Lectures i homilia del diumenge de Rams.

Tinguem prou coratge per presentar-nos davant de la creu sense por, sense una llagrimeta inútil,

però sí amb una gran responsabilitat.

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 50,4-7) El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla l’orella perquè escolti com un deixeble. El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere: he parat l’esquena als qui m’assotaven i les galtes als qui m’arrancaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. El Senyor Déu m’ajuda: per això no em dono per vençut; per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 2,6-11)

Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare. Passió de nostre Senyor Jesucrist segons sant Lluc (Lc 22,14-23.56) C:  Llavors Jesús sortí i se n’anà, com de costum, a la muntanya de les Oliveres. El seguiren també els seus deixebles. Arribat al lloc els digué: +:  “Pregueu Déu que no us deixi caure en la temptació”. C:  Ell s’allunyà a una distància com la d’un tir de pedra, s’agenollà i pregava amb aquestes paraules: +:  “Pare, si vós ho voleu, allunyeu de mi aquest calze, però que no es faci la meva voluntat sinó la vostra”. C:  Se li aparegué un àngel del cel que el confortava. En ple combat interior, pregava més intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que queien fins a terra. Quan s’aixecà de la pregària, se n’anà cap els deixebles i els trobà adormits de tristor; i els digué: +:  “¿Per què dormiu? Aixequeu-vos i pregueu, que no caigueu en la temptació”. C:  Encara parlava Jesús quan arribà gent; el qui es deia Judes, un dels dotze, els anava al davant i s’acostà a Jesús per besar-lo. Jesús li digué: +:  “Judes, amb un bes traeixes el Fill de l’home?”. C:  Els qui anaven amb Jesús quan veieren el que passava digueren: S (TOTS JUNTS): “Senyor, ¿ataquem amb l’espasa?”. C:  I un d’ells donà un cop d’espasa al criat del gran sacerdot i li tallà l’orella dreta. Però Jesús digué: +:  “Deixeu-los estar”. C:  I li tocà l’orella i el curà. Llavors Jesús digué als grans sacerdots, als oficials de la guàrdia del temple i als notables que havien vingut allà per detenir-lo: +:  “Heu vingut armats amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Mentre estava amb vosaltres al temple cada dia, no em vau tocar mai. Però ara és la vostra hora, ara les tenebres tenen el poder”. C:  Ells se l’endugueren pres i el portaren al palau del gran sacerdot. Pere el seguia de lluny. Encengueren foc al mig del pati, s’assegueren al voltant i Pere s’assegué amb ells. Una criada que el veié assegut vora al foc, se’l mirà i digué: S (TOTS JUNTS): “Aquest home també anava amb ell”. C:  Ell ho negà: S (TOTS JUNTS): “No, dona; no el conec de res”. C:  Poc després un altre que el veié li deia: S (TOTS JUNTS): “Tu també ets d’ells”. C:  Pere li contestà: S (TOTS JUNTS): “No, home; no ho sóc pas”. C:  Cosa d’una hora més tard, un altre s’hi entossudí: S (TOTS JUNTS): “Segur que aquest era d’ells: fins se li coneix que és galileu”. C:  Pere respongué: S (TOTS JUNTS): “No, home; no sé de què em parles”. C:  En aquell moment, mentre el gall cantava, el Senyor es girà i mirà Pere; Pere es recordà de les paraules que el Senyor li havia dit: “Avui, abans no canti el gall m’hauràs negat tres vegades”. I així que va ser fora, va plorar amargament. C:  Els homes que guardaven Jesús, per burlar-se’n, li tapaven la cara, li pegaven i li deien: S (TOTS JUNTS): “Prova de profetitzar: endevina qui t’ha pegat”. C:  I deien moltes més coses per injuriar-lo. C:  Quan es va fer de dia es van reunir tots els notables del poble, els grans sacerdots i els mestres de la Llei i portaren Jesús al sanedrí. Allà li demanaven: S (TOTS JUNTS): “Si ets tu el Messies, digue’ns-ho”. C:  Ell els contestà: +:  “Si us dic que sí, no em creureu. Si us faig preguntes, no em respondreu. Però des d’ara el Fill de l’home estarà assegut a la dreta del Poder de Déu”. C:  Tots li digueren: S (TOTS JUNTS): “Per tant, ¿ets el Fill de Déu?’’. C:  Ell els respongué: +:  “Si que ho sóc, teniu raó”. C:  Ells digueren: S (TOTS JUNTS): “Quina falta ens fan els testimonis? Nosaltres mateixos ho hem sentit dels seus propis llavis”. C:  Llavors s’alçaren tots i el dugueren a Pilat. I començaren així la seva acusació: S (TOTS JUNTS): “Hem trobat aquest home que revolta el nostre poble, prohibeix de pagar tribut al Cèsar i pretén que és el Messies, el rei”. C:  Pilat l’interrogà: S (TOTS JUNTS): “Ets tu el rei dels jueus?”