Lectures i homiia de la festivitat de Santa Maria, Mare de Déu.

Que com Maria sapiguem escoltar per creure de debò en el projecte salvador de Déu, en el qual ella hi va col·laborar amb tota generositat.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre dels Nombres (Nm 6,22-27)

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès: «Digues a Aharon i als seus fills: Beneïu el poble d’Israel amb aquestes paraules: “Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau.” Així interposaran el meu nom a favor del poble d’Israel, i jo el beneiré.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 4,4-7)

Germans, quan el temps arribà a la seva plenitud, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, per rescatar els qui vivien sota la Llei, perquè obtinguéssim ja la condició de fills. I la prova que som fills de Déu és que l’Esperit del seu Fill que ell ha enviat crida en els nostres cors: «Abbà, Pare!» Per tant, ja no ets esclau, sinó fill; i si ets fill, també ets hereu, per gràcia de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 2,16-21)

En aquell temps, els pastors anaren a Bet-Lèhem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora. Havent-ho vist amb els propis ulls, van contar el que els havien dit d’aquell infant, i tothom qui ho sentia es meravellava del que deien els pastors. Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava. Després els pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit; tot van trobar-ho com els ho havien anunciat. Passats vuit dies, quan hagueren de circumcidar-lo; li posaren el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare.

Homilia:

El dia primer de l’any, els cristians centrem l’atenció i la mirada en Maria, la mare de Déu. És la festa dedicada a Maria més antiga de l’Església Romana. Avui és la vuitada de Nadal, però la idea que domina generalment és el pas d’un any a l’altre. Una festa a la qual els cristians no som pas aliens: també som temps, també passem. És un do el temps que hem rebut, un regal que ens ha estat donat.

Fixem la mirada en Maria, la mare d’aquell infant faixat amb bolquers, posat en una menjadora tal com va ser anunciats als pastors. Sant Pau parla del fill nascut d’una dona; aquesta dona és Maria, Maria de Natzaret, “la que conservava aquests records en el seu cor i”... els anava rumiant. I com que som una mica desmemoriats que Maria ens refresqui una mica la memòria per veure com n’és d’important el mantenir en el nostre interior la memòria de Jesús, des del seu naixement fins a la seva mort i resurrecció.

Solament l’amor i la sol·licitud d’una mare és capaç de reunir tota la família, en aquest cas aquests dies, al voltant d’una taula. I si avui destaquem en Maria la seva maternitat divina, no és pas per allunyar-la de nosaltres sinó, jo diria, per fer-la més propera: és mare! Quina mare no se sent feliç quan veu els fills asseguts a la taula.

I la primera lectura ens ha recordat la benedicció recomanada a Moisés. Sempre serà en l’amor on millor es pot experimentar la predilecció de Déu que és Pare. La paraula beneir, en llatí benedixere que vol dir dir bé, reconeix molts valors, vol dir comprendre les febleses. Una actitud ben maternal.

I també fem memòria de la jornada mundial de la pau. “A la terra, pau” diuen el àngels de Betlem. La jornada mundial de la pau fou instituïda per Pau VI fa 50 anys.

Avui, tot i ser la vuitada de Nadal i el dia de la Pau, quan ens trobem pel carrer ens diem: Bon any nou! El pas d’un any civil a un altre és una autèntica festa, a la qual els cristians no ens en sentim pas aliens: també som temps. Som conscients del pas del temps, del pas de la vida, perquè allò que passa no són pas les agulles d’un rellotge, allò que passa som nosaltres. La vida és un do que sempre hem d’agrair.

Sant Pau ens ha parlat del temps que ha arribat al seu punt màxim quan Déu ha enviat el seu fill. Aquesta és l’afirmació de la segona lectura. La benedicció més generosa de Déu: “Sou fills de Déu”. Per tant sant Pau també ens ha recordat: “No som esclaus”. Això sí que és realment passar de la nit al dia, de la fosca a la llum, de l’esclavatge a la filiació. Mai ens podríem imaginar tenir Déu per pare. Aquest do únic el devem al seu fill, nascut entre nosaltres com a home.

Que com Maria sapiguem escoltar per creure de debò en el projecte salvador de Déu, en el qual ella hi va col·laborar amb tota generositat.

