Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
Adreça electrònica:"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

diumenge, 2 de maig de 2010

Santuari de Misericòrdia. Diumenge V de Pasqua. 2-5-2010. Reus

El compliment d’aquest nou manament serà la garantia de l’autenticitat de la fe que professem.
Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 14,21b-27)
En aquells dies, Pau i Bernabé se’n tornaren a Listra, a Iconi i a Antioquia. Confortaven els convertits de nou i els exhortaven que es mantinguessin fidels a la fe. Els recordaven que per entrar al regne de Déu hem de passar per moltes tribulacions. Ordenaren preveres en cadascuna de les comunitats, i amb pregàries i dejunis els encomanaren al Senyor, en qui havien cregut. Continuaren el seu viatge a través de Pisídia i arribaren a Pamfília. Després d’anunciar a Perga la paraula, baixaren a Atàlia, i d’allà se’n tornaren per mar a Antioquia, des d’on la comunitat els havia confiat a la gràcia de Déu perquè duguessin a terme l’obra que acabaven d’acomplir. Així que arribaren, reuniren la comunitat per anunciar-los tot el que Déu havia fet junt amb ells, i que Déu havia obert les portes de la fe als qui no són jueus.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 21,1-5a)
Jo, Joan, vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d’abans havien desaparegut, i de mar ja no n’hi havia. Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs, i vaig sentir cap a l’indret del tron una veu forta que cridava: «És el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes. Viurà amb ells, ells seran el seu poble i el seu Déu serà Déu-que-és-amb-ells. Els eixugarà totes les llàgrimes dels ulls i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes. Les coses d’abans han passat.» Llavors el qui seia al tron afirmà: «Jo faré que tot sigui nou.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 13,31-33a.34-35)
Quan Judes va ser fora del cenacle, Jesús digué: «Ara el Fill de l’home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, és que també Déu el glorificarà en Déu mateix, i el glorificarà ben aviat.
»Fillets, és per poc temps que encara estic amb vosaltres. Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus.»

Homilia:
En els dos últims diumenges de Pasqua llegim en la litúrgia dominical els fragments més importants, tot i que breus, del què anomenen el darrer discurs de Jesús. O sigui, les paraules de comiat de Jesús als seus, durant el Darrer Sopar; allò que ben bé en podríem dir el testament de Jesús. I les darreres voluntats s’han de complir.

Avui ens hem trobat tres temes que es complementen entre ells: la glorificació de Jesús, que per Joan és la mort en creu; l’anunci de la seva separació, “És per poc temps que estic amb vosaltres”; i el manament de l’amor. Queden molt enrere, ja, aquelles paràboles tan boniques, els miracles, la multitud que segueix a Jesús... I per ratificar allò què diu, Jesús comença rentant els peus dels seus deixebles. De tant d’escoltar-lo em penso que ja no valorem com cal aquest gest del rentament de peus; el sabem massa de memòria, sembla que sigui el més normal.

Jo diria que és la dramàtica catequesi d’una mort anticipada, amb la qual rentarà els deixebles i els unirà amb un sol amor. Diu: “Havent estimat els seus, s’aixeca de taula i els renta els peus”. La seva mort serà l’acte suprem d’amor; d’amor fet servei. Ara el fill de l’Home serà glorificat. Per Joan, com deia, la mort en creu té sempre un teló de fons d’aquella profecia d’Isaïes: és la glòria de Déu que es revela en la mort i en la resurrecció del Senyor. I ara (aquest ara és molt significatiu)... ara, pels que siguin capaços d’entendre-ho, ha arribat l’hora de demostrar amb fets fins on Jesús és capaç d’estimar. No hi ha amor més gran que donar la pròpia vida per aquells qui s’estimen. “I per això, per l’amor que us tindreu, entre vosaltres, tothom coneixerà que sou deixebles meus”.

El manament de l’amor no diu només estimeu-vos. Diu “estimeu-vos tal com jo ús he estimat”. L’amor de Jesús és la base on es recolza l’amor fratern. No és un sentiment, és un manament. El recolza i el fa possible. I a més a més, el posa com a garantia de ser deixebles seus.

Que bonic és parlar de tot això, que fàcil és parlar de tot això, que dur i que difícil és parlar de tot això... amb seriositat. Tots som experts en coneixements del manament de l’amor, i tots hem de ser experts en el compliment d’aquest manament. I ho podem ser, perquè és el seu amor el que dóna força i sentit al nostre amor. Que és difícil..., certament!. No ens hem d’enganyar. Altrament, pregunteu-li a Ell si li va ser difícil o no. Però el què ens interessa no és saber si és difícil o és fàcil. El què ens interessa és, ni que sigui difícil, és saber si aquest és el camí que ens porta on volem anar. I a la pràctica tots sabem que ho és. Quina llàstima que en una societat com la nostra, la societat entre d’altres del mínim esforç, l’amor resulti tan difícil, per tant impracticable, perquè no és fàcil. Una societat on, per altra part, la paraula amor sona d’una manera molt diferent que a l’Evangeli, d’una manera més aviat lleugera, superficial; tant que quan diem amor ja no sabem exactament què volem dir; ben segur que alguna cosa, avui som així, molt fàcil. La paraula amor l’hem fet servir per tantes coses que, em sembla, que de tant fer-la servir se’ns ha gastat, se’ns ha esmotxat, ja no talla. L’amor, segons els concepte de Jesús, és ben bé al revés, com més s’usa més s’afila, més ben bé talla. I així l’amor entre els deixebles i Jesús, l’amor entre nosaltres (perquè quan diem els deixebles de Jesús sembla que volem fer referència a aquells apòstols)... així doncs, l’amor entre nosaltres esdevé un sagrament de la presència del Ressuscitat. No es tracta d’una recomanació, com pot fer un pare al seus fills al llit de mort (mireu d’estimar-vos, no us baralleu...); això entre dintre de la normalitat d’un pare que estima els seus fills. El manament de Jesús va més enllà: “És un manament nou” diu Jesús”. Un manament innovador; un manament, jo diria, revolucionari!. Revolucionari en el sentit de fer cau i net d’un món passat de moda per començar un camí nou, el camí que Ell ha marcat i ens porta cap a la plenitud del seu Regnat. El compliment d’aquest nou manament serà la garantia de l’autenticitat de la fe que professem.

Els cristians ens distingim no per una filosofia nova de la vida, ni per una doctrina nova, ni per un dia nou de celebració (el diumenge enlloc del dissabte), ni per unes cerimònies noves, sinó per un amor nou.

Aquest manament, difícil certament, és també un manament valent, atrevit, coratjós, reconfortant i vivificador. I és possible. Jesús no ens pot manar quelcom que sigui impossible. Podem!. I aquí rau el nostre drama, que podem. I quan nosaltres ens estimarem com Ell ens ha estimat s’obrirà un esvoranc entre la vida i la mort; i amb Ell passarem a l’altre costat del mur. Llavors, només llavors, serà Pasqua. Millor dit: la seva Pasqua serà també la nostra Pasqua. I haurem passat amb Ell i per Ell de la mort a la vida. Només l’amor anticipa la vida eterna. Llavors hi haurà un cel nou i una terra nova. Llavors sí que tot serà nou.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada