Homilia del diumenge I d’Advent

 Cada vegada hi ha més llum per dissipar les tenebres perquè el naixement de qui és la llum del món, el naixement del Redemptor s’acosta.

Dr. Jaume Pujol, Arquebisbe de Tarragona

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 63,16b-17.19b.64,2b-7)

Vós, Senyor, sou el nostre pare, el vostre nom és, des de sempre, El-nostre-redemptor. Senyor, per què deixeu que ens desviem dels vostres camins, que els nostres cors s’obstinin a no creure en vós? Reconcilieu-vos amb nosaltres per amor dels vostres servents, per amor de les tribus que heu pres per heretat. Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostre es fonguessin les muntanyes!
Cap orella no ha sentit ni cap ull no ha vist mai un Déu, fora de vós, que salvés els qui esperen en ell. Vós veníeu a trobar els qui feien el bé i es recordaven dels vostres camins.
Però ara us heu disgustat amb nosaltres, que hem pecat i ens hem rebel·lat sempre contra vós. Tots som semblants a persones impures, cap de les nostres bones obres no és més que la roba tacada d’impureses.
Ens marcim tots nosaltres com la fulla caiguda i les nostres culpes se’ns emporten com el vent. No hi ha ningú que invoqui el vostre nom, que es recolzi en vós en desvetllar-se, perquè ens heu amagat la vostra mirada i ens abandoneu a les nostres culpes. Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare; nosaltres som l’argila, i vós, el terrisser; tots som obra de les vostres mans.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 1,3-9)

Germans, us desitjo la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor. Sempre beneeixo Déu per vosaltres, pensant en la gràcia que us ha donat en Jesucrist. De tot us ha enriquit en ell: de tot do de paraula i de coneixement.
El testimoniatge que doneu de Crist s’ha refermat tant entre vosaltres que no us manca cap mena de do, mentre viviu esperant la manifestació de Jesucrist, el nostre Senyor. Ell també us mantindrà ferms fins a la fi, perquè el dia de Jesucrist, el nostre Senyor, sigueu trobats irreprensibles. Déu és fidel, i és ell qui us ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 13,33-37)

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Estigueu atents, vetlleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu. L’home que se’n va a terres llunyanes, sortint de casa deixa els seus criats responsables de les tasques que confia a cadascun, i al porter li recomana que vetlli. Igual heu de vetllar vosaltres, perquè no sabeu quan tornarà l’amo de casa; no sabeu si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall, a la matinada. El tindreu aquí a l’hora menys pensada: mireu que no us trobi dormint. I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu.»

Homilia:

Molt estimat Mn. Anton, molt estimat Josep Mª, diaca. Una salutació a la Junta de la Confraria de St. Pere Apòstol, iltm. Sr. Alcalde, també als membres de la coral reusenca, molt estimats tots, germans i germanes en Crist mort i ressuscitat. Com us heu donat compte estic una mica constipat, però això no... i la vaig agafar, que sapigueu, a Roma inaugurant l’exposició d’un gran reusenc com és Gaudí, l’exposició que hi ha a Roma de Gaudí i la Sagrada Família; allí us vaig encomanar d’una manera molt i molt particular. De manera que estem ara en el centre de Roma, del Vaticà, en el palazzio di Carlomagno, un lloc preciós; i amb altres bisbes de Catalunya com el cardenal de Barcelona i també el bisbe d’Urgell, i amb moltíssima participació, també amb el president Artur Mas, i va ser de veritat una festa molt i molt bonica. Si durant els dos mesos propers aneu a Roma no deixeu d’anar a visitar aquesta exposició que ens ha posat, allí, en el centre de la Cristiandat.

Bé, l’any 2006 varem celebrar el 50 anys de la vostra Confraria, aquí precisament als peus de la Mare de Déu de Misericòrdia; avui hi tornem per celebrar que fa 25 anys vareu tornar a sortir en processó. En dono gràcies a Déu. Fou l’any 1986 quan uns pocs confrares, treballadors de l’antiga Cooperativa Comarcal de Reus, i amb l’ajut d’aquesta, decidiren reorganitzar la confraria i aconseguiren tornar, després d’uns anys de no fer-ho, a ser presents d’una manera molt digne en els diversos actes quaresmals que es celebren a la vostra ciutat i molt especialment en la solemne processó del Sant Enterrament del Divendres Sant. La vostra confraria avui està oberta a tothom, estiguin vinculats o no a l’avicultura, amb l’única finalitat de, sota l’invocació de sant Pere Apòstol, buscar la unió espiritual, el foment de la catolicitat i intervenir en actes i manifestacions de fe religiosa.

