Homilia del diumenge 5 de durant l’any

El cert és que l’oblit de Déu va acompanyat, moltes vegades, de la pèrdua del sentit moral. L’amor perdonador de Déu no anul·la la persona, la fa créixer

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 6,1-2a,3-8)

L’any que morí el rei Ozies vaig veure el Senyor assegut en un tron alt i prominent. Els plecs del seu mantell omplien el temple. L’assistien, drets, uns serafins que cridaven l’un a l’altre: «Sant, sant, sant és el Senyor de l’univers, tota la terra és plena de la seva glòria.» Aquell crit feia estremir els muntants de les portes i l’edifici s’omplia de fum. Jo vaig dir: «Ai de mi, no podré parlar! Jo que sóc un home de llavis impurs i visc enmig d’un poble de llavis impurs, he vist amb els meus ulls el rei, el Senyor de l’univers.» Llavors un dels serafins volà cap a mi duent amb uns molls una brasa que havia pres de l’altar. Em tocà els llavis amb aquella brasa i em digué: «Això t’ha tocat els llavis: ja ha desaparegut la teva culpa, el teu pecat ja ha estat esborrat.» Després vaig sentir la veu del Senyor que deia: «Qui enviaré? Qui ens hi anirà?» Jo vaig respondre: «Aquí em teniu: envieu-m’hi.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,1-11)

Germans, [us recordo la bona nova que us vaig anunciar i que vosaltres acollíreu; fins ara us hi manteniu ferms i per ella obteniu la salvació. No crec pas que us convertíssiu en va a la fe. Per tant, si encara ho reteniu, recordeu amb quines paraules us vaig anunciar la bona nova.] Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo mateix havia rebut, és a dir, que Crist, com deien ja les Escriptures, morí pels nostres pecats, que fou sepultat i que al tercer dia, com deien ja les Escriptures, ressuscità. Que després s’aparegué a Quefes i després als dotze. Després s’aparegué a més de cinc-cents germans a la vegada; molts d’aquests encara viuen, però alguns ja són morts. Després s’aparegué a Jaume, i més tard a tots els apòstols. Finalment, el darrer de tots, com un que neix fora de temps, se m’aparegué fins i tot a mi. [Perquè jo sóc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol, perquè vaig perseguir l’Església de Déu. Però per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que ell m’ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots, no jo, sinó la gràcia de Déu que ha treballat amb mi. Però, què hi fa?] Tant si sóc jo com si són ells, això és el que vosaltres heu cregut.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 5,1-11)

En una ocasió la gent s’aglomerava sobre Jesús per escoltar la paraula de Déu. Ell, que es trobava vora l’estany de Genesaret, veié dues barques a la platja. Els pescadors n’havien baixat i rentaven les xarxes. Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que l’apartés una mica de terra, s’assegué i ensenyava la gent de la barca estant. Quan acabà de parlar, digué a Simó: «Tira endins, i caleu les xarxes per pescar.» Simó li respongué: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res, però ja que vós ho dieu calaré les xarxes.» Així que ho feren agafaren tant de peix que les xarxes s’esquinçaven. Llavors feren senyal als pescadors de l’altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les barques que quasi s’enfonsaven. Simó Pere, en veure això, es llançà als genolls de Jesús i li deia: «Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador.» Ni ell ni cap dels qui anaven amb ell no se sabien avenir d’una pesca com aquella. Igual passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Però Jesús digué a Simó: «No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes.» Llavors tornaren a terra les barques, ho deixaren tot i se n’anaren amb ell.

Homilia:

Acabem d’escoltar a la lectura de l’Evangeli d’avui una escena ben coneguda de tots, però amb el perill de quedar-nos, som així!, només amb l’anècdota del miracle de la pesca miraculosa; això sempre enlluerna!. Però ens cal donar un pas més i mirar de treure l’entrellat d’aquesta pesca miraculosa. Els miracles no tenen el propòsit de fer-nos creure en Jesús sinó de confirmar allò que ja creiem de Jesús.

L’evangeli d’avui es compon de 4 escenes ben diferenciades. La primera: presentació dels personatges; Jesús i un grup de pescadors del llac de Galilea desanimats per no haver pogut pescar res. Segona: Jesús demana a Pere una barca; Pere té la barca i l’ofici de pescador, i no ha pescat res; Jesús és de terra endins i, sense barca, pesca!. Tercera: Pere reconeix el seu fracàs i fa cas de la paraula de Jesús i s’arrisca. Quarta: amb la barca plena de peix, Pere se sent indigne i diu que és “pecador”; en aquest cas, doncs, més que pescador resulta que ara sap que també és pecador. I aquí acaba el relat evangèlic i aquí, alhora, comença la missió dels dotze: “Sereu pescadors d’homes”.

Els de Natzaret, ho vèiem diumenge passat, fan fora a Jesús del seu poble perquè ells són dels bons, ells són els perfectes. I avui Pere diu “allunyeu-vos de mi”; també el fa fora però “perquè sóc un pecador”; al revés ben bé!. Quan Pere diu que és “pecador” sap què diu i sap a qui ho diu. Sap que Déu fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos.

Freud demana eliminar la consciència de pecadors perquè diu que això pot perjudicar la nostra personalitat. Marx ens diu que el pecat no és a les persones sinó a les estructures. El cert és que l’oblit de Déu va acompanyat, moltes vegades, de la pèrdua del sentit moral. O bé no llegiu o veieu les notícies?. Però mai un creient se sent més humà que quan es reconeix pecador. El pecador té remei, l’impenitent no!. I no ho dic jo: quan Pere es reconeix pecador, Jesús li diu “No tinguis por”.

Els creients sabem que quan som capaços de reconèixer que som pecadors reneix en nosaltres un home nou, una nova manera de viure. L’amor perdonador de Déu no anul·la la persona, la fa créixer. No és fàcil, i menys a l’home d’avui, admetre que és pecador. Ningú vol reconèixer la pròpia culpa, la culpa sempre és dels altres; i com una mena de cançó de l’enfadós anem repetint si no fos... tot i que sabem allò de “Qui estigui net de pecat que tiri la primera pedra”. Al menys els que ho van sentir en temps de Jesús foren sincers: no hi quedà cap.

Normalment el pecat l’hem vist com una cosa estranya, com un os fora de lloc; quan en realitat, si volem ser sincers, com sant Pere al menys, és el més normal del món. En som! Pere pot ser sant Pere quan reconeix el seu pecat; i quan el plorarà amargament a casa de Caifàs quan negarà que coneix a Jesús. El pitjor que ens pot passar no és ser pecadors sinó no ser prou valents, prou sincers, prou nets de cor per reconèixer que en som! El pecat, si  volem, té remei! “Sóc un pecador” diu Pere, i Jesús li respon “Tu seràs pescador d'homes . Déu no rebutja el pecador sinó el pecat, que és molt diferent. El pecat del pecador li ha costat molt car: la mort en creu. Com voleu que no perdoni?

Si avui he parlat del pecat i del pecador no és només perquè ho diu l’Evangeli, sinó també perquè és oportú parlar-ne avui, ja en vigílies dels temps quaresmal, un temps molt encertat per reconèixer el nostre pecat i ser capaços de demanar-ne perdó, temps propici per sentir-nos el que som i no voldríem ser. Per dir sincerament, com Pere, com sant Pere: “Aparteu-vos de mi que sóc un pecador”. O, potser millor: no us aparteu de mi perquè us necessito que sóc pecador.

És molt sa i és veritat que sempre serem uns fills perdonats. Altrament no podríem dir amb sinceritat: Senyor, tingueu pietat. De què?

