Lectures i homilia del diumenge 4t de Quaresma.

El perdó és l’expressió més clara de l’amor; i per a nosaltres és un imperatiu del qual no en podem prescindir.

El perdó és l’instrument posat a les nostres mans per acollir amb serenitat de cor.

Mn. A. Roquer.

Lectura primera (Is 5,9a.10-12)

En aquells dies, el Senyor digué a Josuè: «Avui us he alliberat de la ignomínia d’Egipte.» Llavors els israelites acamparen a Galgala, a la plana de Jericó, i van celebrar-hi la festa de Pasqua, al vespre del dia catorze del mes. L’endemà de la Pasqua, des del matí, menjaren productes del país, pa sense llevat i gra torrat. Des d’aquell dia que van menjar els productes del país, no caigué més el mannà. Els israelites, no tenint ja mannà, menjaren de les collites del país de Canaan durant aquell any.

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,17-21)

Germans, aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació. Perquè Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no retraient-li més les culpes, i a nosaltres ens ha encomanat que portéssim el missatge de la reconciliació. Per tant, nosaltres fem d’ambaixadors de Crist, i és com si Déu mateix us exhortés a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu. Déu va tractar com a pecador aquell que no havia experimentat el pecat, perquè en ell nosaltres poguéssim ser justos segons la justícia de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 15,1-3.11-32)

En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.” Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors.” I se n’anà a trobar el seu pare. »Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.” I es posaren a celebrar-ho. »Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras.” El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics, i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat.”»

Homilia:

Passada ja la meitat de la Quaresma els textos i les oracions parlen ja, o insinuen si més no, una joia, una esperança. Anem cap a la Pasqua. No ho oblidem! La llum de Pasqua es deixa entreveure a través de l’evangeli d’avui, del fill que torna.

Un Déu que és pare misericordiós, que sap esperar, que deixa sempre a cadascú un espai de llibertat.

Pau, a la segona lectura, com inici de reconciliació, manifesta als cristians de Corint: “Els que viuen en Crist són una nova creació”. En Crist tot esdevé nou; tot s’entén d’una altra manera. I a l’Evangeli hem escoltat la paràbola dita del Fill Pròdig que l’hem d’entendre com la manifestació, incomprensible potser, de l’amor de Déu. Un Jesús que ens el fa conèixer, i escandalitza els fariseus perquè acull pecadors.

Qui ha rebut el do de creure i conèixer Déu com un pare no desespera mai del seu amor. Sempre prompte al perdó. I no té tampoc la pretensió de jutjar o d’excloure els altres segons la seva opinió.

El pare espera el que ha marxat. Surt a pregar aquell que ha tornat. El dos fills: un ha marxat, l’altre s’ha quedat a casa. El pare espera aquell que ha marxat. Els dos fills són ben diferents l’un de l’altre. La paraula pròdig ho diu tot: aquell que gasta en excés; el que dóna sense mesura, sense to ni so. A l’hora de la veritat, sempre arriba l’hora de la veritat!, la misèria es troba amb la misericòrdia. “Corregué a tirar-se’n del coll” se’ns diu del pare, quan veu el fill que torna després que ho ha malgastat tot, perquè coneix qui és el seu pare. El pare sap que aquest fill només pot tornar si pot trobar un pare que el perdona i que l’estima. Jesús ens parla d’un pare que fa el primer pas, que no espera que l’un hagi recorregut al perdó reconeixent la falta. Jesús parla d’un Déu desconegut en el seu temps, i potser també una mica en el nostre.

“Corregué a tirar-se-li al coll”. Jesús descriu un pare que fa el primer pas. Amb això ens oblidem del sentit de la paràbola que ens anuncia un Déu que surt a l’encontre, que fa el primer pas, que no espera ni que demani perdó. Anuncia un Déu a qui no li és indiferent tot el que passa al seu fill. Un Déu que vol compartir alegries i penes, esperances i desenganys.

Jesús no només parla d’aquest Déu proper, sinó que, en Ell mateix, aquest Déu és realment en qui nosaltres creiem. Nosaltres som creients d’aquest Déu. Potser en el fons ens agradaria més un déu menys comprensiu amb els altres, un déu més justicier. Que fora un déu més jutge, però menys pare.

La nostra Església és una Església no només de perfectes. És una Església de pecadors que saben demanar perdó. O no? Estem cridats a viure la misericòrdia perquè a nosaltres, en primer lloc, se’ns ha aplicat aquesta misericòrdia. El perdó és l’expressió més clara de l’amor; i per a nosaltres és un imperatiu del qual no en podem prescindir, tal com ens ho reconeix l’evangeli d’avui.

El perdó és l’instrument posat a les nostres mans per acollir amb serenitat de cor. No oblidem que Jesús a les Benaurances diu en una d’aquestes “Feliços als compassius, Déu el compadirà”. És en aquesta benaurança que el Papa vol que ens inspirem durant aquest any del Jubileu de la Misericòrdia; vol despertar les nostres consciències; vol fer-nos entrar en el cor de l’Evangeli; i és així com sabrem si som fills d’aquest Pare, sempre disposat al perdó.

És així com ens prepararem per celebrar aquesta Pasqua. Perquè tots, tots, un dia o altre hem estat fills pròdigs.