Avui estem celebrant, també, el dia dels Sense Sostre amb el lema Tots som ciutadans. Cap persona sense llar. Càritas fa, avui, una crida a les nostres comunitats parroquials i a tota la societat en general per tal de crear espais de reflexió i denunciar la situació d’extrema vulnerabilitat de moltes persones. Com han escrit en els fulls que han repartit sobre aquesta celebració aquest diumenge: tots som essers humans, per tant titulars de drets. Penso que tots lluitem per a que aquests Sense Sostre puguin ser atesos, esperem que cada vegada millor.

Avui estem en el primer diumenge d’Advent, al començament de l’any litúrgic. “Estigueu atents. Vetlleu. Senyor, no tardis en venir”. Són els crits que se senten al principi de l’Advent. Expectació. L’Advent significa l’expectació apassionada que va sostenir el poble d’Israel pel què fa al Salvador. L’Església ens posa aquestes 4 setmanes, que passen depressa, com desitjant que arribi aviat el naixement de Jesús. La litúrgia ens ajuda en aquest camí en el qual ja veiem a prop la meta. Les espelmes de la Corona d’Advent s’encendran una a una al compàs de les 4 setmanes amb el seu gran significat. Cada vegada hi ha més llum per dissipar les tenebres perquè el naixement de qui és la llum del món, el naixement del Redemptor, s’acosta.

Però l’Advent té dos moments. En aquest primer, les dues setmanes inicials, recorda, sobretot, la vinguda última del Crist al final del temps. Després, a les últimes setmanes, a partir del 18, ressonen en aquests temps els grans anunciadors del Messies (profetes de l’Antic Testament i sant Joan Baptista) i té una especial presència i protagonisme Maria, la mare de Déu, a les entranyes de la qual i després neix el Salvador. També recorda l’entrada de l’emperador: després d’haver guanyat una gran batalla, els emperadors romans entraven i en deien la pressa de possessió, tothom sortia a rebre’ls, era una festa apoteòsica. Crist és el Rei, el Senyor de totes les coses; Ell fa també el seu Advent: vol prendre possessió sobre nosaltres i de tot el món; vol regnar amb aquest regnat de pau, de justícia i d’amor, que dèiem avui.

Les lectures ens condueixen cap el gran moment a través d’un itinerari de segles. El gran profeta Isaïes, que hem llegit al començar, i tots els que ho van fer entre el segle VIII i IV abans de Crist, anuncien al poble el Messies esperat; i nosaltres, que ja coneixem el final de la història llegim amb emoció aquestes paraules que van ajudar a Israel a mantenir la confiança en la llarga espera. Al final, de la ma dels Evangelis, arribem a la culminació del temps i apareix, llavors, el testimoni de Zacaries, d’Isabel, de Joan Baptista al Jordà, de Josep i de Maria, els pares de Jesús, a l’humil casa de Nazaret.

Nosaltres, germans i germanes, també volem esperar Jesús; però no és una espera passiva sinó que hem d’anar a la trobada del Crist, acompanyant de les nostres bones obres, com hem llegit a l’oració col·lecta, a l’inici. El Senyor ens parla de romandre en vetlla i pregar.

Déu no neix en els nostres cors perquè per a Ell no hi ha ni passat ni present ni futur, tot és present ja que és eternitat. I ens podem preguntar com l’esperem?. Aquests dies d’Advent són dies en que no podem perdre el sentit del què celebrem: el naixement del Crist, el fet més gran de la Història, i també a la vida de cadascun de nosaltres perquè ens afecta directament. També en la nostra ànima ha d’haver-hi un abans i un després de cada Nadal; no serà, generalment, una ruptura però sí un progrés que ens portarà a estar més a prop d’aquest nen que acaba de néixer i que se’ns mostra tan indefens; i que aquí, a Reus, tenim la sort d’aquest retaules que ens fan reviure el gran misteri de l’amor de Jesús. Una conseqüència serà d’atendre millor, el millor que sapiguem, a socórrer les necessitats de les persones que estan soles, que pateixen fam o no tenen un sostre on aixoplugar-se... aquelles persones que no troben ni un lloc a la posada de la nostra societat. La solidaritat amb ells, l’exercici cristià de la caritat serà la millor manera de celebrar el misteri del naixement d’aquell que va dir “El que feu amb ells, a mi m’ho feu”.