. C:  Ell li respongué: +:  “Si, teniu raó”. C:  Pilat digué als grans sacerdots i a la gent: S (TOTS JUNTS): “No trobo res en aquest home per a poder-lo inculpar”. C:  Ells insistien: S (TOTS JUNTS): “Somou el poble, escampant les seves doctrines per tot el país dels jueus. Havia començat a Galilea i no ha parat fins aquí”. C:  Quant Pilat sentí això, preguntà si aquell home era galileu. En saber que pertanyia a la jurisdicció d’Herodes, l’hi envià. Precisament aquells dies Herodes es trobava a Jerusalem. C:  Herodes s’alegrà molt de veure Jesús: feia temps que ho desitjava, perquè en sentia parlar i confiava veure-li fer algun miracle. Li feia moltes preguntes, però Jesús no li contestà res. Els grans sacerdots i els mestres de la Llei hi eren presents i l’acusaven amb força. Però Herodes amb la seva tropa, el menyspreà i, per riure’s d’ell, li posà un vestit sumptuós i l’envià altre cop a Pilat. Aquell dia Herodes i Pilat, que havien estat enemistats, es reconciliaren. C:  Pilat cridà els grans sacerdots, les autoritats i la gent i els digué: S (TOTS JUNTS): “M’heu portat aquest home com si revoltés el poble, però jo, que l’he interrogat davant vostre, no trobo que hagi comès cap dels delictes de què l’acuseu. Ni tampoc Herodes, que ens l’ha tornat a enviar. Ningú no li ha trobat res que mereixi la pena de mort. Per tant, li donaré un càstig per escarmentar-lo, i el deixaré anar”. C:  Però tota la multitud cridà: S (TOTS JUNTS): “Mateu-lo, aquest; indulteu-nos Barrabàs”. C:  Barrabàs havia estat empresonat amb motiu d’una revolta i d’un assassinat que hi havia hagut a la ciutat. Pilat tornà a parlar-los amb el desig de deixar lliure Jesús. Però ells cridaren: S (TOTS JUNTS): “Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo”. C:  Pilat respongué per tercera vegada: S (TOTS JUNTS): “¿Per què? ¿Quin mal ha fet? Jo no trobo que hagi comès res que pugui merèixer pena de mort; li donaré un càstig per escarmentar-lo i el deixaré anar”. C:  Però ells insistien demanant amb grans crits, que el crucifiquessin. I s’imposaven a força de cridar. Llavors Pilat es decidí a concedir-los allò que demanaven: indultà aquell que era a la presó per revolta i assassinat, i entregà Jesús a la pena que ells volien. C:  Quan se l’enduien, agafaren un tal Simó de Cirena, que venia del camp, i li carregaren la creu perquè la portés darrera Jesús. El seguia una gran gentada del poble, i també moltes dones endolades, que el planyien. Jesús es girà cap a elles i els digué: +:  “Dones de Jerusalem, no ploreu per mi: ploreu per vosaltres i els vostres fills. Perquè vindran dies que la gent dirà: ‘Felices les que no tenen fills, les entranyes que no han posat ningú al món i els pits que no han criat’. Llavors diran a les muntanyes: ‘Caieu damunt nostre’ i als turons: ‘Cobriu-nos’. Perquè si a un arbre verd fan això, ¿què serà de l’arbre sec?”. C:  En portaven dos més: uns criminals que havien de ser executats amb ell. Quan arribaren a l’indret anomenat Gólgota, el crucificaren juntament amb els criminals, un a la dreta i un altre a l’esquerra. Jesús deia: +:  “Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan”.    C:  Es repartiren els seus vestits i se’ls jugaren als daus. La gent s’ho estava mirant. Les autoritats deien, rient-se’n: S (TOTS JUNTS): “Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit”. C:  Els soldats també se’n burlaven: tot oferint-li vinagre, li deien: S (TOTS JUNTS): “Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix”. C:  Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: “El rei dels jueus”. C:  Un dels criminals penjats a la creu, també li deia insultant-lo: S (TOTS JUNTS): “¿No ets el Messies?. Salva’t a tu mateix i a nosaltres. C:  Però l’altre, renyant-lo, li respongué: S (TOTS JUNTS): “Tu que estàs sofrint la mateixa pena tampoc no tens temor de Déu?. I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, però aquest no ha fet res de mal”. C:  I deia: S (TOTS JUNTS): “Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne”. C:  Jesús li respongué: +:  “T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís”. C:  Ja era cap al migdia quan s’estengué per tota la terra una foscor fins a mitja tarda: el sol s’havia eclipsat. La cortina que tancava el santuari, s’esquinçà per la meitat, i Jesús cridà amb tota la força: +:  “Pare, confio el meu alè a les vostres mans”. C:  I havent dit això, expirà. AQUÍ TOTHOM S’AGENOLLA i ES FA UNA PAUSA. C:  El centurió, després de veure el que havia passat, en donava glòria a Déu i deia: S (TOTS JUNTS): “És veritat: aquest home era innocent”. C:  I tota la gent que era present en aquell espectacle després de contemplar tot el que havia passat se’n tornava donant-se cops al pit. Tots els seus coneguts i les dones que l’havien seguit des de Galilea es mantenien a distància mirant-s’ho. C:  Hi havia un home que es deia Josep, membre del sanedrí, home noble i bo, natural d’Arimatea, població dels jueus, que esperava el Regne de Déu, i no estava d’acord amb tot allò que el sanedrí havia decidit i havia fet. Aquest home anà a trobar Pilat per demanar-li el cos de Jesús; el desclavà, l’amortallà amb un llençol i el posà en un sepulcre tallat a la roca, on encara no havia estat posat ningú. Era el divendres quan ja començava el capvespre del dissabte. Les dones que havien vingut amb Jesús des de Galilea, seguiren fins allà, veieren el sepulcre i com havia estat enterrat el seu cos i se n’anaren a comprar perfums i ungüents. I durant el dissabte guardaren el repòs que la llei prescrivia. C:  Paraula del Senyor

