Homilia. Missa de l'aparició

 Joan que és el teòleg del Nadal, és també el teòleg de la Pasqua.

Mn. Creu Saiz. Festivitat de sant Joan Evangelista. Dilluns.

Homilia:

Germanes i germans, dintre d’aquest cicle nadalenc ressona com una mica fora de temps aquest evangeli de la Resurrecció del Senyor, i aquest anar corrent al sepulcre perquè ens han dit, ens han anunciat... i Joan i Pere es posen en camí. Podem lligar, si voleu, amb el paper dels pastors després d’aquell anunci “Us anuncio una gran nova: avui a la ciutat de David us ha nascut un Salvador, que és el Messies, el Senyor”; i ells es posaren en camí per veure allò que els hi havia estat anunciat.

Doncs avui, germanes i germans, després de la festa de Nadal, comencem la lectura de la primera carta de Joan, l’evangelista, la festa del qual celebrem avui. Hem escoltat la introducció solemne, com també la introducció de l’evangeli, al pròleg: “La Paraula era Déu; al principi la Paraula... per la Paraula van venir totes les coses a l’existència... la Paraula va plantar la seva tenda i es feu carn de la nostra carn...”.

La Paraula se’ns ha fet visible; s’ha fet, com dèiem el dia de Nadal, s’ha fet humana, s’ha fet com nosaltres: dèbils. Tant humana que els apòstols l’han poguda escoltar amb les seves oïdes; veure-la encarnada, per tant en el Fill, amb els propis ulls; i anunciar-nos tot allò que és testimoni de primera, ells que han vist, ells que han escoltat, ells que han experimentat, ells que han estat renyats pel mateix Jesús perquè no saben de quin Esperit ni què és el que demanaven... Però al final s’han convertit en els grans testimonis d’un fet que ha transcendit i ha capgirat la història humana. I tot això, per què ho escriuen?. Al final de l’evangeli de Joan diu: “Tot això ha estat escrit (tant l’evangeli com les cartes) per a que els qui cregueu en Jesús tingueu vida, i vida eterna”, per a que estiguem units amb tots els creients i per mitjà d’ells, amb el Pare i amb el seu Fill Jesús, i amb la força de l’Esperit que el Senyor Jesús envia a la comunitat. “I per a que la nostra alegria sigui una alegria plena”, profunda. També el salm ens parla d’aquesta alegria: “Proclameu que el Senyor és Rei”. Sí, s’ha fet petit, però la Terra celebra aquest Rei que ha vingut d’una manera tant senzilla al món que ha estat constituït, després, per la resurrecció Senyor de tot; i en nom del Senyor tothom doblega el genoll.

Sant Joan que és, ho seguirem tots aquests dies fins al final de l’Epifania... dic Joan que és el teòleg del Nadal, és també el teòleg de la Pasqua (aquest fragment que hem escoltat de l’evangeli). A la Pasqua es refereixen les paraules, doncs, que hem escoltat a l’evangeli d’avui: Magdalena, l’anunciadora, Joan, Pere... Però Joan no necessita grans signes, no toca, no experimenta, simplement treu el cap i veu, i a partir d’aquest veure ell cregué fermament, i això és el que ens deixa en el seu evangeli per a que nosaltres mantinguem la fe en aquest Jesús. I les cartes de Joan, l’evangeli, el mateix Apocalipsi (que se li atribueix) tenen una mateixa finalitat, aquella que indica Joan al final del seu evangeli: “Perquè creient que Jesús és el Messies, Fill de Déu, tingueu vida en el seu nom”, i tastem aquesta vida de “Déu-en-nosaltres” cada vegada que ens reunim per celebrar el gest del Senyor Jesús de quedar-se amb nosaltres en el signe pa i vi, cos i sang del Senyor. Gran motiu per dir: Gràcies Senyor que et quedes amb nosaltres en el signe tant dèbil com és el pa i el vi, i que per la força del teu Esperit Sant, ens els dónes transformats en el cos i la sang.

Amén.

Homilia Festivistat de la Sagrada Família

Fe i confiança van, diríem, de bracet en cada família cristiana que se sent beneïda i acompanyada per Déu.

Mn. Creu Saiz

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira (Sir 3,2-6.12-14)

En els fills, el Senyor fa l’elogi del pare i sentencia a favor de la mare. Qui honora el pare expia els pecats, qui honora la mare es guanya un tresor. Els fills seran la felicitat del qui honora el pare; quan pregui, Déu se l’escoltarà. Qui honora el pare viurà molts anys, qui honora la mare obtindrà del Senyor la recompensa.
Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment, sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força. Déu no oblidarà la pietat que tens pel pare; te la tindrà en compte per a compensar els teus pecats, en farà un monument per expiar les teves culpes.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 3,12-21)

Germans, tingueu els sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència; suporteu-vos els uns als altres, i si alguns tinguéssiu res a dir contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat; perdoneu també vosaltres. I com a coronament de tot això estimeu-vos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona. Que la pau de Crist coroni en els vostres cors els combats que manteniu; recordeu que en aquesta pau heu estat cridats a formar un sol cos. I sigueu agraïts.
Que la paraula de Crist tingui estada entre vosaltres en tota la seva riquesa; instruïu-vos i amonesteu-vos els uns als altres amb tota mena de doctrina; agraïts a Déu, canteu-li en els vostres cors amb salms, himnes i càntics de l’Esperit; tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom de Jesús, adreçant per ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies.
Dones, cal que sigueu submises al marit en el Senyor. Marits, estimeu l’esposa, no us malhumoreu amb ella. Fills, creieu en tot els pares; això agrada al Senyor. Pares, no importuneu els vostres fills, que no es desanimin.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 2,13-15.19-23)