A vegades portem al damunt moltes frustracions, desànims, angoixes, cansament. Demanem que la vinguda d’aquest any ens porti pau, assereni els nostres cors, ens doni nova empenta, noves forces... i com els pastors anem a l’encontre d’aquell que pot omplir del tot i per a sempre la nostra vida. Que aquest any que avui hem començat sigui un temps de salvació, i les famílies i el món trobin en Jesucrist aquell que el món esperava.

Per a Déu no hi ha res impossible!

Lectures i homilia de la festivitat de la Sagrada Família

Que aquestes festes de Nadal, tan marcades a casa nostra per l’ambient familiar, siguin una bona ocasió per a la reflexió, per la renovació de vincles d’amor entre tots els que formem una família.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira (Sir 3,3-7.14-17a)

En els fills, el Senyor fa l’elogi del pare i sentencia a favor de la mare. Qui honora el pare expia els pecats, qui honora la mare es guanya un tresor. Els fills seran la felicitat del qui honora el pare; quan pregui, Déu se l’escoltarà. Qui honora el pare viurà molts anys, qui honora la mare obtindrà del Senyor la recompensa. Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment, sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força. Déu no oblidarà la pietat que tinguis pel pare; te la tindrà en compte per a compensar els teus pecats.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 3,12-21)

Germans, tingueu els sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència; suporteu-vos els uns als altres, i si alguns tinguéssiu res a dir contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat; perdoneu també vosaltres. I com a coronament de tot això estimeu-vos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona. Que la pau de Crist coroni en els vostres cors els combats que manteniu; recordeu que en aquesta pau heu estat cridats a formar un sol cos. I sigueu agraïts. Que la paraula de Crist tingui estada entre vosaltres en tota la seva riquesa; instruïu-vos i amonesteu-vos els uns als altres amb tota mena de doctrina; agraïts a Déu, canteu-li en els vostres cors amb salms, himnes i càntics de l’Esperit; tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom de Jesús, adreçant per ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies. Dones, cal que sigueu submises al marit en el Senyor. Marits, estimeu l’esposa, no us malhumoreu amb ella. Fills, creieu en tot els pares; això agrada al Senyor. Pares, no importuneu els vostres fills, que no es desanimin.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 2,22-40)

Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per presentar-lo al Senyor, [complint el que prescriu la Llei, que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor. També havien d’oferir en sacrifici «un parell de tórtores o dos colomins», com diu la Llei del Senyor. Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós, que esperava l’hora en què Israel seria consolat, i tenia en ell l’Esperit Sant. En una revelació, l’Esperit Sant li havia promès que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit Sant, i quan els pares entraven amb el nen Jesús, per complir en ell el que era costum segons la Llei, Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble.» El seu pare i la seva mare estaven meravellats d’això que es deia d’ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.» Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat vídua fins aleshores, als vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora, donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida.] I quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor.

Homilia:

Som dins de l’octava de Nadal i encara ressona el cant dels àngels que anuncien els naixement de Jesús. I si en el misteri de Nadal ens extasiem davant l’Infant, avui fem un pas més i contemplem tota la família de Natzaret. Una bona ocasió per projectar la llum de l’Evangeli sobre les nostres pròpies famílies. I amb tot, la de Natzaret és una família irrepetible: Josep és anomenat el Just; Maria, la mare, és immaculada; i el fill... el mateix fill de Déu fet home.

Fins ara l’evangeli de Lluc ens ha proposat motius d’alegria i comença a agafar un altre to una mica diferent. Tampoc a la família de Natzaret tot són flors i violes, no lligaven els gossos amb llonganisses. Però sí que hi havia una cosa que els feia superar tots els entrebancs: la confiança en Déu.

Més enllà de tots els interrogants que avui s’obren a la institució familiar, també s’obren escletxes de llum que ajuden a aquest misteri de comunió, que tot i ser molt diferent de la penúria de Natzaret, són també un misteri d’amor, de comprensió, d’acceptació, de perdó.

