Homilia de la missa de l’aparició. Sant Jaume

Aquell estar tan a prop de Jesús i tenir tantes dificultats per pair el seu missatge no és cosa de Jaume, és cosa de tots.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 4,33.5,12.27-33.12,1b.2)

En aquells dies, el testimoni que els Apòstols donaven de la resurrecció de Jesucrist el confirmaven amb el poder que tenien d’obrar molts miracles i prodigis entre el poble. Els guardes s’emportaren els Apòstols i els presentaren al sanedrí. El gran sacerdot començà així el seu interrogatori: «Us vam prohibir severament d’ensenyar res més en el nom de Jesús, però vosaltres heu omplert Jerusalem de les vostres doctrines i voleu fer-nos culpables de la sang d’aquest home.» Pere i els Apòstols contestaren: «Obeir Déu és primer que obeir els homes. El Déu dels nostres pares ressuscità Jesús, que vosaltres havíeu mort penjant-lo en un patíbul. La dreta de Déu l’ha enaltit com a Capdavanter i Salvador, per concedir al poble d’Israel la conversió i el perdó dels pecats. Nosaltres en som testimonis, i n’és també testimoni l’Esperit Sant que Déu ha donat a tots els qui l’obeeixen.» Ells, en sentir això, s’exasperaven i volien condemnar-los a mort.
Més tard el rei Herodes féu matar amb l’espasa Jaume, el germà de Joan.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 20,20-28)

En aquell temps, la mare de Jaume i Joan, fills de Zebedeu, anà a trobar Jesús amb els seus fills i es prosternà per demanar-li un favor. Jesús li digué: «Què demanes?» Ella li respongué: «Maneu que en el vostre Regne aquests dos fills meus seguin l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.» Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. Podeu beure el calze que jo he de beure?» Ells li diuen: «Sí que podem.» Els diu Jesús: «És cert, vosaltres beureu el meu calze, però seure a la meva dreta i a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir; és per a aquells a qui el meu Pare ho ha reservat.»
Quan els altres deu sentiren tot això s’indignaren contra els dos germans, però Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que, a totes les nacions, els governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes.»

Homilia:

Avui hem estat convidats a celebrar la festa d’un apòstol. I a més a més, un dels tres apòstols preferits dels Senyor: demana a Pere, Jaume i Joan que li facin costat al Tabor i, sobretot, a Getsemaní. A més és l’apòstol que té la venerable tradició de ser juntament amb sant Pau el predicador de l’Evangeli a les terres hispàniques. Tot i que no va més enllà d’una tradició (també hi ha, i no la coneixem gaire, la tradició del pas de l’apòstol sant Jaume per Lleida)... Tot i que, doncs, no va més enllà d’una tradició, cal agrair l’impuls missioner d’aquells primers testimonis de la predicació de l’Evangeli. I això no és llegenda, ni tradició, és veritat!. Nosaltres no hem seguit el camí dels estels peregrinant fins el camp de l’estrella, però sí que estem fent, tots junt, el camí del seguiment de l’Evangeli perquè volem arribar a aquell que és la veritable llum, Jesús.

L’evangeli d’avui ens fa pensar en la fina ironia de l’evangelista Mateu, emprada també en altres llocs del seu evangeli. Un sa sentit de l’humor que també ens pot anar bé i ens pot servir, també avui, d’exemple. Aquell estar tan a prop de Jesús i tenir tantes dificultats per pair el seu missatge no és cosa de Jaume, és cosa de tots. El veritable camí de sant Jaume sempre és el camí que ens porta a l’encontre amb Jesús. També nosaltres som seguidors d’aquells apòstols que no van entendre a fons, de moment, l’Evangeli d’aquell noi de Natzaret. O pitjor: van entendre la A per la B; o si voleu van agafar bou per bèstia grossa. És tan fàcil, sempre som d’interessats, ahir i avui!.

L’evangelista Mateu ens presenta la mare dels fills de Zebedeu, Jaume i Joan, intentant endollar, avui diríem, els seus fills. Els altres protesten. “Que seguin un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra al vostra Regne”. I nosaltres, què? diuen els demés apòstols. Això, avui en dia, és tràfic d’influències!, i ho és; és humà i més si ve d’una mare, que sempre vol el millor pels seus fills, que demani el lloc de privilegi. És normal, però ni en la mare del fills de Zebedeu és justificable. L’estil de Jesús és ben bé el contrari. “El que Fill de l’home no té ni on reposar el cap”. Ell no espera ni promet privilegis, ni llocs de prestigi, ni de domini, sinó de servei. I els apòstols ho van entendre. Amb la més bona voluntat del món podem esgarrar el pla de Déu. Som així. Quan Jesús prediu la seva mort en creu, Pere s’afanya a dir “A vós això no us pot passar”. Quants errors amb la més bona voluntat del món, fan que girem cap per avall la voluntat de Déu!.

Que la festa d’avui, que l’evangeli que hem escoltat ens faci veure ben clar quin és de veritat el camí que porta a la llum, a Déu. Que l’experiència de Jaume ens serveixi avui també a nosaltres.

Homilia del diumenge 16 de durant l’any

Si no sabem gaudir i viure amb plenitud l’alegria de la festa no ens estem preparant degudament per gaudir i viure l’alegria de la vida eterna al cel.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 23,1-6)

Ai dels pastors que perden i dispersen les ovelles del meu ramat, diu l’oracle del Senyor. Per això el Senyor, Déu d’Israel, diu als pastors del meu poble: «Vosaltres heu dispersat les meves ovelles i les heu fetes fugir, en lloc de fer-ne el recompte. Doncs ara jo passaré comptes amb vosaltres per reclamar tot el mal que heu fet, diu l’oracle del Senyor. I totes les ovelles que em queden, jo mateix les recolliré de tots els països on les havia fet fugir, i les faré tornar als seus prats. Allà seran fecundes i s’hi multiplicaran. Els donaré pastors que les menin, i ningú no tornarà a fer-los por, ni a esfereir-les, ni en mancarà cap, diu l’oracle del Senyor.
»Vénen dies, diu l’oracle del Senyor, que faré germinar un rebrot legítim del llinatge de David, i serà un rei excel·lent que farà regnar en el país la justícia i el bé. En els seus dies Judà no sofrirà cap mal i Israel viurà segur. El seu nom serà: El-Senyor-és-el-nostre-bé.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 2,13-18)

Germans, vosaltres abans éreu lluny de les promeses, però ara la sang del Crist us ha apropat. Ell és la nostra pau. De dos pobles n’ha fet un de sol, ja que ell ha destruït la barrera que els separava i els mantenia enemics, abolint en el seu propi cos la Llei i els preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i ha creat una nova humanitat centrada en ell. Per la seva mort a la creu ha fet morir l’enemistat i, units en un sol cos, els ha reconciliat tots dos amb Déu. Per això ha vingut a portar-nos la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny, i la pau als qui eren a prop. Per ell uns i altres tenim entrada al Pare, guiats per un sol Esperit.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: «Veniu ara tots sols a un lloc despoblat i reposeu una mica.» Perquè molta gent anava i venia i no els deixava temps ni per menjar. Se n’anaren, doncs, tots sols amb la barca cap a un lloc despoblat. Però algú els veié quan marxaven; molts ho van saber, van córrer a peu de tots els pobles i arribaren primer que ells. Quan Jesús desembarcà veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor. I es posà a instruir-los llargament.

