diumenge, 1 de març del 2015

Lectures i homilia del diumenge 2n de Quaresma

Déu posa a prova. Déu vol garantia de la fe.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre del Gènesi (Gn 22,1-2.9a.10-13.15-18)
En aquells dies, Déu, per posar a prova Abraham, el cridà: «Abraham.» Ell respongué: «Aquí em teniu.» Déu li digué: «Pren, si et plau, Isahac, el teu fill únic, que tant estimes, vés-te’n al país de Morià, i allà, dalt de la muntanya que jo t’indicaré, sacrifica’l en holocaust.» Arribats a l’indret que Déu havia indicat a Abraham, hi aixecà l’altar i apilà la llenya. Llavors agafà el ganivet per degollar el seu fill. Però l’àngel del Senyor el cridà des del cel: «Abraham, Abraham.» Ell li respongué: «Aquí em teniu.» L’àngel li digué: «Deixa estar el noi, no li facis res. Ja veig que reverencies Déu, tu que no m’has refusat el teu fill únic.» Llavors Abraham alçà els ulls i veié un moltó agafat per les banyes en una bardissa. Hi anà, el prengué i el sacrificà en holocaust en lloc del seu fill. L’àngel del Senyor tornà a cridar Abraham des del cel i li digué: «Escolta l’oracle del Senyor: “Ja que has fet això de no refusar-me el teu fill únic, juro per mi mateix que t’ompliré de benediccions i faré que la teva descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar; els teus descendents heretaran les ciutats dels seus enemics, i tots els nadius del país, per beneir-se, es valdran de la teva descendència, perquè has obeït el que jo t’havia manat”.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,31b-34)
Germans, si tenim Déu a favor nostre, qui tindrem en contra? Ell, que va entregar el seu propi Fill per tots nosaltres i no el va plànyer, com no estarà disposat a donar-nos-ho tot, juntament amb el seu Fill? Qui es presentarà per acusar els elegits de Déu? És Déu qui els declara innocents. Qui gosarà condemnar-los? Jesucrist, el qui va morir, més encara, el qui va ressuscitar, és el qui està a la dreta de Déu intercedint per nosaltres.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 9,2-10)
En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, els dugué tots sols dalt d’una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells: els seus vestits es tornaren fulgurants, i eren tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Se’ls aparegué Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. Llavors Pere diu a Jesús: «Rabí, que n’estem de bé aquí dalt! Hi farem tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.» No sabia pas què dir, d’esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els cobria, i del núvol estant va sortir una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.» Immediatament, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells. Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no referissin a ningú allò que havien vist, fins després que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules i discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d’entre els morts».
Homilia:
Va bé tot just, com aquell qui diu, començat el camí quaresmal, veure on ens porta aquest camí. Perquè els camins no tenen un fi per si mateix, són per portar a un lloc; i anem cap a la Pasqua. Aquest deu ser l’objectiu de posar ja, al segon diumenge de Quaresma, l’evangeli de la Transfiguració.

Ara no sé ben bé si Jesús és transfigurat a la muntanya del Tabor... o a la muntanya del Calvari. Al Tabor ens mostra qui és; al Calvari el que n’hem fet els homes d’aquest fill de Déu. “Aquest és el meu fill” al Calvari i al Tabor. Escoltem-lo al Calvari i al Tabor! Déu parla... i espera que tots estiguem atents, que escoltem què diu. Però d’entrada allò que diu no és fàcil d’entendre. Abraham, tot i la seva obediència, té dificultat per entendre allò que Déu vol.

Els elegits de Déu passen per proves. Déu posa a prova. Déu vol garantia de la fe, no emocions. Déu posa a prova la fe d’Abraham, i Abraham va creure contra tota esperança. Situació que, tal vegada, ens hi podem trobar nosaltres. Ha de sacrificar el fill Isaac a la muntanya de Morià, figura del Crist que serà sacrificat a la muntanya del Calvari. Tots dos són signe de l’aliança entre Déu i la humanitat. Déu va entregar el seu propi fill per tots nosaltres. El qui escolta aquestes paraules s’encara amb el misteri de Déu i el misteri de la humanitat.

Déu posa a prova la fe d’Abraham. Una prova incomprensible; altrament no fora una prova! Tot i que ara ens pot resultar més comprensible; senzillament, perquè en sabem el final.

