Homilia del diumenge 33 de durant l’any

Déu ha estimat tant al món que ha donat el seu fill per a que no es perdi res de tot allò que Ell ha creat.

Mn. A. Roquer.

Lectura de la profecia de Malaquies (Ml 3,19-20a)

Vindrà aquell dia abrusador com una fornal. Tots els orgullosos i els injustos seran igual que rostoll, i aquell dia, quan arribi, els incendiarà, no en deixarà ni l’arrel ni la tija, diu el Senyor de l’univers. Però per a vosaltres, que venereu el meu nom, sortirà el sol de la felicitat, i els seus raigs seran saludables.

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (2Te 3,7-12)

Germans, ja sabeu què heu de fer si voleu imitar-nos. Entre vosaltres no vivíem mai desvagats, i a ningú no demanàvem de franc el pa que menjàvem, sinó que ens escarrassàvem treballant nit i dia per no afeixugar ningú dels vostres. No és que no tinguem dret a la nostra manutenció, però volíem donar-vos un exemple amb la nostra vida, perquè vosaltres l’imitéssiu. Recordeu que quan érem entre vosaltres us repetíem aquesta regla: «Qui no vulgui treballar, que no mengi.» Us escrivim això perquè sentim dir que alguns de vosaltres viuen desvagats i, a més de no treballar, es posen on no els demanen. A tots aquests, els ordenem i els recomanem en nom de Jesucrist, el Senyor, que treballin en pau per guanyar-se el pa que mengen.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 21,5-19)

En aquell temps, alguns parlaven del temple, fent notar les seves pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven. Jesús digué: «Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra.» Llavors li preguntaren: «Mestre, quan serà tot això i quin senyal anunciarà que està a punt de succeir?» Jesús respongué: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar, perquè vindran molts que s’apropiaran el meu nom. Diran: «Sóc jo», i també: «Ja arriba el moment.» Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells. I quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us alarmeu. Això ha de succeir primer, però la fi no vindrà de seguida.» Després els deia: «Una nació prendrà les armes contra una altra, i un regne contra un altre regne. Hi haurà grans terratrèmols, fams i pestes pertot arreu, passaran fets espantosos i apareixeran al cel grans senyals d’amenaça. Però abans de tot això se us enduran detinguts, us perseguiran, us conduiran a les sinagogues o a les presons, us presentaran als tribunals dels reis o als governadors, acusats de portar el meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa, i cap dels vostres acusadors no serà capaç de resistir-la o de contradir-la. Sereu traïts fins i tot pels pares, pels germans, parents i amics, en mataran alguns de vosaltres, i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom. Però no es perdrà ni un dels vostres cabells. Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida.»

Homilia:

Som ja a les acaballes de l’any litúrgic. L’acabarem diumenge que ve amb la festa de Crist Rei, com cada any. I com cada any, també, les lectures d’aquests últims diumenges, tot i tenir un to apocalíptic, podríem dir amenaçador, fora un error pensar que allò que pretenen les lectures és fer por, o crear un pessimisme o anunciar un fracàs.

És fàcil ser profeta de mals averanys, perquè pot ser el contrari de tot això. En un temps en que els cristians eren perseguit o, com diu l’Evangeli, “acusats de portar el meu nom”, calia fer memòria justament per mantenir la valentia de la fe, ja que per a ells, com ens ha dit el profeta Malaquies, “sortirà (justament) el sol de la felicitat”.

Una cosa és fer cas de les profecies de Nostradamus, o del missatge apocalíptic i amenaçador dels Testimonis de Jehovà. Però nosaltres sabem que la història de la humanitat camina, al menys segons Jesús, ahir, avui i sempre, moguda per l’amor, a vegades incomprensible, del nostre Déu. “Déu ha estimat tant al món (diu sant Joan) que ha donat el seu fill per a que no es perdi res de tot allò que Ell ha creat”. I així  ho creiem. Això que diu l’apòstol és més creïble que qualsevol profeta pregoner de desastres que ens pot causar por i es pensa que fent por ens farà més bones persones.

