres: “Ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”.

Homilia de la Festa de l’Epifania del Senyor

 Amb aquesta festa es posa ben clar que Jesús és la llum del món

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del profeta Isaïes (Is 60,1-6)

Alça’t radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum, i sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor. Mentre les tenebres embolcallen la terra, i fosques nuvolades cobreixen les nacions, sobre teu clareja el Senyor i apareix la seva glòria. Els pobles s’acosten a la teva llum, els reis busquen la claror de la teva albada. Alça els ulls i mira al teu entorn: tots aquests s’apleguen per venir cap a tu; porten de lluny els teus fills, duen als braços les teves filles. Tota radiant i meravellada veuràs amb el cor eixamplat com aboquen damunt teu els tresors del mar, i porten a casa teva la riquesa de les nacions. Et cobriran onades de camells, dromedaris de Madian i d’Efà; tots vénen de Sabà portant or i encens i cantant la grandesa del Senyor.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 3,2-3a.5-6)

Germans, segurament heu sentit dir que Déu m’ha confiat la missió de comunicar-vos la seva gràcia: per una revelació he conegut el misteri secret, que els homes no havien conegut en les generacions passades tal com ara Déu l’ha revelat per l’Esperit als sants apòstols de Crist i als profetes.
El secret és aquest: que des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.

Evangeli segons sant Mateu (Mt 2,2-12)

Quan va néixer Jesús, a Bet-Lèhem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren d’Orient uns mags i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist com s’aixecava la seva estrella i venim a presentar-li el nostre homenatge.» El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem s’inquietaren en sentir aquestes noves. Herodes convocà tots els grans sacerdots amb els lletrats del poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells respongueren: «A Bet-Lèhem de Judea. Així ho escriu el profeta: “Tu, Bet-Lèhem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita entre les famílies de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble.”»
Llavors Herodes cridà secretament els mags i s’informà ben bé del moment en què s’havia aparegut l’estrella. Després els encaminà a Bet-Lèhem amb aquesta recomanació: «Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen i, quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber, que jo també vull presentar-li el meu homenatge.» Sortint de l’audiència del rei, es posaren en camí. Llavors s’adonaren que l’estrella que havien vist aixecar-se anava davant d’ells fins que s’aturà sobre el lloc on hi havia el nen. Entraren tot seguit a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare i, prostrats a terra, li presentaren el seu homenatge. Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra.
Després, advertits en un somni que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí.

Homilia:

Hi ha dues festes al calendari litúrgic que, a primer cop d’ull, semblem molt diferents. Una cosa sembla allò que se celebra al carrer i l’altra allò que celebrem a l’església. I l’origen el té en allò que celebrem a l’església.

L’altre dia celebràvem Cap d’Any; la litúrgia ens proposava Santa Maria, Mare de Déu; al carrer era Cap d’Any. Avui, també, la litúrgia ens parla de l’Epifania, però al carrer són els Reis. Amb bona voluntat es poden conciliar les dues coses; són diferents, però no són oposades; tenen un mateix origen. Podríem dir que la filla acaba que no s’assembla amb la mare, però és la filla!.

En el cicle nadalenc també hi ha dues festes que sobresurten i s’escauen sempre en la mateixa data: el 25 de desembre (Nadal) i el 6 de gener (l’Epifania). El naixement de Jesús és, doncs, una Bona Notícia per al poble d’Israel (Nadal), i us és l’Epifania per als altres pobles no jueus. Així ho hem dit a l’oració: “Amb el viatge d’una estrella heu revelat el vostre fill als pobles no creients”. Doncs nosaltres, que no som jueus, avui, l’Epifania, és la nostra festa.

Amb aquesta festa es posa ben clar que Jesús és la llum del món. La llum que ve al món... un món que viu a les fosques i que va, moltes vegades, a les palpentes. “Jo sóc la llum del món” dirà Jesús. Però no tothom la veu aquesta llum, ni tots els que la veuen la segueixen.