Com en el cas de la mort en creu de Jesús al Calvari, com els dos deixebles d’Emmaús, quan Lluc ens diu “en aquell moment se’ls obriren els ulls”, fins aleshores de la resurrecció no havien entès res. La resurrecció explica i fa entendre el perquè de la mort en creu; fa entendre tot el misteri del dolor.
Pujar la muntanya comporta un esforç, però és allà, malgrat l’esforç on trobarem el goig de saber qui és de veritat Jesús. “Aquest és el meu fill, el meu estimat. Escolteu-lo”. I en aquest cas escoltar no vol dir només parar l’orella, vol dir, sobretot, fer-ne cas, creure’l. Déu ens parla. Al final de cada lectura diem “Paraula de Déu”.

Déu espera que siguem atents, que escoltem. Però d’entrada, allò que ens diu no és fàcil, a vegades, d’entendre i de descobrir-ne tot el sentit. Abraham, tot i la seva obediència, té dificultat per entendre Déu. Els elegits de Déu sempre passen proves; i les proves posen a prova la capacitat de creure. Creure en Déu quan totes ens ponen, no sé si és creure en Déu, o creure en les nostres conveniències. I la creu no hi entra mai en els nostres projectes.

Tot creient necessita, també nosaltres, un Tabor al llarg de la vida. Moments ens els quals se senti confortada la nostra fe. Moments de Tabor que ens fan sentir més segurs al mig de tants dubtes, al mig de tantes dificultats, que hi són. Creus en tenim tots i moments de Tabor, també! L’evangeli d’avui és per obrir els ulls. És un regal per veure com hem d’actuar cada dia segons allò que creiem. Com puc fer passar a la vida, la vida de cada dia, la joia de la fe. La Transfiguració va fer comprendre als deixebles que la passió és necessària per arribar a la glòria de la resurrecció.


Esperar la Pasqua sense un Divendres Sant és somiar truites. La joia de la Pasqua és proporcional al dolor del Divendres Sant. El Senyor és amb nosaltres el dia de Pasqua i el Divendres Sant, al Tabor i al Calvari.

dijous, 26 de febrer del 2015

Missa de l’aparició. Missa de Santa Maria, mare de la reconciliació. Dimecres. 25-2-2015

Mn. A. Roquer. 
“Vós heu donat en Maria, que no tenia pecat, un cor ple de misericòrdia envers tots els vostres fills”.
Homilia:
El temps de Quaresma comença, pràcticament, amb les paraules de l’apòstol sant Pau: “Us ho recomano, reconcilieu-vos amb Déu”. I avui ens ho ha tornat a repetir.

La funció de reconciliació, de fer les paus, la té també la Verge Maria. No envà nosaltres l’anomenen Mare de Misericòrdia. Misericòrdia és la manifestació plena de la reconciliació.

Anant als primers segles trobarem molts tractats sobre aquets tema. Se’ns diu: “En el sí de Maria és el lloc on s’ha realitzat la pau entre Déu i els homes”. I el papa Joan Pau II ens deia: “La Verge Maria fou associada a l’obra de la reconciliació en virtut de la seva maternitat divina”. A l’Edat Mitjana se l’anomena Camí de Reconciliació o, també, Mare de la Reconciliació. “No hi ha altre reconciliació fora d’aquella que vós heu fet possible”, diu sant Anselm.

Per això els fidels acuden a ella per a que intercedeixi per ells i puguin obtenir la gràcia del perdó. I així la venerem com a “Refugi de pecadors”.

Per això, durant la Quaresma, sobretot en els santuaris marians, on acuden sovint els fidels, i més si en aquest santuari si venera la imatge amb el títol de Mare de Déu de Misericòrdia, és on podem acudir per demanar el perdó. Sobretot si pensem que les mares sempre tenen una debilitat: la capacitat de ser refugi de les malifetes dels fills. Les mares, com ningú, sempre són propenses a comprendre, a acollir; per tant, a perdonar els errors dels fills.

Recordant que el cor de Maria sempre fou amatent a acollir els pecadors, que ben posat, doncs, el títol de Mare de Misericòrdia. Un títol que sempre escau, i més en temps quaresmal, temps de reconciliació; temps, doncs, de misericòrdia; per a que recordem que Maria era misericordiosa envers els pecadors.

Com Jesús digué a Joan, al peu de la creu, “Aquí tens la teva mare”, se’ns ha dit també a tots nosaltres, devots del Santuari, “Aquí tens la teva mare”. Aquesta és la funció maternal de Maria. És en el sí de Maria on ha tingut lloc, al fer-se home, la reconciliació de Déu amb la humanitat.