Hem de desmarcar-nos de veure en els esdeveniments siguin polítics, catastròfics, naturals, o grans calamitats, un preàmbul del final de la història. Més aviat hem de treure una conclusió que és millor l’Evangeli. És a dir: tot això forma part de la vida des de segles; el cristià té un compromís seriós, és constant en l’adversitat; i és l’adversitat, justament, una prova de la seva fe. Ser constants en mig de la indiferència o del menyspreu és una prova, també, de llibertat! És un compromís amb els valors autèntics per a nosaltres de l’Evangeli, com són els valors de la pau, de la honradesa, de l’alegria, de l’esperança, de l’amor entre germans. No és gens estrany que aquests valors siguin, a vegades, mal interpretats o menysvalorats. El valor de l’Evangeli sempre serà un repte per a tothom, també per a nosaltres; de la mateixa manera que ho va ser el missatge de Jesús en el seu temps.

On es juga el demà és avui i immersos en la societat que s’omple la boca d’igualtat, de justícia... però que a la pràctica afavoreix una lluita sorda per dominar i sotmetre els dèbils.

Aquesta és la preocupació que ens ha de moure avui, com ens ha dit sant Pau: convé aprofitar el moment present. El moment present el tenim a les nostres mans. Convé saber realitzar els nostres moments de dificultat, de superficialitat, que els vivim tots. Quan veiem que ni del temple de Jerusalem no en queda pedra sobre pedra, quan tot s’enfonsa... llavors podem descobrir o retrobar el fonament veritable i profund del que és realment la vida; posar la felicitat en allò que realment dura.

El cristià és aquell que persevera en la fe, cosa que no li estalvia pas dificultats ni contratemps. És el repte. La fe que no adorm ningú, la fe que en tot cas sempre desvetlla. La felicitat no és tenir coses, és posar la confiança en Jesús.

Fem nostra la pregària que farem com cada diumenge: “Feu que aquests dons que us presentem ens ajudin a donar-nos millor a Vós i ens obtinguin la felicitat que mai no s’acaba”.

Els cristians no podem ser catastrofistes, però tampoc hem de ser ingenus!

Homilia del diumenge 32 de durant l’any

Nosaltres parlem del Déu autor de la vida a partir de la resurrecció de Jesús, que aquí celebrem cada diumenge.

Mn. A. Roquer

Lectura del segon llibre dels Macabeus (2Ma 7,1-2,9-14)

En aquells dies, set germans, que havien estat detinguts amb la seva mare, eren forçats pel rei, sota la tortura d’assots i de fuets, a menjar carn de porc, que la Llei prohibia. Un d’ells, parlant per tots, digué: «Què vols saber de nosaltres amb aquest interrogatori? Estem disposats a morir abans que violar les lleis rebudes dels nostres pares.» El segon, a punt d’expirar digué: «Tu ens pots privar d’aquesta vida, botxí, però el Rei del món, als qui morim per les seves lleis, ens ressuscitarà a una vida eterna.» Després d’aquests va ser torturat el tercer. Tragué la llengua de seguida, tan bon punt li ho demanaren, estengué les mans sense por i digué amb una noble generositat: «Les havia rebudes del cel, però per fidelitat a les lleis del cel no les planyo i espero recobrar-les d’allà dalt.» El rei mateix i els de la seva comitiva quedaren corpresos de la valentia d’aquell noi, que tenia per no res el dolor de les tortures. Mort aquest, turmentaren el quart amb la mateixa crueltat. A punt d’expirar deia: «Ara que morim a mans dels homes, és bo de confiar en l’esperança que Déu ens dóna de ressuscitar-nos, perquè tu no ressuscitaràs pas a la vida.»

