Lectures i homilia del diumenge 23 de durant l’any

No ens reunim aquí cada diumenge perquè som perfectes, sinó perquè som creients.

És la fe en Jesucrist que ens permet entendre i ens mou a perdonar. Perdonem el germà perquè nosaltres també hem de demanar perdó i volem ser perdonats.

Mn. A. Roquer. 

Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 33,7-9)

El Senyor em digué: «Fill d’home, t’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel. Quan sentis dels meus llavis una paraula, els has d’advertir de part meva. Si jo amenaço el pecador amb la mort i tu no li dius res i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal, ell morirà per culpa seva, però jo et faré responsable de la seva sang. Ara, si tu l’havies advertit que s’apartés del mal camí i es convertís, però no s’ha convertit, ell morirà per culpa seva, i tu hauràs salvat la teva vida.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 13,8-10)

Germans, no quedeu a deure res a ningú. L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres. Qui estima els altres, ha complert la Llei. No cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre, i qualsevol altre manament, es troba en aquestes paraules: Estima els altres com a tu mateix. Qui estima no fa cap mal als altres. Estimar és tota la Llei.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 18,15-20)

En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Si el teu germà peca, vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà. Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis. Si tampoc no feia cas d’ells, parla’n a la comunitat reunida. Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà. Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel. »Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells.»

Homilia:

Segons ens ha dit l’Evangeli hem d’arribar a aquesta conclusió: l’Església, la comunitat dels creients, no és una comunitat de sants! És una comunitat de pecadors perdonats. L’evangeli d’avui, clarament, ens ho ha dit: els cristians no som els millors. Què ens pensàvem? L’Església està formada per persones, homes i dones, que se saben pecadors... i el que no se sap pecador no sap què és! També, però, amb la capacitat d’entendre i de perdonar a aquells que demanen perdó.

Recordem que tota celebració, la d’avui també, comença demanant perdó: “Senyor, tingueu pietat”. No em digueu que diem una mentida si no som pecadors.

Jesús no somia una comunitat sense problemes ni sense defectes. “Si el teu germà peca...”. Reconèixer la nostra feblesa no és de perdedors, és de realistes. No ens jutgem, ens acollim des del perdó, ens acollim per la misericòrdia de Déu. El pecador no és un estrany, és un germà (“Si el teu germà peca...”).

No ens reunim aquí cada diumenge perquè som perfectes, sinó perquè som creients. És la fe en Jesucrist que ens permet entendre i ens mou a perdonar. Perdonem el germà perquè nosaltres també hem de demanar perdó i volem ser perdonats.

Allò que manifestem aquí amb la nostra presència és la nostra fe. És la fe que ens permet creure que allò que és impossible als ulls humans és possible als ulls de Déu. L’ambient de germanor ha de ser la nota que ens defineix: “Si el teu germà peca...”. Jesús ressuscitat és qui presideix la nostra reunió cada diumenge amb tota la força de vida i de perdó. L’evangeli ens ha revelat la realitat d’una comunitat de germans (“Si el teu germà peca...”). Una comunitat de creients, però de creients pecadors.

Però la nostra societat d’avui té una forta empremta d’individualisme, més que no pas de sentit comunitari. Em sembla que no cal que expliquem detalls. Avui acostumem molt a anar a la nostra. Pel que sembla, a les primeres comunitats cristianes no els preocupava massa el nombre; quants eren, que si són molts o que si són pocs. Allò que val és si som allò que Jesús volia que fóssim, pocs o molts!

“On hi ha dos o tres reunits en el meu nom...”. Això és el què val. Reunits en el seu nom! A l’Església no s’hi està per un costum, ni per una mania personal, ni per una inèrcia, ni per una por. Som aquí reunits en el seu nom. Tots, bons i no tan bons; alimentant-nos de la seva paraula; és un aliment que necessitem.

I aquí anem fent el nostre camí d’aquí caic i allà m’aixeco. Amb debilitats, amb por, però amb una fe en el seu Evangeli. Aquí fem experiència de Jesús, el que perdona. Aquí descobrim el nucli central de la nostra fe, reunits aquí cada diumenge fem experiència del Senyor ressuscitat. “Quan dos o tres es reuneixen en el meu nom -i aquí estem reunits en el seu nom- jo sóc en mig d’ells”.

Sempre ens ha preocupat més la quantitat que la qualitat, quan l’Evangeli ens diu que amb dos n’hi ha prou. No fem volar coloms, no somiem truites. La vida i tota renovació de l’Església sempre comença en el cor de dos o tres que es reuneixen, això sí, en el nom del Senyor ressuscitat.

