La recompensa que esperem ve de Déu.
Mn. A. Roquer.
|
Lectura del
llibre de la Saviesa (Sv 18,6-9)
|
|
Aquella nit de la sortida d’Egipte havia estat
anunciada per endavant als nostres pares perquè se sentissin encoratjats en
veure acomplerts els juraments en què havien cregut. El vostre poble esperava
la salvació dels justos i la perdició dels enemics. Amb un mateix fet
castigàveu els adversaris i ens cobríeu de glòria a nosaltres, que vós havíeu
cridat. Els fills sants d’un poble bo oferiren víctimes invisibles, es
comprometeren a observar aquesta llei divina: tot el poble sant havia de
participar igualment dels béns, com havia participat dels perills. Després
entonaren per primera vegada els cants de lloança dels pares.
|
|
Lectura de la
carta als cristians hebreus (He 11,1-2.8-19)
|
|
Germans, creure és posseir anticipadament els
béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem.
L’Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics, perquè havien cregut.
Gràcies a la fe, Abraham, quan Déu el cridà, obeí a la invitació d’anar-se’n
a la terra que havia de posseir en herència. Sortí del seu país sense saber
on aniria. Gràcies a la fe, residí en el país que Déu li havia promès com si
fos un foraster, vivint sota tendes igual que Isaac i Jacob, hereus com ell
de la mateixa promesa. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té
Déu mateix com a arquitecte i constructor. Gràcies a la fe, igual que Sara,
que era estèril, Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge, tot i
la seva edat avançada; i és que va creure en la fidelitat de Déu, que li ho
havia promès. Per això d’un sol home, ja caduc, en nasqué una descendència
tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les
platges de la mar. Tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò
que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho, i
confessant que eren estrangers i forasters en el país. [Els qui parlen així
indiquen clarament que busquen una pàtria. I si s’haguessin referit a la
pàtria que ells havien abandonat, no els mancava pas l’avinentesa de
tornar-hi. És clar, per tant, que aspiraven a trobar-ne una de millor, una
pàtria celestial. Per això Déu no s’avergonyia d’anomenar-se el seu Déu, ja
que els tenia preparada una ciutat. Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova,
oferí el seu fill Isaac. I era el seu fill únic que oferia, el que havia
rebut les promeses. Déu havia dit d’ell: Per Isaac tindràs la descendència
que portarà el teu nom. Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós per
a ressuscitar un mort. Per això recobrà el seu fill, com una prefiguració
d’aquesta veritat.]
|
|
Lectura de
l’evangeli segons sant Lluc (Lc 12,32-48)
|
|
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:
«No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne.
Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos
bosses que no s’envelleixin, aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà;
allà els lladres no s’hi acosten ni les arnes no fan malbé res. On teniu el
vostre tresor hi tindreu el vostre cor. »Estigueu a punt, amb el cos cenyit i
els llums encesos. Feu com els criats, que esperen quan tornarà el seu amo de
la festa de noces per poder obrir la porta tan bon punt trucarà. Feliços els
criats que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada. Amb tota
veritat passarà a servir-los d’un a un. Feliços si els trobava sempre
vetllant, ni que vingués a mitjanit o a la matinada. Estigueu-ne segurs: si
el cap de casa hagués previst l’hora que el lladre vindria, no hauria permès
que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de
l’home vindrà a l’hora menys pensada.» [Pere li preguntà: «Senyor, aquesta
paràbola, la dieu només per a nosaltres o per a tothom?» El Senyor li respongué:
«Qui és l’administrador fidel i prudent, a qui l’amo confia el personal de
servei perquè els doni a temps l’aliment que els pertoca? Feliç aquell
servent si l’amo, quan arriba, troba que ho fa així: us asseguro que li
confiarà tots els seus béns. Però si aquell servidor pensava: «El meu amo
triga a venir», i començava a pegar els criats i les criades, a menjar, a
beure i a embriagar-se, el seu amo tornarà el dia que ell no sospita i a una
hora que ell no sap, i el condemnarà a la pena dels traïdors. L’esclau que,
coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha executat allò que
l’amo volia, rebrà de valent. Però el qui, sense saber què volia l’amo, ha
fet coses que mereixien assots, rebrà més poc. Tothom exigeix molt d’aquells
a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més.»]
|
Homilia:
La proposta
de Jesús, a vegades, ens apareix com un anar contracorrent.
L’objectiu
de la nostra vida sembla que és tenir coses, i com més millor; i ben
assegurades sobretot. Tenir casa, que no falti la feina, que podem gaudir d’uns
mitjans que ens assegurin la vida, d’unes bones vacances d’estiu... Busquem seguretats.
I la segona
lectura ens ha manifestat un Abraham, home de fe, sortint del seu país sense
saber ni on anava; vivia sota tendes. I el text afirma que “creure és posseir
anticipadament els bens que esperem, és conèixer per endavant allò que encara
no veiem”.
I nosaltres
que creiem que Déu està amb nosaltres quan tots ens va bé, quan tot ho tenim
ben planificat, quan no ens falta res i pensem que el futur el tenim ben
preparat... I quan ens falta això diem Déu no està amb nosaltres.
Jesús diu:
“On teniu el vostre tresor, hi teniu el vostre cor”. I descobrim que el nostre
tresor és un altre: que Déu no és el nostre tresor. I aquesta és la proposta
sorprenent de Jesús: “Veneu els vostres bens”. Ja recordem la resposta d’aquell
home ric; el seu cor li demana més i quan Jesús li proposa més, se’n va tot
trist.
Jesús vol
oferir un nou estil de viure: “Estigueu a punt”. Per això cal que esperem que
sigui Jesús, que no el confonguem amb qualsevol altra realitat. Sempre una
realitat que ens agrada més. I la pregunta és clau: “Aquesta paràbola, la dieu
per a nosaltres o per a tothom?”. Sí, nosaltres som els de la primera fila;
sí, ja entenem que aquells que estan fora són aquells a qui els ha de tocar el
rebre; a nosaltres, no!
Els
cristians som els que tenim més responsabilitat perquè som els que tenim més. I
quan ens assenyalen amb el dit només sabem trobar justificacions i excuses; ens
amaguem per a que no ens vegin; i quan surten a la llum els draps bruts, tots
correm a buscar excuses i a rebaixar l’acusació... i si la podem tapar millor.
Tot ha de quedar ben amagat! El papa Francesc ens ha sorprès en el seu discurs
a la cúria romana dient les coses pel seu nom; segurament ho estar pagant perquè
les persones d’Església ens creiem intocables... i tot home, ni que sigui
cristià, es pot equivocar.
Jesús és ben
clar: a aquell a qui se li ha donat més, se li exigeix més. I quan surten a la
llum els draps bruts tot correm a posar sordina i a tapar forats. Ens podem equivocar,
però que no es vegi.
Som en ple
Any de la Misericòrdia. La nostra mirada és en el rostre d’aquell pare a punt d’abraçar
el seu fill que ha anat a les seves. “Feu-vos bosses que no s’envelleixin.
Aplegueu un tresor que no s’esgoti”.
Som
convidats a reflexionar com vivim la nostra fe, som els servidors que esperem
que l’amo torni vivint responsablement la confiança que hem rebut. L’amo el
farà seure a taula i ell mateix els servirà.
La recompensa que esperem ve de Déu.
