diumenge, 11 de maig del 2014

Lectures i homilia del diumenge 4t de Pasqua

La missió de l’Església, la pastoral, ha de consistir
a fer arribar la veu del pastor a tot arreu,
l’únic pastor de tota la humanitat. 
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 2,14a.36-41)
El dia de la Pentecosta, Pere es posà dret amb els onze, alçà la veu i digué a la gent: «Tot el poble d’Israel ha de saber sense cap dubte que aquest Jesús que vosaltres vau crucificar, Déu l’ha constituït Senyor i Messies.» En sentir això, es van penedir de tot cor, i deien a Pere i als altres apòstols: «Germans, digueu-nos què hem de fer.» Pere els va respondre: «Convertiu-vos, i que cadascun de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesús, el Messies, per obtenir el perdó dels pecats. Així rebreu el do de l’Esperit Sant, ja que la promesa és per a vosaltres i els vostres fills, i per a tots aquells que ara són lluny, però que el Senyor, el nostre Déu, cridarà.» Pere continuava confirmant això mateix amb moltes altres paraules i els feia aquesta recomanació: «Aparteu-vos d’aquesta gent innoble.» Els qui acceptaren la predicació de Pere es feren batejar, i aquell dia s’afegiren a la comunitat unes tres mil persones.
Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 2,20b-25)
Estimats: Si després d’obrar bé us toca sofrir, i ho suporteu amb paciència, això sí que té mèrit davant de Déu. Aquesta és la vostra vocació, ja que també Crist patí per vosaltres, i així us deixà el seu exemple perquè seguiu les seves petjades. «Ell no obrava amb violència ni tenia mai als llavis la perfídia.» Quan l’insultaven, no responia insultant; quan el turmentaven, no responia amb amenaces; sinó que confiava la seva causa a aquell que judica amb justícia. A la creu, ell «portà» en el seu cos «les nostres culpes», perquè no visquem com a pecadors, sinó com a justos. «Les seves ferides ens curaven.» Tots vosaltres «anàveu errants com un ramat que es dispersa», però ara heu tornat a aquell que és el vostre pastor i guardià.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 10,1-10)
En aquell temps, Jesús parlà així: «Us ho dic amb tota veritat: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: el guarda li obre la porta, i les ovelles reconeixen la seva veu; crida les que són seves, cadascuna pel seu nom, i les fa sortir. Quan té a fora totes les seves, camina al davant, i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys.» Jesús els parlà amb aquest llenguatge, però ells no entengueren què volia dir. Jesús continuà: «Us ho dic amb tota veritat: Jo sóc la porta de les ovelles. Tots els qui havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers, però les ovelles no en feien cas. Jo sóc la porta. Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. Els lladres només vénen per robar, matar i fer destrossa. Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir.»
Homilia:
Al 4t diumenge de Pasqua, avui, acabats ja els evangelis de les aparicions del Ressuscitat als seus, cada any ens trobem amb aquest diumenge anomenat del Bon Pastor; això fa que cada any centrem l’atenció en aquestes paraules de Jesús: “Jo sóc el pastor bo”. El pastor bo és el que passa per la porta. Els altres salten per un altre indret. “Els lladres venen per robar, jo he vingut perquè tingueu vida i en tingueu de sobres”. El poble jueu sabia d’aquesta figura perquè coneixia bé el salm: “El Senyor és el meu pastor. No em manca res.”

Nosaltres que ens sentim abatuts per moltes coses que ens aclaparen, que si una crisi econòmica que afecta a tantes famílies, problemes familiars per altres cantons que no s’acaben de resoldre... Quantes preocupacions en el camí de la vida. Però Jesús continua fent camí amb nosaltres, sap on ens porta. Ve amb nosaltres com anava amb els dos d’Emaús, tan desanimats, tan de tornada de tot.

Quan Jesús diu que “Ell és el pastor bo” els que escolten no ho trobem gens estrany, coneixien la figura del pastor. Potser sí que avui hem perdut aquesta figura del pastor, del ramat, del gos d’atura, però no ens costa d’entendre quan l’Evangeli ens diu que Jesús dóna la vida pels seus; i ho fa, no només per raó de l’ofici, sinó que ho fa perquè ens coneix, ens estima, i li ha costat un preu molt car, la pròpia vida. Per a que nosaltres podem viure Ell ha mort a la creu.

La Pasqua és l’esclat de vida nova de Jesús. Que això ens omple a tots de fe, d’esperança i d’alegria. I aquesta és la missió de l’Església; d’aquí ve que de la missió de l’Església en diem “la pastoral”. Déu no ens ha deixat a la intempèrie. Així l’Església no és un lloc tancat; és un lloc guardat, protegit. La missió de l’Església, la pastoral, ha de consistir a fer arribar la veu del pastor a tot arreu, l’únic pastor de tota la humanitat. “Així com el Pare m’ha enviat a mi, jo també us envio ara a vosaltres”. La mateixa paraula apòstol vol dir l’enviat. I així tota l’acció de l’Església ha d’estar orientada, i ordenada, no només a guardar, sinó a afegir, a proveir d’aquell aliment, d’aquella pastura que dóna la vida eterna.

I així la figura del Bon Pastor és més, molt més, que una figura simpàtica, bonica, una imatge bucòlica, és vital. D’aquí que Jesús digui que Ell és la porta, l’única porta a través de la qual es pot accedir a la vida eterna. Només a través d’Ell es pot accedir a la vida de Déu perquè només Ell fa que els seus tinguin “vida i a desdir”. Que l’Església sigui sempre una porta oberta per a tothom que busqui un sentit veritable a la vida.


El Bon Pastor ens porta a les prades eternes mentre participem d’aquesta Eucaristia. Tant de bo que es faci realitat allò que hem demanat a l’oració del principi: “Que la feblesa del ramat arribi on ha arribat la fortalesa del seu pastor”.

diumenge, 4 de maig del 2014

Lectures i homilia del diumenge 3r de Pasqua

“El reconegueren al partir el pa”;
com avui, com cada diumenge.
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Fets 2:14, 22b-33)
El dia de Pentecosta, Pere es posà dret amb els onze, alçà la seva veu i digué a la gent: «Homes de Judea i tots els qui viviu a Jerusalem: Escolteu bé i sapigueu això que us dic: Jesús de Natzaret era un home que Déu acredità davant vostre obrant entre vosaltres, per mà d’ell, miracles prodigis i senyals. Tots ho sabem prou. Doncs bé, d’acord amb la decisió que Déu havia pres i coneixia per endavant, Jesús de Natzaret va ser traït, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns homes sense llei. Però Déu l’ha ressuscitat i l’ha alliberat dels llaços de la mort, que de cap manera podia retenir-lo captiu. Perquè David, referint-se a ell, deia: “Sempre tinc present el Senyor; amb ell a la dreta, mai no cauré. El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo, fins el meu cos reposa confiat: no abandonareu la meva vida enmig dels morts, ni deixareu que es corrompi el qui us estima. M’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència”.»
«Germans, us he de parlar clar. El patriarca David va morir i va ser enterrat en un sepulcre que avui encara podem veure. Però ell, que era profeta i coneixia el jurament de Déu de fer pujar al seu tron un dels seus descendents, havia contemplat en visió profètica la resurrecció de Crist, i en parlava quan deia que “Déu no l’havia abandonat enmig dels morts ni havia deixat que es corrompés el seu cos’. Aquest Jesús, doncs, Déu l’ha ressuscitat. Tots nosaltres en som testimonis. I ara que la dreta de Déu l’ha glorificat, ha rebut del Pare l’Esperit Sant com estava promès, i l’ha donat amb profusió. Això és el que vosaltres veieu i sentiu.» 
Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 1:17-21)
Estimats: vosaltres invoqueu com a Pare aquell que judica cadascú segons les seves obres, sense fer ditincions. Per tant, vetlleu sobre la vostra conducta durant l’estada en aquest món. Penseu que heu estat rescatats de la manera absurda de viure que havíeu heretat dels vostres pares, no pagant un preu que pot perdre valor, com serien la plata o l’or, sino amb una sang preciosa, la de Crist, sacrificat com un anyell sense tara ni defecte. Abans de crear el món, Déu havia decidit el seu destí, i ara, a la fi dels temps, l’ha manifestat per a vosaltres, els qui, per ell, heu cregut en Déu, que l’ha ressuscitat d’entre els morts i l’ha glorificat. Per això teniu posada en Déu la fe i l’esperança. 
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 24:13-35)
Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents.
Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. El els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?» Ells s’aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ¿ets l’únic que no saps el que hi ha passat?» Els preguntà: «Què?» Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S’havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se’ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l’han vist pas.»
Ell els digué: «Sí que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?» Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.
Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar.» Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l’un a l’altre: «No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» Llavors mateix s’alçaren de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó.» Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l’havien reconegut quan partia el pa. 
Homilia:
En el camí d’Emaús, i també en el camí de la vida, Jesús parla a l’oïda i parla al cor.

Sentir per l’oïda tot allò que diu també ho poden sentir els que no hi creuen. Només és des de la fe que s’escolta amb el cor; només aquells que escolten amb el cor l’entenen. Quan el soroll de la nostra societat tan atabalada, tan contradictòria, ja omple el nostre cor, no podem escoltar la seva paraula, ni amb l’oïda ni amb el cor.

Una paraula que a vegades fa pessigolles, certament, però que sempre aclareix els dubtes, sempre és una paraula de consol. “Els nostres cors s’enardien en sentir la seva paraula pel camí” diuen els d’Emaús. Mai no podrem deixar d’escoltar aquella paraula que ens obre el sentit de les nostres alegries i el perquè dels nostres dolors.

Cada diumenge el Senyor ens parla, cada diumenge seu a taula aquí amb nosaltres, i Ell ens parteix el pa. I aquí, a la nostra taula, a la seva taula, de cada diumenge, com ahir a la taula d’Emaús, nosaltres li diem “Queda’t amb nosaltres que s’ha fet tard”. Desvetlleu la nostra fe, afermeu la nostra esperança perquè també nosaltres avui us reconeguem en la vostra paraula i al partir el pa.

No podem dir com els dos deixebles que estan de tornada de tot: “Nosaltres esperàvem... Nosaltres ens crèiem... Nosaltres pensàvem que...”. I Ell ens tornarà a dir. “Si que us costa d’entendre”. El nostre camí d’Emaús, en el nostre camí de la vida, els que han tingut la sort de fer l’experiència de la proximitat de Jesús, d’escoltar aquí la seva paraula sense cansar-nos, de seure amb Ell a taula, de fer memòria de fins on Ell ens ha estimat i de com ens continua estimant... I això ho hem de valorar. Ens sentim encoratjats per poder-ho dir fins i tot a tothom. No podem amagar la veritat. Si hem viscut a fons aquesta experiència hem de ser missatgers de la seva Bona Nova.

Els poderosos d’avui, i els d’ahir, els de sempre, se’l treuen del davant però el Déu de la vida hi ha donat la raó. I això és el que convé. Només el camí de Jesús porta a la vida. A la oposició d’allò que han fet els homes (“Vosaltres vau matar...”) hi ha la força de l’obra de Déu. Malgrat el pecat de l’home, el projecte de Déu no el para ningú; a un preu car, això sí. Per a que mori el pecat Ell ha de morir a la creu, però la vida és patrimoni de Déu, i Ell ens torna a dir “Si que us costa d’entendre”. “És que nosaltres esperàvem...”.


I quan es comença a fer fosc, sempre hi ha moments a la vida que se’ns fa fosc, ells li diuen “Queda’t amb nosaltres”. Hauríem de ser capaços de veure que encara que se’ns faci fosc Ell és amb nosaltres. I quan ho descobreixen al partir el pa ja no els cal cap altra presència que el pa partit, com avui en l’Eucaristia. El pa de l’Eucaristia ens obre ells ulls de la fe que són els que hi veuen més clar. La visió de la fe arriba sempre molt més endins que la visió dels ulls. Quan hi veiem amb els ulls de la fe ja no ens cal cap més visió per entendre-ho tot. I aquí el tenim cada diumenge. “Mireu l’anyell de Déu”; i en aquell moment se’ns obren els ulls i el cor, i el reconeixem. “El reconegueren al partir el pa”; com avui, com cada diumenge.

diumenge, 27 d’abril del 2014

Lectures i Homilia del diumenge 2n de Pasqua



Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 2,42-47)
Els germans eren constants a assistir a l’ensenyament dels apòstols, a posar en comú els seus béns i a reunir-se per partir el pa i per a la pregària. Tothom sentia un gran respecte, i els apòstols feien molts prodigis i miracles.
Tots els creients vivien units i tenien en comú tots els seus béns; venien les seves propietats i les altres coses que posseïen per distribuir entre tots el diner, segons les necessitats de cadascú.
Cada dia assistien unànimement al culte del temple. Després, a casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb senzillesa i alegria, cantant les lloances de Déu. Tot el poble els apreciava. Cada dia el Senyor afegia nova gent a la comunitat perquè fossin salvats.
Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 1,3-9)
Beneït sigui Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist. Pel gran amor que ens té, ens fa néixer de nou i ens ha donat una esperança viva, gràcies a la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts. L’esperança que us dóna és una heretat que res no pot destruir ni deteriorar ni marcir, reservada dalt al cel per a vosaltres; creients com sou, el poder de Déu us guarda fins que obtingueu la salvació que ell té preparada perquè es reveli a la fi dels temps. Això us ha de donar una gran alegria, ni que ara, si convingués, us haguessin d’entristir per poc temps diverses proves. Si l’or, que al capdavall perdrà tot valor, ara és provat al foc, la vostra fe, més preciosa que l’or, també ha de ser provada perquè resulti mereixedora d’elogi, d’honor i de glòria el dia que Jesucrist es revelarà. Vosaltres, sense haver-lo vist, l’estimeu, i des d’ara, perquè heu cregut en ell, sense haver-lo vist, esteu plens d’una alegria tan gran i gloriosa que no hi ha paraules per expressar-la, ja que teniu segura, com a fruit de la vostra fe, la salvació de les vostres ànimes.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,19-31)
El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.»
Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.» Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas.»
Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient.» Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!» Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.»
Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.
Homilia:
“Vuit dies més tard (avui) Jesús es posà al mig i els digué: pau a vosaltres”. Doncs, acaba de néixer el diumenge. Per això en diem el dia del Senyor. Com el dilluns és el dia de la Lluna, el dimarts el de Mart o el dimecres el de Mercuri. El diumenge és el dia d’Ell, i des d’aquell dia el diumenge ens reunim aquí tots aquells que som els seus, i el Senyor es fa present aquí, ens parla i en dóna com aliment el seu cos; i ens dóna també, com als apòstols, la seva pau. Quan dic la seva pau, vull dir no la pau que dóna el món. Així cada diumenge és Pasqua. I aquesta comunitat reunida aquí només té sentit si el Senyor hi és.

“Els deixebles tenien tancades les portes per por dels jueus”, i ho entenc. La por només pot venir d’algú que creu que s’ha de protegir, algú que busca seguretat, i espera que les portes siguin una protecció. La por neix de creure només en les pròpies forces, la por no és mai una força, és una debilitat. Tomàs té por, té por de creure, perquè sap que creure li farà perdre la seva pròpia seguretat, que creu que el protegeix. Això fa que Jesús proclami una nova benaurança: “Feliços els que creuran sense haver vist”: aquests som nosaltres! Ai! Tomàs, Tomàs. Però sempre hi haurà algun tomàs. I la seva incredulitat en el fons ens beneficiarà a tots nosaltres.

Com aquella petita comunitat reunida en diumenge, nosaltres també hem estat convocats aquí en diumenge per assistir a l’ensenyament dels Apòstols, reunir-nos per compartir el pa de l’Eucaristia i la pregària.

Ja ho veieu. Vivim arrelats en una llarga tradició. Que no és una tradició, no una costum, és una seguretat; el Senyor hi és!

Als pobles de pagès, temps enrere al menys, durant el dia les portes eren obertes; no tenien por de res. Ara, en senyal de confiança... o de desconfiança, ja no se’n fien tant. Ara vivim amb les portes tancades per por, per por que ens entrin, o per por que hi hagi un veïns inoportuns que ens amoïnin.

Sense Tomàs i amb Tomàs, Jesús entrà, es posà al mig, és el lloc que li correspon, i ens torna a dir “Pau a vosaltres”. En mig dels tràfecs de la vida ens torna a dir “Pau a vosaltres”. Tomàs i tots els tomassos encara continuen tenint por; tenen por de creure, perquè creure els farà perdre totes aquelles seguretats que s’han anat fabricant en la seva vida: “portes tancades” pel que pugui ser. Perquè no creure també dóna, o al menys ho sembla, una certa seguretat. Tenim por! Quan aquesta és la salutació del Ressuscitat: “No tingueu por”.

Aquest diumenge de la vuitada de Pasqua cada any ens recorda que Jesús, només Ell, és el centre i el motiu de la nostra trobada aquí i de la nostra vida. I ara, després d’haver escoltat la seva paraula, serem convidats a partir el pa i a reconèixer en el pa partit el Senyor de la nostra fe.

Que més enllà de les nostres febleses, de les nostres dubtes, de les nostres pors, de les nostres pobres seguretats... tant pròpies de la condició humana, Ell i només Ell continuï sent el Senyor i el nostre Déu.


I com Tomàs també direm: “Senyor meu i Déu meu”. I Ell ens tornarà a dir: “No tinguis por, sigues creient”.

divendres, 25 d’abril del 2014

Homilia de la missa de l’aparició.

“Déu és amor” dirà sant Joan. Un amor, el de Déu, que va més enllà, fins i tot, de la nostra manera d’entendre i d’estimar.
Mn. A. Roquer
Homilia:
Un dels evangelis de les aparicions del Ressuscitat més ple de detalls, i m’atreviria a dir més bonic de tots, és aquest d’avui, justament pel contrast que hi ha entre allò que és tan quotidià, els hi va preparar l’esmorzar (la feina dels apòstols de pescadors, el gest senzill de menjar amb el Ressuscitat) i, a l’hora, l’aparició de Jesús després de la seva resurrecció. Gestos familiars per un cantó, pa i peix a les brases. Per l’altre la solemnitat d’un Crist ressuscitat que té el detall de preparar l’esmorzar. El Jesús ressuscitat esdevé el Jesús de cada dia.

“Déu no ha donat als homes cap altre nom que els pugui salvar” ens ha dit la primera lectura. Els apòstols fan el camí al revés. Havien deixat la barca amb les xarxes per seguir Jesús, i ara deixen Jesús per tornar a les xarxes. Però ara serà per fer una altra pesca (“Sereu pescadors d’homes”). I per a aquesta feina només cal la fe en el Ressuscitat.

Tota la joia de Pasqua no es pot dir amb paraules. El llenguatge humà allò que és més important no ho sap dir. És Pere que diu “És el Senyor”. Els apòstols, després de la mort de Jesús, estan desanimats, els falta fe! Tornen a la rutina d’abans: pescar.

L’expressió dels dos deixebles d’Emmaús és ben clara (“Nosaltres esperàvem...”). I, potser, això també ens passa una mica a nosaltres. És que nosaltres ens creiem que... ens pensàvem... esperàvem. I no sabíeu, no sabem que Déu, d’entrada, perquè és Déu ha de ser sorprenent, desconcertant? Sempre ens surt de trascantó.

Que difícil predicar la Pasqua! La realitat supera totes les paraules. Déu sempre ens supera, sempre ens sorprèn. Per poder creure voldríem entendre, voldríem tocar com Tomàs. I tocar i entendre és fruit de la incredulitat, no de la fe.

La novetat de Déu sempre ens serà difícil d’entendre,  perquè la seva novetat és l’amor. Un amor que va més enllà de la mateixa mort. Un amor que és més fort que la mort. L’amor no és un atribut de Déu, no és una característica de la seva existència. És la seva mateixa naturalesa. “Déu és amor” dirà sant Joan. Un amor, el de Déu, que va més enllà, fins i tot, de la nostra manera d’entendre i d’estimar.

La salvació, diu sant Pere, no es troba en ningú més perquè sota el cel Déu no ha donat cap altre nom que ens pugui salvar.


Fem que sigui veritat les paraules que avui hem dit a l’oració del començament: “Feu que les nostres obres acreditin la fe que professem”. El missatge de Pasqua no és altre que aquest: “Aneu i digueu-ho a tothom”. I podria afegir: Jo estaré amb vosaltres com avui, aquest matí, cada dia, fins a la fi del món.