Direm al prefaci: “Vós heu donat en Maria, que no tenia pecat, un cor ple de misericòrdia envers tots els vostres fills”.

diumenge, 22 de febrer del 2015

Lectures i homilia del diumenge 1r de Quaresma

A veure si som capaços aquesta Quaresma de vèncer les temptacions com hem vist a l’Evangeli que Jesús les va vèncer. I no és fàcil, però al davant hi ha la Pasqua.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre del Gènesi (Gn 9,8-15)
Déu digué a Noè i als seus fills: «Jo faig la meva aliança amb vosaltres, amb els vostres descendents i amb tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres, els ocells, el bestiar i tots els animals domèstics i feréstecs que han sortit de l’arca. Jo faig amb vosaltres aquesta aliança meva: La vida no serà mai més exterminada per l’aigua del diluvi, no hi haurà mai més cap diluvi que devasti la terra.» Déu digué: «El signe d’aliança que poso entre jo i vosaltres i tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres per totes les generacions és aquest: posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i la terra. Quan cobriré la terra de nuvolades i apareixerà l’arc entre els núvols, em recordaré de l’aliança que hi ha entre jo i vosaltres i tots els éssers animats; l’aigua no formarà més un diluvi que faci desaparèixer tot rastre de vida.»
Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 3,18-22)
Estimats: Crist morí una vegada per raó dels pecats. Ell, el just, va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu. El seu cos va ser mort, però per l’Esperit fou retornat a la vida. Per això anà a dur la seva proclama als esperits empresonats, que s’havien resistit a creure en temps de Noè, quan la paciència de Déu esperava, mentre preparaven l’arca. En aquella arca se salvaren a través de l’aigua unes poques persones, vuit en total, i l’aigua prefigurava el baptisme que ara us salva, i que no consisteix a deixar net el cos, sinó a demanar a Déu una consciència bona gràcies a la resurrecció de Jesucrist, que se n’anà al cel, va rebre la submissió de les potestats i dels estols angèlics i està a la dreta de Déu.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 1,12-15)
En aquell temps, l’Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. Vivia entre els animals feréstecs i l’alimentaven els àngels. Després d’haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l’hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova.»
Homilia:
A vegades passen coses inesperades. No sé on és el sermó! Hi ha una solució... És que, i més tractant-se de Quaresma, ara jo improvisi unes paraules. Però això en el fons és una mica d’ofensa a l’auditori, perquè aquí no es tracta d’improvisar res.

Potser no fora cap cosa que no fos correcta que ara tinguéssim uns breus moments de silenci i cadascú es faci la seva pròpia homilia. Vull dir que cadascú tregui unes conclusions pràctiques de l’evangeli de les Temptacions. Senzillament, perquè avui Jesús no en té cap de temptació! Nosaltres, sí.


A veure si som capaços aquesta Quaresma de vèncer les temptacions com hem vist a l’Evangeli que Jesús les va vèncer. I no és fàcil, però al davant hi ha la Pasqua.

diumenge, 8 de febrer del 2015

Lectures i homilia del diumenge 5 de durant l’any

És en la quotidianitat de cada dia, si som seguidors de Jesús, on s’ha de veure allò que diem que creiem, allò que aquí hem escoltat, allò que aquí hem viscut, allò que aquí hem celebrat, allò que aquí hem menjat. 
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de Job (Jb 7,1-4.6-7)
Job digué als seus amics: «L’home, a la terra, no està sotmès a servitud? No passa la vida com un jornaler? Com un esclau es deleix per asseure’s a l’ombra, espera l’hora de cobrar com el treballador. Però a mi m’ha tocat per herència passar mesos en va, la paga que em donen són les nits en blanc. Així que em fico al llit ja penso: Quan serà de dia perquè em pugui llevar? I estic neguitós del vespre a la matinada. Els meus dies han corregut més que una llançadora, ja s’acaben, ja no hi queda fil. Recordeu que la meva vida no és sinó un respir: els meus ulls no tornaran a veure la felicitat.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 9,16-19.22-23)
Germans, jo no puc gloriar-me d’anunciar l’evangeli: hi estic obligat, i pobre de mi que no ho fes! Si jo m’ho hagués buscat podria esperar-ne una recompensa, però no havent-ho buscat, per a mi és un encàrrec que he rebut de Déu. Per quin motiu puc esperar una recompensa? Doncs que jo, quan treballo per difondre l’evangeli, no el converteixi en cosa costosa, sinó que renunciï al dret que em dóna el meu servei. Jo sóc lliure: no era esclau de ningú, però m’he fet esclau de tots per guanyar-ne tants com pugui. Per guanyar els febles, m’he fet feble com ells. M’he fet tot amb tots per guanyar-ne alguns, sigui com sigui. Tractant-se de l’evangeli, estic disposat a fer tot el que calgui per poder-hi tenir part.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 1,29-39)
En aquell temps, Jesús, sortint de la sinagoga, se n’anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús. Ell li va donar la mà i la va fer llevar, la febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula. Al vespre, quan el sol s’havia post, li portaren tots els malalts i els endimoniats. Tota la ciutat s’havia aplegat davant la porta i ell va curar molts malalts de diverses malalties; va treure molts dimonis, i no els deixava parlar, perquè sabien qui era. De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà a un lloc solitari i s’hi quedà pregant. Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo. Quan el trobaren li digueren: «Tothom us està buscant.» Ell els digué: «Anem a d’altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió.» I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis.

