Lectures i homilia del diumenge 21 de durant l’any

El nostre Déu no sap de primers i darrers.

S’alegra que a casa seva hi hagi lloc per a tothom!

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 66,18–21)

Això diu el Senyor: «Jo conec les obres dels homes i els seus pensaments. Jo mateix vindré a reunir la gent de totes les nacions i de totes les llengües. Tots vindran aquí i veuran la meva glòria, i faré un prodigi enmig d’ells. Després enviaré alguns dels supervivents a les altres nacions, a Tarsís, a Fut i a Lud, a Mòsoc i a Ros, a Túbal i a Javan, a les illes llunyanes, que mai no havien sentit parlar de mi ni havien vist mai la meva glòria, i anunciaran la meva glòria entre les nacions. I de totes les nacions portaran els vostres germans com una ofrena al Senyor. Els portaran a cavall, en carruatges, en lliteres, muntats en mules o en dromedaris, fins a la muntanya santa de Jerusalem, diu el Senyor. Els presentaran tal com els israelites presenten en vasos purs la seva ofrena en el temple del Senyor, i jo fins en prendré alguns d’entre ells per fer-ne sacerdots o levites.»

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,5-7.11-13)

Germans, heu oblidat les paraules encoratjadores que l’Escriptura us adreça com a fills: «Fill meu, no desestimis la correcció que ve del Senyor, no et cansis quan ell et reprèn, perquè el Senyor repta aquells que estima, fa sofrir els fills que ell prefereix.» És per a la nostra correcció, que sofrim: Déu us tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha que el seu pare no corregeixi? La correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa, però més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen en pau el fruit d’una vida honrada. Per això enfortiu les mans que es deixen anar i els genolls que es dobleguen, aplaneu el camí per on passa el vostre peu, perquè el qui va coix no es faci més mal, sinó que es posi bé.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 13,22-30)

En aquell temps, Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, són pocs els qui se salven?» Ell contestà: «Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran. »Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, de fora estant començareu a trucar i direu: “Senyor obriu-nos.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou.” Llavors començareu a dir-li: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal.” »Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents quan veureu Abraham, Isahac i Jacob amb tots els profetes en el regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud i s’asseuran a taula en el regne de Déu. Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers.»

Homilia:

El missatge de Jesús no és només per a uns escollits. És per a tothom: “Vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el regne de Déu”. Però cal ser conscient que per entrar al Regne s’ha de passar per la porta estreta; i no tothom és capaç de passar-hi. Això no vol dir que tot ha de ser fàcil. Al llarg de la vida aprendrem del dolor i de la contrarietat.

La primera lectura d’avui proclama el designi salvador de Déu. El profeta parla de reunir gent de totes les nacions. El veritable Déu només pot ser un Déu de tots. Però l’experiència ens diu que encara hi ha homes i pobles que es creuen tenir l’exclusiva de Déu. També, a vegades, apareixen actituds que volen imposar la seva fe per la força. En aquest sentit podem recordar com Jaume i Joan van tenir l’atreviment de demanar que baixés foc del cel per a aquells que no havien escoltat la Paraula. Així no ha d’estranyar la seva pregunta: “Són pocs els que se salven?”.

Els que són enviats no hi van en nom propi, hi van en nom de Jesús. És Ell qui els envia! I la generositat de Déu també hi ha d’anar a l’afegida l’exigència de la resposta personal. No ens diu que aquesta resposta sigui fàcil. Aquest treball personal té moltes cares. No es tracta només de fer; es tracta sobretot de ser. Un pot dir que creu en els valor cristians, però convé traduir-los a la vida pràctica. Ho diu l’Evangeli. Potser moltes vegades hem tingut l’oportunitat d’un seguiment més generós... i hem fet el sord.

