Diumenge 28 de "durant l'any"

El nostre Déu no ens salva de les nits fosques, ni ens salva de les malalties, ni ens salva de la mort; però sí que ens salva en una nit fosca, ens salva en la malaltia, ens salva en la mort.

Mn. A. Roquer.

Lectura del segon llibre dels Reis (2Re 5,14-17)

En aquells dies, Naaman de Síria baixà al Jordà i s’hi banyà set vegades, com li havia dit Eliseu, l’home de Déu. La pell se li tornà com la d’una criatura i quedà pur de lepra. Llavors se’n tornà amb tot el seu seguici cap a l’home de Déu, entrà a casa d’ell i, dret al seu davant, li digué: «Ara sé ben bé que, fora d’Israel, no hi ha cap altre Déu enlloc més de la terra. Per favor, accepta un present del teu servidor.» Eliseu li digué: «No acceptaré res. T’ho juro per la vida del Senyor, davant del qual estic sempre, a punt per servir-lo.» Naaman insistia que admetés el present, però Eliseu s’hi negà. Llavors Naaman digué: «¿Permets que el teu servidor carregui dues mules de terra d’aquest país? És que d’ara endavant el teu servidor no oferirà cap holocaust ni cap altra víctima a altres déus, sinó només al Senyor.»

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 2,8-13)

Estimat, pensa que Jesucrist, del llinatge de David, ha ressuscitat d’entre els morts. Aquesta és la bona nova que jo predico, i per això he de sofrir fins trobar-me empresonat com si fos un malfactor. Però les presons no poden encadenar la paraula de Déu. Jo ho suporto tot per amor dels elegits, perquè ells també aconsegueixin la salvació i la glòria eterna que Déu ens dóna en Jesucrist.
Això que diem és ben cert: Si morim amb ell, també viurem amb ell; si som constants en les proves, també regnarem amb ell; si el neguem, ell també ens negarà; però, com que no pot negar-se ell mateix, ell continua fidel si nosaltres no li som fidels.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 17,11-19)

Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!» En veure’ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots.»
Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?» Llavors li digué: «Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»

Homilia:

Ja el coneixíem, veritat!, aquest fragment de l’Evangeli. Fa anys i panys que el llegim, si més no cada tres anys, quan toca aquesta lectura de l’evangeli de Lluc.

Però jo diria que la intenció, ben mirat, primer, de l’evangelista sant Lluc no és, justament, descriure’ns el miracle dels deu curats, sinó que posa el seu accent, la força, en aquell qui torna per donar gràcies. I ho veiem també en la lamentació que fa Jesús mateix: “On són els altres nou?”. Per tant, si volem treure la conclusió correcta de l’evangeli que hem escoltat no és, en primer lloc, diria jo, una admiració pel miracle de la curació dels deu, sinó la resposta generosa d’aquell qui, al veure’s curat, torna per donar gràcies. Aquí hi ha una lliçó a aprendre. Sincerament avui, aquí i cada diumenge, ens reunim, hem vingut... justament per donar gràcies. La paraula eucaristia, la paraula grega eucaristeo vol dir això: acció de gràcies. Estem salvats!, ho sabem!. I ens sentim en la necessitat de celebrar-ho. I això ho fem cada diumenge.

Però... continua la pregunta: “On són els altres nou?”. S’ha dit que l’agraïment ha desaparegut del tot com a missatge de la nostra vida quotidiana; fins i tot es discutia una mica el gest fet purament fer generositat (vols dir?...). S’ha fet dogma de fe que avui ningú dóna res a canvi de res. No sé si aquesta actitud està o no està molt estesa, però sí que es cert que a la nostra civilització mercantilista cada dia hi ha menys espai per a la generositat: Tot és poc!, tot és palla. O tot s’exigeix!. Si fos així la gratuïtat ni seria considerada una virtut, sinó, simplement, cosa de gent antiquada; passats de moda; això, avui, ja no es fa!. I si m’ho deixeu dir: aquest comportament humà..., potser hauríem de dir aquest comportament tan poc humà, se’ns pot encomanar en el nostre comportament en les relacions humanes perquè tot ho mirem pel mateix arrasador.

La fe pot agafar un to d’intercanvi: fem o no per assegurar-nos la protecció de Déu; només faltaria!. Si Déu, a mi no em protegeix, que sóc tan bona persona, que sóc tan bon complidor dels manaments... Llavors desapareix la fe com a gratuïtat. I desapareix allò que és més, eminentment, sentit religiós. No hi ha cap actitud de lloança a Déu, ni d’acció de gràcies.

El fi, en ser bonic, ha de ser simplement un agraïment, perquè és el fi, al marge dels caramels, regals o favors que rep del pare.

La generositat no es compra ni es ven. Recuperar el sentit de la generositat pot ser el primer pas per sanejar la nostra bona relació amb Déu. Quan un cristià ha captat la grandesa de Déu, quan ha fet experiència personal de la seva bondat, quan ha descobert que només es pot viure davant d’Ell sent generosos, ha entès aquelles paraules de sant Ignasi de Loyola quan diu que la fe no consisteix en el mucho saber sino en el mucho sentir, gustar y dejarse amar. No n’hi ha prou en recordar-nos de Déu quan tenim moments de tribulació, allò de recordar-se de santa Bàrbara només quan trona.