Lectures i homilia del diumenge 22 de durant l’any

Només en Déu té sentit l’absurd de la Passió;

només en Déu el dolor pot ser font de vida;

només en Déu hi ha lloc per l’esperança més enllà de tot, fins i tot de la mort.

L’amor ho pot tot. Només l’amor pot capgirar-ho tot.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 20,7-9)

M’heu afalagat, Senyor, i m’he deixat seduir; us heu apoderat de mi i m’heu dominat, però ara passen el dia divertint-se a costa meva, tothom es riu de mi. Sempre que parlo, dono el crit d’alarma, el meu clam anuncia invasions i devastació. Tot el dia la paraula del Senyor m’és un motiu d’escarnis i de burles. A la fi pensava: No en vull parlar més, no diré res més en nom d’ell, però llavors sentia en el meu cor un foc que cremava, sentia un incendi dintre els meus ossos. Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 12,1-2)

Germans, per l’amor entranyable que Déu ens té, us demano que li oferiu tot el que sou, com una víctima viva, santa i agradable. Això ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu al món present; transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu: reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 16,21-27)

En aquell temps, Jesús començà a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem, que havia de patir molt de part dels notables, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a renyar-lo: «De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!» Però Jesús es girà i li digué: «Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes.» Llavors Jesús digué als deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà. Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què podria pagar l’home per rescatar la seva vida? Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare voltat dels seus àngels, i ell pagarà cadascú segons les seves obres.»

Homilia:

L’evangeli d’avui segueix, com sempre acostuma a ser així, el mateix evangeli que vam llegir el diumenge passat, però han canviat els trumfos.

Si ho recordeu Jesús, diumenge passat, donava a Pere el poder de les claus perquè l’havia reconegut com el fill del Déu viu; i amb aquella lògica: “Sortós de tu, Simó”. I avui fa Pere la relliscada més sonada i rep de Jesús el retret més dur: “Fuig d’aquí Satanàs”. Què ha passat per a què les coses canviïn tan radicalment? Doncs una cosa ben simple: l’anunci de la Passió, el Messies ha de patir, ha de ser rebutjat i mort. Pere ja... és així Pere, ja no escolta res més, ni tan sols el final de les paraules de Jesús quan parla de resurrecció: “No pot ser. Això no us pot passar”. Que potser volia dir: això no ens pot passar! El retret de Jesús és encertat: “Pere, no penses com Déu, penses com els homes”. És que la inclinació dels homes és la comoditat, el camí fàcil, el triomf; mai el fracàs ni la derrota.

Pere pot assumir aquest anunci perquè és humà, imatge de tots nosaltres. D’una humanitat que sovint s’ho juga tot a un sol nivell. Una aspiració purament material, superficial, sense comptar amb Déu. I només Déu pot capgirar les nostres aspiracions, perquè només són humanes. Només en Déu té sentit l’absurd de la Passió; només en Déu el dolor pot ser font de vida; només en Déu hi ha lloc per a l’esperança més enllà de tot, fins i tot de la mort. La posició de Pere és lògica des d’aquest punt de vista humà.

N’és tan de difícil entendre els camins de Déu... quan no són els nostres camins. Jesús està a un altre nivell, està en Déu, veu amb els ulls de Déu. En aquest pla més elevat tot agafa un color diferent. L’amor va per altres camins. Només l’amor pot anar pels altres camins perquè supera tots els camins humans.

Jesús respon sempre fent una referència al Pare. El seu amor salvador, la voluntat d’aquell que l’ha enviat... passen per damunt de tot; del reconeixement humà, de la fama, de l’èxit, fins i tot de la pròpia vida. Això només ho pot entendre aquell que estima tal com Déu estima. Només ho entén una mare o un pare que prefereixen patir ells enlloc dels seus fills. L’amor ho pot tot. Només l’amor pot capgirar-ho tot.

Paraules dures, certament, les afirmacions de Jesús. I fins i tot, certament, difícils d’entendre des d’un ambient on totes volem que ens ponguin. Difícils d’entendre sobretot des de l’escena del diumenge passat: si Jesús era el messies esperat, l’enviat de Déu, no podia fracassar; Déu no pot fracassar; ser eliminat justament pels dirigents d’Israel seria una altra cosa; però no pot ser perquè ells són els representants de Déu...

Les paraules de Jesús sonen a les oïdes dels seus com un escàndol. Pere ja no espera, ja no escolta el final quan Jesús diu que al tercer dia ressuscitarà. Quan, per haver obeït al Pare fins a la creu, esdevindrà aleshores amb la resurrecció l’únic que podrà jutjar la humanitat.