Com Jesús és d’aquest món baixà amb ells a Natzaret i els era obedient; i com que és d’aquest món el nen creixia, era entenimentat i obedient. Davant de la família de Natzaret gosem adreçar al Pare una pregària insistent per a que les nostres famílies acullin amb joia el gran misteri de la tendresa, de l’amor i de la compressió que cantaren els àngels la nit de Betlem.

En el centre d’aquestes festes nosaltres cultivem el caliu familiar. Gosem dir que creiem en la família com un espai privilegiat per viure l’amor. I si ve en la societat actual emergeixen noves visions sobre el nucli familiar, no és menys cert que els llaços afectius entre els seus membres sempre consistiran una base ferma sobre la qual es pot construir el present i el futur, a nivell personal i a nivell social.

Cal que els cristians del nostre món occidental sentim en claredat que Déu no es desdirà mai del seu amor. Déu mai no abandonarà a aquells en qui ha arrelat sòlidament el seu amor. I és present sempre quan les situacions són favorables i quan les situacions són adverses.

Avui, doncs, davant de la família de Natzaret, gosem adreçar a Déu, el que tenim com a Pare, una súplica per a que les nostres famílies acullin joioses el misteri de tendresa que veiem en la família de Natzaret.

Que aquestes festes de Nadal, tan marcades a casa nostra per l’ambient familiar, siguin una bona ocasió per a la reflexió, per la renovació de vincles d’amor entre tots els que formem una família.

La família de Natzaret és un exemple. Es pot estimar més enllà dels entrebancs i les dificultat. I per això ens son un exemple.

Homilia de la Festivitat de Sant Joan Evangelista. Missa de l’aparició.

El seu símbol és l’àliga perquè el seu evangeli és el que, podríem dir, vola més amunt.

Un evangeli que, com diu ell mateix, ha estat escrit

“per a que cregueu, i creient tingueu vida”.

Mn. A. Roquer

Homilia:

Sant Joan, l’evangelista, i apòstol, juntament amb sant Esteve, que celebràvem ahir, se’ls anomena, pel lloc que ocupen a la celebració del calendari cristià “els companys de Jesús”. D’aquí ve que els celebrem immediatament després del dia de Nadal.

Sant Joan és l’autor, com sabeu, del 4t Evangeli. Té tres cartes, també, al Nou Testament. I ben segur és l’autor del llibre de l’Apocalipsi. Doncs avui celebrem un sant, com podreu veure, molt important. I més en un santuari de la Mare de Déu, ja que Joan és qui es va fer càrrec de Maria després de la mort de Jesús (“Aquí tens la teva mare. Aquí tens el teu fill”); i Joan la prengué a casa seva. Aquest és el testament de Jesús. Per això sempre posaria jo una imatge de sant Joan als santuaris marians.

I també Joan és el primer que veu qui és aquell home que hi ha a la platja després de la resurrecció (“És el Senyor” diu). És el que en el Darrer Sopar, recolzat al costat de Jesús, pregunta qui és qui el trairà. És Joan que acaba l’escrit del seu Evangeli dient: “Aquest és el deixeble que dóna testimoni”. I sabem que el seu testimoni és veritat. “El deixeble que Jesús estimava tant” ens diu l’Evangeli”. Fins i tot va córrer entre els apòstols una nova estranya: que Joan no moriria.

La data d’avui, com a festa dedicada a sant Joan, ja ens ve del segle IV, tant a l’Orient com també aquí a l’Occident. El seu símbol és l’àliga perquè el seu evangeli és el que, podríem dir, vola més amunt. Un evangeli que, com diu ell mateix, ha estat escrit “per a que cregueu, i creient tingueu vida”.

És una mica estrany que un sant com aquest no hagi tingut una veneració més popular a casa nostra, a Occident. Ahir celebràvem sant Esteve, el primer que seguí Jesús en el martiri; i avui celebrem sant Joan, el primer que el seguí com apòstol al llac de Galilea. Deu ser per això que aquests dos se’ls anomena “els companys de Jesús”.

Però Joan és encara més. No oblidem mai les paraules de Jesús a la creu adreçades a Joan: “Aquí tens la teva mare”. Ell escriu al seu evangeli per a tots nosaltres, en diu: “Per a que tinguem vida”.

