Homilia Diumenge 18 de durant l'any.

No se’ns demana no poder fer ús dels fets terrenals, sinó que no hi posem el cor, que no sigui el mòbil primer de la nostra vida.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de l’Eclesiastès (Ecl 1,2.2,21-23)

Vanitat i més vanitat, deia el Portaveu-del-poble, vanitat i més vanitat, tot és en va.
Després que un home s’ha esforçat a treballar amb coneixement, traça i eficàcia, ho ha de deixar tot a un altre que no s’hi ha esforçat per res. També això és en va, i és una gran dissort.
Perquè, de fet, què en treu l’home de tot esforç i de tot el neguit amb què treballa sota el sol? Passa els dies en el desfici i en les penes de la seva servitud, i de nit el seu cor no descansa. També això és en va.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 3,1-5.9-11)

Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.
Per tant, feu morir allò que us lliga a la terra: fornicació, impuresa, passions, mals desigs i l’amor al diner, que és una idolatria; no us enganyeu els uns als altres, vosaltres que us heu despullat de l’home antic i del seu estil d’obrar, i us heu revestit del nou, que es renova a imatge del seu Creador i avança cap al ple coneixement.
Aquí ja no compta ser grec o jueu, circumcís o incircumcís, bàrbar o escita, esclau o lliure, sinó que Crist ho és tot, i és de tots.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 12,13-21)

En aquell temps, un de la gent digué a Jesús: «Mestre, convenceu el meu germà que es parteixi amb mi l’herència.» Jesús li contestà: «Bon home, qui m’ha encomanat a mi que fes de jutge o de mediador entre vosaltres?» Llavors digué a tothom: «Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida.»
I els ho explicà amb una paràbola: «Un home ric va treure de les seves terres unes collites tan abundants que no tenia on guardar-les. Tot rumiant es va dir: ja sé què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meves i em diré a mi mateix: “Tens reserves per a molts anys: reposa, menja, beu, diverteix-te.” Però Déu li digué: “Vas errat! Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, de qui serà? Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu”.»

Homilia:

Si fem una lectura superficial de la Paraula de Déu que acabem d’escoltar aquest diumenge podem treure la conclusió que el Cristianisme menysprea les coses humanes.

“Vanitat i més vanitat, tot és en va” ens ha dit la primera lectura. I sant Pau ens ha dit “Busqueu allò que és de dalt, no allò que és de la terra.”. I finalment, a l’evangeli, Jesús ens ha insinuat que no acumulem béns terrenals. Però, si llegim els textos en profunditat, la conclusió que en podem treure és una altra. I per cert ben pràctica. No se’ns demana no poder fer ús dels fets terrenals, sinó que no hi posem el cor, que no sigui el mòbil primer de la nostra vida.

Un text molt antic del segle II, la carta de Diobnet, diu així “els cristians no es distingeixen dels altres pel lloc on viuen, ni per la llengua que parlen, ni per la seva manera de viure; però la seva vida és diferent de la dels altres, perquè no tenen posada la seva mirada en les coses de la terra; viuen en la carn però no són de la carn, viuen a la terra però la seva ciutadania és al cel”.

A la paràbola de l’evangeli no es condemnen els béns materials, que són béns i no mals. El que es condemna és la cobdícia, l’afany immoderat d’amuntegar irracionalment. Us ho dic amb versió més d’avui: comprar allò que no necessitem amb els diners que no tenim.

Quan Jesús ens recomana “Guardeu-vos de l’ambició de posseir riqueses,... els béns no li podrien assegurar la vida” no ho recomana als que han fet un vot de pobresa; ni és cosa d’alta espiritualitat o de cotes molt altes de gran mística, no!. És simplement cosa de sentit comú, i és per aquí per on hem de començar. Per aquí aniria la breu paràbola de la perla preciosa: vendre tot el què tinc per comprar el millor; això és tenir bon seny. La persona que pesa les coses amb les balances de l’esperit és la que té més sentit comú. Les coses tenen el valor que tenen, no el que, a vegades, els hi volem donar. Altra cosa és que, degut al nostre interès, ens puguin fer pagar el què vulguin. Ho diuen els entesos: per a que el mercat funcioni, primer cal crear la necessitat; i quan el client ho creu una veritable necessitat, podem fer pagar el preu que vulguem. Veieu-ho com és qüestió de sentit comú!.

A l’home que es creu ric pel què té se li diu vas errat. Només cal apel·lar a l’experiència pròpia: quan posem com objectiu de la vida les coses materials anem errats, no ens omplen mai del tot, sempre en volem més, mai en tenim prou; si hi posem el cor, i per altra part ens satisfan, hem d’anar al cardiòleg, tenim el cor malalt. Amb tot està molt estesa la convicció que allò que és important per viure és tenir tot allò que vull, tenir-ho ara mateix i tenir-ho sense esforç. Una educació potser excessivament permissiva, una manca d’autodisciplina, un ambient social ple d’estímuls que empenyen sempre a tenir i tenir, una por a viure a tope tota la força de la vida,... fa que nosaltres, a vegades, ens equivoquem d’objectiu. I quan tenim allò què volíem, al cap de poc (molt poc!) neix un altre desig; allò d’abans ja ens ha cansat i anem de satisfacció en satisfacció, i de fàstic en fàstic; i tornem a començar, atrapats en una trampa que no té fi. Quan hi ha una sobrevaloració morbosa del tenir hi ha també una desvaloració del temps de l’esperit. És això que ens ha dit l’evangeli.

Ho vulguem o no la persona humana no està feta per quedar satisfeta només amb coses. Potser que ens n’adonem i mirem una mica més endavant. Si ens preocupa la vida del cos, que ens preocupi, al menys, també, la vida de l’esperit. Que el què ens fa allò que som no és el cos, sinó l’esperit. Créixer fins aconseguir aquella maduresa humana i cristiana que ens fa ser, sobre tot, fills de Déu.

Hauríem de tenir ben present aquest evangeli, sobre tot en temps de crisi econòmica. La nostra riquesa com a cristians és una altra. A la nostra societat, de les persones que assoleixen els grans objectius materials se’n diuen VIPs (persones importants). L’Evangeli en diu capsigranys (capsigranys vol dir gent que té poc seny).

Si volem ser assenyats, sant Pau ens dirà “Busqueu allò què és de dalt”. Que el Senyor ens concedeixi allò que hem demanat al salm: Senyor, ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor.

Missa de l'aparició

De la senzillesa d’un matrimoni humil de Judà en neix la dona més singular de la història de la Salvació: Maria.

 Mn. Roquer

Al coincidir, enguany, el dia 25 de juliol, el dia de sant Jaume, en diumenge ens dóna l’oportunitat de celebrar avui la festa de sant Joaquim i santa Anna. No queda pas fora de lloc que aquí, al santuari de la Mare de Déu, avui celebrem joiosament els pares de Maria.