Homilia del diumenge 4 de durant l’any

El Senyor ressuscitat continua present i actiu entre nosaltres cada diumenge.

Déu sempre serà sorprenent per a nosaltres.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 1,4-5.17-19)

En temps de Josies, el Senyor em va fer sentir la seva paraula i em digué: «Abans que et modelés a les entranyes de la mare ja et vaig conèixer; abans de néixer ja et vaig consagrar i et vaig fer profeta, destinat a les nacions. Ara, doncs, cenyeix-te el vestit i vés a dir-los tot el que et manaré. No tinguis por d’ells, si no, seria jo, qui te’n faria tenir. Avui faig de tu una ciutat inexpugnable, una pilastra de ferro, una muralla de bronze que resistirà contra tot el país: contra els reis de Judà i els seus governants, contra els seus sacerdots i contra el seu poble. T’assaltaran però no et podran abatre, perquè jo et faré costat per alliberar-te. Ho diu l’oracle del Senyor.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,31-13,13)

Germans, [interesseu-vos més pels dons millors. Però ara us indicaré un camí incomparablement més gran. Si jo tingués el do de parlar els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, valdria tant com les campanes que toquen o els platerets que dringuen. Si tingués el do de profecia i arribés a conèixer tots els secrets de Déu i tota la veritat, si tingués tanta fe que fos capaç de transportar les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si distribuís tot el que tinc, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau, sense estimar, només per ser ben vist, no em serviria de res.] El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja, no s’alegra de les farses, sinó de la rectitud; ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència. L’amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar llenguatges misteriosos s’acabarà, que el do de conèixer també serà inútil. Els dons de conèixer o de profecia que ara posseïm són incomplets; el dia que ho coneixerem tot, allò que era incomplet ja no tindrà utilitat. Quan jo era un nen, parlava com els nens, sentia com els nens raonava com els nens; però d’ençà que sóc un home, ja no m’és útil el que és propi dels nens. De moment coneixem com si hi veiéssim poc clar una imatge reflectida en un mirall; després hi veurem cara a cara. De moment conec només en part; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant la fe, l’esperança i l’amor subsisteixen tots tres, però, de tots tres, l’amor és el més gran.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 4,21-30)

En aquell temps, Jesús, a la sinagoga de Natzaret, començà així la seva explicació: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.» Tothom ho comentava estranyant-se que sortissin dels seus llavis aquelles paraules de gràcia. Deien: «No és el fill de Josep, aquest?» Jesús els digué: «De segur que em retraureu aquesta dita: “Metge, cura’t tu mateix”: hem sentit dir el que has fet a Cafar-naüm; fes-ho també aquí, al poble dels teus pares.» Però ell afegí: «Us ho dic amb tota veritat: no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal. En temps d’Elies, quan el cel, durant tres anys i sis mesos, no s’obrí per donar pluja, i una gran fam s’apoderà de tot el país, ben segur que hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d’elles, sinó a una viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d’ells no va ser purificat del seu mal, sinó Naaman, un leprós de Síria.» En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga, indignats, es posaren a peu dret, el tragueren del poble i el dugueren cap a un cingle de la muntanya on hi havia el poble per estimbar-lo. Però ell se n’anà passant entremig d’ells.

Homilia:

Continuem on érem: Jesús comença la seva missió a la sinagoga del seu poble, a Natzaret. I la lectura de l’Evangeli que acabem d’escoltar avui comença amb les mateixes paraules amb les quals acabàvem diumenge passat: “Això que avui sentir contar de mi...” Això... aquest avui dóna importància al nostre avui. Evidentment Jesús avui ens ha parlat a nosaltres, no als de Natzaret; senzillament perquè Jesús, ara, és un avui etern! Per això acabem la lectura sempre de l’Evangeli dient “És Paraula del Senyor”.

