Santuari de Misericòrdia. Diumenge IV de Pasqua. 25-4-2010.

I l’amor té per resposta l’amor

Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 13,14.43-52)

En aquells dies, Pau i Bernabé continuaren el seu viatge des de Perga i arribaren a Antioquia de Pisídia. El dissabte entraren a la sinagoga i s’assegueren. Quan ja es dispersava la gent reunida a la sinagoga, molts dels jueus i dels prosèlits seguiren Pau i Bernabé. Ells els parlaven, mirant de persuadir-los que es mantinguessin fidels a la gràcia de Déu. El dissabte vinent gairebé tota la ciutat es reuní per escoltar la paraula del Senyor. Quan els jueus veieren aquella multitud, s’engelosiren tant que es posaren a impugnar amb paraules injurioses tot el que deia Pau. Però Pau i Bernabé els respongueren amb valentia: «Era el nostre deure anunciar-vos primer a vosaltres la paraula de Déu. Però ja que vosaltres no la voleu rebre i us feu vosaltres mateixos indignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als qui no són jueus. Així ens ho té ordenat el Senyor: “T’he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins als límits de la terra”.»
Quan sentiren això els qui no eren jueus, se n’alegraren, i lloaven la paraula del Senyor. Tots aquells que Déu havia destinat a la vida eterna es convertiren a la fe. La paraula del Senyor s’escampava per tota la regió.
Però els jueus instigaren les dones devotes més distingides i els principals de la ciutat a promoure una persecució contra Pau i Bernabé, fins que els expulsaren del seu territori. Ells, en senyal de protesta, s’espolsaren els peus sobre els qui els feien marxar, i se n’anaren a Iconi. Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 7,9.14b-17)

Jo, Joan, vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans. Un dels ancians em digué: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs. Per això estan davant el tron de Déu, donant-li culte nit i dia dins el seu santuari. El qui seu en el tron els protegirà amb la seva presència, mai més no passaran fam, mai més no passaran set, ni estaran exposats al sol ni a la calor, perquè l’Anyell que està en el tron els guiarà i els conduirà a les fonts on brolla l’aigua de la vida. Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 10,27-30)

En aquell temps, digué Jesús: «Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare. Jo i el Pare som u.»

Homilia:

Aquest IV diumenge de Pasqua, cada any, ens ofereix, a l’evangeli, la figura de Jesús com a Bon Pastor, encara que la versió de l’evangeli d’enguany és la més reduïda de totes.

El tema del Bon Pastor, per un cantó, és un tema molt estimat dels primers cristians (recordeu, si més no, les pintures de les catacumbes de Roma) i, per un altre cantó, pot ser un tema difícil per raó del desconeixement en una societat com la nostra de la figura, simplement, d’un pastor.

Avui parlar de pastor i ramat ens sona a gregarisme. I de gregarisme, en aquest cas, res de res. Descobrir la realitat autèntica i vista de prop d’un pastor ens pot portar a entendre, d’una manera o d’una altra, l’al·legoria, tant rica, del Bon Pastor de l’evangeli. Només qui ha vist de prop la relació que s’estableix entre el pastor i les seves ovelles entendrà correctament l’al·legoria de l’evangeli d’avui.

Però és que el missatge, la lliçó que ens vol donar l’evangelista Joan va més enllà. Situem l’escena en el seu context i ho entendrem millor: és la festa de la Dedicació del Temple de Jerusalem, és a l’hivern (seria el nostre desembre), i Jesús es passeja pel pòrtic de Salomó, els jueus l’urgeixen demanant que digui, d’una vegada, si ell és el Messies que esperaven; i Jesús que no es vol confondre amb un messies polític, que és el qui ells esperen, d’una manera clara, tot i que veladament, fa servir la figura del pastor. Davant de la celebració de  la festa de la Dedicació del Temple es llegien textos bíblics, sobre tot el salm 22 quan diu “El Senyor és el meu pastor”. Si volen ja ho poden entendre què significa que Jesús digui que Ell és el Bon Pastor; es compara amb Déu mateix. Així ho va entendre aquella primera comunitat cristiana. “El Pare i jo som u”. Allò que pels jueus hauria estat un problema, una blasfèmia (recordeu que quan ho diu davant del tribunal del Sanedrí, l’acusen de blasfem), això mateix, per a nosaltres, és el lloc on hi reposa i es referma la nostra fe amb Jesús com a fill de Déu. Potser per això, des d’aleshores, Jesús, diu l’evangeli, parlarà amb els seus deixebles i ja no parlarà més amb els jueus; els dirà “Vosaltres no em creieu perquè no sou de les meves ovelles. Les meves ovelles reconeixen la meva veu; també jo les conec i elles em segueixen”. Això no té res de gregarismes, ni de ramat anònim, que només sap dir a una sola veu bé, bé... i prou.

La fe és, certament, un do de Déu, és una crida que rebem tots i cadascú de nosaltres, i donem la resposta a aquesta crida; és una resposta conscient, generosa, responsable i lliure. I s’estableix, aleshores, una relació de confiança i una comunió d’amor. Les ovelles del Bon Pastor escolten la seva veu i el segueixen, confien en Ell perquè saben que aquest Pastor ha donat la seva vida per elles; no és un mercenari que treballa a sou i prou. Les estima. I l’amor té per resposta l’amor. Les ovelles escolten la seva veu, escolten la seva paraula i s’identifiquen amb la seva manera de fer i amb la seva manera de pensar. Per això el segueixen, que és l’actitud bàsica de tot cristià: seguir a Jesús, fer el que Jesús ens diu; perquè Ell ho ha fet primer.

Però saber escoltar l’evangeli no és tan senzill com a vegades ens podem pensar. Quan llegim el missatge de Jesús, cadascú de nosaltres té tendència a escoltar allò que més sintonitza amb la seva manera de pensar, allò que més li val; i això no és escoltar la veu de Jesús, és escoltar la nostra. No podem fer una lectura de l’Evangeli interessada; fora allò de la dita de que cadascú parla del mercat segons li ha anat la venda. Tots tenim el risc d’escoltar l’Evangeli amb els nostres criteris; i no oblidem que tots estem vivint en un món on, normalment, els criteris no són pas evangèlics. Tots formem part d’una classe social concreta, tots estem influenciats per unes ideologies concretes, tots tenim unes opcions preses segons l’ambient que ens envolta. Les ovelles escolten la veu del pastor i senten a l’hora, com a música de fons, trompetes dels qui dominen els mitjans de comunicació, i aquest sí que demanen que els segueixin incondicionalment, el borreguisme.

Ara bé, escoltar la veu del pastor no vol dir, només, tenir orelles: “Elles escolten la meva veu (diu) i em segueixen”. No només el segueixen perquè escolten i entenen aquesta veu; el segueixen perquè la seva veu és la veu de Déu: “El Pare i jo som u”. Com el fill escolta la veu del pare perquè sap que el pare l’estima. És per això que nosaltres escoltem, i seguim, la seva veu perquè dóna la vida per les seves ovelles. I no hi ha amor més gran que donar la vida per aquells que s’estimen. Vet aquí la seguretat del cristià.

I no patiu, si alguna vegada, o més d’una vegada, enlloc de comportar-nos com ovelles ,ens hem comportat com a cabres que van a la seva i fan més cas dels lladrucs del gos d’atura que del pastor, al final de l’evangeli hem escoltat aquesta consoladora afirmació de Jesús: “Les meves ovelles no me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot”. No li prendrà mai ningú de les mans allò que és seu: nosaltres.