Homilia:

No és pas que el tema d’avui de les lectures sigui, com a tema central, el del descans, però sí que el tema central que ens mou a tots a finals de juliol, a l’estiu, és el descans. La paraula vacances és la més repetida aquests mesos. La necessitat del descans, doncs, és una cosa que s’imposa.

I no és nova. Això d’anar sobrecarregats ja és donava en el temps de Jesús. L’Evangeli ens ha dit “no tenien ni temps de menjar”. El verb reposar es repeteix dues vegades als evangelis, i en situacions ben diferents o ben oposades: quan tornen cansats de la seva predicació i quan s’adormen a Getsemaní. En el primer cas Jesús diu: “Veniu i reposeu una mica”. S’ho havien guanyat!. En el segons cas, a Getsemaní, els diu: “Dormiu i reposeu”.

Segons els sociòleg Koch l’home actual ha comprat la prosperitat al preu d’un empobriment dels elements vitals. És tan fàcil oblidar el valor primer de la vida per agafar-nos a l’activisme. Per això el descans no pot ser només la pausa necessària per refer-nos de les energies esgotades, o la vàlvula d’escapament que ens allibera de les tensions que hem acumulat. La persona humana també està feta per fruir, per jugar, per viure i per descansar. Ara entenem que el “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front” pot ser un càstig del pecat original.

Si no sabem gaudir i viure amb plenitud l’alegria de la festa no ens estem preparant degudament per gaudir i viure l’alegria de la vida eterna al cel, que és festa i alegria per a sempre: vacances perpètues!.

Per recuperar altre cop la vida no n’hi ha prou, doncs, a visitar nous països, a descobrir nous paisatges, a fer noves amistats. La festa, l’alegria, va de dins cap enfora; i de fora cap endins.

L’Evangeli ens recorda la invitació: “Veniu a un lloc tranquil i reposeu”. Potser l’Església, avui, ha de repetir la invitació a l’home contemporani, a voltes tan estressat, tan dispers, tan avorrit; i ensenyar-li a trobar l’alegria del descans interior també en el trobament amb Déu, que és l’amic de la vida, amic de la festa, de la joia, de l’alegria.

De Jesús, com a mestre, n’hem d’aprendre no només les paraules que diu, sinó també la vida que fa: “Veniu a mi tots els que esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu”. Ens ho ha dit Jesús.

Però més enllà d’aquest aspecte, la imatge que té un paper central en les lectures d’avui és, com haveu vist, és la imatge del pastor. Una imatge repetida en els textos bíblics i particularment estimada per les primeres comunitats cristianes quan no s’atrevien a reproduir en imatge el Crist crucificat, i representaven Jesús com a Bon Pastor, el pastor que sap conduir el ramat als bons pasturatges, al lloc on hi ha l’aigua fresca, o a la bona ombra quan és l’hora de la sesta. Desfent els malentesos de cabres i d’ovelles: el pastor us dirà sempre que són més dòcils les cabres que les ovelles, però són més boniques les ovelles que les cabres; la docilitat dels bens és un tòpic. Això és un parèntesi.

Durant la setmana, qui més qui menys, va atrafegat. Avui ens cal trobar-nos aquí per descansar, per acollir tranquil·lament la Paraula de Déu, per a no anar amb presses, per a no mirar el rellotge... per alimentar, en una paraula, la nostra vida a poc a poc. Jesús és la nostra vida i la nostra veritat. Ell és el nostre descans. Per això el diumenge, dia del Senyor, és el dia del descans. Ell és el nostre repòs, en Ell troba descans la nostra vida.

Jesús avui, també compadit de nosaltres, com hem sentit a l’Evangeli, ens instrueix llargament, ens omple de vida; d’una vida que realment té sentit.

Homilia del diumenge 15 de durant l’any

Els predicadors de l’Evangeli són aquells que saben viure, sense complexes, una vida senzilla i generosa. Aquesta és l’única... i la predicació que convenç.

Mn. A. Roquer.

Lectura de la profecia d’Amós (Am 7,12-15)

En aquells dies, Amasies, sacerdot de Bet-El, digué a Amós: «Vident, vés-te’n d’aquí. Fuig al país de Judà. Menja-hi el teu pa i fes-hi de profeta, però aquí, a Bet-El, guarda’t de tornar-hi a fer de profeta, que això és un santuari del rei, un temple de l’estat.» Amós li respongué: «Jo no sóc profeta, ni he estat mai de cap comunitat de profetes. Jo sóc pastor i sé fer madurar el fruit dels sicòmors, però el mateix Senyor m’ha pres de darrere els ramats i m’ha dit: “Vés a profetitzar a Israel, el meu poble.”»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,3-14)

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem estat rescatats amb el preu de la seva sang. Les nostres culpes han estat perdonades. La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim. Ens ha fet conèixer el secret de la decisió benèvola que havia pres en ell mateix, per executar-la quan els temps fossin madurs: ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra.
[En ell hem rebut la nostra part en l’herència. Ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva grandesa, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança. Vosaltres vau escoltar l’anunci de la veritat, la bona nova de la vostra salvació, i després d’escoltar-la i de creure-hi, també vosaltres, en el Crist, heu estat marcats amb l’Esperit Sant promès. Aquesta és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens rescatarà plenament com a possessió seva personal. Aleshores serem lloança de la seva grandesa.]

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 6,7-13)

En aquell temps, Jesús cridà els dotze i començà d’enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els recomanà que, fora del bastó, no prenguessin res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit, i només les sandàlies per calçat. I els deia: «A la primera casa on us allotgeu, quedeu-vos-hi fins que marxeu d’aquell lloc. Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar, a l’hora de sortir-ne, espolseu-vos la terra de sota els peus, com una acusació contra ells.» Els dotze se’n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i ungien amb oli molts malalts, que es posaven bons.

Homilia:

L’Evangeli realment, per si és que en dubtaven, és desconcertant!.

Nosaltres, quan hem d’emprendre una feina, el primer que fem és una llista de totes les coses que necessitarem per fer aquella feina; i ho trobem el més lògic del món. Jesús ens diu... o sigui fa la llista de tot allò que els hi sobrarà als Apòstols. I la feina que han de fer és difícil, molt difícil!.

