Homilia del diumenge 15 de durant l’any

 Jesús parla de realitats senzilles, molt simples, per fer entendre les realitats transcendentals.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 55,10-11)

Diu el Senyor: «Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,18-23)

Germans, jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat de la glòria que més tard s’ha de revelar en nosaltres. Perquè tot l’univers creat està atent, esperant que es reveli d’una vegada la glorificació dels fills de Déu. L’univers creat s’ha trobat sotmès a una situació absurda no perquè ell ho hagi volgut, sinó que un altre l’hi ha sotmès, donant-li, però, l’esperança que un dia serà alliberat de l’esclavatge d’aquesta situació desgraciada, per obtenir la llibertat, que és la glorificació dels fills de Déu. Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors com la mare quan infanta. Però no és ell tot sol. També nosaltres, els qui ja posseïm l’Esperit com a primers fruits de la collita que vindrà, gemeguem igualment dins nostre, esperant l’hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 13,1-23)

Aquell dia, Jesús sortí de casa i s’assegué vora el llac. Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell, que pujà a una barca i s’hi assegué. Tota la gent es quedà vora l’aigua i ell els parlà llargament en paràboles. Digué: «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia arrels, quan sortí el sol, amb la calor s’assecà. Una part caigué entre els cards, però els cards van créixer i l’ofegaren. Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Qui tingui orelles, que ho senti.»
[Els deixebles s’acostaren i li preguntaren: «Per què els parleu en paràboles?» Ell respongué: «Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells, no. Als qui tenen, Déu els donarà encara més i tindran a vessar; però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda. Jo els parlo en paràboles perquè, tot i veure-hi, no veuen res, i tot i sentir-hi, no senten ni entenen res. En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia: “Per més que escolteu, no entendreu res, per més que mireu, no veureu res. El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls, no fos cas que si els seus ulls hi veien, les seves orelles hi sentien i el seu cor arribava a entendre, es convertissin, i jo els retornés la salut.” Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i de poder sentir. Us ho dic amb tota veritat: Molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.
»Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador: la llavor sembrada arran del camí vol dir que a tots aquells que escolten la predicació del Regne però no l’entenen, el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.
»La llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació del Regne així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d’ells, i tan bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la Paraula que havien rebut, sucumbeixen de seguida.
»La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l’ofeguen i no dóna fruit.
»La llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne i l’han entesa, i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta.»]

Homilia:

No sé si s’ha de ser de pagès o bé haver tocat de prop el món de la pagesia per entendre aquesta paràbola, però farem el què podrem.

Durant 3 diumenges escoltarem paràboles semblants a les que ara acabem d’escoltar: les paràboles de Mateu. I en el cas de Mateu, realment, tenen sabor d’autobiogràfiques; sabia de què parlava.

Jesús parla de realitats senzilles, molt simples, per fer entendre les realitats transcendentals. Bon mestre. Jesús és un gran pedagog. S’adapta perfectament a la capacitat de comprensió del poble senzill que l’escolta. Tothom pot entendre com és el Regne de Déu perquè tothom entén les paraules que Ell explica. Jesús ensenya a mirar les realitats més senzilles per entrar a la comprensió de les realitats sobrenaturals.

A la paràbola d’avui no li calen massa explicacions perquè s’explica per ella mateixa. És diàfana: per a que germini la llavor cal un sembrador, que la sembri, i un terreny adequat que l’aculli. La llavor és la mateixa, els terrenys són diferents. La Paraula de Déu requereix la cooperació de la terra per poder donar fruit. Tres actituds impedeixen el procés de creixement de la llavor: la superficialitat (la llavor que cau al camí), el sentimentalisme (la llavor que cau entremig de pedres i no arriba a donar fruit), el doble joc (la seducció d’altres coses que ofeguen la llavor, com els cards, i no creix).

Ni tot és terreny igual, ni totes les llavors tenen la mateixa sort. La llavor, la Paraula de Déu, sempre és la mateixa, apta per germinar. El terreny és diferent i pot entorpir la germinació. Cor indiferent, endurit; terreny rocós, amb poca terra, amb poca substància, amb poc suc, cor superficial; i bardissar, que sempre vol i dol. Finalment hi ha la terra bona, llaurada, adobada i assaonada; tot ben preparat per rebre el do de la Paraula de Déu que la farà germinar, fins a donar fruit, que és el que te dret a esperar tothom que sembra; perquè no sembra per l’esport de sembrar, sembra amb afany de collir; altrament no sembraria si no pensés que hi haurà una sega. Així podem ben dir que la paràbola del sembrador és una invitació a l’optimisme, mirant la sega.

La sembra que va fer Jesús, Paraula de Déu feta home, va ser generosa; Ell va sembrar la paraula que dóna la vida. Però alguns no volien la vida; sembla mentida però el món és així, hi ha de tot. Recordeu el missatge del diumenge passat: “Us dono gràcies, Pare, perquè heu ensenyat als senzills això que heu amagat als savis i als entesos”.

Quan tot sembla condemnat al fracàs la paràbola del sembrador és una bona lliçó, sempre que l’èxit no sigui del sembrador sinó de la qualitat de la llavor i del terreny on cau.

Contra tot cansament, desafiant el desencís, el fracàs (aparentment definitiu), vivim temps de molta incertesa, el sembrador ha de sortit a llençar la llavor, amb convenciment, fins amb tossuderia, sempre amb esperança. No tot és la duresa del camí, no n’hi ha per tot arreu de cards, no sempre trobarà la duresa de la pedra. Al camp, la terra bona hi és; per tant hi ha motius per esperar la joia de la sega, quan Déu vulgui... com Déu vulgui!.

Tota la llavor és bona, no tota la llavor es perd. Doncs... a sembrar!. I aquesta serà, la sega, la paga del sembrador.