Germans, sigueu fidels als vostres estatuts de la Confraria de Sant Pere Apòstol, i aquestes idees que hi figuren: buscar la unió espiritual, el foment de la catolicitat i intervenir en actes de manifestació de fe religiosa. Juntament vull que pregueu per a les vocacions per al ministeri sacerdotal i diaconal. Només amb la pregària traurem endavant tot el que el Senyor ens demana. També us demano que pregueu per a les vocacions per a la vida religiosa. I moltes gràcies per tot el què feu per a l’Església i també per a la nostra societat. Avui preguem tots a la Mare de Déu de Misericòrdia que ens miri amb ulls d’amor i que ens deixi que l’acompanyem camí de Betlem.

Que així sigui.

Homilia de la missa de l’Aparició. “Maria, Reina del món”

Santa Teresa ho deia ben convençuda: De totes maneres, m’agrada més Maria com a mare que com a reina. A nosaltres també.

Mn. Roquer

Homilia:

La proximitat amb la festa de Crist Rei, que celebràvem diumenge passat, ha fet que escollíssim avui per aquesta missa votiva de santa Maria el títol de Maria, Reina del món. El títol de Maria Reina és més antic que la nostra litúrgia, sobretot per la litúrgia de la festa de Crist Rei que només és de l’any 1925. Les hem dit moltes vegades aquestes antífones marianes: “Ave, regina caelorum” (“Reina del cel”) o “Regina caeli” (altra vegada “Reina del cel”) o també, no cal dir, “Salve, regina” (“Salve, reina”). Això ho confirma.

Amb tot, la festa de Maria Reina, establerta per Pau VI a la vuitada de l’Assumpció, és molt recent. També, com la festa de Crist Rei, avui té un pair, té un cert punt de possible confusió si  no posem els punts ben posats sobre les is (que és el lloc que els hi correspon). Perquè podem assimilar les reialeses de Maria amb les reialeses d’aquest món que són, i avui més que mai, unes reialeses, uns regnes molt devaluats.

Té el títol de Reina pel fet de ser mare del Rei messiànic, “el que seu al tron de David”, com hem sentit a l’Evangeli. Maria és, també, semblança de la reina Ester, aquella reina suplicant que intercedeix en favor del seu poble. Ella és model d’esperança, allò que en Maria s’ha esdevingut es realitzarà en nosaltres, els fills de l’Església; en ella, la filla predilecta de l’Església. “Per a que tots els fills obtinguin la glòria que pertoca (hem dit a l’oració) als fills de Déu”. I, sobretot, Maria és Reina perquè fou la serventa humil: “Que es faci en mi segons la vostra paraula” i fou així.

El prefaci d’aquesta missa està tret, justament, de la festa d’una coronació d’una imatge de la Mare de Déu. La coronació canònica... són coronats els reis i les reines, la coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia, vull dir de la Mare de Déu de Reus, tingué lloc el 6 d’octubre de 1904, any durant el qual tot el món cristià celebrava el cinquantenari de la proclamació del dogma de la Immaculada; la corona que se li oferí fou ofrena del rei Alfons XIII (havia estat aquí, al Santuari uns quants mesos abans); però aquesta corona durà ben poc: la nit del 25 de febrer de 1915 era robada.

Certament el seu Regne, també el de Maria, és un d’aquells regnes que no són d’aquest món. Però la Mare de Déu de Misericòrdia, amb corona o sense, continua sent Reina i Mare de Misericòrdia i ho serà sempre; perquè la corona que ella vol som nosaltres i aquesta no li pot prendre ningú (eh que no?!).

Santa Teresa ho deia ben convençuda: De totes maneres, m’agrada més Maria com a mare que com a reina. A nosaltres també.

Homilia de la Festivitat de Crist Rei

 El Regne de Crist és el seu regne, i quan capgirem les coses el podem convertir, si no vigilem, en el nostre pobre regne.

Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 34,11-12.15-17)

Això diu el Senyor Déu: «Jo mateix buscaré les meves ovelles i en faré el recompte. Les comptaré com el pastor recompta el seu ramat el dia que es troba amb les ovelles dispersades, i les recolliré de tots els llocs on s’havien dispersat el dia de núvols i boira. Jo mateix faré pasturar les meves ovelles, i jo mateix les duré a reposar, diu l’oracle del Senyor Déu. Buscaré l’ovella perduda, faré tornar la que s’havia allunyat, embenaré la que s’havia fet mal, faré posar bona la malalta, mantindré les grasses i robustes, les pasturaré totes amb justícia.» I a vosaltres, el ramat, el Senyor Déu us diu això: «Judicaré entre l’un i l’altre, moltons i cabrits.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-26.28)

Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist, cadascun al moment que li correspon: Crist el primer; després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. I quan tot li haurà estat sotmès, el Fill mateix se sotmetrà a Déu, que li ho haurà sotmès tot. Així Déu serà tot en tots.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 25,31-46)

En aquell temps Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d’ell tots els pobles. Llavors els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres, i posarà les ovelles a la dreta, i les cabres a l’esquerra.
»Després el Rei dirà als de la seva dreta: Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir; quan em veiéreu despullat, em vau vestir; quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.
»Els justos li respondran: Senyor, quan us vam veure afamat i us vam donar menjar, o que passàveu set, i us vam donar beure? Quan us vam veure foraster i us vam acollir, o despullat, i us vam vestir? Quan us vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us?
»El Rei els respondrà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi.
»Després dirà als de la seva esquerra: Lluny de mi, maleïts: aneu-vos-en al foc etern preparat per al diable i els seus àngels. Vosaltres, quan jo tenia fam, no em donàreu menjar; quan tenia set, no em donàreu beure; quan era foraster, no em vau acollir; quan em veiéreu despullat, no em vau vestir; quan estava malalt o a la presó, no em vau visitar.
»Ells li respondran: Senyor, quan us vam veure afamat o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó, i no vam fer res per vós?
»Ell els contestarà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a mi.
»I aniran als suplicis eterns, mentre que els justos entraran a la vida eterna.»

Homilia:

La festa d’avui, la festa de Crist Rei, dins de la història llarga de l’Església, és recent. Es va instituir l’any 1925 en un context tan poc clar que semblava que més aviat volgués reclamar per Jesús un tipus de reialesa que Ell, Jesucrist mateix, justament havia rebutjat, sobretot després de la multiplicació dels pans; en canvi ho ratifica davant de Pilat.

Avui la festa té un caire més teològic, més bíblic, que no pas popular. Ha quedat desvirtuada per un parell de realitats: un títol de rei amb monarquies més aviat devaluades, i també l’abús que s’ha fet, en certs moments, d’aquest títol, en benefici propi.

Crec que la manera d’entendre correctament l’autèntic sentit de la festa d’avui és veure que ens en diu el prefaci d’aquesta missa. Diu: “Regne de veritat i de vida, regne de santedat i de gràcia, regne de justícia, d’amor i de pau”. Crist és Rei, però el seu Regne, no agafen el rave per les fulles, no és, i Ell ho diu ben clarament, com els regnes d’aquest món. Ho diu Ell mateix davant de Pilat, potser preveient possibles malentesos, quan nosaltres no pensem tal com Ell vol.

Hem dit a toc de trompeta: És Rei!. I hem dit amb sordina: Però el seu Regne no és d’aquest món!. Si el seu regne és de veritat Regne de vida, de santedat, de justícia, de pau... certament no és d’aquest món. Quan davant de Pilat, coronat... però d’espines, amb un mantell reial... però de burles, dirà “Jo sóc Rei”... Sí, ara!. I damunt de la creu constarà la causa de la seva condemna (“el rei dels jueus”). Un rei que s’identifica amb els pobres, un rei que és crucificat com a malfactor, un rei que s’identifica amb els que sofreixen; i un Regne que és com una petita llavor de mostassa que va creixent a poc a poc, un Regne en el qual els que volen ser primers han de començar a ser els darrers; un Rei que no té ni on reposar el cap; un Regne on manen els nets de cor i els humils... Definitivament, aquest no és un regne d’aquest món. Però nosaltres continuarem, tossudament, dient cada dia: “Vingui a nosaltres el vostre Regne”.

L’alegria del judici final és una veritable revolució; ho gira tot cap per avall. Allà hi ha gent de totes les nacions, de totes les cultures, de totes les llengües, i uns són cridats (veniu a rebre la benedicció de Déu), d’altres són comminats a apartar-se (“Lluny de mi”). I què decidirà la sort final?. No el què som, sinó el què fem. No ens enganyem. No és la nació on hem nascut, ni el càrrec que hem ocupat, ni tampoc la fe o la religió que diem que tenim.