Els noms de Joaquim i Anna els trobem a l’evangeli apòcrif de sant Jaume. Són del segle II. Tot el què sabem d’ells dos, en quant els noms, és provinent de la literatura apòcrifa (no sempre unànime en totes les coses i menys amb els noms). Molt abans que nosaltres ja ho celebraven els cristians grecs. Nosaltres, fins fa ben poc, celebràvem aquests dos sants en dies diferents, separats: el 26 de juliol, avui, santa Anna; i el 16 d’agost (ho recordareu) sant Joaquim. La litúrgia renovada del Vaticà II, potser per ser un matrimoni, els ha posat de celebració el mateix dia (lògic). El calendari actual ens els ha posat, doncs, a celebrar avui, 26 de juliol. Els noms, doncs, de Joaquim i Anna han esdevingut, a part de ser una llegenda com a noms, popularment molt acceptats a casa nostra: n’hi ha molts encara d’annes i joaquims. Però més enllà de tradicions, de llegendes... avui celebrem els pares de Maria, tinguin el nom que tinguin. I és tradició molt repetida als santuaris marians, fixeu-vos-hi, tenir-los a banda i banda, al costat, de la imatge de la Mare de Déu, la filla, com és en el nostre cas amb les dues escultures, bellíssimes, de Joan Rebull.

Les lectures que hem escoltat corresponen al dilluns de la divuitena setmana, i no fan referència als sants d’avui. Podria haver agafat, per fer-ne el comentari, la primera lectura amb el tema de la fidelitat del profeta Jeremies; bon tema. Però també m’ha semblat que el tema de l’evangeli era molt adient... amb allò del gra de mostassa o la mesura petita de llevat que posa la dona per fermentar tota la pasta. A cop d’ull podria semblar que de la menudesa d’un gra de mostassa no en podem esperar gran cosa. Però com tota llavor, per petita que sigui, porta tota la força de la vida i per tant del creixement. I la força del creixement no ve de la mesura de la llavor. D’una llavor de carbassa, que és bastant grossa, en surt només una carbassera que s’arrastra per terra. De la llavor de mostassa, petita, i potser encara massa, com un cap d’agulla, en surt un arbre. Les paradoxes de la vida, les paradoxes de Déu.

De la senzillesa d’un matrimoni humil de Judà en neix la dona més singular de la història de la Salvació: Maria. Com Jesús farà l’elogi d’aquella dona que fa l’ofrena més petita perquè ha donat tot el què tenia. Com potser, també, d’una paraula amable en un moment determinat pot néixer una confiança, una relació d’amistat. Per dir-ho, allò què val no és el poc o el molt sinó l’esperit en què es fa. Nosaltres podem sembrar la llavor, però qui la fa créixer no som nosaltres. Per les matemàtiques de Déu, el poc, fet  amb generositat pot ser molt; i el molt, fet amb prepotència, pot ser poc.

Maria viu més amb la força de Déu que actua en ella que no pas de la potència humana d’ella mateixa. “El Senyor ha fet en mi meravelles”, la més gran de les meravelles humanes. Ha fet meravelles en Maria perquè, justament, “ha mirat la petitesa (!) de la seva serventa”. Els camins de Déu són aquests. Tan diferents moltes vegades dels nostres. Millor dit, normalment, els camins de Déu (gràcies a Déu !) no són com els nostres.

Allò del gra de mostassa no només valia pels que escoltaven la paràbola dels llavis de Jesús. També val avui per a nosaltres, per això l’hem llegida. Definitivament, el món dels senzills és el món de Déu.

Festivitat de sant Jaume, Apòstol.

Si avui coneixem sant Jaume no és perquè ha mantingut als altres sota el seu poder sinó perquè s’ha mantingut fidel a la seva fe fins a donar la pròpia vida.

Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 11,19-21.12,1-2.24)

 En aquells dies, els creients de Jerusalem, dispersats en la persecució que va seguir a la mort d’Esteve, van arribar fins a Fenícia, Xipre i Antioquia, i predicaven la paraula, però només als jueus; tanmateix, n’hi havia alguns de Xipre i de Cirena que en arribar a Antioquia anunciaven també als pagans la bona nova de Jesús, el Senyor. I com que la força del Senyor els afavoria, n’hi hagué molts que cregueren i es convertiren al Senyor. En aquells dies el rei Herodes detingué alguns de l’Església per fer-los mal. Féu matar amb l’espasa Jaume, el germà de Joan. Però la paraula del Senyor s’anava escampant i difonent.

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 4,7-15)

Germans, portem el tresor del ministeri que Déu ens ha confiat com en gerres de terrissa. Així queda ben clar que aquest poder altíssim ve de Déu, i no pas de nosaltres. Quan les contrarietats ens envolten pertot arreu, no quedem del tot encerclats; quan no sabem com escapar-nos, a la fi trobem la sortida; quan els qui ens persegueixen ja ens tenen a les mans, no quedem del tot abandonats; quan ens trobem per terra en la lluita, no arribem a perdre-hi la vida. Sempre i pertot arreu portem la mort de Jesús en el nostre cos, perquè també en el nostre cos es manifesti en el seu esclat la vida de Jesús. És ben bé així: nosaltres vivim, però per causa de Jesús sempre estem a mercè de la mort, i així la vida de Crist es manifesta en la nostra carn mortal.
Jesús manifesta el seu esclat en la nostra carn mortal. D’aquesta manera, ni la mort no deixa mai de fer en nosaltres la seva obra, ni la vida en vosaltres.
L’Escriptura diu: «Em sento ple de fe, i per això he parlat.» Nosaltres, doncs, que tenim el mateix Esperit de la fe, també ens sentim plens d’aquesta fe, i per això parlem, i sabem que aquell qui ressuscità Jesús, el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús i ens portarà a la seva presència juntament amb vosaltres. Perquè tot això és en bé vostre; així la gràcia de Déu, que es multiplica a mesura que s’estén a molta gent, farà que sigui desbordant l’acció de gràcies a la seva glòria.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 20,20-28)

En aquell temps, la mare de Jaume i Joan, fills de Zebedeu, anà a trobar Jesús amb els seus fills i es prosternà per demanar-li un favor. Jesús li digué: «Què demanes?» Ella li respongué: «Maneu que en el vostre Regne aquests dos fills meus seguin l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.» Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. Podeu beure el calze que jo he de beure?» Ells li diuen: «Sí que podem.» Els diu Jesús: «És cert, vosaltres beureu el meu calze, però seure a la meva dreta i a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir; és per a aquells a qui el meu Pare ho ha reservat.»
Quan els altres deu sentiren tot això s’indignaren contra els dos germans, però Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que, a totes les nacions, els governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes.»

Homilia:

Aquesta escena de l’Evangeli que acabem d’escoltar és ben coneguda per tots. Estic segur. I des d’un cert de punt de vista humà ens pot resultar molt comprensible: una mare que demana el millor per als seus fills. Un amor apassionat, a l’hora de demanar, no es queda mai curt.

“Maneu que en el vostre Regne aquests dos fills meus seguin l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra”. La reacció de Jesús és immediata: “No sabeu què demaneu”. I així desfà el malentès. El deixeble de Jesús és ben bé tot el contrari d’allò que ha demanat la mare de Jaume i Joan. Tot cristià, si és que no ho sabia, des d’aquell moment ha de saber que per seguir a Jesús només hi ha un camí, i no és una autopista. Un camí: quina cosa més curta de dir, quina cosa més llarga de seguir dirà el poeta.