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (2Te 2,16-3,5)

Germans, que Jesucrist mateix, el nostre Senyor, i Déu, el nostre Pare, que ens ha estimat tant i ens ha concedit per la seva gràcia un consol etern i una bona esperança, conforti els vostres cors i els faci constants en tota mena d’obres bones i de bona doctrina. Finalment, germans, pregueu per nosaltres: que la Paraula del Senyor es propagui pertot arreu i sigui glorificada com ho ha estat entre vosaltres, i que Déu ens alliberi dels homes irresponsables i dolents, perquè no tothom té la fe. El Senyor és fidel. Ell us farà constants i us guardarà del Maligne. Us tenim tota la confiança en el Senyor, i sabem que tot això que us recomanem ja ho feu i continuareu fent-ho. Que el Senyor encamini els vostres cors a estimar Déu i sofrir amb constància com ho féu Jesucrist.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 20,27-38)

En aquell temps, uns saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar. [Per això li proposaren aquesta qüestió: «Mestre, Moisès ens va prescriure que si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la dona del difunt, per donar descendència al seu germà. Doncs bé: hi havia set germans. El primer, que era casat, morí sense fills. El segon, el tercer, i així fins al setè es van casar amb la dona del difunt i moriren sense deixar fills. Finalment ella també morí. Aquesta dona, per tant, en la resurrecció, de quin dels set serà l’esposa? Perquè tots set s’hi havien casat.»] Jesús els respongué: «En el món present els homes i les dones es casen, però els qui Déu considerarà dignes de tenir un lloc en el món que vindrà i en la resurrecció dels morts no es casaran, perquè ja no podran morir mai més. Pel fet de tenir part en la resurrecció són iguals que els àngels i són fills de Déu. I que els morts han de ressuscitar, Moisès mateix ho deixa entendre en el passatge de la Bardissa que no es consumia, quan diu que el Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob. Déu no és Déu de morts, sinó de vius, perquè, per a ell tots viuen.»

Homilia:

Aquests diumenges que són ja els darrers de l’any litúrgic, cada any, l’Evangeli ja no parla de paràboles ni tampoc de miracles; va molt al gra!

Els saduceus fan una pregunta que a aquelles altures no resulta important. Jesús diu les coses pel seu nom: “El nostre Déu és un déu de vius, no és déu de morts”. La lliçó és ben clara. No perdem el temps, doncs, que si galgos o que si podencos, com a la faula (ja sabeu després de la discussió què va passar). A vegades discutir de coses que no van enlloc ens fa perdre el temps i ens fa perdre de vista allò que realment és important per a la vida. Allò que cal saber és quina carta hem de jugar (espases, copes...); del que es tracta és de guanyar la partida.

La qüestió de la llei del Levirat, que presenten els saduceus, queda en no res. Jesús deixa ben clar que si hi ha resurrecció les categories d’aquest món no valen i la relació entre les persones queden superades per una altra vida. Ressuscitar és néixer a una altra vida, no tornar a aquesta vida d’aquí. La vida d’ara és veu subjecta a tot una colla de limitacions, de contratemps; cosa impensable en la vida eterna, on no hi ha límits ni limitacions de cap mena.

Deixem, doncs, les preocupacions estèrils i inútils, i anem a allò que realment ens interessa. L’esperança que Déu ens ressuscitarà quedarà garantida amb el seu fill, Jesucrist, que comparteix el pa del dolor amb tots nosaltres i el converteix en pa de vida eterna. Amb aquesta esperança vivim i amb aquesta esperança mengem el pa de la vida eterna cada diumenge.

Nosaltres mirem la mort com un final, Déu veu la vida més enllà de la mort. Nosaltres veiem, perquè ho patim, el cansament, les limitacions... Déu, que veu més enllà, veu llum i vida en l’esperit, que és el que dóna realment la vida.

Hi ha persones que veuen la religió com una càrrega difícil de suportar, que fa encara molt més difícil la vida com si no ho fos prou; només veuen manaments, obligacions... i tot es fa molt difícil, molt carregós. Això és una caricatura estrafeta de la fe.

Per a Jesús Déu no pot espatllar la vida, perquè és l’autor de la vida. Ell ve a donar la vida. Jesús no ens explica com és Déu. No és pot explicar; que el que s’explica no serà Déu. Jesús, jo diria, ve a dir que Ell viu amb Déu, i li diu Pare. I com a Pare vol la vida pels seus fills. Sant Ireneu ens dirà La glòria de Déu és que l’home visqui. I sant Pau afirma Amb Déu vivim, ens movem i som. Aquest principi és el nucli d’una fe autèntica.

