Mn. A. Roquer. Missa de l’aparició. Festivitat de sant Jaume Apòstol.

El testimoni de Jaume ens ha d’estimular a créixer en la fe. Una fe que ens ha arribat pel testimoni dels apòstols. Valorem, doncs, el do rebut i donem-ne gràcies a Déu i, sobretot, donem-ne testimoni.

Homilia:

Hem sentit una escena que no diu gaire, justament, en favor de sant Jaume. L’ambició d’ocupar els llocs de prestigi. Però també sabem que Jaume fou el primer en vessar la sang per donar testimoni de Jesús. El testimoni de Jaume ens ha d’estimular a créixer en la fe. Ell no era perfecte, però era home de fe. Una fe, potser, en un principi petita, però després fins el punt de donar la pròpia vida per aquest Evangeli.

Aquest episodi és situat per l’evangelista després de l’anunci justament de la Passió. En el primer anunci, Pere manifesta la seva oposició. Després, en el segon anunci, els deixebles discuteixen quin d’ells és el més important. Avui, la petició dels dos germans de veure si són els primers de seure els llocs importants... Sembla que ningú no pot entendre que Jesús hagi de sofrir, que la corona d’espines hagi de precedir a la corona de victòria. I notem la indignació dels altres deu. Costarà d’arribar allò de “Obeir Déu és primer que obeir els homes”. Crida l’atenció la contundència de les paraules dels apòstols. I aquestes paraules foren segellades per Jaume i la majoria dels apòstols amb el martiri. Per tant, no eren frases boniques; eren expressió d’una convicció profunda.

Celebrar la festa d’un apòstol és emmirallar-nos amb el seu exemple. El Llibre dels Fets dels Apòstols recorda que la persecució i les dificultats no van minvar el testimoni ni la força de la seva fe. Així també nosaltres. Les dificultats, que hi són, no poden minvar la nostra fe.

Celebrar avui el martiri de sant Jaume és emmirallar-nos en la seva vida, en la seva manera de fer i de creure. Com sant Jaume som continuadors de la missió de Jesucrist en el món. Som responsables de mantenir viva la nostra fe i de propagar-la amb la nostra manera de viure. El seu testimoni s’ha enfortit com un testimoni de fe veritable, autèntic.

Jaume com els altres apòstols eren persones de carn i ossos, com ho som nosaltres; amb les seves grandeses i amb les seves misèries com té tota persona.

La  celebració d’avui és una bona oportunitat per viure la fe. Una fe que ens ha arribat pel testimoni dels apòstols. Valorem, doncs, el do rebut i donem-ne gràcies a Déu i, sobretot, donem-ne testimoni.

Lectures i Homilia de diumenge 16 de durant l’any

Ara, després d’escoltar la Paraula de Déu, atansem-nos a rebre l’Eucaristia, el pa que refà les nostres forces. Per a que caminem per la vida anunciant l’amor de Déu

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 23,1-6)

Ai dels pastors que perden i dispersen les ovelles del meu ramat, diu l’oracle del Senyor. Per això el Senyor, Déu d’Israel, diu als pastors del meu poble: «Vosaltres heu dispersat les meves ovelles i les heu fetes fugir, en lloc de fer-ne el recompte. Doncs ara jo passaré comptes amb vosaltres per reclamar tot el mal que heu fet, diu l’oracle del Senyor. I totes les ovelles que em queden, jo mateix les recolliré de tots els països on les havia fet fugir, i les faré tornar als seus prats. Allà seran fecundes i s’hi multiplicaran. Els donaré pastors que les menin, i ningú no tornarà a fer-los por, ni a esfereir-les, ni en mancarà cap, diu l’oracle del Senyor. »Vénen dies, diu l’oracle del Senyor, que faré germinar un rebrot legítim del llinatge de David, i serà un rei excel·lent que farà regnar en el país la justícia i el bé. En els seus dies Judà no sofrirà cap mal i Israel viurà segur. El seu nom serà: El-Senyor-és-el-nostre-bé.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 2,13-18)

Germans, vosaltres abans éreu lluny de les promeses, però ara la sang del Crist us ha apropat. Ell és la nostra pau. De dos pobles n’ha fet un de sol, ja que ell ha destruït la barrera que els separava i els mantenia enemics, abolint en el seu propi cos la Llei i els preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i ha creat una nova humanitat centrada en ell. Per la seva mort a la creu ha fet morir l’enemistat i, units en un sol cos, els ha reconciliat tots dos amb Déu. Per això ha vingut a portar-nos la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny, i la pau als qui eren a prop. Per ell uns i altres tenim entrada al Pare, guiats per un sol Esperit.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: «Veniu ara tots sols a un lloc despoblat i reposeu una mica.» Perquè molta gent anava i venia i no els deixava temps ni per menjar. Se n’anaren, doncs, tots sols amb la barca cap a un lloc despoblat. Però algú els veié quan marxaven; molts ho van saber, van córrer a peu de tots els pobles i arribaren primer que ells. Quan Jesús desembarcà veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor. I es posà a instruir-los llargament.

