Lectures i homilia del diumenge IV de Pasqua

A l’Evangeli, la imatge del Bon Pastor expressa amb fermesa, i amb tendresa, que la mirada de Jesús reconeix cada persona com el què és: fill de Déu!

Mn. A. Roquer. 

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 13,14.43-52)

En aquells dies, Pau i Bernabé continuaren el seu viatge des de Perga i arribaren a Antioquia de Pisídia. El dissabte entraren a la sinagoga i s’assegueren. Quan ja es dispersava la gent reunida a la sinagoga, molts dels jueus i dels prosèlits seguiren Pau i Bernabé. Ells els parlaven, mirant de persuadir-los que es mantinguessin fidels a la gràcia de Déu. El dissabte vinent gairebé tota la ciutat es reuní per escoltar la paraula del Senyor. Quan els jueus veieren aquella multitud, s’engelosiren tant que es posaren a impugnar amb paraules injurioses tot el que deia Pau. Però Pau i Bernabé els respongueren amb valentia: «Era el nostre deure anunciar-vos primer a vosaltres la paraula de Déu. Però ja que vosaltres no la voleu rebre i us feu vosaltres mateixos indignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als qui no són jueus. Així ens ho té ordenat el Senyor: “T’he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins als límits de la terra”.» Quan sentiren això els qui no eren jueus, se n’alegraren, i lloaven la paraula del Senyor. Tots aquells que Déu havia destinat a la vida eterna es convertiren a la fe. La paraula del Senyor s’escampava per tota la regió. Però els jueus instigaren les dones devotes més distingides i els principals de la ciutat a promoure una persecució contra Pau i Bernabé, fins que els expulsaren del seu territori. Ells, en senyal de protesta, s’espolsaren els peus sobre els qui els feien marxar, i se n’anaren a Iconi. Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 7,9.14b-17)

Jo, Joan, vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans. Un dels ancians em digué: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs. Per això estan davant el tron de Déu, donant-li culte nit i dia dins el seu santuari. El qui seu en el tron els protegirà amb la seva presència, mai més no passaran fam, mai més no passaran set, ni estaran exposats al sol ni a la calor, perquè l’Anyell que està en el tron els guiarà i els conduirà a les fonts on brolla l’aigua de la vida. Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 10,27-30)

En aquell temps, digué Jesús: «Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare. Jo i el Pare som u.

Homilia:

Aquest diumenge de Pasqua s’anomena també el diumenge del Bon Pastor. A l’evangeli d’avui, ho acabem de sentir, se’ns presenta cada any la imatge de Jesús com a bon pastor. És una de les imatges bíbliques més entranyables. Tot i que la figura del pastor avui ens resulta a tots una mica estranya. Avui, però, aquest cicle ens parla més de l’ovella que no pas dels pastors. La figura del Bon Pastor continua viva en la tradició de l’Església. Avui és un bon dia per recordar i per pregar pels pastors de l’Església: Papa, bisbes, rectors...

La celebració d’avui és un moment privilegiat per sentir-nos comunitat cristiana. Tots volem gaudir d’una bones relacions humanes, d’una bona comunicació; sentir-nos reconeguts pels altres començant per la pròpia família. I aquesta comunió no és fàcil. De fet, des del començament de l’Església, tal com hem escoltat en els Fets dels Apòstols, hi ha conflictes. Així veiem com Pau i Bernabé, que prediquen l’Evangeli a Antioquia, provoquen un enfrontament entre els membres d’aquella comunitat; alguns dels seus membres se senten malament, moguts per la gelosia en veure que els altres eren més ben tractats que no pas ells segons la seva opinió. El papa Francesc parla clarament del vici del xafardeig. Això es pot donar també avui a les nostres comunitats quan les opinions dels altres es consideren contràries a les nostres pròpies opinions. En aquell moment ja apareixia l’instint del grup que es creia superior als altres. Els jueus, dipositaris de la tradició en front dels no jueus que tenien unes altres tradicions i uns altres costums. En aquell moment ja apareixia aquell que es creia superior als altres.