Sovint parlem de Jesús com d’un passat; com es podria parlar, per exemple, d’un personatge molt important de la història, quan en realitat el Senyor ressuscitat continua present i actiu entre nosaltres cada diumenge. Present, actiu i, també, sorprenent! Déu sempre serà sorprenent per a nosaltres, com ho fou pels de Natzaret, no ens enganyem. El perill de fer-nos un Déu a la nostra mida, a la nostra capacitat d’entendre i de comprendre... aquest l’acceptaríem sempre, aquest déu el tenim sempre. Jo pregunto als de Natzaret: Per què el fill de Déu no pot ser el fuster del poble? Quan el més normal és que Déu ens sorprengui sempre, per fer de fuster o per al que sigui. O potser perquè és més a prop del que nosaltres ens pensem i el voldríem lluny, dalt del cel. O bé és perquè nosaltres ens hem fabricat un concepte de Déu equivocat, petit, a la nostra mesura de comprensió. Allò que Déu ens demana no és pas que l’entenguem sinó que l’acceptem i sapiguem que no ens enganya. Que voleu dir que això és molt diferent del que fa el pare i la mare amb el fill petit quan no pot entendre les coses que ha de fer? També Pilat té els seus dubtes quan pregunta a Jesús a l’hora del judici “I tu, d’on ets?”. En canvi sant Pere l’encerta de mig a mig quan afirma: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu” I Jesús s’afanya a dir-li: “Això no t’ho a revelat cap home de sang i carn sinó el meu Pare del cel”.

Entendre qui és Jesús només s’encerta amb una mirada de fe. Llavors l’entenem del tot. Només des de la fe s’endevina qui és aquell que fins el mar o el vent obeeixen!.

Els de Natzaret eren curts de vista. Però si només fossin els de Natzaret...rai! No hi veien més enllà del nas. En Jesús només hi poden veure una cosa: “No és el fill del fuster, aquest?” Doncs a què ens ve ara?. I Natanahel encara hi afegiria més quan Felip li diu que han trobat el Messies, i Natanahel afegirà, posant més llenya al foc, amb una ironia: “Que vols dir que de Nazaret en pot sortir res de bo?”. Nosaltres no el traurem fora com els de Natzaret. El volem a casa nostra, el volem a la nostra vida. “I a qui anirem, Senyor, si només vos teniu paraules de vida eterna?”.

I per què el Fill de Déu no pot ser el fuster?. Potser perquè nosaltres no ho faríem si fóssim Déu. Per tant el problema no és Ell, el problema som nosaltres. No és, doncs, qüestió de ser nosaltres semblants a Déu, sinó Déu semblant a nosaltres.

Déu ofereix dos exemples ben coneguts per als de Natzaret, si els volen entendre. Perquè sempre és qüestió de voler entendre. El primer del profeta Elies: el relat de la viuda de Sarepta, d’una ciutat estrangera, fenícia, fora d’Israel (no és dels nostres). I el segon el d'Eliseu: amb la curació de Naaman, un altre estranger, un altre que no és dels nostres. Elies és enviat a salvar una estrangera, Eliseu cura un estranger, i Jesús és l’enviat de Déu per salvar a tots. És tan fàcil voler un déu que sigui dels nostres, que sigui de la nostra corda. Un déu esquifit només el poden voler els esquifits.

“Llavors el feren fora del poble per estimbar-lo”. Feu una referència...és una al·lusió ben clara a la mort de Jesús fora de Jerusalem, en un turó anomenat Calvari. I haurà de ser al Calvari, quan per boca justament d’un estranger, el centurió, es farà aquesta afirmació de fe definitiva, desafiant als de Natzaret i a tots els que ho semblen: “Veritablement aquest home és el Fill de Déu”.

A Natzaret no va poder curar cap malalt, no per manca de ganes, per manca de fe.

Homila del diumenge 3 de durant l’any

 “La salvació que esperàvem ja és aquí”; i continua estant aquí, entre nosaltres, cada diumenge!