“Alça’t radiant, que avui arriba la teva llum, i sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor. Mentre les tenebres embolcallen la terra... sobre teu clareja l’albada”, hem sentit a la primera lectura. I afegeix: “Alça els ulls i mira”. I què hem de mirar? Que venen els Reis. Noo!. Que a vegades podem pensar que els protagonistes de la festa d’avui són els tres personatges, els Reis o els Mags, sobretot a causa de la influència, justament, popular. Però de fet el que es vol subratllar és allò què representen: tota la humanitat. “Tots els pobles de la Terra...”; d’aquí ve la devoció popular, tan encertada, de posar a cadascun dels tres un color diferent: totes les races!. Que no són cinc? A  l’Edat Mitjana, no, que eren tres perquè encara no havíem arribat a Amèrica ni a Oceania.

La lectura ens vol fer veure el contrast entre la foscor i la llum. Amb la festa d’avui queda ben clara la claror tan necessària. I la necessitem tots, per sort o per desgràcia, quan arriba el contratemps, el desànim, el dubte... No hem d’oblidar que la font d’aquesta llum no és l’estel; l’estel guia cap aquell que és la llum. La llum és Jesús. Ens diu sant Joan: “El que en venir al món il·lumina tots els homes” (Epifania). Els Mags segueixen l’estrella, però l’estrella no és l’objectiu.

Quan algú fiu al Petit Princep: T’assenyalo l’estel amb la ma; i et diu: Mira que bonic; només els beneits miren el dit. No mirem l’estrella, mirem aquell que és la llum. Quan mirem els Mags (crec que n’hauríem de dir els Savis) veiem cap on van... i qui troben!. Veiem que ells volen anar a fons de les coses, per això són savis; es posen en camí; no tenen massa seguretat ni del què busquen ni on van...

Doncs avui és el dia que tantes persones amb cor sincer busquen un sentit a la seva vida. Són persones que potser han perdut les referències tradicionals de la fe i busquen quelcom que els ompli aquest gran buit, i els mostri la cara de la veritat. Llavors nosaltres, els creients, hem de fer d’estel.

“Hem vist la seva estrella i busquem el Déu dels cristians”. Veniu, que és aquí!.

Homilia de la Festa de Sta. Maria, Mare de Déu. Diumenge

La Bona Notícia del naixement hauria de ser, cada any!, un moment privilegiat per fer renéixer en nosaltres l’alegria.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre dels Nombres (Nm 6,22-27)

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès: «Digues a Aharon i als seus fills: Beneïu el poble d’Israel amb aquestes paraules: “Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau.” Així interposaran el meu nom a favor del poble d’Israel, i jo el beneiré.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 4,4-7)

Germans, quan el temps arribà a la seva plenitud, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, per rescatar els qui vivien sota la Llei, perquè obtinguéssim ja la condició de fills. I la prova que som fills de Déu és que l’Esperit del seu Fill que ell ha enviat crida en els nostres cors: «Abbà, Pare!» Per tant, ja no ets esclau, sinó fill; i si ets fill, també ets hereu, per gràcia de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 2,16-21)

En aquell temps, els pastors anaren a Bet-Lèhem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora. Havent-ho vist amb els propis ulls, van contar el que els havien dit d’aquell infant, i tothom qui ho sentia es meravellava del que deien els pastors. Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava.
Després els pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit; tot van trobar-ho com els ho havien anunciat.
Passats vuit dies, quan hagueren de circumcidar-lo; li posaren el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare.

Homilia:

Avui en un sol dia, un dia de 24 hores com tots els altres, celebrem moltes coses, quasi no hi caben!. Avui és la vuitada de Nadal; és el dia de la circumcisió del Senyor; la Festivitat de Santa Maria, Mare de Déu. No sé si donarem per tant!. A nivell de carrer, avui, és Cap d’Any. I nosaltres comencem aquest Any Nou celebrant una festa de la Mare de Déu i a més a més, aquí al santuari, nosaltres, de la Mare de Déu.

I això que diem tan tranquil·lament (“Santa Maria, Mare de Déu”) va molt més enllà del què ens pensem. És el clam de tot el poble d’Efes quan Maria és proclamada oficialment així: “Mare de Déu (Ceo tocus), l’engendradora de Déu”. Avui, doncs, és la primera festa de la Mare de Déu del calendari cristià, és del segle IV.