Enguany, molts (!) fan el camí cap a Santiago, peregrinant fins a la tomba de l’apòstol. Un camí que ens porta a recordar el camí de la vida. Caminar és anar sempre endavant; quan caminem i quan vivim. És moure’s, és avançar, però avançar lentament; a un ritme, jo diria, humà. Caminar és el ritme que ens imposa el fet de ser humans. Cert que suposa un esforç (puja i baixa, i cansa...), que hem de carregar amb la motxilla, però...també és cert que només hi podem portar, com a la vida, allò que és indispensable; no cal més; allò què portem de més a més, potser, ho haurem de deixar pel camí. I apareixen llagues als peus, dolors musculars... No trobareu res que sigui més semblant a la vida que caminar. També en el temps de la vida apareixen ferides al cor. Potser hi ha més ganes de triomfar que capacitat per acceptar i afrontar els fracassos.

No és fa camí per fer camí. El pelegrí no camina per caminar; no fa l’esforç per caminar; va a la tomba de l’apòstol. Es fa camí per anar a un lloc. Tot camí té un objectiu molt clar: on volem anar. I farem el què calgui per assolir el fi que ens hem proposat, malgrat, fins i tot, la duresa i la dificultat del camí.

Nosaltres, en el nostre caminar, no hem arribat, encara, al terme que ens havíem proposat. Per arribar a on ens hem proposat convé, primer, com en la vida, mirar on posem els peus; i, segon, mirar on volem anar. Així el camí de la vida, així el camí de la fe. Però convé que mirem bé que, amb la més bona voluntat del món, podem fer marrada i no arribar a on volíem. Sant Jaume vol ser el primer; i ho serà, però primer donarà la vida pel seu mestre. També sant Jaume fa un camí que el porta de l’ambició de ser el primer i manar, a ser el primer en generositat.

El cristià ha de saber que per ser gran només hi ha un camí: fer-se servidor dels altres com ho va fer el seu mestre. Jesús ha marcat el camí. El camí del poder, ni que sigui en nom de l’Evangeli, és equivocat; és el nostre de camí, però no és el de Jesús. Pretendre dominar, ni que sigui per a fer el bé, és un error, inverteix els termes; i és tant fàcil autoenganyar-nos. La mentida piadosa és la pitjor de totes, perquè no solament és una mentida, sinó que tapa una veritat.

Els malentesos no han desaparegut. Vés a saber per quins set sous allò que l’apòstol Jaume no va fer li hem fet fer nosaltres. Curiosament, i per una d’aquestes paradoxes de la història, hem fet de sant Jaume, l’apòstol disposat a morir per defensar la fe, un guerrer encarregat de salvar la pàtria dels seus invasors a cop d’espasa, a tort i a dret (penseu en la batalla de Clavijo). Aquest no és l’apòstol sant Jaume. Aquest és aquell qui nosaltres hem manipulat per beneir les nostres batalles. És a l’inrevés de l’Evangeli; és agafar l’Evangeli cap per avall. Diguem-ho ben clar: fer de l’apòstol sant Jaume un heroi al servei de l’espasa és deformar greument què vol dir ser deixeble de Jesús.

Sempre haurem d’anar purificant la nostra fe de tot allò que s’hi adhereix, que la falseja, que la converteix en una caricatura del què hauria de ser. Però per rectificar el camí, el primer que cal és saber que anem errats. Si avui coneixem sant Jaume no és perquè ha mantingut als altres sota el seu poder, Jesús diu que això ho fan els governants de les nacions, sinó perquè s’ha mantingut fidel a la seva fe fins a donar la pròpia vida.

Fem el nostre camí de la vida, fem el nostre camí de la fe amb fermesa, ben cert, però amb humilitat; seguint no pas els nostres propis criteris, sempre tan fàcils de ser manipulats en benefici propi, sinó seguint aquell qui ha dit “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Només seguint aquest camí arribarem on hem d’anar.

Homilia diumenge 16 de durant l'any

La lliçó més important és que, en el seguiment de Jesús, escoltar la Paraula ens ha de portar a l’acció

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 18,1-10a)

En aquells dies, el Senyor s’aparegué a Abraham a l’alzina de Mambré. Abraham seia a l’entrada de la tenda, quan la calor del dia era més forta. Alçà els ulls i veié tres homes aturats davant d’ell. Així que els veié corregué a rebre’ls des de l’entrada de la tenda, es prosternà, inclinà el front fins a terra i digué: «Senyor, si m’heu concedit el vostre favor, us prego que no passeu sense aturar-vos amb el vostre servent. Permeteu que portin aigua per rentar-vos els peus i reposeu a l’ombra de l’alzina. Entretant aniré a buscar unes llesques de pa i refareu les vostres forces per a continuar el camí que us ha fet passar prop del vostre servent.» Ells li respongueren: «Molt bé. Fes tal com has dit.»

Abraham entrà de pressa a la tenda i digué a Sara: «Corre, pren tres mesures de farina blanca, pasta-la i fes-ne panets.» Després corregué cap al ramat, trià un vedell tendre i gras i el donà al mosso perquè el preparés de seguida. Quan tot era a punt, prengué mató, llet i el vedell, els ho serví i es quedà dret al costat d’ells sota l’ombra de l’alzina, mentre ells menjaven. Llavors li preguntaren: «On és Sara la teva esposa?» Abraham respongué: «És dintre la tenda.» Ell li digué: «L’any que ve tornaré aquí, i Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 1,24-28)

Germans, ara estic content de patir per vosaltres. Així continuo en la meva pròpia carn allò que encara falta als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l’Església. Ara jo sóc servidor d’aquesta Església: Déu m’ha confiat la missió de dur a terme en vosaltres les seves promeses, el seu misteri i secret, que d’ençà que existeixen els segles i les generacions humanes ell guardava amagat, però que ara ha revelat al seu poble sant. Déu ha volgut fer-li conèixer la riquesa i la grandesa d’aquest misteri que ell es proposava a favor dels qui no són jueus. El propòsit de Déu és aquest: que Crist, l’esperança de la glòria que ha de venir, estigui en vosaltres. Nosaltres l’anunciem. Sense fer distincions, amonestem tots els homes i els instruïm en tots els secrets de la saviesa per conduir-los al terme del seu desplegament en Crist.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 10,38-42)

En aquell temps, Jesús entrà en un poblet, i l’acollí una dona que es deia Marta. Una germana d’ella que es deia Maria, asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula, mentre Marta estava molt atrafegada per obsequiar-lo. Marta, doncs, vingué i digué: «Senyor, no us fa res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir? Digueu-li, si us plau, que m’ajudi.» El Senyor li respongué: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa.»

Homilia:

Un evangeli bonic. Més encara, diríem un evangeli bellíssim. Ep! Si no agafem el rave per les fulles. Vull dir: si sabem aprendre la lliçó que ens vol donar, amb aquest fragment d’evangeli, sant Lluc. Per altra part és un fragment exclusiu d’aquest evangelista, no el narra cap més.