A l’escena evangèlica, on es pronuncien grans paraules, no parla mai ni de justícia, ni d’igualtat, ni de democràcia... Les paraules, quan hi ha realitats que la sobrepassen, sobren,  no calen. La darrera paraula la té Jesucrist l’últim dia, la seva paraula és una altra. Parla d’un tros de pa pels que tenen fam, d’un got d’aigua pel que té set, d’una bufanda pel que passa fred; i, si tant m’apureu, no surt ni la paraula amor i sí que surt la paraula menjar, vestir, hostatjar, visitar. Al capvespre de la vida, que em perdoni santa Teresa de l’Infant Jesús, no serem examinats d’amor; ens preguntaran si hem fet allò que creiem, com és lògic. I nosaltres no tindrem excusa!, perdoneu-me. No podrem dir “quan us vam veure afamat, quan us vam veure que teníeu set, foraster, despullat... i no vam fer res per vós?”. Perquè ho sabíem!.

El Regne de Crist és el seu regne, i quan capgirem les coses el podem convertir, si no vigilem, en el nostre pobre regne.

Homilia del diumenge 33 de durant l’any

 El Senyor confia que nosaltres sabrem administrar correctament allò que ens ha confiat.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre dels Proverbis (Pr 31,10-13.19-20.30-31)

Que en té de valor una bona esposa! És molt més preuada que les perles. El cor del seu marit hi confia, no són escassos els guanys que en traurà. Durant tota la vida el farà feliç, i no desgraciat. Es procura la llana i el lli, que les seves mans transformen com vol. Pren a les mans la filosa, i els seus dits agafen el fus. Obre les mans als pobres, allarga el braç als indigents.
L’encant és aparença, la bellesa s’esvaeix; l’esposa que creu en el Senyor és la que val tots els elogis. Dediqueu-li cants pels fruits del seu treball: que la seva obra l’elogiï davant de tot el poble.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 5,1-6)

Germans, no cal que us escrivim quan i en quins moments arribarà el Dia del Senyor: vosaltres mateixos ja sabeu prou bé que vindrà com un lladre a la nit. La gent es pensarà que tot està en pau i ben assegurat, quan de sobte vindrà la devastació, com els dolors a la dona que ha de tenir un fill, i no se n’escaparà ningú. Però a vosaltres, germans, que no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre, ja que tots sou fills de la llum i del dia. No som pas de la nit ni de la foscor. Per això no hem de dormir, com els altres, sinó vetllar i viure sòbriament.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 25,14-30)

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home que se n’anava a fora del país cridà els seus administradors i els confià els seus béns. A un li donà cinc milions, a l’altre dos i a l’altre un, segons la capacitat de cadascú, i se n’anà. [El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi, i en guanyà cinc més. També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més. Però el qui n’havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo.]
Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el qui havia rebut cinc milions, portà també els cinc que havia guanyat i digué: Senyor, m’havíeu confiat cinc milions i n’he guanyats cinc més. [L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.
Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué: Senyor, m’havíeu confiat dos milions i n’he guanyats dos més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.
Es presentà també el qui n’havia rebut un, i digué: Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners. Aquí teniu allò que és vostre. L’amo li contestà: Ets un administrador dolent i gandul. Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat? Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos. Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu, perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no tenen, els prendré fins allò que els queda. I aquest administrador inútil, traieu-lo a fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents».]

Homilia:

Ja som a les acaballes de l’any litúrgic. I no es nota només en la temperatura que s’acosta l’hivern, sinó també en les lectures que escoltem a la celebració. L’acabarem diumenge que ve amb la festa de Crist Rei per encetar el Temps d’Advent.

Aquest Jesucrist que celebrem solemnement diumenge que ve, Ell, i només Ell!, és el que té la darrera paraula de la història humana, del temps que passa. I, diumenge passat amb les deu noies, avui amb els administradors, i diumenge que ve amb la tria de les ovelles, ens vol fer pensar que hi haurà l’hora de les peres madures; i no cal la resposta ja coneguda del Tenorio (encara estem a prop de Tots Sants) quan diu cuan largo me lo fiais.