La litúrgia d’avui ens convida a fixar la mirada en la mare d’aquell infant posat en una menjadora, tal com el trobaren els pastors; i així “es meravellaren els pastors”. És clar, és per meravellar-se trobar el Fill de Déu en una menjadora!. La dona que canta les grandeses de Déu, “el Déu que ha mirat la petitesa de la seva serventa”. “La que conservava aquests records (només ella sap com!) en el seu cor, i els meditava”. En definitiva: en el naixement, en tot naixement, la mare agafa un protagonisme, evidentment, molt especial.

També nosaltres, com Maria, encara respirem el Nadal, tot i que han passat 8 dies. És que, quan una alegria, això ho sabem tots, és tan gran i tan intensa, no ens ho sabem acabar. Una alegria així, com la de Nadal, no pot durar de Nadal a sant Esteve.

L’actitud de Maria, l’actitud dels pastors és la mateixa a la nostra. I les seves reaccions han de ser les nostres. Hem adquirit la condició de fills, en ha dit sant Pau, “per la gràcia” o sigui per la generositat de Déu. L’evangeli de Lluc ens ha proclamat l’escena dels pastors anant al lloc del naixement després de rebre l’anunci de l’àngel.

És bonic contemplar les diferents actituds que trobem a l’Evangeli. Diu: “els pastors anaren”; i afegeix: “I després tornaren”. L’anada i la tornada... entre mig hi ha alguna cosa. “Glorificaven Déu. I tothom qui ho sentia es meravellava del què deien els pastors”. Què devien dir els pastors?. Avui ens hauríem de preguntar: encara estem celebrant Nadal, si les nostres actituds s’assemblen a les dels pastors.

El naixement de Jesús és una invitació sobretot per a aquells que es consideren creients a fer l’experiència dels pastors. La Bona Notícia del naixement hauria de ser, cada any!, un moment privilegiat per fer renéixer en nosaltres, malgrat tot... malgrat tot!, l’alegria. Una alegria que ens empeny a donar gràcies a Déu. I sabem perquè diem gràcies a Déu, i tant!.

Voldria, avui, per a tots vosaltres, des d’aquest santuari de la Mare de Déu, aquell bé de Déu de la primera lectura: “Que el Senyor us guardi. Que us faci veure la claror de la seva mirada. I us concedeixi la seva pau”.

Que aquesta celebració del Primer Dia de l’Any ens porti a tots els do de la pau; la pau a tots els països, la pau a les famílies, la pau en el cor. És el millor auguri per a aquest any que comencem.

Homilia de la missa de l’aparició

El Senyor és amb nosaltres. Només cal que, amb la nostra manera de viure, després en la vida normal, en siguem testimonis.

Mn. Roquer

Homilia:

Sant Esteve, el primer màrtir, i sant Joan, el primer apòstol. I els celebrem en els dos dies després de Nadal: ahir sant Esteve i avui sant Joan, l’apòstol i evangelista. Els pares de l’Església els anomenen, per això estan situats en la celebració els dies de Nadal, els “cómites Christ” (els companys de Jesús).

Avui, doncs, celebrem la festa del “deixeble estimat” de Jesús. L’únic que no l’abandona i és al peu de la creu; també l’autor del quart Evangeli i, molt probablement també de l’Apocalipsi. Amb tot, no sé el per què a l’Església d’Occident no ha gaudit, com la d’Orient, d’un culte especialíssim.

Per a nosaltres, avui a Misericòrdia, per casualitat, i podríem dir per agradable casualitat, s’escau el dia que toca venir aquí per a aquesta missa matinal de l’aparició. Em sembla que en tot santuari de la Mare de Déu hi escau i hi hauria de ser una referència molt clara a l’apòstol Joan. Molt senzill: perquè fou ell el que després de la mort de Jesús l’acollí com a mare; Joan esdevingué el fill de Maria. Tots recordem aquella escena, al Calvari: “Joan, aquí tens la teva mare. Dona, aquí tens el teu fill”. Deixeu-me dir, ampliant, potser exageradament, però amb el cor també s’hi pensa, el desig de Jesús a la creu: Dona, Mare de Misericòrdia, aquí tens els teus fills. Reusencs, aquí teniu la vostra mare.