Ens mostra en dos deixebles, seguidors, fidels a Jesús, dues actituds diferents; i a més a més, dues dones. Poc comú!. Marta i Maria. Molt innovador!, més del què ens pensem si tenim present que la Llei jueva prohibia comunicar els secrets de Déu als pagans i a les dones. El mestre de la Llei Jeotà recomanava fer aquesta pregària als jueus: Sigueu beneit, Senyor, perquè no he nascut ni pagà, ni dona, ni ignorant. Bé, la tercera condició, potser, la podem posar una mica en dubte.

Maria asseguda als peus de Jesús. La postura clàssica del deixeble. Sant Pau també ens dirà: “He estat instruït als peus del Mestre de Melià”. Marta, la mestressa de casa, preocupada, neguitosa, per atendre el seu hoste. L’actitud, molt típica d’Orient, ho hem escoltat a la primera lectura.

Si ho interpretéssim com a dues actituds oposades, com deia, agafaríem el rave per les fulles. Totes dues són bones, però totes dues tenen un perill. L’activitat de Marta es pot convertir, si no vigila, en un activisme. La contemplació de Maria, si no vigila, es pot convertir en una evasió de les realitats quotidianes. El perill no és quina de les dues... El perill és l’exclusivitat. Amb tot, Jesús diu que Maria ha triat la part millor. Simplement perquè alimentar l’esperit sempre és més important que alimentar el cos. L’esperit és més que el cos. Si som deixebles de Jesús ho som per l’esperit, no per el cos. I aquí es parla de ser deixebles.

I avui, en ple estiu, això ens ve com l’anell al dit. Temps de lleure, temps de vacances, temps de descans... I jo pregunto: Què vol dir el lleure? Què vol dir descansar? Què comporta fer vacances de veritat? Però, realment, l’home sap descansar?. Avui hem aprés a treballar, i potser, encara, no hem fet l’aprenentatge de saber descansar. No tenim temps per escoltar; no tenim temps per a res, no tenim temps per al silenci.

Moltes vegades... em penso que aquell grup d’excursionistes que em vaig trobar em vam donar una bona lliçó: el diumenge a la tarda pujo a Siurana per celebrar l’Eucaristia; hi ha un grup d’excursionistes plantant les tendes de campanya; hi estaran tota la setmana, fins l’altre diumenge; i em fan els grans elogis del lloc que han triat, un poble tranquil, aquí es respira pau, un lloc ideal per descansar...; arribo el diumenge següent i els excursionistes no hi són; pregunto als de Siurana i em diuen que van marxar el dimecres matí perquè estaven cansats i avorrits.

Maria... i totes les maries saben triar el millor. Només les bones maries saben triar el millor. Per què? Allò que és el millor cansa. Potser que ens ho fem mirar!. Fins les nostres pregàries a vegades estan farcides (massa farcides!) de coses que demanem, necessitats materials normalment (Senyor, doneu-nos això..., doneu-nos..., doneu-nos...) Senyor, doneu-nos una estona de silenci que no en tenim i ho necessitem. Senyor, doneu-nos el nostre pa de cada dia, i doneu-nos, també, capacitat per assaborir-lo i temps per poder-lo pair tranquil•lament.

Que el llegir no ens faci perdre l’escriure. No és qüestió d’exclusivitat, o d’una manera o de l’altra, és allò de o Pere o Pau. Allò que cal és, potser, Jo sóc com Marta, però quan convé sé fer com Maria. Jo sóc com Maria, però quan convé sé fer com Marta. El més bonic, i potser fins i tot més evangèlic, és una Marta fent l’elogi de la seva germana Maria (que bé que ho has fet, germana, quin gaspatxo més bo). Si no fos per Marta, avui, tampoc dinaríem. Si no fos per Maria, per altra part, Jesús estaria allà sol com un mussol.

El servei de la caritat és ocupació per atendre l’amic com amic. Sant Lluc ens ha presentat dos deixebles de Jesús, i les dues actituds mostren dues maneres d’entendre i d’acollir l’amic. Faríem una mala lectura d’aquest evangeli si l’entenguéssim com una condemna a la manera de fer de Marta, o com una exaltació absoluta de la manera de fer de Maria. I encara pot ser pitjor si d’aquest text en traguéssim una mena de canonització de la vida contemplativa com a única i superiora a tot. L’evangelista no va per aquí. Tant santa és Marta com santa és Maria. La lliçó més important és que, en el seguiment de Jesús, escoltar la Paraula ens ha de portar a l’acció, i l’acció ens ha de portar al servei del germà i a la contemplació.

Sant Lluc ha parlat del camí que feia Jesús cap a Jerusalem. També nosaltres fem camí cap a Jerusalem. La Jerusalem celestial. I mentre fem camí tenim el goig de gaudir, cada diumenge, en aquesta celebració de la presència del Senyor a casa nostra. L’acollim com cal. Preparem amb il•lusió i amb ganes aquesta trobada, i escoltem la seva paraula. Que sempre en sortim confortats i consolats. I que puguem marxar, després d’escoltar-lo com Maria, i disposats a servir-lo com Marta.

Homilia diumenge 15 de durant l'any

Allò que ens interessa és saber quin camí porta cap el cel!

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre del Deuteronomi (Dt 30,10-14)

Moisès s’adreçà al poble i li digué: «Escoltaràs el Senyor, el teu Déu, guardant els seus manaments i els seus decrets escrits en el llibre d’aquesta Llei, i et convertiràs al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor i amb tota l’ànima. La Llei que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és fora del teu abast. No és pas al cel, que puguis dir: Qui és capaç de pujar-hi per anar-la a buscar i fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar? Ni és tampoc a l’altra banda del mar, que puguis dir: Qui és capaç de travessar-lo per anar-la a buscar i fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar? Són paraules que tens molt a prop teu per poder-les complir: les tens als llavis, les tens al cor.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 1,15-20)

Jesucrist és imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat totes les coses per ell, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles, trons, sobirans, governs i potestats. Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell. Ell existeix abans que tot, i tot es manté unit gràcies a ell.
Ell és també el cap del cos, que és l’Església. Ell n’és l’origen, és la primícia dels qui retornen d’entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix; per ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 10,25-37)

En aquell temps, un mestre de la Llei, per provar Jesús s’alçà i li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?» Jesús li digué: «Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes?» Ell contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.» Jesús li diu: «Has respost bé: fes-ho així i viuràs.»
Ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: «I per a mi, qui són aquests altres?» Jesús prosseguí: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i caigué en mans de lladres, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié, però passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita, quan arribà al lloc, passà de llarg per l’altra banda. Però un samarità que viatjava per aquell indret, quan arribà i el veié se’n compadí, s’hi acostà, li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se n’ocupà. L’endemà, quan se n’anava, donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li: Ocupa’t d’ell i, quan jo torni, et pagaré les despeses que hagis fet de més. Quin d’aquests tres et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar, en l’home que havia caigut en mans de lladres?» Ell respongué: «El qui es va compadir d’ell.» Jesús li digué: «Doncs tu fes igual.»