Lectures i homilia del dia de Nadal

Nadal és “Deu amb nosaltres”. És Déu fet un de nosaltres. 

Obrim-li la porta. No tinguem por d’un Déu que s’ha fet un infant de bolquers. Aquesta debilitat és la nostra força.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 52,7-10)

Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu és rei.» Escolta els crits dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig: veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió. Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem. Als ulls de tots els pobles el Senyor ha estès el seu braç sant, i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 1,1-6)

En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, que ell ha constituït hereu de tot, per mitjà del qual ja havia creat el món. Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, i que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, acabada l’obra de purificació dels pecats s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina, i ocupa un lloc tant més superior als àngels com més incomparable és el títol que posseeix en herència. Perquè, a quin dels àngels Déu ha dit mai: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»? I encara: «Jo seré el seu pare, i ell serà el meu Fill»? Diu també quan presenta al món el seu primogènit: «Que es prosternin davant d’ell tots els àngels de Déu.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,1-18)

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. [Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.] Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes. Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. [Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.]

Homilia:

Aquesta nit ens ha nascut un Salvador. Cap altre missatge no ha tingut ni tindrà mai paraules més encertades que les d’aquell que és la paraula de Déu. En Fill se’ns ofereix un germà. No som esclaus, no som titelles. És un goig sentir els passos del missatger que porta la pau, veure la imatge del nen del pessebre que ens porta una vegada més la seva pau. Ha arribat el moment que esperàvem i ho celebrem aquest dia tan entranyable del naixement de Jesús. Déu ha parlat en el seu Fill, home com nosaltres. I l’hem entès.

Aquell Jesús que neix de la senzillesa més absoluta. La riquesa de Déu és una altra. La vida de Jesús és una altra. La llum de Déu és una altra llum. Amb Ell la nostra feblesa esdevé fortalesa; la nostra foscor, llum; la nostra pobresa, riquesa; la nostra mort, vida. Neix en un estable per a que ningú se senti exclòs del seu amor.

Dia joiós perquè ens dóna el regal més insospitat i més inesperat. El Fill de Déu que plora per a que nosaltres puguem eixugar les nostres llàgrimes. Cap altre missatge que aquest serà més eloqüent. En el Fill de Déu, nat en un estable, Déu ha parlat. Aquest infant, aquest nen que neix en la pobresa d’un estable... mai cap llum serà més clara. En plena nit, una llum ha envoltat els pastors. Per això el missatge de Nadal comença amb aquestes paraules: “No tingueu por”. I també se’ns diu avui a nosaltres “No tingueu por”.

L’alegria de Nadal no és una més entre altres alegries. No la podem confondre amb un benestar, amb treure de la rifa...; és més. Nadal és molt més. Però no ens hem d’estranyar. Preferim viure en les tenebres. No sé per què. Ens fa por la llum de Déu, ens costa viure en la veritat de Déu. Qui no posi avui més llum i més veritat en la seva vida, per a ell no serà Nadal.

El missatger diu als pastors. “Us porto una gran alegria. I ho serà per a tot el poble”. L’alegria de Nadal no és una alegria més entre d’altres. No la podem confondre amb un benestar material... quan en el primer Nadal, de ben estar material, res de res, quan l’alegria del Nadal fou una pobresa extrema. És una alegria que ens ve de nou, que no l’esperàvem, que ni hi somiàvem.

Si Jesús ja no és una Bona Nova, si el seu Evangeli ja no ens diu res, si reduïm Nadal a un benestar material o a una rifa, ens quedarem sense el Nadal. L’única raó de celebrar-ho és aquesta: “Déu és amb nosaltres”; Déu és un dels nostres. Aquell nen no ha nascut per a Maria, per a Josep; no és d’ells, és de tots. Sense això no hi ha Nadal. Despertarem milers de sentiments, seurem tots a taula, menjarem neules i torrons, i això és bo, molt bo, però encara no és Nadal. Nadal és “Deu amb nosaltres”. És Déu fet un de nosaltres. Que us sembla poc?

Obrim-li la porta. No tinguem por d’un Déu que s’ha fet un infant de bolquers. Aquesta debilitat és la nostra força.

Només el rabadà tossut i descregut pot dir “No serà tant”. No rabadà, és més!