El naixement de Maria és extremadament simple.

Déu és la simplicitat per essència.

Mn. A. Roquer.

Lectura de la profecia de Miquees Això diu el Senyor: «Tu Bet-Lèhem Efrata, petita per figurar entre les famílies de Judà: de tu en sortirà el qui ha de regir Israel». Els seus orígens són llunyans, des dels temps eterns. Els tindrà abandonats fins que la mare haurà tingut un fill; aleshores la resta dels germans tornarà cap al poble d'Israel. Es presentarà a fer de pastor amb la majestat del seu Déu, amb la glòria del nom del Senyor. I viuran en pau, perquè ara serà gran d'un cap a l'altre de la terra. Ell serà la pau. Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma Germans, nosaltres sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen, dels qui ell ha cridat per decisió seva; perquè ell, que els coneixia d'abans que existissin, els destinà a ser imatges vives del seu Fill, que ha estat així el primer d'una multitud de germans. Ell, que els havia destinat, els crida, els fa justos i els glorifica.

Lectura de l'evangeli segons sant Mateu.

Jesús, el Messies, vingué al món d'aquesta manera: Maria, la seva mare, promesa amb Josep, abans de viure junts, es trobà que esperava un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home bo, no volent fer-ho saber públicament,

es proposava de desfer en secret l'acord matrimonial. Mentre ell hi pensava, se li aparegué en somni un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria com a esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l'Esperit Sant; ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble».

Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel», que vol dir «Déu-és-amb-nosaltres».

Homilia:

La festa d’avui, de la Nativitat de la Mare de Déu, que tenim el privilegi de celebrar-la, ni que sigui en diumenge, als santuaris dedicats a Maria, és una festa que ens ve de l’Església d’Orient, on ja se celebrava molt antigament. Passà a Roma el segle VIIè. Fixeu-vos que la  celebrem 9 mesos després de la festa de la Immaculada, el 8 de desembre.

Com totes les festes de la Mare de Déu té un lligam, evidentment, en el seu fill Jesús. Tot el que puguem dir de Maria és perquè és Mare de Déu. És per això que antigament s’anomenava a aquesta festa L’Aurora del Món Nou. Com l’aurora, que és la primera llum del sol que sortirà, així Jesús. I Maria serà la que anunciarà el naixement de la nova llum.

El fill etern del Pare, fet home a les entranyes de Maria, que com Ell mateix dirà “Jo sóc la llum del món”, ens fa celebrar avui la festa dedicada a la seva mare Maria. És així com en totes les festes de Maria el culte de la nostra fe va adreçat a Maria a través de Jesús, el seu fill; que si es feu de la nostra família humana va ser com a fill d’una dona, Maria de Natzaret.

Només celebrem el naixement de dos sants: Maria i Joan Baptista. Fixeu-vos que tots dos estan estretament lligats amb la vida de Jesús.

Que fàcil és parlar de la vida de la Mare de Déu. I més en un dia com avui. Més fàcil encara si som en un santuari dedicat a Maria. Més fàcil encara si la tenim a la nostra ciutat per patrona.

Però també que difícil és parlar de la Mare de Déu si la volem posar en el lloc que li pertoca, que sempre va més enllà, molt més enllà del nostre sentiment i de la nostra devoció personal.

Avui celebrem quelcom més que l’aniversari del naixement de la Mare de Déu. “El vostre naixement (com diu l’antífona del Laudes) ha omplert el món d’alegria”. A vegades en alguns esdeveniments, com en el naixement de Maria, com en la seva immaculada concepció, hi podem veure com una excepció, quelcom que és com una mica complicat perquè surt del normal; quan és el més normal del món, perquè és més simple. Sempre tendim a buscar complicacions on hi ha, justament, la simplicitat. El naixement de Maria és extremadament simple. Déu és la simplicitat per essència; els complicats som nosaltres. I sempre ens pensem que és al revés, que Déu és molt complicat.

Ja que la vostra maternitat fou l’aurora de la salvació, que la festa de la seva Nativitat ens porti un augment de pau, així ho demanem avui.

Els textos de la celebració d’avui tots són ben explícits, en faré un recull. “De vós ens ha nascut el sol de justícia, Crist Jesús que ens allibera de tota mort”. “Hem estat alliberats de la vella arrel del pecat”. “Déu s’ha complagut en la bellesa de Maria”. “Ella fou per a tot el món esperança de salvació”. “Ella és la pedra angular que uneix l’Antic i el Nou Testament”. “Avui, la creació sencera està preparada per hostatjar a aquell que li donà començament”. “Ella és l’aurora de la llum de Nadal”.

