Homilia del diumenge 22 de durant l’any

S’ha de saber donar sense esperar recompensa; altrament, on queda la generositat?

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira [Sir 3,19-21.30-31 (gr. 17-18.20.28-29)]

Fill meu, sigues modest en tot el que facis i et veuràs més estimat que el qui dóna esplèndidament. Com més gran ets més humil has de ser, i Déu et concedirà el seu favor. Déu, que és veritablement poderós, revela els seus secrets als humils. La desgràcia dels descreguts no té remei, perquè ha arrelat en ells una planta dolenta. El cor dels assenyats comprèn els proverbis dels assenyats, l’orella atenta s’alegra de sentir parlar amb seny.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,18-19.22-24a)

Germans, vosaltres no us heu acostat a aquella muntanya palpable del Sinaí, que era tota ella foc ardent, foscor, negra nuvolada i tempesta, ni heu escoltat el toc del corn i la veu que pronunciava aquelles paraules. Els mateixos que sentiren la veu suplicaren que no continués parlant-los. Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d’àngels, a l’aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a terme, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 14,1a.7-14)

Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus. Ells l’estaven observant. Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc: si hi hagués un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit. Més aviat quan et conviden vés a ocupar el lloc darrer, i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà: “Amic, puja més amunt.” Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula, perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.» Després digué al qui l’havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Potser ells també et convidarien, i ja tindries la recompensa. Més aviat, quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per recompensar-t’ho, i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.»

Homilia:

El tema que sobresurt avui a l’Evangeli és la Gratuïtat. “Quan facis una festa convida-hi pobres, coixos, invàlids... ells no tenen res per recompensar-t’ho i Déu t’ho recompensarà”. És que té cada sortida l’Evangeli! Fer coses sense esperar recompensa! En quin món estem?

En una paraula, avui hem de dir que no es fa caritat per anar al cel, sinó que es va al cel perquè es fa caritat. Que el cel no es compra ni es guanya. L’home no val pel que té, val pel que dóna. A aquell que es creu que és qui sap qui perquè té i prou, el Petit Princep li diria: no és un home, és un bolet!

Exigir els propis drets és certament un progrés de la societat, però no és una forma normal de conviure. Si dono només perquè hi ha una obligació, on queda la generositat. Els fills exigeixen als pares, els pares als fills; els ciutadans als polítics, els polítics als ciutadans; l’empresa al treballador i el treballador a l’empresa; els fidels al bisbe i el bisbe als fidels. I acabarem creient que exigir és la forma normal de conviure.

És just reclamar allò que ens pertoca, però no és just no exigir-nos allò que hem de fer, a nosaltres mateixos. I és poc humà viure obsessionats per exigir si ens oblidem de complir.

També s’ha de saber donar sense esperar recompensa; altrament, on queda la generositat?

La saviesa del llibre de Jesús, fill de Sira, que hem escoltat a la Primera Lectura, ens recorda la importància de ser modestos en tot allò que fem, senzills i humils! Aquesta actitud del cor és la que ha de caracteritzar les nostres relacions humanes.

Cada diumenge, en iniciar la celebració de l’Eucaristia diem, demanem, si voleu reclamem, “Senyor, tingueu pietat”. Quan som capaços de reconèixer aquesta necessitat de perdó, és quan ens en fem mereixedors. “Amic, ens dirà llavors el Senyor, puja més amunt”. És Ell que ens fa pujar per ocupar el lloc que ens pertoca, allò que mereixem. No som nosaltres que escollim, és Ell que ha escollit. I ens ha convidat a la seva taula (“Feliços els convidats a la seva taula”. No és una falsa interpretació de la paràbola que la intenció del Senyor a participar de la seva taula és fruit de la seva generositat. No és cap mèrit nostre. No ens ho hem guanyat.

En un món on tot és comercialitzable, on no és fa res per l’altre si no és a canvi de..., donar per rebre, les paraules de Jesús són com un cop de puny al ventre, o millor dit a la consciència.

La paràbola és una acusació contra aquella idea tan nostra que arribem a titllar com a cosa normal: que només es fa un favor quan es pot rebre la recompensa corresponent.

L’anunci de l’Evangeli és un clam a la gratuïtat. El gest desinteressat d’anar allà on em porta el Senyor; el gest desinteressat de saber donar per amor, no a canvi de... Jesús ens dirà “sigueu bons com ho és el vostre Pare del cel”.

Apropem-nos agraïts, reconeixent la generositat del nostre Déu, a la taula dels seus fills. És així com l’Eucaristia serà un reconeixement agraït. Un reconeixement agraït sempre superarà el compliment d’una obligació. Només l’agraïment va més enllà d’un ja he complert!