Jesús ens mostra el rostre misericordiós de Déu. I això no vol dir que Déu fa rebaixes, que tanca els ulls, que diu tot està bé! La misericòrdia de Déu pretén que connectem amb el seu amor, que no ens pot deixar com abans, ens transforma! La seva proposta no deixa les coses iguals.

“Vindran gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el regne de Déu”. Nosaltres no controlem els camins del Regne. I mira que ho hem intentat moltes vegades: Aquell s’ho mereix, o aquell no s’ho mereix; aquest és dels nostres, per tant aquest és dels bons; aquell no és dels nostres, per tant aquest és dels dolents. Déu no posa etiquetes.

El Déu de la misericòrdia no fa rebaixes, estima sempre i té la porta oberta. Trenquem les etiquetes que fem de cada persona i que sembla que ens donen una certa tranquil·litat; així sabem de qui hem de fer cas i de qui no.

El nostre Déu no sap de primers i darrers. S’alegra que a casa seva hi hagi lloc per a tothom!

Lectures i homilia de la festivitat de l’Assumpció de Maria.

Aquesta festa és consol i seguretat del poble

que fa camí cap a la casa del Pare.

Mn. A. Roquer. 

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 11,19a.12,1-6a.10ab)

El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu. Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi: hi havia un gran drac rogenc, que tenia set caps i deu banyes. Als set caps duia set diademes, i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles i les llançà a la terra. El drac s’aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill, un noi que ha de governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-27a)

Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon: Crist el primer, després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,39-56)

Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.» Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.» Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

Homilia:

En Maria hi veiem el rostre misericordiós de Déu. Les lectures ho acaben de dir. La pregària de Maria és el reconeixement de l’amor que Déu té a aquells que creuen en Ell. Un “amor que s’estén de generació en generació” fins a nosaltres.

En la festa d’avui veiem realitzat definitivament aquell amor misericordiós en Maria assumpta al cel, la primera de tots. Avui ens trobem amb aquest Déu que no és només esperança, sinó realització de tot allò que esperem.

Tal com ens ha dit el llibre de l’Apocalipsi, ara és l’hora de la victòria del nostre Déu. Aquest ara el veiem en Maria que, després de donar llum al seu fill, és la dóna que va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Avui la reconeixem com la nostra mare, per tant el seu lloc és també el nostre. L’hora de la victòria del seu Regne és molt especial. “Ha mirat la petitesa de la seva serventa”.

En Déu es manifesta la força de l’amor no pas pel poder que subjuga, que aclapara. Maria s’alegra en l’anunci de l’àngel (“Alegra’t Maria”). Acompanya el seu fill fins al peu de la creu, i s’alegra en la seva resurrecció.

Mirant Maria ens sentim molt petits. Una petitesa que no ens acomplexa perquè Déu ens beneeix. Mirant la figura de Maria ens sentim petits com ella. Una petitesa, doncs, que no ens anul·la. Ben al contrari. Aquesta és la prova de que Déu ha fet de nosaltres i en nosaltres meravelles.

Avui en aquesta festa de l’Assumpció diem amb Elisabet: “Feliç tu que ha cregut. Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà". És molt més del que som capaços de creure i d’entendre. Avui en aquesta festa de l’Assumpció diem amb Elisabet. “Feliç tu que has cregut”; per tant feliços tots els que creiem; allò que el Senyor ens ha fet saber és complirà. I es complirà no perquè jo vull que es compleixi, es complirà perquè el Senyor ho ha dit.

Avui veiem el rostre misericordiós de Déu que compleix el que ha promès. I si ho ha complert en Maria, també ho acomplirà en nosaltres.

“Dispersa el homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils”. Aquest és el nostre Déu. La seva misericòrdia fa realitat aquella justícia que busca el camí del cor.

Avui contemplem com Maria és glorificada. Aquest és el gest meravellós de Déu Pare. La grandesa de Maria no acaba a Betlem. Déu continua fent meravelles fins a la seva assumpció gloriosa al cel, que avui celebrem. Aquesta festa és consol i seguretat del poble que fa camí cap a la casa del Pare.