En tenim prou amb un amic, unes sandàlies i un bastó per afrontar el camí de la vida. El que convé és que tothom vegi que el cal per treure suc de la vida és, això sí, ser persones lliures. Convençuts que la tan anhelada, la tan promesa per tantes coses, felicitat no consisteix en tenir. I ara ja en podríem començar a fer l’experiència: quina enveja veure que el que té menys que jo és més feliç que jo que tinc tantes coses menys una, la felicitat!. Potser sí que la qüestió no és tenir o no tenir, sinó és saber fer bon ús d’allò que tenim.

L’enviat, això vol dir la paraula apòstol, haurà de posar la seva confiança en aquell que l’envia, no en allò que ell porta. Allò que el fa fort, la seva única riquesa, és la Paraula de Déu que proclama. L’enviat per Jesús és l’home lliure, no predica ni defensa cap idea seva; no és la seva veritat que predica, sinó la veritat de Déu que l’ha enviat. Així, amb mitjans senzills, no cal més, traurà dimonis, curarà malalts. I només així es posarà de manifest, de manera ben clara, que l’èxit de la seva predicació no ve d’ell, sinó que és obra de Déu. L’èxit de la seva predicació no pot venir d’uns mitjans que sempre són esquifits; el sembrador sembra, però és Déu que fa créixer la llavor. Bona lliçó per a tot predicador, si és que intenta convèncer a algú.

Què ha passat per distanciar-nos tant del projecte original de Jesús. Poques vegades a l’Evangeli se’ns presenta, d’una manera més clara i més concreta, la voluntat de Jesús. Sempre tenim aquell recurs –nosaltres sempre som persones de molts recursos–... el recurs, per exemple, d’aigualir el vi de l’Evangeli perquè té massa grau; i llavores malmetem el vi i no arreglem l’aigua. O nosaltres ens permetem, això sí, de creure que tal com ho diu Jesús és una utopia, una quimera; o bé és una manera de parlar pròpia d’aquell ambient de l’Orient Mitjà, o d’una societat nòmada, avui evidentment superada.

Però hi ha una cosa que no podem esquivar si volem jugar net: l’Evangeli ha de ser proclamat amb mitjans senzills, per a que quedi clar que la força ve de l’Evangeli, no dels mitjans que emprem. No som pobres quan no tenim mitjans; som pobres, en tot cas, quan no tenim prou fe.

L’Evangeli el prediquen aquells que el viuen, no aquells que només en parlen. Això sí, no són normalment els poderosos, els tecnòcrates, ni els savis teòlegs; ni són tampoc les manifestacions massives, o les declaracions de principis, ni les conferències que escoltem de savis i entesos. Si no pregunteu-ho a sant Francesc d’Assis i us ho dirà per pròpia experiència.

La nostra societat necessita com el pa que menja –però és clar, ara no es menja gaire de pa– necessita l’impacte d’homes i dones que convencen més pel què viuen que pel què diuen. Necessitem algú que ens digui què és el que realment hem de fer. I ens dirà que si no ens estimem de veritat, tot el que fem és un zero a l’esquerra.

Els predicadors de l’Evangeli són aquells que saben viure, sense complexes, una vida senzilla i generosa. Aquesta és l’única... i la predicació que convenç.

Homilia del diumenge 14 de durant l’any

És justament en el seu abaixament que Déu ens supera!. Això només ho pot fer Déu.

Mn. A. Roquer.

Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 2,2-5)

En aquells dies, l’Esperit entrà dintre meu, em va fer aixecar dret i vaig sentir que em parlava. Em digué: «Fill d’home, t’envio al poble d’Israel, a un poble de rebels que s’han alçat contra mi. Tant ells com els seus pares, fins avui mateix, no han deixat mai de ser-me infidels. T’envio a aquests fills de cara endurida i de cor siguin un poble que sempre es revolta, han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells.»

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 12,7-10)

Germans, les revelacions que he rebut eren tan extraordinàries que Déu, perquè no m’enorgulleixi, ha permès que em clavessin com una espina a la carn: és un enviat de Satanàs que em bufeteja perquè m’enorgulleixi. Jo he demanat tres vegades al Senyor que me’n deslliuri, però ell m’ha respost: En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més com més febles són les teves forces. Per això estic content de gloriar-me de les meves febleses; gràcies a elles tinc dintre meu la força del Crist. M’agrada ser feble i veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist. Quan sóc feble és quan sóc realment fort.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 6,1-6)

En aquell temps, Jesús anà a Natzaret, el seu poble, acompanyat dels seus deixebles. El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga. Tothom, en sentir-lo, se n’estranyava i deia: «D’on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?» I se n’escandalitzaven. Jesús els digué: «Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva.» I no hi pogué fer cap miracle; només va imposar les mans a uns quants malalts, que es van posar bé. I el sorprenia que no volguessin creure. Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.

Homilia:

El tema que avui s’ha repetit en totes tres lectures podríem dir que és el tema del fracàs. També a la Primera Lectura, el profeta, com sant Pau quan diu “És quan sóc feble que sóc fort”; o bé el fracàs de Jesús a Natzaret.

En una societat com la nostra que valora i premia l’èxit, saber afrontar el fracàs és un repte. Cal ser ben conscient que, prengui la forma que prengui, el fracàs forma part, no ens en podem escapar, de la nostra vida un dia o altre. El conte de la lechera no és una fantasia imaginada, és una realitat!.

Així, doncs, afamats d’èxits, de poder, de fama, de ben estar, de figurar... admetre un Déu que neix pobre i mort ajusticiat en una creu no és gens fàcil. Però sempre hi cap un grau d’un cert interrogant: la mort en creu va ser un fracàs o va ser un èxit? Fou el fracàs del condemnat o fou el fracàs dels qui el condemnaven? Potser podríem dir: el seu fracàs, el seu aparent fracàs!, va ser el nostre èxit.

Vist des de fora, tal com el veiem nosaltres, és una cosa; tal com el veient els de Natzaret és una altra: un home com qualsevol altre, ni més ni menys. Vist des de la fe és el Déu fet home; aquesta és la realitat que només la fe pot veure i pot entendre. La fe veu les coses d’una altra manera, amb uns altres ulls.

Els de Natzaret es pensaven que el coneixien més que ningú; només perquè era de casa; el fill del fuster; sa mare és la Maria, saps?, te’n recordes; sí, home, i tant...; és el parent de Jaume, del Jaume de cal... ara no me’n recordo; i també parent del Josep i del Simó. La humanitat de Déu escandalitza!. No és fàcil admetre un Déu tan proper. A vegades pensem que és molt difícil admetre... creure en un Déu que està tan lluny de nosaltres, tan distant de nosaltres; quan en realitat la dificultat, i ho hem vist, radica en creure en un Déu tan a prop nostre. Ja ens està bé un Déu llunyà, envoltat de majestat, de núvols i d’àngels; un Déu poderós, terrible, capaç de castigar els dolents (és clar, sempre són els altres, evidentment); un Déu que si baixa a la terra és per posar les peres a quarto de tots els malvats i explotadors; un Déu que faci justícia... segons el nostre concepte de justícia, és clar, si no...; un Déu que faci miracles quan nosaltres volem un miracle i que el miracle sigui tal com nosaltres volem. Déu no fa miracles per convèncer a ningú. “Si ets fill de Déu –li diran– baixa de la creu, i creurem en tu”, i no va baixar! I no va baixar justament perquè era Déu; nosaltres hauríem baixat, segurament.