Homilia:

En ple estiu s’escauen bé en aquesta celebració les paraules de l’evangeli que acabem d’escoltar: “Veniu ara i reposeu una mica”. Tots necessitem espais de repòs.

La preocupació de Jesús és donar bons pastors al seu poble. Pastors que l’estimin, que visquin els seus problemes, que caminin amb ell, al seu costat. El papa Francesc ens ha dit molt encertadament “pastors amb olor d’ovella”. Però potser la imatge d’un pastor no resulta prou propera a les persones que vivim avui en una ciutat. L’evangelista ens parla d’una manera pròpia de fer de pastor.

Jesús veu els apòstols cansats i amb necessitat d’un descans i els proposa un temps per reposar. Reacciona segons allò que omple el seu cor (“Se’n compadí”). La preocupació de Jesús és donar bons pastors al seu poble. L’evangelista Marc, avui, ens parla d’una manera pròpia de fer de pastors. L’evangeli narra el retorn dels dotze que havien estat enviats per Jesús. Els veu cansats, amb necessitat d’explicar la seva experiència. La gent endevina cap on van i els impedeix realitzar allò que s’havien proposat, descansar. Tot i que Jesús s’endú els apòstols a part, la gent és més espavilada i van cap on és Jesús i cap on són els seus apòstols. Jesús se’n compadeix perquè diu que “eren com un ramat d’ovelles sense pastor”. L’evangelista ens parla d’una manera pròpia d’exercir la funció de pastor. L’evangeli parla dels dotze que retornen de la missió encomanada. Estan cansats i tenen la necessitat de parlar, d’explicar la seva experiència sobre tot allò que han viscut ensenyant.

Tots tenim necessitat de descans. Necessitem moments de descans que suposin, a vegades, una reflexió o una revisió, una estona de pregària, una estona de refer les nostres forces del cos i de l’esperit... per a que la nostra vida sigui un testimoni d’allò que creiem i d’allò que vivim. Hem de ser testimonis, amb alegria, d’allò que creiem. Altrament podem caure en l’activisme i ens excusem dient que ho fem pel Senyor.

Avui veiem com Jesús s’emporta els seus apòstols per a que reposin i s’estiguin amb Ell tranquil·lament. Això ens ha d’interpel·lar per adonar-nos de quin és el nostre fonament: Jesús o nosaltres? La nostra tasca d’evangelitzar ha d’estar arrelada amb Jesús, sabent que no depèn pas tot, ni de bon tros, de nosaltres.

Ara, després d’escoltar la Paraula de Déu, atansem-nos a rebre l’Eucaristia, el pa que refà les nostres forces. Per a que caminem per la vida anunciant l’amor de Déu de manera senzilla, casolana; asserenats, confortats per aquest pa de vida que rebem de l’Eucaristia; que se’ns dóna Ell mateix com aliment per refer les nostres forces.

Lectures i homilia del diumenge 15 de durant l’any.

Que l’Eucaristia que ara celebrem ens ajudi a animar-nos cada dia més per donar testimoni del que creiem i del que vivim. Amb l’alegria que dóna la fe que professem. 

Mn. A. Roquer.

Lectura de la profecia d’Amós (Am 7,12-15)

En aquells dies, Amasies, sacerdot de Bet-El, digué a Amós: «Vident, vés-te’n d’aquí. Fuig al país de Judà. Menja-hi el teu pa i fes-hi de profeta, però aquí, a Bet-El, guarda’t de tornar-hi a fer de profeta, que això és un santuari del rei, un temple de l’estat.» Amós li respongué: «Jo no sóc profeta, ni he estat mai de cap comunitat de profetes. Jo sóc pastor i sé fer madurar el fruit dels sicòmors, però el mateix Senyor m’ha pres de darrere els ramats i m’ha dit: “Vés a profetitzar a Israel, el meu poble.”»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,3-14)

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem estat rescatats amb el preu de la seva sang. Les nostres culpes han estat perdonades. La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim. Ens ha fet conèixer el secret de la decisió benèvola que havia pres en ell mateix, per executar-la quan els temps fossin madurs: ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra. [En ell hem rebut la nostra part en l’herència. Ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva grandesa, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança. Vosaltres vau escoltar l’anunci de la veritat, la bona nova de la vostra salvació, i després d’escoltar-la i de creure-hi, també vosaltres, en el Crist, heu estat marcats amb l’Esperit Sant promès. Aquesta és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens rescatarà plenament com a possessió seva personal. Aleshores serem lloança de la seva grandesa.]