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Nehemies (Ne 8,1-4a.5-6,8-10)

En aquells dies, el sacerdot Esdres portà el llibre de la Llei en presència del poble reunit a la plaça de davant la porta de les Aigües, i des del matí fins al migdia el llegí davant de tothom: homes, dones i criatures capaces d’entendre-la. Tot el poble escoltava atentament la lectura del llibre de la Llei. Esdres, mestre de la Llei, estava dret dalt una tarima de fusta preparada expressament. Obrí el llibre a la vista de tot el poble, ja que des del lloc on era dominava tothom, i així que l’obrí, tot el poble es posà dret. Esdres beneí el Senyor, Déu gran, i tot el poble alçà les mans i respongué: Amén, amén. Després es prosternaren amb el front a terra, i adoraren el Senyor. Ell llegia ben clar el llibre de la Llei de Déu, i alguns levites n’exposaven el sentit perquè la lectura fos entenedora. El governador Nehemies, el sacerdot Esdres, mestre de la Llei, i els levites que exposaven al poble el sentit de la Llei, digueren a tota la gent: «La diada d’avui és santa, dedicada al Senyor, el nostre Déu: no us entristiu ni ploreu», perquè tota la gent plorava mentre escoltava les paraules de la Llei. Els digué, doncs: «Aneu-vos-en ara. Mengeu i beveu de gust i repartiu-ne als qui no s’havien portat res, que la diada d’avui es santa, dedicada a Déu, nostre Senyor. No us entristiu, que el goig del Senyor serà la vostra força.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,12-30)

Germans, el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit. Ara bé, el cos no consta d’un sol membre, sinó de molts. [Si el peu deia: «Com que no sóc mà, no sóc del cos», no per això ja no seria del cos. Si l’orella deia: «Com que no sóc ull, no sóc del cos», no per això ja no seria del cos. Si tot el cos fos ull, com podria escoltar? Si tot el cos fos orella, com podria olorar? De fet, però, Déu ha distribuït en el cos cadascun dels membres com li sembla. Si tots els membres es reduïssin a un de sol, on seria el cos? Per això els membres són molts, però el cos és un de sol. L’ull no pot dir a la mà: «“No em fas cap falta.» Ni tampoc el cap als peus: «No em feu cap falta.» Ben al contrari: els membres del cos que semblen més delicats són els més indispensables, els que ens semblen menys nobles, els cobrim amb més honor, els que ens semblen menys decents, els tractem amb una decència que no necessiten els que ja són decents. Déu ha disposat el cos de tal manera que dóna més honor als membres que més en necessiten, perquè no hi hagi desacord en el cos, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix, sofreixen amb ell tots els altres, i quan un membre és elogiat, tots els altres s’alegren amb ell.] Doncs bé, vosaltres sou cos de Crist i cadascun formeu els seus membres. [Dins l’Església, Déu ha posat en primer lloc apòstols, en segon lloc profetes, en tercer lloc mestres, després els qui tenen poder d’obrar miracles, després els qui tenen la gràcia de donar la salut als malalts, d’ajudar els altres, de guiar-los, de parlar llenguatges misteriosos. No tothom ha de ser apòstol o profeta o mestre. No tothom ha d’obrar miracles, ha de tenir la gràcia de donar la salut als malalts, ha de ser capaç de parlar llenguatges misteriosos o ha de ser capaç d’interpretar-los.]

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,1-4.4,14-21)

Són molts els qui han emprès la tasca d’escriure una narració dels fets ocorreguts entre nosaltres, guiant-se per l’ensenyament que hem rebut d’aquells que des del principi en foren testimonis de vista i després ho transmeteren de paraula. Havent pogut informar-me minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t’ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut. En aquell temps, Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit. La seva anomenada s’estengué per tota la regió. Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava. I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum, i s’aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m’ha ungit per portar la bona nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor.» Després plegà el volum, el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús. Ell començà dient-los: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

Homilia:

Ja hem començat a llegir l’evangeli de Sant Lluc; es el que toca per enguany. I és, doncs, l’evangelista que ens acompanyarà tots els diumenges d’aquest any, exceptuant els temps de Quaresma i el temps de Pasqua.