Lectures i homilia del diumenge 20 de durant l’any.

Calar foc a la terra expressa que el desig de Jesús és que l’Esperit penetri en el cor de tothom. 

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre de Jeremies (Jr. 38,4-6.8-10)

En aquells dies, alguns dels principals de Jerusalem digueren al rei: «Que Jeremies mori d’una vegada. Aquest home no fa sinó desmoralitzar els guerrers que queden a la ciutat i tots els restants del poble. Aquest home no vol el bé del poble, sinó la seva perdició.» El rei Sedequies els respongué: «Està a les vostres mans.» El rei era incapaç de negar-los res. Ells, doncs, prengueren Jeremies i el tiraren a la cisterna de Melquies, fill del rei, situada al pati de la guàrdia. L’hi baixaren amb unes cordes. A la cisterna no hi havia aigua, sinó fang; Jeremies quedà enfonsat en el fang. Llavors Abdemèlec, un home del palau reial, anà a trobar el rei a la porta de Benjamí i li digué: «Rei, senyor meu, no està bé això que aquests homes han fet amb el profeta Jeremies: l’han tirat a la cisterna, i ara, que ja no hi ha pa a la ciutat, es morirà allà dintre de fam.» Llavors el rei donà aquesta ordre a Abdemèlec, el cusita: «Emporta’t tres homes i treu de la cisterna el profeta Jeremies abans no es mori.»

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,1-4)

Germans, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, que ens ensenyen com hem de viure la fe, alliberem-nos de tot impediment i del pecat, que amb tanta facilitat ens lliga i, sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer en la prova que ens ha estat proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús, que ha obert el camí de la fe i el duu a terme. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada acceptà el suplici de la creu, no fent cas de la vergonya que havia de passar; així s’assegué a la dreta del tron de Déu. Tingueu present aquell que aguantà un atac tan dur contra la seva persona de part dels pecadors; així no us deixareu abatre, cansats de resistir. En la vostra lluita contra el pecat, encara no us hi heu enfrontat fins a vessar la sang.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 12,49-57)

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d’un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l’hauré passada! Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar. Des d’ara dins una mateixa casa n’hi haurà cinc de dividits: Tres contra dos, i dos contra tres. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare; la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.» Deia també a la gent: «Quan veieu sortir un núvol a ponent, dieu tot seguit: “Ja ve la pluja.” I efectivament, la pluja arriba. I qual el vent bufa del sud, dieu: “Farà calor.” I en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l’aspecte de la terra i el cel, i ara no endevineu quins moments esteu vivint? Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?»

Homilia:

L’afirmació que l’evangelista sant Lluc posa en boca de Jesús (“He vingut a calar foc a la terra”), d’entrada, ens sorprèn per la seva duresa, com si Jesús volgués executar una sentència. Cal remetre’ns al relat de la Pentecosta, quan l’Esperit baixarà en forma de llengües de foc. Calar foc a la terra expressa que el desig de Jesús és que l’Esperit penetri en el cor de tothom. Aquesta frase l’evangelista la situa en l’itinerari de Jesús cap a Jerusalem, sabent que no tothom accepta la seva paraula.

Acollir honestament la paraula de Déu vol dir que cal mantenir uns criteris de comportament d’acord amb allò que Jesús valora.

A la primera lectura hem escoltat l’experiència que fa el profeta Jeremies, que fidel a la Paraula, veu com el seu missatge és rebutjat. Quan l’Evangeli ens parla de divisió, no és pas que Jesús busqui la divisió, la confrontació; és la conseqüència d’allò què diu que crearà divisió. La carta als cristians hebreus és una invitació a observar el testimoni que ens ensenyen aquells que realment creuen.