Quan els mags van ser fora, un àngel del Senyor s’aparegué a Josep en somni i li digué: «Lleva’t de seguida, pren el nen amb la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t’hi fins que jo t’ho digui, perquè Herodes buscarà el nen per matar-lo.» Es llevà, prengué el nen amb la seva mare, sortí de nit cap a Egipte, i s’hi quedà fins que Herodes va morir. S’havia de complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «He cridat d’Egipte el meu fill.»
Tan bon punt Herodes va morir, un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep, allà a Egipte, i li digué: «Pren el nen amb la seva mare i vés-te’n al país d’Israel, que ja són morts els qui el buscaven per matar-lo.» Ell, doncs, es llevà, prengué el nen amb la seva mare i tornà al país d’Israel. Però quan sentí dir que a Judea Arquelau havia heretat el reialme d’Herodes, el seu pare, no gosà anar-hi, sinó que, seguint una indicació rebuda en un somni, es retirà a la regió de Galilea i se n’anà a viure al poble de Natzaret. Així es complí allò que havien anunciat els profetes: «Li diran Natzarè.»

Homilia:

Bé, germanes i germans, festa de la Sagrada Família, o festa de les Famílies, perquè el contingut de la celebració, el missatge de la Paraula que acabem d’escoltar, va dirigit a les  nostres famílies.

Un dels trets característics del nostre temps, diuen, és la por. No ho sé si els que som aquí tenim molta por, o no en tenim, però ens ho diuen. Està massa arrelada aquesta paraula por a la nostra vida. Por al futur incert, i els qui som jubilats a més a més ens congelen les jubilacions!... No ho sé si les economies resoldran aquests problemes que tenim a les famílies, també econòmics. Incert, bé, perquè tampoc sabem com evolucionarem físicament: la salut.  Por al present, tant complex!, perquè és complex el nostre present. Por als fracassos: els que sou pares, o teniu néts, dius no ho sé... perquè veig que la cosa no acaba de surar...; els meus, hi ha com a tivantors, no s’entenen, o de dir no s’han entès i han trencat... Por alguns, que encara esteu en edat de treball, a perdre el treball. Por a tirar endavant una família, amb el què representa.

Doncs mireu, Josep i Maria també van tenir por, no els hi va estalviar ningú, diríem que ni Déu els hi va estalviar que tinguessin por; però Déu si que amb el seu influx, a través de l’Esperit, doncs, va fer possible que aquella Família no es desanimés, i mira que la va passar, segons l’Evangeli, també difícil (deix la teva terra, el teu país, la teva llengua, els teus costums, i vés a un altre indret, a la terra d’Egipte). Coneixem realitats a la nostra societat de famílies que han hagut també de sortir del seu país, de la seva terra, deixant llengua, costums i membres de la seva família, per guanyar-se la vida aquí i surar. Conegueren, Josep i Maria, i experimentaren situacions adverses com les que vivim nosaltres. Son moltes les famílies que han de deixar de banda plans i projectes. Coneixem en carn pròpia, tots en coneixem!, les crisis familiars; en la família es reflecteixen tensions, frustracions, i la manca de sentit que viuen moltes persones; les veiem com a desorientades!, no hi ha un nord!. La família sofreix, per altra part, les sotragades d’una cultura que ha convertit en déu el consum, la imatge o el plaer immediat, i ha destituït els projectes a llarg termini. Quantes vegades, al despatx parroquial, assistint a les parelles que volen casar-se, intentes, també, posar una falca d’ajuda espiritual, i sobretot a dir a veure si tenen clar el nord, a on van. Per què us voleu casar?. Mira, perquè tothom es casa... No, tothom no es casa! (quan els plantejo aquesta decisió d’entrada). Ens estimem. També hi ha moltes persones que s’estimen i no es casen!, ¿per què us voleu casar per l’Església?. Clar, llavors es troben com a perplexes, i ¿què ens pregunta ara, si hem vingut expressament per...? Però doneu-me una raó! Home, perquè som cristians, mossèn! AH val!, aquesta raó ja em serveix. Perquè som cristians i volem fer les coses com Déu mana, i rebre la benedicció de Déu i poder dir comptem amb Déu! i que Déu també compti amb nosaltres. ¿Però ja ho sabeu que el compromís cristià, porta a això, a això i això...?. Bueno, mossèn, si les coses van bé... I dic ¿a què vol dir si van bé?, han d’anar bé, cadascun de vosaltres ha de posar tot i més per a que les coses, com dieu vosaltres, vagin bé; què estan apuntant?; estan apuntant a dir: mira si no ens entenem... creu i ratlla!. I això és el que estem vivint i experimentant la nostra societat!. No és fàcil edificar una família si no existeix un subjecte unificat, i un subjecte vol dir homes i dones que tinguin clar allà on volen anar, capaços, per tant, d’assumir el compromís, no a curt termini, sinó a llarg termini.

Un altre punt que us volia subratllar avui: el fet de la llar familiar. Cada família està cridada a edificar la llar en la qual créixer, desenvolupar-se, on ser feliços, i poder parar, aturar, els cops i resoldre els problemes, que vénen, a vegades, sense buscar-los, però vénen!. La llar és molt més que la casa, tenir-la ben consolidada, ben moblada, ben instrumentada...Això sí... però no és el més important!. La llar és el mitjà de vida, el lloc que configura les persones, l’espai de convivència transformadora, allò que ha dit sant Pau, aquestes virtuts, i per damunt de tot “l’amor que tot ho lliga i perfecciona”. L’única llar possible per a una família és  l’amor i la fidelitat; les sensacions, les afeccions, els bens... no garanteixen un projecte de família. L’amor autèntic és l’únic lloc on es pot consolidar un projecte de vida en comú, gratuït, solidari i a llarg termini. I això, tots, allà on es fa l’experiència, fins i tot diríem de la petita societat (el pare, la mare, els avis, els fills...), tots se senten membres d’aquella comunitat, i no va un per aquí i l’altre per allà; hi ha un projecte comú, un projecte de valors i un projecte educador.