L’evangeli d’avui està compost de dos fragments diferenciats, separats l’un de l’altre a l’evangeli de Lluc: el començament de l’escrit i el començament de la missió de Jesús que ja és el capítol IV.

Imitant l’estil dels historiadors del seu temps, Lluc posa un pròleg introductori a la seva obra, que l’hem escoltat avui, i declara el que s’ha proposat escriure, de qui ho ha aprés, amb quina finalitat ho escriu i a qui el dedica. I el dedica, diu, a un tal Teòfil, que no sabem si és una persona concreta, perquè Teòfil vol dir el que estima Déu; per tant avui som nosaltres, ens ho ha dedicat a nosaltres. Vés per on!

Per això l’Evangeli no és la narració d’uns fets que han passat i prou. Això fora una biografia. És l’experiència des de la fe d’aquells que foren testimonis i després, diu, ho transmeteren de paraula. És l’experiència, doncs, vital d’aquells que ho recorden i ho viuen. La seva intenció és ben clara: ajudar-nos a creure en Jesús, a conèixer a través de Jesús qui és el Déu en el qual creiem. No n’hi ha prou, doncs, en saber què va passar; fora una simple curiositat; ens interessa, sobretot, quin sentit té per a nosaltres allò que va passar. Tot i que ja ha passat, continua passant! L’evangelista no narra una història sinó quina repercussió ha tingut aquest fragment d’història per a nosaltres, també avui.

Nosaltres, gent del segle XXI, i a més a més occidentals, tenim tendència sempre a donar per bo allò que és pràctic (i això per a que serveix?). I aquest no és el propòsit de l’evangelista; ell ensenya per adoctrinar. Sembla que quan una cosa no és pràctica ja no serveix per a res, no té utilitat; i potser nosaltres no sabem quina utilitat té, perquè en deu tenir alguna d’utilitat. Quan ens avorreix una simfonia de Beethoven, voleu dir que l’inexpert és el compositor o els inexperts som nosaltres? Doncs som tan simplistes que vam pensar que l’inexpert era Beethoven.

Sant Lluc va escriure dos llibres: l’Evangeli i el Llibre dels Fets dels Apòstols. En realitat aquest dos llibres són una sola obra en dos volums. En el primer, l’Evangeli, ens el narra dient: “Tot allò que Jesús va fer i va ensenyar”. El segon, els Fets dels Apòstols, el dedica a explicar els començament de la vida de l’Església, els primers cristians. Doncs en podríem dir dels dos llibres el Jesús Total: el cap, Jesús, i els membres, els primers cristians. I el motiu dels seus escrits no és altre que “Per a que constatis (diu) la solidesa de l’ensenyament que has rebut”

L’evangelista descriu l’acció evangelitzadora de Jesús a la sinagoga de Natzaret. “I se n’anà al seu poble on s’havia criat” I tots els que eren a la sinagoga, és clar, és normal, tenien els ulls posats en Jesús: que ens dirà?; l’Evangeli de diumenge que ve dirà “aquest és el fill del fuster”. El lector, Jesús, havia captivat l’auditori. “Això que sentiu contar de mi és el compliment del que estava previst, del que estava profetitzat”. Per tant diu “La salvació que esperàvem ja és aquí”; i continua estant aquí, entre nosaltres, cada diumenge!

Som cridats a fer viu l’Evangeli a la nostra vida, a creure i a posar la nostra confiança en la Paraula de Déu que escoltem aquí, com una llum pel nostre camí; un camí a vegades tan incert. Però amb encerts o amb errors volem seguir aquell que ens reuneix aquí cada diumenge, ens dóna la força i la valentia per demostrar amb els fets la nostra fe, i nosaltres aprendre i a conèixer en el Déu en el qual creiem. I així l’Evangeli esdevé realment allò que és en veritat: una Bona Notícia.