Tot això no és res més que entendre el fet religiós de la fe cristiana amb un cert infantilisme no superat. Quan hi ha rebuig de la fe ni Déu hi pot fer res! Déu pot fracassar! Però aquí, qui és realment que fracassa? Déu al no fer miracles o la nostra manca de fe? Jesús a Natzaret va fracassar, o van fracassar els de Natzaret per no fer cas de la seva predicació?.

Obrim els ulls al nostre món d’avui. Veiem com la nostra societat es va descristianitzant. Com entenem la indiferència en vers el fet religiós? El relativisme moral: el fet de prescindir obertament, tranquil·lament, de Déu a la pròpia vida. Som conscient que això abans no es donava i no encertem en el clau per veure si, d’alguna manera, es pot superar, perquè som acèrrims enemics de tot fracàs!.

Amb tot, creure avui en Jesús, per a nosaltres, és més fàcil que per als de Natzaret. Hem de començar per admetre que el poder de Déu no és prepotència, és humilitat! I aquesta és la gran sorpresa de Déu: la senzillesa!. Creure en un Déu prepotent és més fàcil que creure en un Déu assequible.

I nosaltres, fins i tot, creiem en un Déu que s’ha fet un tros de pa. Així de senzill, així de casolà. Això és tan gran que només un Déu, un Déu de veritat, és capaç de fer-ho.

És justament en el seu abaixament que Déu ens supera!. Això només ho pot fer Déu.

Homilia del diumenge 13 de durant l’any

 La mirada de Jesús, avui també, va més enllà de les nostres realitats tan limitades! 

Perquè el nostre món d’avui, com el de tots els temps, té remei... si vol, si creu!.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 1,13-15.2,23-24)

Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, ha format el món perquè l’home visqui, sense posar-hi cap mena de verí de mort. El reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals. Déu no creà l’home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna. Però l’enveja del diable va introduir la mort al món, i els partidaris d’ell són els qui en fan l’experiència.

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 8,7.9.13-15)

Germans, vosaltres teniu abundantment de tot: fe, doctrina, coneixement, interès per tot, i fins l’amor amb què us estimem. Sigueu també generosos en aquest favor que us demano. Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist, el nostre Senyor: ell, que és ric, es va fer pobre per vosaltres, per enriquir-vos amb la seva pobresa. No seria just que, per alleujar els altres, vosaltres patíssiu estretor. Més aviat, que en el moment present, buscant la igualtat, allò que us sobra a vosaltres compensi el que els falta a ells, i si un dia els sobra a ells, que supleixi el que us farà falta a vosaltres, mirant que hi hagi igualtat. És allò que diu l’Escriptura: «Ni als qui n’havien recollit molt els en sobrava, ni als qui n’havien recollit poc els en faltava.»

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 5,21-43)

En aquell temps, Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac, molta gent es reuní al seu voltant, i es quedà vora l’aigua. Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu se li llença als peus i, suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu: «La meva filleta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori.» Jesús se n’anà amb ell, i el seguia molta gent.
[Hi havia una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia consultat molts metges, que l’havien fet sofrir molt, i s’hi havia gastat tot el que tenia. No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li acostà per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona.» A l’instant se li estroncà l’hemorràgia i sentí que el mal havia desaparegut. Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell, es girà a l’instant i preguntava a la gent: «Qui m’ha tocat la roba?» Els deixebles li deien: «La gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?» Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou què havia passat, s’acostà tremolant de por, es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat. Jesús li respongué: «Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te’n en pau».
Encara parlava, que] arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen: «La teva filla és morta. Què en trauràs d’amoïnar el mestre?». Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir, diu al cap de sinagoga: «Tingues fe i no tinguis por.» I només va permetre que l’acompanyessin Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a la casa del cap de sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i cridava fins a eixordar. Ell entra a casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La criatura no és morta, sinó que dorm.» Ells se’n reien, però Jesús els fa sortir tots, pren només el pare i la mare de la nena amb els qui l’acompanyaven, entra a l’habitació, li dóna la mà i li diu: «Talita, cum», que vol dir: ‘Noia, aixeca’t.’ A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys, s’aixecà i es posà a caminar. Ells no se’n sabien avenir. Jesús els prohibí, de tota manera, que fessin saber què havia passat. I els digué que donessin menjar a la noia.

Homilia:

Encara que l’evangeli d’avui és una mica llarg, m’ha semblat que és molt millor llegir l’evangeli sencer i, en tot cas, escurçar-ne el comentari; perquè fer el comentari més llarg que l’evangeli fora agafar el rave per les fulles.

És un goig poder-nos reunir aquí, i a vegades ho fem només per costum, cada diumenge. Així responem a la invitació que ens ha fet el Senyor: seure amb Ell a taula, que no és poc. Escoltar les seves paraules i repetir el gest del seu Darrer Sopar amb els seus, que avui som nosaltres: això és el que vivim cada diumenge, això és la celebració de la nostra fe. És que avui, aquest evangeli que acabem d’escoltar, ens mostra la importància de la fe, tant en la dona malalta com en Jaire que demana per la seva filla. És la fe que fa dir a la dona: “Ni que només li toqui la punta del mantell, ja em posaré bona”; o la fe que fa dir a Jaire que segueixi Jesús cap a casa seva quan la nena ja és morta. “La nena, diu Jesús, no és morta, dorm. I alguns se’n reien”. La mirada de Jesús, sempre, avui també, va més enllà de les nostres realitats tan limitades!, de les nostres mesures humanes tant de teulades en avall i prou; que quan falta la fe se’ns acaba l’esperança!

El relat de Marc que acabem d’escoltar és, jo diria, una joia del seu Evangeli. Hi ha en el relat una riquesa de detalls. Sant Marc escriu per a una comunitat assetjada i acostumada a una cultura molt marcada per la màgia, l’espiritisme, la superstició, la confiança en els amulets... Si en fa d’anys d’això!. Ens diu “És la fe el que ha salvat”. “Filla, la teva fe t’ha salvat”. Aquesta és la frase que val de l’evangeli d’avui, i també la frase adreçada a Jaire: “Tingues fe i no tinguis por”. Potser també adreçada a nosaltres.

Perquè el nostre món d’avui, com el de tots els temps, té remei... si vol, si creu!. Només cal que tingui esma o valentia, com la dona, com Jaire, per trobar a Jesús, l’imant de fe del nostre món, i té por. Tots li han dit “què en trauràs d’amoïnar al mestre?”. Jesús es fa solidari del dolor d’aquell pare i no se li acut res més que dir, i és un atreviment: “La nena no és morta, dorm”.