Santuari de Misericòrdia. Diumenge III de Pasqua. Reus

El camí de l’Església, el nostre, sempre serà un camí de confiança i d’humilitat, que és el camí de l’Amor.

Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 5,27b-32.40b-41)

En aquells dies els apòstols comparegueren davant el sanedrí, i el gran sacerdot començà així el seu interrogatori: «Us vam prohibir severament d’ensenyar res més en el nom de Jesús, però vosaltres heu omplert Jerusalem de les vostres doctrines i voleu fer-nos culpables de la sang d’aquest home.» Pere i els apòstols contestaren: «Obeir Déu és primer que obeir els homes. El Déu dels nostres pares ressuscità Jesús, que vosaltres havíeu mort penjant-lo en un patíbul. La dreta de Déu l’ha enaltit com a Capdavanter i Salvador, per concedir al poble d’Israel la conversió i el perdó dels pecats. Nosaltres en som testimonis, i n’és també testimoni l’Esperit Sant que Déu ha donat a tots els qui l’obeeixen.» Ells prohibiren als apòstols de parlar més en nom de Jesús, i els deixaren anar. Els apòstols es retiraren del tribunal del sanedrí, contents que Déu els considerés dignes de ser maltractats pel nom de Jesús.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 5,11-14)

Jo, Joan, tot mirant la visió vaig sentir les veus d’una multitud d’àngels que rodejava el tron de Déu, junt amb els vivents i els ancians. Eren milers i miríades de miríades que cridaven: «L’Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança.» Després vaig sentir totes les criatures que hi ha al cel, a la terra, sota la terra i al mar, totes les que hi ha en aquests llocs, que deien: «Al qui seu al tron i a l’Anyell sigui donada la lloança, l’honor, la glòria i el poder pels segles dels segles.» Els quatre vivents responien: «Amén.» I els ancians es prosternaren adorant.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 21,1-19)

En aquell temps, Jesús encara s’aparegué als deixebles vora el llac de Tiberíades. L’aparició fou així. Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs el Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. Simó Pere els digué; «Me’n vaig a pescar.» Els altres li respongueren: «Nosaltres també hi venim.» Sortiren tots i pujaren a la barca, però aquella nit no pescaren res.
Quan ja clarejava, Jesús s’aturà vora l’aigua, però els deixebles no el reconegueren. Ell els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?» Li contestaren: «No.» Els digué: «Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu.» Ho feren així i ja no la podien treure de tant de peix com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: «És el Senyor.» Així que Simó Pere sentí aquestes paraules, es posà la roba que s’havia tret i es llançà a l’aigua. Els altres deixebles, que eren només a uns noranta metres de terra, vingueren amb la barca, estirant la xarxa plena de peix.
Quan baixaren a terra veieren un foc, amb peix i pa coent-se sobre les brases. Jesús els diu: «Porteu peixos dels que acabeu de pescar.» Simó Pere pujà a la barca i estirà cap a terra la xarxa: hi havia cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no s’esquinçà. Jesús els digué: «Veniu a esmorzar.» Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era; ja ho sabien, que era el Senyor. Jesús s’acostà, prengué el pa i els el donava. Igual va fer amb el peix. Era la tercera vegada que Jesús s’apareixia als deixebles després de ressuscitar d’entre els morts.
[Després d’esmorzar, Jesús diu a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?» Ell li contesta: «Sí, Senyor; ja ho sabeu que us estimo.» Jesús li diu: «Pastura els meus anyells.» Per segona vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?» Ell li contesta: «Sí, Senyor, ja ho sabeu que us estimo.» Jesús li diu: «Pastura les meves ovelles.» Per tercera vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?» Pere s’entristí que Jesús li preguntés per tercera vegada si l’estimava, i li contestà: «Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo.» Li diu Jesús: «Pastura les meves ovelles. T’ho dic amb tota veritat: Quan eres jove, et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses, obriràs les mans i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.» Jesús li deia això per indicar com seria la mort amb què Pere havia de donar glòria a Déu. Després d’aquestes paraules, Jesús afegí: «Vine amb mi.»]

Homilia:

L’evangeli de Joan té un final molt clar (tot i que els versets darrers, avui, no els hem llegit; tan clars com els versets del pròleg): una clara afirmació de la divinitat de Jesús. “Perquè creguem que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i tingueu vida en el seu nom per haver cregut”.

Segons com es miri, l’escena que acabem d’escoltar, pot semblar simplement una escena simpàtica, i fins i tot intranscendent (un esmorzar a la platja amb pa torrat i arengades, com aquell que fa la calçotada). Però, sincerament, no crec que l’evangelista, i més si aquest evangelista es tracta de Joan, s’entretingui a deixar-nos, per escrit, un esmorzar a la platja, com qui explica només una anècdota. Aquí hi ha un rerefons que hem de saber entendre. Aquesta aparició per a nosaltres avui també ha de ser, tot i que fa molts segles, una Bona Nova, per a nosaltres!.

L’escena té dos moments molt significatius. Primer: la pesca miraculosa. Segon: la confessió de Pere. Dos fets que porten a un mateix lloc. Tot el capítol final de Joan té fons de caire eclesial. És una reflexió teològica sobre el temps i la missió de l’Església, que va des de l’Ascensió de Jesús fins al final dels segles. És l’Església que, tenint com a capdavanter a Pere, ha de treballar en la pesca, la pesca dels homes. Aquella pesca tant abundant, gràcies (alerta!) a seguir les indicacions que Jesús els hi havia fet, ens recorda una altra cosa, també vora el llac de Galilea, quan Jesús, feia 3 anys, li havia dit a Simo-Pere “Vine amb mi i et faré pescadors d’homes”.

Podria semblar, quan Jesús pregunta Pere tres vegades sobre si l’estima, una reivindicació de les tres negacions de Pere. No crec que la cosa vagi per aquí. Aquella triple pregunta no respon a la triple negació. Fora una mena de revenja de Jesús o voler-se assegurar si realment Pere l’estima; ja ho sap que l’estima. La cosa és més simple, però ben significativa. La triple pregunta en llengua hebrea és simplement un superlatiu per a nosaltres. Pensem que això no està tan lluny com ens pensem de la nostra manera de parlar, de la nostra gramàtica. Per exemple: quan nosaltres volem dir que un color vermell és molt viu, diem és un vermell vermell, dues vegades. Quan Jesús pregunta tres vegades “M’estimes?” vol dir simplement M’estimes moltíssim?. I quan Pere, conscient de les seves febleses, ha esdevingut ja un home madur (la maduresa de les persones es demostra en la capacitat d’assolir les pròpies febleses) llavores és quan pot fer l’afirmació: “Sí us estimo”. No només ell, tots els qui seguim a Jesucrist; aquells qui l’estimem, també com Pere, més enllà de les nostres febleses.

Quan es diu aquella expressió de l’Església és pecadora hi ha algú que, de vegades, sembla que s’infli... i no sap que si és pecadora és perquè nosaltres som els pecadors. Nosaltres! la fem pecadora. I l’Església sempre serà aquella comunitat dels seguidors de Jesús, més enllà de les febleses, però que l’estimem.

L’Amor fa miracles. L’Església és de Jesús: Ell l’ha aplegada, Ell l'ha salvada, Ell l’estima més enllà de tots els errors i de totes les defallences. Que hi són! i no ens han d’estranyar, som humans. I els errors mai intentem disculpar-los. Amb tot, ara abans de marxar, Jesús fa una pregunta als apòstols, a tots: no sí són febles, sinó si l’estimem. Pregunta comprometedora la de Jesús a Pere; resposta arriscada la que dóna Pere.