El nostre Déu no ens salva de les nits fosques, ni ens salva de les malalties, ni ens salva de la mort; però sí que ens salva en una nit fosca, ens salva en la malaltia, ens salva en la mort. Que en totes les situacions adverses de la vida Déu ens salvi és considerat, del tot, quelcom poc comú. Tant com ho hauríem d’agrair i ho hauríem de fer cada dia; especialment en l’eucaristia que és la màxima expressió d’agraïment, quan sabem que la nostra salvació, el motiu més gran d’agraïment, ha tingut com a preu la mort de Jesucrist. Celebrar la pasqua de Jesús cada diumenge, quan diem avui el vostre fill vencent la mort... “Aquesta és la bona nova que jo predico (ens dirà sant Pau) Si morim amb ell, també viurem amb ell”. Aquest és el motiu de la nostra celebració. Aquest és el fonament de la nostra fe.

Si això no és motiu suficient per ser agraïts, que ho serà?. No és que el Senyor, quan tenim set ens doni un got d’aigua, no!, ens dóna la font. Però l’agraïment no ve, normalment, de la cosa regalada, sinó de la necessitat que tenim d’allò que ens regalen; per això és més fàcil agrair el got d’aigua quan es té set que agrair una font.

Diumenge 27 de durant l'any.

El testimoni que donem, quan hem sortit d’aquí, el diumenge, és el termòmetre que marca fins on arriba la nostra fe.

Mn. A. Roquer.

Lectura de la profecia d’Habacuc (Ha 1,2-3.2,2-4)

Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m’escoltareu, cridaré: «Violència», i no em salvareu? Per què deixeu que vegi aquestes calamitats i contempli tantes penes? Tinc davant els ulls devastacions i violències; hi ha baralles i s’aixequen discòrdies.

El Senyor em respongué: «Escriu una visió, grava-la sobre tauletes d’argila, que es puguin llegir corrents. És una visió per a un moment determinat, que aspira al seu terme, i no fallarà. Espera-la, si es retardava; segur que vindrà, no serà ajornada.

»L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur, però el just viurà perquè ha cregut.»

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 1,6-8.13-14)

Estimat, et recomano que procuris revifar la flama del do de Déu que portes en virtut de la imposició de les meves mans. L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny. Per tant, no t’avergonyeixis ni del testimoni que donà el nostre Senyor ni de mi, que estic empresonat per ell; tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna. Tingues com a norma la doctrina sana que has escoltat dels meus llavis, i viu en la fe i en l’amor de Jesucrist. El tresor que t’ha estat confiat és valuós. Guarda’l amb la força de l’Esperit Sant que viu en nosaltres

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 17,5-10)

En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Doneu-nos més fe.» El Senyor els contestà: «Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”, us obeiria.

»Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp, li dieu mai que entri de seguida i segui a taula? No li dieu, més aviat, que prepari el sopar, que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu, i que ell menjarà i beurà després? I quan l’esclau ha complert aquestes ordres, qui ho agraeix? Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»

Homilia:

També nosaltres, com els Apòstols, podem adreçar-nos a Jesús fent la mateixa súplica. Mira que en demanem de coses a Nostre Senyor!, i potser mai se’ns ha acudit dir: Senyor, doneu-nos més fe. No que ens doni el do de la fe, que ja el tenim (per això som aquí); sinó que ens en doni més. I em penso que ens convindria a tots. A vegades sents aquell cristià que es creu qui sap què i que fa grans manifestacions de la seva gran fe; aquest no cal que ho demani però, eh que no és el nostre cas!.

El contingut de la fe, per altra part, és molt simple, molt senzill: Jesús ha mort i ha ressuscitat i nosaltres participem del seu triomf. Això és tot. Ni més ni menys que el que diu Marta en motiu de la mort del seu germà. Jesús li fa: “Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran. Tots els qui viuen i creuen en mi no moren per sempre”.

La fe és do que hem rebut, sense cap mèrit nostre. Per tant, porta sempre intrínseca la gratuïtat. Creure és gratuït, i creure no pot exigir res. No podem creure per obtenir, com a compensació, una altra cosa. Recordeu aquella estrofa de la poesia de santa Teresa: No me mueve, mi Dios, para quererte el cielo que me tienes prometido. No és per això que creiem i estimem. Som “servents sense cap mèrit” ens ha dit l’Evangeli. No fem res més que complir el nostre deure.

Si ara, cadascú de vosaltres, hagués d’avaluar la pròpia fe, posant una nota del 0 al 10, què hi posaríem?. Ben segur que un 10 no ens hi atreviríem. Doncs podem dir: Doneu-nos més fe!.

També és possible una mena de fe, si voleu, mig adormida, i que necessita un despertador. Potser la donem per suposada, fruit de que venim aquí cada diumenge, sense parar-nos a pensar, seriosament, en què creiem i fins on som capaços de creure. Perquè és tan fàcil fer servir la fe quan ens convé i amagar-la quan no ens convé. La fe és del diumenge, aquí, i és del dia de cada dia amb la família, a la botiga, a la feina, entre els amics. Sant Pau li diu al deixeble Timoteu “L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny”, i li diu que no s’avergonyeixi de creure en Jesucrist. El testimoni que donem, quan hem sortit d’aquí, el diumenge, és el termòmetre que marca fins on arriba la nostra fe.

No som cristians només aquí, ho som també a fora. Recordem que quan s’acaba la celebració, se’ns diu com a comiat: Aneu-vos-en pau. Allò que deien abans, Ite misa est (que estava molt més ben dit), està molt mal traduït per Aneu-vos-en pau. Aneu-vos-en pau no sé d’on ho han tret!. Però l’Ite, aneu, i el misus vol dir que sou enviats a viure la vostra fe. Per tant, aquesta fe que aquí hem celebrat continua fora d’aquí a la vida ordinària de cada dia i en cada moment.