Homilia:

“Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?”. I alguns pensen Bona pregunta! Molt interessant! Però jo dic Quina pregunta més insulsa! Tots ho sabem què hem de fer!. Voleu dir que ho hem de preguntar?. Ho portem als llavis i ho portem al cor.

Però és que el mestre de la Llei que fa la pregunta no juga net. No va de bona fe. Diu que li va fer aquesta pregunta per temptar-lo. St. Lluc, aquí, fa servir el mateix verb que quan parla de Jesús que és temptat en el desert.

Mireu, allò que de veritat ens interessa no és saber on és el cel, no és saber com és el cel!. Allò que ens interessa és saber quin camí hi porta!. Ja hi farem cap.

La paràbola ens ho diu net i clar. Per això acaba dient: “Doncs tu fes igual.” Així de senzill. La paràbola que hem escoltat és un bon exemple de com el bon deixeble ha de fer el camí. Hi ha qui va per la vida fem camí cap al cel, i això és una cosa molt lloable: no s’ha de reprovar gens!. Però convé no mirar només endavant. Hem de mirar també on posem els peus, i si no ho fem així possiblement ensopeguem amb les pedres i ens podem donar una morrada de solemnitat.

No només el mestre de la Llei, tots (!) sabem quin és el camí de la vida eterna. I ens preocupa allò que cal fer, quin camí hi porta. O bé nosaltres voldríem un altre camí. En una paraula: volem anar al cel o volem que el cel vingui a nosaltres?.

Després de dir Jesús al mestre de la Llei on ha de posar l’atenció (“Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix”), cosa que se suposa que ell ja ho sap, que per això és mestre, amb uns cert deix d’ironia, Jesús li dirà “Has respost bé...” ets un bon mestre, doncs fes això que ja saps. I sobren les preguntes. O bé per què em preguntes allò que ja saps?.

Mireu, el camí del cel té un nom: Estimar. I no ho dic jo, ho diu Jesús. Doncs si és així preguntem-nos per què tenim cada sorpresa que ens farà caure de clatell. Només aquells qui ho han entès així trobaran que això és el més normal del món. Hi ha cristians que ells són els únics qui saben qui s’ha de salvar i qui s’ha de condemnar. Fins es creuen amb una certa autoritat per dir qui pot anar al cel i qui no hi pot anar. El cel, segons l’Evangeli, està ple de samaritans. Tant si ens agrada com si no, perquè, gràcies a Déu, nosaltres no fem la tria.

Els deixebles de Jesús fem el camí de la Vida, de la Vida en majúscules. Caminant per aquest món i no volant pels aires.

“Un home baixava de Jerusalem a Jericó...” Si venia de la Ciutat Santa ben segur que hi era per assistir al Temple, que aquest era el motiu pel qual els jueus pujaven a Jerusalem. I el camí... tots els camins... són plens de sorpreses, d’imprevistos. Qui el comença no sap ni si l’acabarà. I si no pregunteu a alguns dels qui, amb il·lusió, comencen el Camí de Santiago. També el camí de la fe és ple de contingències, de cruïlles que ens fan dubtar (per on tirem?). La vida dels homes i dones del poble, de tots els pobles, és un teixit de desenganys, d’il·lusions frustrades, de joies i de penes, de lluita i de calma, de victòria i de fracassos. Ho sabem tots. Un camí que terreja malgrat tenir el cel per objectiu. I el camí del seguidor de Jesús no és diferent. Tots fem la nostra ruta tot portant a coll el fardell de les nostres debilitats, i a l’hora, també, les provisions per la nostra fe. Déu-nos en guard de ser deixebles que ignoren la realitat de la duresa del camí; estan abocats al fracàs.

I l’inconvenient de trobar, sense esperar-ho, per altra part, un home malferit a la cuneta. Si passem de llarg perquè nosaltres fem via perquè anem cap el cel... la veritat, no sé on farem cap!.

En el camí de la vida, en el camí cap el cel, ens hi esperen casualitats que no hem programat. Tots tenim a prop, potser a casa mateix, algú que es troba al marge, un marginat, que sense dir res... espera. I tot i saber-ho encara gosem a preguntar Què haig de fer per anar al cel?.

El camí del cel passa per la terra dels homes. No sé si cal fer cap més comentari!. Entendre-ho i prou. Perquè entendre-ho ja ho entenem. El què cal és, en tot cas, “Doncs tu fes igual.”. Excuses per justificar-nos i poder passar de llarg olímpicament les tenim. Passar de llarg és fàcil. Però, llavors, preguntem-nos si realment allò que de veritat ens interessa és, o no!, anar al cel.

Si ho dubtem, pregunteu-ho a l’home malferit que hi ha a la cuneta. Ell ho té molt clar.

Homilia Diumenge 14 de durant l'any

 No calen ni “bossa, ni sarró, ni calçat”, però sí que cal un nou estil de vida.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 66,10-14c)

Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu. Estigueu contents amb ella tots els qui portàveu dol per ella; sereu alletats amb l’abundància del seu consol i xuclareu les delícies de la seva llet. Això diu el Senyor: «Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar, la riquesa de les nacions, com un torrent desbordant. Els teus nodrissons seran portats al braç i amanyagats sobre els genolls. Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats. Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig i reviuran com l’herba els vostres ossos.» La mà del Senyor es farà conèixer als seus servents.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 6,14-18)

Germans, Déu me’n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist. En ella és com si el món fos crucificat per a mi i jo per al món. Ni la circumcisió ni la incircumcisió no tenen cap valor. L’únic que val és que hàgim estat creats de nou. Que la pau i la misericòrdia de Déu reposin sobre tots els qui mantenen aquest criteri i sobre l’Israel de Déu. A part d’això, que ningú no m’amoïni, perquè jo porto en el meu cos les marques distintives de Jesús. Germans, que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb el vostre esperit. Amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 10,1-12.17-29)

En aquell temps, el Senyor en designà encara setanta-dos, i els envià que s’avancessin de dos en dos cap a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar. Els deia: «Hi ha molt a segar i pocs segadors: demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los. Aneu. Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa. Si hi viu un home de pau, la pau que li desitgeu reposarà en ell; si no, retornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa i compartiu allò que tinguin per menjar i beure: els treballadors bé es mereixen el seu jornal. No aneu de casa en casa. Si en un poble us reben bé, mengeu el que us posin a taula, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent d’aquell lloc: El regne de Déu és a prop vostre.
[Però si en un poble no us volen rebre, sortiu als carrers i digueu: Fins la pols d’aquest poble que se’ns ha posat als peus, us la deixem. Però sapigueu això: El regne de Déu és a prop. Us asseguro que quan vingui el gran dia, la sort de Sodoma serà més suportable que la d’aquell poble.» Els setanta-dos tornaren tots contents i deien: «Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom.» Jesús els digué: «Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar les serps i els escorpins i totes les forces de l’enemic: res no us podrà fer mal. Però no us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel.»]

Homilia:

Eren 72. Els nombres a l’Evangeli no són només una quantitat per què sí. Així com els apòstols són 12 que representen les 12 tribus d’Israel, per tant tot (!) el país d’Israel. Per tant els 72 poden representar tots els països de la Terra, que segons el capítol 10 del Gènesi eren aquesta quantitat, o sigui tota la Terra (!). La missió, per tant, de Jesús, de part de Déu és universal. És per a tothom.