Joan ha fet l’experiència de l’amor de Déu a través de Jesús; nosaltres, també a través de Maria. El que ens ha dit Joan a la primera lectura ho podem ben dir també nosaltres; allò que nosaltres hem vist amb els nostres propis ulls, allò que hem experimentat i hem tocat amb les nostres pròpies mans: la misericòrdia de Déu s’ha manifestat d’una manera clara en tots nosaltres, i moltes vegades, i en donem testimoni i en resem agraïts.

Joan, amb Pere, de bon matí el dia de Pasqua, van al sepulcre. Joan quan veu el sepulcre buit, creu; no necessita res més. Nosaltres de bon matí hem vingut aquí; i aquesta trobada també ens afirma en la fe del ressuscitat; per això celebrem l’Eucaristia, el misteri de la seva mort i de la seva resurrecció; i, a l’hora, garanteix la nostra fe, perpetua la nostra fe.

El Senyor no és al sepulcre!... És clar, perquè el Senyor és amb nosaltres; i així és la salutació del principi de tota Eucaristia. Només cal que, amb la nostra manera de viure, després en la vida normal, en siguem testimonis.

Homilia de Nadal

Nadal no és res si no ens fa una mica més bons!. Que aquest Nadal ens transformi en homes i dones de bona voluntat

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 52,7-10)

Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu és rei.» Escolta els crits dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig: veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió. Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem. Als ulls de tots els pobles el Senyor ha estès el seu braç sant, i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 1,1-6)

En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, que ell ha constituït hereu de tot, per mitjà del qual ja havia creat el món. Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, i que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, acabada l’obra de purificació dels pecats s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina, i ocupa un lloc tant més superior als àngels com més incomparable és el títol que posseeix en herència. Perquè, a quin dels àngels Déu ha dit mai: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»? I encara: «Jo seré el seu pare, i ell serà el meu Fill»? Diu també quan presenta al món el seu primogènit: «Que es prosternin davant d’ell tots els àngels de Déu.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,1-18)

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la.
[Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.]
Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix.
El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.
[Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.
Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.]

Homilia:

Avui no us puc dir res millor del què ens han dit aquesta nit, la gran bona notícia, ho ha dit l’àngel als pastors, i ho hem repetit altra vegada: “Us anuncio una Bona Nova. Avui us ha nascut un Salvador”. Ja està tot dit!.

Però em penso que, de tant que l’hem sentida, any rere any aquesta expressió, potser ja no ens resulta ni tan nova ni tan bona. Doncs, què voleu que us digui?. Aquest, i només aquest és el gran missatge de Nadal; el què necessitem tots els Nadals. I tots necessitem més del que ens pensem escoltar aquesta veritat com una Bona Notícia: Us ha nascut un salvador. Teniu remei. No tot està perdut. Ho necessita el món que encara vol violència, guerres i injustícia... Ho necessita el malalt de l’hospital... Ho necessita el vell, rodejat de persones però tant sol a la residència... I també els pastors de l’anunciata del pessebre... i el rabadà, tot i que està girat d’esquena. Per això Nadal torna cada any, ha de tornar cada any; i torna, sempre, com una Bona Nova. Nadal, jo diria, és un dia amic. I qui no necessita un dia amic?.

S’ha manifestat l’amor de Déu. Ja no és l’home que s’afanya a buscar Déu. Nadal és Déu que s’afanya a trobar els homes. I ningú és exclòs de l’amor de Déu, però tothom s’ha de fer capaç i és responsable d’obrir-se, o no, a la realitat d’aquest amor, el misteri incomprensible de l’amor.

Una mirada atenta al Nadal ens farà descobrir que no som nosaltres que acollim Déu, sinó que és Déu que ens acull a nosaltres. Déu s’humanitza, es fa home; i l’home esdevé fill de Déu. Si aquesta no és una Bona Nova, quina ho serà?. Una veritat que encara no hem acabat de pair del tot; i per això convé que la repetim, al menys una vegada a l’any. Tenim la possibilitat de salvar-nos si no hem renunciat a l’amor.