Sense fe actuarem només amb les nostres forces i fàcilment ens cansarem. Si ens sosté la força de Jesucrist no només farem que una morera es planti al mig del mar, sinó que farem coses més grans. Potser no seran tan estranyes com això de la morera, però seran més grans. Només que tinguéssim una fe menuda com un gra de mostassa!... pot semblar una súplica molt pobra, de molt poca volada; la llavor de la mostassa és molt poca cosa. La nostra fe pot sofrir molts moments de gran decepció: quan ens assembla que no podem arribar a on hauríem d’arribar, quan se’ns plantegen molts interrogants, quan tenim a prop i sentim i sofrim el silenci de Déu perquè no dóna resposta a moltes preguntes que voldríem... Potser aquesta petita llum de fe, com una llavor de mostassa, fóra la gran pregària: Doneu-nos més fe, perquè la necessitem!.

Allò que pot canviar el nostre cor no són les paraules, no són les idees, és la comunicació amb aquell qui sempre és viu en el més secret de les coses i dels esdeveniments. Potser, fins i tot, aquest temps de tardor, propici a la interiorització, un temps amic, diria, per reflexionar, ens pot ajudar a aprofundir la nostra fe, a enriquir la nostra fe.

I tenim prou confiança per saber que aquesta petita llavor sembrada aquesta tardor, després de l’hivern, quan arribi al primavera, que sempre arriba, florirà.

Homilia Diumenge 26 de durant l'any

El què és perillós no és ser ric o ser pobre, el què és perillós és que la riquesa ens porti a oblidar el pobre.

Mn. A. Roquer.

Lectura de la profecia d’Amós (Am 6,1a.4-7)

Això diu el Senyor, Déu de l’univers: «Ai dels qui viuen tranquils a Sió, dels qui es creuen segurs al turó de Samaria! S’estiren en llits de marfil, s’aclofen en els seus sofàs, mengen els anyells més tendres i els vedells engreixats a les estables, improvisen al so de l’arpa, creen com David les seves melodies, beuen el vi en grans copes, i s’ungeixen amb els perfums més fins, però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep. Per això ara seran els primers en les files dels deportats; així s’acabarà l’orgia dels vividors.»

Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 6,11-16)

Home de Déu, busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud. Lluita en el noble combat de la fe i guanya’t la vida eterna. És per a obtenir-la que vas ser cridat i vas confessar noblement la fe en presència de molts testimonis. Davant Déu, font de tota vida, i davant Jesucrist, que sota Ponç Pilat donà testimoni amb la seva noble confessió, et recomano que guardis irreprensible i sense falta el manament rebut, fins que es manifestarà Jesucrist, el nostre Senyor.
Quan serà l’hora, farà aparèixer la seva manifestació aquell qui és de debò feliç i l’únic Sobirà, el Reis dels reis i el Senyor dels senyors, l’únic que té com a pròpia la immortalitat i habita en una llum inaccessible: Cap home no l’ha vist mai, ni és capaç de veure’l. A ell l’honor i el poder per sempre. Amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 16,19-31)

En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar.
»Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.” Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre.”
»El ric digué: “Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també en aquest lloc de turments.” Abraham li respongué: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.” El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.” Li diu Abraham: “Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.»

Homilia:

L’Evangeli d’avui, com podeu veure, té una continuïtat amb el del diumenge passat; són un mateix capítol de  l’evangeli de Lluc, amb una mateixa consigna. Jesús acaba la lliçó sobre l’ús del bens de la terra amb una paràbola, la que acabem d’escoltar, en la que al final ja no sabem qui és el ric i qui és el pobre.

Hi ha una frase entre les dues paràboles, la diumenge passat i la d’avui, que és una llàstima que no formi part de les lectures dominicals perquè és definitiva (al menys, així ho crec jo). Diu així: “Quan els fariseus, amics del diner, sentien això, es reien de Jesús”. No es fieu del que riu primer!. I per aquí va la paràbola d’avui: en contrast amb la riquesa desnivelladora apareix la mort alliberadora. Més encara diria jo: trasbalsadora!. Ho canvia tot. Per tant, a l’hora, és una realitat que forma part del nostre viure quotidià.

La realitat de la paràbola és patètica. I és probable que, quan Jesús parla del ric, els qui l’escoltaven tinguessin algú molt present; com també quan retratava la imatge del pobre Llàtzer. Perquè els rics tenen una cosa molt concreta, noms i cognoms, i els pobres també.

Però no passem per alt una cosa que jo considero molt i molt important, i sembla un detall i no ho és; sant Lluc posa els punt sobre les i molt bens posats. Em refereixo al detall del nom: el pobre és diu llàtzer, Llàtzer vol dir Déu ajuda’m; el ric no té nom. Recordem ara el llibre de l’Apocalipsi quan diu: “Els justos tenen escrits els seus noms al llibre de la vida, els altres no”. Fins i tot la bèstia de l’Apocalipsi té un número, no un nom.

Jesús ho capgira tot. L’abundància de bens materials era considerada en aquell temps com una benedicció de Déu, com a compensació de la meva fidelitat i del meu compliment exacte dels manaments de la Llei; el pobre era un maleït de Déu (alguna cosa deu haver fet aquest). El què és perillós no és ser ric o ser pobre, el què és perillós és que la riquesa ens porti a oblidar el pobre. El pecat del “ric” no és que sigui ric, és que no veu el pobre Llàtzer tot i que està assegut a la porta de casa seva.