Ni la mort, per a Jesús, és la porta tancada i barrada per a sempre. I només va permetre que l’acompanyessin aquells que tenien fe. Els que se’n reien, els que només creuen en allò que veuen, que només creuen en ells mateixos i en les seves possibilitats, Jesús els fa sortir; a l’estança de la mort només l’acompanyen els pares i tres apòstols.

Com els devien impactar les paraules de Jesús, a les primeres comunitats, per a que l’evangelista ens les hagi conservat exactament tal com Jesús les va dir: “Talita, cum, que vol dir: Noia, aixeca’t.”. I li donà la ma, i li donà la vida.

Que el Déu en qui nosaltres creiem és un Déu que no va fer la mort. Ni vol que l’home es perdi i que mori. És l’enveja del maligne, ho hem sentit a la Primera Lectura, que introduí la mort al món, i els seus partidaris són els que en fan l’experiència. En el Regne de Déu que Jesús ha portat, la mort ha estat vençuda. Aquesta és la nostra fe que celebrem aquí cada diumenge, el dia de la resurrecció de Jesús. I en cada Eucaristia no toquem només la vora del seu mantell, rebem el Cos i la Sang del Senyor de la vida. I la seva vida és la nostra vida: “Qui menja aquest pa té vida eterna”. Per això venim. Nosaltres sabem perquè venim aquí, sabem què celebrem cada diumenge.

Homilia de la missa de l’aparició (missa de l’Immaculat Cor de Maria)

Ella és la mestra que ens ha ensenyat com s’ha d’estimar Déu entre els germans, que és un mateix amor.

Mn. A. Roquer

Homilia:

Fa ben pocs dies, una setmana pràcticament, que celebràvem litúrgicament la festa de l’Immaculat Cor de Maria. Ho celebràvem l’endemà de la festa del Sagrat Cor. I avui, amb unes lectures bíbliques que, no perquè sí, fan referència a la misericòrdia de Déu, m’ha semblat be que, com que no hi ha cap sant especial a celebrar, poséssim com a missa d’avui, dia 25, la missa votiva de l’Immaculat Cor de Maria, per proximitat amb la festa i per la temàtica que tracta.

Hem d’interpretar el sentit bíblic de l’expressió cor. El cor, com a símbol, significa la persona; i així parlarem d’una persona de bon cor, d’una persona d’un gran cor. Per aquest motiu podem celebrar la missa de Maria en el seu cor. Tot sabem, no sé si ho podem entendre del tot, què va significar aquell cor de mare. Posem-ho avui: què està significant encara avui per a nosaltres aquest cor de mare?. Per aquest camí, què en diríem, doncs, de la persona de la Mare de Déu?.

Parlar del cor immaculat és parlar d’un cor indivís, un cor que estima per igual a Déu i als germans, i per això no es divideix. I molt més aquí al Santuari, que és la confirmació d’aquest amor de la ciutat de Reus en un moment de necessitat que acut a una mare, perquè sap com és el cor d’una mare. I aquest Santuari no és pas la resposta més generosa, que ho és. La manera d’expressar el nostre amor és aquesta casa i, encara més, les persones, vosaltres, els que cada dia 25 us feu presents aquí. Si Maria, el 1592, aquí manifestà la bonesa del seu cor de mare, avui aquí hi som nosaltres perquè som persones agraïdes i volem ser uns bons fills que agraeixen aquest amor de predilecció.

Venir aquí a les 7 del matí cada dia 25 de mes no és un costum, no!, és més; no és una tradició, no!, és més; no és que ja hàgim acabat la son, ni molt menys, i menys l’endemà de sant Joan!. És un deure, un deure agraït i per això és un deure agradable. Amor, amb amor es paga.

Ens diu l’Evangeli: “Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava”. Nosaltres, també, conservem aquests records i, agraïts, els meditem i ens fem presents aquí cada dia 25.

Parlant del cor de Maria, la missa d’avui ens parla d’un cor pur i dòcil, suau i senzill, un cor agraït, un cor ferm i atent. Revestim-nos... potser millor dit no revestim-nos, vestim-nos d’aquests sentiments, perquè també nosaltres tenim motius per manifestar el nostre agraïment.

Ella és la mestra que ens ha ensenyat com s’ha d’estimar Déu entre els germans, que és un mateix amor.

Homilia de la Festivitat de Sant Joan Baptista

 De Joan ens ha quedat, en la celebració de la missa, aquell “Mireu l’Anyell de Déu, mireu el que lleva el pecat del món.”

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 49,1-6)

Escolteu-me, illes i costes, estigueu atents, pobles llunyans: Abans de néixer, el Senyor em cridà, quan era al si de la mare, ell pronuncià el meu nom, convertí els meus llavis en una espasa tallant i em cobrí amb l’ombra de la seva mà, féu de mi una fletxa aguda, em guardà en el seu buirac, i em digué: «Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu.» Jo estava pensant: «M’he cansat en va, he consumit les meves forces per no res.» De fet el Senyor sostenia la meva causa, el meu Déu em guardava la recompensa. El Senyor m’ha format des del si de la mare perquè fos el seu servent i fes tornar el poble de Jacob, li reunís el poble d’Israel; m’he sentit honorat davant el Senyor, i el meu Déu ha estat la meva glòria; però ara ell em diu: «És massa poc que siguis el meu servent per a restablir les tribus de Jacob i fer tornar els supervivents d’Israel; t’he fet llum de tots els pobles perquè la meva salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra.»

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 13,22-26)

En aquells dies, Pau digué: «Als nostres pares, Déu els donà David per rei i, testimoniant a favor d’ell digué: “M’he fixat en David, fill de Jesè, que és un home com el desitja el meu cor, ell durà a terme tot el que em proposo.» De la descendència d’ell, tal com ho havia promès, Déu ha donat a Israel un Salvador, que és Jesús. Abans que vingués ell, Joan va predicar a tot el poble d’Israel un baptisme de conversió. Però Joan, en acabar la seva missió deia: Jo no sóc pas allò que vosaltres penseu, però després de mi en ve un altre de qui no sóc digne de deslligar el calçat dels peus.
“Germans, a nosaltres, els descendents d’Abraham, i també a tots vosaltres que creieu en Déu, ens envia Déu aquest missatge de salvació.”»

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,57-66.80)

Quan es complí el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentien dir que el Senyor li havia fet aquest favor tan gran, i tots la felicitaven. El dia vuitè es reuniren per circumcidar el nen, i proposaven que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la mare s’hi oposava dient: «No, que s’ha de dir Joan.» Ells li replicaren: «Però si no hi ha ningú de la família que se’n digui!» Llavors feren senyes al pare preguntant-li com volia que es digués. Ell demanà unes tauletes i escriví: «S’ha de dir Joan.» Tots se’n van meravellar. I a l’instant Zacaries recobrà la paraula i beneïa Déu. Un gran respecte s’apoderà de tots els veïns. La gent en parlava per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia en guardava el record i es preguntava: «Què serà aquest noi?», perquè la mà del Senyor era amb ell. I el noi creixia i s’enfortia en l’Esperit, i va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel.