El camí de l’Església, el nostre, sempre serà un camí de confiança i d’humilitat, que és el camí de l’Amor. Per això li podrà dir sense por: “Pastura les meves ovelles”. Les ovelles no són de Pere, són d’Ell, de Jesús (diu “les meves ovelles”). Per això allò que val en l’Església és el seu missatge, la seva doctrina, perquè és del Senyor. No nostre; no és allò què diem. És per això que allò el què cal mirar no són les persones sinó, a vegades, el missatge que porten. Que no ens passi allò que és una anècdota de Tagore; diu: quan algú amb el dit assenyala la lluna plena i et diu ‘mira quina lluna més maca’, només el babaus miren el dit.

És a Ell, cap el Ressuscitat, cap on mira i cap on s’orienta la nostra vida i la nostra fe. Els cristians diem que quan s’esvaeix l’esperança de la resurrecció s’esfuma tota esperança i el món no s’enriqueix, sinó que es buida, es buida de sentit. I queda tot sense horitzó. Nosaltres creiem que només Jesús ha obert una porta a l’esperança futura. Així, mentre de nit i en mig del mar de la vida, tenim posada la mirada i l’amor en Jesús, sempre esperarà a l’altra riba per satisfer la nostra fam de viure. Quan tornem després d’una nit fosca, sense haver pescat res a la vida, Ell ens espera i ens convida al banquet de la Vida Eterna.

En el seu nom, només en el seu nom podem tenir vida eterna.

Diumenge II de Pasqua. Santuari de Misericòrdia

I avui a nosaltres, que som els seus, ens ha tornat a dir “Pau a vosaltres”.

Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 5,12-16)

Els apòstols obraven molts miracles i prodigis entre el poble. Tots es reunien unànimement en el pòrtic de Salomó. Ningú dels altres no gosava anar amb ells, encara que el poble en feia grans elogis. Cada vegada se’ls afegien més homes i dones que es convertien a la fe en el Senyor. Fins pels carrers la gent treia els malalts i els deixava allà amb les lliteres perquè, quan Pere arribava, almenys la seva ombra en toqués algun. També acudia molta gent de les poblacions veïnes de Jerusalem portant malalts i persones molestades per esperits malignes, i tots recobraven la salut.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 1,9-11a.12-13.17-19)

Jo, Joan, germà vostre, que junt amb vosaltres comparteixo en Jesús les penes, la paciència i la reialesa, vaig ser deportat a l’illa de Patmos per haver predicat la paraula de Déu i haver donat testimoni de Jesús. El dia del Senyor l’Esperit s’apoderà de mi, i vaig sentir darrere meu un gran crit, com un toc de corn que deia: «Escriu en uns fulls això que veus i envia-ho a les set comunitats.» Vaig girar-me per veure de qui venia la veu que em parlava, i vaig veure set lampadaris d’or, i enmig dels lampadaris algú que semblava un fill d’home, vestit amb una túnica llarga fins els peus i cenyit a l’alçada del pit amb un cenyidor d’or.

En veure’l vaig caure com mort als seus peus. Ell posà sobre meu la mà dreta i em digué: «No tinguis por. Jo sóc el primer i el darrer. Sóc el qui viu: Jo que era mort, ara visc per sempre més i tinc les claus de la mort i del seu reialme. Escriu, doncs, tot el que vegis, la situació present i la que vindrà després.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,19-31)

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.»

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.» Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas.»

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat.» No siguis tan incrèdul. Sigues creient.» Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!» Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.»

Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Homilia:

Com que cada any, en aquest segon diumenge de Pasqua, sempre hi llegim el mateix fragment d’evangeli (l’aparició de Jesús als apòstols el dia de Pasqua, sense Tomàs i avui amb Tomàs), m’ha semblat, per a no ser repetitiu i també ben adient, agafar no l’evangeli com a tema de comentari sinó la segona lectura que és del llibre de l’Apocalipsi, per altra part un llibre ben adient per a aquest temps pasqual. I a més a més el tema d’avui és el diumenge.

El diumenge és el dia de la setmana que els cristians ens reunim aquí, senzillament perquè les aparicions del Ressuscitat sempre tenen lloc tal dia com avui, el diumenge. I és per això que en diem el dia del Senyor, per això som aquí, perquè aquí hi ha el Senyor ressuscitat. Encara que els anglesos en continuen dient el dia del sol. Convé, doncs, no sols reunir-nos aquí, tal dia com avui, sinó mirar de veure i entendre per què ens reunim tal dia com avui.

A la segona lectura, doncs, hem escoltat això, no és endebades que ho repetim: “Jo, Joan, germà vostre, que junt amb vosaltres comparteixo en Jesús les penes, la paciència i la reialesa, vaig ser deportat a l’illa de Patmos per haver predicat la paraula de Déu. El dia del Senyor (o sigui el diumenge) l’Esperit s’apoderà de mi, i vaig sentir darrere meu un gran crit, com un toc de corn que deia: «Escriu en uns fulls això que veus”. I què veu Joan?. I què veiem, nosaltres, aquí el diumenge?. Ell veu, com en una visió, la litúrgia celestial, que és l’objectiu i el reflex de la nostra litúrgia dominical mentre esperem el seu retorn gloriós. És la celebració de l’Església que encara peregrina a la terra.

Com al cel, també nosaltres aquí, ens trobem reunits a l’entorn de l’altar de Déu, i també som milers i milions escampats arreu del món; potser en moltes esglésies de pobles petits l’aplec dels cristians és mínim, i potser fins i tot quasi insignificant, però la validesa del què és fa aquí, o les grans catedrals o les capelles més petites, no ve, ni de bon tros, de la quantitat de gent que hi ha sinó del què es fa. L’Església és catòlica i catòlica vol dir universal.

Damunt l’altar, i de tots els altars avui, hi ha l’Anyell que ha estat degollat i mostra els signes de la seva passió, com a Tomàs. I a Ell donem lloança, honor i glòria per tots els segles dels segles, dels segles i dels segles... I quan s’acabin els segles començarà la litúrgia del cel, de la qual aquesta n’és una preparació, una anticipació. Per Ell, amb Ell i en Ell per sempre. I la resposta serà Amén, el gran Amén. La vida del cel és això: un gran amén que dura tota l’eternitat. A la celebració dominical de l’Eucaristia, Jesús se’ns revela d’una manera especial, sota els signes del pa i del vi, però tan viu com està en el cel. Cada diumenge, Jesucrist ressuscitat és en mig dels seus, des d’aquell primer gloriós diumenge de Pasqua. I Ell ens parla i Ell ens consola. I Ell anima la nostra petita esperança i Ell ens fa alçar de tot allò que fa pudor de mort. I Ell ens ajuda a veure què hi ha més enllà del què veuen els nostres ulls mortals. Quan Ell diu “Això és el meu cos”, això és el seu cos.

“I em vaig girar (diu Joan) per veure d’on venia aquella veu”. Es tracta de girar-nos, també nosaltres, de la realitat que vivim quotidianament i descobrir la realitat profunda que tenim davant nostre. Llavors serem capaços de passar de la rutina del que és habitual (anar a missa... perquè estar manat o perquè és costum) a la consagració de tota la nostra vida que es realitza aquí. Tot el què fem, per la fe en Jesús, queda transfigurat. La presència del Ressuscitat entre nosaltres és el que dóna sentit a la nostra reunió de germans cada diumenge. No som nosaltres que ens hem reunit amb Jesús, és Ell que es reuneix amb nosaltres. I això des d’aquell primer diumenge de Pasqua.