I la lletania de textos fora llarguíssima. Tots els textos que podem citar de la festa d’avui traspuen una alegria, com en tot naixement! Per això Maria, que és serventa i és a l’hora reina, no ens sorprèn; és el més normal del món. Reina i serventa a l’hora, per a no estar en contradicció amb allò que dirà Jesús: “El que s’humilia serà enaltit”. En Maria s’ha donat.

Així en ella hi veiem la nostra mare i senyora. En el nostre cas la Reina i Mare de Misericòrdia.

I així podem pregar amb la litúrgia de la festa d’avui dient: “Feu que, ajudats per la vostra intercessió, aconseguim en el regne celestial la glòria que pertoca a tots els fills de Déu”. Que així sigui!

Homilia del diumenge 22 de durant l’any

S’ha de saber donar sense esperar recompensa; altrament, on queda la generositat?

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira [Sir 3,19-21.30-31 (gr. 17-18.20.28-29)]

Fill meu, sigues modest en tot el que facis i et veuràs més estimat que el qui dóna esplèndidament. Com més gran ets més humil has de ser, i Déu et concedirà el seu favor. Déu, que és veritablement poderós, revela els seus secrets als humils. La desgràcia dels descreguts no té remei, perquè ha arrelat en ells una planta dolenta. El cor dels assenyats comprèn els proverbis dels assenyats, l’orella atenta s’alegra de sentir parlar amb seny.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,18-19.22-24a)

Germans, vosaltres no us heu acostat a aquella muntanya palpable del Sinaí, que era tota ella foc ardent, foscor, negra nuvolada i tempesta, ni heu escoltat el toc del corn i la veu que pronunciava aquelles paraules. Els mateixos que sentiren la veu suplicaren que no continués parlant-los. Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d’àngels, a l’aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a terme, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 14,1a.7-14)

Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus. Ells l’estaven observant. Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc: si hi hagués un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit. Més aviat quan et conviden vés a ocupar el lloc darrer, i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà: “Amic, puja més amunt.” Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula, perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.» Després digué al qui l’havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Potser ells també et convidarien, i ja tindries la recompensa. Més aviat, quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per recompensar-t’ho, i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.»

Homilia:

El tema que sobresurt avui a l’Evangeli és la Gratuïtat. “Quan facis una festa convida-hi pobres, coixos, invàlids... ells no tenen res per recompensar-t’ho i Déu t’ho recompensarà”. És que té cada sortida l’Evangeli! Fer coses sense esperar recompensa! En quin món estem?

En una paraula, avui hem de dir que no es fa caritat per anar al cel, sinó que es va al cel perquè es fa caritat. Que el cel no es compra ni es guanya. L’home no val pel que té, val pel que dóna. A aquell que es creu que és qui sap qui perquè té i prou, el Petit Princep li diria: no és un home, és un bolet!

Exigir els propis drets és certament un progrés de la societat, però no és una forma normal de conviure. Si dono només perquè hi ha una obligació, on queda la generositat. Els fills exigeixen als pares, els pares als fills; els ciutadans als polítics, els polítics als ciutadans; l’empresa al treballador i el treballador a l’empresa; els fidels al bisbe i el bisbe als fidels. I acabarem creient que exigir és la forma normal de conviure.

És just reclamar allò que ens pertoca, però no és just no exigir-nos allò que hem de fer, a nosaltres mateixos. I és poc humà viure obsessionats per exigir si ens oblidem de complir.

També s’ha de saber donar sense esperar recompensa; altrament, on queda la generositat?

La saviesa del llibre de Jesús, fill de Sira, que hem escoltat a la Primera Lectura, ens recorda la importància de ser modestos en tot allò que fem, senzills i humils! Aquesta actitud del cor és la que ha de caracteritzar les nostres relacions humanes.

Cada diumenge, en iniciar la celebració de l’Eucaristia diem, demanem, si voleu reclamem, “Senyor, tingueu pietat”. Quan som capaços de reconèixer aquesta necessitat de perdó, és quan ens en fem mereixedors. “Amic, ens dirà llavors el Senyor, puja més amunt”. És Ell que ens fa pujar per ocupar el lloc que ens pertoca, allò que mereixem. No som nosaltres que escollim, és Ell que ha escollit. I ens ha convidat a la seva taula (“Feliços els convidats a la seva taula”. No és una falsa interpretació de la paràbola que la intenció del Senyor a participar de la seva taula és fruit de la seva generositat. No és cap mèrit nostre. No ens ho hem guanyat.

En un món on tot és comercialitzable, on no és fa res per l’altre si no és a canvi de..., donar per rebre, les paraules de Jesús són com un cop de puny al ventre, o millor dit a la consciència.

La paràbola és una acusació contra aquella idea tan nostra que arribem a titllar com a cosa normal: que només es fa un favor quan es pot rebre la recompensa corresponent.