Homilia:

El diumenge passat, després del Temps de Pasqua, de les festes afegides de la Trinitat i de Corpus, reempreníem altra vegada els diumenges ordinaris que anomenem de durant l’any, els de color verd per entendre’ns més gràficament. Ens ha durat poc. Tot just iniciats ja tornem a trencar aquest ritme per celebrar la festa de sant Joan que enguany coincideix en diumenge. La festa de sant Joan, litúrgicament, té la categoria de solemnitat, i una solemnitat sempre passa al davant d’un diumenge ordinari. I realment s’ho val.

Sant Joan, personalment, és un sant que em resulta simpàtic. No pas, com podeu suposar, per les revetlles, els coets i les coques; sinó perquè és l’home que sap estar al lloc que li pertoca i al moment que cal. “Convé que Ell creixi i jo minvi” dirà parlant de Jesús. I això no és fàcil.

Des del dia del seu naixement fins a la seva mort estarà al seu lloc. Per tant no és qüestió de simpatia. És per part nostra posar-lo, també, al lloc que li toca. Jesús dirà “és el més gran de tots els nats de dona”.

Habitualment, dels sants en celebrem el dia de la seva mort. Només de Jesús, de la Mare de Déu i de sant Joan en celebrem, també, el dia del seu naixement. De sant Joan no en sabem el dia del seu naixement segons el calendari però, amb molt bon encert, amb molt bon criteri, es posà tal dia com avui per celebrar-ho fent-lo coincidir amb el solstici d’estiu; com el naixement de Jesús el fem coincidir amb el solstici d’hivern. Jesús és la llum que ha vingut a il·luminar aquest món. Per tant, Joan comença a decréixer, a minvar i Jesús comença a créixer. Jesús és, només Ell, la llum del món. Joan ve per donar-ne un testimoni. “Convé (repeteixo) que Ell creixi i que jo minvi”; com el dia. És per això que Jesús digué de Joan: “És més gran que tots”.

Tant en la vocació d’Isaïes com en la de Joan el que es destaca avui, sobretot, és una elecció per part de Déu. En llenguatge bíblic en diríem l’home d’ulls penetrants; que en llenguatge popular en diríem l’home que hi veu més enllà del nas; o, si voleu, l’home que veu la veritat, que no té por de la veritat fins a l’atreviment de desafiar el rei Herodes i ensenyar a tothom el seus draps bruts. La conclusió la sabem tots: “Aneu a la presó i porteu-me el cap de Joan”. Però, decapitat i tot, Joan encara parla; li han tallat el cap però no li han pogut tallar la llengua. I el pecat d’Herodes no es redimia matant a Joan.

Ara penso, potser, que si estem en temps de crisi... potser també estem en temps de crisi, de vegades les crisis coincideixen, d’homes decidits i valents com Joan. Si volem que hi hagi fe en el món és necessari, imprescindible, que ho manifestem amb la nostra manera de viure. En part la fe dels altres naixerà, creixerà i s’enfortirà amb la nostra; i la nostra amb la seva. Tots tenim, siguem al lloc on siguem, tenim sempre l’oportunitat..., si som homes d’ulls penetrants i hi veiem més enllà del nas, de manifestar la nostra fe com a preveres, com a catequistes, com a pares i mares, com a veïns o com a avis. La mateixa vida ens dóna moltes oportunitats per fer-ho, i les oportunitats s’han d’aprofitar.

La missió de Joan, com la nostra, és mostrar qui és aquell que ha vingut com a salvador. Tots, absolutament tots, formem part del pla salvador de Déu; hi tenim un paper a jugar, hi tenim un lloc que ocupar.

La nostra trobada aquí cada diumenge és per refermar i celebrar la nostra fe en aquell que Joan senyalà com el salvador que el món esperava.

De Joan ens ha quedat, per sempre més, en la nostra celebració de la missa aquell “Mireu l’Anyell de Déu, mireu el que lleva el pecat del món” de la comunió.

Homilia del diumenge 11 de durant l’any

 El Regne de Déu, com la llavor, necessita un temps.

Mn. A. Roquer.

Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 17, 22-24)

Això diu el Senyor: «També jo prendré un esqueix del brot alterós que corona el cedre, arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge, i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta, en una muntanya de la serralada d’Israel. Estendrà les seves branques, donarà fruit, i es farà un cedre magnífic. Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra i viuran en el seu brancatge. Tots els arbres del bosc sabran que jo sóc el Senyor. Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs. Sóc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré.»

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,6-10)

Germans, ens sentim molt coratjosos. Sabem que mentre vivim en el cos, vivim com emigrats lluny del Senyor, ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l; però ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos per anar a viure amb el Senyor, i no ambicionem res més que ser-li plaents, tant ara que som en el cos com quan en sortirem. Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 4,26-34)

En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega.»
Deia també: «A què podem comparar el regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra.»
Jesús anunciava el regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.

Homilia:

Sant Marc, que és l’evangelista que llegirem enguany, en el capítol IV fa una catequesi sobre el Regne de Déu i es val d’un element per fer-ho més entenedor, el que en diem les paràboles. I en totes hi subratlla una cosa: L’acció de Déu.

Per a la implantació del Regne de Déu calen dues coses: feina i temps. El sembrador ha de sembrar, però que la llavor germini ja no és feina seva; cal temps!. I avui som a l’era de la immediatesa. Mala paràbola pel nostre temps. Som a l’època del dit i fet; no sabem esperar. I totes les coses demanen un temps i més les que venen de Déu. Esperança... no en el neguit de veure com creix la planta, que això crea una angúnia, esperança en l’obra de Déu, que és qui la farà germinar. Aquí podem esperar!.

Els que avui escoltem la paràbola tenim un desavantatge ben manifest: ens queden molt lluny en l’ambient “un sembrador...”, que n’heu vist mai cap?; “un gra de mostassa...”, que sabeu què és?; “una mica de llevat..., el jull...”, eh que no sabeu que és?. Doncs malament si algú pretén fer de les paràboles una manera d’entendre el Regne de Déu. Justament no sabem de què ens parla. Per entendre certs passatges bíblics s’ha de ser pastor o pagès o pescador; així és més fàcil d’entendre que si som mestres de la Llei o gent que ho compra tot fet i cuinat al súper.