El diàleg imaginari de l’ultratomba ho aclareix tot: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ell ara ha trobat el consol i tu, sofriments”. Jesús ens mostra l’autèntica cara de la realitat. Allò que sembla un viure esplèndid (avui en diríem a tope) està tocat de mort, i allò que era l’avantguarda de la mort és la porta de la vida. Recordem allò de les benaurances: “Feliços els pobres... (no perquè són pobres, eh!; perquè la pobresa no és cap felicitat) Feliços els pobres perquè el regne del cel és per a ells”.

En aquests regne d’aquí han estat tots els Llàtzers deixats de la ma de Déu...(més aviat hauríem de dir deixats de la ma dels homes; cadascú que carregui amb la seva culpabilitat), i tindran el regne del cel, o sigui riuran després.

La crisi econòmica que tenim avui ens hauria de fer pensar molt; ens hauria de ser, com a mínim, un revulsiu per a que les coses poguessin canviar, els principis poguessin canviar. Ho hem vist en els casos en que s’ha posat de manifest la corrupció a on porta l’amor al diner; o els contravalors d’un suposat benestar que havia d’aportar tenir riquesa. La crisi també posa de manifest fins a quin punt l’economia té els peus de fang. I també ha posat de manifest fins a quin punt nosaltres ens hem interessats pels immigrants quan són ma d’obra barata, i deixats al portal quan són una nosa. Sort de Càritas!.

Ara veiem fins a quin punt necessitem escoltar la paraula de Déu: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.” El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran”. És que justament aquí, nosaltres, cada diumenge, escoltem el què ens diu un que ha ressuscitat d’entre els morts, Jesucrist!. Aquí tenim la gran escola si volem aprendre. Cada diumenge seiem tots a la taula dels germans com una anticipació del banquet de la taula celestial; és la taula dels pobres i dels pecadors que sempre tindrem necessitat de la seva misericòrdia, perquè som tan pobres.

El Senyor es manté fidel per sempre, el Senyor dóna pa als qui tenen fam.

Homilia Diumenge 25 de durant l'any

Els pobres poden tenir una riquesa que els nostres diners ens han robat.

Mn. A. Roquer.

Lectura de la profecia d’Amós (Am 8,4-7)

Escolteu això, vosaltres que us abraoneu sobre els pobres per anorrear els desvalguts del país, vosaltres que dieu: «Quan haurà passat la festa de la lluna nova per poder vendre queviures! Quan haurà passat el dissabte per poder obrir els graners! Vendrem el gra amb mesures més petites i, per cobrar, pesarem la moneda amb pesos més grans. Farem trampa amb les balances i vendrem el rebuig barrejat amb el gra. Per tenir un esclau, comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre.»
El Senyor ho jura per la glòria de Jacob: «No oblidaré mai tot això que fan.»

Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 2,1-8)

Primer de tot us recomano que feu a Déu pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, pels reis i per tots els qui tenen autoritat, perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat i a l’honestedat. Pregar així és bo i agradable a Déu, el nostre salvador, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. Hi ha un sol Déu. El mitjancer entre Déu i els homes és també un de sol, l’home Jesucrist, que es donà ell mateix per rescatar tots els homes. El testimoniatge sobre tot això ha estat fet públic al temps apropiat, i jo n’he estat fet herald i apòstol, mestre per instruir en la fe i en la veritat els qui no són jueus. Això que dic és veritat, no menteixo. Desitjo que els homes preguin pertot arreu, i que puguin alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 16,1-13)

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: [«A un home ric li van denunciar que el seu administrador malversava els seus béns. Ell el cridà i li digué: “Què és això que sento dir de tu? Dóna’m comptes de la teva administració: d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns.” L’administrador va pensar: “Què podré fer, ara que el meu amo em despatxa de l’administració? Per cavar, no tinc prou força; anar a captar em fa vergonya. Ja sé què he de fer per trobar qui em vulgui a casa seva quan perdré l’administració.”
»I cridà un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: “Quant deus al meu amo?” Ell li contestà: “Cent bidons d’oli.” Li digué: “Aquí tens el teu rebut. Seu de pressa i escriu-ne un que digui cinquanta.” A un altre li digué: “I tu, quant deus?” Li contestà: “Cent sacs de blat.” Li diu: “Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta”.»
I aquest administrador de riquesa enganyosa, el Senyor el lloà així: «Ha estat prudent, perquè, en el tracte amb els homes de la seva mena, els homes del món són més prudents que els fills de la llum.
»I jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva.]
»L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor, i l’home infidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor. Per això, si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses, qui us confiaria les riqueses veritables? Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre, qui us confiaria les que de dret us corresponen? Ningú no pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.»

Homilia:

D’entrada aquesta paràbola que hem escoltat de l’administració infidel, que Jesús anomena “prudent”, d’entrada, dic, ens pot desconcertar, ens pot deixar una mica perplexes. Com és que un home, que es manifesta obertament injust, estafador, Jesús li diu “prudent”? I no poso noms, perquè això passava en temps de Jesús, però encara passa avui.

Jesús no fa un judici del seu comportament; en lloa, això sí, la manera de procedir, la seva astúcia, perquè ha trobat els mitjans adequats per obtenir la fi que ell s’havia proposat. Intentar treure l’entrellat de tot això pot fer que el llegir ens faci perdre l’escriure.