I tot mirant la vida de moltes famílies, descobrim que la confiança és un tret fonamental!. Confiança en els membres de la família, i també, som cristians, confiança en Déu. Així ho experimentaren Josep i Maria; aquest posar-se a les seves mans: hem de sortir, hem d’anar, ens persegueixen!, violència contra nosaltres!. Hem posat tota la confiança en el Déu i Pare. I així ho visqué la família de Nazaret. Tot i que passà, com tots ho sabem per l’Evangeli, per situacions ben complicades. Fe i confiança van, diríem, de bracet en cada família cristiana que se sent beneïda i acompanyada per Déu.

Però em pregunto i us pregunto: vosaltres que us relacioneu amb tanta i tanta gent, ¿creieu que les famílies, la majoria de famílies, tenen confiança en Déu i tenen un projecte cristià de família?... No, no responguem... Sinó responguem-nos a nosaltres mateixos, i pensem que, ben segur també, i a vegades sense saber-ho, tenen projectes de futur, i tenen projectes fonamentats en l’amor, en el respecte i en la fidelitat. Donem-ne gràcies al Senyor, i preguem avui per les nostres famílies, per a que es mantingui aquest caliu d’unitat, de respecte, de tolerància, de convivència, i que “l’amor que tot ho lliga i perfecciona” sigui el cenyidor de totes les relacions familiars. Amén.

Homillia missa de Nadal

Que puguem viure la Nativitat del Senyor que és la Llum, com hem, escoltat a l’evangeli, la llum que il·lumina la nostra vida amb amor amb amor, pau, felicitat, alegria.

Mn. E. Mateu

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 52,7-10)

Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu és rei.» Escolta els crits dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig: veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió. Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem. Als ulls de tots els pobles el Senyor ha estès el seu braç sant, i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 1,1-6)

En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, que ell ha constituït hereu de tot, per mitjà del qual ja havia creat el món. Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, i que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, acabada l’obra de purificació dels pecats s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina, i ocupa un lloc tant més superior als àngels com més incomparable és el títol que posseeix en herència. Perquè, a quin dels àngels Déu ha dit mai: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»? I encara: «Jo seré el seu pare, i ell serà el meu Fill»? Diu també quan presenta al món el seu primogènit: «Que es prosternin davant d’ell tots els àngels de Déu.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,1-18)

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la.
[Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.]
Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix.
El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.
[Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.
Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.]

Homilia:

Estimats germans i germanes en el Senyor.

Ahir vaig posar el Telenotícies del migdia tot esperant algun esdeveniment que em fes aixecar de la butaca i provoqués en mi un atacat d’alegria, però l’únic que vaig veure va ser com les persones estaven desesperades per anar a comprar els últims articles d’aliments per a aquests dies, o els esdeveniments polítics i futbolístics que aquesta setmana ens porten de cap; però la gran notícia que pensava escoltar no ha aparegut en cap moment. És estrany, estimats; ¿com pot ser que aquesta notícia, que tothom espera amb tantes ànsies, durant tants segles, ningú no n’ha fet ressò?.

A les cases, a les ciutats, a la feina només sents a dir Que passeu bones festes! On anireu a dinar? Que vagin be  les vacances!. Ja ho heu comprat tot per celebrar-ho?. Que tingui molta pau, amor, felicitat!. Que puguis retrobar-te amb els teus!. Però de la gran notícia ningú no n’ha fet ressò! ¿Com pot ser que allò que necessitem per viure durant tot l’any, només ho desitgem en aquests dates? ¿Què és el que ens mou a fer-ho?. ¿El temps meteorològic, l’optimisme, els anuncis publicitaris, el poder econòmic o social, o la capacitat de disposar dels recursos necessaris al nostre abast?

Això que la societat ens dóna com a resposta ha desaparegut de les nostres mans amb aquest vent que ha fet aquests dies a la nostra ciutat, i ens hem quedat despullats del sentit d’aquestes festes. Hem quedat nus, sols, pobres; la crisi ha donat ben fort; la família i les amistats ens han deixat de banda. La mort m’ha separat dels qui estimava. No serveix per a res el Nadal, no té sentit, no el vull viure. I del fons de l’ànima de la persona surt aquest gran crit: On ets Déu? Si veritablement existeixes, ajuda’m!.

Però Déu, que no surt a les notícies del migdia, ni a les fotos de les revistes, s’ha posat a la feina, no ha perdut ni un sol moment, ens ha buscat amb moltes ànsies, però nosaltres no ens hem adonat. El més gran, el Totpoderós, el creador del cel i de la terra, ha esdevingut el més petit d’entre els petits.

On podem trobar Déu?. Tot l’Antic Testament l’esperava amb els reis, savis, personatges importants, potser en la torre del Temple de Jerusalem, o en el palau reial o a la universitat dels pensadors... A on l’esperes tu, estimat germà i germana?. ¿No t’has  parat a pensar que potser estarà en el teu lloc d’estudi o de treball, a l’associació de veïns amb una llarga llista de problemes, en el dolor humil i rutinari de la teva veïna?. ¿O dins de casa teva, en mig dels teus problemes, lluites, pors o de tu mateix? Que no ens enganyin. La presència de Jesús en mig nostre és el gran misteri de l’amor de Déu, i tots podem participar en la mesura que esdevinguem com els pastors, petits, senzills, amb la nostra vulgaritat; perquè Déu s’amaga en nosaltres; “Déu-es-amb-nosaltres”. I això és el que provoca dins nostre, i a tothom, un xoc, que a vegades no volem acceptar: Que Déu, a la seva manera, estigui a prop nostre.

Tal com escriu el bisbe emèrit Alberto Iniesta sobre el Nadal, ens diu: Perquè el més xocant és que Déu ens imita, esdevé vida nostra, amb tota la seva vulgaritat; i això és el que més ens desconcerta als miserables, afamats de màgia i miracles. Que siguem capaços de descobrir Déu en la rutina de tots els dies, en  l’enorme grandesa de la nostra vulgaritat. Fins aquí les seves paraules.