Fixeu-vos que comencem sempre dient El Senyor sigui amb vosaltres. I això fins que el Senyor torni. De moment sota els signes d’aparença de pa i de vi. No ens deixem endur, però, de l’opacitat dels signes materials; anem més enllà, travessem-los i anem fins a la llum que ens porta, i tot allò que significa. La llum de la nostra celebració és Ell, no un tros de pa o un glop de vi. I també nosaltres, com el deixeble estimat vora el llac, direm és el Senyor, o com Tomàs direm “Senyor meu, i Déu meu”. Deixem-nos captivar per Ell i cada diumenge la seva pau estarà amb nosaltres.

Avui, i tots els diumenges, dia del Senyor, és Pasqua. I avui a nosaltres, que som els seus, ens ha tornat a dir “Pau a vosaltres”. I la pau del Ressuscitat no és només un alto el foc. La paraula pau (shalom) vol dir més que una absència de guerra, vol dir la plena harmonia de la persona amb sí mateixa. És així com Ell ens pot dir a nosaltres que és viu, i viu en Déu. Perquè només la plena harmonia és estar amb Déu.

Diumenge de Pasqua. Santuari de Misericòrdia

"Creure en el Ressuscitat és creure, doncs, que ara Jesús és viu des d’aquella matinada de Pasqua, i continua, avui, impulsant la vida cap al seu destí final: l’alliberament de la humanitat de la tenebra definitiva."

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 10,34a.37-43)

En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué: «Ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per la Galilea, després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el consagrà ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell. Nosaltres som testimonis de tot el que va fer en el país dels jueus i a Jerusalem. Després el mataren penjant-lo en un patíbul. Ara bé: Déu el ressuscità el tercer dia, i concedí que s’aparegués, no a tot el poble, sinó a uns testimonis que, des d’abans, Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres, que hem menjat i hem begut amb ell després que ell hagué ressuscitat d’entre els morts. Ell ens ordenà que prediquéssim al poble assegurant que ell és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts. Tots els profetes donen testimoni a favor seu anunciant que tothom qui creu en ell rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 3,1-4)

Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra.
Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,1-9)

El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat.» Llavors Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà i arribà primer al sepulcre, s’ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi entrà. Darrere d’ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc.
Llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

Homilia:

Germans i germanes, la nostra vida viscuda des de la fe neix d’un sepulcre, d’un sepulcre buit. El sepulcre es converteix en aquell cim etern que ha gestat la vida nova, la vida no subjecte ja a la mort. Ens diu sant Melitó: Jesucrist a cobert de vergonya la mort. I nosaltres, d’una manera més popular, diríem: Jesucrist a fet pam-i-pipa a la mort.

La nostra fe és una fe pasqual. Naixem per la Pasqua. I no n’és testimoni, només, un sepulcre buit, que nosaltres no l’hem vist; ni un testimoni de les dones, que tampoc ens ho han dit; ni els apòstols que veuen el Ressuscitat, que nosaltres no l’hem vist; ni els deixebles d’Emaus amb els ulls encara entelats, no per la son sinó per l’ofuscació. A més a més de tot això ens cal una experiència personal de Crist ressuscitat; cal viure l’experiència del Ressuscitat que es manifesta de moltes maneres, en primer lloc en aquestes paraules cada diumenge: Crec en Jesucrist que ressuscità el tercer dia d’entre els morts, però que estimo en molts esdeveniments de la vida quan des del Baptisme som engendrats a la seva vida, la vida de Déu, la vida eterna.

Creure en el Ressuscitat és creure, doncs, que ara Jesús és viu des d’aquella matinada de Pasqua, i continua, avui, impulsant la vida cap al seu destí final: l’alliberament de la humanitat de la tenebra definitiva.

Creure en el Ressuscitat és creure que Jesús es viu i es fa present en la vida de la comunitat creient (“Quant dos o més es reuneixen en el seu nom, jo sóc en mig d’ells”).

Creure en el Ressuscitat és descobrir que la nostra pregària no és un monòleg buit, hi ha algú que ens escolta.

Creure en el Ressuscitat és deixar-nos seduir per la seva paraula escrita en els evangelis, com a testimoni dels fets passats; perquè la seva paraula és esperit i és vida.

Creure en el Ressuscitat és fer l’experiència personal de tot allò que en nosaltres porta un alè de vida, quan se’ns ha mort tota covardia, tota peresa, tot respecte humà, tot desànim, tota desesperança, que no són res més que signes evidents d’una mort anticipada.

Creure en el Ressuscitat és la capacitat de veure’l viu en el més petit i en el més desvalgut de tots els homes.

Creure en el Ressuscitat és creure que Ell és, només, el primer de tots els ressuscitats.

Creure en el Ressuscitat és creure que ni el dolor, ni la injustícia, ni la calumnia, ni el càncer, ni la metralleta, ni l’opressió, ni la mort... tenen la darrera paraula. La darrera paraula sobre la vida només la pot tenir aquell qui és l’autor de la vida.

Que l’Esperit ens obri els ulls per mirar d’una manera nova tot el món, a la llum de la seva Resurrecció. No pas a la plena llum encara, només a la llum tremolosa del ciri pasqual. Aquest Diumenge de Pasqua ha sortit el sol d’una altra manera. No és com els altres dies, avui surt una llum nova (“Aquell dia el sol il·luminava un món nou”). És una nova creació. Com ens diu el llibre de l’Apocalipsi: “He obert una porta que ningú mai més podrà tancar”.

Feliços aquells qui aquest matí de Pasqua podem comprendre, des del fons del cor, les paraules d’aquell bisbe de Guatemala quan, amenaçat de mort, gossa a dir: Diuen que estic amenaçat de mort, qui no hi està? Hi estem tots, però el cristià del què està amenaçat és de vida.

Nit de vetlla aquesta nit, les vetlles sempre es fan llargues; les esperances sempre es fan llargues perquè tarda d’arribar allò que tant esperem. Nit de vetlla per a Maria, no la desolada, jo diria la més esperançada. Nit que, per altra part, ha engolit l’esperança dels apòstols, la petita esperança dels apòstols. I nosaltres, abans de la sortida del sol, ja veiem les primeres clarors que encetaran un dia nou. Germans i germanes: si Crist ha ressuscitat s’ha esvaït tota foscor, tota por. Si Crist ha ressuscitat és aquí avui amb nosaltres. I des d’aquell diumenge tots els diumenges seran el dia del Senyor. No el dia del sol, el dia del sol ho és cada dia.

Creieu-me: creure en Jesús ressuscitat és el millor que ens podia passar a la vida. Si és així no amaguem mai la nostra fe. Qui és capaç de dissimular una gran alegria?. Que tothom vegi que creiem, sense vergonya, perquè hem tret de la rifa. Amb Ell som nosaltres testimonis d’un fet que es palpa i es viu des de la fe. Som uns triomfadors; però, alerta, no som uns triomfalistes. La nostra fe s’encomanarà si és una fe joiosa, una fe que s’imposa no per les paraules sinó pels fets. Les paraules poden convèncer més o menys, només els fets poden arrastrar.

La garantia de la Resurrecció, en el primer moment, va ser un sepulcre buit. Avui la garantia de la Resurrecció som nosaltres, si no som un sepulcre buit, sense vida. Amb aquesta confiança podem mirar cap el futur, sense por. La vida és una porta que s’ha obert de bat a bat.

Ras i curt, germans i germanes, actuem aquí, aquest diumenge, dia de Pasqua, dia del Senyor, si us plau: fem cara de Pasqua!