Caminem cap a la plenitud de la vida, però ignorem la manera i ignorem el moment. Que aquest dia no ens agafi desprevinguts com un lladre a mitjanit; certament la imatge del lladre és bonica perquè ve a l’hora menys pensada, però aquest que esperem no ens ve a prendre res, que ens ho ve a donar tot!. És un nuvi que esperem refiats que arribi, i em sembla que vivim molt refiats, potser massa refiats i tot. No serà pas que no ens hagin avisat prèviament; totes les paràboles d’aquest diumenge, no sé per què, però tenen un cert punt d’interès d’accentuar els desprevinguts, els descuidats, els adormits... (tot en negatiu); en canvi té un bon percentatge de cosa positiva: el dia del Senyor no serà per al creient, per a aquell que està a punt, per a aquell que l’espera amb ànsia, per a aquell que s’ha mantingut fidel el dia de la catàstrofe... sinó el dia de la salvació. La vida del cristià, i de tothom, es desenvolupa entre dos dies del Senyor, que en veritat són un de sol: el dia de la Resurrecció de Jesucrist i el dia del nostre Baptisme amb la promesa de vida eterna.

Per això convé que el cristià no faci com els pagans, ens ho ha dit sant Pau: la gent es pensava que tot estava en pau i ben assegurat, i anaven ben errats. Com que ens agrada viure tranquils, la seguretat, si nó hi és, la inventem perquè ens agrada, ens interessa... però no estem segurs. Si una cosa tenim segura és aquesta: el Senyor vindrà!. I segon, la paràbola d’avui ens ho ha dit: demanarà compte de tot allò que ens ha confiat!. Sigui quin sigui el marc de la història en el qual Jesús digué aquesta paràbola, la intenció de l’evangelista és ben clara: el Senyor confia que nosaltres sabrem administrar correctament allò que ens ha confiat. És possible que a la comunitat de Mateu, com sol passar en moltes comunitats, hi abundessin més el membres passius que no pas els actius. A uns i altres confia uns bens, que no són seus; la fe és un do de Déu, se’ns ha posat a les mans amb la bona intenció que el farem servir, i del rendiment que en traiem en dependrà si entrarem o no a la festa (“quan arribà el moment les que estaven a punt entraren a la festa”; “ets un bon administrador, entra a celebrar-ho amb el teu Senyor”).

Certament que la paràbola d’avui és un toc d’atenció per a tots nosaltres. Que el Senyor no ens trobi adormits, i amb els dons de Déu amagats sota la rajola per por.

Podem ser rebutjats per inútils, per curtets d’enteniment, però no per ignorants. Ho sabem!. Una cosa és certa, i ben certa: aquell dia vindrà per a tothom i de sorpresa, i no podrem dir no ho sabia, no m’ho esperava. Podem viure, certament, com a descreguts, però despistats no!

Homilia del diumenge 32 de durant l’any

 L’Església, significada en les noies prudents, és una comunitat dels deixebles de Jesús que celebra cada diumenge, i viu constantment, la mort i la resurrecció del Senyor fins que torni. 

Ara no sé si l’hivern és l’endemà de la tardor o la vigília de la primavera.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de la Saviesa (Sa 6,12-16)

La saviesa és resplendent i no s’apaga mai. Els qui l’estimen, arriben fàcilment a contemplar-la, la troben tots els qui la cerquen: ella mateixa es fa conèixer als qui la desitgen. Si algú matinejava per sortir a buscar-la, no s’hi haurà de cansar: la trobarà asseguda a les portes de casa. Pensar-hi sempre ja és tenir l’enteniment madur, i si, per trobar-la, hi ha qui passa nits en vetlla, aviat perd el desfici, perquè ella ronda sempre buscant els qui se la mereixen; generosament se’ls apareix pels camins i els surt al pas en tot el que es proposen.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 4,13-18)

Germans, no podeu desconèixer què serà dels difunts: no voldríem pas que us entristíssiu, com ho fan els altres, que no tenen esperança. Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, creiem també que Déu s’endurà amb Jesús els qui han mort en ell.
[D’acord amb la paraula del Senyor us diem que nosaltres, si encara quedàvem amb vida quan arribarà el Senyor, no serem primers que els qui hauran mort, perquè, a un senyal de comandament, al crit d’un arcàngel, al toc de corn de Déu, el Senyor mateix baixarà del cel, i els qui han mort en Crist ressuscitaran primer; llavors els qui d’entre nosaltres quedem en vida serem enduts juntament amb ells pels aires, en els núvols, per sortir a rebre el Senyor, i així estarem amb ell per sempre.
Consoleu-vos, doncs, els uns als altres amb aquestes paraules.]