L’alegria més esperada és saber que Jesús ha vingut, ve i vindrà. I vindrà a salvar-nos, a acollir-nos tal com som, sense canviar res, perquè en la nostra feblesa és on comença la nostra fortalesa. Que puguem viure la Nativitat del Senyor que és la Llum, com hem, escoltat a l’evangeli, la llum que il·lumina la nostra vida amb amor amb amor, pau, felicitat, alegria. És aquella llum que no s’apaga; és aquella llum que ningú la pot apagar; una llum que no tremola sinó que il·lumina en els llocs més foscos. Per això és la llum veritable, és la llum del Senyor. En aquesta llum sorgeix l’amor de Déu.

Déu, que-és-amb-nosaltres, en la petitesa del seu Fill Jesucrist, ens ajudi a tots a no tenir por; i poder cantar Glòria a Déu a dalt del cel, i la terra pau als homes que l’estimen.

Mirem el rostre de l’infant Jesús; l’infant Jesús és com un mirall, i quan mirem l’infant ens hi veiem a nosaltres. És aquest el gran misteri de Déu, de l’amor de Déu. Ara adorarem l’infant, com un gest, com un signe extern, però la imatge que us donarem, de guix... però el que Déu ens ha volgut transmetre és que Ell s’ha fet carn i com a mirall resplendeix a tots aquells que si vulguin veure. Aquell qui mira el mirall del Senyor s’hi veu reflectit i el Senyor és dins seu, en el seu cor, en la seva vida, en la seva vulgaritat. Vulgaritat volent dir en la seva petitesa, la petitesa de la persona: els seus dons, les seves mancances, les seves febleses. Déu, a la seva manera, ens imita, ens acull i camina amb nosaltres.

Estimada assemblea que visquem el gran tresor que avui el Senyor ens ha volgut donar. Ell ja va néixer fa 2000 anys; ara que és Nadal ens ve a salvar a tots per a que puguem estar al seu costat.

Homillia missa "del gall"

 L’alegria més esperada és saber que Jesús ha vingut, ve i vindrà a salvar-nos, a acollir-nos, tal com som, sense canviar res, perquè en la nostra feblesa és on comença la nostra fortalesa.

Mn. E. Mateu

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 9,1-6)

El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui viuen al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa; s’alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí. Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l’espatlla i l’agulló del qui l’arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian. Les botes dels soldats que marquen el pas i els mantells revolcats en la sang seran cremats i el foc els devorarà.
Ens ha nascut un noi, ens ha estat donat un fill que porta a l’espatlla la insígnia de príncep. Déu li ha posat aquest nom: Conseller-prodigiós, Déu-heroi, Pare-per-sempre, Príncep-de-pau. Serà immens el principat, la pau no tindrà fi en el tron de David i en el seu regne, fonamentat i sostingut, des d’ara i per sempre, sobre el dret i la justícia. Això és el que farà el zel del Senyor de l’univers.

Lectura de la carta de sant Pau a Titus (Tt 2,11-14)

Estimats: s’ha revelat l’amor de Déu, que vol salvar tots els homes, i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la glòria de Jesucrist, Déu gran i salvador nostre. Ell s’entregà a si mateix per nosaltres, per rescatar-nos de l’esclavatge de les culpes, deixar-nos nets i fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 2,1-14)

Per aquells dies, sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot el món romà. Era el primer cens de l’imperi, abans del que es va fer quan Quirini era governador de Síria. Tothom anava a inscriure’s a la població d’on cadascú descendia. També Josep, que era de la casa i la família de David, va pujar des de Natzaret de Galilea a Judea, al poble de David, anomenat Bet-Lèhem, per inscriure’s amb Maria, la seva esposa, que esperava un fill. Mentre eren allà es van complir els dies i va néixer el seu fill, el primogènit. Ella l’embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l’hostal.
A la mateixa contrada, vivint al ras, hi havia uns pastors que vetllaven, guardant de nit el seu ramat. Els aparegué un àngel del Senyor, la glòria del Senyor els envoltà de llum, i es van esglaiar. Però l’àngel els va dir: «No tingueu por: us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora.»
I una multitud dels exèrcits celestials s’uní llavors mateix a l’àngel, lloant Déu i cantant: «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor.»

Homilia:

Estimats germans i germanes en el Senyor.

Avui he posat el Telenotícies del migdia esperant algun esdeveniment que em fes aixecar de la butaca i provoqués en mi un atacat d’alegria, però l’únic que he vist ha estat com les persones estaven desesperades per anar a comprar els últims articles d’aliments per a aquests dies, o els esdeveniments polítics i futbolístics que aquesta setmana que aquesta setmana ens porten de cap; però la gran notícia que pensava escoltar no ha aparegut en cap moment. És estrany, estimats amics; ¿com pot ser que aquesta notícia, que tothom espera amb tantes ànsies, durant tants segles, ningú no n’ha fet ressò?.

A les cases, a les ciutats, a la feina només sents a dir Que passeu bones festes! On anireu a dinar?Que vagin be les vacances!. Ja ho heu comprat tot per celebrar-ho?. Que tingui molta pau, amor, felicita!t. Que puguis retrobar-te amb els teus!. Però de la gran notícia ningú no n’ha fet ressò! ¿Com pot ser que allò que necessitem per viure durant tot l’any, només ho desitgem en aquests dates? ¿Què és el que ens mou a fer-ho?. ¿El temps meteorològic, l’optimisme, els anuncis publicitaris, el poder econòmic, social, o la capacitat de disposar dels recursos necessaris al nostre abast?

