Festivitat de la Immaculada Concepció de Maria

És Ell, Jesucrist, qui ha obert de nou les portes del paradís tancades; s’havia tancat la porta d’accés a Déu; Jesucrist l’ha obert i Maria ha estat la primera qui hi ha entrat.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 3,9-15.20)

Després que l’home hagué menjat el fruit de l’arbre el Senyor-Déu el cridà i li digué: «On ets?» Ell li respongué: «He sentit que us passejàveu pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m’he amagat.» Li digué el Senyor-Déu: «Qui t’ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit de menjar?» L’home li digué: «La dona que m’heu donat m’ha ofert el fruit d’aquell arbre, i n’he menjat.» El Senyor-Déu digué a la dona: «Per què ho has fet, això?» Ella li respongué: «És que la serp m’ha enganyat.» El Senyor-Déu digué a la serp: «Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T’arrossegaràs sobre el ventre i menjaràs pols tota la vida. Faré que sigueu enemics tu i la dona, i el teu llinatge i el d’ella. Ell t’atacarà al cap, i tu l’atacaràs al taló.»
L’home donà a la seva esposa el nom d’Heva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,3-6.11-12)

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat.
En ell hem rebut la nostra part en l’herència. Ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva grandesa, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,26-38)

En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.» Ella es torbà en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi.» Maria preguntà a l’àngel: «Com pot ser això, si jo no tinc marit?» L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res no li és impossible.» Maria va respondre: «Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.»
I l’àngel es va retirar.

Homilia:

El temps d’Advent ès el temps de l’esperança. La figura de Maria és la que millor encarna aquesta realitat de l’espera. De Maria, el concili Vaticà II, en va dir: Esperança certa del poble que camina. Ella com ningú ens pot dir com es fa per preparar la vinguda del Senyor.

Tot i que aquesta festa d’avui s’escaigui dins del temps d’Advent, diríem que és per unes altres raons que no són litúrgiques, són raons de calendari. La raó per celebrar la festa de la Concepció de Maria el 8 de desembre no és ni més ni menys perquè s’escau 9 mesos abans de la festa del Naixement de Maria, el 8 de setembre; una festa més antiga que la d’avui, del segle VII. El lloc litúrgic de Maria en el temps d’Advent és el IV diumenge.

Avui es posa de manifest aquell binomi oposat entre pecat i gràcia. Ella, la “plena de gràcia” com l’anomena l’àngel, engendrarà Aquell qui ve a treure el pecat del món. Que Maria sigui, doncs, aquella qui és lliure de pecat és perquè calia que fos així. Que en el nostre món hi ha pecat ho sabem tots. És una veritat comprovable. Que Maria estigui exempta de tot pecat és una veritat de fe que s’ha de creure.

Amb Adam, ho hem sentit a la primera lectura, passa que s’amaga. No sé si s’amaga per a que Déu no el vegi, santa innocència!, o perquè ell no vol veure Déu, santa innocència!. Hi trobem serps que parlen, hi trobem pomes que són temptadores... però el cert és, sigui com sigui, que el pecat hi és. I això és una realitat constatable; i ho hem de dir, ho hem d’explicar, d’una manera o altra. La imatge de la serp i de la poma, realment, és poètica, però ens serveix molt perquè és molt gràfica. El que vol dir és que el pecat existeix. I no ens estranyi... només cal mirar la pròpia experiència o llegir el diari. El pecat, que és el rebuig de Déu, hi és. I en Maria hi ha, en canvi, la docilitat de Déu: “que es compleixin en mi les teves paraules”.

Recordem el nucli de la fe cristiana: Déu estima el món, el nostre món. Un món que ni que sigui pecador, ni que sigui inhumà, Déu l’estima, perquè és el seu. I envia el seu Fill per a que ens mostri el camí de salvació. És Ell, Jesucrist, qui ha obert de nou les portes del paradís tancades; s’havia tancat la porta d’accés a Déu; Jesucrist l’ha obert i Maria ha estat la primera qui hi ha entrat.

Déu ha fet Maria “plena de gràcia”, i és “plena de gràcia” perquè és plena de Déu, i si és plena de Déu no pot tenir pecat. És així que Maria respon amb tota fidelitat a la voluntat de Déu, com Jesús hi respondrà a Getsemaní. Mare i Fill s’assemblen. “Que es faci la vostra voluntat” dirà Jesús i no la meva. Talment l’àngel rep aquest anunci de Maria.

I aquesta és la tensió que tots vivim i que tots patim: entre allò que Déu vol i allò que nosaltres volem. L’home el podríem definir simplement com aquell qui vol i dol. Ella ha respost sense traves, ella ha respost sense aquell comú sí, però... que tant ens caracteritza a nosaltres. Si el Fill qui havia de concebre en el seu sí venia a treure el pecat del món amb la seva mort en creu, Maria ja és salvada anticipadament. Ho hem dit a la pregària inicial: Preveient la mort que Ell havia de sofrir la preservàreu de tot pecat. I això és tan normal que sigui així; què hauríeu fet vosaltres amb la vostra mare?.

L’Església té fills predilectes, qualificats, els sants; avui fins i tot figures preeminents, genials, a la història... Amb tot hem de dir que la filla més excelsa, més singular, única!, és Maria, que no es va significar per cap fet espectacular, sinó per la seva generositat incondicional a Déu; per la fe i per l’esperança viscudes en una vida normal, quotidiana, senzilla; en un poble de mala mort, petit, desconegut que es diu Natzaret. Ella és conscient de la seva generositat amb Déu, aquest és el camí que porta cap a Déu; i ella també és conscient de la generositat de Déu amb ella, i així podrà dir “El Senyor ha fet en mi meravelles” (el Senyor ha fet en mi la gran meravella). I si no fos perquè és tan humil també hauria pogut dir: He deixat que el Senyor faci en mi meravelles.

Ella, com ningú, ha copsat amb finor d’esperit la fe i l’amor. Que ella, també, ens ensenyi a viure, sobretot aquest temps d’Advent, l’espera joiosa d’Aquell qui porta la salvació. Maria n’ha fet l’experiència total.