Diumenge de Rams. 28 de març de 2010

Mn. A. Roquer. Santuari de Misericòrdia.

Lectura primera: Is 50, 4-7. Lectura segona: Fl 2, 6-11. Evangeli: Lc 22, 14-23.56

Missa de la Passió Lectura del llibre d’Isaïes (Is 50,4-7) El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla l’orella perquè escolti com un deixeble. El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere: he parat l’esquena als qui m’assotaven i les galtes als qui m’arrancaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. El Senyor Déu m’ajuda: per això no em dono per vençut; per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 2,6-11)

Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.

Passió de nostre Senyor Jesucrist segons sant Lluc (Lc 22,14-23.56)

Homilia:

El relat de la Passió que acabem d’escoltar no és una crònica freda, no és quelcom que descriu només un esdeveniment que ha passat, tot i que ho és. L’intent de l’evangelista és un altre; diem que és la darrera lliçó de Jesús, el Mestre. Els homes, podem estar ben satisfets, hem pogut matar a Déu!, l’hem vençut; quan en realitat és Ell qui venç, això sí des de la creu. I això ens costa d’entendre. A Jesús l’aplaudeixen i l’aclamen el Diumenge de Rams; però no han entès res, absolutament res, ni del Diumenge de Rams ni del Divendres Sant; per això demanaran, el divendres, la seva mort.

Hem tornat a escoltar la narració de la Passió, una narració que ens fa sentir de ben a prop la proximitat d’un Déu que trenca tots els nostres esquemes humans. Per això tots el deixen sol; només un, Joan, salva la dignitat dels dotze apòstols. Sant Lluc acaba la narració de les temptacions dient “El temptador s’allunyà esperant una altra oportunitat”. L’oportunitat del poder del mal sempre arriba: el mal sap esperar, troba l’ocasió. L’esperit del mal encega els grans sacerdots, s’apodera dels apòstols (fins i tot un el nega), arrossega a Pere a la negació i a Pilat a la covardia. Només el Déu Pare li farà costat, perquè, ara com mai, fa la voluntat del Pare. I els homes hem dit qui era.

La Passió és la gran lliçó feta silenci, un terrible silenci, un silenci heroic. Ara, a l’hora de les tenebres quan no s’entén res de res, a la ratlla de la vida i la mort, Jesús posa en les mans del Pare el seu alè, la mica d’alè que li queda, i, perquè l’ha posat en mans de Déu, el Déu de la vida, aquest alè li serà retornat la matinada de Pasqua.

Els homes ens pensem que podem tancar Déu per sempre en la llosa, en la pedra, d’un sepulcre. I estem contents perquè és una pedra molt grossa. L’amo i senyor de la vida és Déu, i la nostra mateixa vida és un do seu. Com que Déu quan dóna és generós, ens ha donat la vida eterna, ni que sigui al preu, molt car, de la vida del seu Fill. I aquí ve el nostre drama, manifestat ja en un dels que estan condemnats amb Jesús (“Salva’t a tu mateix...” i sobretot salva’ns a nosaltres).

Quan ens queixem a Déu del nostre sofriment, fem-ho, germans, davant de la imatge d’un crucificat. Si és així no ho farem mai davant d’un Déu indiferent al mal i al dolor, sinó davant d’un Déu que el pateix. Sempre seran les mateixes preguntes davant del mal: Per què? Per què a mi?... Fem també aquesta pregunta: I per què a Ell?. El mateix Pilat se la va fer (“Quin mal ha fet?”). Un  pensador modern diu que el Déu cristià és un Déu delinqüent. Germans, allà on l’Amor, l’Amor de veritat, amb majúscules, és considerat una delinqüència... fem-nos ho mirà!. Jesús a la creu pregunta “On és Déu?”. I jo, davant de la creu, pregunto I on és l’home?.

Visquem, germans, aquests dies sants amb tota intensitat; i mentre els vivim pensem amb tots aquells que viuen avui la passió: ja sigui per la malaltia, la vellesa, la marginació, la sol·licitud, el desamor, l’atur... Que vegin que el dolor, si és possible viure’l amb amor, no és un absurd; té l’esperança de la llum de Pasqua.

Una cosa, una sola cosa, demano que feu aquesta Setmana Santa: mireu el Crucificat. Només això. Mireu el Crucificat en silenci i entendrem moltes coses; potser ho entendrem tot!.

Missa de l’aparició. L’Anunciació del Senyor. Dijous. 25-3-2010

Mn. Roquer. Santuari de Misericòrdia.

Primera Lectura: Is 7, 10-14. Evangeli: Lc 1, 26-38

Homilia:

Aquesta festa d’avui s’escauria molt millor celebrar-la dins del temps d’Advent, tot i que el IV diumenge d’Advent tenim aquest evangeli. Però, com que quan celebrem el naixement de Jesús és el 25 de desembre, per raons genètiques i no litúrgiques, ho fem avui, 9 mesos justos abans de Nadal, encara que sigui en plena Quaresma. Per altra part tot allò que celebrarem la setmana entrant comença per aquí: Jesús es fa home, pren carn humana, tot i ser el fill etern de Déu, a les entranyes de Maria.

La salutació de l’àngel a Maria ha esdevingut, segur!, la salutació més coneguda, i, notablement, més emprada pel poble cristià (Déu vos salve Maria, plena de gràcia, el Senyor és amb vós). Afegint a la segona part les paraules d’una altra salutació, les de la seva cosina Elisabet (Beneïda sou vós entre totes les dones i beneït és el fruit del vostre ventre). El Santa Maria, Mare de Déu ja és una altra cosa: forma part, no dels evangelis, sinó de l’aclamació del poble quan el concili d’Efés, l’any 431, proclama Maria com a mare de Déu. Perquè ho era. El poble té molt bon nas. A més a més l’àngel li diu: “Tindràs un fill que serà el Fill de l’Altíssim”.

Avui voldria dir una cosa justament sobre la primera paraula d’aquesta salutació, que per altra part en l’original grec diu Haire Maria. Molt millor que dir Ave Maria, ja que ave vol dir salut simplement; salutació molt llatina, molt a l’estil dels romans: l’Ave Cesar. Haire vol dir alegra’t Maria. Maria és la primera persona humana que escota l’anunci salvador de Déu i la primera paraula d’aquest anunci és alegra’t. La salvació porta alegria. I ho escoltaran els pastors a Betlem: “Us anunciem una gran alegria: avui a la ciutat de David...”. Fora ben bé una llàstima que nosaltres encara no haguéssim descobert que el nostre Déu és un Déu que porta alegria. Que no té res a veure amb l’alegria esbojarrada que només fa xerinola i prou. És l’alegria de saber que tenim Déu a favor nostre (“El Senyor és amb tu”). Potser podria ser l’alegria fonda, però continguda, però que s’hi veu, dels llavis de les imatges romàniques de santa Maria, com per exemple la de Montserrat; un somriure insinuat. Maria, tot i la seva jovenesa, té una fe madura, té una fe viscuda a fons; una fe madura i viscuda a fons sempre és una fe plena alegria. El pitjor enemic de la fe és la por (“No tinguis por Maria. Déu t’ha aconseguit el seu favor”); tots gaudim del favor de Déu. És veritat, doncs, allò de que un cristià trist és un trist cristià. Déu, per dur a terme l’obra salvadora, demana de Maria i a nosaltres una col•laboració lliure, generosa i alegre.