Això que la societat ens dóna com a resposta ha desaparegut de les nostres mans amb aquest vent que ha fet avui, i ens hem quedat despullats del sentit d’aquestes festes. Hem quedat nus, sols, pobres; las crisi ha donat ben fort; la família i els amics ens han deixat de banda; la mort m’ha separat dels qui estimava. No serveix per a res el Nadal, no té sentit, no el vull viure. I del fons de l’ànima de la persona surt aquest gran crit: On és... on ets Déu? Si veritablement existeixes, ajuda’m!.

Però Déu, que no surt a les notícies del migdia, s’ha posat a la feina, no ha perdut ni un sol moment, ens ha buscat amb moltes ànsies, però nosaltres no ens hem adonat. El més gran, el Totpoderós, el creador del cel i la terra, ha esdevingut el més petit d’entre els petits.

On podem trobar Déu?. Tot l’Antic Testament l’esperava amb els reis, savis, personatges importants, potser en la torre del Temple de Jerusalem, o en el palau reial o a la universitat dels pensadors... A on l’esperes tu, estimat germà i germana?. ¿No t’has  parat a pensar que potser estarà en el teu lloc d’estudi o de treball, a l’associació de veïns amb una llarga llista de problemes, en el dolor humil i rutinari de la teva veïna? O dins de casa teva, en mig dels teus problemes, lluites, pors o en tu mateix? Que no ens enganyin. La presència de Jesús en mig nostre és el gran misteri de l’amor de Déu, i tots podem participar en la mesura que esdevinguem com els pastors, petits, senzills, amb la nostra vulgaritat; perquè Déu s’amaga en nosaltres. I això és el que provoca en nosaltres, i en tothom, un xoc que a vegades no podem acceptar.

Que Déu, a la seva manera, estigui a prop de nosaltres. A vegades no volem acceptar que Déu, a la seva manera, estigui a prop de nosaltres. Tal com escriu el bisbe emèrit de Madrid, Alberto Iniesta, sobre el Nadal, ens diu: Perquè el més xocant és que Déu ens imita, esdevé vida nostra, amb tota la seva vulgaritat; i això és el que més ens desconcerta als miserables, afamats de màgia i miracles. Que siguem capaços de descobrir Déu en la rutina de tots els dies, en l’enorme grandesa de la nostra vulgaritat. Fins aquí les seves paraules.

L’alegria més esperada és saber que Jesús ha vingut, ve i vindrà a salvar-nos, a acollir-nos, tal com som, sense canviar res, perquè en la nostra feblesa és on comença la nostra fortalesa.

Que puguem viure la Nativitat del Senyor; Ell és la nostra llum, la llum que il·lumina la nostra vida amb amor, pau, felicitat, alegria. És així que aquestes paraules tenen sentit. I Ell ens dóna la força, com a punt de partida, per a tot aquest any que començarà.

Déu, que-és-amb-nosaltres, en la petitesa del seu Fill Jesucrist, ens ajudi a tots a no tenir por; i poder cantar Glòria a Déu a dalt del cel, i la terra pau als homes que l’estimen.

Que així sigui.

Homilia IV diumenge d'Advent

Per tant, si Déu-està-amb-nosaltres, qui pot sentir-se sol?. No tinguem por, Déu és el Déu-amb-nosaltres. Donem-ne gràcies.

Mn. Creu Saiz

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 7,10-14)

En aquells dies, el Senyor digué a Acaz: «Demana al Senyor, el teu Déu, un senyal prodigiós, tan avall com vulguis, a les profunditats del país dels morts, o tan amunt com vulguis, dalt al cel.» Acaz respongué: «No en vull demanar cap; no vull temptar el Senyor.» Llavors digué Isaïes: «Escolteu, doncs, casa de David: No en teniu prou de fer-vos pesats als homes que fins us feu pesats al meu Déu? Per això el Senyor mateix us donarà un senyal: La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 1,1-7)

Pau, servent de Jesucrist, cridat a ser apòstol, destinat a anunciar la bona nova de Déu, que ell ja havia promès pels seus profetes en les escriptures santes. Aquesta bona nova es refereix al seu Fill Jesucrist, Senyor nostre, el qual, pel seu llinatge humà, nasqué de David, però per l’esperit que santifica va ser constituït Fill poderós de Déu des que va ressuscitar d’entre els morts.
Per ell he rebut el do de ser apòstol, missioner del seu nom a gent de tots els pobles, perquè siguin obedients a la fe. Entre aquests hi sou vosaltres, que Jesucrist ha cridat. Als cristians de Roma, estimats de Déu, cridats a ser-li consagrats, us desitjo la gràcia i la pau de Déu, Pare nostre, i de Jesucrist, el Senyor.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 1,18-24)

Jesús, el Messies, vingué al món d’aquesta manera: Maria, la seva mare, promesa amb Josep, abans de viure junts es trobà que esperava un fill per obra de l’Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home bo, no volent fer-ho saber públicament, es proposava de desfer en secret l’acord matrimonial. Mentre ell hi pensava, se li aparegué en somni un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria com a esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l’Esperit Sant; ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.» Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel», que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. Josep es despertà i, complint el que l’àngel del Senyor li havia manat, la prengué a casa com a esposa.

Homilia:

Bé, IV diumenge d’Advent, i no presideix, com podeu veure Mn. Anton Roquer, capellà d’aquest santuari de Misericòrdia perquè s’està recuperant d’una petita malaltia que ha tingut; s’està recuperant i avui no ha pogut baixar a presidir l’eucaristia com ell presideix habitualment la nostra eucaristia al nostre Santuari.