Homilia:

Podem pensar que el tema dominant és la lectura de la Passió; és el dolor, és la mort. I no és així! El tema central avui i tota la Setmana Santa, és aquest: No hi ha amor més gran que donar la vida.

El tema, doncs, de la Setmana Santa és l’amor, no la mort. L’amor en què hem estat estimats. Un amor, com passa moltes vegades, incomprensible; un amor, com passa moltes vegades, no respost.

Són dies de contemplar el misteri de la mort en creu. I és, sobretot, el temps de contemplar la llibertat que estima fins a donar la pròpia vida. Són dies de fer-nos càrrec d’això: “Perdoneu-los, que no saben el que fan”.

La mort en creu no és per remoure sentiments de compassió, per vestir-nos externament de dol; sinó de remoure la nostra consciència, de que descobrim el mal que fem. Visquem a fons aquesta Setmana Santa i deixem-nos provocar!

Que el sentiment de dolor, el sentimentalisme és inútil, no ofegui l’expressió de vida nova que enceta la Pasqua. Les nostres processons, les expressions de pietat popular són pròpies d’aquests dies, però no són la fi.

El relat de la Passió de Jesús ens convida a entrar en el drama que Ell ha viscut. La narració conté una trama densa de persones i ningú en queda fora; tothom en té una part.