La fe cristiana té com a fonament l’evangeli de Jesús, que no fa distincions segons l’expressió de sant Pau: “Entre jueus o grecs, esclaus o lliures, no hi ha diferència perquè tots som una sola cosa en Crist Senyor”. Pau i Bernabé repliquen els que consideraven que l’Evangeli no havia de traspassar fronteres culturals.

A l’Evangeli, la imatge del Bon Pastor expressa amb fermesa, i amb tendresa, que la mirada de Jesús reconeix cada persona com el què és: fill de Déu!

Seguim, doncs, Jesús ressuscitat que ens obre el camí per tal de poder-nos reconèixer com  persones, fills tots d’un mateix Pare que ens estima a tots per igual; un Pare que ens crida a viure no en competència amb els altres, sinó amb germanor; amb ganes de servir i construir el seu Regne, no el nostre!, el seu Regne; un regne d’amor i de justícia, un regne de pau.

Seguim Jesús que ens diu “Jo conec les meves ovelles i elles em reconeixen a mi. Jo els dono la vida eterna i no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans”.

Aquest evangeli d’avui ens mostra que Jesús se situa molt més enllà de les nostres divisions, de les nostres rivalitats. “Ningú no podrà arrencar de les meves mans allò que el Pare m’ha donat”.

Sentim avui el goig i la responsabilitat de formar part del ramat del Bon Pastor, amb la confiança que ens dóna saber cap el lloc on ens condueix!

Lecrtures i homilia del diumenge III de Pasqua

Per les nostres pròpies forces som incapaços de fer-ho tot bé. Només units a Ell per l’Eucaristia obtindrem la força necessària i un cor net. L’Eucaristia és l’aliment que ens fa bons i ens fa forts. 

Mn. A. Roquer. 

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 5,27b-32.40b-41)

En aquells dies els apòstols comparegueren davant el sanedrí, i el gran sacerdot començà així el seu interrogatori: «Us vam prohibir severament d’ensenyar res més en el nom de Jesús, però vosaltres heu omplert Jerusalem de les vostres doctrines i voleu fer-nos culpables de la sang d’aquest home.» Pere i els apòstols contestaren: «Obeir Déu és primer que obeir els homes. El Déu dels nostres pares ressuscità Jesús, que vosaltres havíeu mort penjant-lo en un patíbul. La dreta de Déu l’ha enaltit com a Capdavanter i Salvador, per concedir al poble d’Israel la conversió i el perdó dels pecats. Nosaltres en som testimonis, i n’és també testimoni l’Esperit Sant que Déu ha donat a tots els qui l’obeeixen.» Ells prohibiren als apòstols de parlar més en nom de Jesús, i els deixaren anar. Els apòstols es retiraren del tribunal del sanedrí, contents que Déu els considerés dignes de ser maltractats pel nom de Jesús.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 5,11-14)

Jo, Joan, tot mirant la visió vaig sentir les veus d’una multitud d’àngels que rodejava el tron de Déu, junt amb els vivents i els ancians. Eren milers i miríades de miríades que cridaven: «L’Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança.» Després vaig sentir totes les criatures que hi ha al cel, a la terra, sota la terra i al mar, totes les que hi ha en aquests llocs, que deien: «Al qui seu al tron i a l’Anyell sigui donada la lloança, l’honor, la glòria i el poder pels segles dels segles.» Els quatre vivents responien: «Amén.» I els ancians es prosternaren adorant.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 21,1-19)