Avui podem dir, després d’escoltar la paraula de Déu, que hem proclamat la grandesa d’un home bo!, Josep. Així de clar ens ho diu l’Evangeli. Ahir, a la missa de 2/4 de set de la tarda, a la Prioral, i parlant d’aquest home bo que és Josep, jo vaig fer una pregunta: si creieu que hi ha més gent que és bona que dolenta. És clar... ningú va dir res; esteu aquí escoltant... és una pregunta que ens la fem, però tampoc no cal que aixequem la ma (mira, no sé que hem de dir...). I vaig fer: jo em penso que hi ha més bona gent que no pas gent dolenta. I un nen de 7 ó 8 anys, no crec que en tingués més, va fer així amb el cap (moviment d’afirmació); potser com que tenia els avis allà al costat, devia dir si ara jo dic que no després el avis... Bé, l’anècdota és l’anècdota, però em penso que sí, que és una gran realitat, al menys jo ho afirmo i penso que vosaltres també, que hi ha gent molt bona!, hi  ha gent bona!. Home, tots també tenim les nostres coses, també tenim la nostra part de dolenteria, però en general, diríem que som bons.

El dia de la Immaculada, 8 de desembre, proclamàvem la grandesa d’una dona bona!, Maria. I les dues persones fan el que Déu, a través de l’àngel, els ha suggerit. Com es farà això? deia Maria; una vegada queda clar el què: “Facis en mi segons la teva paraula”. A Josep, amb el seu dubte: “No tinguis por de prendre a casa teva Maria com a esposa”. Són persones disponibles.

Maria és capaç de mantenir un diàleg amb Déu sense cap reserva, allò que no entén ho pregunta, i d’acollir el primer regal de Déu, el més preuat regal, el Fill, “l’Emmanuel” que ens ha dit la primera lectura del profeta Isaïes i aquest evangeli (“Déu-és-amb-nosaltres”). Josep, encara que no entén res del què passa, no vol abandonar Maria, tot i que la Llei li donava la raó, per això diu: en secret desfarem l’acord que tenim; aquest home bo dubtà de posar-se a favor de les institucions o a favor de les persones; i elegí el camí de la seva esposa, Maria. La Institució l’hi protegia l’honra a Josep; la persona donava i necessitava amor, i Josep es decidí a favor de l’amor. ¿No ens recorda allò que després diria Jesús, i que també faria, referent al dissabte o a la Llei?: “L’home no s’ha fet per al dissabte, és el dissabte que s’ha fet per a l’home”.

Per què Josep és bo? O si voleu, fem la pregunta de diferent manera, Què és la bondat? I tots diríeu una sèrie de qualificatius sobre la bondat. Però, mireu, deixeu-m’ho dir, la bondat no es confon amb la tonteria, ximpleria, sinó amb la valentia, perquè per ser bo s’ha de ser molt valent. En Josep la bondat té la gràcia de la senzillesa, de la humilitat, de la prudència; res de crítiques, analitza la situació, valora el més important i, quan es troba amb el misteri, perquè es troba amb el misteri, entra dintre del misteri i s’emplena del misteri o de l’Esperit Sant. En Josep, la bondat té l’encant del respecte, no entén el què passa, però respecta la seva dona i s’inclina a favor de l’amor. La persona està per damunt de la institució i de la Llei. En Josep la bondat té grandesa d’amor. Com després el Fill té la grandesa de l’amor profund i davant de la Llei actuarà amb plena llibertat per dir-nos que per damunt de tot hi ha l’amor. Recordem el fet quan li presenten a Jesús aquella dona: Oh!, la Llei ens diu que aquesta dona que ha estat sorpresa cometen adulteri, l’hem d’apedregar. Tu què hi dius?; perquè la Llei ho diu!. I Jesús, clar, bon mestre, fa revertir la pregunta cap els interlocutors: I vosaltres? El que estigui net que tiri la primera pedra.

Un amor, el de Josep, fet d’acollida i entrega, de tendresa i delícia. L’amor que sentia per Maria creix i es desviurà per Maria i pel Fill que està venint. Josep descobrí que creure en Déu, tots en som de creients en Déu aquí, l’obliga a creure en l’home, ens obliga a creure en l’home, en les persones. Si Déu ha optat per l’home, “Déu-és-amb-nosaltres”, és que es pot confiar en ella, en la persona. L’home pot tenir moltes ferides, però Déu ja les ha desat, i totes podem curar-se.

“Li posaràs per nom Jesús perquè Ell salvarà el seu poble”; a nosaltres ens salvarà del pecat. Josep comprengué que Déu està a prop, i que és Déu-amb-nosaltres. Déu ens acompanya, germanes i germans; Ell està a prop nostre, està dins nostre. Serem capaços reconèixer-lo?. Hi ha moltes presències, ja ho sabem, i signes de Crist en aquest món.

Per tant, si Déu-està-amb-nosaltres, qui pot sentir-se sol?. No tinguem por, Déu és el Déu-amb-nosaltres. Donem-ne gràcies. Amén.

Homilia III diumenge d'Advent

 I Jesús, també, avui fa la seva proposta: l’amor, el perdó, la senzillesa, la superació de l’egoisme, la confiança en Déu. I això, avui, també sona a un escàndol. Avui ¿qui és qui busca la felicitat i opta per estimar fins a donar la pròpia vida?

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 35,1-6a.10)

La terra eixuta i el desert estan de festa, d’alegria l’estepa floreix. La seva florida s’esbadella com l’iris, s’engalana i crida de goig. Li han estat donades la glòria del Líban, les gales del Carmel i de Saron. Són ells els qui veuran la glòria del Senyor, la majestat del nostre Déu. Enrobustiu les mans que es deixen caure, afermeu els genolls que no s’aguanten. Digueu als cors alarmats: Sigueu valents, no tingueu por! Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve a salvar. Llavors es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s’obriran; llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig.
Tornaran els qui el Senyor ha rescatat, entraran a Sió cridant de goig i una alegria eterna coronarà els seus caps. Hi haurà festes i alegria, i fugiran les penes i els gemecs.