Cert que si ara mirem la naturalesa i veiem com cauen les fulles dels arbres podem pensar en una mort; però cal saber esperar que arribi la primavera, que sempre arriba. I aquesta experiència tardor-primavera en la vida dels arbres és una experiència per mirar la nostra vida després de l’hivern, del nostre hivern. Tota forma de viure la fe dóna vida. Una fe que porta la mort és falsa; això no ajuda a viure en l’esperança d’una vida amb Déu. Déu vol la vida, no la mort. Així ho diu Jesús, i quan ell parla de Déu ja podem suposar que sap de qui parla. “Déu és déu de vius (diu) i no de morts”

Fem nostra avui la pregària de sant Pau: “Déu ens ha estimat tant i ens ha donat el consol i l’esperança. Que ell conforti els nostres cors i els faci constants en tota bona obra”.

Nosaltres parlem del Déu autor de la vida a partir de la resurrecció de Jesús, que aquí celebrem cada diumenge.

Homilia del diumenge 31 de durant l’any

I és que Déu pot entrar per moltes escletxes de la nostra vida, fins per la simple curiositat.

L’home només se sentirà salvat quan se senti veritablement estimat.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 11,23-12,2)

Senyor, el món tot sencer davant vostre és com un gra que tot just inclina la balança, com un esquitx de rosada que cau a terra al matí. Justament perquè ho podeu tot us apiadeu de tothom i dissimuleu els pecats dels homes perquè puguin penedir-se. És que vós estimeu tot allò que existeix i no abomineu res d’allò que heu creat, ja que no heu fet res sense estimar-ho. Com persistiria res si vós no ho volguéssiu? Què continuaria existint si no rebés la vostra invitació? I vós, Senyor que estimeu la vida, tot ho planyeu, sabent que tot és vostre, ja que el vostre alè immortal és present en tots. Per això repreneu una mica els qui es desencaminen i, servint-vos d’allò mateix amb què han pecat, els amonesteu i els recordeu les seves culpes, perquè s’allunyin del mal i creguin en vós, Senyor.

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (2Te 1,11-2,2)

Germans, sempre preguem per vosaltres, demanant que el nostre Déu us faci dignes de la vocació cristiana i amb el seu poder dugui a terme tots els bons propòsits i totes les obres que la fe us inspira. Així el nom de Jesús, el nostre Senyor, serà glorificat en vosaltres, i vosaltres en ell, per la gràcia del nostre Déu i de Jesucrist, el Senyor. Pel que fa a l’adveniment de Jesucrist, el nostre Senyor, i a la nostra reunió amb ell, us preguem, germans, que no perdeu el seny ni us alarmeu, encara que una suposada revelació de l’Esperit o una dita o carta que passés com si fos nostra anunciessin que el dia del Senyor és imminent.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 19,1-10)

En aquell temps, Jesús anà de pas a Jericó. Un home que es deia Zaqueu, cap de cobradors d’impostos i ric, intentava de veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista perquè era petit d’estatura. Llavors, per poder-lo veure, corregué endavant i s’enfilà en un arbre al lloc on Jesús havia de passar. Quan Jesús arribà en aquell indret alçà els ulls i li digué: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva.» Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content. Tothom qui ho veié criticava Jesús i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador. Però Zaqueu es posà dret i digué al Senyor: «Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat els restitueixo quatre vegades més.» Jesús li digué: «Avui s’ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també és un fill d’Abraham. És que el Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut.»

Homilia:

Zaqueu, un home ric, “curt d’estatura” com diu l’Evangeli, però jo diria llarg de recursos. Doncs aquest home ric, de l’opulent i rica Jericó, s’enfila dalt d’un arbre per veure passar Jesús. Ridícul. Però amb el gran càrrec que tenia no tenia por de fer el ridícul. Vol veure Jesús que passa, i Jesús vol veure a ell. I aquest home no passa desapercebut per a Jesús que no només l’invita a baixar de l’arbre sinó que s’autoconvida a dinar a casa seva.