La conclusió on ens vol portar sant Lluc és ben clara, tan clara que no la podem esquivar: “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”. No diu que no les fem servir, ens diu que no ens manin, o bé que no en fem el primer o l’únic (!) objectiu de la vida. La fe és una altra cosa, va per un altre camí. I fa bé Jesucrist d’advertir-nos, perquè normalment el que es valora entre nosaltres són les coses materials, no pas les espirituals; el que es valora és l’extern, no l’intern de la persona; el material, no l’espiritual; en una paraula: el diner per damunt de l’amistat, de l’honradesa,... fins i tot de l’amor. I així anem com anem.

Però la veritat és que no podem viure sense diners. Ben cert. Jesús no ens diu això. Cada dia en necessitem: hem de comprar el menjar, hem de comprar roba, hem de pagar l’aigua, la llum... Per tant, com podem lligar allò de “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses” amb la necessitat de l’ús del diner que ens imposa la vida de cada dia?. No busquem cinc peus al gat. Jesús no diu que no en tinguem, Jesús no diu que no en fem ús. Diu que no hi posem el cor, que és diferent; que no en fem l’únic mòbil de la nostra vida. Més ben dit: que no en fem un déu. Que entenguem que el diner és un mitjà, no una fi. Que tractem les coses pel què són, no pel què valen. En una paraula: que siguem realistes! Que no ens deixem enganyar, cada cosa al seu lloc, i cada cosa té el lloc que li pertoca; ni més ni menys.

El missatge de Jesús obliga, això sí, a un replantejament, a vegades, de les coses. Escoltant l’Evangeli d’avui endevinem que se’ns invita a comprendre d’una manera radicalment nova el sentit de fons de moltes coses. Així ho entenia sant Francesc d’Assis, i qui s’atreveix a dir: Francisco, no n’hi havia per tant?. Potser calia que sant Francesc es despullés del tot per fer-nos entendre a nosaltres de què anem vestits.

Jesús no desconeixia el diner; només ens avisa que no hi posem el cor, com deia. No ens autoenganyem. Teòricament, però només teòricament, ja ho entenem que és així, però no ens sentim interpel·lats. Sempre ens pensem que va per a l’altre. Només ens ho pensem de tant en tant, perquè a vegades també pensem que els rics són els altres. No ens podem autoenganyar pensant en tot això. L’amor al diner tant el pot tenir un pobre com un ric. L’Evangeli ens vol dir que si el mateix interès que posem en el tenir bens materials el poséssim en tenir bens de l’esperit, també fórem rics. Diu que hi ha un home que era tan pobre, tan pobre, que, pobret, només tenia diners!.

Allò que valorem de les persones, normalment, i això ens passa a tots, és el que tenen de valor de l’esperit. Valorem l’honradesa, la sinceritat, la solidaritat, la bonhomia; la persona val per allò que és, no per allò que té. O no?. Doncs l’Evangeli, una vegada més, té raó.

La situació de crisi econòmica que viuen moltes famílies és greu, i preocupa, certament. Com a mínim tan greu com la crisi de valors humans que viuen molta gent. I també sap greu. Per viure, per viure de veritat, no n’hi ha prou en tenir diners. Els pobres poden tenir una riquesa que els nostres diners ens han robat. Diuen, i és veritat, que el diner mou el món; però també hauríem de dir, i és veritat, que el diner no mou els cors.

Homilia Diumenge 24 de durant l'any

  Quan ens trobem perduts tenim una cosa segura: Déu ens està buscant, només cal que ens deixem trobar

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 32,7-11.13-14)

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès: «Vés, baixa a la plana: s’ha pervertit el teu poble, que tu havies fet pujar de la terra d’Egipte. De seguida s’han desviat del camí que jo els havia prescrit. S’han fet un vedell de fosa i l’han adorat, li han sacrificat víctimes i diuen: “Poble d’Israel, aquí tens els teus déus, els qui t’han fet sortir d’Egipte”.» Per això el Senyor digué a Moisès: «Veig que aquest poble és rebel al jou. Deixa’m que s’inflami la meva indignació i no en deixaré rastre. Després et convertiré en un gran poble.»
Però Moisès apaivagava el Senyor, el seu Déu, i li deia: «Senyor, per què s’encén el vostre enuig contra el vostre poble, que havíeu fet sortir de la terra d’Egipte amb gran poder i amb mà forta? Recordeu-vos d’Abraham, d’Isaac i d’Israel, els vostres servents; recordeu que els vau jurar per vós mateix i els vau dir: “Faré que la vostra descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel, i tot aquest país que jo us havia dit el donaré als vostres descendents i el posseiran per sempre”.»
Llavors el Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble.

Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 1,12-17)

Estic agraït a Jesucrist, el nostre Senyor. És ell qui m’ha donat forces. Li agraeixo que m’hagi considerat prou fidel per a confiar-me un servei a mi, que primer blasfemava contra ell i el perseguia i l’injuriava. Però Déu s’apiadà de mi, perquè quan encara no tenia fe no sabia què feia. La gràcia del nostre Senyor ha estat pròdiga amb mi, juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist.
Això que ara et diré és cert, i del tot digne de crèdit: que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo sóc el primer. Però Déu se n’apiadà perquè Jesucrist pogués demostrar primerament en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe i tindran així la vida eterna.
Al rei de tot el món, Déu únic, immortal, invisible, honor i glòria pels segles dels segles. Amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 15,1-32)

En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola: «¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una, no deixaria en el desert les noranta-nou i aniria a buscar la perduda fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, ¿oi que se la posaria tot content a les espatlles i, arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut”? Us asseguro que al cel hi haurà també més alegria per un sol pecador convertit que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
»I si una dona tenia deu monedes de plata i en perdia una, ¿no encendria el llum i escombraria la casa i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, oi que convidaria les amigues i les veïnes dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat la moneda que havia perdut”? Us asseguro que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador convertit.»
[I també els digué: «Un home tenia dos fills. Un dia el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.” Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors.” I se n’anà a trobar el seu pare.
»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.” I es posaren a celebrar-ho.
»Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras.” El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics; i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”.»]