Si volem saber qui és Déu, ens hem d’agenollar als peus d’una creu. Una font perenne i nova, capaç d’apagar la set d’una humanitat incapaç d’escoltar el crit d’un Déu fet home (“Tinc set”). Una ferida que encara no ha cicatritzat, encara avui té set.

Tinguem prou coratge per presentar-nos davant de la creu sense por, sense una llagrimeta inútil, però sí amb una gran responsabilitat.

Lectures i homilia del diumenge 5è de Quaresma

Hem d’entendre que sempre es pot tornar a començar. Déu perdona. I quan Déu perdona no fa com nosaltres; Déu oblida! 

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 43,16-21)

El Senyor, el qui obrí enmig del mar un camí, una ruta enmig de l’aigua impetuosa, el qui féu sortir per a la batalla carros i cavalls, guerrers valents i fornits i tots caigueren, no s’aixecaren mai més, s’apagaren com un ble consumit, ara diu això: «No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, no us n’adoneu? Pel desert faré que hi passi un camí, que corrin rius per la solitud, els animals feréstecs, xacals i estruços em glorificaran en veure que poso aigua en el desert, que abunden els rius en la solitud perquè begui el meu poble, que jo m’he escollit. Aquest poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 3,8-14)

Germans, tots els avantatges que jo pogués tenir els considero desavantatjosos comparats amb el valor que té poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per ell m’he avingut a perdre tot avantatge i a considerar-lo escòria a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporat a ell. Ni tan sols sóc just gràcies a una justícia meva guanyada perquè he observat la Llei, sinó gràcies a aquella justícia que Déu dóna als creients. El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts. No vull pas dir amb això que ja he obtingut aquella plenitud que busco; corro amb l’esperança d’apoderar-me’n; puc fer-ho, ja que Jesucrist s’apoderà de mi. Germans, no m’imagino pas haver-me’n apoderat; el que faig és oblidar-me dels avantatges que he deixat enrere i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant; corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 8,1-11)

En aquell temps, Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres i l’endemà de bon matí es presentà de nou al temple. Tothom acudia al seu entorn, i ell, assegut, els ensenyava. Els mestres de la Llei i els fariseus li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri. La posaren al mig i li digueren: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar-les, aquestes dones. I vós, què hi dieu?» Li feien aquesta pregunta insidiosament, buscant un pretext per acusar-lo. Però Jesús s’ajupí i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit. Ells continuaren insistint amb la seva pregunta. Llavors Jesús alçà el cap i els digué: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres.» Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra. Ells, quan van sentir això, s’anaren retirant l’un darrere l’altre, començant pels més vells. Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig. Jesús alçà el cap i digué a la dona: «On són? Ningú no t’ha condemnat?» Ella contestà: «Ningú, Senyor.» Jesús digué: «Tampoc jo et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.»

Homilia:

Avui hem escoltat a l’evangeli un fragment de l’evangeli de Joan. Estem massa acostumats a escoltar aquest evangeli! Ja no ens fa ni fred ni calor. Ja el sabem! Quan és un text sorprenent i causa de dificultat en l’Església primitiva. L’adulteri era reprovat per Israel; mereix la lapidació... si mirem legalment. Els mestres de la Llei ho saben i els fariseus també. Per tant, ells el que fan és posar una trampa per a que Jesús hi caigui; si condemna, anirà contra la seva pròpia predicació d’amor, de perdó, de bondat. D’altra banda convé fer una pregunta: On és l’home amb qui aquesta dona cometia adulteri?

Els adversaris de Jesús posen la dona al mig. L’interrogant, però, no és la dona, és Jesús. Què hi diu? Jesús, de moment, no respon a la pregunta que li han fet; escriu a terra. La resposta és paradoxal: “Qui no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres”; i els acusadors se senten, llavors, acusats i se’n van.