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 25,1-13)

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Passarà amb el Regne del cel com amb deu noies, que sortiren amb torxes a rebre l’espòs. N’hi havia cinc de prudents, i les altres cinc eren desassenyades. Les desassenyades no s’emportaren oli per a les torxes, però cadascuna de les prudents se’n proveí d’una ampolla. Com que el nuvi trigava, els vingué son, i totes s’adormiren. Ja era mitjanit quan se sentí cridar: L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l. Aquelles noies es despertaren i començaren totes a preparar les torxes. Les que no tenien oli digueren a les altres: Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes no s’encenen. Però les prudents els respongueren: Potser no n’hi hauria prou per a totes; val més que aneu a comprar-ne. Mentre hi eren, arribà el nuvi, i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa. I la porta quedà tancada. Finalment arribaren també les altres, i deien des de fora: Senyor, Senyor, obriu-nos. Però ell els respongué: Us dic amb tota veritat que no us conec.
»Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.»

Homilia:

Ara que al Montsant els aurons agafen aquell color vermell tan clàssic i tan bell del temps de tardor, ara la litúrgia agafa també un color típic del final de l’any litúrgic, amb tons marcadament apocalíptics o, si ho preferiu, escatològics. Tot i que aquesta paraula és una paraula molt mal emprada segurament a causa de la ignorància de les llengües clàssiques; escatos logos no vol dir ni més ni menys que darrera paraula. Doncs, en aquest cas, la darrera paraula de la història la té Déu (gràcies a Déu!), però la penúltima paraula la tenim nosaltres... si, amb constància, hem estat capaços d’esperar l’espòs com les “verges assenyades” per entrar a la festa de les noces de l’Anyell.

No és fàcil esperar. L’esperança sempre és un camí més llarg del que voldríem, i llavors entra la desesperança. Avui hem perdut la capacitat de saber esperar; no tenim temps per a res, ni per esperar, ho volem tot.. i ho volem de seguida i ben baratet. I és ben bé al revés.

La paràbola d’avui és ben plena de contrastos: la nit i la llum, la vetlla i el son, la saviesa i la niciesa, la porta tancada i la porta oberta. Amb això Mateu vol dir quina ha de ser l’actitud del deixeble; i no és altra que aquesta: vetllar!, estar a punt per rebre el Senyor ja que pot cridar o es pot avançar la seva arribada... no ho sabem! I aquest moment de la seva arribada, per a nosaltres, és definitiu, ens ho juguem tot a una carta; si estem a punt entrarem amb el Senyor a la seva festa; si no estem a punt sentirem allò de: “no us conec”, no sé qui sou.

El vetllar és un tema molt repetit a la Bíblia. Entre altres al llibre del Càntic dels Càntics llegim: “Jo dormo però el meu cor vigila”. Alerta! Que si només vigila el teu cor, i prou, la llàntia se’ns pot apagar.

“La saviesa és resplendent i no s’apaga mai” hem sentit a la primera lectura. L’esperança és una saviesa que fa autènticament savis a aquells que la posseeixen o aquells que la fan servir. L’Església, significada en les noies prudents, assenyades, sàvies, és una comunitat dels deixebles de Jesús que celebra cada diumenge, i viu constantment, la mort i la resurrecció del Senyor fins que torni (“Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”). És, doncs, l’Església que vetlla, l’Església de l’esperança que, en aquesta espera, creix el seu desig del retorn del Senyor. I aquest retorn serà una festa, una festa que no es pot perdre i convé estar preparats, ser prudents, tenir-ho tot a punt, no només la torxa sinó també les provisions d’oli pel que pugui passar.

Nosaltres, avui, vetllem aquí com sempre esperant allò que ens ha d’omplir de vida i d’alegria per sempre. Per això l’espera és de savis, i la reserva de l’oli, la provisió, també és de savis.

Vetllem perquè no sabem ni el dia ni l’hora... no sabem ni el dia ni l’hora... però sabem que vindrà. Que hi ha algú que en dubta?. Doncs davant d’aquesta certesa només hi cap una cosa: Vetllar! Estar a punt!

Quan arribarà l’hivern? No ho sé! Però sé que vindrà, doncs que no em sorprengui sense tenir a punt la roba d’abric, les flassades de llana i la calefacció a punt.

Ara no sé si l’hivern és l’endemà de la tardor o la vigília de la primavera.