És per això que parlar d’alegria en plena Quaresma no està fora d’osques. Fixeu-vos: a l’Últim Sopar, quan Jesús té al davant la creu, diu “Per a que tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena”. Tinguem ben present que la Quaresma porta a la gran alegria del perdó, és l’alegria del retorn. El pare, quan torna el fill pròdig, recordeu, fa una festa, una festassa (“Matem el vedell gras i celebrem-ho”). El camí de retorn, com diu la cançó, va de la nit al jorn. Potser no ho hem demanat mai, i creieu-me que ens aniria molt bé... demanem l’alegria de la fe. A Ella, a Maria, li diem causa de la nostra alegria. Feu, doncs, que aquells que avui celebrem l’anunci de l’àngel i hem conegut l’encarnació del vostre Fill, puguem arribar a l’alegria de la resurrecció.

Que així sigui!.

Homilia Mn. Roquer V diumenge de Quaresma

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 43,16-21)

El Senyor, el qui obrí enmig del mar un camí, una ruta enmig de l’aigua impetuosa, el qui féu sortir per a la batalla carros i cavalls, guerrers valents i fornits i tots caigueren, no s’aixecaren mai més, s’apagaren com un ble consumit, ara diu això: «No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, no us n’adoneu? Pel desert faré que hi passi un camí, que corrin rius per la solitud, els animals feréstecs, xacals i estruços em glorificaran en veure que poso aigua en el desert, que abunden els rius en la solitud perquè begui el meu poble, que jo m’he escollit. Aquest poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 3,8-14)

Germans, tots els avantatges que jo pogués tenir els considero desavantatjosos comparats amb el valor que té poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per ell m’he avingut a perdre tot avantatge i a considerar-lo escòria a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporat a ell. Ni tan sols sóc just gràcies a una justícia meva guanyada perquè he observat la Llei, sinó gràcies a aquella justícia que Déu dóna als creients. El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts. No vull pas dir amb això que ja he obtingut aquella plenitud que busco; corro amb l’esperança d’apoderar-me’n; puc fer-ho, ja que Jesucrist s’apoderà de mi. Germans, no m’imagino pas haver-me’n apoderat; el que faig és oblidar-me dels avantatges que he deixat enrere i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant; corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 8,1-11)

En aquell temps, Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres i l’endemà de bon matí es presentà de nou al temple. Tothom acudia al seu entorn, i ell, assegut, els ensenyava. Els mestres de la Llei i els fariseus li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri. La posaren al mig i li digueren: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar-les, aquestes dones. I vós, què hi dieu?» Li feien aquesta pregunta insidiosament, buscant un pretext per acusar-lo. Però Jesús s’ajupí i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit. Ells continuaren insistint amb la seva pregunta. Llavors Jesús alçà el cap i els digué: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres.» Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra. Ells, quan van sentir això, s’anaren retirant l’un darrere l’altre, començant pels més vells. Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig. Jesús alçà el cap i digué a la dona: «On són? Ningú no t’ha condemnat?» Ella contestà: «Ningú, Senyor.» Jesús digué: «Tampoc jo et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.»

Homilia:

Segons com, aquest evangeli que acabem d’escoltar és aspre com un codony, i, segons com, és dolç com la mel. Tot depèn de si ho mirem amb ulls justiciers o bé amb ulls misericordiosos.

En el seu comentari d’aquest evangeli de sant Joan, sant Agustí diu això: Es queden sols, cara a cara, tots dos, l’adúltera i Jesús, la misèria i la misericòrdia; i la misericòrdia triomfa sobre la misèria. La misericòrdia de Jesús i la misèria de la dona pecadora. Però també, no ho oblidem, la misèria dels seus acusadors. Perquè en aquest relat, la rivalitat no està entre la pecadora i Jesús, sinó entre Jesús i els mestres de la Llei i els fariseus; aquests, sota la capa del compliment de la Llei, contra qui van és contra Jesús: “Buscaven un pretext, diu l’evangeli, per poder acusar-lo”. Un culpable ja el tenen, la dona, i ho és. Ara van en busca d’un altre, el cap gros; això posa de manifest la baixesa d’aquells qui es creuen lliures de pecat però, a l’hora de la veritat, no poden tirar cap pedra. Déu no vol la mort del pecador sinó que “es converteixi i que visqui” diu el profeta Ezequiel. Per tant, això ho havien de saber, ho sabien!, ells!, els mestres de la Llei. Jesús ho sap i vol salvar la dona pecadora i, no ho oblidem també voldria salvar els seus acusadors, per això els hi posa davant dels ulls els seus propis pecats per a que els caiguin les pedres de les mans.

I de la pregunta dels acusadors, Jesús no hi diu res; primer perquè tenien raó (la Llei manava apedregar la dona que havia estat sorpresa en adulteri), no diu res de l’altre que estava amb ella ja que no estava sola; i segon, no diu res perquè allà on les raons van disfressades de prejudicis, sobren totes les paraules per assenyades que siguin. L’únic net de debò és l’amor de Déu, encarnat amb Jesucrist qui es queda sol a l’hora de tirar la primera pedra. Dona afortunada, per més pecadora que fos, que ho era, però afortunada ja que la seva causa ha anat a parar en mans de l’amor misericordiós de Déu. Jesús condemna el pecat de la dona (“No pequis més”), en canvi no pogué perdonar els seus acusadors: havien fugits tots!, s’havien allunyat de la possibilitat d’un perdó. El pecat hi és, i és greu; i amb tot, enlloc de condemnar, Jesús perdona. No el justifica, el pecat és el pecat, però tot pecat és perdonable. Una cosa és apedregar l’adulteri i una altra és apedregar l’adúltera, o aquells qui adulteren amb ella. No es tracta de ser permissius, es tracta de ser misericordiosos.

Potser perquè ens costa tant d’entendre això, aquest fragment de l’Evangeli va tardar molt en ser incorporat a l’evangeli de Joan. Durant molts anys era un full volander que tant aviat s’incorporava a l’evangeli de Lluc com al de Joan. Que no semblés que Jesús no condemnava l’adulteri, o bé que tenia la màniga molt ampla. No es pot passar bou per bèstia grossa, quan en realitat el què ens diu és que el pecador pot ser perdonat, com ho seran aquells qui el crucifiquen (“Pare, perdoneu-los”). Encara que no ens agradi, es tracta de fer com va fer Jesús, tant si ens agrada com si no. Que Jesús perdoni ja ens va bé, perquè ens sabem pecadors; ara bé, que nosaltres també haguem de perdonar... això ja no ens agrada tant. Germans, nosaltres tampoc podem tirar la primera pedra, i aquesta és la gran lliçó a aprendre si volem ser conseqüents amb allò que sabem i creiem, si volem arribar a la vida nova que neix de la Pasqua.

Això d’avui ja no és una paràbola molt bonica sobre l’amor misericordiós d’un pare que perdona el fill pròdig, això d’avui és un fet real; i tots tenim, aquí, coses a perdonar. El perdó de Jesús és un crit ben clar, per prendre consciència, no del pecat dels altres que és molt fàcil i molt comú, sinó dels nostres: “Qui estigui net de pecat que tiri la primera pedra”. Jesús no disculpa el pecat..., perdona!. I quan ella ha malgastat la vida en el desamor, el pecat sempre és un desamor, diu: “Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més” ara que has tingut la sort d’experimentar el què és el veritable amor.

El que avui descobrim és que allò que moltes persones, i moltes vegades, necessiten no és el pes de la Llei, no són unes pedres, sinó una ma amiga que els ajudi a alçar-se. Vet aquí una pàgina de l’Evangeli que només poden entendre aquells qui són capaços d’estimar com Jesús estima. El que ens dol no és que Jesús perdoni, és que ens obliga a perdonar a nosaltres.