La primera lectura ens ha ofert Jeremies, però ben segur que hi podem trobar homes i dones el testimoni dels quals ens ha impactat per la seva coherència, per la seva força d’actuar, perquè es compleix allò què diuen amb allò que fan. Potser és l’hora de reflexionar sobre com manifestem les nostres conviccions, i adonar-nos si el respecte humà o la por de desentonar en un món que no és creient afecta que ens manifestem realment com som. Potser és el moment de reflexionar sobre com manifestem les nostres conviccions i adonar-nos si el respecte humà o la poca convicció ens manté frenats; i el nostre testimoni de fe és tant discret que gaire bé ja no es nota.

La carta als cristians hebreus és adreçada a una comunitat desanimada, rutinària; per a què recuperi l’ànim, el coratge. I per això l’apòstol li diu “Sense cansar-nos, llencem-nos a córrer la prova que ens ha estat proposada”.

Tinguem la mirada fixa en Jesús. També avui se’ns pot dir allò a nosaltres. El verset del salm pot ser una bona ajuda: “Sou vós qui m’ajudeu”.

Jesús va fer el camí pel mateix sender per on passa el nostre. I, per tant, sentim-lo al nostre costat. El de Jesús no va ser un camí fàcil perquè ens va posar en qüestió. La misericòrdia de Déu que veiem en el rostre de Jesús no és pas la seguretat dels que totes els hi ponen; la misericòrdia serà trobar-nos amb aquell amor de Déu autèntic que ningú ens pot prendre mai. Només l’amor que és capaç de donar la vida engendra una nova vida. La misericòrdia serà trobar-nos amb aquell amor de Déu que sempre tindrà com a referència Jesús a la creu.

Lectures i homilia del diumenge 19 de durant l’any.

La recompensa que esperem ve de Déu.

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 18,6-9)

Aquella nit de la sortida d’Egipte havia estat anunciada per endavant als nostres pares perquè se sentissin encoratjats en veure acomplerts els juraments en què havien cregut. El vostre poble esperava la salvació dels justos i la perdició dels enemics. Amb un mateix fet castigàveu els adversaris i ens cobríeu de glòria a nosaltres, que vós havíeu cridat. Els fills sants d’un poble bo oferiren víctimes invisibles, es comprometeren a observar aquesta llei divina: tot el poble sant havia de participar igualment dels béns, com havia participat dels perills. Després entonaren per primera vegada els cants de lloança dels pares.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 11,1-2.8-19)

Germans, creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem. L’Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics, perquè havien cregut. Gràcies a la fe, Abraham, quan Déu el cridà, obeí a la invitació d’anar-se’n a la terra que havia de posseir en herència. Sortí del seu país sense saber on aniria. Gràcies a la fe, residí en el país que Déu li havia promès com si fos un foraster, vivint sota tendes igual que Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor. Gràcies a la fe, igual que Sara, que era estèril, Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge, tot i la seva edat avançada; i és que va creure en la fidelitat de Déu, que li ho havia promès. Per això d’un sol home, ja caduc, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar. Tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho, i confessant que eren estrangers i forasters en el país. [Els qui parlen així indiquen clarament que busquen una pàtria. I si s’haguessin referit a la pàtria que ells havien abandonat, no els mancava pas l’avinentesa de tornar-hi. És clar, per tant, que aspiraven a trobar-ne una de millor, una pàtria celestial. Per això Déu no s’avergonyia d’anomenar-se el seu Déu, ja que els tenia preparada una ciutat. Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isaac. I era el seu fill únic que oferia, el que havia rebut les promeses. Déu havia dit d’ell: Per Isaac tindràs la descendència que portarà el teu nom. Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort. Per això recobrà el seu fill, com una prefiguració d’aquesta veritat.]