Allò que veuen els deixebles és el dolor en negatiu, no el dolor com un camí de salvació. Quants encara avui, com Pere pensen com els homes i no com Déu?

Un sí on s’hi amaga una experiència de trobada amb Ell, una experiència de pregària, una experiència de vida que segueix i experimenta la trobada amb el Pare del cel.

Mn. E. Mateu. Missa de l’aparició. Missa Santa Maria Reina del Món.

Homilia:

25 de cada més... 25 de cada mes que la Mare de Déu ens convoca a participar del seu amor, a participar de la trobada joiosa a l’Eucaristia per donar gràcies.

Avui en aquest 25 d’agost, com us deia, celebrem el títol de la Mare de Déu “Santa Maria, Reina del Món”.

L’any 1954, Pius XII va instituir la festa de la “Mare de Déu, Reina del Món” per a que se celebrés el 31 de maig. Però l’any 1969, el papa Pau VI, quan vam canviar el calendari romà i molts sants, ho recordareu, van canviar de dia, també aquesta festa i la van posar el 22 d’agost, justament quan s’escau el final de la vuitada després de l’Assumpció de Mare de Déu. Encertat per ajudar-nos a viure amb més intensitat la nostra devoció a Santa Maria, la mare de Jesús, dormida per al món i assumpta al cel; i al cel tornada pel seu fill com a Reina del Món.

Però fixeu-vos que de tots els títols de la Mare de Déu mai pot oblidar-se el de mare. La mare... tan important a les nostres llars, tan important per a cadascun de nosaltres. Punt referencial, punt testimonial per a la nostra vida, per a la vida de la casa, per a la vida del món. I és així que Jesús li dóna a la seva mare tot. Déu hi va confiar en Santa Maria i Maria també va confiar en Déu.

És així que a l’evangeli hem escoltat aquest sí. Un sí on s’hi amaga una experiència de trobada amb Ell, una experiència de pregària, una experiència de vida que segueix i experimenta la trobada amb el Pare del cel. És així que en nosaltres l’exemple de la vida de Santa Maria ens ajuda en el nostre dia a dia, i en ha d’ajudar a trobar-nos amb el Pare del cel; a fer-ne una experiència viva; a descobrir-lo a Ell en mig de totes les coses de la nostra vida, ja sigui en els moments bons, alegres, intensos o en els moments difícils, dolorosos. Perquè sempre de la nostra vida, de l’experiència, s’esdevé el missatge que el Senyor ens dóna: “No tinguis por, jo sóc amb tu”.

“Maria Reina”, però no una reialesa d’aquest món; una reialesa que li ha donat el seu fill per gràcia. Però fixeu-vos que la devoció popular és molt sàvia també; per tant aquest títol, aquesta estima, aquesta devoció ja era molt més antiga. I això ha de fer en nosaltres, quan mirem a Santa Maria, quan depositem la nostra vida, la nostra pregària, ens ha de fer mirar també a aquell que ella senyala, a aquell que ella ens presenta, a Jesucrist.

Que cada dia puguem veure el Senyor i que amb la nostra pregària li pugem fer aquesta pregunta: ¿Què vols de mi, que em demanes, que demanes de la meva vida, per a que pugui oferir, pugui donar als altres; no només pensant en mi mateix, no només pensant en el que tinc o en el que no tinc, sinó en allò que puc oferir a l’altre, allò que puc donar, a tot allò que m’envolta, a tot allò que estimo, però també a tot allò que a vegades no entenc?.

Que el Senyor ens ajudi. Que la Mare de Déu, com us deia abans, Mare sempre en la seva saviesa com a mare, que ens ajudi també a nosaltres. I puguem recordar a les nostres mares, si és en vida doncs poder donar-les un petó ben fort i ajudar-les en allò que puguem; i si ja són al cel, doncs amb la nostra pregària.

Lectures i homilia del diumenge 20 de durant l’any

Mateu ens ha deixat ben clar la universalitat de la fe.