Homilia:

Aquesta paràbola que acabem d’escoltar, ja coneguda per tots, com hem sentit és de l’evangelista Lluc; i sant Lluc és anomenat, té el títol de l’evangelista de la Misericòrdia de Déu. Doncs aquesta paràbola és més adient dir-ne la paràbola de la Misericòrdia de Déu que la paràbola, com acostumem a dir, del Fill Pròdig, perquè el protagonista és el pare. I no és per allò de mirar la mitja ampolla plena o la mitja ampolla buida, no!. És perquè és així!

Sant Lluc ens mostra un Déu sempre disposat a perdonar. D’aquí ve l’alegria de la moneda, o de l’ovella, o del fill recuperat.

No en va, la paràbola ve després que els fariseus i els mestres de la Llei (“els bons”, ho dic entre cometes) critiquessin l’actitud de Jesús perquè menjava amb els pecadors. Jesús presenta la paràbola, si us heu fixat, en forma interrogativa (!): Què faríeu vosaltres si perdíeu una moneda, o una ovella, o un fill?. I l’accent és posa en l’alegria del retrobament. Si nosaltres som capaços, doncs, de fer els esforços que calguin per trobar allò que havíem perdut, què no farà el Déu de la Misericòrdia?. I això ens fa pensar també que la iniciativa de tot retorn, sempre, ve de Déu. I d’aquí ve quan Déu pot obtenir el què havia perdut, tingui una gran alegria i organitzi una gran festa (veniu, celebrem-ho, he trobat...).

Sant Pau, partint de la pròpia experiència, ho té molt clar. Diu ell mateix: “Això que ara et diré és cert, i del tot digne de crèdit: que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo sóc el primer”. Perquè on son els justos que no necessiten cap conversió?. No n’hi ha cap!. No hi ha pitjor pecat que creure’s perfecte, sense la necessitat de l’oferta generosa i salvadora de Déu. És així com aquest Evangeli serà per a nosaltres una bona notícia.

No vull pas dir que hem de ser pecadors, no!; dic, només, que en som. No vull pas dir que Déu ha de ser misericordiós, no!; dic que ho és. Per això sempre que en el fons de tot pecat hi ha una espurna de misericòrdia, hi ha el do de Déu. És quan el fill reconeix el seu pecat que li ve la idea del retorn, perquè sap com és el seu pare i sap com és ell. Quin contrast: el fill que és lluny de casa se sent a prop del pare, i el fill que no ha marxat de casa se sent lluny del pare.

Quina llàstima que a vegades s’hagi d’arribar a les tres pedretes per poder reaccionar. A la paràbola, i a la vida, és dóna aquest gran contrast entre la nostra actitud tan infantil d’aquell dóna’m el què em pertoca i la misericòrdia, incomprensible a vegades, de Déu.

El poble d’Israel adora un vedell d’or, o potser el que adora realment és l’or d’un vedell, vés a saber. I Déu actua amb tota la seva misericòrdia penedint-se de l’amenaça. I Pau experimenta la compassió del Déu que persegueix. I el fill pròdig dilapida allò que ha reclamat com a seu i el pare, quan torna, fa una gran festa. Només quan prenem consciència del nostre pecat ens sentim necessitats de salvació.

No és difícil a la vida arribar a la sensació d’anar perduts. El fracàs, la decepció, el desencís... són presents a la vida, i ens arriben molt endins. Quants n’hi ha que experimenten el resultat d’un pecat que, teòricament, els havia de portar a ser més lliures, a ser més feliços. Edith Piaf ho diu ben clar en el seu testament, i és escruixidor: He viscut per a no res.

Hi ha una cosa que els creients no hem d’oblidar mai: per molt perduts que anem, per molt pecadors que siguem, per molt culpables que ens sentim, sempre hi ha una sortida. Quan ens trobem perduts tenim una cosa segura: Déu ens està buscant, només cal que ens deixem trobar. Només llavors podem dir: beneïdes garrofes que m’han fet enyorar el pa de casa.

Al final de la paràbola, el pare que, generosament, ha sortit ha buscar el fill, ara entra a buscar generosament el fill que hi ha a casa, aquell qui, teòricament, sempre ha estat fidel però que ha estat també incapaç de comprendre que ara, amb el retorn del germà, s’ha de fer una festa.

No sempre, alerta!, som capaços d’entendre l’Evangeli de la misericòrdia de Déu. I quan l’Evangeli no és una bona notícia, què és?. I si la bona notícia d’un Déu misericordiós no és bona notícia, què ho és?.

Homilia Diumenge 23 de durant l'any

No es tracta de negar l’estim a la família o a la pròpia vida, sinó de subordinar-ho tot a l’amor de Déu que és el primer. Fugim d’un radicalisme que no té

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 9,13-18)

Quin home pot conèixer què desitja Déu? Qui pot descobrir la voluntat del Senyor? Perquè els raonaments dels mortals són insegurs, són incertes les nostres previsions: el cos que es descompon afeixuga l’ànima, aquesta cabana de terra és una càrrega per a l’esperit, capaç de meditar. Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel? Qui hauria conegut mai què desitjàveu, si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa, si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant? Així s’han redreçat els camins dels habitants de la terra, els homes han après a conèixer què és del vostre grat, i la saviesa els salva.