La lliçó de la paràbola d’avui no és com creix la llavor. Crec que és entendre que cal saber esperar fins que aquesta llavor germina i creix. En les coses de Déu, la pressa és mala consellera. La nostra pressa ha malmès moltes coses. El Regne de Déu, com la llavor, necessita un temps. En Pastoral també la impaciència i el zel poden malmetre una collita. Tot necessita el seu temps, meteorològic i psicològic. Això sí, cal tenir fe en la força intrínseca de la llavor, i la terra que la farà germinar. Així mateix és la força de Déu que fa germinar el Regne. Si pretenem fer créixer la planta de pressa estirant cap en fora quan treu el primer bri... la matarem. Repeteixo: la pressa, en algunes coses, és mala consellera. L’Evangeli sempre serà una petita llavor de mostassa sembrada en un camp, el món, marcat per la pressa i per l’utilitarisme.

No és estrany que sant Pau donés gràcies a Déu pels fruits de la seva predicació, a predicar l’Evangeli. I amb sorpresa seva veu que la fe va arrelant. Estava segur que si sabia esperar, ja arribaria el temps de la sega. Però a tots ens pot passar, és un mal molt comú: que quan sembrem ja voldríem veure segar. Avui estem acostumats a la pressa; ens sembla que esperar és perdre el temps i ens impacientem. I la paciència ja no és una virtut.

A nosaltres se’ns demana sembrar, no segar. També ho diu l’Evangeli: “Un és el que sembra i, a vegades, un altre el que sega”. Cada cosa al seu temps i a cadascú la seva responsabilitat. La qüestió és que ni el sembrador ni el segador no dimiteixin de la seva feina, de la seva responsabilitat.

La terra on se sembra la llavor és la història de la Humanitat. Cal tenir fe en la llavor ni que a l’hora de sembrar la vegem petita, molt petita, massa petita, i cal tenir fe en el poder de Déu que és qui la farà germinar, perquè es tracta del seu Regne. Jesús parla d’una llavor molt petita; amb tot, un cop sembrada, esdevé un arbust on si ajoquen el ocells. El contrast entre la llavor i l’arbre que se n’esdevé és una bona lliçó per entendre el Regne de Déu, que se sembra quan es predica, obra nostra; i l’arbre que creix és obra de Déu.

Nosaltres ens toca mirar què sembrem, i creure i esperar que l’obra de Déu farà la resta.

Homilia de la festivitat del Cos i de la Sang de Crist

Allò que és més important és si nosaltres som capaços de dir:
“Farem tot allò que el Senyor ens ha dit”. 

Això és Corpus.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 24,3-8)

En aquell temps, Moisès anà a comunicar al poble tot el que el Senyor li havia dit i tot el que havia ordenat. El poble sencer, a una sola veu, respongué: «Farem tot el que diu el Senyor.» Moisès escriví totes les paraules del Senyor, i l’endemà, de bon matí, erigí un altar al peu de la muntanya i plantà dotze pedres, per les dotze tribus d’Israel. Després encomanà als joves del poble d’Israel que oferissin víctimes en holocaust i immolessin vedells al Senyor com a víctimes de comunió. Ell recollí en gibrells la meitat de la sang, i amb l’altra meitat aspergí l’altar. Després prengué el document de l’aliança i el llegí al poble en veu alta. El poble respongué: «Farem tot el que diu el Senyor, l’obeirem en tot.» Llavors Moisès aspergí el poble amb la sang i digué: «Aquesta és la sang de l’aliança que el Senyor fa amb vosaltres d’acord amb les paraules escrites aquí.»

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 9,11-15)

Crist ha vingut com a gran sacerdot del món renovat que ara comença. Ha entrat una vegada per sempre al lloc sant, passant per un tabernacle més gran i més perfecte, no fet per mans d’homes, ja que no pertany al món creat; i no s’ha servit de la sang de bocs i de vedells, sinó que amb la seva pròpia sang ens ha redimit per sempre. Segons la Llei de Moisès, la sang dels bocs i del vedells i la cendra de la vedella, aspergida sobre els qui estaven contaminats, purificava i santificava exteriorment. Ara però, Crist s’ha ofert ell mateix a Déu, per l’Esperit Sant, com a víctima sense tara. Per això, i amb molta més raó, la sang del Crist ens purificarà de les obres que porten la mort, perquè puguem donar culte al Déu viu. El Crist, doncs, és mitjancer d’una nova aliança, perquè ha mort en rescat de les culpes comeses sota la primera. Per ell, els qui eren cridats a l’herència eterna reben allò que Déu els havia promès.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 14,12-16.22-26)

El primer dia dels Àzims, quan la gent immolava l’anyell pasqual, els deixebles digueren a Jesús: «On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual?» Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna: «Aneu a la ciutat i us trobareu amb un home que duu una gerra d’aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: El mestre pregunta on l’allotjareu per poder menjar l’anyell pasqual amb els seus deixebles. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, arreglada amb estores i coixins. Prepareu-nos allà el sopar.» Els deixebles se n’anaren. Arribant a la ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i prepararen el sopar pasqual.
I mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: «Preneu-lo: això és el meu cos.» Després prengué el calze, digué l’acció de gràcies, els el donà i en begueren tots. I els digué: «Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tots els homes. Us ho dic amb tota veritat: Ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya fins el dia que en beuré de novell en el regne de Déu.»
Després de cantar l’himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.

Homilia:

La festa d’avui, ho sabem tots, potser no caldria dir-ho, popularment l’anomenem així: Corpus, que vol dir, ni més ni menys, que cos. Però la litúrgia l’anomena d’una altra manera: Solemnitat del Cos i la Sang de Crist.

I aquest any, aquest segon element, la Sang, hi té una particular significació en les tres lectures que acabem d’escoltar. A la primera lectura hem sentit això: “Llavors Moisés aspergí el poble amb la sang dient: aquesta és la sang de l’Aliança”. Paraules que Jesús farà servir en el Darrer Sopar com hem sentit a l’Evangeli: “Això és la meva sang vessada per tots vosaltres; la sang de la nova Aliança”. I sant Pau, a la segona lectura, ens ha dit: “La sang de Crist ens purifica”.

L’Aliança del Sinaí era una figura de la sang de la creu, que n’anomenarem, i amb tota propietat, la nova i definitiva Aliança: no és pot anar més enllà amb la sang del fill de Déu!.

El pa i el vi de l’Eucaristia, des d’aleshores, ens remeten al que en podríem anomenar la bogeria de Déu. Diem que amor amb amor es paga. En aquest cas no es paga perquè és un amor infinit, i aquí no hi arribem; però si que serveix, i per això som aquí. O bé, en tot cas, el paguem amb calderilla que és el que tenim; però també diu la dita que qui dóna el que té no està obligat a més.

A l’antic Orient, l’Aliança era una institució bàsica. La inseguretat, la precarietat de la vida dels pobles nòmades demanava una seguretat que no li donava una vida que no era estable al desert, més aviat plena de inseguretats i de perills; i buscava una seguretat i l’única seguretat la troba en Déu; aquest Déu que, per altra part, és el seu company de camí, fa camí amb el poble cap a la terra promesa; i anirà amb el poble a través del desert; tant és així que, entre les tendes de les famílies d’Israel, hi haurà una tenda on viu Déu; que, un cop establerts a la terra promesa, aquesta tenda serà el Temple de Jerusalem. El pacte serà segellat amb la sang dels animals que s’han sacrificat. Segons el pensament semita d’aquell temps, a la sang hi ha la vida; per això el poble dirà “farem tot el què el Senyor ens diu, l’obeirem en tot”.