Lectures i Homilia del IV diumenge de Quaresma 2010

Mn. A. Roquer. Santuari de Misericòrdia. 14-3-2010

Lectura primera (Is 5,9a.10-12)

En aquells dies, el Senyor digué a Josuè: «Avui us he alliberat de la ignomínia d’Egipte.» Llavors els israelites acamparen a Galgala, a la plana de Jericó, i van celebrar-hi la festa de Pasqua, al vespre del dia catorze del mes. L’endemà de la Pasqua, des del matí, menjaren productes del país, pa sense llevat i gra torrat. Des d’aquell dia que van menjar els productes del país, no caigué més el mannà. Els israelites, no tenint ja mannà, menjaren de les collites del país de Canaan durant aquell any.

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,17-21)

Germans, aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació. Perquè Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no retraient-li més les culpes, i a nosaltres ens ha encomanat que portéssim el missatge de la reconciliació. Per tant, nosaltres fem d’ambaixadors de Crist, i és com si Déu mateix us exhortés a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu. Déu va tractar com a pecador aquell que no havia experimentat el pecat, perquè en ell nosaltres poguéssim ser justos segons la justícia de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 15,1-3.11-32)

En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.” Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors.” I se n’anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.” I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras.” El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics, i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat.”»

Homilia:

La paràbola d’avui és ben coneguda, oi que sí?. Potser no només ben coneguda. El que cal és saber si també la tenim ben apresa; i encara més: si la sabem aplicar. Potser és per això que de tant en tant l’hem d’anar escoltant; només per una sola raó: perquè sapiguem viure-la. Avui veiem ben clar que el camí de la conversió no és com els caballitos (sempre donen tombs al voltant del mateix eix, i l’eix és Déu; però pugen i baixen, pugen i baixen, i no es mouen del lloc). I la conversió hauria de ser com una escala de cargol (donant tombs també sobre el mateix eix, que és Déu, i cada vegada tira més amunt). Mireu, la conversió és un camí que porta a un terme que és Déu al final del qual se’ns obre de bat a bat tota l’amplitud de l’amor de Déu.

Algú ha dit que la paràbola del fill pròdig de sant Lluc és el cor del seu evangeli. Ben encertat. La paràbola d’avui és un joier preuadíssim, d’esperit d’artista. Sant Lluc ens ha descrit una realitat molt concreta. Ens ha descrit els replecs més íntims de l’ànima humana, les escalades més fortes del nostre camí de la vida, que tan aviat ens allunyen com retornem a aquells camins que somiem que ens portaran felicitat; en contrast amb l’amor pacient, i constant sempre, de Déu Pare, a punt de comprendre’ns i d’acollir-nos. Sant Lluc, amb una ma de mestre, ens ha pintat les zones fosques i les zones clares, talment com un Rembrant: pintor magistral, justament, d’aquesta paràbola. El fill pròdig, però, no és el protagonista; el protagonista és el pare. El fill gran, oficialment el bo, no entén l’amor del pare; el petit sí, tot i ser el dolent. Descripció totalment versemblant, sembla talment treta de la vida real, o potser ho és!. El relat dels dos fills és perfecte!. El petit personifica el camí del pecat i de la conversió: el pecat, l’allunyament del pare, no l’ha portat a la felicitat que desitjava (el pecat no porta mai la felicitat, l’allunya ni que de vegades no ens ho sembli); i és en la pobresa que descobreix tota la riquesa i l’amor del pare; quina llàstima que només siguem capaços de reaccionar quan tenim l’aigua al coll; els recaptadors d’impostos i els altres pecadors són admesos a la taula del Regne.

El fill gran, l’home fidel, l’home obedient en tot (“He passat tant de temps al teu servei”), tampoc ha entès l’amor del pare. Sant Lluc usa una paraula clau: diu que “era esclau al teu servei”, no fill; una altra manera de no entendre l’amor del pare; personificació dels fariseus que materialment són a casa, però esperitualment estan molt lluny de l’amor del Pare, com el que ha marxat de casa; l’amor no es mesura per distàncies. Aquell que es creu superior els altres no li cal condemnar, però sí que es creu autoritzat per menysprear.

Se’ns ha posat normalment com exemple a imitar el fill que marxa de casa i torna, i potser convindria posar com a exemple de no imitar el fill que s’ha quedat a casa. La mentalitat del fill gran és una mentalitat molt estesa, potser fins i tot entre nosaltres, tots en podem estar contaminats; el desig de servir Déu, que és el pare, amb perseverança, amb constància (“He passat tants anys al teu servei, procurant no trencar cap dels teus manaments, sense haver desobeït mai cap dels teus manaments”); però amb aquests retrets no respira ni amor, ni gratitud.

El pare, respectuós amb els dos fills, veu que l’un i l’altre s’aparten, de manera diferent, del seu amor; i sortirà a buscar un i sortirà a buscar l’altre: el pare el veu venir i corre a tirar-se-li al coll, i organitza una gran festa perquè la cosa s’ho val, tot i que no s’ho mereixia; i el pare surt, una altra vegada, a buscar l’altre fill, el gran, i ara, ves per on!, l’amor del pare s’ha convertit en un captaire que demana la caritat de l’amor del fill gran. L’ensenyament de Jesús és desconcertant. Allò què cal per celebrar la festa del retorn és saber on és el pecat i creure en l’amor del Pare i aquí neix el perdó. I aquesta és la desgràcia del germà gran, tot ho ha fet bé, menys una cosa: estimar prou per arribar a poder perdonar. Però alerta: tampoc ara nosaltres podem caure en la trampa de condemnar el fill gran, altrament cauríem tan avall com ell. El pare, que en aquest cas és la imatge de Déu, els estima a tots dos; i nosaltres hem d’imitar l’amor del pare que perdona l’un i perdona l’altre. El petit per viure la vida, avui en diríem a tope, s’ho ha malgastat tot; buscant l’alegria de viure ha trobat la misèria de viure. El gran no ha d’anar a buscar l’amor del pare, no perquè l’hagi perdut sinó perquè no l’ha tingut mai.

Sant Pau ens ha fet una reflexió i ens ha dit en nom de Jesucrist: “Reconcilieu-vos amb Déu”; tant si sou el fill petit, com si sou el fill gran. Tenim per endavant la garantia de l’amor de Déu sempre disposat al perdó, tant dels nostres pecats com de les nostres falses seguretats de persones de bé.

Val la pena de tornar a escoltar, sobretot de a viure, aquesta coneguda paràbola del pare bo.