La curiositat de Zaqueu obre una porta o, al menys, una escletxa. I és que Déu pot entrar per moltes escletxes de la nostra vida, fins per la simple curiositat. Aquell home, que sense prejudicis, s’enfila dalt d’un arbre per veure Jesús en baixarà com una fruita madura, caurà als peus de Jesús, i l’acull a casa seva.

I ara mirem l’altra cara de la moneda. “Zaqueu baixa de pressa que avui em quedaré a casa teva”. Jesús a casa d’un fariseu, d’un pecador, d’un home odiat per tothom. Zaqueu escandalitza els fariseus perquè acull Jesús; Jesús escandalitza els seus perquè va casa d’un fariseu pecador. Una escena per un cantó simpàtica, però per l’altre cantó trasbalsadora. Ho capgira tot! S’han canviat els papers. No passeu per alt la reacció dels que anaven amb Jesús cap a Jerusalem. “Tothom qui ho veié s’escandalitzava i criticava Jesús perquè anava a casa d’un pecador”. Home, és clar. Això no és fa!

Si només ho veiem com una escena simpàtica i prou no hem entès res. Jesús sap que pot escandalitzar anant a casa d’un cobrador d’impostos, enemic declarat del poble jueu, i tira pel dret. Més escàndol serà penjar d’una creu i no en baixarà per demostrar res, ni que sigui el fill de Déu.

Potser Jesús és tota una altra cosa del que nosaltres pensem. Jesús és l’enviat de Déu per obrir les ulls els cecs, dels cecs naturals i dels cecs de l’esperit. “És que el fill de l’Home ha vingut a salvar allò que s’havia perdut”.

No crec... no puc creure que l’obrar de Zaqueu respongui a aquell principi pel qual els rics s’ho poden permetre tot; ells no fan mai el ridícul; fan el ridícul els que no fan com ells. Zaqueu era un home ric, i justament per ser ric pot fer el que li doni la gana, ningú el criticarà; allò que fan els rics sempre està bé. Allò d’enfilar-se en un arbre si ho fa un pobre serà criticat, serà malvist, serà ridiculitzat; però si ho fa un home ric ens traiem el barret; ells poden fer el que vulguin que el ridícul no el fan mai. Jesús veu el que fa Zaqueu i posa a prova fins i tot, jo diria, el seu sentit de l’humor; tira la canya... i pesca, i pesca un peix gros.

Veient avui l’actitud de Zaqueu recordem el publicà de l’evangeli del diumenge passat que no gosava, deia, “ni aixecar els ulls al cel”. Avui Jesús aixeca els ulls per veure l’home que s’ha enfilat dalt d’un arbre.

Com hem dit al salm: “El Senyor és compassiu, el Senyor és benigne; lent per al càstig i gran en l’amor”. Gran en l’amor? I fins i tot més gran del que ens podem imaginar o potser del que a vegades voldríem. Només Déu és capaç d’estimar aquells que nosaltres no estimem. I l’home només se sentirà salvat quan se senti veritablement estimat.

Els benpensants no podien entendre que Jesús demanés ser acollit a casa d’un pecador. I potser nosaltres ens resulti difícil d’entendre que Jesús se’n vagi a casa d’un pecador. Jesús és com és, i no com nosaltres ens agradaria que fos. I sort que en tenim perquè pecadors també en som nosaltres. O no?

El Senyor estima entranyablement tot el que ell ha creat. Ho hem dit al salm: “Quin pare no estima tots els seus fills?”. Doncs Déu també, i més!

Homilia de la Festivitat de Tots els Sants

Aquella estranya felicitat que Jesús promet és una altra manera de ser feliços. I no és una utopia, és possible.