En aquell temps, Jesús encara s’aparegué als deixebles vora el llac de Tiberíades. L’aparició fou així. Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs el Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. Simó Pere els digué; «Me’n vaig a pescar.» Els altres li respongueren: «Nosaltres també hi venim.» Sortiren tots i pujaren a la barca, però aquella nit no pescaren res. Quan ja clarejava, Jesús s’aturà vora l’aigua, però els deixebles no el reconegueren. Ell els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?» Li contestaren: «No.» Els digué: «Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu.» Ho feren així i ja no la podien treure de tant de peix com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: «És el Senyor.» Així que Simó Pere sentí aquestes paraules, es posà la roba que s’havia tret i es llançà a l’aigua. Els altres deixebles, que eren només a uns noranta metres de terra, vingueren amb la barca, estirant la xarxa plena de peix. Quan baixaren a terra veieren un foc, amb peix i pa coent-se sobre les brases. Jesús els diu: «Porteu peixos dels que acabeu de pescar.» Simó Pere pujà a la barca i estirà cap a terra la xarxa: hi havia cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no s’esquinçà. Jesús els digué: «Veniu a esmorzar.» Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era; ja ho sabien, que era el Senyor. Jesús s’acostà, prengué el pa i els el donava. Igual va fer amb el peix. Era la tercera vegada que Jesús s’apareixia als deixebles després de ressuscitar d’entre els morts. [Després d’esmorzar, Jesús diu a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?» Ell li contesta: «Sí, Senyor; ja ho sabeu que us estimo.» Jesús li diu: «Pastura els meus anyells.» Per segona vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?» Ell li contesta: «Sí, Senyor, ja ho sabeu que us estimo.» Jesús li diu: «Pastura les meves ovelles.» Per tercera vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?» Pere s’entristí que Jesús li preguntés per tercera vegada si l’estimava, i li contestà: «Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo.» Li diu Jesús: «Pastura les meves ovelles. T’ho dic amb tota veritat: Quan eres jove, et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses, obriràs les mans i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.» Jesús li deia això per indicar com seria la mort amb què Pere havia de donar glòria a Déu. Després d’aquestes paraules, Jesús afegí: «Vine amb mi.»]

Homilia:

A l’oració d’avui, d’aquest diumenge, hem dit al començar la celebració: “Que el poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit”. La Pasqua rejoveneix l’Església.

Malgrat les lluites dels apòstols amb el Sanedrí, que fins i tot els prohibeixen parlar de Jesús ressuscitat, els apòstols estaven contents que Déu els concedís dignes de ser maltractats fins i tot pel nom de Jesús. L’Apocalipsi de Joan ens explica que totes les criatures que hi ha al cel, a la terra i al mar diuen: “El que seu al tron mereix tota lloança, honor, glòria i poder per sempre”. I a l’Evangeli descobrim uns apòstols alegres i feliços en veure el Senyor ressuscitat; des de la barca els diu “Veniu a esmorzar”.

Aquest poble rejovenit és l’Església, que celebra tots aquests diumenges la joia festiva de la Pasqua. Els cristians celebrem la Pasqua participant en l’Eucaristia; combregant ens unim al cos ressuscitat del Crist que rejoveneix la nostra fe i en dóna una vida nova.

Jesús ressuscitat és tot l’any la figura central d’aquesta celebració, i durant la Pasqua amb més motiu; sobretot el diumenge. I és per això el dia que ens reunim. Això vol dir la paraula diumenge: el dia del Senyor. Jesús és la figura central tot l’any però més encara durant aquest temps pasqual, i si és en diumenge, més. La seva presència és lluminosa i és salvadora. Segueix alimentant la nostra fe amb el pa de la vida. Jesús ressuscitat continua presidint les nostres trobades de cada diumenge.

Nosaltres celebrem el que Jesús ens va manar, però allò que realment importa és el que Ell fa en aquesta trobada. Igual com va provocar la pesca miraculosa. Però més encara: “Qui menja la meva carn té vida eterna i jo el ressuscitaré”.

Els apòstols, primer, van tenir por, molta por. Es van tancar a casa. Després ja s’atreveixen a sortir a pescar; s’hi escarrassen tota la nit i no pesquen res. Jesús mateix els va a trobar i no el reconeixen; no és fàcil reconèixer un ressuscitat! L’escena descriu el que ens passa als seguidors de Jesús de tots els temps quan ens quedem com ensopits, com adormits; aleshores ells, i nosaltres, ens refugiem en l’escalfor de la llar, en l’escalfor de la família, de l’amistat; que sempre és un confort. Aleshores, com ara, un foraster desconegut ens pot treure de la letargia i de l’ensopiment. L’esmorzar a la platja els retorna les forces del cos; però encara més, les de l’esperit. Nosaltres com els apòstols necessitem vèncer les temptacions de desànim.

Un cop a la platja, Jesús li fa a Pere la pregunta fonamental: “M’estimes?”. També ens la fa a cadascú de nosaltres. I nosaltres també podem dir com Pere: Senyor, ja ho sabeu que us estimo, encara que reconec la meva debilitat i em sé pecador.