Lectura de la carta de sant Pau a Filèmon (Flm 9b-10.12-17)

Estimat: Jo, Pau, ambaixador de Crist i pres per causa d’ell, recorro a tu intercedint a favor del meu fill Onèsim, jo que l’he engendrat en la fe estant a la presó. Ara te’l retorno com si t’enviés el fruit de les meves entranyes. Jo hauria volgut retenir-lo al meu costat perquè em servís en lloc teu mentre seré a la presó per causa de l’evangeli, però no he volgut fer res sense el teu consentiment: no m’hauria agradat obligar-te a fer un favor com aquest, si tu no el feies de bon grat. Qui sap si, providencialment, Onèsim se separà un moment de tu perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó molt més que això: com un germà estimat. Ho és moltíssim per a mi, però més encara ho ha de ser per a tu, tant humanament com en el Senyor. Per tant, si em comptes entre els qui tenim part en uns mateixos béns, rep-lo com em rebries a mi mateix.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 14,25-3)

En aquell temps, Jesús anava amb molta gent. Ell es girà i els digué: «Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu.

»Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre. ¿No us asseureu primer a calcular-ne les despeses per veure si teniu recursos per acabar-la? Perquè, si després de posar els fonaments, no podíeu acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien: “Aquest home havia començat a construir, però no pot acabar.” Si un rei vol anar a combatre amb un altre, ¿no s’asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veia que no pot, quan l’altre encara és lluny li enviarà delegats a negociar la pau. Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té.»

Homilia:

Aquest Evangeli que acabem d’escoltar, si l’hem escoltat bé, potser hauria estat millor escoltar-lo assegut. És un Evangeli que, escoltat bé repeteixo, ens pot agafar mareig, i és millor que estiguem assentats. “Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu. Qui no m’estima més que el pare i la mare,... i fins i tot que la pròpia vida no pot ser deixeble meu.” És molt fort; és molt clar, massa i tot!.

No per posar-hi sordina, ni amb cap intent d’aigualir l’Evangeli, Déu me’n guard de fer això, però sí que convé situar-lo en el lloc que li correspon i no treure’l del context, que ho falsejaria. És així com el podem entendre correctament; fugim d’un radicalisme que no té.

En primer lloc, diu que el seguia molta gent i que anaven a Jerusalem; Jesús els adverteix què vol dir anar a Jerusalem: allà l’espera la creu. I pregunta si tots aquells que l’acompanyen també estan disposats a seguir el seu camí fins el final, com aquell home que vol construir una torre. Perquè una cosa és acompanyar-lo i l’altra cosa molt diferent és seguir-lo fent el mateix camí i la mateixa fi. És el mateix que diu als germans Jaume i Joan quan volen ocupar els primers llocs (“Esteu disposats a veure el calze que jo he de veure?”).

En segon lloc, quan Lluc escriu el seu evangeli, corren temps difícils de persecució per a aquells que segueixen a Jesús. Els deixebles han estat expulsats de la sinagoga perquè són seguidors del Natzaré. Fins alguns hauran de segellar la seva fe amb la pròpia vida.

Seguir Jesús perquè cura malalts, perquè multiplica pans i peixos...s’ha acabat. Seguir Jesús havia de ser no el fruit d’un entusiasme messiànic, sinó una conseqüència molt més seriosa. Un compromís molt seriós, molt comprometedor, fins i tot, si convé, heroic. Jesús no vol enganyar a ningú, no ven res. El secret de Jesús no ha de venir marcat per si som molts o per si som pocs, sinó per si som conseqüents amb allò en què creiem fins al final; no en els moments d’entusiasme i prou.

Dotze apòstols... millor dit onze... eren pocs, però van fer molta feina. És qüestió de qualitat, no de quantitat.

També Hernan Cortés va cremar les naus per evitar una fugida, i no per això l’hem tingut per un eixelebrat.

Referent a la sentència “Qui no m’estima més que el pare i la mare no pot ser deixeble meu” convé matisar, sense aigualir. No es tracta de negar l’estim a la família o a la pròpia vida, sinó de subordinar-ho tot a l’amor de Déu que és el primer. No és, doncs, o ells o jo. Sinó ells i jo, jo i ells.

Això ho hem dit sempre i ningú s’ha posat les mans al cap. Primer manament de la Llei de Déu: Estimar Déu sobre totes les coses. I ho hem trobat el més normal del món.

L’home té una tendència normal a adorar els ídols. Els té per Déu, i ell hi sotmet la seva voluntat; perquè l’ídol satisfà les nostres aspiracions i els nostres desigs, és la nostra projecció: és un déu fet per nosaltres. Per això quan, amb gest d’innocència o de pretesa llibertat, es diu jo faig el què em dóna la gana...no fas el què et dóna la gana, fas el què t’ha manat l’ídol, perquè t’agrada.

El camí que proposa Jesús sempre és una opció de llibertat. Ell ha començat dient això: “Si algú vol venir amb mi ...” Per altra part, ficats de ple en la monotonia de la vida de cada dia parem poc esmen en el què fem, i a vegades no sabem ni perquè ho fem.

Quan Jesús ens avisa, anant cap a la creu, ens mostra què hi ha darrera la creu. No és la creu per la creu, fora masoquisme. És fer allò que Déu vol, ni que sigui passant per la creu. És prendre’s aquella medecina, ni que sigui amarga, perquè el què volem és la salut.