Jesús, en el Darrer Sopar, diu: “Això és la meva sang vessada per tots vosaltres”. La sang vessada posa de manifest el caràcter de sacrifici de la mort de Jesús. “Feu això que és el meu memorial”. I això ho fem, i cada diumenge, però avui en fem un record molt especial, és Corpus.

D’uns anys ençà la festa de Corpus la celebrem en diumenge. Cert que el Darrer Sopar fou en dijous, Dijous Sant; però també és cert que Jesús, després de ressuscitar, s’autoconvida, amb els dos deixebles d’Emaús, en diumenge; i l’Església sempre s’ha reunit en diumenge per celebrar l’Eucaristia. Sigui en dijous, sigui en diumenge, l’Església s’estremeix, i això és molt important, davant de la invitació del Senyor.

Així el més important és el que fem, tant si és en dijous com si és en diumenge. No ens hi capfiquem. Celebrar diumenge el Corpus no és cap despropòsit. Allò que realment és important és no deixar mai d’acudir a la cita en la qual hem estat convocats, a la taula on hem estat convidats. I ens asseurem a taula amb el Senyor, amb aquella promesa: “Tots els que mengin aquest pa, viuran per sempre”. Allò que és més important és si nosaltres, com aquell poble d’Israel, també som capaços avui de dir: “Farem tot allò que el Senyor ens ha dit”. Això és la veritable comunió, això és la unió entre Ell i nosaltres. Això, en dijous o en diumenge, és Corpus.

Homilia de la solemnitat de la Santíssima Trinitat

Allò, doncs, que la celebració d’avui ens convida a posar en relleu és la nostra fe en el Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del Deuteronomi. (Dt 4,32-34.39-40)

Moisès digué al poble: «Recorre totes les èpoques que t’han precedit, des del dia que Déu creà l’home sobre la terra; investiga d’un cap a l’altre del cel, a veure si mai ha succeït un fet tan gran com aquest, si mai s’ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu que li parlés d’enmig del foc, com tu l’has escoltada, i hagi continuat amb vida; si mai s’ha sentit dir que cap déu hagi intentat anar a treure per a ell un poble que vivia en poder d’un altre, combatent contra l’opressor amb senyals i prodigis, amb mà forta i braç poderós, amb fets esglaiadors i extraordinaris, com el Senyor, el vostre Déu, ho ha fet per vosaltres a Egipte, i vosaltres ho heu vist amb els vostres ulls. Reconeix avui que el Senyor és l’únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi ha d’altre; recorda-ho sempre en el teu cor. Compleix els seus decrets i els seus manaments que jo et dono avui, perquè siguis feliç amb els teus descendents, i visquis molts anys en el país que el Senyor, el teu Déu, et dóna per sempre.»

Lectura de la carta de Sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,14-17)

Germans, tots els qui viuen portats per l’Esperit de Déu són els fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut pas un esperit d’esclaus que us faci viure una altra vegada en el temor, sinó un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!» Així l’Esperit s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que sofrim amb ell per arribar a ser glorificats amb ell.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 28,16-20)

En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’hi acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

Homilia:

Cada any, el diumenge després de la Pentecosta, o sigui avui, ens reunim per celebrar la solemnitat de la Santíssima Trinitat. I a Reus amb un to molt especial.

Avui entrem, en el que en podríem dir, el mar immens i seré de la contemplació del misteri de Déu. Un misteri que, per altra part, tenim present moltes vegades potser, fins i tot, sense ni adonar-nos-en; és l’hàbit, el costum; no hi pensem però l’anomenem molt. I avui en prenem consciència. ¿Us imagineu que tot el que fem ho haguéssim de fer sempre amb plena consciència?; ho fem i prou!. Que difícil resulta escriure quan ens han enguixat el braç dret!; llavors ens n’adonem de la facilitat en què ho fèiem abans.

En la nostra vida de fe, a les nostres celebracions fem i diem una colla de coses sense adonar-nos-en. Però a vegades és bo parar-nos i adonar-nos del què diem. Allò, doncs, que la celebració d’avui ens convida a posar en relleu és la nostra fe en el Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Cosa que fem quan ens persignem tantes vegades, cosa que diem quan diem el glòria al Pare, glòria al Fill, glòria a l’Esperit Sant, al Credo, en la part central de la celebració de la missa, a la benedicció final; i hem estat batejats en nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant (així vam començar); són les darreres paraules, ho hem sentit a l’evangeli, de Jesús en aquest món. I això ens fa pensar que, malgrat les nostres febleses, els nostres oblits (som com som), allò que fem, a vegades tot i ser obra nostra, no és cosa nostra; ens ve de Déu. Ell és qui garanteix que tot allò que fem ho fem perquè som l’Església de Déu; i allò que fem, que ho vam adquirir, és una força i un valor que actua en nosaltres. Per tant, nosaltres, continuem invocant la Santíssima Trinitat quan bategem, quan consagrem, quan beneïm.

Si el segle XX se l’ha anomenat el segle de l’eclipsi de Déu, potser també el podríem anomenar el segle del naixement dels ídols. Que, com tota idolatria, ha portat el que ha portat; dissimular-ho no cura de res. S’ha divinitat la raça, el partit, el führer de torn... que han substituït un déu, que han inventat unes noves fes, unes creacions noves que porten una avidesa, però sense el nom de Déu. En el llibre del Deuteronomi, ho hem escoltat: Moisès convida el poble a recorre la història del seu passat.

Aquest món, ni que sigui un món de mones, no és a can seixanta; l’amor de Déu hi és. I li ha donat un to, i un to especial. De la vida de les persones i dels pobles se’n podem fer moltes lectures. Hi ha una lectura creient de la Història; la fe ens porta a llegir la Història amb ulls de fe; totes les victòries o les derrotes, tots els moments d’eufòria o moments de crisi econòmica... tenen una lectura des de la fe. I també hi ha una lectura no creient; és el que fa molta gent, però sense futur, i és greu; la lectura no creient sempre acaba amb l’adoració del primer ídol que ens agrada; l’ídol pot ser el poder, pot ser el diner, el plaer o pitjors.

Vull acabar amb les paraules de la lectura d’avui, reconèixer que el Senyor és l’únic Déu: “Recorda-ho sempre, pensa-ho dins del teu cor, compleix els seus manaments i seràs feliç. Mira si mai s’ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu com tu l’has poguda escoltar”.

Germans, convé, doncs, que obrim les oïdes i sobretot que obrim el cor, per entendre tota la immensitat de l’amor de Déu que actua en nosaltres. Un amor de Déu que és comunió de vida entre el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.