Per les nostres pròpies forces som incapaços de fer-ho tot bé. Només units a Ell per l’Eucaristia obtindrem la força necessària i un cor net. L’Eucaristia és l’aliment que ens fa bons i ens fa forts. Valorem-la quan la celebrem aquí cada diumenge. El diumenge serà sempre el dia del Senyor; el dia que Ell es reuneix amb els seus, que ara som nosaltres!

Lectures i homilia del diumenge II de Pasqua.

Que el dubte de Tomàs ens ajudi a superar

tots els nostres dubtes!

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 5,12-16)

Els apòstols obraven molts miracles i prodigis entre el poble. Tots es reunien unànimement en el pòrtic de Salomó. Ningú dels altres no gosava anar amb ells, encara que el poble en feia grans elogis. Cada vegada se’ls afegien més homes i dones que es convertien a la fe en el Senyor. Fins pels carrers la gent treia els malalts i els deixava allà amb les lliteres perquè, quan Pere arribava, almenys la seva ombra en toqués algun. També acudia molta gent de les poblacions veïnes de Jerusalem portant malalts i persones molestades per esperits malignes, i tots recobraven la salut.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 1,9-11a.12-13.17-19)

Jo, Joan, germà vostre, que junt amb vosaltres comparteixo en Jesús les penes, la paciència i la reialesa, vaig ser deportat a l’illa de Patmos per haver predicat la paraula de Déu i haver donat testimoni de Jesús. El dia del Senyor l’Esperit s’apoderà de mi, i vaig sentir darrere meu un gran crit, com un toc de corn que deia: «Escriu en uns fulls això que veus i envia-ho a les set comunitats.» Vaig girar-me per veure de qui venia la veu que em parlava, i vaig veure set lampadaris d’or, i enmig dels lampadaris algú que semblava un fill d’home, vestit amb una túnica llarga fins els peus i cenyit a l’alçada del pit amb un cenyidor d’or. En veure’l vaig caure com mort als seus peus. Ell posà sobre meu la mà dreta i em digué: «No tinguis por. Jo sóc el primer i el darrer. Sóc el qui viu: Jo que era mort, ara visc per sempre més i tinc les claus de la mort i del seu reialme. Escriu, doncs, tot el que vegis, la situació present i la que vindrà després.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,19-31)

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.» Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.» Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas.» Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat.» No siguis tan incrèdul. Sigues creient.» Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!» Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.» Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Homilia:

Són moltes les temptacions que van haver d’afrontar els deixebles de Jesús. No solament havien d’acceptar que ja no tindrien més entre ells aquell Jesús ni el seu mestratge. I havien d’acceptar que començava per a ells una nova etapa.

Quina cosa més normal tenir por! La por dels deixebles és la incertesa, la por de la pròpia responsabilitat, la por del futur. Quantes pors tenien aquells deixebles que havien viscut i compartit tantes coses amb Jesús! Quantes pors també tenim nosaltres, avui!

Sentim la por de moltes coses que amenacen el nostre benestar, la nostra seguretat, per tant la nostra tranquil·litat. A nivell personal patim la por de la malaltia, de la inseguretat, d’una possible desgràcia o un contratemps; por del fracàs de molts dels projectes i de les expectatives que tenim; por del fracàs del que emprenem.

Aquella por que sentien els amics de Jesús “amb les portes tancades –diu l’Evangeli- per por dels jueus”.

En mig d’aquella por, en mig de les nostres pors d’avui ressona la paraula del Senyor: “Pau a vosaltres”. I com és possible viure aquella pau que ens empeny a proclamar que el Senyor ha ressuscitat? Pasqua és el temps que més ens ajuda a créixer en la fe ja que celebrem allò que creiem: Jesús ha ressuscitat.

No va ser gens fàcil creure en la seva resurrecció. Pregunteu-ho a Tomàs! Els mateixos apòstols que havien vist el sepulcre buit, i sentint les paraules de Maria Magdalena, els costà creure. Com ens pot costar creure a nosaltres. És tan comprensible la incredulitat de Tomàs! Per això té tant de valor aquell: No és feliç el que creu perquè ha vist sinó el que creu sense veure, sense tocar.