Per a que el puguem entendre Déu s’ha fet un infant; per a que el puguem entendre Déu s’ha fet amor generós. Aquest Déu l’entén tothom que vol. Nadal és una manifestació de l’amor il·lusionat de Déu. Aquesta és la nostra fe, aquesta és la nostra festa de Nadal, una festa que no podem tancar aquí, entre les quatre parets i el sostre d’aquest Santuari. El seu missatge ha de dinamitzar i ha d’arribar a tots els recons del nostre món; en aquest món nostre tan desconcertant. Aquest món que, sense saber-ho, busca l’esperit del Nadal... amb una crisi econòmica que afecta aquells que menys culpa en tenen, potser.

Que Nadal entri a casa amb tot el bé de Déu de tradicions (pessebres, regals, arbres, tions, nadales...) però que no es quedi al carrer la pau i la reconciliació. Nadal és també una família on s’estima, on es comprèn, on es perdona. La glòria de Déu és la pau a la terra. I la pau a la terra comença per la pau al cor.

Que Nadal no sigui un parèntesi de pau i d’amor, sinó un obrir els ulls a una nova existència, a una nova manera de viure, a una nova manera d’estimar. Nadal no és res si no ens fa una mica més bons!. “Pau a la terra als homes de bona voluntat”. Que aquest Nadal ens transformi en homes i dones de bona voluntat. En mig de tants rabadans que cada any tornen sempre amb la seva mateixa cançó, que ja és la cançó de l’enfadós (No serà tant). Els rabadans mai podran copsar l’alegria, senzilla, simple, espontània i necessària, d’un Nadal.

Homilia del Diumenge IV d’Advent

La pobresa acceptada per amor, salva!; al menys, la pobresa de l’estable de Betlem. Un Nadal pobre no té per què ser un pobre Nadal. Aquest sí d’una noia pobre de Natzaret ha enriquit tota la humanitat, ha capgirat tota la història humana.

Mn. A. Roquer.

Lectura del segon llibre de Samuel (2Sa 7,1-5.8b-11.16)

Quan el rei David s’hagué traslladat al seu palau, després que el Senyor l’hagué deixat en pau de tots els enemics que tenia al voltant, digué al profeta Natan: «Mira, jo visc en un palau de cedre, mentre l’arca de Déu està en un envelat.» Natan digué al rei: «Vés, fes tot el que es proposi el teu cor; tens amb tu el Senyor.»
Però aquella nit Natan rebé aquesta paraula del Senyor: «Vés, digues a David, el meu servent: Això diu el Senyor: Tu m’has de fer un casal per a residir-hi? Jo t’he pres del clos del ramat, de guardar les ovelles i les cabres, per fer-te cap del meu poble Israel. He estat amb tu en totes les campanyes que has emprès, he derrotat els teus enemics i t’he donat una anomenada com la dels més famosos de la terra.
»He destinat un lloc per al meu poble Israel, l’hi he plantat perquè hi visqui sense por, i no l’oprimiran més els perversos com ho havien fet abans, durant el temps en què vaig enviar jutges per governar Israel, el meu poble. A tu, et deixaré en pau de tots els teus enemics. I ara el Senyor t’anuncia que et farà un casal. Quan t’arribarà l’hora de reposar amb els teus pares et donaré per successor un descendent, sortit de les teves entranyes, i consolidaré el seu regne. Jo li seré pare, i ell serà per a mi un fill.
»El teu casal, la teva dinastia, es perpetuarà davant meu, el teu tron es mantindrà per sempre.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 16,25-27)

Germans: Glòria a aquell qui té el poder de confirmar-vos en la bona nova que us anuncio, en allò que proclamem de Jesucrist, que és la revelació del pla de Déu, amagat en el silenci dels segles, però que ara ha sortit a la llum, per la decisió del Déu etern, d’acord amb els escrits profètics, i ha estat posat a l’abast de tots els pobles perquè siguin obedients a la fe. Déu és l’únic ple de saviesa. Glòria a ell eternament per Jesucrist. Amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,26-38)

En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.» Ella es torbà en sentir aquestes paraules, i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi.» Maria preguntà a l’àngel: «Com pot ser, això, si jo no tinc marit?» L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res no li és impossible.» Maria va respondre: «Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.»
I l’àngel es va retirar.