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 12,32-48)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos bosses que no s’envelleixin, aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà; allà els lladres no s’hi acosten ni les arnes no fan malbé res. On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor. »Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats, que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces per poder obrir la porta tan bon punt trucarà. Feliços els criats que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada. Amb tota veritat passarà a servir-los d’un a un. Feliços si els trobava sempre vetllant, ni que vingués a mitjanit o a la matinada. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora que el lladre vindria, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.» [Pere li preguntà: «Senyor, aquesta paràbola, la dieu només per a nosaltres o per a tothom?» El Senyor li respongué: «Qui és l’administrador fidel i prudent, a qui l’amo confia el personal de servei perquè els doni a temps l’aliment que els pertoca? Feliç aquell servent si l’amo, quan arriba, troba que ho fa així: us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servidor pensava: «El meu amo triga a venir», i començava a pegar els criats i les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, el seu amo tornarà el dia que ell no sospita i a una hora que ell no sap, i el condemnarà a la pena dels traïdors. L’esclau que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha executat allò que l’amo volia, rebrà de valent. Però el qui, sense saber què volia l’amo, ha fet coses que mereixien assots, rebrà més poc. Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més.»]

Homilia:

La proposta de Jesús, a vegades, ens apareix com un anar contracorrent.

L’objectiu de la nostra vida sembla que és tenir coses, i com més millor; i ben assegurades sobretot. Tenir casa, que no falti la feina, que podem gaudir d’uns mitjans que ens assegurin la vida, d’unes bones vacances d’estiu... Busquem seguretats.

I la segona lectura ens ha manifestat un Abraham, home de fe, sortint del seu país sense saber ni on anava; vivia sota tendes. I el text afirma que “creure és posseir anticipadament els bens que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem”.

I nosaltres que creiem que Déu està amb nosaltres quan tots ens va bé, quan tot ho tenim ben planificat, quan no ens falta res i pensem que el futur el tenim ben preparat... I quan ens falta això diem Déu no està amb nosaltres.

Jesús diu: “On teniu el vostre tresor, hi teniu el vostre cor”. I descobrim que el nostre tresor és un altre: que Déu no és el nostre tresor. I aquesta és la proposta sorprenent de Jesús: “Veneu els vostres bens”. Ja recordem la resposta d’aquell home ric; el seu cor li demana més i quan Jesús li proposa més, se’n va tot trist.

Jesús vol oferir un nou estil de viure: “Estigueu a punt”. Per això cal que esperem que sigui Jesús, que no el confonguem amb qualsevol altra realitat. Sempre una realitat que ens agrada més. I la pregunta és clau: “Aquesta paràbola, la dieu per a nosaltres o per a tothom?”. Sí, nosaltres som els de la primera fila; sí, ja entenem que aquells que estan fora són aquells a qui els ha de tocar el rebre; a nosaltres, no!

Els cristians som els que tenim més responsabilitat perquè som els que tenim més. I quan ens assenyalen amb el dit només sabem trobar justificacions i excuses; ens amaguem per a que no ens vegin; i quan surten a la llum els draps bruts, tots correm a buscar excuses i a rebaixar l’acusació... i si la podem tapar millor. Tot ha de quedar ben amagat! El papa Francesc ens ha sorprès en el seu discurs a la cúria romana dient les coses pel seu nom; segurament ho estar pagant perquè les persones d’Església ens creiem intocables... i tot home, ni que sigui cristià, es pot equivocar.

Jesús és ben clar: a aquell a qui se li ha donat més, se li exigeix més. I quan surten a la llum els draps bruts tot correm a posar sordina i a tapar forats. Ens podem equivocar, però que no es vegi.

Som en ple Any de la Misericòrdia. La nostra mirada és en el rostre d’aquell pare a punt d’abraçar el seu fill que ha anat a les seves. “Feu-vos bosses que no s’envelleixin. Aplegueu un tresor que no s’esgoti”.

Som convidats a reflexionar com vivim la nostra fe, som els servidors que esperem que l’amo torni vivint responsablement la confiança que hem rebut. L’amo el farà seure a taula i ell mateix els servirà.

La recompensa que esperem ve de Déu.