L’anunci de l’Evangeli és un clam a la gratuïtat. El gest desinteressat d’anar allà on em porta el Senyor; el gest desinteressat de saber donar per amor, no a canvi de... Jesús ens dirà “sigueu bons com ho és el vostre Pare del cel”.

Apropem-nos agraïts, reconeixent la generositat del nostre Déu, a la taula dels seus fills. És així com l’Eucaristia serà un reconeixement agraït. Un reconeixement agraït sempre superarà el compliment d’una obligació. Només l’agraïment va més enllà d’un ja he complert!

Homilia de la missa de l’aparició. Dilluns. 26-8-2013

Els sants són no per admirar sinó per imitar.

Són imitables perquè són de carn i ossos com nosaltres, cristians com nosaltres.

Mn. A. Roquer

Homilia:

Avui celebrem a santa Teresa de Jesús i Jornet, filla del poble d’Aitona, ben a prop d’aquí, a la comarca del Segrià, prop de Fraga. Una santa, per tant, de casa nostra. I ens alegra també poder celebrar aquests sants que han sigut membres del mateix poble que nosaltres.

Tots els sants ens diuen amb això que l’Evangeli no és una utopia, que l’Evangeli no és irrealitzable. Ells ens diuen, perquè ho han viscut, que l’Evangeli es pot viure. Encara diria més. Una vegada un nen, mirant el vitralls acolorits de l’església, va preguntar al seu pare qui eren aquells personatges de colors que hi havien als vitralls; els sants li digué el seu pare. O sigui són les persones que van fer tan de bé als altres que la gent podria reconèixer a través d’ells, a través del vitrall, la bondat de Déu, la llum de Déu! Són persones que deixen passar la llum de Déu, com els vitralls deixen passar la llum del sol.

Santa Teresa de Jesús i Jornet fou carmelita terciària, congregació fundada justament pel seu oncle, el beat Francesc Palau, que vàrem tenir vivint com ermità a sant Bartomeu de Fraguerau, al Montsant; després funda una congregació i comença una nova vida, una congregació que anomenarà Germanes dels Ancians Desemparats. En aquesta congregació hi entrà també la seva germana Maria; la primera casa es funda a València. Malgrat les moltes i moltes dificultats, la congregació es va anar propagant ràpidament; va créixer molt a Cuba; i en aquells temps, i a la mort de la Santa, formaven part de la congregació 1200 religioses i tenien l’encàrrec de cuidar ancians desemparats a 103 cases d’acollida. Teresa va morir a Llíria, a València, tal dia com avui, 26 d’agost, era l’any 1879. El papa Pius XII la va beatificar i Pau VI la va canonitzar l’any 1974.

Celebrar un sant o una santa és reconèixer que el misteri de la pasqua de Jesús es pot realitzar també en aquells que són els seus seguidors. Crist s’ha fet realitat en nosaltres. Si Ell, el seu cap, ha experimentat la plenitud de la vida, nosaltres, els seus membres, que formem part del seu cos, també podem participar de la mateixa vida. Crist s’ha fet realitat en els cristians que han restat fidels en el seu Evangeli.

Donar culte avui a santa Teresa de Jesús i Jornet és oferir un exemple a imitar, un estímul i un ajut per a que també nosaltres puguem seguir el seu exemple. És dir, amb fets que sempre són més que totes les paraules, que l’Evangeli és possible, que l’Evangeli es pot viure. Alguns ho han fet.

Celebrar la festa d’un sant és entrar en comunió amb l’Església gloriosa; ells són per a nosaltres un ajut, com deia, i un exemple. Els sants són no per admirar sinó per imitar. Són imitables perquè són de carn i ossos com nosaltres, cristians com nosaltres.

Que santa Maria, avui que celebrem aquesta missa aquí al Santuari, ella que és reina dels sants, intercedeixi avui per tots nosaltres.

Homilia del diumenge 21 de durant l’any

Advertiment seriós avui per a nosaltres.

Potser, a vegades, estem molt segurs perquè som dels de dins, i els de dins no podem quedar mai fora.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 66,18–21)

Això diu el Senyor: «Jo conec les obres dels homes i els seus pensaments. Jo mateix vindré a reunir la gent de totes les nacions i de totes les llengües. Tots vindran aquí i veuran la meva glòria, i faré un prodigi enmig d’ells. Després enviaré alguns dels supervivents a les altres nacions, a Tarsís, a Fut i a Lud, a Mòsoc i a Ros, a Túbal i a Javan, a les illes llunyanes, que mai no havien sentit parlar de mi ni havien vist mai la meva glòria, i anunciaran la meva glòria entre les nacions. I de totes les nacions portaran els vostres germans com una ofrena al Senyor. Els portaran a cavall, en carruatges, en lliteres, muntats en mules o en dromedaris, fins a la muntanya santa de Jerusalem, diu el Senyor. Els presentaran tal com els israelites presenten en vasos purs la seva ofrena en el temple del Senyor, i jo fins en prendré alguns d’entre ells per fer-ne sacerdots o levites.»