Mn. A. Roquer. Santuari de Misericòrdia. Diumenge III de Quaresma. 7-3-2010

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 3,1-8a.10.13-15): En aquells dies, Moisès pasturava el ramat del seu sogre Jetró, sacerdot madianita. Tot guiant el seu ramat desert enllà, arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu. L’àngel del Senyor se li aparegué en una flama enmig de la bardissa. Va mirar, i s’adonà que la bardissa cremava però no es consumia. Moisès es va dir: «Deixa’m anar a veure aquesta visió extraordinària: què ho fa que no es cremi la bardissa.» El Senyor veié que s’acostava per mirar. Llavors Déu el cridà de la bardissa estant: «Moisès, Moisès.» Ell respongué: «Aquí em teniu.» Déu li digué: «No t’acostis aquí. Descalça’t, que el lloc on ets és terra sagrada.» I afegí: «Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob.» Moisès es cobrí la cara, perquè no gosava mirar Déu.
Llavors el Senyor li digué: «He vist les penes del meu poble al país d’Egipte i he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors. Conec els seus sofriments. Baixaré, doncs, a alliberar-lo del poder dels egipcis i a fer-lo pujar d’aquell país cap a un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel.»
Moisès digué a Déu: «Quan aniré a trobar els israelites i els diré: “El Déu dels vostres pares m’envia a vosaltres”, si ells em pregunten quin és el seu nom, què he de respondre?» Déu li contestà: «Jo sóc el qui sóc.» I afegí: «Respon així als israelites: “Jo-sóc m’envia a vosaltres”.» Déu digué encara a Moisès: «Digues això als israelites: “Jahvè (el qui és), el Déu dels vostres pares, Déu d’Abraham, Déu D’Isaac, Déu de Jacob, m’envia a vosaltres.”
»Aquest serà el meu nom per sempre, amb aquest nom em tindran present totes les generacions.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 10,1-6.10-12): Germans, no vull que us passi per alt una lliçó de la història. Els nostres pares estaven tots emparats per aquell núvol, tots passaren el mar Roig i tots, en el núvol i en el mar, van rebre com un baptisme que els unia a Moisès. Tots es van alimentar amb el mateix menjar espiritual, tots van beure la mateixa beguda espiritual, ja que bevien d’una roca espiritual que els acompanyava, i aquesta roca significava el Crist. Malgrat tot, la gran majoria no foren agradables a Déu, ja que quedaren estesos pel desert. Tot això era un exemple per a nosaltres, perquè no desitgem allò que no és bo, com ells ho feren. No murmureu, com ho feren alguns d’ells, que van morir a mans de l’Exterminador. Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres, ja que els segles passats s’encaminaven cap als temps que vivim. Per tant, els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 13,1-9): Per aquell temps, alguns dels qui eren presents contaren a Jesús el cas d’uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d’ells amb la de les víctimes que oferien en sacrifici. Jesús els respongué: «Us penseu que aquells galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquells divuit homes que van morir quan els caigué a sobre la torre de Siloè, us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual.»
I els digué aquesta paràbola: «Un home que tenia una figuera a la vinya, anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà. En veure això, digué al vinyater: “Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit a aquesta figuera i no n’hi trobo. Talla-la d’una vegada. Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?” Ell li contestà: “Senyor, deixeu-la encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant; si no, ja la podreu tallar”.»

Homilia:

Els dos primers diumenges de Quaresma, cada any, anem repetint els mateixos temes: les temptacions de Jesús al desert, el primer diumenge, i la Transfiguració, el segon. Avui, tercer diumenge, encetem una temàtica nova, és la pròpia d’enguany. Enguany l’evangelista sant Lluc ens farà present el tema de la Conversió amb la resposta, sempre, no hi fa falta mai, de la misericòrdia de Déu.

Avui és com la paciència del pagès que espera un altre any a veure si la figuera dóna fruit; diumenge que ve serà el pare del fill pròdig que espera que el fill torni a casa; i l’altre diumenge, abans de Rams, serà aquella resposta de Jesús davant de la dóna atrapada cometent adulteri (“Jo tampoc et condemno”).

Però abans de tot això ens hauria anat molt bé llegir uns versets anteriors a aquesta lliçó de Jesús quan diu: “Vosaltres sabeu entendre quin temps farà pels aspectes de la terra i el cel, i ara no sabeu entendre quin temps esteu vivint”. La Quaresma, que és el temps que ara estem vivint, és el temps del perdó; és el temps propici per experimentar, una vegada més, la misericòrdia de Déu. El cas dels galileus que Pilat va assassinar, el cas d’aquells habitants de Jerusalem que els cau a sobre la torre de Siloè, o bé si voleu el terratrèmol d’Haití o el de Xile... També avui el problema del mal aixeca molta polseguera, es tracta de buscar culpables, es tracta d’assenyalar un causant. Busquem un culpable per carregar-li els neulers per poder descarregar damunt d’ell tota la nostra ira i eximir-nos, nosaltres, de tota responsabilitat; condemnar el culpable. Jesús, en canvi, busca el culpable per perdonar-lo. Jesús no presenta un Déu venjatiu, sinó un Déu perdonador; un Déu que té tot el temps del món per esperar un altre any a veure si dóna fruit. Déu pesa el pecador amb unes altres balances.

Nosaltres, el què hem de fer, més que buscar culpables, perquè nosaltres no som el James Bond, és buscar si tenim part de culpa en el mal que hi ha en el món. No patiu que les nostres culpes sempre tenen, si ho reconeixem, la garantia del perdó de Déu. El què convé, doncs, en aquesta Quaresma és mirar-nos més al mirall, sense por de veure-hi reflectida una imatge que, potser, no ens agrada. El perdó que demanem està garantit per part de Déu Pare; el nostre perdó ha tingut un preu molt alt: la mort en creu del seu Fill. Per tant, si amb Ell fem el camí de la creu, amb Ell farem també el camí de la Pasqua... si ens hem convertit, i la conversió no és un canvi d’imatge, no és un lifting. Convertere, del llatí, vol dir, ni més ni menys, que el que és dalt passa a baix i el que és baix passa a dalt. Amb l’experiència, sempre, de les temptacions de Jesús en el desert, i per altra part amb la llum de la Transfiguració. I això fa que podem canviar; i això només ho farà aquell que sap que viu cap per avall.

L’exhortació a la conversió acaba amb aquella al•legoria ja coneguda de la figuera que no dóna fruit. I, és clar, les figueres són per donar figues; ni per donar ombra no valen (el pagès expert us dirà que fer la migdiada sota l’ombra d’una figuera no és bo; jo no sé per què, perquè no sóc expert). No oblidem que la figuera està plantada en una vinya, i la vinya és el símbol de poble d’Israel. Vet aquí que aquesta figuera no dóna fruit, ni plantada en mig del poble escollit, un poble que s’autoanomena Poble de Déu; i que, si no dóna fruit, de Poble de Déu només en té el nom, o si voleu en té la sort, cert, en té la glòria, però res més. Així com nosaltres tenim dret a esperar figues de la figuera, Déu té dret a esperar bons fruits del seu poble.

I aquesta imatge s’amplia al poble cristià. I al poble cristià d’avui, un any més, se’ns ha donat la possibilitat d’una altra Quaresma. Ara com ara, som en el temps de la misericòrdia que sap esperar tot confiant que la cosa encara té remei. Aquesta Quaresma, aquest temps favorable, “la cavaré i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant”. Una espera de Déu que no és mai passiva. L’amor de Déu no fa mai vaga. I un any més tenim l’oportunitat d’aprofundir en la nostra fe, d’escoltar una vegada més la Paraula de Déu, d’intensificar la nostra pregària, d’aprofitar aquest temps oportú, d’obrir els ulls per veure on van els nostres camins i per on van els camins de Déu.

No n’hi ha prou de veure el mal que fan els altres; llavors ens limitem a criticar i nosaltres n’estem exempts. No hi ha zones neutrals. Jesús ens demana que no ens limitem a criticar allò que fan els altres, ens demana una actitud de conversió, que sempre suposa una sinceritat, i una sinceritat comporta una valentia. I és una nova oportunitat que tenim i les oportunitats s’han d’aprofitar quan passen.

Convé però, sobre tot, aprendre a saber esperar. Mentre no arriba el temps definitiu, quan s’ha acabat ja l’esperança. Tinguem sempre ben present que quan arribi aquell temps definitiu qui donarà la sentència serà Déu, no nosaltres.

“A veure si fa fruit d’ara endavant; si no, ja la podreu tallar”. Però abans, no!.