Homilia:
Ara, a l’Evangeli, acabem d’escoltar el que era una jornada de Jesús. Ell és la resposta per a tots els temps, la resposta viva de Déu, per a tots nosaltres; la resposta a tots els jobs. Ell sempre està a prop dels que sofreixen; els toca, els escolta, els dóna la ma; és a dir: s’interessa per les persones, sosté als desvalguts. Malalts a causa de les malalties, o malalts a causa de l’egoisme, o malalts a causa de l’orgull, que són malalties. Ell ens pot ajudar a aixecar-nos. Aquesta manera de fer de Jesús és imatge de tantes persones que es dediquen i treballen per a l’Església, a les parròquies, a la catequesi, a Caritas, o a les celebracions de la missa, lectors i monitors...

Avui hauríem de fer ben nostres aquelles paraules de Pau a la segona lectura: “Que l’Evangeli no es converteixi en una cosa costosa”. Hi ha moltes maneres de fer costós l’Evangeli: ideologies, actituds intransigents, incomprensió, radicalismes... i, fins i tot, algunes aparences de pietat. L’Evangeli és un projecte, un estímul, que és possible viure’l. L’Evangeli és molt escoltat, és molt admirat, però potser és poc seguit. I el seguiment de Jesús no porta a la vellesa de la resignació davant del mal, va molt més enllà! Va més enllà d’una comprensió, traspassa el llindar de l’esperança, arriba fins a la heroïcitat de la caritat. Només així es poden capgirar com un mitjó tantes situacions de la vida que comporten una actitud de servei per amor, no només per llàstima; com Jesús, a casa de Pere, com Pau i tants cristians al llarg de la història. I per això fem nostra la pregària del final de la celebració d’avui: “Feu que siguem de tal manera conseqüents amb la nostra fe que contribuïm a la salvació del món”.

A l’evangeli hem escoltat una curació de Jesús. Certament, l’únic que ens pot ajudar a tornar a començar, a alçar-nos, a ressuscitar és Jesús i el seu Evangeli. La febre del desànim la podem tenir tots, en un moment o altre, per un motiu o per un altre. És tan evangèlic allò de: “Senyor, aquell que estimeu està malalt”. L’Evangeli no és només costós. Que tot allò que ens importa a la societat de consum resulta totalment angoixós, traumàtic; i tots l’obeïm fidelment per por de fer el ridícul, per por de no estar al dia; per por, en una paraula, del què poden pensar de nosaltres. L’Evangeli sempre és una crida a la conversió. És algú que ens dóna la ma i ens diu “Aixeca’t”.


Potser sí que la celebració de l’Eucaristia no comença amb “El Senyor sigui en vosaltres”, sinó amb aquell “Aneu-vos-en en pau”. És en la quotidianitat de cada dia, si som seguidors de Jesús, on s’ha de veure allò que diem que creiem, allò que aquí hem escoltat, allò que aquí hem viscut, allò que aquí hem celebrat, allò que aquí hem menjat. Aquí és on ens alimentem per viure la vida, aquí i fora d’aquí. I és aquí on podem experimentar el què creiem. I els altres podran veure que allò que diem que creiem és veritat. Aquí podem curar les ferides de la vida, podem experimentar la força de la fe, podem viure d’una altra manera la vida. Avui aquí, i tots els dies.