I les recomanacions que fa Jesús als enviats són molt concretes. El missatge que porten no és seu, ells són uns enviats. Cal tenir-ho molt present. Els adverteix que no s’alarmin, “Hi ha molt a segar i pocs segadors”, hi ha molta feina. I també afegeix “Us envio com anyells enmig de llops.”. Això no pot engrescar gaire. I a més a més una norma pràctica: “No porteu bossa, ni sarró,... quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa.” El missatge és, bàsicament i sobretot, un missatge de pau. L’Evangeli no entra per la força, no entra per la cabota, no entra amb calçador i menys amb violència.

El nostre poble té una dita que diu d’on no n’hi ha, no en pot rajar. Pot ser per això, la Pau, un do tan preuat, és tan escàs i resulta tan car. La Pau és més, molt més (!), que una paraula bonica. Ara es repeteix molt aquesta paraula, i em fa més por que goig, perquè podria ser, justament, el desig d’allò que no tenim. El que té gana sempre parla de pa. Talment com quan ens donem la Pau en la celebració de l’Eucaristia: no és una salutació, no és Que tal, com està?, no és  Hola!, com estem?. No... És una comunicació, és una donació de la Pau. Ningú no pot donar allò que no té. Es pot donar la ma sense donar la Pau. No podem ser portadors de Pau si no estem disposats a pagar el preu que calgui per aquesta Pau. Tot això ens fa pensar que el missatge de l’Evangeli, que la celebració de l’Eucaristia són expressions i realitats que no són nostres, que no depenen del nostre estat d’ànim d’aquell moment, són obra de Déu (!). “Alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel”.

Encara entenem malament, potser, la proclamació de l’Evangeli. Ho entenem d’una manera exclusivament doctrinal. Evangelitzar, llavors, fora portar l’Evangeli a aquell qui encara no el coneix. Si ho entenem així les conseqüències són ben clares. Necessitem mitjans, poder, diners, influències,... per poder assegurar la proclamació del missatge en front d’altres doctrines, altres ideologies, altres opinions. És necessari que els enviats estiguin ben preparats, que tinguin a l’abast tots els mitjans necessaris per fer ben profitosa la seva missió, més convincent, més atractiva; necessitem més estructures, més tècnica, més pedagogia,...Hi ha molta feina a fer; i el contrast és fort; davant de tanta feina “No porteu bossa, ni sarró,...”. Sense eines. Tots els mitjans són necessaris, però no es qüestió de fer, sinó de ser. Quan anem a fons en a la qüestió veiem com actua Jesús.

Les coses canvien radicalment. L’Evangeli no és només, i sobretot, una doctrina. L’Evangeli és, per damunt de tot, una persona, Jesús. L’experiència vital i salvadora de Jesús de Nazaret. Iniciada per Ell pels pobles i camins de Palestina; i continuada, a tot el món i a través dels segles, per l’Església. D’aquí ve que evangelitzar no és propagar una doctrina, sinó fer present en el cor dels homes i dones la força salvadora de Jesús, i això no es fa de qualsevol manera. Això no es duu a terme, només, amb bons mitjans, sinó amb bons missatgers. I per dur a terme aquesta experiència els mitjans més adequats no són pas ni el poder, ni el diner ni la tècnica; sinó els mitjans pobres, els mateixos que emprava Jesús. El Fill de l’home no té un reposar el cap. “Els ocells tenen nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap.” I nosaltres sempre pensem en una poma per a la set. “Compartiu allò que tinguin per menjar i beure”.

Això sí, allò que és més important, allò que de veritat és necessari són uns testimonis en la vida dels quals si endevina la força alliberadora del missatge que porten. El testimoni sí que és necessari, però sobretot no calen tantes estructures, ni tanta pedagogia, ni tantes institucions. To això és important, és pràctic, però no és imprescindible. Allò que és imprescindible és predicar una vida que ens allibera i que vegin que aquell qui ho predica està alliberat. Una vida que ens omple i que vegin que aquell qui la predica n’està ple.

Només un, un de sol, sant Francesc d’Assis ho va entendre i ho va fer així. I ell sol va capgirar mig món. Només ell, sant Francesc, ho hauria hagut de dir Pau en aquesta casa perquè donava tot el què tenia, donava l’única cosa que tenia: la Pau i el perdó.

Potser sí que hauríem d’escoltar més sovint i amb més atenció les recomanacions de Jesús, tant vàlides ahir com avui. No calen ni “bossa, ni sarró, ni calçat”, però sí que cal un nou estil de vida.

Diumenge 13 de durant l'any. Lectures de missa i homilia

El qui vol seguir a Jesús ha d’estar disposat a compartir la seva creu.

Mn. A. Roquer.

Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 19,16b.19-21)

En aquell temps, el Senyor digué a Elies: «Ungeix Eliseu, fill de Safat, d’Abel-Mehulà, perquè sigui el teu successor com a profeta.» Elies se n’anà, i trobà Eliseu, fill de Safat, que llaurava amb dotze parelles de bous. Ell mateix guiava la dotzena parella. Elies va fer com si passés de llarg i li tirà a sobre el seu mantell de profeta. Eliseu deixà els bous, corregué darrere Elies i li digué: «Vaig a besar el pare i la mare i vindré amb tu.» Elies li digué: «Vés, torna a casa teva. Què t’he fet jo per impedir-t’ho?» Ell se’n tornà, prengué la parella de bous, els matà, va coure la carn amb la fusta dels arreus, convidà la gent i se’ls van menjar. Després se n’anà amb Elies i era el seu ajudant.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 5,1.13-18)

Germans, Crist ens ha alliberat de l’esclavatge i vol que siguem lliures. Mantingueu-vos així. No us sotmeteu altra vegada al jou de l’esclavatge. Vosaltres, germans, heu estat cridats a ser lliures. Mireu només de no convertir la llibertat en un pretext per fer el vostre propi gust. Si us estimeu, poseu-vos al servei els uns dels altres. Perquè la Llei es troba tota en un sol precepte: «Estima els altres com a tu mateix.» Però si us mossegueu i us devoreu mútuament, penseu que acabareu destruint-vos. Ara, doncs, us dic: Deixeu-vos guiar per l’Esperit, i no satisfeu els capricis de la carn. Perquè la carn es deleix contra l’Esperit i l’Esperit contra la carn. Esperit i carn lluiten l’un contra l’altre, per no deixar-vos fer allò que voldríeu. Si us deixeu conduir per l’Esperit, no esteu subjectes a la Llei.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,51-62)

Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem. Envià alguns que s’avancessin, i ells, tot fent camí, entraren en un poblet de samaritans per buscar-hi allotjament. Però la gent no el volgué rebre, perquè s’encaminava a Jerusalem. En veure això, els seus deixebles Jaume i Joan li digueren: «Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?» Però Jesús es girà i els renyà. I se n’anaren a un altre poblet.

Mentre feien camí algú li digué: «Us seguiré pertot arreu on anireu.» Jesús li respongué: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap.»