La celebració dominical d’aquest segon diumenge de Pasqua intenta dir-nos que és en aquest ambient celebratiu on Déu se’ns revela d’una manera especial. El diumenge en diem, i ho és, el dia del Senyor. Cada diumenge Jesús ressuscitat és en mig de nosaltres, la seva comunitat de creients. Ell ens espera i ens surt al pas des d’un bon començament; altrament no foren veritables paraules de salutació “El Senyor sigui amb vosaltres”. Això ens fa passar de la rutina de cada dia de la setmana. Anar a missa perquè toca, o bé perquè ho tenim per costum... Venim aquí perquè des d’aquell diumenge de Pasqua el Senyor es fa present on hi ha reunits els seus, com al cenacle.

La segona aparició fa referència a la fe. La increença de Tomàs es converteix en una confessió de fe, i conté una benedicció per als que creuen sense l’experiència (“Feliços els qui creuran sense haver vist”).

“Senyor meu i Déu meu”. Aquesta pregària sincera brolla del cor de Tomàs i respon al reconeixement de la seva feblesa. És una pregària que pot curar moltes incerteses, molts dubtes, moltes pors. Ho direm ben aviat quan se’ns mostri el pa de vida : “Senyor no sóc digne que entreu a casa meva...”. Déu meu, doneu-me la força que em cal per superar totes les pors.

Que el dubte de Tomàs ens ajudi a superar tots els nostres dubtes!

Homilia de la missa de l’aparició.

Només una paraula: Maria. Ja n’hi ha prou. I amb això s’entén tot. I quan s’entén tot es viu d’una altra manera.

Mn. A. Roquer

Homilia:

Jo, ahir com sempre, diligentment, vaig preparar l’homilia per a aquesta celebració d’avui, del dia vint-i-cinc, i ... no sé on és. L’he perdut! I mireu... us dic una cosa: i en dono gràcies a Déu. Perquè l’homilia que vaig preparar ahir eren les meves paraules sobre aquesta celebració pasqual. I em penso que per Pasqua hi ha una sola paraula que ho diu tot: “Ha ressuscitat!” O, si voleu, avui basant-nos en l’Evangeli, encara una altra paraula, potser encara amb més pes: “Maria”. No diu res més el Ressuscitat a Magdalena, només el seu nom! Jo penso, el Senyor a vegades també ens diu a nosaltres només el nostre nom; no cal res més.

Certament, per Pasqua els fets, com mai, parlen més que totes les paraules. Les paraules són obra humana. Són al diccionari! El fet de la resurrecció és un fet que engloba molt més, arriba molt més enllà que totes les paraules. I en el fons, en el fons, porta un gruix de vida, d’alegria, de seguretat.. més que totes les paraules que puguem trobar a tots els diccionaris del món.

Només una paraula: Maria. Ja n’hi ha prou. I amb això s’entén tot. I quan s’entén tot es viu d’una altra manera. Es viu no només del convenciment d’allò que sé, sinó que es viu d’aquella realitat que és la meva pròpia vida, el meu viure, que és la meva fe; que és... no cal corre tant... aquesta missa de les set del dia vint-i-cinc de cada mes. Que hi ha molta gent que no ho entén. Què hi veniu a fer? Misericòrdia està obert tot el dia, i cada dia; s’hi pot venir molt sovint! Per què aquesta missa de set? Per què veniu a aquesta missa de set, tant matinera, el dia vint-i-cinc? És allò de Maria: només nosaltres ho sabem.

Hi ha coses que es viuen, se senten, s’experimenten... i no es poden viure, no es poden expressar perquè no es viuen; i quan no es viu, totes les explicacions són inútils.

Per tant jo arribaria a aquest cap de corda: Totes les explicacions, totes les paraules sobre el fet de la resurrecció de Jesús són paraules; però el què convenç és el fet.

Maria. Amb una paraula n’hi ha prou. Potser sí que tenim avui entre nosaltres, a la nostra societat, un empatx de paraules, de massa paraules; i amb una sola paraula n’hi hauria prou: Maria!