Ha obert la porta de la fe a tots aquells

que hi vulguin entrar, siguin d’on siguin.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 56,1,6-7)

Diu el Senyor: «Compliu els vostres manaments, obreu el bé, que està a punt d’arribar la meva salvació, i de revelar-se la meva bondat. Els estrangers que s’han adherit al Senyor, que es posen al seu servei per amor del seu nom i volen ser els seus servidors, si es guarden de violar el repòs del dissabte i es mantenen fidels a la nova aliança, els deixaré entrar a la muntanya sagrada i celebrar les seves festes en la meva casa d’oració; acceptaré en el meu altar els seus holocaustos i les altres víctimes, perquè tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 11,13-15.29-32)

Germans, tinc una cosa a dir-vos a vosaltres, els qui no sou jueus: Ja que sóc el vostre apòstol, miro de posar ben alt el meu servei, esperant que els jueus, que són del meu llinatge, n’estaran gelosos i podré salvar-ne alguns. Si del fet d’haver estat ells exclosos n’ha vingut la reconciliació del món, què no vindrà quan ells s’incorporin? No serà un pas de mort a vida? Quan Déu concedeix a algú els seus favors i el crida, no es fa mai enrere. Vosaltres, en altre temps, no éreu obedients a Déu, però ara que ells l’han desobeït, Déu s’ha compadit de vosaltres; igualment Déu es vol compadir d’ells, que ara, mentre es compadia de vosaltres, no li han estat obedients. Déu ha deixat els uns i els altres captius de la desobediència, per compadir-se finalment de tots.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 15,21-28)

En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d’allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada.» Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven: «Despatxeu-la d’una vegada: només fa que seguir-vos i cridar.» Jesús els respongué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel.» Ella vingué, es prosternà i digué: «Senyor, ajudeu-me.» Jesús li respon: «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells.» Ella li contestà: «És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos.» Llavors Jesús respongué: «Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols.» I a l’instant es posà bona la seva filla.

Homilia:

Els textos que acabem de llegir de la Paraula de Déu, avui, tenen un fil conductor i és l’obertura de la Salvació a tots els pobles del món. El profeta Isaïes ens ha dit: “El Senyor deixa entrar a la muntanya santa els estrangers”. Jesús, a l’evangeli, es retira a la regió pagana de Tir i de Sidó, que avui correspondrien a El Líban. I sant Pau s’adreça als que no són jueus.

El terme estranger avui vol dir aquell que no resideix al nostre territori, ve d’altres llocs; i sobretot ara, els que venen a l’estiu a passar la temporada aquí a casa nostra. En temps de Jesús, l’estranger era qui no formava part del poble escollit, d’Israel; per tant era, en principi, un enemic. I així s’explica la reacció dels deixebles amb la dona cananea, estrangera: “Deixeu-la; no és dels nostres.”

Però allò que se’ls fa més difícil d’entendre és la reacció de Jesús: “Únicament he estat enviat a les ovelles del poble d’Israel”. Però la reacció de la dona cananea encara és més sorprenent; la seva súplica té més força que la norma establerta; la dona cananea té una gran fe. Els que avui, molt sovint, afirmen que han perdut la fe, potser, han començat per perdre la pregària: no demanen res! La pregària demana humilitat; no hi pot haver fe sense humilitat.

Sembla, a primer cop d’ull, que aquella dona no tingui cap dret a la Salvació, però les seves llàgrimes tenen més força que les lleis establertes pels homes: “Senyor compadiu-vos de mi”. I així comencem nosaltres també la nostra celebració cada diumenge, invocant la pietat de Déu sobre nosaltres dient. “Senyor, diem, tingueu pietat”.

Convé enfocar bé la doble intenció de l’evangelista Mateu al deixar escrit aquest fragment d’Evangeli. Per un cantó hi veiem la incredulitat del poble jueu; fins i tot, ho hem de dir, la poca fe dels seus apòstols. I per l’altre cantó veiem la fe d’aquella dona estrangera; que és un contrast amb el primer.

La intenció de Mateu es dirigeix als cristians convertits en el món pagà. Aquesta és la intenció amb la qual escriu el seu Evangeli. Jesús deixa entreveure que el seu missatge, la seva salvació va destinada a tothom. Això ens ha d’interrogar. No ens n’adonem prou de la gran sort que tenim d’haver rebut el do de la fe des del nostre baptisme. No sé si som prou conscients de ser uns privilegiats... i ens sentim contents de ser convidats, sense cap mèrit nostre, a la taula del Senyor.

Jo diria: Gràcies, dona cananea, que no sabem com te dius, però has donat volada a la nostra fe; que nosaltres tampoc érem del poble escollit, però, com tu, som del poble de la fe.

A Natzaret, Jesús no hi va poder fer cap miracle tot i que era el seu poble; a causa, diu, “de la poca fe”. La cananea, en canvi, que no és del poble escollit ha entrat de ple, per la seva fe, a formar part del poble dels que creuen. “Dona quina fe que tens!”.

Mateu ens ha deixat ben clar la universalitat de la fe. Ha obert la porta de la fe a tots aquells que hi vulguin entrar, siguin d’on siguin. “Vindran d’orient i d’occident" i s’asseuran a taula com nosaltres ho fem avui!