Jesús ens ha deixat una benaurança: “Feliços els que saben compadir, Déu els compadirà”. “Ser misericordiosos com el pare” és el lema proposat pel papa Francesc. Jesús es manifesta com el gran testimoni dispensador generós de l’amor i de la misericòrdia de Déu. No ha vingut a condemnar, ha vingut a salvar. I nosaltres no podem condemnar ningú, perquè tots, tots, som pecadors. Oh no? Tots tenim necessitat de l’amor i del perdó Déu.

“El meu desig és conèixer Crist i experimentar el seu amor i la força de la seva resurrecció” ens diu sant Pau. Per poder fer realitat aquest desig cal que tots els avantatges que puguem tenir, i aspirem a tenir (honors, riqueses, poder, èxits personals...), els considerem desavantatjosos comparats amb el valor que té conèixer, a fons, qui és Jesucrist. Ser cristià és ser deixeble de Crist. És poder resar, simplement el Parenostre: “...perdoneu com nosaltres perdonem...”.

Pau, a la segona lectura, ens ha descrit la seva manera de veure les coses, de viure la vida: “Tot el que era abans ha passat, era escòria. Ha començat una cosa nova”.

L’odi dels fariseus envers Jesús no disminueix. Li han parat un parany, i ells mateixos s’hi  han agafat. Ells, homes de lleis, coneixen la lletra de la Llei, però no en saben la música, no en saben l’esperit. Diuen: “La llei de Moisés mana...”. Jesús diu a la dona: “Vés, i no pequis més”.

Potser, també nosaltres, de vegades, fem una mica com els fariseus. Quan diu Jesús “no pequis més” vol dir no hi pensis més en el passat, ja ha passat! Déu vol que visquis en endavant una vida nova.

No sabem si la dona en va fer cas. Sí que sabem una cosa: que els fariseus no en van fer cas amb aquell “Qui estigui net de pecat que tiri la primera pedra”.

Déu vol que visquem una manera nova de viure, d’entendre la vida. Jesús els volia fer entendre que sempre es pot tornar a començar. Els fariseus i també nosaltres hem d’entendre que sempre es pot tornar a començar. Déu perdona. I quan Déu perdona no fa com nosaltres; Déu oblida! És el misteri pasqual que ja ha començat, és una nova creació, una nova manera d’entendre i de viure la vida. Crist ressuscitat continua avui la seva obra de salvació en nosaltres. Ell ho fa tot nou.

El papa Francesc diu: “Ha arribat un temps nou per a l’Església, el temps de fer-se càrrec de l’anunci joiós del perdó”. És el temps de retornar a allò que és essencial; de fer-nos càrrec de les nostres febleses, i de les febleses dels nostres germans. El perdó és una força que ressuscita una vida nova.

Avui, a l’Evangeli, Jesús se’ns manifesta com el gran testimoni dispensador de l’amor misericordiós de Déu. Podem dir, com sant Pau, “el meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció”. Per fer realitat aquest desig cal que honors, riqueses, poder, èxits personals... mai superin aquest conèixer el Crist!

Lectures i homilia del diumenge 4t de Quaresma.

El perdó és l’expressió més clara de l’amor; i per a nosaltres és un imperatiu del qual no en podem prescindir.

El perdó és l’instrument posat a les nostres mans per acollir amb serenitat de cor.

Mn. A. Roquer.

Lectura primera (Is 5,9a.10-12)

En aquells dies, el Senyor digué a Josuè: «Avui us he alliberat de la ignomínia d’Egipte.» Llavors els israelites acamparen a Galgala, a la plana de Jericó, i van celebrar-hi la festa de Pasqua, al vespre del dia catorze del mes. L’endemà de la Pasqua, des del matí, menjaren productes del país, pa sense llevat i gra torrat. Des d’aquell dia que van menjar els productes del país, no caigué més el mannà. Els israelites, no tenint ja mannà, menjaren de les collites del país de Canaan durant aquell any.

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,17-21)

Germans, aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació. Perquè Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no retraient-li més les culpes, i a nosaltres ens ha encomanat que portéssim el missatge de la reconciliació. Per tant, nosaltres fem d’ambaixadors de Crist, i és com si Déu mateix us exhortés a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu. Déu va tractar com a pecador aquell que no havia experimentat el pecat, perquè en ell nosaltres poguéssim ser justos segons la justícia de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 15,1-3.11-32)

En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.” Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors.” I se n’anà a trobar el seu pare. »Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.” I es posaren a celebrar-ho. »Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras.” El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics, i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat.”»