Mn. A. Roquer

Lectura de l’Apocalipsi de Sant Joan (Ap 7,2-4.9-14)

Jo, Joan, vaig veure un àngel que pujava de sol ixent i tenia la marca del Déu viu, i cridà amb totes les forces als quatre àngels que havien rebut el poder de fer mal a la terra i al mar: «No feu cap mal a la terra, ni al mar, ni als arbres, fins que haurem marcat al front els servents del nostre Déu.» Llavors vaig sentir el nombre dels qui havien estat marcats: eren cent quaranta-quatre mil de totes les tribus d’Israel. Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans, i cridaven amb totes les forces. «Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell.» I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron, dels ancians i dels quatre vivents, i es prosternaren davant el tron amb el front fins a terra, adorant Déu, i deien: «Amén. Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força al nostre Déu pels segles dels segles. Amén.» Llavors un dels ancians em va preguntar: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs.»

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 3,1-3)

Estimats, mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som. Per això el món no ens reconeix, com no l’ha reconegut a ell. Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. I tothom qui té aquesta esperança en ell es purifica, tal com Jesucrist és pur.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 5,1-12a)

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s’assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient: «Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.»

Homilia:

Avui, com tots sabeu, celebrem sant Halloween. Ai! No, perdó; celebren santa Castanyada. Ai! No, tampoc. És que no celebrem n’hi un sant avui, els celebrem tots! Els celebrem tots amb l’ambició humana, sempre, d’obtenir la felicitat. Aquest és l’objectiu de tota persona humana.

Però els sants no han tingut, justament, una vida fàcil. No han estat, humanament parlant, feliços. La lectura del llibre de l’Apocalipsi ens ho ha dit ben clar: “Aquests són els qui vénen de la gran tribulació”. Però malgrat això, s’han esforçat a dur a terme el projecte de Jesús, manifestat clarament en les Benaurances que acabem d’escoltar. Han superat els entrebancs i ara porten a la ma la palma dels vencedors.

Avui és la festa d’aquella multitud que “ningú (com diu l’Apocalipsi) no hauria pogut ni comptar”; “l’aplec festiu dels germans nostres” com direm en el prefaci. És la joia de la Jerusalem celestial i és, a l’hora, la nostra esperança. Celebrem la seva glòria i celebrem, també, que nosaltres esperem arribar a on ells són. “On ells han arribat tenim l’esperança també nosaltres d’arribar-hi”, direm a la pregària; manifestat clarament en Jesús, mort i ressuscitat.

Jesús no ho va dir mai que lligaríem els gossos amb llonganisses; i tampoc va dir allò de las mañanas mejores... que no són al cel.

Aquell que creu i practica les benaurances pot ser tingut avui per un fracassat, humanament parlant; però demà no! Practicar les benaurances és, doncs, invertir pesant en demà! I per això és benaurat demà; avui, no! Els sants són persones amb esperança.

Molts comentaristes de l’evangeli de les Benaurances diuen que són la carta magna del pensament de Jesús. Aquella estranya felicitat que Jesús promet a aquells que avui es troben en situació que el món considera difícil o absurda, aquella estranya felicitat que supera totes les limitacions humanes... és una altra manera de ser feliços. I no és una utopia, és possible. Bé, és possible si volem. El món infeliç el fabriquem en part nosaltres. La benaurança de que parla Jesús és la invasió en el nostre món de la follia de Déu.

L’home feliç pot ser l’home sense camisa. I en tenim un exemple ben clar; i no en el conte de L’home sense camisa, sinó en sant Francesc d’Assis: l’home més feliç i pobre del món; buit de tot i ple de Déu.

Les Benaurances de Jesús són la follia del nostre Déu en front de la follia d’un món que tot ho té mesurat, tot ho té calculat, a tot hi posa preu. Fins i tot la felicitat es compra amb diners. Al menys algú s’ho creu.

La Benaurança de Jesús és tirar-se amb paracaigudes, segurs que el paracaigudes s’obrirà, perquè Déu ens estima i Déu no falla. Aquesta filosofia de la vida només l’entenen els de cor senzill, els pobres d’esperit, els misericordiosos, els nets de cor; perquè la seva seguretat es recolza en Déu, no en nosaltres, no en les perspectives humanes.

Ells ho han cregut, ells ho han fet i ells són els sants.