Lectura de la carta de sant Jaume (Jm 5,7-10)

Tingueu paciència, germans, fins que vingui el Senyor. Mireu com el pagès espera els fruits preciosos de la terra, prenent paciència fins que les pluges primerenques i tardanes l’hauran assaonada. Igualment vosaltres tingueu paciència, refermeu els vostres cors, que la vinguda del Senyor és a prop. Germans, no us queixeu els uns dels altres, perquè no hàgiu de ser judicats; penseu que el jutge ja és a les portes. Voleu, germans, un exemple de paciència en els mals tractes? Preneu el que us donen els profetes que van parlar en nom del Senyor.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 11,2-11)

En aquell temps, Joan, que era a la presó, va sentir dir el que feia Crist, i va enviar els seus deixebles per preguntar-li: «Sou vós el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?» Jesús els va respondre: «Aneu a anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l’anunci de la bona nova, i feliç aquell que no quedarà decebut de mi.» Mentre ells se n’anaven, Jesús es posà a parlar a la gent de Joan: «Què heu sortit a veure al desert? Una canya sacsejada pel vent? Doncs, què hi heu sortit a veure? Un home vestit delicadament? Els qui porten vestits delicats viuen als palaus dels reis. Doncs, què hi heu sortit a veure? Un profeta? Sí, ho puc ben dir, i més que profeta: és aquell de qui diu l’Escriptura: “Jo envio davant teu el meu missatger, perquè et prepari el camí.” Us ho dic amb tota veritat: Entre tots els qui les mares han portat al món no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; tanmateix el més petit al Regne del cel és més gran que ell.»

Homilia:

Estem ja a la meitat del temps d’Advent. Aquest diumenge, antigament, se’n deia el diumenge gaudete, que vol dir alegreu-vos. És que així començava l’antífona d’entrada d’aquesta missa d’avui, dient Visqueu sempre contents. El Senyor és a prop!. Com aquell qui diu no us canseu d’esperar!.

Si l’esperança d’Advent té com objectiu, només, treure la grossa (cosa que val la pena, certament), menjar torrons o el tió una mica fluix de ventre, podem quedar molt decebuts. Si l’alegria no és perquè el Senyor vindrà, llavors tindrem alguna cosa que no esperem. Si el Senyor ve tindrem més del que podem esperar.

L’esperança, a vegades, quan s’allarga és causa de desànim, cansa, ens cansem d’esperar!. I a més si no tenim clar què esperem. Llavors hem de crear-nos la pròpia esperança. Fora una llàstima que, després d’esperar 4 setmanes, passés de llarg o arribés de trascantó i no ens n’adonéssim perquè nosaltres mirem cap a una altra banda. No fora la primera vegada. Millor dit, la primera vegada, després d’esperar amb ànsia segles i segles el compliment de les promeses. Només els quatre pastors van saber el que passava, com ens dirà Segarra. I això ens lliga i ens fa entendre la pregunta del Baptista: “¿Sou vós el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?”. És el Senyor el qui esperem o és una altra cosa. Cadascú té dret d’esperar el què vulgui, però que no s’estranyi si s’enganya i no troba allò que esperava, perquè el que esperem és el compliment de la profecia d’Isaïes: “Aquí teniu el vostre Déu que ve (a salvar)”.

I la garantia d’aquesta presència del Senyor que salva, són els miracles que fa Jesús, “els cecs hi veuen, els invàlids caminen... els sords hi senten...”. Davant d’aquests fets sabem que realment el Senyor ha arribat a nosaltres. Nosaltres, avui, el què volem són uns fets que demostrin la veritat que professem. Per tant la pregunta “¿Sou vós... o n’hem d’esperar un altre?” encara queda pendent. Expressa la recerca de la humanitat manifestada de mil maneres al llarg de tots els temps.

També expressa la perplexitat de la nostra època. Diuen els entesos que avui, la modernitat, estem de tornada de tot. Tot ens cansa, ja no esperem res; de tornada de molts projectes que havien mogut la societat, darrerament des del maig del 68. I encara continuem preguntant “Sou vós el qui ha de venir?”. I Jesús afegeix “feliç aquell que no quedarà decebut”. Ell ho va dir per Joan i pels seus deixebles; i avui ens ho ha dit per nosaltres. La frase té més volada del que sembla. Formula el repte de l’Evangeli a tots els homes i de totes les èpoques. La recerca de la felicitat ha tingut moltes respostes a la història humana; avui, també, es presenta i ve per molts camins.

I Jesús, també, avui fa la seva proposta: l’amor, el perdó, la senzillesa, la superació de l’egoisme, la confiança en Déu. I això, avui, també sona a un escàndol. Avui ¿qui és qui busca la felicitat i opta per estimar fins a donar la pròpia vida?. Hi ha coses que no es resolen i no es resoldran mai amb cap reforma, ni amb cap revolució, només l’amor pot salvar. Només l’amor fa néixer un home nou.

“Feliç aquell que no quedarà decebut de mi”. Seriós advertiment per no deixar-se endur per les aparences ni per idees preconcebudes dels qui havien volgut, o potser encara volen, un Messies prepotent, venjatiu, anorreador dels pecadors, eliminador d’enemics, anunci profètic del gran escàndol que seria per a tots la mort en creu del Messies que esperàvem.

¿Com pot ser cada Nadal, per a nosaltres ambiciosos de tota classe de coses,  un Messies que neix en un estable?. Mentre esperem rebre Jesús per Nadal, fem-nos la pregunta de Joan Baptista; estem veritablement convençuts que és Jesús l’únic que ens pot salvar? O bé, creiem encara que la salvació ha de venir del poder, del diner, del plaer...?. Segons la resposta que donem, Nadal en serà una cosa o en serà una altra.

Si la joia de Nadal no va més enllà del torrons, de la grossa, del tió i, fins i tot, del pessebre de casa, haurem esperat en va. I ens haurem fabricat una esperança inútil, i ens trobarem altra vegada amb una gran decepció.