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,5-7.11-13)

Germans, heu oblidat les paraules encoratjadores que l’Escriptura us adreça com a fills: «Fill meu, no desestimis la correcció que ve del Senyor, no et cansis quan ell et reprèn, perquè el Senyor repta aquells que estima, fa sofrir els fills que ell prefereix.» És per a la nostra correcció, que sofrim: Déu us tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha que el seu pare no corregeixi? La correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa, però més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen en pau el fruit d’una vida honrada. Per això enfortiu les mans que es deixen anar i els genolls que es dobleguen, aplaneu el camí per on passa el vostre peu, perquè el qui va coix no es faci més mal, sinó que es posi bé.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 13,22-30)

En aquell temps, Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, són pocs els qui se salven?» Ell contestà: «Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran. »Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, de fora estant començareu a trucar i direu: “Senyor obriu-nos.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou.” Llavors començareu a dir-li: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal.” »Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents quan veureu Abraham, Isahac i Jacob amb tots els profetes en el regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud i s’asseuran a taula en el regne de Déu. Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers.»

Homilia:

L’evangeli que acabem d’escoltar forma part de tot una colla de dites i de petites paràboles pronunciades en diferents moments i recollides aquí en un sol lloc. El fil conductor que les uneix totes és aquest: el regne de Déu. I la pregunta és, continua sent: Com s’hi entra? Qui hi entra? Qui hi queda fora? Curiosa estadística!

La pregunta quants són els que se salven? encaixa molt bé amb la mentalitat jueva d’aquell temps. Pertànyer al poble escollit per Déu és garantia absoluta de salvació. Els pagans, en canvi, ho tenen molt pelut!

Advertiment seriós avui per a nosaltres. Potser, a vegades, estem molt segurs perquè som dels de dins, i els de dins no podem quedar mai fora, que per això són dins! No m’aclareixo!

Jesús parla d’una porta estreta i nosaltres moltes vegades demanem, i cada vegada més, una porta més ampla, o una màniga més ampla. Vull suposar que qui té raó és Jesús. No podem abaratir l’Evangeli; l’Evangeli no té temporada de rebaixes. No ho sabeu que som seguidors d’un crucificat per dir la veritat?

A l’estiu, quan sembla que tot es relaxa una mica, o un bon tros, l’Església ens surt ara amb aquest evangeli que és l’altra cara de la moneda. L’Evangeli, a vegades, és aspre com un codony; però nosaltres sabem fer codonyat i és més dolç, i l’abaratim. “Entreu per la porta estreta” i això no ho podem esborrar.

On queda l’evangeli, doncs, de les Benaurances? És molt més bonic! Però no es tracta de que sigui bonic sinó que sigui veritat. L’Evangeli no és per a estrets de pit. Hi ha expressions de Jesús que és impossible d’escoltar-les sense experimentar una certa incomoditat. No m’agrada! Però diu-ho-me, sóc jo que m’haig d’adaptar a l‘Evangeli? O és l’Evangeli que s’ha d’adaptar a la meva mesura i al meu gust?

Perquè formem part de l’Església ens pensem que això, per si sol, ja és garantia de ser bons. “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers”. “Sou dels nostres”. “No sé qui sou”. I rebla el clau: “Ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers”. Més clar, impossible! Que ens agradi o no es agradi és una altra qüestió. Sincerament, a mi tampoc m’agrada; què voleu que us digui? Sentir-se segur només perquè som dels de dins és temerari. Al cristià que camina, com tot bon caminat, no l’interessa només com és el camí, sinó si aquell camí, sigui com sigui, el portarà on ell vol anar.

No ens ha de preocupar quants són els que se salven perquè, em penso, que són més dels que ens pensem i més, potser segons alguns, dels que voldrien.

Notem la força de la lliçó: “Vindran gent d’orient, d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el regne de Déu”. Una bona lliçó per aprendre. Però no ens refiem; tota la humanitat és convidada a la taula de Regne. I nosaltres, que érem del món pagà, també hem estat convidats.

Les  matemàtiques de Déu no són les nostres matemàtiques. Les estadístiques de Jesús no són les nostres estadístiques. Amb tot, la resposta del Senyor no és per desanimar ningú, ben al contrari! És per animar a tothom: “Correu”.

Sí, aquests advertiments de Jesús són molt durs per a aquells que van excessivament refiats d’ells mateixos. Són també una esperança i una seguretat per a tots aquells que, amb penes i treballs, aquí caic i allà m’aixeco, van fent amb pena el seu camí que, n’hi que sigui estret, porta allà on volen anar, que és el que ens interessa.