Per arribar a on ens hem proposat passarem pel camí que sigui. Aquell “Confio el meu alè a les vostres mans” de Jesús a la creu és un present; després d’això hi ha Déu.

Homilia Diumenge 22 de durant l'any.

És que la nostra societat ens ha acostumat a la competitivitat. Fins i tot hem arribat a creure que exigir és una forma correcta i normal de relacionar-nos i de conviure.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira [Sir 3,19-21.30-31 (gr. 17-18.20.28-29)

Fill meu, sigues modest en tot el que facis i et veuràs més estimat que el qui dóna esplèndidament. Com més gran ets més humil has de ser, i Déu et concedirà el seu favor. Déu, que és veritablement poderós, revela els seus secrets als humils. La desgràcia dels descreguts no té remei, perquè ha arrelat en ells una planta dolenta. El cor dels assenyats comprèn els proverbis dels assenyats, l’orella atenta s’alegra de sentir parlar amb seny.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,18-19.22-24a)

Germans, vosaltres no us heu acostat a aquella muntanya palpable del Sinaí, que era tota ella foc ardent, foscor, negra nuvolada i tempesta, ni heu escoltat el toc del corn i la veu que pronunciava aquelles paraules. Els mateixos que sentiren la veu suplicaren que no continués parlant-los. Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d’àngels, a l’aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a terme, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 14,1a.7-14)

Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus. Ells l’estaven observant. Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc: si hi hagués un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit. Més aviat quan et conviden vés a ocupar el lloc darrer, i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà: “Amic, puja més amunt.” Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula, perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.»
Després digué al qui l’havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Potser ells també et convidarien, i ja tindries la recompensa. Més aviat, quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per recompensar-t’ho, i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.»

Homilia:

Amb aquest Evangeli que acabem d’escoltar, certament, Jesús no pretén, ni d’un tros lluny, donar unes normes d’urbanitat; ni tampoc donar uns consells per quedar bé en les relacions socials; sinó sintonitzar amb els criteris del Regne de Déu, que tenen el projecte de la seva vida i de la seva predicació.

Una vegada més, Jesús, utilitza la imatge d’un banquet per parlar del Regne de Déu. Però no tot banquet és imatge del Regne de Déu.

És que la nostra societat ens ha acostumat a la competitivitat; a dir que en aquest món no hi cabem tots; i que cal fer servir els colzes per obrir-se pas; caigui qui caigui. I això es viu en el treball, entre els veïns, entre els amics i, fins i tot, en la mateixa família: els fills exigeixen els pares, i els pares als fills; el treballador a l’empresari i, aquest, al treballador; els polítics als ciutadans, i els ciutadans als polítics. Fins i tot hem arribat a creure que exigir és una forma correcta i normal de relacionar-nos i de conviure.

Un banquet és una invitació, i una invitació és gratuïta. Jesús és convidat a dinar a casa d’uns dels principals dels fariseus. Sant Lluc s’afanya a dir que els fariseus observaven atentament Jesús. Comencem malament: la invitació no és tan gratuïta com sembla. Jesús també observa i neix aquesta paràbola dels convidats on els que hi ha a taula queden ben retratats. Els fariseus es tenen per importants, però a l’hora de col·locar-se es comporten amb una baixesa que no és habitual en gent ben educada. O potser sí que ho és !. L’home val pel que val,  no pel què es pensa que val. Quan un home s’infla d’orgull, el Petit Princep diu: No és un home, és un bolet!.

L’Evangeli és de sentit comú: simplement mira de no col·locar-te en el lloc que no et pertoca. Això ho trobeu, suposo, d’un gran realisme, és lògic. Però, a l’hora, també és un revulsiu, ho capgira tot:

-          “Quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu.”

-          Feliç de què?. Siguem sincers.

-          Feliç de ser humil

-          I què és això?, per què serveix?.

Jesús va viure així, i va poder predicar així; ben diferent del que a vegades nosaltres pensem. Qui el vol seguir és convidat a fer un capgirament dels principis. En una paraula: a no ser massa normal.

Qui no se sent desconcertat en sentir aquestes paraules?: “Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics, sinó als pobres i als invàlids...” Se’ns convida a actuar amb gratuïtat, amb generositat. Convertir la invitació en un pretext per treure, dels invitats, algun benefici no és jugar net.

Jesús pensa en unes relacions humanes basades en la generositat, en l’amor, en el respecte; no en l’especulació, no donant pa per obtenir una coca. Dit d’una altra manera: no fer caritat per anar al cel, sinó arribar al cel perquè hem fet caritat.

Perquè el mirar, admirar i imitar el què fa la majoria, faci el què faci, ens fa perdre de vista, de vegades, on és la veritat de les bones relacions humanes. La majoria és la majoria, i prou!. I mil mentides no faran mai una veritat.

I n’hi ha de persones, i tots en coneixem, que han hipotecat la seva vida per amor, tenint a casa aquella persona amb la malaltia de l’Alzeimer, o un deficient, i que per atendre’ls no poden anar de festa ni de vacances. Aquests han començat a entendre l’Evangeli; aquests estan a punt per compartir el banquet del Regne.

Cada diumenge, per a nosaltres, és una festa. I som convidats a prendre part en aquest banquet de l’amor de Déu que és la celebració de l’Eucaristia. Aquí tenim, ja, la penyora i la garantia de la vida eterna. I per això diem, abans de combregar: Feliços el convidats a la taula del banquet de la vida eterna. Quan participarem en aquell aplec festiu dels inscrits com a ciutadans del cel, com ens ha dit la segona lectura.

Que també és aquell: Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.

Voleu més bona paga?.