Homilia de la Festivitat de Tots els Sants

El text de les Benaurances és un projecte de vida que només es creu quan es viu

Mn. A. Roquer

Lectura de l’Apocalipsi de Sant Joan (Ap 7,2-4.9-14)

Jo, Joan, vaig veure un àngel que pujava de sol ixent i tenia la marca del Déu viu, i cridà amb totes les forces als quatre àngels que havien rebut el poder de fer mal a la terra i al mar: «No feu cap mal a la terra, ni al mar, ni als arbres, fins que haurem marcat al front els servents del nostre Déu.» Llavors vaig sentir el nombre dels qui havien estat marcats: eren cent quaranta-quatre mil de totes les tribus d’Israel.
Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans, i cridaven amb totes les forces. «Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell.» I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron, dels ancians i dels quatre vivents, i es prosternaren davant el tron amb el front fins a terra, adorant Déu, i deien: «Amén. Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força al nostre Déu pels segles dels segles. Amén.» Llavors un dels ancians em va preguntar: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs.»

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 3,1-3)

Estimats, mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som. Per això el món no ens reconeix, com no l’ha reconegut a ell. Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. I tothom qui té aquesta esperança en ell es purifica, tal com Jesucrist és pur.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 5,1-12a)

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s’assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:
«Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.»

Homilia:

Celebrem una festa amb un fort contingut i un fort arrelament popular. Una festa, potser fins i tot diria, més marcada pels morts que no pas pels que viuen en Déu per sempre, els Sants. És una festa engolida per la festa de demà, dia dels Difunts. Ho marca, ben segur, que avui sigui diu festiu i demà no ho sigui. Una festa que, des de la realitat humana, del mort, la trobo molt ben centrada en aquest temps de la tardor; però, em penso que des de l’esperança cristiana, fora millor posar-la a la primavera, paral·lela amb la Pasqua.

Encara que tots els que avui som aquí hi som per motius de fe i d’esperança en un més enllà no podem oblidar, certament, que l’ambient social ens influeix i ens marca. Però vigilem... que l’esperança no se’ns quedi curta d’un cap. Cal donar a la festa d’avui el to optimista que té, el to esperançat i encoratjador; no retallem les ales que no podrem volar.

Déu ens crida a ser feliços i a ser sants. El que troba Déu ha trobat el camí de la felicitat perquè té una porta oberta, justament aquella porta que tots tenim por de trobar tancada. Jesús, amb la seva mort, ha vençut la nostra mort, com ens diu sant Pau.

I “una gran multitud...”, com heu sentit a la primera lectura, que ningú no podia ni comptar, gent de totes les edats, de totes les races, de totes les llengües; aquells que anomenem, i són!, germans nostres que ens han passat al davant... aquests són per a nosaltres un estímul i un exemple (com direm en el prefaci).

Mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: “Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som!” diu sant Pau. El camí de la santedat comença per aquí, quan algú es reconeix com estimat per Déu; l’acceptació d’aquesta realitat és d’un optimisme que neix en nosaltres i ens porta cap a l’alegria. Per això avui, els ornaments, són de color blanc. Si podem afirmar, i ho podem afirmar amb tota certesa, que tots som cridats a ser sants, també podem afirmar igualment que som cridats a ser feliços.

Ens ho recorda, i ho escoltem amb joia a l’evangeli d’avui. Podem llegir les Benaurances com un relat escrit per aquell que la va viure plenament, Jesús. Jesús és el primer; i qui millor les va viure; doncs ell, com ningú, les podria proclamar, sabia de què parlava, quan les deia expressava amb veu alta allò que tenia al cor i allò que vivia en la profunditat de la seva relació amb Déu Pare. Per això les situacions negatives (estar de dol, plorar, ser perseguit...) no enfonsa la persona que creu, ni es desespera, perquè sap que Déu també per a això té un remei, hi ha una esperança, i això és el que ens fa caminar; hi ha una esperança!. I això ens ajuda a superar els entrebancs, les dificultats, que hi són, perquè Déu ens obre uns nous i impensables horitzons.

Ara, de moment, tots nosaltres formem part d’aquella multitud que “ningú no podia ni comptar”, aquella multitud que venen de la gran tribulació, amb palmes a les mans, que porten el vestit blanc de la festa, tots aquells que venen del gran moment de la tribulació.

El text de les Benaurances no és una lectura bonica per llegir, ni per aprendre de memòria com si fos el catecisme. És un projecte de vida que només es creu quan es viu. És una filosofia de la vida que només és capaç de proclamar-la el que creu, espera i estima Déu. I això només els sants ho saben. Tots els sants ho saben, perquè ells han fet l’experiència i són feliços.