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 6,7-13)

En aquell temps, Jesús cridà els dotze i començà d’enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els recomanà que, fora del bastó, no prenguessin res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit, i només les sandàlies per calçat. I els deia: «A la primera casa on us allotgeu, quedeu-vos-hi fins que marxeu d’aquell lloc. Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar, a l’hora de sortir-ne, espolseu-vos la terra de sota els peus, com una acusació contra ells.» Els dotze se’n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i ungien amb oli molts malalts, que es posaven bons.

Homilia:

L’enviament dels apòstols ens l’ha preparat ja la primera lectura del profeta Amós i centra, evidentment, el comentari de la Paraula de Déu d’aquest diumenge.

Quan Marc parla per primera vegada dels apòstols diu que Jesús els crida per a que visquin amb Ell, i també per enviar-los a predicar. No els diu què han de dir però ho podem entendre perfectament. Han de dir allò que viuen, que és la millor manera de parlar; han de comunicar tot allò que han viscut, tot allò que han viscut estan al costat de Jesús.

Jesús és conscient que el tresor que confia als apòstols és un tresor que es porta al cor. Per això no es cal que es preocupin massa, no cal prendre res; només el més imprescindible per al camí: bastó i sandàlies. Hem d’anar pel món confiant en la bona voluntat de la gent. Això posa de manifest la missió encomanada als apòstols. També ho hem vist a la primera lectura amb el profeta Amós.

Després d’un temps de viure i escoltar el mestre, ara són els apòstols els enviats a proclamar l’Evangeli. Convé afegir que quan els envia no assegura èxits, els diu més aviat que tindran fracassos, però no s’han de desanimar ni pel fracàs. I això és ahir i és avui.

Tampoc avui Jesús ens envia èxits. I des d’aquell moment l’Església no ha de deixar d’anunciar a tothom el regne de Déu. També avui, seguint el manament del mateix Jesús. Som testimonis. Més que anunciar èxits, potser hem d’anunciar a vegades fracassos.

Els protagonistes no som pas nosaltres, el protagonista és l’Evangeli, és Jesús. A vegades es poden recollir fruits, i a vegades es poden recollir sobres.

En enviar-los a predicar no els diu què han de dir. Els diu que comuniquen allò que han viscut, allò que han vist, allò que han sentit estan amb Jesús. Ell és conscient que el tresor confiat als apòstols es porta al cor, per això els envia amb una pobresa total de mitjans, ni bossa, ni sarró... només han de portar allò que ajuda per al camí: unes sandàlies. Han d’anar pel món confiant amb la bondat de la gent.

Després d’un temps de viure amb el mestre ara els toca a ells anunciar la Bona Nova, l’Evangeli. I des d’aquell dia l’Església no ha deixat mai d’anunciar a tothom el regne de Déu fins el dia d’avui.

I Jesús, quan els envia a predicar, no els assegura èxits, més aviat tastaran potser el fracàs. Però ni davant del fracàs s’han de desanimar. No som nosaltres els que prediquem. Nosaltres som els que simplement anunciem allò que vivim. Som enviats no a segar sinó a sembrar.

Aquesta missió que Jesús encomana s’ha de fer donant gràcies a Déu. Ells ens ha beneït primer, tal com diu la carta als efesis.

Que l’Eucaristia que ara celebrem ens ajudi a animar-nos cada dia més per donar testimoni del que creiem i del que vivim. Amb l’alegria que dóna la fe que professem. Ell, i només Ell, és el camí, la veritat i la vida.

Lectures i homilia del diumenge 14 de durant l’any

És el fracàs que som provats

Mn. A. Roquer. 

Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 2,2-5)

En aquells dies, l’Esperit entrà dintre meu, em va fer aixecar dret i vaig sentir que em parlava. Em digué: «Fill d’home, t’envio al poble d’Israel, a un poble de rebels que s’han alçat contra mi. Tant ells com els seus pares, fins avui mateix, no han deixat mai de ser-me infidels. T’envio a aquests fills de cara endurida i de cor empedreït. Tant si t’escolten com si no t’escolten, tu digue’ls: “Això diu el Senyor Déu”, perquè, ni que siguin un poble que sempre es revolta, han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells.»

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 12,7-10)

Germans, les revelacions que he rebut eren tan extraordinàries que Déu, perquè no m’enorgulleixi, ha permès que em clavessin com una espina a la carn: és un enviat de Satanàs que em bufeteja perquè m’enorgulleixi. Jo he demanat tres vegades al Senyor que me’n deslliuri, però ell m’ha respost: En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més com més febles són les teves forces. Per això estic content de gloriar-me de les meves febleses; gràcies a elles tinc dintre meu la força del Crist. M’agrada ser feble i veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist. Quan sóc feble és quan sóc realment fort.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 6,1-6)

En aquell temps, Jesús anà a Natzaret, el seu poble, acompanyat dels seus deixebles. El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga. Tothom, en sentir-lo, se n’estranyava i deia: «D’on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?» I se n’escandalitzaven. Jesús els digué: «Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva.» I no hi pogué fer cap miracle; només va imposar les mans a uns quants malalts, que es van posar bé. I el sorprenia que no volguessin creure. Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.

Homilia:

Segurament que alguna vegada hem experimentat, en més o en menys, un cert fracàs a la vida. Certament, és una experiència que no voldria pas per a ningú. Més aviat, voldríem experimentar, som així!, el triomf, l’èxit... Però és el fracàs que som provats.

Les lectures d’avui, sobre tot l’evangeli, ens posen davant el fracàs de Jesús. El fracàs de Jesús justament al seu poble de Natzaret. No és ben rebut, fracassa. La gent troba estrany que del fuster del poble surti aquella saviesa. Jesús s’estranyava de la seva poca fe. I marxa cap a altres llocs a predicar la Bona Nova de l’Evangeli; a Natzaret no el volen escoltar. Es compleixen les paraules de l’evangeli de Joan: “Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit”.

Al profeta Ezequiel li passa una cosa semblant. Sovint, massa sovint, el missatge dels profetes és incòmode perquè deixa en evidència qui som realment, no qui ens pensem que som. Potser és allò de Qui t’estima et farà plorar.

A la nostra vida sovint experimentem moments de goigs, petits èxits; però també fracassos. Jesús no fa miracles per convèncer ningú. Jesús no fa miracles per enlluernar ningú. Jesús no fa miracles en profit propi. Quan li diguin “baixa de la creu i creurem en tu” no baixa. Qui segueixi Jesús pels seus miracles no seguirà Jesús, seguirà els miracles.

A Natzaret, Jesús, com ell mateix diu, és mal rebut. Però el fracàs no fa de Jesús un fracassat, com no ho farà la seva mort en creu. No serà que qui fracassa és el que no hi col·labora? Qui fracassa és el qui el crucifica? Jesús no és una persona fracassada perquè actua mogut per la veritat. Quan s’avisa d’un possible fracàs, i aquell qui avisa sap què diu i no és escoltat, qui fracassa? No podem parlar, doncs, del fracàs de Jesús a Natzaret. Hauríem de parlar del fracàs dels de Natzaret davant de Jesús.

Amb tot el motiu impedeix creure els de Natzaret; no entenen res. Ells no poden entendre que la Paraula de Déu els vingui de part del fuster del poble (Aquell, el fill de la Maria!). No veuen en Jesús ningú més que un dels seus... i prou; no té la categoria de Moisés, no té la garantia dels mestres de la Llei de Jerusalem.

El camí escollit per Déu és un camí massa senzill a vegades, massa d’estar per casa. El Déu del Sinaí creiem que pot parlar, però els altres... vés a saber! Volem espectacle, el que és senzill no crida l’atenció. La fe demana aprendre a saber mirar la vida i les persones amb la mirada de Déu: no és queda en les aparences, va al cor. L’home veu a les aparences, el Senyor veu el fons del cor.

Ezequiel va tenir la força per continuar profetitzant. Sant Pau, malgrat la seva feblesa, va seguir anunciant la Paraula de Déu.

Que aquesta eucaristia que ara celebrem ens doni el goig d’escoltar la Paraula de Déu, tant si ens agrada com si no ens agrada. La bona medicina, per curar, no cal que sigui bona, cal que curi.