Homilia:

Passada ja la meitat de la Quaresma els textos i les oracions parlen ja, o insinuen si més no, una joia, una esperança. Anem cap a la Pasqua. No ho oblidem! La llum de Pasqua es deixa entreveure a través de l’evangeli d’avui, del fill que torna.

Un Déu que és pare misericordiós, que sap esperar, que deixa sempre a cadascú un espai de llibertat.

Pau, a la segona lectura, com inici de reconciliació, manifesta als cristians de Corint: “Els que viuen en Crist són una nova creació”. En Crist tot esdevé nou; tot s’entén d’una altra manera. I a l’Evangeli hem escoltat la paràbola dita del Fill Pròdig que l’hem d’entendre com la manifestació, incomprensible potser, de l’amor de Déu. Un Jesús que ens el fa conèixer, i escandalitza els fariseus perquè acull pecadors.

Qui ha rebut el do de creure i conèixer Déu com un pare no desespera mai del seu amor. Sempre prompte al perdó. I no té tampoc la pretensió de jutjar o d’excloure els altres segons la seva opinió.

El pare espera el que ha marxat. Surt a pregar aquell que ha tornat. El dos fills: un ha marxat, l’altre s’ha quedat a casa. El pare espera aquell que ha marxat. Els dos fills són ben diferents l’un de l’altre. La paraula pròdig ho diu tot: aquell que gasta en excés; el que dóna sense mesura, sense to ni so. A l’hora de la veritat, sempre arriba l’hora de la veritat!, la misèria es troba amb la misericòrdia. “Corregué a tirar-se’n del coll” se’ns diu del pare, quan veu el fill que torna després que ho ha malgastat tot, perquè coneix qui és el seu pare. El pare sap que aquest fill només pot tornar si pot trobar un pare que el perdona i que l’estima. Jesús ens parla d’un pare que fa el primer pas, que no espera que l’un hagi recorregut al perdó reconeixent la falta. Jesús parla d’un Déu desconegut en el seu temps, i potser també una mica en el nostre.

“Corregué a tirar-se-li al coll”. Jesús descriu un pare que fa el primer pas. Amb això ens oblidem del sentit de la paràbola que ens anuncia un Déu que surt a l’encontre, que fa el primer pas, que no espera ni que demani perdó. Anuncia un Déu a qui no li és indiferent tot el que passa al seu fill. Un Déu que vol compartir alegries i penes, esperances i desenganys.

Jesús no només parla d’aquest Déu proper, sinó que, en Ell mateix, aquest Déu és realment en qui nosaltres creiem. Nosaltres som creients d’aquest Déu. Potser en el fons ens agradaria més un déu menys comprensiu amb els altres, un déu més justicier. Que fora un déu més jutge, però menys pare.

La nostra Església és una Església no només de perfectes. És una Església de pecadors que saben demanar perdó. O no? Estem cridats a viure la misericòrdia perquè a nosaltres, en primer lloc, se’ns ha aplicat aquesta misericòrdia. El perdó és l’expressió més clara de l’amor; i per a nosaltres és un imperatiu del qual no en podem prescindir, tal com ens ho reconeix l’evangeli d’avui.

El perdó és l’instrument posat a les nostres mans per acollir amb serenitat de cor. No oblidem que Jesús a les Benaurances diu en una d’aquestes “Feliços als compassius, Déu el compadirà”. És en aquesta benaurança que el Papa vol que ens inspirem durant aquest any del Jubileu de la Misericòrdia; vol despertar les nostres consciències; vol fer-nos entrar en el cor de l’Evangeli; i és així com sabrem si som fills d’aquest Pare, sempre disposat al perdó.

És així com ens prepararem per celebrar aquesta Pasqua. Perquè tots, tots, un dia o altre hem estat fills pròdigs.