Festivitat de la Immaculada Concepció de Maria

És Ell, Jesucrist, qui ha obert de nou les portes del paradís tancades; s’havia tancat la porta d’accés a Déu; Jesucrist l’ha obert i Maria ha estat la primera qui hi ha entrat.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 3,9-15.20)

Després que l’home hagué menjat el fruit de l’arbre el Senyor-Déu el cridà i li digué: «On ets?» Ell li respongué: «He sentit que us passejàveu pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m’he amagat.» Li digué el Senyor-Déu: «Qui t’ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit de menjar?» L’home li digué: «La dona que m’heu donat m’ha ofert el fruit d’aquell arbre, i n’he menjat.» El Senyor-Déu digué a la dona: «Per què ho has fet, això?» Ella li respongué: «És que la serp m’ha enganyat.» El Senyor-Déu digué a la serp: «Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T’arrossegaràs sobre el ventre i menjaràs pols tota la vida. Faré que sigueu enemics tu i la dona, i el teu llinatge i el d’ella. Ell t’atacarà al cap, i tu l’atacaràs al taló.»
L’home donà a la seva esposa el nom d’Heva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,3-6.11-12)

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat.
En ell hem rebut la nostra part en l’herència. Ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva grandesa, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,26-38)

En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.» Ella es torbà en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi.» Maria preguntà a l’àngel: «Com pot ser això, si jo no tinc marit?» L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res no li és impossible.» Maria va respondre: «Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.»
I l’àngel es va retirar.

Homilia:

El temps d’Advent ès el temps de l’esperança. La figura de Maria és la que millor encarna aquesta realitat de l’espera. De Maria, el concili Vaticà II, en va dir: Esperança certa del poble que camina. Ella com ningú ens pot dir com es fa per preparar la vinguda del Senyor.

Tot i que aquesta festa d’avui s’escaigui dins del temps d’Advent, diríem que és per unes altres raons que no són litúrgiques, són raons de calendari. La raó per celebrar la festa de la Concepció de Maria el 8 de desembre no és ni més ni menys perquè s’escau 9 mesos abans de la festa del Naixement de Maria, el 8 de setembre; una festa més antiga que la d’avui, del segle VII. El lloc litúrgic de Maria en el temps d’Advent és el IV diumenge.

Avui es posa de manifest aquell binomi oposat entre pecat i gràcia. Ella, la “plena de gràcia” com l’anomena l’àngel, engendrarà Aquell qui ve a treure el pecat del món. Que Maria sigui, doncs, aquella qui és lliure de pecat és perquè calia que fos així. Que en el nostre món hi ha pecat ho sabem tots. És una veritat comprovable. Que Maria estigui exempta de tot pecat és una veritat de fe que s’ha de creure.

Amb Adam, ho hem sentit a la primera lectura, passa que s’amaga. No sé si s’amaga per a que Déu no el vegi, santa innocència!, o perquè ell no vol veure Déu, santa innocència!. Hi trobem serps que parlen, hi trobem pomes que són temptadores... però el cert és, sigui com sigui, que el pecat hi és. I això és una realitat constatable; i ho hem de dir, ho hem d’explicar, d’una manera o altra. La imatge de la serp i de la poma, realment, és poètica, però ens serveix molt perquè és molt gràfica. El que vol dir és que el pecat existeix. I no ens estranyi... només cal mirar la pròpia experiència o llegir el diari. El pecat, que és el rebuig de Déu, hi és. I en Maria hi ha, en canvi, la docilitat de Déu: “que es compleixin en mi les teves paraules”.

Recordem el nucli de la fe cristiana: Déu estima el món, el nostre món. Un món que ni que sigui pecador, ni que sigui inhumà, Déu l’estima, perquè és el seu. I envia el seu Fill per a que ens mostri el camí de salvació. És Ell, Jesucrist, qui ha obert de nou les portes del paradís tancades; s’havia tancat la porta d’accés a Déu; Jesucrist l’ha obert i Maria ha estat la primera qui hi ha entrat.

Déu ha fet Maria “plena de gràcia”, i és “plena de gràcia” perquè és plena de Déu, i si és plena de Déu no pot tenir pecat. És així que Maria respon amb tota fidelitat a la voluntat de Déu, com Jesús hi respondrà a Getsemaní. Mare i Fill s’assemblen. “Que es faci la vostra voluntat” dirà Jesús i no la meva. Talment l’àngel rep aquest anunci de Maria.

I aquesta és la tensió que tots vivim i que tots patim: entre allò que Déu vol i allò que nosaltres volem. L’home el podríem definir simplement com aquell qui vol i dol. Ella ha respost sense traves, ella ha respost sense aquell comú sí, però... que tant ens caracteritza a nosaltres. Si el Fill qui havia de concebre en el seu sí venia a treure el pecat del món amb la seva mort en creu, Maria ja és salvada anticipadament. Ho hem dit a la pregària inicial: Preveient la mort que Ell havia de sofrir la preservàreu de tot pecat. I això és tan normal que sigui així; què hauríeu fet vosaltres amb la vostra mare?.

L’Església té fills predilectes, qualificats, els sants; avui fins i tot figures preeminents, genials, a la història... Amb tot hem de dir que la filla més excelsa, més singular, única!, és Maria, que no es va significar per cap fet espectacular, sinó per la seva generositat incondicional a Déu; per la fe i per l’esperança viscudes en una vida normal, quotidiana, senzilla; en un poble de mala mort, petit, desconegut que es diu Natzaret. Ella és conscient de la seva generositat amb Déu, aquest és el camí que porta cap a Déu; i ella també és conscient de la generositat de Déu amb ella, i així podrà dir “El Senyor ha fet en mi meravelles” (el Senyor ha fet en mi la gran meravella). I si no fos perquè és tan humil també hauria pogut dir: He deixat que el Senyor faci en mi meravelles.

Ella, com ningú, ha copsat amb finor d’esperit la fe i l’amor. Que ella, també, ens ensenyi a viure, sobretot aquest temps d’Advent, l’espera joiosa d’Aquell qui porta la salvació. Maria n’ha fet l’experiència total.