Homilia:

La litúrgia del temps d’Advent, progressivament, en bona pedagogia, ens va eixamplant a poc a poc l’horitzó d’allà on anem, i és com un crexendo musical per obrir tots els sentits per a que copsem tot el misteri de Nadal, i es va eixamplant l’esperit també per copsar aquest misteri; per a que no ens vingui de cop i volta com una sorpresa.

Els profetes, el Baptista i avui la mare, Maria. Aquella dona que el dia de la Immaculada anomenàvem la plena de gràcia. Avui és aquell “No tinguis por, Maria. Déu t’ha concedit el seu favor, tindràs un fill i li posaràs per nom Jesús”. La jovenesa de Maria no està pas renyida amb una fe madura, adulta. Ella serà la primera persona humana quer rebrà la Paraula de Déu que revela el seu projecte salvador per a la humanitat. Ben bé l’elogi que li farà la seva cosina Elisabet quan dirà “Feliç tu que has cregut. Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. Tu has cregut allò que semblava... (només semblava, però no ho era) increïble. Tu has esperat allò que semblava impossible d’esperar. Que això es pugui dir també de nosaltres; nosaltres que ens preparem per celebrar el Nadal d’enguany.

Sí. El Nadal d’enguany... que per molts serà un mal... no un bon Nadal, perquè estan a l’atur, perquè pateixen les conseqüències d’una crisi econòmica que els hi ha caigut al damunt com una pedregada en ple estiu, o tenen el dol d’una persona estimada que fa poc que els ha deixat.

Per què no podem viure el Nadal quan hi ha crisi? Si el Nadal, el Nadal de veritat és patrimoni del pobres, dels que no tenen lloc a l’hostal o no tenen lloc a la societat del benestar!. Què n’hem fet del Nadal? On és el Nadal de veritat?. Nadal pot ser, per a alguns, la tapadora d’una crisi i no ha de ser així. La pobresa acceptada per amor, salva!. Al menys, la pobresa de l’estable de Betlem.

En Déu nascut en un estable com a home hi podem creure o no creure; però mai pot ser motiu de burla ni de riota. Ningú se’n pot riure. Tan rics que ens pensem ser a vegades... i tan pobres que som!. Per això Nadal és per a tots. Un Nadal pobre no té per què ser un pobre Nadal. Aquest sí d’una noia pobre de Natzaret ha enriquit tota la humanitat, ha capgirat tota la història humana. De totes maneres, Nadal sempre serà la sorpresa d’un Déu que ens surt de trascantó, quan menys l’esperàvem i de la manera més inesperada. Un Déu que ens sorprèn.

Per Nadal sempre sentim dues musiquetes: les nadales i la cançó de l’enfadós dels que tot ho troben carrincló, consumista i passat de moda. Són aquells que viuen permanentment dins de la tristó d’un Compte de Nadal, de Dickens, i sempre posen per una cara de renyuts com aquell senyor Scrux, aquell vell avar que per a no veure l’alegria dels altres es tanca a casa i es posa sota el llit. Tothom té dret a amagar la seva vida com vulgui però no té dret a amargar la vida dels altres. No hi ha ningú més pesat i més fatigant que un militant anti-Nadal. Deixeu-los!, que s’amaguin en el seu racó i que plorin. Nosaltres disposem-nos a viure, a reviure una vegada més, l’alegria inestroncable que se’ns prepara. Nosaltres, que hem estat infants, no ens fan nosa ni els llums, ni els arbres, ni el pessebre, ni el tió, ni les cançons. Aquest és el nostre Nadal i volem que ningú ens el prengui... i ni ens el volem vendre.

Allò que creiem, l’anunci de Nadal, és, creieu-me, un anunci d’alegria. Així ho diuen als pastors aquells àngels: “Us portem una gran alegria. Avui us ha nascut el Salvador”. Allò què creiem dóna sentit a allò què celebrem: Nadal o l’Eucaristia, perquè en cada Eucaristia Déu es fa present en mig nostre.