A un altre, Jesús li digué: «Vine amb mi.» Ell li contestà: «Senyor, permeteu-me primer d’anar-me’n a casa, fins que hauré enterrat el meu pare.» Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts, i tu vés a anunciar el regne de Déu.»

Un altre digué a Jesús: «Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva.» Jesús li respongué: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte per al regne de Déu.»

Homilia:

Continuem amb la lectura de l’evangeli de Lluc i avui acabem d’escoltar el camí que fa Jesús ja cap a Jerusalem. “Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem”. I tot anant de viatge, l’evangelista ho aprofita per fer una catequesi sobre el seguiment de Jesús. Tots som seguidors de Jesús.

Jesús, diu, que se’n va cap a Jerusalem “decididament”. Jo pregunto: I els deixebles també? (i que em perdonin); o, simplement, són el seguici. Sant Lluc diu que per seguir decididament a Jesús cal fer una opció que compromet tota la vida. Jesús ens demana radicalitat. Llavors ens hem de fer unes preguntes. Per què la resistència? Per què, quan un està plenament convençut d’aquest seguiment, té motius per fer-se enrere? Cal fer una opció que compromet tota la vida. S’ha de canviar de mentalitat. Millor dit: el canvi de mentalitat porta el canvi de vida.

Els cristians, seguidors de Jesús, no som només uns companys de camí. Hem de reproduir, en el nostre capteniment, el mateix fer de Jesús. I això no és possible limitant-nos només a un anar amb Jesús, sinó convertint-nos a...

Els deixebles són invitats a anunciar l’arribada de Jesús. I l’evangelista s’afanya a dir que eren en terreny hostil. No els volgueren rebre perquè anaven a Jerusalem; eren en terreny de samaritans. Hi ara apareix l’hostilitat per un cantó i per l’altre. Els samaritans no els volen rebre i els apòstols demanen que caigui foc del cel i els cremi a tots. Els dos que han tingut aquesta idea tan sublim, tan genial, són Jaume i Joan; no envà Jesús els hi traurà aquest renom (tan ben posat)de “fills del tro”, o potser fills del llamp. El reny de Jesús es pot repetir moltes vegades... i s’haurà de repetir moltes vegades en la història. Jesús haurà de continuar renyant moltes vegades a aquells deixebles agosarats que no accepten el rebuig dels qui no creuen en Jesús. I hi ha una solució més fàcil, més senzilla, sense recórrer a la violència: Anem a un altre poble.

Aquest arraujament de Jaume i de Joan li dóna peu a Jesús per posar els punt sobre les is. I dóna una colla de consells sobre què vol dir i què suposa seguir-lo. I a més a més, seguir-lo camí de Jerusalem, que és camí de la fe; per tant és un seguiment no a qualsevol preu. “Mestre, us seguiré pertot arreu on anireu”. Resposta de Jesús: “Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap”. A un altre deixeble li diu “Vine amb mi” i posa com a dificultat abandonar els de casa. Un altre li diu “Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva”. Jesús li diu que hi ha decisions que no tenen bitllet de tornada. Excuses.

I excuses en tenim sempre i en tenim tots. I és clar!, com que som espavilats, per a que no sembli una excusa, que és molt lleig, hi posem altres opcions, altres prioritats, altres preferències,... que tenen tot el caire de legítimes. I ens cal ser més sincers, perquè no podem dir, sincerament, som covards; no ens atrevim. La crida és com un tren que passa... si no l’agafes a temps el pots perdre per sempre. I d’ocasions d’aquestes n’hem tingut tots.

En un moment de crisi, com el que estem vivint avui, la gran temptació és buscar, al marge de l’Església, unes seguretats fàcils, uns camins més planers, més agradables, més simpàtics; una simple vida que no comporti tants problemes, ja en tenim prou. El seguiment de Jesús, normalment, comporta, quasi sempre, caminar contracorrent; no com una actitud de rebel•lia, o de trencament, sinó de seguiment fidel.

Avui la fidelitat és el gran repte del cristià. Això comporta no deixar-se entabanar per una societat superficial que et vol vendre duros a quatre pessetes o sigui felicitat a preu de saldo. El qui vol seguir a Jesús ha d’estar disposat a compartir la seva creu. Ni més ni menys. “Qui vulgui seguir, que prengui la seva creu i m’acompanyi”.

Ell no enganya. Ara bé, no ens enganyem nosaltres mateixos. El cristià no només procura evitar el dolor, sinó que lluita contra el mal. No només ha de fer el bé, sinó que treballa per a que el bé s’estableixi per tot arreu. I això no és ni masoquisme ni comoditat. Això pot dur, fins i tot, a l’alegria més gran. La dificultat no està renyida amb l’alegria, i si que està renyida amb la infidelitat.

Homilia Missa de l'Aparició (7 h. del matí)

Sou vós la nostra mare i ho tenim a gran honor. Reus ho ha entès així, i la prova més evident en sou vosaltres, els fidels dels dia 25 de cada més a les 7 del matí.

Mn. Roquer

 

Comencem per dir, simplement, que el títol de Misericòrdia és, sense dubte, el títol més ple de tendresa que es pot aplicar a la Mare de Déu i a tota persona. En el cas de la Mare de Déu sempre l’encapçalem amb dues realitats ben diferents: Reina i Mare de Misericòrdia.

Reina de Misericòrdia ens porta a la memòria la figura de la reina Ester, que hem escoltat a la primera lectura. El poble d’Israel es troba conquerit. I acut a la reina Ester. Quan el poble cristià hi acut, també acut a la reina de Misericòrdia. Sempre n’hi ha de tribulacions, i Reus és un bon exemple de saber acudir a Maria com a reina de Misericòrdia.

I com a mare, el poble cristià prega a Maria per a que intercedeixi, davant nostre, davant del Fill. L’exemple el trobem ben clar a l’evangeli que hem escoltat (“Les noces de Cana”): “No tenen vi”. En el cant de la Salve s’hi invoquen aquestes dues realitats, aquests dos títols. Diem: Salve, reina i mare de Misericòrdia. I també diem, a més a més: eixos ulls vostres tant misericordiosos gireu-los envers nosaltres.

Per tant, tanta reiteració d’aquesta invocació de Maria com a mare de Misericòrdia té un pes en el món cristià. Fou l’abat sant Odò, abat de Clunie, que ja a l’any 942 dóna a Maria, per primer cop, el títol de Misericòrdia. Títol de Misericòrdia per haver engendrat a Jesucrist; misericòrdia palpable del Déu ple de misericòrdia, que és invisible.

Ella proclama, sempre, la tendresa de Déu en el cant que tots coneixem del Magnificat: “L’amor que té als qui creuen en Ell s’estén de generació en generació”. I ho sabem perquè ha arribat fins a nosaltres. “S’ha recordat del seu amor...”. El cant del Magnificat, doncs, és indubtablement el cant de la Misericòrdia de Déu.