L’Església, la nostra comunitat de cada diumenge, és l’Esperit de Déu que la reuneix, és l’Esperit de Déu que la fa i l’alimenta amb la paraula i amb el pa que dóna la vida eterna.

Homilia de la missa de l’aparició. “La Conversió de sant Pau”

I tots, un diu o un altre, fem el camí cap a Damasc.

Mn. A. Roquer

Homilia:

La conversió de sant Pau no s’entén (humanament parlant). Cap conversió no s’entén. Només l’entén el convertit. I no ho pot explicar perquè no ho entén ningú. Només ell ha fet l’experiència. I hi ha experiències que no passen de pares a fills. I no pregunteu  res perquè és tan personal que no té respostes vàlides; només el convertit sap el perquè. Una cosa sí que la podem entendre: la conversió ha estat possible. Per què? Doncs perquè hi ha convertits. Només la podem acceptar quan veiem la manera nova d’actuar d’aquell que ha fet el capgirament d’una conversió.

La conversió de Pau (perdó, de sant Pau!) es dona amb una caiguda de cavall, altres conversions es poden donar amb una caiguda del ruc. Convertir-se és obrir els ulls a una nova llum, a una nova veritat, i descobrir que fins ara havíem fet cas i havíem anat al darrera de tot una colla de mentides. Però obrir els ulls a una nova veritat és descobrir un altre camí. I descobrir un altre camí és descobrir una altra veritat; i això és molt dur, molt difícil! (pregunteu-ho a sant Pau). Viure en la mentida pot ser més bonic, més falaguer, molt més!. La mentida sempre és més bonica que no pas certes veritats.

Pau és l’home que juga net. Quan és fariseu presumeix, i amb raó, de ser un bon fariseu. Honest, complidor de la Llei, diu ell. I com a cristià continua sent un home honest, i fidel complidor d’allò que ha vist, d’allò que ha descobert. Allò que la natura ens dona, la fe no ens ho canvia. La fe no adorm la persona; això fora un analgèsic.

Un cop convertit, a sant Pau li comencen a venir els problemes. La conversió és una porta oberta a la sinceritat, a l’autenticitat. I això no és fàcil. I els exemples el tenim en sant Pau, en sant Agustí, en sant Ignasi de Loiola, en Edit Stein, en Carles de Foucauld i una llista molt llarga. No són pas casos de caigudes sinó casos de redreçaments.

El convertit és aquell que ha trobat un altre camí. I un altre camí només es troba quan es fa camí. Pau busca la veritat i ensopega, sense esperar-ho, amb aquell que diu “Jo sóc la veritat; jo soc el camí, la vida”. La resposta a la pregunta “Qui sou, Senyor?

Surt de Jerusalem camí de Damasc. L’intent és perseguir aquells seguidors de Jesús, i a la sinagoga de Damasc ell diu “Jesús és el Fill de Déu”. Els que l’escolten no entenen res; que ha passat?. I Pau tampoc entén res. Allò que ha passat pel camí no s’explica, es viu!, fins a poder dir: “No sóc jo que visc, és Crist que viu en mi. No ofegueu l’Esperit. Ara he comprés el misteri de Crist. Crist ens ha fet lliures (també per la conversió). L’Evangeli que us anunciem no ve dels homes, jo el vaig rebre directament de Jesucrist”.

I avui ens diu, com deia un dia als cristians de Roma: “Ni la tribulació, ni la fam, ni la nuesa, ni la persecució, ni la mort ens pot separar de Jesucrist que tant ens estima”. Això només ho pot dir aquell que n’ha fet l’experiència camí de Damasc. I tots, un diu o un altre, fem el camí cap a Damasc.