I en el prefaci d’avui direm: Aquesta reina clement ha experimentat, singularment, la misericòrdia de Déu i acull tots els qui acuden a ella. Això em fa pensar en aquella frase de l’escriptor Joan Sales, per altra part tan devot de la Mare de Déu de Siurana, quan diu així: La Verge Maria sempre és la Verge Maria, mare de tota misericòrdia”. I és per aquest amor misericordiós d’ella que es manté pura la fe dels senzills i dels néts de cor.

El poble senzill no naufraga en la tempesta justament per aquest amor, que brilla com una petita llum en la nit tenebrosa. Quan la vida és un malson, ella hi floreix com una flor boscana.

Aquesta, germans, és la que nosaltres tenim per Mare i per Patrona. Sou vós la nostra mare (certament) i ho tenim a gran honor. Reus ho ha entès així, i la prova més evident sou vosaltres, els fidels dels dia 25 de cada mes a les 7 del matí. I també ho és (i jo ho valoro molt, moltíssim; no ho trobareu enlloc més) el degoteig constant de fidels, cada dia i cada hora, en aquest santuari, tots els dies, totes les hores.

Doncs que ella, que ho pot fer, ens ompli a tots també d’entranyes de misericòrdia.

Que així sigui.

Diumenge "12 de durant l'any". Lectures i Homilia

La fe cristiana és creure a Jesucrist.

Mn. A. Roquer.

Lectura de la profecia de Zacaries (Za 12,10-11)

Això diu el Senyor: «Abocaré sobre el llinatge de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit d’afecte i de benvolença. Llavors miraran aquell que han traspassat: faran per ell un dol, com el que es fa per la mort d’un fill únic, ploraran amargament per ell, com es plora la mort del primer fill. Aquell dia hi haurà a Jerusalem un dol tan gran com el d’Hadad-Remmon a la plana de Maguedó. Aquell dia, un doll d’aigua abundant rentarà els pecats i les immundícies de la casa de David i dels habitants de Jerusalem.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 3,26-29)

Germans, tots vosaltres, perquè heu cregut, sou fills de Déu en Jesucrist. Tots els qui heu estat batejats per unir-vos a Crist us heu revestit de Crist. Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots sou una sola cosa en Jesucrist. I si vosaltres sou de Crist, sou descendència d’Abraham, hereus de les promeses.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,18-24)

Una vegada que Jesús es trobava pregant en un lloc apartat, se li acostaren els deixebles, i els preguntà: «Qui diu la gent que sóc, jo?» Ells li respongueren: «Uns diuen que sou Joan Baptista, altres que sou Elies, altres que ha ressuscitat un dels profetes antics.» Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Pere li respongué: «El Messies, l’Ungit de Déu.» Però ell els prohibí severament que diguessin això a ningú, i els deia: «El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà el tercer dia.»
I deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà.»

 Homilia:

Acabem de sentir una pàgina de l’evangeli que trobem, no per què sí, en cadascun dels tres sinòptics: en Mateu, en Marc i en Lluc. Per tant vol dir que és una pàgina de l’Evangeli molt important. Jo diria més que important, jo diria que és de caixa o faixa. Aquí la trobem com una pregunta que fa Jesús, en canvi a l’evangeli de Joan la trobem com una afirmació a les primeres paraules, ja, del pròleg del seu evangeli. Aquell qui és Jesús, Joan comença dient: “És la paraula de Déu, que estava en Déu des del principi. S’ha fet home i hem vist la seva glòria”.

“Qui diu la gent que sóc jo?”. La gent diu que és un profeta, que és Elias, que és el Baptista... I es queden curts. Pregunta que també es fa el reietó Herodes: “I aquest qui és?”. Pregunta que també es fa a la Passió: “I tu qui ets?”. Jesús, doncs, no deixa indiferent a ningú.

De la resposta que se’n dona, que sigui o no sigui el Messies l’ungit de Déu, en depèn tota la nostra fe. Per això avui el què ens interessa saber no és el què diuen els altres, sinó el què diem nosaltres. “I vosaltres qui dieu que sóc?”. El qui respon és Pere. Pere parla en mom propi i parla en nom de tots, que és allò que en definitiva ens fa cristians. Poques preguntes hi ha amb més interès i més definitives. La resposta només és única, és el distintiu de la fe cristiana, en front d’altres religions. La fe cristiana és creure a Jesucrist. Fixeu-vos que no he dit en Jesucrist, he dit a Jesucrist.

Només és aquesta fe en la persona de Jesús, el Crist, que el cristià coneix, per tant creu en Jesucrist, i s’hi adhereix: creu a Jesús. Jesús és la veritat última del cristià. El comportament d’un cristià no comportarà només observar unes lleis, uns preceptes, unes normes, sinó seguir-lo i tenir a Jesús com a model de viure; i l’amor com a força inspiradora de tots els nostres actes; com Jesús. El cristià, només en Jesús hi troba el criteri últim per viure una vida amb plenitud, amb sentit. Per això l’esperança cristiana, més que esperar alguna cosa, és esperar un Jesús. En Ell, i només en Ell, hi trobem la plenitud de tota esperança.

Per això, aquell qui, en mig de la gran crisi de fe que avui es viu i es respira, vol saber en què creu, si ho vol saber, no ha de mirar al costat o l’altre, amunt o avall, no ha de mirar què fa aquest o què fa l’altre; ha de mirar a Jesucrist. I s’ha de preguntar: crec en Jesús i crec a Jesús? O potser, primer, s’ha de fer una altra pregunta: el conec de veritat a Jesús?.

“Qui diu la gent que sóc?” I què significa això per a la vostra vida?. Nosaltres també podem creure, no ens enganyem, en un messies tapaforats. Els jueus esperaven un messies alliberador dels romans que els oprimien; nosaltres en quin messies creiem?. És per això que Jesús, un cop Pere ha dit “Vós sou el Messies”, s’afanya a desfer malentesos possibles, no fos cas que tinguessin, que tinguem, un fals concepte del Messies.

Convé que els deixebles, convé que nosaltres, assumim tota la veritat sobre Jesús. Per això Jesús afegeix “El Fill de l’home ha de patir molt... l’han de rebutjar, ha de ser mort”. Aquí ens hi hem d’agafar fort. Se’ns pot enfonsar tot. Jesús prevé contra l’escàndol que els caurà a sobre. Hi ha un perill d’arrossegar-los a l’abandó. També a nosaltres. Però també obre una escletxa d’esperança, una llum al final del túnel: “I ressuscitarà al tercer dia”.

La salvació de la humanitat passa, lamentablement, per la creu; però així s’arriba a la resurrecció. Vet aquí l’autèntic Messies, que en comptes de proposar-se conquerir imperis, enlloc de proposar-se guanyar eleccions, ens ha guanyat a nosaltres amb la seva mort en creu. I podem creure perquè més enllà de la mort, Jesús ens ha marcat el camí que hem de seguir si de debò volem ser homes i dones que el creiem i el seguim. Per això venim aquí cada diumenge, dia de la seva resurrecció.

I contemplem, com a dit el profeta, “aquell que han traspassat”. Jo diria contemplem agraïts “aquell que han traspassat”. I afermem així la nostra fe. Nosaltres sabem en qui creiem, i sabem per què hi creiem. Sabem qui és Jesús, i també sabem qui som nosaltres.